Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert...
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d'Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.
¿Que podriem dir-vos hui d'Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l'amor i sobre tot la senzillea d'un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d'ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l'historia, com ell.
Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d'academic de la RACV.
"A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera...?"
I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l'atre. "Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?"- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.
Pero possiblement el fet que mes m'ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta "A pit descobert". Llegida en l'altar del Mocadoret la nit del 10 d'abril de 1957.
"... Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l'immensa espala
d'uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l'hora del combat som fum de palla;
que no existix l'unio; que la conciencia,es com una gran séquia sense aigua..."Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l'ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l'Oronella.
Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d'eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s'ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d'este Mon, i que el teu recort s'escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.

El Baro de Corts

Des de fa uns anys, la Batalla de Flors de Valencia es l'acte mes important que definix la fira de Juliol de Valencia. Vore eixes carrosses plenes de flors passejant per l'Albereda, es tot un deliri. Vore com grans i chicotets riuen i es llancen clavellons un dumenge per la vesprada en conte d'estar refrescant en la plaja, diu molt d'esta festa.
L'any passat, tinguerem temps de fer memoria i d'ensenyar com el Baro de Corts, gran valencianiste, va dur la festa de Niza. Pero ferem un erro, i degut a la castellanisacio i posterior oblit de molts dels bons valencians, inclus en esta festa hem pogut trobar un erro prou gran. Conegut com Baro de Cortes, es repartixen tots els anys els premis a la millor carrossa, premi que tot carrosser ansia tindre en la seua estanteria, i pel que treballa durant semanes sense descans, rebent l'ajuda dels seus millors amics (no carrossers, clar) durant tot el dissabte dia i nit.
Pero precisament eixe premi amaga un erro, al que ningu ha prestat atencio, pot ser degut a l'oblit que patixen tots els grans valencians de la nostra historia i sobre tot a la falta d'interes mostrada pels nostres politics. Realment el Baro de Cortés no ha existit mai.

El titul correcte d'En Pasqual Frigola Ahis Xacmar i Beltran es el de Baro de Corts de Pallars, des del cinc d'Abril de 1858; de Roaya, des del vintiquatre de Novembre de 1865; i Senyor del Castell de Chirel, dels termes i despoblats de Buguet, Vinyoles, Els Ferrers, Otanel i Cabezoles, ademes de Senyor d'Agost i de Genoves; Senador vitalici del Regne des de 1867; Gentilhome de Cambra del Rei i Creu d'Isabel la Catolica.  Per lo que el premi en si, no deuria de tindre el nom de Baro de Cortés, si no el de Baro de Corts, ya que es el seu verdader nom i precisament es el nom del premi extraordinari de la Batalla de les Flors.

En Pasqual Frigola va naixer en Atzeneta del Maestrat, a on sos pares estaven passant l'estiu el dia vintiu de Juny de 1822.  Va ser batejat en l'iglesia parroquial de la mateixa Atzeneta dos dies despres, ficant-li com a nom Pascual Bailón José Antonio Ignacio de Loyola Francisco Javier Estanislao de Cosca Luis Gonzaga y ... Francisco Regis y de Asís Vicente Ferrer Ramón Tirso y Todos los Santos, i seent sa padrina la seua yaya Maria Beltran i  Jimeno.
En sa biografia, Joan Barberà el definix com a un home que portava una vida d'aristocrata molt superficial, pero que era persona molt amable i de grans ambicions lliteraries, especialment escrivint articuls periodistics. Ademes d'escriure alguna comedia, entre les que destaquen Juanito de 1875 i Recuerdos de caza de 1876.
Es va casar als 20 anys en Na Josefa Palavicino i Vallés, germana del Marques de Mirasol, un vintiu de Setembre de 1842. Na Josefa era coneguda per ser considerada la jove mes hermosa i elegant de l'alta societat valenciana.
Del matrimoni naixqueren quatre fills, Maria Josefa, Matilde, Pasqual i Carlos (qui va ser periodiste i politic, Diputat per Valencia en les Corts Generals 1891 i 1898, i Director General d'Agricultura, Senador vitalici i Vicepresident del Senat)
El Baro va ser tambe politic, seent membre del Partit Moderat, en 1856 fon nomenat diputat provincial pel districte de Torrent, diputat per Moncada 1858 i 1860, i diputat a les Corts Espanyoles de 1857 a 1867  quan va ser nomenat senador vitalici, cessant degut a la revolucio de 1868, a on va ser destronada Isabel II.
Degut a la revolucio i una volta demanada la cessio de senador vitalici, anà a Paris, a on es va ficar al servici d'Alfons XII. D'a on tornaria en 1870.
Quan deixà Valencia en 1858, no soles deixaria i anyoraria el nostre Regne, puix just eixe mateix any, moriria en Valencia la seua dona, Josefa, als 30 anys, deixant quatre fills  (dos filles i sos fills), seent la major Maria Jose de quinze anys i el mes menut Carles de deu.

Pero una volta establit en Madrit en 1860, va coneixer a la valenciana N'Ana Paulin i de la Peña, si no bella com Josefa, sí molt culta, que a l'estil frances (segons segons publica En Joan Gil) reunia en el seu palau una pleyade de literats i artistes, que feyen les seues tertulies famoses en la cort. En qui es casaria dos anys mes tart.
A l'entrada en Espanya d'Alfons XII, el Baro, que es mantenia de nou dins del Partit Moderat, va ser nomenat director de la Gaceta de Madrit, i administrador de l'Imprenta Nacional, llocs pels que es faria encara mes famos, ya que tant ell com la seua dona Ana publicarien diversos articuls tant en la Gaceta com en diverses revistes i diaris de l'epoca.

