¿Per que s'amaguen els recorts?

Molt s'ha parlat de l'obra d'Orwell, inclus yo li he dedicat algun articul en este blog. Pero es que, a voltes, les coses passen com si seguiren al peu de la lletra el guio propost en "1984". De manera que pareix que cada dia mos conduixquen ad ell. Lo millor de tot es que esta manera d'obrar, acaba fent que la gent es done conte de moltes coses i que decidixca seguir furonejant a vore que conseguix trobar en eixe Mon ple d'amagatalls i mentires maquillades.
Quan parlem de la normativa catalana, la majoria de les voltes mos imaginem un context benevol, un ambient de treball conjunt i una normativa refeta i aprovada pels filolecs mes representatius de la seua cultura, pero... ¿realment fon aixina tot?
Rodejats de pessimisme i en una Espanya sumida en una forta crisis economica, identitaria, social i, sobre tot, territorial, els nacionalismes comencen a calar en la nostra societat com  la salvacio. Es el principi del sigle passat. No nomes Valéncia experimenta este fenomen, Galicia, Euskadi, Catalunya i Lleo contemplen forts adeptes que, ademes, gasten com a pilars uns patrons molt pareguts i un llegat que els havien deixat els pensadors del sigle XIX.
El cas valencià no va ser distint del del restant dels territoris, encara que haja segut silenciat i, com el cas lleones, substituit astutament per a aparentar allo que no es o, senzillament, decantar-lo en un atre regionalisme mes agressiu identitariament i que oferix una visio falsa dels resultats finals, inoculant odi cap a qualsevol vertent que no siga la seua i donant com a valides i cientifiques unes pautes que realment no ho son i que damunt han tingut una historia especial que mereix ser recordada, sobre tot hui, dia de l'aniversari d'una d'elles.
Quan els jovens de Joventut Valencianista, en Eduard Martínez Ferrando al front, redactaren el Sintesis del criteri valencianista (1918), calcaren l'ortografia del IEC, fent vore en ella la "modernor" i el "estandar" que es devia d'utilisar en tots els "Països Catalans"; pero lo que no contava Eduard es que l'ortografia (anem a dir) oficial de Catalunya no era eixa, si no la de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona, la qual mantingue la seua condicio d'oficial, protegida pels filolecs catalans fins que fon substituïda (acientificament) pels politics en 1933, utilisant com a argument ratificant i cientific la consecucio i aprovacio de les Bases de Castello, i la publicacio per l'Ajuntament de Valéncia d'estes, alçant-les al distintiu de Normes. Afig, la Mancomunitat Catalana en l'acort pres, que es fa des de l'humiltat i, no a soles pel be de la Cultura Catalana en sí, sino per l'unitat de tots els territoris que un dia formaren la "Gran Catalunya".

Un argument este en tanta força que va conseguir arraconar les Normes de l'Academia, les qual unicament foren utilisades en la convocatoria que feya dels seus famosos Jocs Florals, encara que l'arraconament de l'entitat feu que pronte s'abandonaren per complet

¿Per que ningu ha contat realment quins foren els pactes, els interessos i que es lo que passà en l'Academia per a permetre la perdua de la seua oficialitat i, en ella, la perdua de tots els estudis i treballs realisats en la Seccio de Filologia, entre els que es trobaven els treballs de diferenciacio entre el valencià i el catala fets pel Pare Lluïs Fullana i Mira? Pot ser, com mes tart passà aci en Valéncia, el traspas de filolecs des de l'Academiade Bones Lletres cap al IEC tingua molt que vore. I el final de l'intercanvi epistolar entre filolecs (Academia) i deprenents (IEC), mostrats inclus en jornades inacabables de discussions en els diferents diaris; a on, entre els temes mes debatuts, trobem l'inventat i innecessari "amb", que fon criticat pels grans filolecs catalans que acusaven ad esta preposicio d'antifilologica i dialectal, vaticinant que acabaria en la forma viva, intelectual i historica "ab", que ells gastarien fins al final. Els somis expansionistes de Prat de la Riba anaven prenent forma i convertint-se en tota una realitat. Encara que quedava molta faena que fer, com la de convencer a les autoritats filologiques internacionals de que el catala era molt mes que un simple dialecte del provençal. Pero, ¿a costa de que? De moment, la consecucio de fer catalans als autors valencians migevals era nomes un simple tramit, ya que, acceptades les Normes per l'Ajuntament de Valéncia, les portes s'obrien. I amagant tots els estudis compromesos de l'Academia de Bones Lletres,es conseguia alvançar a bots.
Pero, per dalt de tots, un manifest titulat Desviacions en els conceptes de llengua i de patria, del qual ara es celebra el seu huitanta un aniversari, marcaria definitivament l'imposicio de la normativa del IEC, determinaria la separacio del catala com a dialecte del provençal i, com no, acabaria produint l'efecte desijat, seqüestrant dins de la nounaixcuda llengua catalana al valencià i al mallorqui com si foren dialectes seus. Seqüestrant tambe als seus autors.
Tot aixo, amagant anys de faena i mentint al referir-se als pares de la nostra renaixença. Mentires que encara hui en dia seguixen estant vigents, sense tindre's en conte que els valencians ho hem deixat sempre clar, i hem tingut sempre clara la condicio de llengua independent. Com demostra el treball insignia de Lo Rat Penat, i el que presentà o encapçalà el famos llibre de Constanti Llombart Los fills de la Morta Viva; un treball majestuos dut a terme per Lluis Tramoyeres i en el que obtingue la "Ploma d'argent" de la Societat Economia Amics del Pais i que titulà "Profitosa influencia que la restauracio de la lliteratura llemosina puga tindre en lo progrés provincial, sens prejuhí del nacional". Aclarix l'autor que "La denominacio de lliteratura llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d'admetre una clasificacio ab la que no estém del tot conformes. Enténgase, puix, que tant en lo text com en les notes, el emplear la paraula llemosina, nos referim sempre á la lliteratura valenciana y sols per raó historica pot emplearse aquella". Pero no queda ahi la seua conviccio, puix seguix fent aclariments en contra de lo que molts es tenien cregut. Vos ho deixe aci per a que tragau les vostres propies conclusions:
"En la nostra patria, y sens parlar del catalá i del mallorquí que tenen vida propia, les provincies gallegues pretenen recobrar la perduda lliteratura y en la parlada treballen ab lo fi de ferla esturment de noves aspiracions. No cap dubte que llograran lo proposit, perfeccionantla com ho está la seua germana la protuguesa.Lo dia que es logre per complet tornará a l'esplendor que tenia quant els mes famosos poetes castellans tenien per gala trovar ab la parla de Anfos VI...La restauracio de la lliteratura valenciana abraça dues époques. En la primera se manifesta l'esforç individual sens poder aclimatarse. La segona té mes importancia. Lo pensament adquirix unitat, no es l'individuo'l que treballa, es la societat. Valencia té la gloria d'haver començat molt ans que les provincies germanes." O, lo que sería lo mateix, senyala com a germanes les provincies d'Espanya i com a vives el catala i mallorqui, senyalant-los com a llengües diferents. Igual es aço lo que perguerem un 30 d'Abril en Barcelona. Com sempre, sense contar en el permis dels valencians. Pero, aixo si, per a beneficiar a uns forasters i negar-nos lo que es nostre.
I tot amagant-nos els recorts o confonent-los en falses veritats; per no dir en les mentires.
¿Quan mos els tornaran?

