E poblada de les seues gents propies

De chicotet, yo sempre sentia als meus pares, que lo que diuen els mestres, es la veritat. I aixina me vaig criar, pensant sempre que estes ments tant privilegiades, mai podrien ser comprades o mogudes per interesos, i manco politics. Ells tenen com a fi ser imparcials, i ensenyar als seus alumnes, la verdadera historia del seu Regne.
Corrien els anys '70- '80 quant començaven els aires de canvi, quant ells anaven a ser els illuminats que obrien els ulls a les proximes generacions. Ells tenien que ser neutrals, deurien de ensenyar nous valors, tant religiosos com morals, pero sempre des de la neutralitat.
Pero llamentablement les coses canviaren, els mestres neutrals, començaren a ser politics, i aixina començaren a vendres al millor postor. Algo paregut passà en els nostres politics, que llunt de velar i defnedre als electors anaven venent favors i valors al millor postor.
Aixina conmençà l'histori, des de un palco en la Generalitat (catalana) un home chicotet, repetia estea frase que ha quedat marcada en les nostres ments per a l'historia:
- Hem de canviar no 40 anys d'historia d'Espanya si no 400.
I aixina va ocurrir. Els llibres de text, començaren a canviar, els llibres de valencià eren repartits per 3 i 4 directament de la Generalitat Catalana als nostres coleges, soles canviava una pegatineta que deia Gemaralitat Valenciana a on baix deia Generalitat Catalana. I començà la reconstrucció dels fets retornant al model i a les teories expansionistes de Prat de la Riva i de Rovira i Virgili. Renaixia aixina la Gran Catalunya, la mentira de la repoblació, i els documents falsificats en epoca del franquisme.
¿Pero que passaria si estes coses foren descovertes?

Puix be com diu el començament, Valencia va ser poblada en les seues propies gents. No n'hi hagué cap repoblació. Igual, n'hi hagué algun que atre conquistador que arreplegà un tros de terra, o una casa, pero no va ser repoblada, si no que va ser poblada de les seues gents propies.
¿Que passaria si esta cita ixquera a la llum? ¿Estarien disposts els nostres politics a defendre esta afirmació?
La veritat, no heu se, pero lo curios, es que en la Chronica o descripcio dels fets e hazanyes del inclyt rey don Iaume Primer... diu que Valencia no va ser repoblada, sino que va ser poblada per les seues propies gents. Al igual que molts pobles i ciutats conquistades, a on el Rei va fer pactes o treues en els Barons Sarrahins.

Ya i tots preguntareu que açò meu puc haver inventat yo, pero no.




















Açò es tant real com la vida mateix.
¡pero llegiu!














Ara be, yo tampoc vullc deixar mal als catalans, ya que ells lluitaren i moriren baix el gillit d'Aragó per la conquista del Regne moro o Sarrahi de Valencia (Si, ya era Regne ans de Jaume I). Puix be, com deia, en unes pagines mes aball se pot llegir, com ciutats grans i chicotetes foren cedides i repoblades per catalans bons. Ciutats estes com Oriola, Elig, Alacant, Cartagena, i Guardamar. Que foren entregades poc despres de la seua repoblació al seu gendre Alfons Rei de Castella.
Açò explicaria el per que en Alacant i en Murcia, n'hi han a dia de hui, paraules catalanes dins del seu vocabulari. Algo que no ocurrix en el reste del Regne. Es normal, ya que tot lo Regne no va ser repoblat per catalans. O simplement, com Muntaner era Català, quan va sentir parlar a la gent d'Oriola (els quals entenia perfectament per ser el Valencià una llengua romanç i perque en aquella época casi totes les llengües peninsulars tenien una gran inteligibilitat mútua) volen dir que parlaven una llengua molt dolça que no era tan dura com el català va fer el símil que "parlaven el mes bell catalanesch del mon", es dir volia dir parlaven una llengua molt bella, La Valenciana.
Ara podeu opinar tots, ¿pero que pot passar en els llinages? ... pero si en els meus llibres d'escola diu ... Pero açò pot ser una falsificació...
En fi, igual lo dels llinages no es del tot cert, els llibres d'escola estiguen un poquet politisats (Com Camps nal Noi) i per ultim igual no es una falsificació, igual es una realitat que damunt te fundament. Penseu, ¿tot lo que veuen els ulls hui en dia es deveres?, ¿per que se menejava la bandera d'Estats Units en la lluna?¿N'hi ha crisis en Espanya, o soles es una desacceleració accelerà? ...
Bo que passeu una bona segon Pasqua valencians.

Respostes

He ficat este articul, per que lo que me demanaves ,Amigacho, era un poc llarc per a ficar-ho en respostes.
He vist els fils que me has enviat, de Antiblavers. I he vist un dato curiós:

• [1734] Carles Ros [ Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. València [citant G. Escolano].

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil

Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aun duran, en parte, en este Reyno y en los de Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano dexando sus grosseros y mal sonantes.

Puix, be yo tinc en ma casa tots els llibres o cuadernets de Carles Ros, i he repassat un poc.
Ala primera no l'he trobat, i la segon, es normal, confundir el significat, si no lliges el resto.



























































Com pots comprovar soles se semblen en que son filles de llemosí. I cada una ha seguit el seu camí. Es normal que no fiquen documents, soles trossos de frases, aixina se pot llevar sempre algun tros. Mira que passa si continues llegint:

Si vols pots continuar tu mateix en la llectura de este llibret Epitome del origen, y grandezas del idioma valenciano [XVIII/1332] . T'aconselle que no t'agradarà gens.
Si preferixes te deixe un atre enllaç, que te pot ajudar Valenciafreedom els nostres clasics diuen llengua valenciana i catalana

Crec que els catalanistes ya intentaven ser lo que no eren fa molts anys, ¿no?

Ara continue explicant-te quants anys fa que tenim catalanistes entre mosatros. I no catalans. Ya que yo no tinc res contra els catalans, al cap i al fi, ells fan lo que deuen defendre Catalunya, com mosatros defenem El Regne de Valencia.
Puix be, n'hi ha un articul del diari El Pueblo, a on el seu director era el republicà Vicent Blasco Ibañez en el seu numero 5.500 que data del 3 de juliol de 1907 que se titula ¡catalanistas cochinos! i en el que l'autor, no trata massa be a l'expedició catalanista que vullgue, sense conseguir-ho fer un acte de "germanor" davant de l'Estació del Nort.
Ya veus, en 1907 ya n'hi havien catalanistes, i fotos d'estos en la quatribarrada . Per cert, en quant tinga el diari te l'envie, que m'has pillat sense material.