Pero tornem a Valencia, ya que al ser els dos valencians i amants de la cultura, tant el Baro com sa muller, durant les seues estancies en la capital del Turia es reunien en la flor i nata del panorama cultural. I damunt gracies a les continues tertulies oferides en casa dels Barons, arribaren a ser tot un referent cultural. Tots volien assistir a les tertulies en el palau dels Barons.
Aixina, i gracies a l'amistat que l'unia a Teodor LLorente i a Escalante, es va fer soci fundador de lo Rat Penat, encara que no aparega en la foto inaugural de 1878 per trobar-se fora per motius de treball. Pero aixo no impediria que dos anys mes tart en 1880 la seua dona Ana fora nomenada Regina dels segons Jocs Florals de Lo Rat Penat. Un Rat Penat que no dubtaria en nomenar-lo president el nove en 1887.
Durant esta presidencia tingueren lloc dos fets prou importants, per una part un acte commemoratiu de la mort de Vicent Boix, a on va fer el parlament Blasco Ibañez exaltant tant la Republica com les glories valencines. I pot ser l'acte mes important pel qual hui hem fet este articul, puix durant la fira de Juliol de 1888, s'iniciaria el festeig de la Batalla de Flors promogut com ya sabem pel propi Baro de Corts.
Pero ademes, durant eixa presidencia, Lo Rat Penat va contar en la directiva en noms de mes prestigi valencià de tots els temps contant en Escalante, Bonet Alcantarilla, Martinez Aloy, Blasco Ibañez, Iranzo Somó, Llombart, Salvador Giner, Cebrian Mezquita, Llorente i Puig Torralva.
En 1891 i en acabar la presidencia Luis Cebrian es va nomenar de nou president al Baro, pero ya vell, va vindre a viure al seu Palau del Portal de Valldigna, pero poc va poder fer, vell i malalt, mori el tres de Març de 1893.
Espere que ara, una volta que tots sabem la seua historia i que per fi tots coneica'm al personage, per fi enguany pugam dir-li definitivament al premi extraordinari de les carrosses de la Batalla de Flors pel seu nom i celebrant en ell la gracia de tan insigne personage valencià, li digam

BARO DE CORTS.
No Barón de Cortés, que en aixo de canviar inclus accents, mos teniu mes que fartets

D'Albalat i en un parell de...COLLONS

Hui vos vaig a parlar d'una persona que segurament ningu conega. Un home que ha lluitat a mort per la llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni el Tito Eli, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en mes d'una ocasio atentar contra ell.
Un home senzill, prudent i sobre tot cult, llicenciat en filologia valenciana, llicenciat en magisteri, diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia, te estudis de filosofia i en Suïssa( a on va treballar de traductor i va ajudar a molts valencians a trobar treball ) va estudiar Teologia. En fi una eminencia de les nostres terres que ademes ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Seccio de Pedagogia junt a Joaquin Toran , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademes de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedicio del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de LLengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidencia de Pascual Martin Villalba. Va ser mestre particular de LLengua Valenciana de Juan Gª Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals mos donà varies conferencies. L'ultima obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedicio comentada de "Les Trobes i LLaors a la Verge Maria".Arribat ad este punt igual algu ya sap de qui parle, pero per als que no siga aixina me referixc al Mestre Emili Miedes i Bisbal.

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demes, ni manco regalar molts anys d'investigacio i treball com va fer en un llibret que li regalà a la Cardona Vives, o inclus numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un articul per al diari, o per a juntar senyes per ad algu que li heu demanara. Per ad ell "aixo era per a lo que havia naixcut".

Recorde molts articuls seus, que per malicia per a mi s'han esfumat sense saber a dia de hui a on buscar-los, en els que ficava a parir a tots els catalanistes recordant-los qui eren i que es lo que feyen.
Com a mostra mantinc en mon poder dos llibres d'Emili Miedes, a part de la reedicio que va fer de "Les Trobes en Lahors de la Verge Maria i Vocabulari elemental de la Llengua Valenciana, entre ells " la catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932" es un atre llibre seu i una gran mostra per a descriure com escrivia els seus articul, i com coneixia personalment als pancatalanistes i les seues obres. Aixina en este llibre, que dit siga es una bona aclaracio dels fets, recupera les cites sobre elles que va escriure Sanchis Guarner durant sa vida, pero ademes, fa una mencio especial a Carles Salvador (un dels primers i principals traïdors de la nostra llengua), qui va escriure en 1951 "Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics" (que se tornaria a reeditar fins a la tercera volta en 1959), a qui el mateix Emili Miedes descriu com un personage que mantenia ya en 1929(segons demostren els escrits de l'epoca) relacions en l'esquerra catalana i del que ademes denuncia que "Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli..." . En fi, se pot dir mes alt, pero no mes clar. Ademes, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 - dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- on li referia l´establiment d´unes "regles ortografiques transaccionals" per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les "Normes de l´Institut d´Estudis Catalans" per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenent a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que "no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana". I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià...
I es que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'historia dels "maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacifica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes".

