Casi un any de l'ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m'heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.

La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?...

I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s'estreta, atres s'eixampla, unes voltes s'ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s'arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l'arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l'albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l'estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?... ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?

Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres... no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.

Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l'engany, als que denunciavem en tots els llocs l'ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s'arrimava l'albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s'entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?

Pero el ritme frenetic d'este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l'engany.

Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 

¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?

I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l'hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l'atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre'l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l'enveja de l'arboreda. ¿Els recordes?

Hui reclamem una Primavera, pensem que l'unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d'albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea. 

Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l'esperança, i encara que s'ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l'any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d'un treballador que cuidava l'hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d'amo... es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s'han vist alguna volta en l'aigua al coll?

Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l'estiu, i en l'hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s'endu fora els beneficis?

¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem? 

Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d'Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s'ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l'ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d'albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l'arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l'hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l'hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.

Pero... ¿Sabrem realment triar correctament el cami?

¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?

Agost, figues i...

¡¡Ya estem en Agost!!, i com be diu el famos refrà: es epoca de figues i most. Pero essencialment es epoca de festes, de pobles que durant el mes passat i este celebren les seues festes patronals. Festes, que tot s'ha de dir, van desapareixent en lo genui i van adoptant coentor i falses expectatives impostes pels ajuntaments, els quals llunt de buscar solucions o retrobar velles costums que eren (i son) mes economiques i saludables, preferixen mantindre en el seu programa actes estupits i manipulats, a on el protagoniste deixa de ser el propi poble per a donar lloc a personalismes excoeents i en la majoria dels casos a manipulacions historiques totals. Llastima de pobles i de festes.
Pero es que esta "modernor" ha arribat inclus a les pagines dels llibres de festes, a on de forma mes que descarada s'intenta ofrenar glories al poder de tanda o baix articuls pseudohistorics i "falagosos" adoctrinar al poble en falsos dogmes i falses historietes que res tenen que vore en lo realment verdader, i manco en lo realment historic que postillen sos autors que es el seu escrit. Pero que anem a fer, algu haurà d'escriure en el llibre de festes. Encara que per a fer-ho insulte constantment al poble que el llig, pero aixo si, com ya es cobrix de gloria dient, de bestreta, els tituls que avalen a dit autor, puix l'insult es doble, ya que damunt intenta demostrar-li al poble lo incult i analfabet que es en quant a la seua llengua i sa historia.
Recorde que no fa molt, almorzant en cert "baret" i rodejat de gent dels pobles d'Aledua, algu em va dir que molts d'eixos "articulistes" deurien de pagar per eixir en eixos llibres, puix realment escriuen tots els anys entre tres i cinc fulles, que podrien gastar-se per ad atres coses mes importants "com en propaganda, que per lo manco ajuda a pagar els llibrets". No vaig a ficar noms d'uns ni d'atres, i transcric tal i com foren els fets, per a evitar malentesos, cada u sap el rol que juga en esta historia.