Per ultim vullc demanar-te disculpes, ya que he fet algo que te recomanava no fer, generalisar.
M'alegre de que no te consideres catalaniste, si no valencià, pero no puc dir lo mateix de que seguixques pensant que valencià i català siguen una mateixa llengua.
En quant als atres tituls i llibres que n'hi havien en antiblavers, te'ls buscaré, pero es que me pilles sense massa temps.
Ah, me s'oblidava, en lo referent al mapa, soles volia ensenyar-te lo que deya el lingüiste alemà Federic Diez, ans de que el convidaren a presidir els jocs florals de Catalunya. No he mirat la data del mapa.
Com be dius tu manipulacions i mapes falsos n'hi han en tots els temps.

Un salut Amigacho.

Des de l'anonimat

Fa uns dies, vaig fer una promesa en un dels comentaris. Es tractava de dedicar un articul a un paisà, amic, o yo que se que se supon tinc en terres d'Aledua. Com ya vaig dir en este comentari, yo mai dic mentires, i si alguna volta heu faig, procure disculpar-me.

Des de l'anonimat, es com mos expresem hui en dia tots els valencians de cor, ya que som considerats una amenaça tant per a les administracions, com per als catalanistes mes confessos.
Es per seguritat, afirmen uns, pero es mes per tranquilitat, ya que per culpa de les protestes, molts hem vist com els nostres fills han segut discriminats, apartats, inclus com molts de mosatros hem segut suspesos per no acceptar el terme País Valencià, o Català com a nom de la llengua, o Països Catalans... Encara que siguen tots ells, termes anticonstitucionals, encara que algun que atre ixca en el prolec del nostre estatut.

Des de l'anonimat, vullc deixar-te joyes per a que fruïxques de lo que tu t'ampenyes en nomenar dialecte, quant no soles es llengua, si no que te el primer sigle d'or de llengües romaniques d'Europa ( un sigle ans que el Frances, dos ans que l'Espanyol, i cinc o sis ans que el català).Una llengua que ya va ser usada en el sigle XII per valencians universals. Una llengua que es va convertir en la mes culta de Europa. Una llengua a la que els nostres politics han condenat a l'anonimat.


Repoblació

Vullc deixar clar ans de res que yo no estiguí en la reconquista de Valencia, pero me base en els documents que he llegit, els que te passaré en cada cas.
No es cert, les explicacions innecessaris que tachen a Jaume I com a un rei incult, ya que va ser criat pels Templaris, orde que tenia en el seu poder la casi totalitat del coneiximent i la cultura. Tampoc es cert, que en Valencia no existia el romanç, ya que quant vingué el Cit, escrigué en les seues croniques que confiava les seues terres als cristians valencians que eren natius i romancejaven.
Pero anem a la repoblació, i com m'has demanat documentació, te deixe l'enllaç oportú per a que tu mateix faces gala de arbitrari en este assunt.Te demane paciencia i sobre tot arbitrarietat.
L'antroponimia tret de la pagina de Teresa Puerto i escrit per Amparo Cabanes. A l'igual que este document de Agustí Galbis sobre l'ADN, puix, com vosatros digueu, lo mes cientific es lo que domina.Mentira de la repoblació catalana T'aconselle que no pergues de vista este blog, tinc una sorpreseta per a tu en el proxim articul.

Sigle d'Or

Tambe es fals que el sigle d'Or de la llengua Valenciana, siga de la catalana, ya que com diu el mateix catala Martí de Riquer en la seua “Historia de la Literatura Catalana”.(1964) : “Els primers poetes cataláns de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL ... “ (sigles XII i XIII ) . Incloses les , també molt provençals, “Homilies d'Organyá”.No se, pero provençal, sona com a Frances, no?

En Mallorca existixen juis i sentencies, una de les quals, diu referint-se a un home d'Oriuela, que parla en valentiae, i que deu ser traduit per considarar eixa llengua extranya.( Sigle XII)
O siga Valentiae, no es provençal..

Pero inclus el mes sabut dels Arabs del moment,Ibn Shidah, se queixava de no escriure en perfecte arab, degut a la permanent convivencia en gent que romancejava. Mes eixemples, la foto.

Ara be, com en tots el sigles d'Or, els autors, es sentien orgullosos de la seua terra, i com en tot els sigles d'Or, ells mateix fan gala de consciencia escrivint en quina llengua s'expressen. Es com si saberen, que en uns anys anaven a ser jujats per alguna competencia deslleal.
A l'esquerra Plegmatica 1394 Heu podeu vore baix de lo subrallat.
Dreta i baix la Traduccio de la Biblia de Bonifaci Ferrer, germà del Sant. (1478).











Fins i tot el Blanquerna va ser traduït ad esta llengua, al ser considerada mes culta i important.Vos deixe que puncheu la foto i descobriu vosatros mateix l'escrit.









Inclus es data el misteri d'Elig en estos temps (any 1425) Aci vos deixe un trosset:

MARIA Angel plaent e yluminos
si gratia trob yo davant vos
un do vos vullc demanar
pregvos no mel vullau negar. [11]

MARIA Ab mon ser si possible es
ans de la mía fi yo vees
los apostols assi iuntar
per lo meu cos assoterrar.

ANGEL Los apostols assi seran
y tots ab brevetat vendran
car Deu qui es omnipotet
los portará sobtossament.

ANGEL Y puig Verge o demanau
lo etern Deu diu que li plau
que sien assi sens dilatio
per vostra consolatio.

I com no, el nostre Tirant, que no ha pogut ser falsificat, per la quantitat d'eixemplars que existixen en tot lo mon.En el mig, a l'esquerra podem vore la famosa frase. Tot el llibre el podem trobar en la Biblioteca Valenciana
















L'Espill o llibre de les dones (1531)
De Jaume Roig.


I també Sor Isabel de Villena, per que ya me diras, si els incults, o gent de poble, no tenien estudi, ni sabien llegir en la seua majoria, en quin romanç podrien entendreu.Aci tens un fragment del seu Vita Cristi














En fi, crec que per a ser un articul dedicat, ya heu tens be, ¿no?
Si no estas satisfet encara, t'aconselle que lliggues el proxim articul.
Espere que ara pugues demostrar lo contrari, si no, no se com pots seguir pensant que l'unitat es possible. I manco, com pots seguir dient que som catalans. Si Asturies i Cantabria foren els pares de Castella, per que no son tots Asturians o Cantabres.

Ya estan aci les trobades

Ya fa molts anys, que totes les primaveres, els nostres menuts, son convidats a les trobades en valencià. Pero ¿que son estes realment?. ¿quina llengua es la que any darrere any intenten inculcar als nostres chiquets?