Atra cita que sempre m'ha agradat d'Emili Miedes es la referent a Pompeu Fabra. Pense que no te desperdici, aci vos deixe lo espost pel Mestre Emili Miedes en la seua obra El catala, una variant mes de la llengua occitana ...
"En un articul publicat , en 1936, per la revista "OC", ell, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie",- una sola llengua lliteraria", per damunt de tota fragmentacio dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana. "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vos pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunsts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retouveé"."
Aço traduït en Llengua Valenciana vindria a ser:
"Tinc l'esperança de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se comvertira, ara aci, en una varietat mes de la gran Llengua Occitana retrobada."
Este mateix articul- continua dient Emili Miedes- fon reproduït en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent de mateix Pompeu Fabra (1868-1968).


Com podem vore un investigador ple de cites a favor de Valencia i que ha lluitat sempre per ella. Atra cosa a part ha segut com Valencia li ha respost.

Per culpa d'un malentes, i degut a l'opinio d'un celador, me varen informar que havia mort en Agost fa dos anys, sense rebre cap homenage, ni haver segut reconegut cap merit.(Perdo, he de dir que Emili Miedes va rebre la Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicita Tonico Sansano en 2002).
Pero realment ha mort hui dia 8 d'abril del 2012, i serà enterrat dema dilluns dia nou a les onze i en Albalat.
Acabant aixina la lluita per Valencia d'un gran home, un gran mestre, un gran filolec valencià academic de la RACV, en fi d'un gran valencià sempre dispost a renunciar a tot per Valencia.

Hui en son honor i reconeiximent, soles queda d'ell algun articul recollit en la Cardona Vives, ademes de dos Bibiografies seues (una en la Uikipedia i atra en Llengua Valenciana SI), algun que atre recull fet per Teresa Puerto en Lengua Valenciana una Lengua suplantada i un foro vuit en la pagina mes valencianista d'Internet. Mentres, la RACV seguix sense reconeixer la seua llabor, el GAV s'ha mig oblidat del seu director i mestre de Llengua Valenciana, lo Rat Penat, ya no el recorda com a mestre, en Albalat, el seu poble,soles el recorden els treballadors que anaren a Suïssa en aquells anys tant dificils, i pels que ell sense cap interes ni rebre res a canvi los va arreglar tots els papers i els va ajudar a buscar eixe treball pel que deixaren un dia sa casa, i el nostre govern... hay el nostre govern...

Espere que des d'alli en lo cel per lo manco hui responga en un somriure, encara que siga curt, per que encara queda gent que el recorda, gent que mai s'oblidarà de qui era realment este bon home que mereix com molts atres un minim de reconeiximent i un lloc en l'historia de la Patria Valenciana.
Com tambe espere que hui acodixquen al seu enterro representants de totes les associacions a les que ell va ajudar, i de totes aquelles que naixqueren amparades per la seua faena.
Per que com a Gran de Valencia, hui Emili Miedes mos deixa, i com a Gran de Valencia hui mereix ser despedit i recordat.
En fi este es el meu chicotet homenage a un gran home

Gracies per tot mestre.

Pensat i Fet

Hui ha segut la primera mascletada, i com a tal, hui se pot dir que ya estem en falles. Encara que fora el dumenge quan se va fer oficialment la Cridada. Aixina es que per ad eixos fallers i especialment per a tota Valencia vos presenten el següent articul.

Enguany l'Ajuntament de Valencia ha decidit dedicar sa Falla municipal a homenajar a la revista Fallera per excelencia Pensat i Fet. Fet que d'es de aci aplaudim puix ningu com ella per a poder vore l'historia de nostra festa i d'algunes atres com ella, vista des de els diferents punts socials i politics. Una bona mostra seria que el seu fundador, Vicent Esteve Victoria, fon fusilat pel front Republicà durant la Guerra Civil, per ser conservador (o de dretes). Junt a la llista d'escritors que encara que foren de l'atre "bando" se'ls deixava participar en les pagines de la revista. Revista ademes que tambe eixia per a commemorar les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i la Fira de Juliol.

Pero esta decisio presa per l'Ajuntament de Valencia no ha agradat a molts, que desconeixedors de tota sa historia, soles han pogut accedir ad ella en els ultims anys, despres que el Tito Eli la registrara al seu nom.

Pero... ¿Com passà aço?, ¿Que ha segut esta revista per al mon faller i per a Valencia en especial fins a 1972 (data en que va morir)? i ¿Quina es la direccio que va adoptar la revista des de 1995 (quan va caure en mans d'Eli)? seran les qüestions que intentare respondre en este articul.

En una epoca en que qualsevol s'ajuntava en uns pocs amics per a burlar-se de qui fora (politics, veïns, situacions...) fundant aixina una societat humoristica, en tall de divertir-se i divertir al veïnat fent actuacions. Tres amics, grans amants de Valencia se juntaren per a crear-ne una, pero lo que realment anaven a fer es crear una revista diferent. I aixina, Josep Maria Esteve Victoria, poeta; Francesc Ramil, pintor i dibuixant i Ricart Sanmartin poeta conseguiren contagiar esta idea en els seus amics, fent que a principis de març de 1912, Valencia apareguera coberta de panflets a on ficava aço : Pensat y Fet En la festa de les Falles.

Aço seria el seu naiximent per a que uns pocs dies despres, apareguera pels carrers del Cap i Casal el primer numero de la revista Pensat y Fet en portada de Manuel Sigüenza reproduint en purpurina l'estandart que la revista anava a regalar a la falla mes ingeniosa i els esbossos de es 28 falles que es plantaren aquell any.