Agost, figues i...

¡¡Ya estem en Agost!!, i com be diu el famos refrà: es epoca de figues i most. Pero essencialment es epoca de festes, de pobles que durant el mes passat i este celebren les seues festes patronals. Festes, que tot s'ha de dir, van desapareixent en lo genui i van adoptant coentor i falses expectatives impostes pels ajuntaments, els quals llunt de buscar solucions o retrobar velles costums que eren (i son) mes economiques i saludables, preferixen mantindre en el seu programa actes estupits i manipulats, a on el protagoniste deixa de ser el propi poble per a donar lloc a personalismes excoeents i en la majoria dels casos a manipulacions historiques totals. Llastima de pobles i de festes.
Pero es que esta "modernor" ha arribat inclus a les pagines dels llibres de festes, a on de forma mes que descarada s'intenta ofrenar glories al poder de tanda o baix articuls pseudohistorics i "falagosos" adoctrinar al poble en falsos dogmes i falses historietes que res tenen que vore en lo realment verdader, i manco en lo realment historic que postillen sos autors que es el seu escrit. Pero que anem a fer, algu haurà d'escriure en el llibre de festes. Encara que per a fer-ho insulte constantment al poble que el llig, pero aixo si, com ya es cobrix de gloria dient, de bestreta, els tituls que avalen a dit autor, puix l'insult es doble, ya que damunt intenta demostrar-li al poble lo incult i analfabet que es en quant a la seua llengua i sa historia.
Recorde que no fa molt, almorzant en cert "baret" i rodejat de gent dels pobles d'Aledua, algu em va dir que molts d'eixos "articulistes" deurien de pagar per eixir en eixos llibres, puix realment escriuen tots els anys entre tres i cinc fulles, que podrien gastar-se per ad atres coses mes importants "com en propaganda, que per lo manco ajuda a pagar els llibrets". No vaig a ficar noms d'uns ni d'atres, i transcric tal i com foren els fets, per a evitar malentesos, cada u sap el rol que juga en esta historia.

Revisant per l'historia, i pels llibres de festes dels tres pobles del "Marquesat" (mes que pese a mes d'u, ya que el mot es representatiu, no lucratiu, com quan es lluità contra ell) he trobat joyes dignes de fer un llibre. Pero es sobre tot llegint als historiadors que han fet possible l'acostament de l'historia als propis pobles, i buscant en registres i archius, a on he pogut descobrir com sotilment des de les fulles de mes d'una revista de festes, s'ha intentat, i conseguit en molts casos, minar l'opinio de tot el poble. Per mig de l'engany i de la doble condicio: "cientific- analfabet". Condicio que es gasta de forma massa contundent i massa comu des de fa ya alguns anys, i que realment com dia un tio meu, "es en els burros en qui deurieu de confiar, ya que ells han dut i mantingut fins hui tot lo que teniu. Ya vorem fins a quan vos dura a vosatros l'herencia gracies a totes eixes innovacions, que no son vostres, i que busquen sempre atres fins i atres cominencies".
A voltes, i per a contar en els llibres de festes l'historia d'un poble es recorre a la documentacio, i es aci a on l'autor massa voltes aprofita per a colar les seues cominencies, puix de la mateixa forma que passa en la transcripcio del Tirant, en certa plana de l'enfilat, es recorre a la copia d'esta d'atres fonts o inclus en moltes ocasions a transcriure de forma propia eixos documents. Estes practiques, moltes voltes son fruit d'erros gramaticals, i realment en moltes ocasions, i degut a la falta de mijos, son deguts a erros antics. Pero quan estos erros s'apliquen continuadament i s'afig sobre ells el fet d'haver segut trets de fonts originals, puix u pensa que en eixos casos que la dita manipulacio ha fet acte de presencia. Puix els originals son prou contundents.
Per a començar vullc deixar molt clar que el fet d'escriure este articul no es ningun acte de venjança, ni per tindre cap enfrontament en eixos escritors, ni per cap atra cosa que no siga soles el mostrar ad eixos propis autors, que moltes voltes, quan busquem i escrivim en els mijos, tenim en nostres mans un poder ilicit, que gastat de forma imprudent, en molts dels casos pot tornar-se en nostra contra, i en innumerables ocasions, pot donar-nos cert poder, pero edificat dalt d'un castellet d'arena a la vora de la plaja en ple mig dia, quan torna a pujar la marea.
Accedint als llibres de festes, nos trobem habitualment en ells escrits que pretenen reforçar les toponimies dels propis pobles. Toponimies estes, evolutives i que en la majoria dels casos no son mes que frut de la vida i lluita d'un poble orgullos del seu nom i de sa llengua. Aixina principalment, al referir-se al pobles del "Marquesat", especialment en els llibres de festes d'Alfarp i Llombay, els pseudohistoriadors (en molts casos en titul), escriuen estos toponims basant-se en falsos postulats, que res tenen  que vore en el poble i en sa historia. Per a entrar en materia, i per a demostrar realment l'arrelament dels noms, només tenim que buscar, com han fet ells, els documents i actes pels quals s'han regit els propis pobles.
Aixina, revisant en l'historia d'Alfarp, que curiosament apareix en el Llibre del repartiment, trobem com en eixos escrits, expedits pel propi rei aragones, escriu..."Petrus de Monteacuto alqueriam de Alarp, que est i valle de alcala, cum furis et molendinis. Ninis iulii anno mil CCXXX huyt" Pero quan mirem en els "estudis" fets en el llibre de festes, trobem que "Alfarb apareix en el llibre del repartiment com a alqueriam de Alarb". Be, vostes mateix.només n'hi ha que llegir el Llibre del Repartiment.
Mes tart seguint en la tradicio, trobem la venda feta per Pere del Ceremonios (IV rei d'Arago, i II de Valéncia) de "Alfharp"a Perico de Centelles "Pericono de Scintillies et heredibus ac successoribus vestris",al poc d'acabar la guerra en Castella, mes coneguda com la dels dos Peres (ARV). Pero clar, aço passaria el 14 de Giner de 1348, soles uns mesos ans de l'entrada dels unionistes en Alfarp, senyera alçada de peu, o "host Real Senyera alçada un dia del mes de octubre del any mill CCCXL huyt" segons el  document que demostra els "feyts", podem llegir que "diu e declara que entre les altres persones que no volgueren esser de la dita unio ne estar o obeir los actes de aquella ne jurar aquella fon lo dit noble Pero de Centelles e les persones habitants en lo dit loch de Alfarp e deius scrites", citat per Vicent Bisbal del Valle en Los Borja y la Baronia de Llombay.
Pero clar, sempre no anava a ser aixina, i podem seguir buscant a vore quin es el document clau en que apareix eixa suposta B. B que apareix en documents en Llati del sigle XVI (com la famosa bula del Papa Pau III), pero que clar no apareix en cap document signat pels "scribes" ni notaris, els quals segons confirma el propi Colomines, "en sa majoria aragonesos, transcrivien en els documents els noms tal i com els pronunciava el propi poble". Com podria tambe demostrar atre document que tambe he buscat, gracies de nou a incloure'l Vicent Bisbal del Valle en La Baronia i el Marquesat de Llombay, en la ARV ( Prot notarials. Signatura 1793:1738:6) que datat a 3 de maig de 1508, nos parla d'una rinya i apareixen "Abrahim Çaley y Faat Çaley  fill de aquell, moros del Lloch de Alfarp, Foya de la Vila de Llombay, de una part; e Alii Marna e Asniet Marna, germans e fills de Sahat Marna, moros del dit Lloch de Alfarp, de part altra"
Pero clar, quan u busca provar lo contrari, sol recorrer a papers oficials, i com en el cas anterior (el del Papa de 1540) en atres llengues, i aci precisament es a on apareixen les confrontacions, ya que segons ells la castellanisacio fon la culpable de molts mals, i clar tota la culpa la te Felip V i el seu famos 1707, que mes d'u d'ells du tatuat en la front. Pero l'historia te coses molt curioses, i es que una volta acabades les Germanies, tota la documentacio que circula pel nostre Regne, ya està escrita practicament en castellà, i es aixina com molts dels documents que hui s'ensenyen com a propis no son mes que traduccions del llati o del propi castellà, i encara que el 6 de setembre de 1587 podem llegir el nom de "Francesc JohanTurexi" i "Vicent Turexi ... del Lloch de Alfarp", es a partir del 1600 quan ya comencen a apareixer els documents escrits en castellà. Com en llati i castellà apareix la propia Carta pobla del "Lugar de Alfarbe", que inclus en atres documents he pogut llegir com a Alfarve. Carta pobla, ademes que me resultà molt dificil de trobar, puix no apareix en els discs durs del ARV, i vaig tindre que revisar les dades que tenia per a trobar-lo en un manoll de documents de 1800.
El restant es de sobra sabut, els alfarbins, poc a poc tornaren a conseguir que es respectara el seu nom, conseguint inclus que per fi, fins i tot en castellà, Alfarp fora el nom del poble, pero clar, tingueren que vindre temps nous, i moments en que tornara a renaixer l'alienanisme, i una atra regio tornara a decidir com es deu d'escriure el nom del poble, perque clar, com els burros son els burros, els "seudocientifics" son els que tenen que decidir per ells.

