Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

Romançar II

En l'anteror articul sobre els romanços, vaig ficar el text en llati sobre el Privilegi de Calatayud del 4 de Juny de 1264 sobre el Regne de Valencia, i dia aixina , " Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia alia que partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio" Pero no el vaig traduïr. Suponc que heu deuria haver fet, pero mai es tart, i manco si la dita es bona. Anem puix al text en qüestió.
"Determinem a perpetuïtat que un juriste, advocat o jurisperit, no tinguen veu en la curia de la Ciutat de Valencia, ni en ninguna curia de tot el Regne, ni en ninguna apelacio despres de cert temps, a excepcio de les apelacions que nos hagen dirigit a Nos, ni juristes de dit Regne admeten despres ningun libel en llati sino en romanç,que la justicia i els juges escriguen o facen escriure la querella del demandant i la resposta del defensor en paraula o en escrit, i totes les coses que les parts hagen volgut dir, i que totes estes coses s'esposen i s'escriguen en romanç en el llibre de la curia, i d'esta manera a perpetuïtat es facen tots els actes i sentencies en romanç."
O siga, que els juristes deuen de ser de dins del regne, aixina com els advocats, i deuen espresar-se i escriure les sentencies en romanç.
Pero, ¿que significaria eixa paraula soles vintissis anys despres de la conquista de Valencia, i uns manco de la conquista de tot el Regne?
Per que no me negareu, que resulta curios, que el Rei Jaume I per a que puguen entendre millor les lleis els ciudatans del Regne (se supon que serien els antics habitants, puix son ells els jujes i advocats, als que se referix el dit privilegi), opta per que no les facen en llati, com be fent-se en tota la Corona d'Arago (Comtats inclosos), sino que heu facen en romanç. Per primera volta en tots els Regnes.
De ser de veres que, com afirmen els pancatalanistes, es referira al català. ¿De que servix, fer un privilegi d'esta forma?, si els habitants del Regne no sabien llati, encara que existien cristians, ¿quin perque tindrien de saber català? ¿o es que de colp a repent van dependre este idioma?.
Si, yo tambe pense igual, el romanç al que se referix en este privilegi el nostre Rei En Jaume I no es atre romanç que el valencià.
Romanç al que se referix ya el filolec de la Taifa de Denia Ibn Sida mort en 1066, en el seu diccionari o mujassas, quant s'inculpava dels erro gramaticals que poguera cometre, atribuint-los a l'obligada convivencia en este parlar com ell diu "muṣȁḥabati bi-l-'ağam " a on la paraula ṣȁḥaba significa "acompanyar, estar en companyia de" i ağam significa, no parlen arab, o simplement romanç. O siga, com ya dia Ibn Sida, vivia en companyia de gent que parlava en romanç.

Pero no es aci soles a on apareixen referencies propies d'este romanç.
En uns registres trobats i datats en 1576, que Vte Giner Boira va incloure en un articul seu titulat "con los fueros en la mano" i publicat en Las Provincias enl dimarts 8 de decembre de 1981, podem llegir " que atento que la sentencia que se ha de dar en esta causa esta en poder del Scribano ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a los fueros de este Reino no se puede publicar dicha sentencia sin que pimero se traduzca en lengua valenciana, proveyó..."

Pero este no es l'unic document que aclarix el nom de romanç. Anem a vore'n mes.