Ademes en sa interior mos donava la benvinguda un Al obrir el llibre... que com tota la revista estava escrit completament en Llengua Valenciana, com diria en 1936 Nicolau Primitiu : "Pera a dirigir-se al public valencià amant instintiu de la seua dignitat nacional". I va contar ya des del seu principi en les colaboracions de Maximilià Thous, Santiago Rusiñol, Vicent Burguet, Severino Gustavino Roba, J.J. Senent, Antoni de Codón, Eduart Abarca, Bernat Morales Sanmartín, Eduart López Chavarri, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Maria Bayarri i molts atres que ya eren o passarien a ser destacades personalitats lliteraries valencianes.

Pero com hem dit, Pensat i Fet no soles es publicaria per a les falles, si no per a totes les festes del Cap i casal, estant present en les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i en la fira de Juliol, i prova d'aixo, va ser el seu numero 6, dedicat als altars de Sant Vicent, a on apareix un representant un milacre en la Real Senyera, fotografiat en l'Altar del Pilar que escenificava aquell mateix any el milacre titulat "La senyera de Valensia"a on ya classificava a la Senyera con a gloriosisima i famosisima. Per no contar en un articul sobre l'historia dels altars i un atre sobre l'historia dels milacres.

Pero no soles este especial de Sant Vicent aniria ple d'historia, puix des del seu primer numero, ya apareix la Cronica documentada de l'historia de la falla, escrit pel mateix Josep Maria Esteve Victoria. Al que li seguirien l'any següent un Orige de les falles escrit per Lluis Cebrian, i l'any següent atre de Josep Martinez Aloy, i aixina fins a casi l'ultim numero, si no en totes, en casi totes les publicacions apareixia un document sobre l'historia, tant en Fira, Falles, Mare de Deu i Milacres de Sant Vicent, com forme corresponia a la publicacio.

I es que els seus membres s'enorgullien de ser i sentir-se valencians, al igual que lliterats que participarien en ells durant els primers anys Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Maria Mustieles, Lleopolt Trénor, Teodor Llorente i Falcó, Martínez Aloy, el Baró d’Alcalalí, Martínez Ferrando, i molts més al igual que els artistes que pintaren les seues portades : Ramil, Pinazo, Josep i Marià Benlliure, Artur Ballester, Dubon, Rigoberto Soler, Barreira, Vercher, Mongrell, Fillol, Canet, Segrelles, Stolz, Tusset i molts atres.

Pero un atre fet, diferenciaria ad esta revista de les demes, un fet que va tindre lloc de forma casual, com contà en son temps Enric Soler i Godes, quan en plena campanya de 1916, Ricart Sanmartin, veent l'esbos de la falla dels carrers Garcia-Padilla, que tractava sobre el trasllat de lloc del Monument al pintor Ribera, fent gala d'eixa facilitat per al vers improvisat, tan valenciana, i que tant s'ha perdut ultimament, va dir:

– I diu Ribera: “¿Qué es esto?

Pa posar atre quiosco

me lleven a mi del puesto.”

(Ho podem vore en el mig a la dreta)

Naixent aixina la costum i diferencia en quant a atres revistes de fer en vers en forma de tercets, l'explicacio de cada falla, baix l'esbos del monument. Costum que es mantindria fins al seu ultim numero de 1972.

Pero no seria l'unic canvi en la revista en 1916, puix tambe en eixe numero aparegue la auca (costum valenciana, que consistix en un full a on apareixen varies caselles dibuixades, representant una historieta; i que es complementa en uns versos escrits baix cada vinyeta que expliquen el seu contingut) canvi que copiarien moltes atres revistes i que com en el cas del tercet, tambe acompanyaria la revist fins a 1972.

No es cert del tot que en 1917, s'entregara l'ultim estandart a la falla en mes ingeni, i en el seu lloc publicaria els itineraris per a poder vore totes les falles. Puix en 1918, apareix com excusa que no s'havia publicat, pero per haver-se estropejat el gravat. I en 1919, ya no se va donar. Pero se va compensar donant en 1920 a l'Alcalde Marques de Sotelo, del titul de Faller Major, un numero el de 1920 que començava en un La Filosofia de les falles de Josep Sanchis Sivera que va ser molt aplaudit eixe any.

Ademes, en 1926, la Comisio de Festes, de l'ajuntament de Valencia, va convocar un Concurs Lliterari en les diverses modalitats de poesia, narracio i conte. A lo que Navarro Cabanes des de les pagines del Pensat i Fet va respondre reconeixent la bona intencio de l'Ajuntament, pero criticant este concurs, puix les falles ya tenien "la seua lliteratura impresa fa setanta anys". Reconeixent que els premis, deurien d'anar dirigits als llibrets (com ho feya des de 1903 Lo Rat Penat), que "per regla general son prou chabacans (els llibrets, no els premis)" . I que este fet provocaria que "a l'auloreta d'aquelles pesetes acudirien els bons poetes valencians, eixos inspirats rimadors qu'enlairen la llengua, pero als qu'els falten sempre vint aguiletes per a completar la peseta". Una llastima que desoint lo escrit en estes pagines per "Jusep" l'ajuntament haja posat en marcha el concurs premiant mes la portada, el volum i la cataslanisacio dels llibrets que com seguix fent Lo Rat Penat el contingut, la valencianitat i sobre tot les rimes i satires dels llibrets de falles, lo que està provocant en certa forma, l'arraconament dels nostres millors poetes.