L'historia tots la coneixem, estes trobades, començaren en els anys 80, en un principi, uns pocs coleges, van ser els que optaren per encaramar-se ad estes festetes pseudopolitiques, que no han buscat atra cosa, que intentar d'una forma molt sutil, demostrar als mes menuts que la catalanisació era algo natural. Primer se tenien que amagar en les montanyes, pero en `pocs anys, i gracies a les subvencions arrivades des de Catalunya, i oferides pels diferents governs, pronte començaren a ser reivindicades en tots els pobles que volien.
Els lemes, han segut prou clars, encara que s'han anat suaviçant conforme ha anat apoderant-se el català dels distints organismes de govern. Hem passat de un lema clar, com era per una unitat que mos conve a tots, al de hui en dia per un El valencià es teu. Sense oblidar el lema mes sonat, pel nostre valencià, el català de tots.

Enguany, no tindrem el gust, o el mal gust, de vore fotos en els diaris de quatribarraes, lemes sobre el català, ... enguany, s'han tornat mes fins, ara ya tenen la guerra casi guanyada. Despres de la creació de la AVLLc (academia valenciana de la llengua catalana) que es un espill del IEC (institut d'estudis catalans) una creació, que va servir per a que en Espanya poguera manar Jose Maria Aznar. Una academia que va naixer d'un pacte entre Zaplana i Pujol, per fer realitat la presidencia del PP en Espanya. Pero este tema convé vore-lo mes extens en la web AVL Historia de una traicion .
Lo mes estrany del tema, es com l'esquerra supostament lliberal, i supostament valenciana, està a favor de la dreta valenciana del PP (encara que despres se tiren els trastos, i vullguen donar-se-les de progressistes) i mes encara de la burguesia catalanista que va ser i continua sent la promotora de l'absorció del valencià i del balear dins del especimen creat pel cubà Pompeu Fabra que llunt de ser filolec, i de ser català, era un ingenier quimic a les ordens del fascisme català mes pur. Començant pel seu lider falangiste Prat de la Riva, el seu ajudant en esta tarea Rovira i Virgili, i atres tants colaboracionistes com va ser involuntariament mossen Alcober.

Puix be, tornant a les trobades, que res tenen que vore a les antigues, podem dir, que darrere han quedat eixos anys en que als chiquets se'ls obligava a sentar-se baix d'un escenari a on Paco Muñoz, i Raimon, atormentaven les ments dels mes menuts cantant cançons en atre idioma, i reivindicant que tots parlavem català, encara que en Valencia se'l coneixia com a Valencià.

Hui en dia, els escenaris son omplits per jovens musics, que llunt de buscar conflictes, s'amparen en la administració, i componen les seues cançons en l'idioma que ensenyen en les escoles. Eixe idioma sense el qual, encara que sigues un bon music, en Valencia no existixen ni subvencions ni favoritismes.

Una pena, que en les matricules d'escola, als pares no se'ls especifique que el seu fill va a ser educat baix la postilla del CAT. I una pena també, no informar als pares de que les trobades, no son atra cosa, que ofrenes als inexistents i anticonstitucionals Païssos Catalans.

Si existira realment la transparencia que demana l'esquerra en Valencia, atre pollastre cantaria.

Me traduixen en Catalunya

Buscant per la ret, he trobat esta joya. Bo me l'han enviat.
Resulta que si parlem el mateix idioma, o llengua comuna, no tindrien el per que de traduir-me. Crec yo.

Ací vos deixe l'enllaç:

Google.CAT

En fi, com sempre quedar molt be crec que no queden jajajaja
I damunt en el seu traductor, fiquen que l'han traduït del castellà. Si es que quant se posen en pla filolec, no s'aclarixen ni ells.

La perdua dels nostres clasics

¿Quant dependrà el nostre poble a defendre lo seu?
Esta ha segut i es hui en dia la pregunta que se fem tots els amants de la nostra terreta. I es que vist lo vist, mos donem conte que en esta Valencia del futur, a la que li han furtat la seua identitat, canviant-la per uns monuments de formigó blanc, li importa un pimentó qui foren o que foren els nostres clasics. Inclus en les escoles i universitats, hem apostat per les cultures foranees, i per la cultura d'atres llocs d'Espanya.
¿Qui no coneix a Cervantes? I si fins i tot ell coneixia i habia llegit el Tirant, ¿Qui va ser el seu autor?, ¿en quina llengua diu este haber-la escrit?.

Me pregunte com hem pogut arribar a este punt. Hem perdut la nostra identitat cultural, la nostra conciencia de poble, i lo mes mal el nostre sentiment valencià. I aci no val dir que yo menge tots el dumenges paella, que soc del Valencia CF ( que per cert, ¿algú sap a on estan les senyeres en Mestalla?), i que per damunt de tot soc fallero.
Ser valencià es algo mes. Ser valencià, es mes que despertar en l'albufera, i dormir a la lluna de Valencia. Ser valencià, es sobre totes les coses, sentir-se valencià, i lluitar per lo nostre.

¿Algú s'ha preguntat, alguna volta qui va ser l'escritor del primer diccionari de llengua romanica? Segur que tots el tenim en la punta de la llengua. Puix si fon Joan Esteve el que crea el diccionari llatí- valencià, en ple sigle XV.
Imagineu-vos, per un segon, quant orgullosos tindriem que estar tots els valencians, de tindre un clasic tant important. ¿Saveu, quants carrers te el nostre escritor? Segur que no. ¡¡Un!!, en tot lo Regne. ¿I saveu a on es troba? En Albal, dabant mateix de la seua torre. No vos pareix vergonyós. Joan Esteve te els mateixos carrers, en Valencia, que qualsevol etarra en el Pais Vasc.

Ara amen pel mes famos de tots els nostres clasics, Ausias March. ¿Algu sap este home quin estil gastava? correcte la poesia. ¿Sabeu que el pancatalaniste Raimon va agarrar un vers d'ell i el va titular (ans els poemes anaven numerats, este es el XLVI) , traduir al català i cantar? i lo mes curiós, el PP de Valencia ha distinguit la seua darsena del port, fent un edifici blanc, com no ficant el mon inventat per este "Veles e vents" . Encara que s'ampenye en dir que este es el començament del poema. Yo tambe l'he llegit:












Pero n'hi han molts mes escritors valencians, que han escrit sobre el mar i sobre els vents. Pero estos estan amagats en garberes de llibres antics que no convé traure a la llum.

Imagineu-se per un moment, que Ausias va ser ficat en dubte fa doscents anys per l'occitania. El consideraven seu, i tots els valencians, en proves i documents demostrarem que era valencià. De Gandia. Uns anys mes tart, Els catalans feren lo mateix, aplicant una tesis, d'un possible nebot seu que vixque dalt de l'Ebre. El seu intent fon fallit. Pero hui en dia, i gracies als nostre politics, este gran autor, cavaller i falconer real valencià, al qual la cultura valenciana li dedica el dia del seu naiximent (3 de Març) l'homenage mes gran que es ser dia de la cultura valenciana. Puix, be com dia, gracies als nostres politics, hui Ausias March es un autor català, casat això si, en la germana de Joanot Martorell ( El del Tirant lo Blanch) atre català segons ells.