En quant a Llombay, les coses no han anat millor, puix tambe des de 1973 i promogut pels de sempre, la pretensio d'eliminar la Y ha segut com una obsessio per als "seudollingüistes", i aixo, que, segons Vicent Bisbal del Valle, en el seu llibre Los Borja y la baronía de Llombay, pagina 192, deixa ben clar, que " De los centenares de manuscritos que han pasado por mis manos en mis investigaciones, sólo dos autores emplean la grafía Lombai: José Teixidor y Joseph Gil y Ferrer, (...) ambos en el siglo XVIII. En todos los demás manuscritosconsta Lombay o bien Llombay." Dic yo, deixe als llectors que adquirixquen el llibre, ya que no te desperdici, i si tenen algun dubte o volen que los facilite algun dels documents desl quals disponc, soles tenen que dir-ho. Al final l'Historia sempre ix i la veritat mos perseguix.En quant a les meues conclusions me les guarde, qui sap algun si dia li dedique l'articul que es mereix.
Ah, per cert, no volia abandonar este recorregut dels toponims i dels llibrets de festes, sense deixar un recadet de certa foto apareguda en un llibret de festes, concretament el de 2009.

Segons he pogut concloure, preguntant, aixo si a erudits i sobre tot gracies a un bon germà que es ficà en contacte en un afamat estudios de l'arap antic, la grafia ال تارئب  no correspon en cap moment al toponim Alfarp, ni a Alkharb (lloc assolat per una guerra o invasio), si no que mes be es referix a ال ارئب  Al Tarip (el que colpeja, o millor dit l'agressor). Lo mes curios de tot, es que eixa escritura no sol apareixer mai solta, ya que com a tal no te massa sentit; si no que sol apareixer unida al restant d'una frase. Podrien aprofitar ara que estan restaurant el castell per a vore si troben el restant, igual en pedres proximes o, com en molts atres llocs, en pedres que formen part de la muralla o dels voltants. Seria curios i gratificant poder llegir la frase sancera, ¿no creeu?
En fi, que passeu unes bones festes. Enguany per desgracia tampoc podre estar ahi, pero vos sentire des d'Aledua,¡¡puix encara seguixc aci!!

Fonts:

• MANUEL ARDIT LUCAS Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. Los Borja y la baronía de Llombay.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. La Baronia i el Marquesat de Llombay.
• ARCHIU DEL REGNE DE VALENCIA.
• lLIBRE DEL REPARTIMENT.
• LLIBRES DE FESTES D'ALFARP I LLOMBAY, des del 1982.

Saforejant en lo fem

Es cert, que moltes voltes, quan llegim les noticies o quan tenim en la nostra ma alguna llei, alguna ordenança o algun paper juridic, els ciutadans no som capaços d'interpretar lo que en realitat diuen eixos escrits. No es preocupe, encara que fora capaç de fer-ho, per alguna estranya rao, que afecta inclus als que l'entenen i moltes voltes als que ho redacten, esta maniobra preten just lo que acaba conseguint. El nostre desconeiximent.

Pot ser per aixo, en temps antics, les lleis estaven en llati, que si be es supon que era lo que per aquell temps parlava el poble, no tenia res que vore realment en el seu parlar, ya que davant d'una poblacio absolutament analfabeta, sa llengua era el romanç (o llengua del poble), romanç valencià en el cas de Valencia. D'ahi, que el propi Jaume I fera una donacio o privilegi a Valencia el 4 de Juny de 1264 en Calatayut ( Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno M CC LX iiij) en que diu clarament “ Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio”. Pero este privilegi, no era mes que un avis, o una alçada de veu als que no feen cas de lo ya citat en els Furs de 1261, que foren traduïts per mandat expres del propi rei Jaume I pels valencians Guillem, Vidal i el seu companyer Bernat “Guillelmus et Vitalis, illorum Bernardusque sodalis” (frares del monasteri de Benifassa¨), exigint-los que traduïren els furs a la llengua del poble “translataverunt hos Foros et erdigerunt / in lingua planam legaliter atque romanam ”. Com demostra en l'ultima entrega Agusti Galbis.

¿Quina llengua seria esta, la que parlava el poble, per a, en tan sols vintitres anys, el propi Jaume I no tinguera mes remei a fer traduir els Furs en eixa llengua per a que l'entengueren els valencians, omplint-la ademes, d'arabismes com terquim, fanechades, almut... que no existien en atres llengües mes al nort? ¿O es que l'immersio llinguistica dels Conquistadors fon tan gran, que per a enganyar als ciutadans, els juges conquistadors feen els juïns en llati, per a tindre mes facil l'engany?

Anem a vore, yo, personalment voldria que aixina fora, i mes tenint en conte que ho ha dit tota una institucio com la AVLL, pero, ¿Com demostren que en 1250, quan en la traduccio de Salammo Ibn al-Quitzen ( Escrivi totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt senyor rey a qui Deu salvu, Salamo fill de Alquitzen ) de la carta pobla dels musulmans de la Vall d'Uxo ho fa en catala? ¿Acas, Salammo, musulma de la dita Vall cobrà sismil Euros com vostes per a adoctrinar en la catalanitat a tots els seus conveïns? ¿O es que en soles dotze anys es va conseguir que tots els musulmans de la Vall d'Uxo parlaren catala? Crec que albello, colomer i arrova ho desmenten de nou.