Revisant per l'historia, i pels llibres de festes dels tres pobles del "Marquesat" (mes que pese a mes d'u, ya que el mot es representatiu, no lucratiu, com quan es lluità contra ell) he trobat joyes dignes de fer un llibre. Pero es sobre tot llegint als historiadors que han fet possible l'acostament de l'historia als propis pobles, i buscant en registres i archius, a on he pogut descobrir com sotilment des de les fulles de mes d'una revista de festes, s'ha intentat, i conseguit en molts casos, minar l'opinio de tot el poble. Per mig de l'engany i de la doble condicio: "cientific- analfabet". Condicio que es gasta de forma massa contundent i massa comu des de fa ya alguns anys, i que realment com dia un tio meu, "es en els burros en qui deurieu de confiar, ya que ells han dut i mantingut fins hui tot lo que teniu. Ya vorem fins a quan vos dura a vosatros l'herencia gracies a totes eixes innovacions, que no son vostres, i que busquen sempre atres fins i atres cominencies".
A voltes, i per a contar en els llibres de festes l'historia d'un poble es recorre a la documentacio, i es aci a on l'autor massa voltes aprofita per a colar les seues cominencies, puix de la mateixa forma que passa en la transcripcio del Tirant, en certa plana de l'enfilat, es recorre a la copia d'esta d'atres fonts o inclus en moltes ocasions a transcriure de forma propia eixos documents. Estes practiques, moltes voltes son fruit d'erros gramaticals, i realment en moltes ocasions, i degut a la falta de mijos, son deguts a erros antics. Pero quan estos erros s'apliquen continuadament i s'afig sobre ells el fet d'haver segut trets de fonts originals, puix u pensa que en eixos casos que la dita manipulacio ha fet acte de presencia. Puix els originals son prou contundents.
Per a començar vullc deixar molt clar que el fet d'escriure este articul no es ningun acte de venjança, ni per tindre cap enfrontament en eixos escritors, ni per cap atra cosa que no siga soles el mostrar ad eixos propis autors, que moltes voltes, quan busquem i escrivim en els mijos, tenim en nostres mans un poder ilicit, que gastat de forma imprudent, en molts dels casos pot tornar-se en nostra contra, i en innumerables ocasions, pot donar-nos cert poder, pero edificat dalt d'un castellet d'arena a la vora de la plaja en ple mig dia, quan torna a pujar la marea.
Accedint als llibres de festes, nos trobem habitualment en ells escrits que pretenen reforçar les toponimies dels propis pobles. Toponimies estes, evolutives i que en la majoria dels casos no son mes que frut de la vida i lluita d'un poble orgullos del seu nom i de sa llengua. Aixina principalment, al referir-se al pobles del "Marquesat", especialment en els llibres de festes d'Alfarp i Llombay, els pseudohistoriadors (en molts casos en titul), escriuen estos toponims basant-se en falsos postulats, que res tenen  que vore en el poble i en sa historia. Per a entrar en materia, i per a demostrar realment l'arrelament dels noms, només tenim que buscar, com han fet ells, els documents i actes pels quals s'han regit els propis pobles.
Aixina, revisant en l'historia d'Alfarp, que curiosament apareix en el Llibre del repartiment, trobem com en eixos escrits, expedits pel propi rei aragones, escriu..."Petrus de Monteacuto alqueriam de Alarp, que est i valle de alcala, cum furis et molendinis. Ninis iulii anno mil CCXXX huyt" Pero quan mirem en els "estudis" fets en el llibre de festes, trobem que "Alfarb apareix en el llibre del repartiment com a alqueriam de Alarb". Be, vostes mateix.només n'hi ha que llegir el Llibre del Repartiment.
Mes tart seguint en la tradicio, trobem la venda feta per Pere del Ceremonios (IV rei d'Arago, i II de Valéncia) de "Alfharp"a Perico de Centelles "Pericono de Scintillies et heredibus ac successoribus vestris",al poc d'acabar la guerra en Castella, mes coneguda com la dels dos Peres (ARV). Pero clar, aço passaria el 14 de Giner de 1348, soles uns mesos ans de l'entrada dels unionistes en Alfarp, senyera alçada de peu, o "host Real Senyera alçada un dia del mes de octubre del any mill CCCXL huyt" segons el  document que demostra els "feyts", podem llegir que "diu e declara que entre les altres persones que no volgueren esser de la dita unio ne estar o obeir los actes de aquella ne jurar aquella fon lo dit noble Pero de Centelles e les persones habitants en lo dit loch de Alfarp e deius scrites", citat per Vicent Bisbal del Valle en Los Borja y la Baronia de Llombay.
Pero clar, sempre no anava a ser aixina, i podem seguir buscant a vore quin es el document clau en que apareix eixa suposta B. B que apareix en documents en Llati del sigle XVI (com la famosa bula del Papa Pau III), pero que clar no apareix en cap document signat pels "scribes" ni notaris, els quals segons confirma el propi Colomines, "en sa majoria aragonesos, transcrivien en els documents els noms tal i com els pronunciava el propi poble". Com podria tambe demostrar atre document que tambe he buscat, gracies de nou a incloure'l Vicent Bisbal del Valle en La Baronia i el Marquesat de Llombay, en la ARV ( Prot notarials. Signatura 1793:1738:6) que datat a 3 de maig de 1508, nos parla d'una rinya i apareixen "Abrahim Çaley y Faat Çaley  fill de aquell, moros del Lloch de Alfarp, Foya de la Vila de Llombay, de una part; e Alii Marna e Asniet Marna, germans e fills de Sahat Marna, moros del dit Lloch de Alfarp, de part altra"
Pero clar, quan u busca provar lo contrari, sol recorrer a papers oficials, i com en el cas anterior (el del Papa de 1540) en atres llengues, i aci precisament es a on apareixen les confrontacions, ya que segons ells la castellanisacio fon la culpable de molts mals, i clar tota la culpa la te Felip V i el seu famos 1707, que mes d'u d'ells du tatuat en la front. Pero l'historia te coses molt curioses, i es que una volta acabades les Germanies, tota la documentacio que circula pel nostre Regne, ya està escrita practicament en castellà, i es aixina com molts dels documents que hui s'ensenyen com a propis no son mes que traduccions del llati o del propi castellà, i encara que el 6 de setembre de 1587 podem llegir el nom de "Francesc JohanTurexi" i "Vicent Turexi ... del Lloch de Alfarp", es a partir del 1600 quan ya comencen a apareixer els documents escrits en castellà. Com en llati i castellà apareix la propia Carta pobla del "Lugar de Alfarbe", que inclus en atres documents he pogut llegir com a Alfarve. Carta pobla, ademes que me resultà molt dificil de trobar, puix no apareix en els discs durs del ARV, i vaig tindre que revisar les dades que tenia per a trobar-lo en un manoll de documents de 1800.
El restant es de sobra sabut, els alfarbins, poc a poc tornaren a conseguir que es respectara el seu nom, conseguint inclus que per fi, fins i tot en castellà, Alfarp fora el nom del poble, pero clar, tingueren que vindre temps nous, i moments en que tornara a renaixer l'alienanisme, i una atra regio tornara a decidir com es deu d'escriure el nom del poble, perque clar, com els burros son els burros, els "seudocientifics" son els que tenen que decidir per ells.