Fins ací hem arribat, fins a que Joan Esteve ha passat de ser el primer creador d'un diccionari de llengua romanica, ha ser un oblidat per tota la societat. I que les peses mes importants de la nostra lliteratura, siguen hui en dia postillades en totes les biblioteques baix el fatidic CAT.

En fi, mosatros a lo nostre, i...
A QUI LI PIQUE QUE SE RASQUE

De nou gracies Alerta i Acció.

¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?

¿Es el 'Cantar de Mío Cid' obra de un poeta árabe?

La profesora de estudios islámicos Dolores Oliver sostiene que el cantar de gesta es obra de un poeta y jurista islámico 

EFE - Madrid - 26/03/2009

El Cantar de Mío Cid, considerada la primera obra extensa de la literatura española en lengua romance y que relata las gestas del célebre héroe castellano en plena Reconquista, no es tan español como se ha creído siempre, sino que fue creado por un poeta árabe, según opina una académica española. La profesora de Estudios Árabes e Islámicos Dolores Oliver sostiene en su libro El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe, que se presenta en la Casa Arabe de Madrid, que fue el poeta y jurista árabe Abu I-Walid al-Waqqashi, quien ideó el famoso poema épico como una obra de propaganda política.

"Hay un pacto entre ellos" -afirma Oliver en una entrevista con Efe- según el cual el poeta crea el poema "para inmortalizar" al Cid y éste, a cambio, se compromete a "respetar las creencias de los musulmanes" de Valencia, conquistada a los árabes por Rodrigo Díaz de Vivar y de donde es nombrado señor. Según esta tesis, Al Waqqashi, al que cronistas cristianos y musulmanes describen "como uno de los hombres más inteligentes y sabios de su tiempo", compone en la corte valenciana la obra después de que el Cid entrase en la ciudad, bajo dominio árabe desde el siglo VIII. La composición se habría empezado a recitar "en 1095", según la autora.
Oliver comenzó a estudiar la autoría del poema anónimo de forma "casual", tras ser invitada a participar en 1984 en un seminario. "Entonces me puse a leer el Cantar, que había leído en mis años de estudiante, y a medida que lo iba leyendo, empecé a decir: Esto ha salido de la mente de un árabe", relata Oliver, que confiesa que ni ella misma se creía en principio esta teoría y que, incluso, estuvo durante dos años sin tocar el tema "porque le tenía miedo".
Compuesto en época de tolerancia
Pero la tesis del autor árabe volvía de forma recurrente a su labor investigadora hasta que se embarcó en el reto de demostrarla convencida de que "la única respuesta a todos los contenidos del Cantar era un poeta árabe al servicio de un señor castellano". Entre los argumentos a favor de su teoría destaca, a juicio de la autora, el clima religioso descrito en el poema. "Un poema donde los cristianos no son los buenos y los musulmanes no son los malos, tiene que ser escrito en época de tolerancia, en época del Cid", afirma Oliver, que destaca que, tras la muerte del Campeador, en 1099, "empieza a haber un sentimiento de animadversión" hacia los musulmanes. Por ello, desde su punto de vista, el Cantar no pudo ser compuesto ni en 1207, que tradicionalmente se ha considerado la fecha oficial, ni en 1140, como defendía el filólogo e historiador español Ramón Menéndez Pidal.
Otro argumento esgrimido por Oliver es que la existencia de poetas en las cortes que cantaran las gestas de los señores es una costumbre propia de Al Andalus, donde todos los soberanos "tienen un poeta que cante sus glorias". "El Cid, que había estado en la corte de Sevilla, en la de Zaragoza ¿va a ser tan tonto de no aprovecharse de ese arma política?", se pregunta la autora. Un tercer razonamiento es el arte de la guerra descrito en el poema, donde aparece una técnica ecuestre de lucha "que solamente realizaban con éxito los almorávides", definido en el Cantar como una "arrancada" y que, según Oliver, es una haraka.
Oliver bromea sobre la recepción que ha logrado con su tesis -que ha sido "muy bien aceptada por medievalistas o gente que no se ha pasado la vida estudiando al Cid"-, aunque reconoce que también a ella le costó "muchos años" creerla.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cantar/Cid/obra/poeta/arabe/elpepucul/20090326elpepucul_7/Tes

Nuevas hipótesis sobre el 'Cantar'

CATHERINE FRANÇOIS Y SANTIAGO AUSERÓN 07/03/2009

La Fundación Ibn Tufayl viene editando obras indispensables, como los valiosos volúmenes de la Biblioteca de Al-Andalus, los estudios almerienses de Jorge Lirola, el fruto del trabajo investigador de la profesora Dolores Oliver en torno a la figura del Cid. Este último libro argumenta una hipótesis arriesgada que sólo por resultar plausible reclama una reinterpretación de la epopeya española y de las raíces de nuestra cultura. Si se confirmase supondría una revolución comparable al descubrimiento de las jarchas.

El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe

Dolores Oliver Pérez
Fundación Ibn Tufayl de Estudios Árabes
(fundacion@ibntufayl.org. www.ibntufayl.org)
Almería, 2008
416 páginas. 23,50 euros