Pero es que clar, igual, els tres frares de Benifassa vingueren a llom d'un ruc des de Barcelona en la reconquista... Puix, la veritat, aixo no ho haviem pensat, pero ya que estem, en el mandat de Jaume I en Valencia, fa falta considerar, que el propi “Llibre dels Feyts” es un llibre autobiografic, caracteristic dels governadors musulmans, i tenint en conte que es va redactar en dos parts, i que la primera part fon escrita en 1244 en Xativa, i la segona en 1274, no seria gens desgavellat que fora escrit ademes per valencians. L'existencia de multitut d'arabismes i mossarabismes, ademes d'haver fet ya ans, en el propi Cit, una cosa pareguda el que fon juriste, poeta i component de la Cort Valenciana del propi Cit “Abu I-Walid al-Waqqashi ”, podrien recolzar esta rao. ¿No creeu?

Pero clar, si rebugem els nostres propis estudis, aquells que mos favorixen, per a abraçar falsos dogmes i convertir-los,”per la pela”, en ciencies irrefutables, carents de sentit i llogica, que damunt  de ser els oposts al pensar i saber del poble, s'imponen en l'educacio de grans i menuts. Mos trobem en la realitat, en un Congres Internacional de Llingüistica Romanica, que celebrat en Valencia, soles conseguix reunir durant l'actuacio (per que estos tenen mes de comediants que de llingüistes propiament dit) mes que a cinc espectadors. En fi, eixa es la realitat llingüistica de la AVLL, el soport que rep per part del mon llingüistic, que no dubta en omplir les sales durant les exposicions d'atres academies, i les bases per a l'historia que tan fermes diu compartir.

Si aixina i tot, no creu estes paraules i pensa que està desfasada la critica, no es preocupe, sempre pot entrar comodament en la web de la AVLL i buscar el seu famos dictamen. I si es capaç de trobar en les seues afirmacions historiques algun document que reforce la conviccio de que parlem catala, no ho dubte, diga-nos-ho. Li ho agrairem, igual hem estat sis sigles equivocats dient-li a nostra llengua valenciana.

Pero si no es el cas, li demanem que busque la resposta de la RACV sobre el dit dictamen, no te desperdici. I ademes, podrà vore com de clar escriuen els verdaders filolecs, els que no tenen res que amagar, en fi, aquells que no han gastat mai la nostra llengua per a fer politica, i manco, per a saforejar en lo fem les falses lluites llingüistiques per a amagar a tot el poble, lo certament serio de la nostra realitat. Que estem governats per politics acomplexats, i incapacitats, que en conte de velar pels ciutadans i assegurar-los menjar, treball i vivenda digna com diu la Constitucio, eixa a la que tan clamen. Mos tenen enfrascats en batalletes inerts que ya fa anys deurien d'haver solucionat.

Senyors, parlem valencià, ¿i que? Ara ya solucionat ¿ volen atendre les necessitats del poble? Los recorde que dema fa set anys de l'accident del metro, i el germà de Cotino encara no s'ha pronunciat, sobre este terrible i al mateix temps vergonyos episodi de la nostra democracia autonomica.

¿Deixem de saforejar lo fem i busquem solucions, o mos apartem del cami i deixem pas a gent que estiga realment compromesa a complir els seus deures i sobre tot les seues promeses electorals? Que mentres vostes seguixen tirant pilotes fora, molta gent, per obligacio,saforeja en lo fem, pero per a poder menjar, senyors.

Un rat en lo balco

Hui es dijous, son casi les dotze i mija, i estic corrent entre la gent per a arribar a l'ajuntament de Valencia, hui tots els alcaldes de Valencia i les cases regionals han sigut convidats per a poder fruir de la mascletà en l'Ajuntament. Una bona amiga m'ha convidat, i la veritat, estic un poc nervios. Ya fa uns anys vaig estar, i la veritat, no es que me vaig alegrar molt per lo que vaig vore.
Ya casi desesperada, Angels mes nerviosa que yo encara m'espera en la porta. En la ma dreta du un paper, com mija quartilla de carto que me dona, dient-me que m'afanye, que ya no cap ni una agulla dalt. I accedim dalt l'ajuntament a una sala gran a on els tableros i la gent conviuen de forma un poc aparatosa, està ple. Entre els assistents veig cares molt conegudes, alcaldes regidors, l'alcaldesa, vestida de dol, per cert, i com no a les falleres. Pero moltes coses han canviat. Els tableros oferixen una image un poc pobra. Ya no n'hi han tants pastiços, i damunt pareix que les reines del banquet, enguany son les olives i les papes. En fi, n'hi han retalls, o qui sap igual guarden lo bo per a quan vinga Mariano... o la Merkel. Pero aixina i tot, el to de veu es molt gran, pareix que aci s'estiga fent la mascletà, i no fora.
Vullc aprofitar el moment i eixir al balco, cosa que pareix que no vaig a tindre massa facil. A un costat de la plaça puc vore una image curiosa, "La Equitativa". Un edifici que mostra la justicia velant per tots els ciutadans i protegint d'alguna forma l'equitat de la plaça. Pero llamentablement des de dins de l'Ajuntament  no es veu, ni pareix interessar. Els vins i els refrescs, els pocs pasticets i les papes son devorades pels elegits. Mentres baix, la gent s'espenta i intenta fer-se pas entre la demes gent. Pero ahi, just baix del balco, un grup de jovens en una espectacular Senyera es junta, son vora setanta, i seguix acodint gent. Una sort lo del movil, puc parlar en ells, i en un moment pareix que inclus me busquen, pero es dificil arribar a la barana, tampoc vaig a ser yo el que comence les espentes, justament hui.
Angels me presenta a Crespo, eixe gran home que fa uns anys defenia les nostres falles, ay Crespo. ¿Per que me parla este home en castellà? ¿acas es pensa que estem en Madrit?, pero aixina i tot, intente parlar en ell, fent que per fi es solte i comence a dir-me alguna coseta en valencià, s'ha fet el dur. Pero no tarda en donar-se conte que no ha sigut massa correcte, i rectifica "Segur que estas disfrutant hui", una llastima, senyor Crespo, en lo bonico que haguera sigut dir-me soles si m'ho hestic passant be, si estic fruint o gojant de l'acte.... pero "gaudir...", home que pareix Tormo. i la veritat, entre excuses, pero seguirem parlant.
Rita cridava a la gent, el balco pareix una passarela, i Angels me torna a cridar, "vinga una foto en Rita", "Deixa-ho, no, no me'n vaig a fer cap, i no vullc arrimar-me, vinga fruïx del convit i mira, ves en conte que eixe home del monyo blanc, que pareix l'amo i te va a chafar..."
Pero quan s'arrima a mi, una veu ix del meu si, sense voler " Home Ribó" dic estirant la ma "¿Com estem, ya a depres voste a parlar en valencià?" I de nou, com si d'un huracà es tractara, en una espenta Ribó hem fa cap a un costat i seguix avassallant a la gent per a fer-se puesto cap al balco. Pareix que hui te algu per baix que igual, qui sap li fa un reportage o el trau en la portada del Levante.
"Deixa'l es un maleducat", diu un home en ulleres darrere de mi. "Ell soles busca el protagonisme"
"Si, m'ho imagine, un home que es capaç de vendre a tot un poble a un atre amo, i fer que tots com a esclaus parlem la llengua d'eixe amo, no pot ser molt educat, la veritat".
I aixina, de repent sentim la primera carcassa, ya soles falten 10 minuts, i yo me pregunte ¿tots tenim que vore la mascletà? ¿D'a on?
Aixina comencen a obrir finestrons, la gent va acoplant-se, pero la majoria sense deixar el got. Que tenim que fer si hui som convidats de lux.