Durant la Guerra Civil, foren molt poques les falles que es plantaren 1936, i en elles les revistes i els llibrets feren un paro, clar. Pero un atre fet marcaria la revista, com ya hem dit ans, puix el fusilament de Josep Esteve per part dels Republicans, deixaria la revista en mans de Ricart i Francesc. Reapareixent puntualment en 1940 en un emotiu homenage a Josep Esteve i ple de texts que otorgaven un evident recolzament al nou regim.

En 1945, passà un fet curios. El censor va exigir als editors que no mes foren escrits en valencià els versos, escrivint en castellà tot lo demes. Ricart Sanmarti, sempre tant ocorrent va tindre la brillant idea de fer tot el numero en vers, burlant d'esta manera la censura, pero fent que l'any següent el censor obligara a que un tant per cent de la publicacio tinguera que apareixer escrita en castellà. Un fet, que va provocar que eixe any, 1946, la revista no eixira. Reapareguent novament en 1947 en part gracies a la mediacio de Lo Rat Penat, i a l'orige majoritariament conservador (de dretes) dels promotors de la revista.

Durant esta segona etapa i fins a 1972, la revista tambe es va rodejar del millors intelectuals d'aquells temps, sense importar el costat en el que estaven, reunint aixina a Xavier Casp, Miquel Adlert, Gayano Lluch, Marti Dominguez, Hernandez Casajuana, Jose Ombuena, Almela i Vives, Manuel Gonzalez Martí, Maximilia Thous Llorens, Nicolau Primitiu, Vicent Vidal Corella, Enric Taulet, Anfós Ramon, Josep Rodrigo Alamar, Lluis Guarner, Beatriu Civera, Lopez Sancho, Lluis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Antoni Igual i Ubeda, Enric Soler, Maximilia Thous Orts, Francesc Ferrer Pastor, Ricart Blasco, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, i molts mes. Aixina com se van recuperar escrits antics de Constanti Llombart i Esteve Victoria.

Una llastima, que en 1972 i degut a l'introduccio de fotos i esbossos a color, debilitaren la qualitat dels articuls. i esta va ser la rao que propicia la decisio de Ricart Sanmartin de cessar la publicacio de la revista. Puix la qualitat estilistica dels seus texts i els classics esbossos en blanc i negre ya no podien competir en en els dissenys a tot color. Com tampoc la seua chicoteta editorial en les noves i grans editorials que acabaven d'apareixer.

He pogut llegir moltes voltes, citat pel pancatalanisme que "El Pensat i Fet fue ante todo un simbolo de la convivencia de señas de identidad valencianas sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural" (Carta del Editor. Pensat i Fet. nova edicio. 1995) A lo que afig per a demostrar-ho que va ser redactat en les normes del 32 des de els anys 40. A lo que yo afigc que si be aixo pareix en 1940, no pareix lo mateix en 1943 a on encara se pot comprovar el mars en el titul de la portada. Puix, encara que si es cert, que a partir de la seua reaparicio del 1947 apareix un considerable aument dels escrits en normativa Fabriana o catalana, els defensors de les normes de consens del 14 i de les rectificades per Fullana, encara que firmaren les bases del 32, seguiren gastant en les seues publicacions, inlcus en el Pensat i fet les normes valencianes (que hui se coneixerien com les del Puix), rebujant les catalanes postFabrines. N'hi havent entre ells gent de la talla de Andrés Piles Ibars, Eduardo López Cahavarri, Lluis Tramolleres, Ferrando Martínez, Gayano Lluch, Maximilià Thous, Teodoro Llorente Falcó, Andreu Ivars Cardona i més tart Almela i Vives, Nicolau Primitiu, Igual Ubeda, etc.

De totes formes, com be afirmava Miquel Adlert en el seu En defensa de la Lengua Valencana, "molts foren els que escrigueren en estes normes creent-les valencianes, per que en ningun moment desconfiarem de Carles Salvador ni de ningun dels que en elles mos ensenyaren", per lo que este no deu de ser un fet tant clar de la catalanitat de la revista, ni de la catalanitat de cap entitat.

Ademes, en esta Carta del editor, apareixen destacats certs articuls, com son l'editorial de 1940 "En aquest renaixer d'Espanya..."( que per cert comença dient que " del Nort vingueren, en la creu de Sant Jordi al pit, les hosts victorioses de Jaume I i el nort, tambe, vingueren en la creu de Sant Jaume les hosts victorioses de Franco" aixina es que si voleu o agarreu) , " Primaveral" de Carles Salvador en 1954, "Les dues maneres de sentir-se valencià" per Ismael Roselló en 1960, "La llengua Valenciana" de Nicolau Primitiu en 1963, "Valencia i no llevant" de Josep Rosell en 1967, "Defensa de la llengua" d'Antoni Igual Ubeda en 1969, "Unitat: el foc patri del Reine de Valencia" de Ricart Sanmartin en 1970, "Pos si és una desgracia" poesia escrita per Ramon Andres Cabrelles en 1971. Totes elles, manco el primer que comparava a Franco en Jaume i per lliurar-nos de "l'enemic"(aço està de moda hui), i subralle este renglo tractaven i criticaven la prepotencia del castellà en front del valencià, ninguna tractava d'esta suposta unitat, es mes, en ninguna se nomena al català per a res. Bueno, per a ser realment fidel a la realitat, en 1970, Igual Ubeda en "Defensa de la llengua" parla de les dos llengües, distinguint de passada el valencià del català.