Heredera del espíritu de su tío abuelo Miguel Asín Palacios, Dolores Oliver sostiene que el Cantar de Mío Cid pudo haber sido escrito por el poeta y jurista árabe Al Waqqasi, originario de Toledo, que ayudó a Rodrigo Díaz de Vivar a gobernar la ciudad de Valencia después de su conquista. El Cid (del árabe sayyid, "jefe de tribu") se habría mostrado al principio muy clemente con los moros valencianos. Con el fin de hacerse aceptar, debió encargar a Al Waqqasi la composición de un panegírico a imitación de las epopeyas árabes preislámicas. Compuesto en lengua árabe, el Cantar podría haber sido transmitido por tradición oral a través de diferentes versiones en árabe y en romance, hasta que Pere Abat lo fijó por escrito en la forma que conocemos.
Las interrogantes que plantea la lectura del Cantar, hasta hoy sin respuestas convincentes, llevaron a Dolores Oliver a apostar por esta tesis, apoyándose en su conocimiento de la lengua y la historiografía árabes. El riguroso estudio al que somete el poema revela que sus lados oscuros pudieran proporcionar la clave que permite esclarecer su origen. Sus expresiones extrañas encuentran explicación si las consideramos como traducciones literales de locuciones árabes. Su métrica irregular, única en el mundo medieval de Occidente, obedecería a una de las formas de la epopeya musulmana. La conducta a veces atípica del Cid, su peculiar manera de luchar, encuentran sentido si se le compara con los héroes árabes. Bajo el texto en romance trasparecen así elementos de una cultura subyacente que conserva en él su voz.
Los autores de las 'Crónicas alfonsíes' que recoge el Cantar, alejados de la influencia árabe e incapaces de entender los tópicos de su cultura, no vacilan en rectificar o silenciar las partes en las que el Cid se aparta del modelo del caballero cristiano. Resulta sugerente la manera en que algunos historiadores árabes de los siglos XI y XII describen los mismos hechos, desfigurando a su vez la imagen valerosa del Cid y la admiración de sus correligionarios. Otros en cambio coinciden con las 'Crónicas cristianas' para realzar las virtudes del Señor que protege sus tierras. En ambos casos, la figura del Campeador se ve modelada siguiendo intereses territoriales que desplazan a segundo término los valores religiosos y culturales.
Rodrigo Díaz de Vivar luchó al lado de los soberanos de Al Andalus contra los almorávides, pero también contra los ejércitos cristianos, a cambio de dinero y fortalezas. Aclamado por los árabes como jefe guerrero y protector de las taifas de Zaragoza y Valencia, admirador de los héroes de la antigua épica árabe, quiso presentarse como uno de ellos ante el pueblo de Valencia, entrar en la leyenda en boca de sus antiguos enemigos. Ésta es la sugestiva hipótesis de un libro con fundamento que, más que enfrentarse a un concepto recalcitrante de grandeza, avanza decididamente hacia nuevos umbrales de comprensión, esbozados en su día por la generación del exilio.
¿Y si las virtudes guerreras y literarias propias de cada lado de la frontera en la España medieval se hubieran intercambiado gracias a la fascinación que provocaban en el otro bando? Nuestro tapiz cultural exigiría una serie de razones añadidas a la razón de las batallas. Razones de poesía y leyenda contarían como hilos en la trama de las identidades peninsulares. Aunque las letras sirvan al poder con sumisión deliberada, portan calladamente la atracción de lo ajeno, tanto más fuerte quizá cuanto mayor es el temor al enemigo. La epopeya española, en este caso, no cantaría la pureza imaginaria de raza o religión, sino cómo la estatua del héroe se yergue a partir del barro de tierras fronterizas.
http://www.elpais.com/articulo/ensayo/Nuevas/hipotesis/Cantar/elpepuculbab/20090307elpbabens_4/Tes


El Cantar del Mío Cid lo escribió un musulmán de Valencia

Así lo defiende Dolores Oliver Pérez, profesora de la Universidad de Valladolid, que ha publicado «El Cantar del Mío Cid: génesis y autoría árabe». Según Dolores Oliver, fue Abu Y-Walid/ al Waqqashi, jurista árabe y poeta famoso, quien redactó el poemario el año 1095. Dos tesis son las que más se repiten para explicar el autor de esta obra. La más extesa afirma que se trataba de un juglar, mientras que la segunda considera que fue un jurista culto que tenía conocimientos de los clásicos latinos y de la épica francesa. Ahora bien, Dolores Oliver Pérez mantiene que «El Cantar del Mío Cid» es un poema de propaganda política, que redactó Abu Y-Walid/ al Waqqashi, en la corte que Rodrigo creó en Valencia. La obra empezaría a recitarse en árabe y en la lengua romance de Valencia el año 1095. Esto hace que la fecha del poemario tampoco coincida con las tesis más repetidas que sitúan la obra en 1207. La autora mantiene que la obra se hubo de escribir en ese momento porque en el poema aparece «estimar los moros», frase que utiliza El Cid, y esa tolerancia existe en las postrimerias del siglo XI, puesto que con la muerte del guerrero acaba esa etapa de respeto hacia el otro grupo religioso.

En la época que Oliver Pérez data la obra existen reinos de taifas en los cuales era habitual crear obras con una intención de hacer propaganda política. La investigadora de la Universidad de Valladolid sostiene que El Cid hizo lo mismo con el fin de que el pueblo lo estimara. Abu Y-Walid/ al Waqqashi nació en Toledo pero emigró a Valencia. Fue quien anunció a los habitantes del “Cap i casal” del futuro que les esperaba si no llegaban a un acuerdo con El Cid, que en ese momento sitiaba la ciudad. El autor del poema fue el encargado de establecer el documento de rendición de la ciudad a las tropas del guerrero, posteriormente ayudaría el nuevo gobernante a impartir justicia y crearía la corte literaria del rey. Según la investigadora, en la primera parte del poema El Cid es la cabeza de una tribu mientras que en la segunda parte se comporta como rey de taifas, puesto que llega a un acuerdo para casar a la hija sin tener en cuenta a la esposa.

Este articul ha segut tret d'este enllaç panca. I done gracies a Alerta i acció per haber-lo traduit.


Comentari
No acostume a ficar articuls de diaris, pero estos tres, son una joya.
¿Podria ser que com diu el segos articul, açò fora una troballa mes gran que el descubriment de les jarches? Puix, si, podria ser tot un descubriment, primer, per que demostraria, que en Valencia tambe existien les jarches. Cosa que encara hui n'hi han molts que neguen constantment.

Segon, podria ratificar que durant l'epoca pre jaumina, els cristians i els moros vivien en total convivencia i respecte aci en lo Regne.
I tercer, com be diu l'articul, es demostraria que en la Valencia prejaumina, n'hi habien ací maravilloses ments, dedicades a la medicina, lliteratura i mes arts culturals i artistiques. Lo que reventaria eixa ridicula teoria de que erem gent inculta, i que tingueren que vindre de fora a ensenyar-nos a parlar.
Si fins i tot l'articuliste del tercer articul reconeix: L'obra començaria a recitar-se en àrab i en la llengua romanç de Valencia l'any 1095.
Ademés, açò podria resumir, que Espanya deu i deura sempre donar noves glories a Valencia, ya que si Deu habera privat a Espanya del nostre Regne, l'historia de la grandea espanyola, soles havera segut un conte.
Soles per acabar, vullc deixar una pregunta en l'aire. Si l'obra va ser escrita en romanç, per un moro valencià en la cort del Rei de Valencia Rodrigo Diaz de Vivar. ¿podriem estar parlant clarament d'un obra escrita en romanç valencia? ¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?

Fotos Aledua

Aci deixe algunes fotos del Castell per si algu vol tindre-les en el seu ordena, o simplement vore-les. Per cert, son meues.