En quant a Llombay, les coses no han anat millor, puix tambe des de 1973 i promogut pels de sempre, la pretensio d'eliminar la Y ha segut com una obsessio per als "seudollingüistes", i aixo, que, segons Vicent Bisbal del Valle, en el seu llibre Los Borja y la baronía de Llombay, pagina 192, deixa ben clar, que " De los centenares de manuscritos que han pasado por mis manos en mis investigaciones, sólo dos autores emplean la grafía Lombai: José Teixidor y Joseph Gil y Ferrer, (...) ambos en el siglo XVIII. En todos los demás manuscritosconsta Lombay o bien Llombay." Dic yo, deixe als llectors que adquirixquen el llibre, ya que no te desperdici, i si tenen algun dubte o volen que los facilite algun dels documents desl quals disponc, soles tenen que dir-ho. Al final l'Historia sempre ix i la veritat mos perseguix.En quant a les meues conclusions me les guarde, qui sap algun si dia li dedique l'articul que es mereix.
Ah, per cert, no volia abandonar este recorregut dels toponims i dels llibrets de festes, sense deixar un recadet de certa foto apareguda en un llibret de festes, concretament el de 2009.

Segons he pogut concloure, preguntant, aixo si a erudits i sobre tot gracies a un bon germà que es ficà en contacte en un afamat estudios de l'arap antic, la grafia ال تارئب  no correspon en cap moment al toponim Alfarp, ni a Alkharb (lloc assolat per una guerra o invasio), si no que mes be es referix a ال ارئب  Al Tarip (el que colpeja, o millor dit l'agressor). Lo mes curios de tot, es que eixa escritura no sol apareixer mai solta, ya que com a tal no te massa sentit; si no que sol apareixer unida al restant d'una frase. Podrien aprofitar ara que estan restaurant el castell per a vore si troben el restant, igual en pedres proximes o, com en molts atres llocs, en pedres que formen part de la muralla o dels voltants. Seria curios i gratificant poder llegir la frase sancera, ¿no creeu?
En fi, que passeu unes bones festes. Enguany per desgracia tampoc podre estar ahi, pero vos sentire des d'Aledua,¡¡puix encara seguixc aci!!

Fonts:

• MANUEL ARDIT LUCAS Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. Los Borja y la baronía de Llombay.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. La Baronia i el Marquesat de Llombay.
• ARCHIU DEL REGNE DE VALENCIA.
• lLIBRE DEL REPARTIMENT.
• LLIBRES DE FESTES D'ALFARP I LLOMBAY, des del 1982.