Com sempre el nou editor, el senyor Hernandez fa un joc de paraules interessat (sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural ). Clar que no, pero tampoc l'afirma, es mes, en el cas d'analisar correctament els seus texts, mos trobariem en que el mateix Ubeda desmentix l'afirmacio d'Hernandez.

Pero com se que aixina i tot molts no tindran encara del tot clar aço, podem llegir en Historia de las Fallas, editat per Levante EMV en 1990 "La temática de estas revistas (revistes falleres) era eminentemente fallera, y secundariamente valencianistas, si exceptuamos la famosa Pensat i Fet (que era mes valencianista inclus, que fallera)".

I si encara no queda clar, dir que Eliseu Climent intentà per tots els mijos comprar els drets de la revista, sobre tots als fills de Santmartin, que se negaren en tot moment a vendre-li'ls per sa condicio pancatalanista. Mai per motius economics, puix ells mai gastaren la marca, si no per motius ideologics i sentimentals, no volien vore el treball de son pare reduït a una simple alabança de la llengua catalana, puix no era aixina.

Pero... circunstancies de la vida, i per desgracia per als fills i sobre tot per a Valencia, els drets de la marca caducaren en 1995, i un despiste d'estos, va ser aprofitat per Eliseu Climent per a fer-se en ells.

Es curios, que haja segut Eliseu i el seu grup, els que en els anys 60 i 70 criticaven les falles i nomenaven coents als fallers es convertien en els amos de la revista mes significativa de les falles.

I aixina ve ser com el dia de sa Nova presentacio, acodiren ad ella soles 23 dels mils de fallers tenint com a testic a Carme Benitez Perez, fallera de la Merce, que va tindre que eixir segons ella mateix: "per que no faltaren les velles cançonetes antifalleres i antivalencianes que estos mateix feren famoses en els anys 60 i 70".

I es que el Mon faller i sobre tot el valencianisme mai podra perdonar ad estos traïdors que han fet i continuen fent lo que siga per vendre el nostre Regne i guanyar en aixo un bon grapat de billets.

Pero lo mes curios son els tituls i els temes que la nova revista oferix, borrant per complet els esbossos de les falles i dedicant este espai per a atres temes.

Aixina per eixemple en l'any 2.000 per eixemple tenim un "Salvem les falles" una critica ad este mon i als seus participants, pero sobre tot a les polemiques que genera esta activitat. Per no contar en un "Salvem el Cavanyal" a on resulten precisament els bons, els mateixos que no volien per ningun motiu fer res anys arrere per sanejar el barri i els seus carrers.

En 2002, trau una critica tan valenciana com criticar el pacte fet en el mon faller en que enguany no se puguen pegar foc a les Torres Bessones.

En l'any 2005 tenim que La revista "Pensat i Fet" aborda la relació entre Falles i escola i "La Traca" ironitza sobre l'AVL i l'America's Cup en l'articul sobre "Escola i Falles"es fa un homenage ""fins i tot en aquelles escoles d''avantguarda, dirigides per mestres com Carles Salvador, que es resistien a unir-se a la celebració a causa de les seues connotacions polítiques i encotillades" tot un clamor pro falles, clar que si, ademes, de criticar l'America's Cup, tenen una plana final del suplement Traca per a dedicar-lo de ple a alabar el recent aprovat "dictamen sobre l''entitat del valencià aprovat per l''AVL i al procés de reforma estatutària".

En 2006 la revista critica "la"polèmica" ocorreguda el 1976 quan la revista catalana "Ajoblanco" va preparar un especial dedicat a la festa fallera la portada de la qual combinava imatges del món de la festa amb la cara de Karl Marx" recolzant a la revista i arribant inclus a tractar de atrassats als valencians.

Com a nota especial, dels 20.000 eixemplars de 2005 se passen a imprimir este any soles 15.000.

En 2008 el titular de la traca parla per si soles "Volem te ve tles. Pekín 2008" criticant les amenaces de tallar TeVEn0'3 per part del govern de Camps.

En fi, en 2009, va desapareixer del mercat, alegant crisis financiera internacional, tot un fracas del pancatalanisme que encara no s'ha donat conte que aci en Valencia les falles no volen mes intromissions vingudes del Nort.
El titular d'enguany suponc que tots el coneixem, per que suponc tambe que com atres ya el tindrien preparat des de fa un temps. Per que en quant a manipulacio...
Recorde fa uns anys quan a l'edifici principal de la darsena del Port de Valencia li ficaren Veles e Vents en reconeiximent de la poesia del gran entre els grans Ausias March, puix el Levante fent-se reso de la noticia, va felicitar al cantautor pancatalaniste Raimon, per que havien decidit ficar-li el nom d'una canço seua a l'edifici, a lo que Raimon en una entrevista, prou roïn per cert, va dir que ell sabia que al final Valencia reconeixeria sa llavor. I la reconeixem Raimon, la reconeixem. Pero preferim callar hui.

Espere que ara no passe i que la gent sapia reconeixer la llavor duta a terme per molts grans amants de Valencia. Com tambe espere que algun dia Eliseu deixe la marca o inclus la AELLVA, intente comprar una molt pareguda com L'Autentic Pensat i Fet i continue en eixa llavor que soles els seus membres saben fer, per que ells son realment els hereus de la satira, la poesia i la valencianitat reflectida en el Pensat i Fet antic i nostre.