Yo manipule, tu manipules, ells... fan lo que poden

Buscant per este inmens filat que se nomena internet, he trobat un bon grapat d'empastres, o manipulacions fetes pels molt indesijables senyors de la Gran Catalunya Cientifica i Cultural, base primordial, junt a l'ultra dreta falangista de 1890, del Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Resulta curiós, comprovar com estes eixemplars persones, no pergueren mai el temps, es mes, s'apropiaren d'ell. Aixina, despres de molts anys falsificant documents, con ya hem dit ans, passaren a falsificar els mapes. Ells eren el tot poderós Deu, pagats per l'utradreta, que a finals de XIX principis del XX, inclús s'atreviren a justificar i assegurar, que ells, Els catalans, eren els verdaders portadors de l'autentica rasa Ària.
Aixina passaven els anys, entre escrits, tipicament valencians, i plans o mapes tipicament correctes.
Va ser fa molts anys, pero com que no tenien, les bases ni els abanços cientifics que tingam hui en dia, pero si tenien, l'artesania per a fer tintes propies d'anys passats. Començaren, lo que se pot denominar com la "FALSIFICACIÓ CATALANERA" que no va ser atra cosa, que la de falsificar tot lo que poguera significar un impediment per a la seua evolució.
Pero, no arribaren mai a la total falsificació, ya que encara que ells tinguen el poder sobre la inmensa majoria dels documents de la Corona d'Aragó, mai podran tindre el poder absolut sobre tots els documents depositats en universitats, biblioteques, i demés llocs creats per a la conservació de documents i mapes. Entitats moltes de les quals, son simplement cientifiques i lliteraries, i mai seran pesetaries, com heu son per desgracia hui en dia totes o casi totes les existents en el nostre territori espanyol.
Bo, deixant a part el tema de les entitats, passarem a lo verdaderament important. Buscant i buscant, he trobat peses dignes de denuncia, ya siga pel seu valor economic, com pel seu valor falsificant.
Aixina arriben a una joya, digna de rendir honors, com es el mapa de 1568-1584. Este mapa, no te despèrdici, puix inclus ha segut reeditat com al primer mapa del Regne de Valencia.
pero açò no es tot, no vos penseu que en este mapa soles ix el Regne de Valencia, per que, com hem dit ans, en l'historia apareixem moltes voltes sense buscaro.
I es per això que dins d'este mapa podem diferenciar atres regnes importants, o per lo manco existents en esta epoca.
Aixina en la part esquerra, podem vore el Regne de Murcia, en la part de dalt el regne de Castella, i a la part dreta, el Regne d'Aragó. Si el Regne d'Aragó, en tot el seu esplendor.
Si observem un poc mes meticulosament, podrem trobar una marca curiosa... Aragonae ora, vejam-ho mes propet.
Pero açò no es tot lo que podem trobar en els mapes, ací tenim un atre del 1634, este tambe mostra el Aragonae ora. O costa aragonesa, com vullgam dir.Ací a la dreta un poc mes gran.
Puix be, no contents en falsificar llibres i tractats, com ya hem vist, els falsificadors catalans, provaren sort en els mapes, fent patanaes tant grans com estes.
Les diferencies, les podeu comprovar vosatros mateix. Amen a jugar a les mentires.
A vore primer mapa, dos patanaes que se veuen a simple vista.
Este mapa, segons les fonts disponibles es de 1616, encara que la seua manipulació, podria datar-lo cap al 189?-192? anys en que la filologia i l'historia catalana, passà de no existir, a ser la base cientifica de la creació de l'univers.
¿que encara no haveu vist els errors?
Anem a vore si trobe un mes gran.
Mira este es el mateix pero en blanc i negre. Segur que mos servix.
Si segur que vos heu donar conter. ¿A on està la divisoria territorial les Pars o terrenys de Catalunya? en el cas del mapa de color,¿ de quin color es marca la frontera catalana? jejeje.
Anem a la segona. ¿Per que tots els lletreros tant dels pobles com atres quant apareixen en vertical, son escrits de forma que alçariem la part esquerra manco el nom de Cataloniae Pars?
La veritat, no heu se, deuriem preguntar-li al que heu falsificà, ya que ell mos podria aclarir atres dubtes d'este famos mapa.
Segur que açò ha resultat molt divertit. Pero lo que no sabem, es que tots els dies als nostres jovens, chiquets, i fills. Els inculquen en mentires d'estes.
¿Que a vosté no li passa? pegue-li una ulladeta al llibre d'historia del seu fill. O al llibre de llengua valenciana. Segur que apareix el "Llibre dels Feyts d'armes de Catalunya", que ya hem dit que no l'aprova ni l'Enciclopedia Catalana.O este mapa, o les regles d'esquivar vocables. O en el pijor dels casos, un mapa en les comunitats de Catalunya, Aragó, Valenciana i Balear i un lletreret dalt indicat que es tracten dels Països Catalans.
Esta es la realitat en Valencia, pese a qui pese. I el que no vullga vore que s'arranque els ulls.
¿Quin mal hauran fet els jovens per a que els inculquen professors pronaZis en escoles pagades pels imposts dels valencians?
¿Quin mal han fet els nostres jovens de viure en esta societat tant aborregada que soles es preocupa de pasturar, o de passejar pel carrer?
¿Quin mal hem fet els valencians que volem ser valencians? ¿O es un mal voler ser lo que som?

Valencianisme d'Acció

El temps ha canviat les coses, i el ponent com sempre mos ha dut prejuis i dolors. Lo que fa un temps era un Regne ric i gloriós, ha segut absorbit, politicament clar, per el fascisme i pel meninfotisme.

Els jovens, sempre hem destacat, principalment, per ser inconformistes. Eixa es la principal causa de que en son dia forem el punt fluix, els tontos útils, que sense donar-nos conter, forem enganyats i adoctrinats pel fascisme. Estos jovens, que en les escoles forem adoctrinats, que des de les distintes televisions forem enganyats. En fi, estos jovens que un dia tinguerem l'oportunitat de poder llegir a Teresa Puerto, Chimo Lanuza, Carles Recio, Culla, Garcia Moya, i atres tants que encara hui estan fent valencianisme.

Estos jovens hui mos revelem contra el sistema, contra el fascisme, i mes encara en contra de la mentira catalanera. Eixa mentira, que des de fa un sigle està apoderant-se de tot lo valencià, eixa mentira que pareix que a força de repetir-les moltes voltes, ya pareixen veritats.
Per això hui diem prou. Prou de mentires, prou de fantacies i sobre tot prou de sumissió.

Per desgracia per als catalanistes, ya no funcionen les manipulacions informatives, les represalies politiques, les represalies policials. I mes encara les represalies que estan patint els nostres jovens pel fet d'obrir els ulls i sublevar-se contra la sumissió.

Enguany, 2009 es un any especial per a mosatros, enguany, tots els jovens i no tant jovens estem comprovant com en tots els racons del nostre Regne, la joventut farta de mentires i doctrines varates que no servixen mes que per a fer riure i per a enriquir a uns pocs han començat a dir prou.
De cada intent de catalanisació, ixen respostes de valencianisació. En cada manifest a favor de la gran Catalunya, ixen milers de repudies i milers de manifests demostrant lo contrari.

Es per això, que enguany, i degut a la repressió sorgida en Gandia, per part de la justicia politica, i per part d'un mijos de comunicació venuts als interessos dels diferents partits politics. Els jovens valencians, diem prou. Estem farts, i prometem que enguany serà un any ple de exits per al valencianisme, un any, centenari del nostre himne, en el que flamejarà en l'aire nostra senyera.