Quan comença la mascletà, des d'un raconet veig com transcorre i puc sentir gracies ademes al reso de la sala com retumben els coets. Es un privilegi. Pero seguixc preferint vore'l baix, qui sap igual hui haguera pogut fruir d'un bon dia en la meua senyera en companyia del GAV. I tot s'acaba, pero seguixc mirant pel balco. La gent que estava en lo balco, ha desaparegut d'ell, soles queden falleres, i quatre fent-se fotos. Els restants seguixen de nou rodejant els tableros, mirant si queda alguna cosa i molts ya han començat a baixar, tot es un guirigall, no es pot ni parlar.
Com tampoc va ser bona resposta quan arrimant-me a la alcaldesa, i que conste que no volia fer-ho, li vaig dir "Rita ¿veu voste normal que justament hui estiguen els inspectors de facenda entrant en totes les falles d'especial i primera?" No va dir res i es va quedar palida al mateix temps. Igual es que la noticia la sorprenia. Llastima no haver-ho fet la propia justicia, que seguix regnant des d'alli dalt vegent i sentint la mascletà tots els dies des d'eixe lloc tan privilegiat.
Baix, el GAV s'ha ficat al mig de la plaça, la gent els saluda, i veig com molta gent los dona l'enhorabona. Dalt molts alcaldes i regidors, ademes dels presidents de les cases regionals parlen del GAV. Tots pensen que es bonico vore senyeres en la mascletà, mentres molts els llamenten per lo deixat que està el valencià. "Vostes sou part dels culpables, soles vostes teniu en les mans arreglar-ho" Pero clar, quan u no vol sentir, es millor seguir en atre tema, o ignorar les paraules que no vol sentir.

I aixina, Angels i yo baixem a la plaça, mes que res per a pegar una ultima ulladeta, li he promes convidar-la a dinar, pel favor, que manco. I m'arrime a vore a la gent. Ells seguixen parlant en la gent repartint pegatines i mostrant una i atra volta a la gent el mal que mos està fent el pancatalanisme, mentres, mes gent protesta en pancartes, i sense, sobres i manetes, lletreros i ditets. En fi, res de nou, i una volta mes, el GAV ha fruït hui d'un nou dia de mascletà, ara toquen les paelles, i mentres ells se'n van, i mosatros dos, en sentit contrari anem a dinar tambe.
Quan acabarem de dinar, torne a casa, i vaig estar parlant en molta gent. Molts me comentaren lo de les inspeccions, atres me digueren lo de la mascletà, ningu me va comentar res d'altercats, ni de res paregut. Pero hui, ya divendres, obric el Levante i veig una noticia. Bronca con E2000 i el GAV. I clar, me fique en contacte en ells, i m'ho aclarixen.No ha passat res, tot ha transcorregut en normalitat. Es mes, quan va vindre la policia, dos persones començaren a chillar proclames absurdes, i una tercera (que no anava ni en ells) els va dir que es callaren, espentes, i poc mes, i la policia es ficà pel mig. I a tot aço, la gent del GAV arribant casi a l'estacio del Nort. La pregunta que yo hem faig es... ¿per a que dos furgones de la UIP? ¿Acas tenia por la policia per si algu los fea mal als jovens del GAV?
En fi, i mentres la justicia alli dalt soles veent la mascletà, tan Equitativa, com el Levante.
¡¡¡¡¡A vore quan desperta senyoraaaaaaa!!!!!

I va i el pugen

Per fi, i contra tot pronostic, el dd ha pujat el IVA. IVA que ademes, d'una forma immoral soles acaba pagant realment el consumidor. Si senyors eixe especimen en perill d'extincio, que cobra hui en dia una mija de 600 euros al mes i que damunt te que pagar una mija de 100 de llum, 40 d'aigua, 400 d'arrendament (el que te casa pot estar passant-ho pijor) i si encara seguix tenint movil i s'ha pogut acollir a les ultimes ofertes, uns 25 de llinea.
Pero en una societat com la nostra, en que l'estat es gasta 110.000 millons d'euros en traduir les pagines de la Moncloa, una Moncloa en que viu un senyor, que no coneix la traduccioen temps real del Google (sense voler fer propaganda) i que per a mes inri, no sap mantindre una conversacio, ya no en angles (que deuriaser un minim per a poder ser president, a molts mos el demanen per apoder treballar, inclus per a poder treballar per a un ajuntament),si no que tampoc sap parlar (llegir i escriure ya ho he descartat),en valencià, catala, i euskera, per que suponc que seent gallec eixe idioma si el sabrà. Un president que una volta incomplit per complet tot el seu programa electoral, es capaç inclus de presentar-se en la seua regio anunciant un corredor per als gallecs.¿I el Mediterraneu, no era de vital importancia? ¿O es que ya mos considera morts?

La veritat,es que estem patint massa restriccions justament els que no hem fet res per a que esta crisis aflorara. Puix el anar tots els dies a treballar i gastar acorde als diners que u te cada dia, no es tan mal, si tenim en conte que estem sumits dins d'una societat consumista a la que mos han abocat precisament les politiques socials (o la falta d'estes) dels governants que hem tingut, que llunt de mirar pels seus ciutadans i velar pels interessos d'estos, per apoder ser recordats com a bons governants, soles han mirat de quina forma es podien enriquir en pocs dies i com no, assegurar el seu futur lligats ad alguna gran empresa arrancada per ells mateix de la tutela de l'Estat. ¿I que diu la gent?

El divendres, el dia ans del pijor diade l'historia, com apuntaven des de certs sectors que busquen un canvi a millor (i d'atres que es camuflen entre estos per a seguir chuplant del pot), agarri la bici com ya va seent costum des de fa uns mesos (no explique el motiu, per que es prou personal) i vaig anar a pegar una volta en companyia d'un amic. La meua sorpresa vavindre quan eixint de Paterna, per l'entrada de Manises, en la mateixa rotonda, vaig vore una fila de coches casi amontonats que ademes omplien en creus la rotonda i un poc mes. Tots estaven ficant gasoil, per que al sendema en la pujada del IVA anava a costar un 3%mes cara. ¿No seria mes facil no ficar-ne i parar tot el Pais?

Per que per lo vist, per a que uns seguixquen fent el cafre i jugant en els nostres diners, atres tenim que ser fidels i callar. ¿A on està hui el nostre sentit de l'indignacio? ¿S'ha mort?
Pero, es que lo pijor, encara no havia passat. El dilluns, despres de rebre el comunicat de la llibreria,vaig anar a comprar els llibres per als nanos. Per que clar, podria haver anat a comprar-los ad alguna gran superficie, per a que engrossara els contes dels paraisos fiscals a on gracies a les facilitats gurnamentals acaven tots els nostres diners, en conte de comprar-los en la papereria del costat de ma casa, que al cap i al fi, el pobre home, compra el pa en lo forn, i te la curiosa costum de comprar sempre en les botigues locals, com yo. Quines costums mes estranyes ¿no?