Marco Antonio Ortí en la seua obra Siglo cuarto de la conquista de Valencia, escrita en Valencia en 1639, podem llegir "En algun temps ( i no tan antic que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la ciutat, Estaments i atres Comunitats, algu dels valencians que es trobavenen elles, se posava a parlar en castellà, tots los demes s'enfurien contra ell, dient-li que parlas en sa llengua..." O siga, si recordem tots els privilegis, i furs que hem mencionat, i sobre tot este del Ceremonios del 20 de febrer de 1358, en que diu "ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç" compendrem, que este testimoni, aclarix, el significat de romanç.
Pero, arribà el 1707, i en ell, espiraren els nostres furs. Pero, sempre mos quedarà esta senya, que va ser escrita en el llibre de Real Acuerdo, en el folio 103, datat el tres d'octubre , i que se conserva en el Archiu del Regne de Valencia. En ell podem llegir " En dicho dia dixeron que para la facil expedicion de los pleytos y mayor satisfacción de las partes, en attención a que los más pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y es razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre que suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertatse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala para que con la noticia que le subministrase se haga capaz de los términos de dicha Lengua y ambos concurran a la relación sin que se falte en ella a la substancia para mayor satisfacción assí de las partes como del despacho..."
Com podeu vore, eren atres temps, en que Castella i el restant del Mon, no te dubte ni por per a nomenar llengua al valencià. I mira, que este podria ser u dels primers decrets dels de Nueva Planta, que foren els que destruiren dins de la vida administrativa a la nostra Llengua Valenciana.
Inclus en Caudete, el decret de Nueva Planta es va ficar en funcionament, "En la vila de Caudete en el dicho dia, mes y año (1738) se tradugeron los Capitulos y ordenanzas que en el auto antecedente se contienen de la lengua valenciana en que se hallan escritos a nuestro Idioma Castellano, en la forma i manera siguientes... ... se traduzcan de la lengua valenciana en que estan escritos. ... Y respecto de estar escritos en lengua valenciana...", tret del Auto para que los capitulos y ordenanzas de las aguas de esta vila (Caudete) se traduzcan en Lengua Castellana, de l'archiu Municipal de Caudete.
Pero, tenim mes coses, per que l'iglesia, tambe s'apuntà en el seu moment a la llengua de l'Imperi. Com demostra este document de la Visita del obispo de orihuela a la colegial de S. Nicolás de Alicante, datat el vintitres de març de 1740 i citat per Figueras Pacheco en Geografia General del Reino de Valencia en la pagina 230 i diu aixina " Mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano... con apercibiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que l hubiere escrito, en una libra de esta moneda."
I es que, per si algu dubtava del mal que han fet tots sobre el nostre idioma i la nostra cultura, podem llegir este Quinque libri numero nou de Torrent escrit el huit de maig de 1750 i que en els fulls 118 i 119 diu " Por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo se usa regularmente en todos los trubunales; por tanto, i para no dar lugar a la interpretación sobre alguna partida de Bautismo, vertida en castellano, mandamos, que en adelante se escrivan todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel."
O siga, que a partir de 1707 el valencià, o romanç, es reemplaçat pel castellà. Com be diu l'auto per dret de conquista.
Es curios, com aixina i tot, molts llinages s'han mantingut fins ad estos temps. Uns, suponc que per ser famosos, i atres, per que al convertir-se al castellà, s'escrigueren igual que en valencià.

Pero acatar el decret de Nueva Planta, du tambe uns problemes inclosos. aixina, el notari Carles Ros, en Brebe explicacio de las Cartillas Valencianas, escrit en 1751, explica " En las oficinas de los Tribunales de Justicia, se hallan (en esta ciudad de Valencia y su Reyno) continuamente presentados, instrumentos antiguos, en Valenciano, en los que se funda el derecho de las Partes, y necessitan a vezes traducirse en Castellano; y con la dificultad se halla ya persona que lo sepa haser: y esto no dexar perder la Lengua Valenciana, mayormente haviendo tantos libros, y escrituras públicas en ella..."

Espere de tot cor, que este articul servixca per a aclarir un terme, Romanç, i una realitat com es la nostra historica Llengua Valenciana.

Una llengua com la nostra no deu de ser moneda de canvi per a ningun politic, ni manco per a ningun foraster.

He de declarar, que este treball no haguera segut posible sense l'ajuda dels llibres:
*Cristians valencians baix l'Islam . Leopoldo Penyarroja. Valencia 1995. *Documents sobre la llengua Valenciana. Colectiu Lluis Fullana de profesors d'Universitat i Doctors, Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2009.

Pero sobre tot, a les idees i anotacions de Nacho i Tirant, i a les traduccions de Miquel Garau, Tirant i la germana de Joanot Martorell.
Gracies germans. I enhorabona Tirant.