GLORIA A LA PATRIA



Video valencianiste rectificant pintades a plena llum del dia,ritme frenetic en musica rap.

El català antic.

Tots els dies hem de vore com els nostres veïns del nort, mos increpen en frases tant burlesques com repetidores. Aixina hem estat sempre estudiant els nostres classics, i ells dient-mos, veus, això es lo que se parla encara hui en Catalunya. Pero en algun moment, algu ha tengut l'ocasió de poder llegir algun text en català, en català antic vullc dir.
Des de l'entrega de l'ultim SOM, del que he tret algunes cites, he estat buscant per totes les webs, tant valencianes com catalanes, buscant llibres, cites, i mes encara buscant documents del català antic. He trobat un molt curiós, Llibre dels feyts d'armes de Catalunya, que segons relata esta web, es una copia dels seus manuscrits. http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01715963548924933008813/index.htm pero resulta que buscant per ahí he trobat que inclus el IEC i la Gran enciclopedia catalana, ha tachat de falsos estos documents que segons l'autor, son una copia d'uns manuscrits del 1420. puix això falsos .
Mes allà he buscat els USATGES, obra molt famosa i que se va escriure en Català en la segona mitat del sigle XIII (quant Valencia ya havia segut reconquistada) en ells diu lo siguient:
"...pendre aydaren volentat moviment propri lur baronilment Valencia mayorca regne lo encara anz obtengueren..."
He trobat atres argius, com esta comedia barcelonina datada en 1837, i guardada en l'argiu municipal de Barcelona (Ms. B-12, any 1837) i diu açò:
" Pas de un sabaté burletu, cadiraire, un homa, fortales, degollamala aviat, escorxemela, anemsam dona, vamus anum Abia, bellesa, de casa el adrogué, nos veu ningú an aquest carré, de un burru vuy, al portu una mica brut..." sense comentaris, en que entenga algun dels dos texts, que meu traduixca.
Pero he volgut anat mes llunt encara, i buscant buscant he trobat el primer premi lliterari Català, el primer premi del primer congres de la llengua catalana en el 1833, i he buscat moltes voltes, pero encara no he trobat una sola volta en la que Arribau, nombra Catalana a la seua llengua.
http://ca.wikisource.org/wiki/Oda_a_la_p%C3%A0tria
¿Sera que no existia?¿serà això atra falacia del fascisme català ?que llunt de ser estrictament cientific s'ha dedicat a falsificar els sagells de Wilfredo i de Berenguer, demostrant uns anys despres que no eren barres sino escames lo que duyen estos sagells. Falsificar documents com el ades mencionat, el del repartimet Valencià, i un misterios codic de regles que se li atribuïx a Carbonell, i que resulta que va estar ocult, ans i despres de estudiar-lo molts documentalistes fins al 1932 (regles d'esquivar vocables). Regles en les que s'apliquen rectificacions a paraules i a frases, pero que com diu el dit, el mentiros te que tindre moltes pates i molta memoria. La regla 132 censura dir " Barsalona per Barcelona"algo que en 1492 era extrany puix tots els texts recullen Barcelona, sense mes. Atra gracia es la regla 143 en la que enfronta " maixcarat per mascarat"paraula que no apareix en cap text fins dos sigles despres del XV. en fi, un desatí total.
Siga lo que siga yo continuaré buscant documents, escrits o publicacions de ans del sigle XV, ya que despres de l'esplendor del nostres sigle d'Or, es molt facil, que un grapat de intelectuals s'interessara per a fer-se mes cult per la llengua Valenciana, ya que d'ella bevien tant meges, reis, cientifics, com papes i sants.No seria el primer escritor que vol publicar en llengua valenciana per tractar-se esta de una llengua mes sabia, dolça i culta .
Done gracies a Agusti Galbis i a Ricart Garcia Moya per ajudar-me en les cites.

L'OVELLA GUIRRA

En el se d'una familia, tots son necessaris, tots son fills d'eixa familia, tots tenen una part dins d'ella.
Es per això, que en el meu cap no entra, el per que dins d'un valencianiste emergent, no pugam ser tots necessaris, no pugam ser tots membres d'una mateixa familia.

Uns se consideren cabres, mentres que als atres els consideren borregos. I pense yo,¿ no podríem se tots ovelles guirres? Eixe animalet autòcton de les nostres montanyes que com tots mosatros es troba hui en ares d'extinció per culpa de lo economicament fiable.

De la mateixa forma que fa molts anys, en els pobles quasi el complet dels corrals tenien varies d'estes borregues per que eren prou mes tendres. De la mateixa forma que estes començaren a desaparéixer per considerar les estrangeres com a mes comercials. Aixina hem patit en les nostres carns l'arraconamet i l'incomprensió per part dels mijos i de la gent en general.Es mes atractiu lo foràneu, es mes comercial lo alié, es mes rendable lo prohibit, es evolucionisme economic en estat pur.

Es per això, que esta mescla de cabra i borrega, ha estat prop de la seua desaparició, i ara sols es pot vore en poquets corrals, i en llocs exclusius a on la cuina es mes selecta.

¿Ha de ser eixe el nostre futur? ¿O simplement eixe es el nostre principi?

Siga com siga, crec des del meu interior, que si algun dia tots els corrals juntaren les seues guirres, si la gent tinguera l'oportunitat de provar tant deliciós mos, i sobre tot, si algun dia la gent començara a velar per lo realment necessari que es guardar les nostres tradicions, atre gall cantaria, o posats a entrar en el tema, atra borrega belaria.

Mentres, com bona guirra continuarem tancats en els nostres corrals, eixint a pasturar de quant en quant, mirant el mon des dels barrots, tirant en falta aquells temps en que passejàvem sense vergonya pels nostres carrers en el cap ben alt.

Una llastima ser tant guirra, pero la vida du coses com estes, a les dures i a les madures.

Perdó

Vullc demanar perdó publicament a Raul Saez, http://www.cuesta-arriba.es/ per haber agarrat una foto seua sense permis, i sense posar en el peu de la pagina que era seua.
Promet a partir d'ara ficar fotos meues, buscant lo millor per al Blog.
Ficaré l'enllaç de la pagina de Raul en les meues amigues, a part de per disculpar-me per la llavor que està fent retratant tots els nostres parages.

UN 9 D'OCTUBRE PER AL RECORT

Després de pegar moltes voltes, es mes després dels llamentables fets del 9 d'Octubre, he estat un poc desconectat, mes per problemes de salut i treball, que per atres. Hui crec que es hora de fer un nou comentari en este blog, per això vaig a ficar-me en ell. Encara que no se quant el publicaré.