Per cert, ¿Per que no despedixen als seus assessors economics? Per que vist lo vist, en la pujada del IVA pensen recaptar uns 2.300 millons, i al llevar la paga extra dels funcionaris uns5.000 millons mes, pero no han contat que degut ad esta pujada i a la seua mala gestio, el paro ha pujat un 5,4% (yo ho hem conseguit, de cada pensioniste, tenim a soles dos treballadors cotisant i tenim un 24,67% de parats) i heu tingut de nou que tirar ma a les reserves, de la mateixa forma que heu tingut que fer-ho per a pagar pensions, per que no havieu contaten que a mes pagos, manco consum i manco treball. Ademes, eixes pensions, que degut ad esta pujada i a la pujada que mos teniu reservada en els carburants per ad este hivern pujaran en conte d'un 1% casi un 3% per que aixina pujarà l'inflaccio, tampoc son una senyal que mos done ni esperança ni garanties de futur.

I aixina en casi 400 euros per chiquet ( uns 12 toms, entre llibres per trimestre per a evitar pes en la bossa,encara que no se per que el divendres els duen tots, i quaderns complementaris, pero si damunt tinc que comprar llibretes) i a faltade que les mestres me diguen quant tinc que pagar per a material, i els diners dels uniformes, llibretes que segurament diran a part del material i els llibres, i com no una volta pagats els drets de laAMPA, me pregunte ¿Quants valencians podran fer front ad aço per a que els seus fills estudien en una escola publica? Per que enguany els menjadors suponc que es quedaran buits, no conec a ningu que damunt li queden diners per a pagar-lo ( i manco per a soportar els 2 euros de la fiambrera). I aixo, que a finals de juliol, encara recorde com des d'eixe canal tan valencià, lliure i sense manipulacions mos dien que enguany els valencians gastariem una mija de 300 euros per chiquet. Suponc que tot be, com en el cas del copagament farmaceutic, en que els nostres politics, seguiran sense pagar i segurament tindran subvencio per a llibres, menjador i escoladels seus fills, per que lo que es a mi, que domine prou be les matematiques, no m'ixen els contes, per que a mi, sense voler dir que soc malbaratador, calcule que hem costarà entorn al doble de lo estipulat. Ah, i anant al costat de casa, i sense mejador. Aixina es que facen vostes els contes. O que els faça Wert, que en uns dels seus comentaris per a justificar l'apujada en el material escolar,diu que eixe material el pot comprar igual un chiquet, que un arquitecte. Senyor “Vert” (que seria realment la pronunciacio espanyola del seu llinage, i com no la madurea que mostra davant detan alt carrec) el IVA en material d'oficina que gasta un arquitecte,o qualsevol autonom o empresa (dels que queden), va directament a la fulla de gravaments, i en el pijor dels casos, els acaba pagant el que recorre als seus servicis, si no servix per a presentar gasts i ser remunerats per facenda, que som tots, com voste sap. Pero queclar, com segons la'Articul 27 de la nostra mes que malaurada Constitucio en el seu punt 4, l'ensenyança basica es obligatoria i gratuita. Pero com no diu per a qui, puix aixina estem.

Pero aixo no es lo pijor, i es que el dimarts quan vaig agarrar el Metro per a anar a Valencia a treballar, al comprar-me el bono mensual, me trobe en que val casi 54euros.

Anem a vore senyors de MetroValencia, anem a vore, si elIVA anterior per al billet del tren era del 8% i ara es del 10% com collons pujeu casi en cinc euros el billet, ¿que tambe son cosins deVert?
I atra cosa, ¿que es aixo que m'han contat de zona A, AB, ABC i Tarifa Aeroport? En Paris, en 2,5 eurostens un billet per a passejar-te per tot Paris en metro, i Paris si mal no recorde es com tot l'entramat de metro d'aci de llarc i tres voltes d'ample. ¿que costa aci soles anar i vindre en ABCD? 7,50euros. Per a que en acabant mos diguen que som europeus. La veritat,som imbecils, i porritos manejats que hem segut sabiament adoctrinatsper a callar i tragar. I pensar que mos burlavem quan llegirem1984...

¿Que ha quedat dels valencians lluitadors que defengueren els seus drets davant la burguesia en les Germanies? Com es retorceran agarrant-se la pancha el pellicer Joan Llorenç i el velluter Vicent Peris, i tots els agermanats que lluitaren per defendre els nostres drets com a treballadors, i els que lluitaren en la revolucio de 1820, que naixcuda en Espanya en protesta de l'absolutisme es va escampar a tota Europa, que ha quedat dels valors ensenyats per aquells que lluitarem contra el totalitarisme durant el sigle passat, i els que eixiren a defendre els nostres drets durant la transicio,...

¿Qué ha quedat de tu,Valéncia..,

si ya ni te reconec?
Envolta de modernor
encara note l’essència
escoltant el teu gemec.

Somie com un bon fill
que torne pronte en el temps
l’esplendor i l’espirit
que et feren tan gran...¡Valentia!
                                                                           Sito Sanchis.2012