Com tambe espere de tot cor que fruïu tots d'unes maravelloses falles.

Vullc donar gracies a Nacio i a Ricart per deixar-me els Pensat i Fet antics, la veritat son una joya i els he tractat com si foren fills delicats meus. Moltes gracies.

Fonts:
Historia de las fallas. Levante EMV. Alzira.1990.

De Nación Valenciana. Carles Recio. Valencia 1999.

Pensat i Fet. Edicions 1912-1972.

Pensat i Fet. Edicions 2000-2005

Flors, carrosses i humiltat

Fa ara uns 120 anys, i coincidint en la fira que juliol, que varen crear els comerciants del Cap i Casal per a fer que els habitants de la ciutat i lo Regne tingueren una excusa per a visitar el centre historic i comercial de la ciutat uns quants anys ans, 1870, (seent este fet , com atres tants, tot un avanç del Mon de la publicitat comerciant) el conegut Baro de Cortés, va incloure (no sense problemes) la batalla de flors. Una tradicio, tot s'ha de dir que el va sorprendre de forma inimaginable quan en els anys 80 del sigle XIX va visitar Niza per motius comercials.

El Baro de Cortés, va ser un home influyent pero sobre tot, un home que com tantes voltes hem tingut ocasio de vore en Valencia va treballar pel renaixer i sobre tot pel progres d'un Regne que rebaixat a Levante no mostrava mes opcions que les festives i de sol a una Espanya tant desgastada com en esta actualitat que per sort o desgracia mos ha costat viure.

Corria el 1891, eren finals d'un juliol gens bo per al comerç, puix l'economia i sobre tot la crisis patida pel colera encara assolava la ciutat, un colera que va començar en 1885 i que tambe tenia com a maxim lluitador a un atre desinteressat i gran valencià, Vicente Lluch Lliso i al inventor de les vacunes Jaume Ferran i Clua.
Encara que el colera estava ya erradicat o casi erradicat (puix l'ultim brot va apareixer i despareixer en 1890), la gent se mostrava encara un poc refractaria a visitar en estos mesos el Cap i Casal, ya que fon en ell i principalment en el Poble nou de la mar a on precisament en juliol, va començar esta epidemia que va vindre des de Ganges (India) i que va tindre el seu primer brot en Europa en el port de Toulon, passant d'alli as Marsella, Murcia, Alacant i com no Valencia.

Era per aixo, que la fira necessitava tindre alguna cosa nova, especial i sobre tot que tinguera un to atractiu per a que tota la gent se fera reso i tinguera en els comerços eixe benefici desijat.
I que millor que mostrar a tot lo Mon uns monuments fets de flor i sobre tot que se menejaren, ¿i dugueren damunt a totes les maximes representacions del Mon valencià?
Atrets per l'idea, no tardaria massa l'aristocracia i la burguesia valenciana en fer moure esta idea, eixint l'ultim dumenge de juliol, en els seus carruages, adornats tots ells de flors pel centre de Valencia començant aixo si des de la plaça de bous, a on com no, tenia tots els ultims dumenges de juliol i dins de la fira d'este mes l'ultima i més coneguda correguda.
Durant esta provesso, des de els carruages se tirava a la gent petals, flors, confeti i serpentines, obtenint com a resposta dels viandants els mateixos productes.
No faltaren tampoc els tapissos, que montats en les parets de la mateixa plaça competien (com els carruages) en ser els mes distinguits i sobre tot els mes premiats.

Pero no seria fins al 1909 i dins la festa de l'exposicio de Valencia quan realment Valencia mostrara al Mon la seua habilitat, el seu ben fer i sobre tot la seua grandaria quan, per a deliri dels visitants, en plena Albereda (com ha vingut fent-se posteriorment) i passant davant del conegut "cadafal" a on les autoritats i convidats alli reunides reberen a les carrosses en flors i petals, seent respostes per estes, com no.

Poc despres, en la posguerra, l'acte al igual que la fira en si, van ser oficialisades, tenint com no un programa d'actes com cal. Fent d'esta festa un motiu mes per a fer coincidir a tot tipo de gent en el Cap i Casal.
I que, com be podrien recordar-nos el majors, servia per a dur al chiquets als Vivers a fruir del tobogans, per a que els jovens aprofitaven per a jugar en els pavellons, i per a que les jovens i mares aprofitaren, aixo si refrescant en melo o en orchata, per a ensenyar els trages nous d'estiu.
Pero hui en dia, la festa s'ha tingut que adaptar als nous temps, tenint que atrassar la batalla al penuntim dumenge, puix en l'ultim la gent abandonava la ciutat en busca d'unes vacacions mes que mereixcudes, els pavellons i tobogans han segut reemplaçats per la fira en lo llit vell del riu, i les terraces que eren instalades per a tal efecte en els Vivers, ya formen part del nostre entorn, i sobre tot despres de que se donara efecte a la llei antitabac.

En fi, i per als de sempre, una festa centenaria i molt arraïlada en el nostre Cap i Casal, encara que molts l'hagen volgut menysprear declarant-la com al fet de que es l'unic moment en que Rita se despedix del poble per a l'estiu en una festa que ella mateix s'ha creat per ad ella. Sense tindre en conte que ella no ha fet mes que arreplegar el testic d'una festa centanaria mes vella i digna de vore, si se vol, que moltes de les que en l'actualitat volen obtindre el dijos BIC.