9 d'Octubre de 2008, dijous

Hui en valencia, hem segut participes, tots els que hem estat, del mes patetic i mes infortuït fet. Fet que ha marcat inclus als mes menuts, si els mes menuts, com el meu fill, que despres de vore com la policia nacional registrava el carro del GAV, com si d'uns delinqüents es tractaren, com estiguent al meu costat, ha patit del asedi d'estes forces de "l'orde" que llunt de impedir escenes de violencia, i de lluitar contra els que en son dia atentaren contra ciutadans valencians, i inclus contra els seus companys, hui han registrat i mos han acorralat com a borregos demanant documentacions, i fent que un chiquet de pocs anys, comence un nou dia fent-se la pregunta:
-¿Esta gent es la que mon pare defen, la que mon pare respecta, i per la que mon pare ha dit sempre que els degam el sol?
Despres d'uns minuts de tensió, quant per fi pareixia, que s'anava a convertir en un dia de vitor, gojos, i sobre tot d'enaltiment de la nostra senyera. Bandera del Regne i sobre tot reina de tots els valencians. El meu fill, alçava la seua senyera, era conscient de que ella era el principi, ella era l'identitat, ella, en paraules d'un chiquet:- Era la nostra bandera, la que mos ensenya dia a dia, que no podem doblar-nos front a ningú,i que degam i tenim l'honor de ser valencians. Eh, pare, ¿veritat que esta es la nostra?.
Començava la provessó, començava l'abaixament, la senyera ya estava en el balcó...
De repent comencen els chillits, la gent comença a ficar-se nerviosa, tot es confusió...

-¿ Pare que passa? ¿ per que estan tots chillant?

- ¡¡¡Pare mira!!! allí dalt, ¿heu veus?

- Mare meua, mare meua. açò hui no deuria passar... tranquil fill meu, arrimat, vine ací, vine.

- Pare, estos homens, ¿que estan fent? ¿per que fiquen eixa bandera?

- No heu se fill meu, pero hui, no es el dia.

- Pare, pero mira, eixa bandera, me fa por, me dona oix. ¿Pare veritat que eixos son gilipolles?

- Si fill, eixos son els mateixos que ficaven bombes en honor de la llibertat, eixos, fill meu, son els que hui, dia del nostre Regne intenten humiliar-nos, eixos son ...

- Pare, ¿ I per que la policia no els fa res? ¿ tu no dius que la policia es justa?

- Ay, fill meu, si... la policia es justa, pero la policia depen de lo que els diga l'amo, en este cas els politics. I crec que hui estos soles volen fer-se la foto.

- Pare, sent, sent...

- ¡¡ Som valencians... mai catalans!!

I aixina estiguerem una mig hora mes o manco, la getn gillant, ells increpant des del balcó, i mentres tant, la policia acordonat la zona, per que els violents, erem mosatros, el poble, el sentiment valencià.
Eixe dia el meu fill me va vore preocupat, indefens, impotent... en els seus ulls eixos de chiquet, eixos d'explorador que mai acava de dependre prou va vore com uns pocs fascistes, independistes que soles busquen sumissió i que no heu fan mes que per dinés. Foren capaços de fer-li mal a Valéncia, pero mes encara de juntar el sentiment, eixe que ya de temps haviem perdut.
La provessó continuà, i mosatros en ella. Aixina mos juntarem tots baix un mateix sentiment, tots baix els plecs de la nostra senyera.

Hui hem tingut dos sentiments, un d'impotència, atre d'odi, pero el sentiment comu es simple, el sentiment comu es d'unanimitat. Com ya fea molts anys, el nostre sentiment es clar.

Som Regne, Som Nació, Som valencians... mai catalans, i ara mes que mai, estem convençuts de lluitar contra la sumissió.

To be or not to be

Fa uns anys, quant encara se podia diferenciar els Regnes que formaven el territori espanyol, quant era prou raonable i prou econòmic comprar una casa, i sobre tot, quant els polítics eren gent desinteressada, que mes allà de buscar el benefici propi, lluitava pels valors humans, i per la superació del seu territori. Puix en eixa época, lluntana per alguns, i no tant per a atres, els estudiants es debatien en tesis simples, en coses pràctiques. En fi, en superació, i sobre tot en amor a la nostra pàtria.
Es de sobra conegut, el capçal d'esta entrada, ya que el gran Shakespeare, el ficà en boca del seu millor invent, Hamlet.
Uns sigles mes tart, estes paraules, traduïdes i acoplades per l'ultra dreta catalanista fon considerada com a signe de lluita, i sobre tot com a signe d'independència i de manipulació. Estes paraules anaren sempre seguides del típic panflet naZionaliste:
- Ser o no ser. Països Catalans.
Pel temps estes paraules es desgastaren i foren de nou oblidades, i estudiades en coleges i universitats d'estos Països de ciencia ficció.
Arribat el moment, no sols es desgastaren, sino que es tornaren contra aquells que les havien introduït, desfent en part eixe engany al que estaven seent somesos els estudiants, i sobre tot la població.Població, que havia perdut un tros de la seua identitat, un tros que li havien estat furtant per mig de televisions governamentals, una identitat que anava mes allà del sigle XVI sigle en que se creà Catalunya, mes allà, de la reconquista de Valencia per Jaume I en 1238, i mes encara al sigle X sigle en que havien segut escrites les primeres harjes.
Una manipulació, esta que havia llavat el cervell a la majoria dels habitants del Regne. Una manipulació, que havia fet que en l'estatut de les Balears, fora el català, llengua oficial. Una manipulació, que estava prop d'engollir a Aragó, històricament conquistador tant dels regnes, com dels condats. Eixos condats, que ara s'havien apropiat de la bandera d'Aragó, eixos mateix, que fins al tractat de Corbeil 1258, eren o formaven part de la Franç d'Enric V.
Tornant al tema. En eixos temps surgien en força, descontents, associasions, i sobre tot grups polítics que deurien haver segut la salvació d'estos regnes, sobre tot del de Valéncia, puix ya des del principi haviem tingut força política en els governs.Unes forces per atra banda, que acavaren venguent-se al millor postor, la burguesia catalana. Unes forces, de les quals els seus mandataris optaren per girar l'esquena, i asentar-se en un silló, que no li corresponia, pero que li ajudava a ser lo que realment ell volia ( un polític progre i adinerat).
Després de molts d'anys de lluita, de ser tapats per prensa, radio i televisió, després inclús de haber-nos negat el reconeiximent de dur 30 anys en la lluita. Un grup, una joventut, i sobre tot unes associasions es varen vore obligades a gastar este lema, i no sols gastar-lo, sino remodelar els punts per a fer-ho mes encara aplicable a l'espirit valencià, aquell que durant tants anys mos havien arrancat dels nostres cors, encara que si buscavem en el nostre interior, segur que encara quedava en algun chicotet raconet un crit de llibertat, un sentiment valencià.
Ser o no ser Valencià,
estar o no estar per la lluita,
ser o no ser digne,
de estar o no estar en Valencia.