Les paraules mes cares del Mon

De chicotet, solien fer un anunci tots els Nadals, que la veritat, m'agradava prou, era un lingot d'or (sempre he sigut modest) i l'acunyaven en una banda roja en sagell, i eixia una veu en Off dient, 1880, el turro mes car del Mon. La veritat, no l'he provat mai, pero si algu estos nadals te dos tauletes i me vol canviar una per alguna de les casolanes que tinc yo tots els anys, puix parlem i fem el canvi, a vore si es de veres i el per que de tan car producte, que per cert es valencià.
Pero be, anem a lo que estavem. ¿Mai heu tingut curiositat per saber realment quin alcanç han tingut les aportacions "desinteressades" en contra del valencià en el nostre Regne? ¿Mai vos heu preguntat quin pot ser mes o manco el preu que com a bon economiste ha costat introduir una paraula antivalenciana en el nostre vocabulari? Puix el dijous, Adlerta i yo mos ho preguntarem.
Imagineu-vos que contarem realment en els diners que han invertit i subvencionat tant des de Catalunya directament, com des de l'Estat i des de la nostra propia Generalitat per a inculcar en la societat un numero de barbarismes antivalencians per tal de demostrar que realment parlem la mateixa llengua. I que fiquem com a principi, encara que tots sabem que ya en els finals del 1800 es concedien favors i ajudes a escritors valencians per a que publicaren en catala.
Puix be, com realment no contem en totes eixes fonts, i com les que contem son simplement una minima part de lo que realment s'ha invertit, anem a provar per mig d'eixes cantitats i basant l'estudi des de 1932 en quin ha segut el preu a pagar per cada paraula que mos han volgut ficar, dividint a parts iguals entre les paraules que mes han entrat dins la societat, i les que mes s'han intentat impondre, per mig de propagandes i publicitat subliminar.
De les paraules que mes han calat dins la nostra societat, ne tenim: Despres (que ha substituït casi practicament al en acabant valencià, pero que ultimament va quedant-se en desus); Vacances (tot un classic de la catalanisacio, que en estos ultims anys li ha guanyat molt de terreny a vacacions, encara que no ha conseguit desbancar-lo); Esport (un classic tambe, que ha acceptat la societat mes per culpa de l'anglisisme Sport, que pel supost catalanisme); Disposar ( que preten eliminar pero sense conseguir a Dispondre); Suposar (que intenta lo mateix en Supondre); Esborrar (que pareix que vullga calar entre els mes jovens, pero que s'oblida rapidament al parlar) i anem a deixar dos mes, per si la gent les recorda i yo les he oblidat.
Pero existixen atres que no han calat tant, o gens i que es seguixen ficant per a que la gent intente gastar-les, les mes famoses podrien ser: Amb (que seguix resistint-se sobre ser la paraula que mes han intentat ficar);Estimar (en la forma que preten substituir al tendre voler o amar); Gaudir ( que ha vist com el castellanisme disfrutar li ha arrebatat tota esperança); Tothom (paraula grotesca i antiga que gastaven tant catalans com valencians, com castellans, per a referir-se a tot home (i la Aido sense modificar-la per tothomodona)); Gespa (que junt a Escaire han segut els barbarismes liders de les retransmisions deportives); Escaire (Un atre anglicisme, que per contra d'Esport, no ha tingut exit, pero si propaganda); Aleshores ( pot ser siga el mes aburrit per el valencians, no soles no ha calat, si no que junt a Doncs formen part d'eixes paraules que esmussen i te fa canviar de canal); Doncs ( que preten derrocar al Puix); I Empar o Desempar (que es la paraula que mes odia a hores d'ara Valencia sancera, i que me dona conciencia, puix no puc deixar de pensar en eixes pobre chiquetes a les que sa mare los ficà en son dia el modern Empar o aquelles que el canviaren pel castellà Amparo, oblidant que en Valencia sempre ha segut Ampar).
Puix be, en total tindriem unes quinze paraules, buc insignia del pancatalanisme i com no de la "normalitzacio". Pero ¿que n'hi ha darrere d'estes quinze paraules?
Darrere d'estes quinze paraules n'hi han huitanta anys d'adoctrinacio, huitanta anys de faena d'una gent que ho a intentat tot per impondre'ns el catala en Valencia, huitanta anys sense parar de treballar, i huitanta anys rebent diners per a no fer-ho, i per a convencer a nous vinguts a fer-ho. I clar, poder contar ara en tots els diners que han segut necessaris, seria descabellat, puix no serien hui realistes les dos mil pessetes que enviaren des de Barcelona, els amics del Pais per a "ajudar" mampendre La Taula de Lletres Valencianes Carles Salvador i companyia, no es podrien reflexar hui en dia, puix soles representarien 12 €uros, per lo que intentare basar-me en les senyes que tinc dels ultims anys, deixant els passats.
17 millons €uros 1999-2009 ACPV de la GenCat; 400.000 € Govierno de España 2010; 495.000 ACPV de la Gen Cat per a l'any 2010; 297.000€ de EV i 295.000 ACPV decembre 2010 GenCat; 30.000 € finals 2011 GenCat; tindreim un 18 millons i mig, i tot aixo, sense contar en els mes de 42.000.000 € que mos costa ya el jornal dels membres de la AVLL, les subvencions rebudes des de la Generalitat Valeniana 15 millons €, i l'ultim millo € per a finalisar per fi el gran diccionari valencià.Que units a les subscripcions de molts ajuntaments a les seues revistes i editorials, i els llibres que han venut en les nostres escoles tant per a ensenyar, com per a la llectura formarien un entramat de mes de 50 millons d'€uros en els ultims 13 anys, ¿Una cantitat important, veritat?
Puix be, ara tenim que el pancatalanisme ha gastat mes de 50 millons(que se podrien doblar actualisant les anteriors ajudes segons el nivell de vida), i 80 anys (que com els diners, sabem que ne son molts mes) en conseguir que adoptaren dins del nostre diccionari.

¡¡¡¡6 Paraules!!!!

Lo que supondria una inversio de 8.333.333,34 € o siga uns huit millons trescents quaranta mil €uros i uns 13 anys per paraula.
Pero aixo no es tot, resulta que la paraula Esport, no es realment catalana, si no que es un anglicisme, que hem adoptat tant per part de Catalunya, com de Castella, com d'Anglaterra, de França o inclus des d'America, lo que mos podria fer que rebujarem la seua implantacio unicament des del pancatalanisme, que copia inclus el nom angles en la seua revista mes deportiva, o de la mitica francesa Le Sport; i la paraula vacances es francesa, i ha anat unida sempre a la moda coenta del COOL i els afrancesats que tambe l'han fet seua durant eixes estancies en França durant les veremes, o les faenes en les ciutats, d'a on molts d'ells han vingut ya jubilats. La paraula esborrar, no ha conseguit frauar de moment, i com hem dit ans, es torna a oblidar, encara que durant l'etapa escolar, va aumentant el numero d'adeptes ad ella. I aixina tambe podreim rebujar el despres, que castellanisà en son temps al valencià arcaic despuix i que Fabra acceptà pensant que era tot un descobriment anticastellà, i per oblit de l'occità i frances "aprés" en desus en la Catalunya castellanisada del seu temps.. Deixant els arcaics disposar i suposar, com als que realment han tingut una vinculacio directa en el catala, pero que de la mateixa forma, provenen de l'occità, i tambe foren en certa manera arcaismes valencians. ¿Podria tindre alguna cosa que vore el seu paregut en l'angles suppose?
Puix molt be, la meua mes sincera enhorabona al pancatalanisme, en 80 anys i gastant-se uns 50 millons d'€uros heu conseguit que tornem a gastar dos arcaismes, un castellanisme, un galicisme, un anglicisme, i que per uns moments durant l'etapa escolar molts dels nostres menuts gasten una paraula catalana heretada de l'occità. Sense conseguir per aixo, que hagen desaparegut les formes valencianes, que encara molts seguim gastant i preferint ad estes.
¿Son o no estes les paraules mes cares del Mon?
I aixo soles en el lexic, ni que dir que encara faltaria el fonologic i el morfosintaxic.

P.D.: En fi, anime des d'aci al pancatalanisme a que seguixca intentant impondre'ns paraules, ya ho heu conseguit casi, de mes de mil paraules diferents entre el valencià i el català, ya heu conseguit que alguns, no tots, ne gastem 6, i total heu tingut que invertir 80 anys i uns 50 millons d'€uros. Vinga, ya ho teniu casi. Per manco s'escomença.
Yo calcule que en uns 200 anys mes i uns 2.000 millons, conseguiu inclus que germinem les L.
Gracies germa.

Que chicotet que es el Mon

Si, no es ningun misteri reconeixer que el Mon, es molt chicotet, mentres yo seguixc buscant la forma de conseguir vore Aledua des de la finestra de ma casa, atres intenten buscar en ella als seus habitants, mentres yo seguixc buscant la forma d'ajudar en lo que puga a tots els que meu demanen, atres seguixen encabotats en destruir tot lo que sone a valencià, per a canviar-ho a catala o castellà i adoctrinar mes i mes a la gent. Pero lo mes curios de tot es que anant per camins tant distints, pero tan units per les circunstancies, moltes voltes mos juntem, coincidim, i no mos donem conte que tal volta, el ser tant tancats es el primer erro que mos traïciona com a poble.El dogma contra el sentit comu.