¿ALEDUA ES EL NOSTRE FUTUR ?

Perdut en la Ribera Alta es troba el castell d'Aledua, està ubicat al marge esquerre del riu Magre. En la Vall dels Alcalans, i dins del terme de Llombay.
Domina tota la vista fins a Aledua i fins i tot al poblat moro de LLombay. Es un castell curiós, per que no es troba en la cima de la montanya, si no en les seues faldes.
La seua funció era la defensa d'Aledua, que perteneixia a la família Centelles en el sigle XIV. Després en el sigle XV fon venut al Duc de Gandia, i anà arruïnant-se després de l'expulsió dels moros.
Ademés de ser el punt de defensa de Aledua, es va convertir durant l'historia en un punt de resistencia, dels moros, en la guerra d'Independència i després en les guerres carlistes.

Hui en dia encara queden alguns rests visibles, com son la torre en si, i uns trossos de ¿muralla?, pero apart d'açò llamentablement ya no es lloc visitat, quedant en els nostres recorts quant anàvem de menuts a menjar-mos la mona, o deixant-se vore des de el poble o la carretera.

D'esta manera quedarà un dia el nostre Regne, o millor dit d'esta manera estan fent que quede el nostre territori, que com el castell soles li queda el nom, ya que sense ell seria molt difícils de trobar.
Hem tingut un moment d'esplendor, que ningú mos deu negar, ya que fórem sigle d'Or molt ans que totes les llengües actuals. Pero això no està servint de res, ya que els nostres veïns, mesclats en exiliats alemans dels anys 50, han estat minant les nostres institucions com ya feren estos últims en Polonia, a la qual privaren inclús de identitat pròpia ( si hablan aleman es porque son alemania, Adolf Hitler)
Arribat l'hora, estem enfront d'un difícil lema, que emmarcat en la fabula de Sheakespeare es podria resumir en un "ser o no ser".Si un "ser o no ser" al que mosatros, els valencianistes de cor hem rescatat en el nostre que fer, utilisant-lo tant en el treball, en lo carrer, inclús en els nostres ratets de sofà, encara que son molt pocs.Eixe ser o no ser que mos està tornant folls i que mos està fent perdre algo que sempre hem tingut,identitat, ilusió, i sobre tot amistats.
Eixe ser o no ser, que mos fa amargar-mos la vida, per culpa d'uns polítics venuts als dines catalans i que han fet del vot útil la mentira mes gran del mon, i en ella la mort per assimilació de la nostra llengua.
Pero parlant en la gent, arribe sempre a fer-me la mateixa pregunta:-¿estarà realment tot perdut o encara quedarà un punt d'esperança en algun lloc perdut ?- Si esperança, allò que els meus pares me ensenyaren tantes voltes pero que després al viure la vida real, comence a tirar en falta, no se si per perdre tantes coses, o per que encara no he vist en esta vida ningú que tinga un poc de sentit comú i que faça les coses per fer-les, no soles per dines sino per amor, sentiments...
L'opinió de la majoria, es ben senzill,- no està res perdut,¿ que mes dona si li diuen català si yo se ben segur que es valencià?- Eixa opinió, es la mes extensa, encara que n'hi ha una que li guanya:- A mi això me dona igual, els polítics només fan que això guanyar dines, yo lo que vullc es que me pugen el jornal-. I davant d'esta serie de respostes sempre ix el listet de torn dient-me: - home això no es cosa nostra, ademés els cientifics i gent de lletres heu abalen-Lo que provoca en mi un cabreig i la consegüent explicació de torn.
El final mes resumit be a ser sempre el mateix:: ¿ Com a hores d'ara, en temps de impossició llingüistica, de major explendor del nostre meninfotisme, encara estem renyint per un ser o no ser dins del valencianisme, un ser o no ser dins del naionalisme, i lo mes mal inclús un ser o no ser ven llunt dels nostres principis en els que soles te que tindre sentit el ser o no ser valencià, be siga per català o per espanyol?
¿ O es que volem quedar-mos com la torre d'Aledua, eixa que seguix olvidà inclús per a la gent que tingué un trocet d'historia en ella, eixa que se veu des del poble o fins i tot des de la carretera, l'ermita o des de Matamon?