YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

viernes, 1 de mayo de 2015

¿Per que s'amaguen els recorts?


Molt s'ha parlat de l'obra d'Orwell, inclus yo li he dedicat algun articul en este blog. Pero es que, a voltes, les coses passen com si seguiren al peu de la lletra el guio propost en "1984". De manera que pareix que cada dia mos conduixquen ad ell. Lo millor de tot es que esta manera d'obrar, acaba fent que la gent es done conte de moltes coses i que decidixca seguir furonejant a vore que conseguix trobar en eixe Mon ple d'amagatalls i mentires maquillades.
Quan parlem de la normativa catalana, la majoria de les voltes mos imaginem un context benevol, un ambient de treball conjunt i una normativa refeta i aprovada pels filolecs mes representatius de la seua cultura, pero... ¿realment fon aixina tot?
Rodejats de pessimisme i en una Espanya sumida en una forta crisis economica, identitaria, social i, sobre tot, territorial, els nacionalismes comencen a calar en la nostra societat com  la salvacio. Es el principi del sigle passat. No nomes Valéncia experimenta este fenomen, Galicia, Euskadi, Catalunya i Lleo contemplen forts adeptes que, ademes, gasten com a pilars uns patrons molt pareguts i un llegat que els havien deixat els pensadors del sigle XIX.
El cas valencià no va ser distint del del restant dels territoris, encara que haja segut silenciat i, com el cas lleones, substituit astutament per a aparentar allo que no es o, senzillament, decantar-lo en un atre regionalisme mes agressiu identitariament i que oferix una visio falsa dels resultats finals, inoculant odi cap a qualsevol vertent que no siga la seua i donant com a valides i cientifiques unes pautes que realment no ho son i que damunt han tingut una historia especial que mereix ser recordada, sobre tot hui, dia de l'aniversari d'una d'elles.
Quan els jovens de Joventut Valencianista, en Eduard Martínez Ferrando al front, redactaren el Sintesis del criteri valencianista (1918), calcaren l'ortografia del IEC, fent vore en ella la "modernor" i el "estandar" que es devia d'utilisar en tots els "Països Catalans"; pero lo que no contava Eduard es que l'ortografia (anem a dir) oficial de Catalunya no era eixa, si no la de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona, la qual mantingue la seua condicio d'oficial, protegida pels filolecs catalans fins que fon substituïda (acientificament) pels politics en 1933, utilisant com a argument ratificant i cientific la consecucio i aprovacio de les Bases de Castello, i la publicacio per l'Ajuntament de Valéncia d'estes, alçant-les al distintiu de Normes. Afig, la Mancomunitat Catalana en l'acort pres, que es fa des de l'humiltat i, no a soles pel be de la Cultura Catalana en sí, sino per l'unitat de tots els territoris que un dia formaren la "Gran Catalunya".

Un argument este en tanta força que va conseguir arraconar les Normes de l'Academia, les qual unicament foren utilisades en la convocatoria que feya dels seus famosos Jocs Florals, encara que l'arraconament de l'entitat feu que pronte s'abandonaren per complet
¿Per que ningu ha contat realment quins foren els pactes, els interessos i que es lo que passà en l'Academia per a permetre la perdua de la seua oficialitat i, en ella, la perdua de tots els estudis i treballs realisats en la Seccio de Filologia, entre els que es trobaven els treballs de diferenciacio entre el valencià i el catala fets pel Pare Lluïs Fullana i Mira? Pot ser, com mes tart passà aci en Valéncia, el traspas de filolecs des de l'Academiade Bones Lletres cap al IEC tingua molt que vore. I el final de l'intercanvi epistolar entre filolecs (Academia) i deprenents (IEC), mostrats inclus en jornades inacabables de discussions en els diferents diaris; a on, entre els temes mes debatuts, trobem l'inventat i innecessari "amb", que fon criticat pels grans filolecs catalans que acusaven ad esta preposicio d'antifilologica i dialectal, vaticinant que acabaria en la forma viva, intelectual i historica "ab", que ells gastarien fins al final. Els somis expansionistes de Prat de la Riba anaven prenent forma i convertint-se en tota una realitat. Encara que quedava molta faena que fer, com la de convencer a les autoritats filologiques internacionals de que el catala era molt mes que un simple dialecte del provençal. Pero, ¿a costa de que? De moment, la consecucio de fer catalans als autors valencians migevals era nomes un simple tramit, ya que, acceptades les Normes per l'Ajuntament de Valéncia, les portes s'obrien. I amagant tots els estudis compromesos de l'Academia de Bones Lletres,es conseguia alvançar a bots.
Pero, per dalt de tots, un manifest titulat Desviacions en els conceptes de llengua i de patria, del qual ara es celebra el seu huitanta un aniversari, marcaria definitivament l'imposicio de la normativa del IEC, determinaria la separacio del catala com a dialecte del provençal i, com no, acabaria produint l'efecte desijat, seqüestrant dins de la nounaixcuda llengua catalana al valencià i al mallorqui com si foren dialectes seus. Seqüestrant tambe als seus autors.
Tot aixo, amagant anys de faena i mentint al referir-se als pares de la nostra renaixença. Mentires que encara hui en dia seguixen estant vigents, sense tindre's en conte que els valencians ho hem deixat sempre clar, i hem tingut sempre clara la condicio de llengua independent. Com demostra el treball insignia de Lo Rat Penat, i el que presentà o encapçalà el famos llibre de Constanti Llombart Los fills de la Morta Viva; un treball majestuos dut a terme per Lluis Tramoyeres i en el que obtingue la "Ploma d'argent" de la Societat Economia Amics del Pais i que titulà "Profitosa influencia que la restauracio de la lliteratura llemosina puga tindre en lo progrés provincial, sens prejuhí del nacional". Aclarix l'autor que "La denominacio de lliteratura llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d'admetre una clasificacio ab la que no estém del tot conformes. Enténgase, puix, que tant en lo text com en les notes, el emplear la paraula llemosina, nos referim sempre á la lliteratura valenciana y sols per raó historica pot emplearse aquella". Pero no queda ahi la seua conviccio, puix seguix fent aclariments en contra de lo que molts es tenien cregut. Vos ho deixe aci per a que tragau les vostres propies conclusions:
"En la nostra patria, y sens parlar del catalá i del mallorquí que tenen vida propia, les provincies gallegues pretenen recobrar la perduda lliteratura y en la parlada treballen ab lo fi de ferla esturment de noves aspiracions. No cap dubte que llograran lo proposit, perfeccionantla com ho está la seua germana la protuguesa.Lo dia que es logre per complet tornará a l'esplendor que tenia quant els mes famosos poetes castellans tenien per gala trovar ab la parla de Anfos VI...La restauracio de la lliteratura valenciana abraça dues époques. En la primera se manifesta l'esforç individual sens poder aclimatarse. La segona té mes importancia. Lo pensament adquirix unitat, no es l'individuo'l que treballa, es la societat. Valencia té la gloria d'haver començat molt ans que les provincies germanes." O, lo que sería lo mateix, senyala com a germanes les provincies d'Espanya i com a vives el catala i mallorqui, senyalant-los com a llengües diferents. Igual es aço lo que perguerem un 30 d'Abril en Barcelona. Com sempre, sense contar en el permis dels valencians. Pero, aixo si, per a beneficiar a uns forasters i negar-nos lo que es nostre.
I tot amagant-nos els recorts o confonent-los en falses veritats; per no dir en les mentires.
¿Quan mos els tornaran?