Pero dins d'esta batalla, n'hi ha un fet que moltes voltes escapa a la gent, i es que sempre solem vore i criticar el resultat, sense tindre en conte a la gent que sense esperar cap recompensa mes que la de vore la seua carrossa premiada en el premi Baro de Cortés (en honor del seu promotor). Una gent que passa tot el dia del dissabte i part de la nit entre este i el dumenge punchant la flor que adorna les carrosses, que tambe i com no han segut dissenyades i creades pels mestres falles i carrossers en la Ciutat de l'Artista Faller.

Per aixo, quan Toni me va comentar lo de la "punchà", no ho vaig dubtar en ningun moment. M'apunti en seguida. La veritat, mai m'haguera imaginat un dia com eixe, quantes emocions.
Vore a gent de totes les bandes, associacions, entitats,... en fi, amics que se reunien en cada taller per a ajudar al seu amic carrosser a que el seu somi d'obtindre el Baro de cortés, no siga soles un somi, si no tota una realitat.

I es que es curios vore com els valencians quan ajuden a algu ho fem d'esta forma tan desinteressada, donant igual les classes (que tant mos impon esta societat comercialisada), els prejuïns i sobre tot l'edat, puix fins el mes menut mos dona una lliço magistral de com se fan les coses en gust i delicadea, eh Raul ;)
Vore com se construïx una carrossa a partir d'unes poques peces de suro i poc mes va ser per a mi tot una experiencia, pero vore com d'un simple tros de suro acaba convertint-se en un un orso de casi tres metros juntant flor en flor... no te paraules.

Viure un acre com este, a on Salvi i Xavi (Ramos) mos sorprengueren en les albades mes sorprenents i personalisades que he vist mai, sobre tot la de Maria Jose que el seu home Enrique no va deixar d'aplaudir o la de Pedro en reconeiximent del seu ninot infantil indultat, un Sito inspirat que mos va sorprendre en uns versos per a la carrossa en nostra dolça llengua valenciana i sobre tot un ambient familiar que mos va acompanyar des de el principi al final, tenint com a punt maxim l'entrada de les falleres majors acompanyades de la seua cort que no dubtaren en acostar-se a vore lo que estavem fent i sobre tot en fer-se numerosissimes fotos en tots els que li ho demanaren, i en els que no.

L'arribada del dumenge, va ser el colofo d'esta festa, ultims retocs ans de les huit, per a esperar i esperar, i esperar... als membres del jurat. Que una volta jujada la carrossa deixaren a tot l'equip de Toni per a que poguera dur les carrosses a l'Albereda, a on com hem dit tindria lloc la batalla.
Tot va ser un exit, les carrosses van enchisar a chiquets i majorets, no aixina i sent dir-ho, la decisio del jurat, que donant gala d'una falta total de coneiximent o ben fer, decidiren premiar a l'unica carrossa de la batalla de les flors, que no tenia flors (o si ne tenia molt poques). I no es que vullga yo des de aci recriminar res als seus jovens creadors, tot lo contrari, los desige la meua mes humil enhorabona, pero es que eixa decisio dels juges no s'ha fets d'esperar, i no han faltat inclus comentaris en tots el sectors fallers. I es que algu tindria que instruir primer als jurats ans de confiar-los un carrec tant important com este. Puix seent el millor premi al que aspira tot carrosser, so pot ser decidit a cara o creu o per que algu m'ha comprat flors.

En fi, i sent haver-me atrassat en este articul, espere que l'any que ve mos tornem a vore i tornem a fruir d'un dia inoblidable, i com no, espere que llunt de ser l'opinio dels jurats un fet d'odi o rabia, servixca per a que l'any que ve fem la carroça mes bonica i mes impressionant que ha vist mai Valencia.
Un abraç, Toni i com no a tots els que estiguerem junts, que no vaig ara a nomenar per que no voldria oblidar-me de ningu.
Fins l'any que ve.

La terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d'una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l'inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l'arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina "La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d'ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur".
Durant l'Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla... defengueren el concepte redo, pero l'iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l'italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l'expedicio anava a nom del primer, encara que no l'acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l'historia d'una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d'Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d'alguns de posseir el mando d'este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ". Esta frase sempre m'ha agradat. ¿Com s'explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N'hi havien notaris... es curios, ¿no?

Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l'escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l'inquisidor catala Nicolau Eimeric

I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.

Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 "Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana". Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l'acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir "Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...". Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d'Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l'Art del bon morir diu "… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil", no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir "Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines" com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d'Oracions de Ramon Llull "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera..." o siga dos torts d'un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d'un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana".
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : "ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína".

Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill "Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar...Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. " en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.

Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l'obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu "Y así entre los griegos decimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica, dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originaria española, diferente de la cantabria". Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià "lengua española diferente el castellano", podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a "dialecto de los Valencianos"(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l'arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina " Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia." Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? "lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón."
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).

Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a "dialecto del catalán" que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia

Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:" No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana" ademés de que "el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada" .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?

I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l'Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s'haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l'Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l'obra de Persiles i Segismunda mos diu "La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradable" Mentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d'estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu "lengua gascona i malsonante" (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de "le France" o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d'una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d'una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l'absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.