L'humanitat ha caminat molt des dels seus principis, primer era casadora, despres es va convertir en ganadera, per a abraçar l'agricultura mes tart. Pel mateix motiu, primer forem nomades, viagers que buscaven els seus menjars, per a ser mes tart sedentaris, pero el Mon canvià, i mos hem tingut que adequar ad ell seent al mateix temps nomades com sedentaris. Nomades es lo que ultimament pareix que està mes de moda, puix sobre tot per als que conseguixen acabar despres de durs anys de carrera el esperat titul, com per als que han treballat durant molts anys en qualsevol lloc, i hui es veuen abultant la mai desijada cua del Paro. Eixa vida nomada en busca d'alguna forma de conseguir a on siga per fi l'esperança de poder viure i de poder tornar a voler fer-ho, de poder per fi demostrar la valia i de poder per fi estar orgullos de tornar a fer-ho... En fi eixa es per desgracia hui la vida que mos ha tocat viure, somesos a lleis idignes, lleis dictades pels nostre governants, que fan del nostre Regne el pijor lloc per a viure de tota Europa. I es aci a on podem comprendre, de quina forma, els nostres antepassats tingueren que emigrar a terres cristianes, segurament ho feren en grups reduïts, puix realment la vida ans de que els musulmans vingueren tampoc era un cami de roses.
Els nou vinguts, ademes, respectaren el cristianisme, pero oferiren molts i molt vistosos premis als que es convertiren. Els oferiren la llibertat, el deixar de ser esclaus, els ensenyaven a llaurar la terra, els oferien cultura..., i tot a canvi d'un simple gest, tot a canvi de fer-se musulmans, de dejunar quan ells ho manaren, un mes llunar, en conte de quan manaven els religiosos cristians durant quaranta dies, de treballar en els seus camps en conte de fer-ho en els dels seus amos, i per ultim, de pagar als senyors musulmans en conte de fer-ho als cristians, en l'alicient que els musulmans cobraven manco imposts. Pero no per aixo els cristians serien expulsats, assessinats, ni abandonats en alta mar, no. Els que volgueren seguir com a cristians deurien pagar el gizya i el jarag

Pero tot no dura per a sempre, i vingueren els cristians, els que es convertiren, recuperarien els seus bens, i els que per alguna d'aquelles volgueren abandonar el nostre Regne, serien acompanyats fins a on s'acabava este, o siga fins a Denia, pero novament es varen conquistar despres de set anys, segons lo pactat . Per lo que la majoria d'esta gent es va quedar a viure en el nostre Regne, uns canviant de religio per a mantindre els seus bens o la majoria, atres seguint eixercint la seua religio fins a que foren expulsats en 1609.

I aci be lo millor de tot, durant eixes epoques, vingueren repobladors dels dos bandos, uns eren moros i atres eren cristians. De la primera conquista, encara que no se tenen senyes segures, podriem estar parlant d'un increment de la poblacio entorn al 10%, mentres que en la reconquista, o siga en la sempre llorejada repoblacio cristiana, no passaria d'un 5% lo que aumentaria la poblacio Valenciana en esta epoca.
Pero clar, ¿com se pot viure en un mon arabisat?, ¿Com se pot afirmar que realment els nou vinguts eren poderosos mestres que ensenyaven la llengua a tots? i aixina fins a cincuanta podrien ser les preguntes que continuament assolen els caps dels pobrets valencians. Puix molt facil, els nou vinguts, que en sa majoria eren llauradors duts per a repoblar els camps. O en el millors dels casos, gents que venien en busca d'eixe paradis que no tenien en els seus llocs d'orige per estar lligats a treballs esclavisats, com be pot constatar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que per atra banda, ademes de demostrar que en Catalunya els llauradors seguien seent esclaus, demostra que ho continuaren seent, puix els que se sublevaren durant aquells anys, tingueren que pagar car la seua sublevacio, lo que va fer que, al contrari que en el Regne de Valencia, els llauradors catalans (payesos), seguiren sense tindre cap dret, mentres els valencians no soles ne tenien, si no que damunt els que eren valencians podien ser nomenats Jurats i defendre carrecs publics.
Pero aixina i tot, yo me pregunte per a mi. ¿Qui creeu realment que vindria ans en una hipotetica repoblacio, els descendents dels valencians que tingueren que fugir, i que havien sentit en mes d'una nit als seus mes majors histories sobre la terra valenciana, sobre la seua riquea ..., o els payesos de remesa catalans que no havien vixcut mes que esclavitut i no sabien realment si serien enviats a Valencia per a servir de nou com a esclaus o per a rebre algun dels molts castics als que estaven acostumats?
Per que hem de ser conscients, i mirar realment que la majoria de repobladors que va fer cridar Jaume I, son els de Lleida, que hui son catalans pero que en eixe moment eren aragonesos. ¿Cabria alguna suposta emigracio Valencia-Lleida despres de conquistada Valencia pels moros? La veritat, es que no soles es provable, si no que podriem considerar-ho inclus un fet.

En fi, seguint en eixe sistema nomada, que tant mos caracterisa, encara que hui pareixca que l'hem perdut, degut en molts casos a la falta de treball i d'ingressos, tampoc es d'estranyar, que si be en acabant, durant l'expulsio dels moros de 1609, poguera ser cert una possible immigracio de llauradors catalans, castellans i francesos(Occitans), puix els aragonesos patiren casi lo mateix que mosatros en eixa expulsio per lo que no pogueren cobrir del tot eixes terres buides, eixa imigracio tampoc haguera pogut aportar-nos cap llengua, puix des del 1276 els nostres Furs ya estaven traduïts a la llengua del poble, i precisament durant el 1600, fins a fer-se oficial en 1707 pel Decret de Nova Planta, la castellanisacio de les nostres administracions havia començat a ser un signe inequivoc de sumissio cap a Castella. Mentres la nostra dolça llengua Valenciana, ya havia segut reconeguda en el Mon sancer per tindre un sigle d'Or un sigle abans, sigle d'Or a on reconeguts autors citaven escriure en la llengua del poble, no tan diferenciada a la de l'actualitat.

Sempre s'ha dit, que l'historia diferix lo suficient depenent de qui la conta, pero mai ha hagut, soles baix el Fascisme i l'Inquisicio, un dogma que regira esta historia i la fera mes verdadera que una atra, puix molts dels mes prestigiosos cientifics i historiadors han tingut que renyir i inclus ocultar-se de l'Inquisicio per diferir dels seus pensaments, seent hui en dia, estos, precisament els plantejaments que mes s'ajusten a la realitat. ¿Redordeu La Terra es Plana?

Un dia passejant per Trieste (zona del Friuli-Venecia Julia en Italia) vaig parlar en un home major, que me va contar l'historia de Pinocchio, un Pinocchio un poc diferent al de Disney, pero que me va agradar molt. Quan acabà l'historia est home em va sorprendre en una ensenyança, moraleja dirien els castellans, que me va deixar un molt bon gust de boca. "Si Pinocchio haguera vixcut realment i li haguera contat ad algun amic que quan ell contava una mentira el nas li creixia ¿Creus que l'hagueren cregut?
Per que al dir la veritat, el nas no li haguera creixcut".
En fi, per als Pinocchios que es pensen posseïdors de la realitat absoluta i per a tots aquells que com yo seguixen creent en una atra, vos deixe per a finalisar una senya que segur que mes d'u ha vist alguna volta, pero que segur que mes d'u no ha sabut dessifrar mai.
La ciencia son fets; de la mateixa forma que les cases estan fetes de pedres, la ciencia està feta de fets; Pero un monto de pedres no es una casa, i una coleccio de fets no es necessariament una ciencia Henri Poincaré. Matematic, cientific teoric i filosof cientific frances. (1854-1912)
El mateix Poincaré en les seues conferencies afirmava, que si no se tenen comparats els dos punts de vista d'un mateix tema, no se poden mai aprovar els termes de ningun punt per molt cientific que este parega.
¿Penseu lo mateix?

Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre