Els del AQUI

Hui, en Valencia, es un dia de festa, o aixo deuria de ser, puix com tot poble, hui Valencia celebra un dels seus dies mes grans, el dia de la seua Llengua. Pero... ¿Per que hui 3 de març no es un dia gran? ¿Que ha quedat d'eixos anys en que tots els diaris regalaven coleccionables de la nostra llengua, fasciculs del diccionari de la RACV, inclus enganchadorets en que es defenia la nostra llengua? ¿Que ha canviat?

Realment, quan les coses es fan mal, es molt dificil adreçar-les. Pero en el nostre cas, no es soles dificil adreçar-les, si no que es tota una utopia l'intentar-ho. ¿I per que? Puix possiblement per a buscar la resposta, deuriem de buscar un poc mes alla, amagada en l'historia dels anys 80, quan un poble com el valencià va decidir eixir al carrer i demanar, no lo que tenien uns atres, si no que simplement lo que li pertanyia com a regio, i mes individualment com a poble historic que era. Eren temps dificils, en que uns politics adestrats en temps de franquisme i un poble sense anima caminaven a trompades de a poder seguir fent front als canvits. Un poble que no es creïa que per fi, el anaven a deixar parlar en valencià, i sobre tot uns moviments culturals que havien vist com des de les files de l'antic regim los recriminaven no parlar en cristià. Tot pareixia que canviava per a be, pero no tots els contes de fades comencen be, ni tenen el perque fer-se reals pels simple fet d'haver-los contat.
Amagats en l'ombra i preparats per a eixir en son moment, els politics del AQUÍ començaren a abanderar manifestacions, que no soles no havien organisat, si no en les que no creïen. Abanderant moviments que gastaren per a benefici propi, rebujant corregir erros passats, i dirigint institucions que ya des del primer moment los venien grans, deixaren en mans dels que mes beneficis "los" aportaven el control i la direccio d'estes.
Aixina, abanderant un fals socialisme, i reivindicant un canvi, el SOE entrà en les nostres institucions, a on gent de preparada com l'advocat Cipirà Ciscar ocupà el lloc de Conseller de Cultura, llocs des del que en primicia elaborà el pla d'us i ensenyament del valencià. Un pla tan ben platejat llegal i advocatoriament, que inclus hui en dia es dificil, no soles d'entendre, si no que està tan ben programada i tan ben feta, que esmenes com les fetes pel Partit Regional Popular (ara dd) en que reclamaven anyadir "Idioma" cada volta que apareguera escrit valencià en la llei foren anulades i desaprovades. ¿Per que? El temps ho ha dit. Per cert, es una llastima, que durant 18 anys el propi dd no haja tingut ocasio per a esmenar el descosit, sobre tot contant en la majoria absoluta i el recolzament de tot el poble. Pero aixo son atres pastures.
En fi, com he dit ades, una llei tan confusa, que per començar està escrita en una llengua, tan artificial com antivalenciana, per a fer-mos una idea, es com si el Govern Britanic fera una llei sobre l'angles en italià, o en vasc.

Pero lo mes curios, d'esta llei, es que elimina totes les anteriors, per les que els professors, ya formats, havien acodit "per Decret" a Lo Rat, la RACV i al GAV per a que els mestres, tots de llengua valenciana, els ensenyaren i los donaren els ben guanyats tituls de mestres en llengua valenciana. Professors que foren arraconats posteriorment pel Decret 79/1984, de 30 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana,
sobre aplicació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del valencià, en l’àmbit de l’ensenyament no universitari de la Comunitat Valenciana. Decret, per cert, contradictiu com ell soles, en que no soles s'inabilita a tots aquells que no tingueren els tituls oferits per l'Universitat, si no que damunt obligava als mestres a tindre filologia hispanica seccio llingüistica valenciana, o filosofia i lletres, o qualsevol atre estudi que ho certifique... I yo me pregunte, ¿firmaria els certificats el matematic Guia com va fer en l'Estatut de l'Universitat? I per si encara no estava tot prou politisat, crearen la comisio tecnica per a l'ensenyament(en lo bonico que es el valencià ensenyança) del valencià. Que seria dirigida tota ella per filolecs, com es pot entendre llegint l'Orde del 2 de març de 1988 , seent el seu president l'advocat Ciprià, i deixant com a simples vocals tant als sis filolecs proposts per les universitats de Castello, Valencia i Alacant (2 per cada una, i sense tindre per que ser valencians) i al restant dels proposts. O siga, que tenint en conte que estos filolecs hagueren sigut valencians i hagueren tingut consciencia valenciana, Ciscar, com a bon filolec (con Pompeu), prenia l'ultima decisio.

Pero estos pobres mestres arraconats, com el nostre Ausias, i totes eixes families, i en especial el poble valencià, que fon discriminat per la seua llengua, encara que aixo ho denuncie el nostre Estatut, veïen en el dd un canvi, una nova esperança que els duguera mes alla. Una nova oportunitat de fer per fi justicia i de tornar les aigües al riu. Pero aixo no va ocorrer, i novament els nostres politics, donaren l'esquena al poble, no soles reobrint de nou la ferida, si no que creant una Academia politica que ni tan sols s'ha dignat en reconeixer ni ficar davant de valencià/ana el titul corresponent d'Idioma que tant i tant reclamava el dd en l'epoca valencianista. O per lo manco que tingueren la minima decencia de respectar als nostres grans escritors.
Fa uns dies, i en celebracio del dia de la llengua materna, les velles glories, tots eixos politics que en son temps pogueren i no vullgueren tallar de soca i arrel el problema, simplement per que en son moment ell tingueren la clau, pero preferiren seguir en els seus propis "beneficis", feren un manifest de valenciania, en que ademes testificaven que era el manifest oficial del pensament del dd.
Un dd que ya no ilusiona, que mos vengue el progrés i mos entregà simplement ruïna i retras, que abanderat de valencianiste ha conseguit fer creure a tot un poble que per a ser valencià deus de ser del dd. Pero que realment ha ferit de mort la nostra llengua, i que, encara que el tito Rus ixca dient que els que diuen aleshores son uns analfabets, oblida que eixos mestres o alumnes ho diuen gracies al seu programa educatiu en valencià, i sobre tot gracies a la propaganda que des de les seues pagines, com poden ser la propia de la Dipu, els brinda a totes eixes associacions sobresubvencionades tant per la GEnCat com per la nostra Molt Honorable, enllaçant-les inclus com a defensores del valencià.
I es que, senyors del AQUÍ, si vostes volen parlar en "castellano" o en catala. Parleu-lo, pero no obligueu al poble valencià a tindre que fer-ho per a poder menjar, i sobre tot, no vos tireu les culpes els uns als atres.
Si la garantia (com diu el nostre descafeïnat Estatut) de defendre l'us i l'ensenyança del valencià no es complix. Es culpa vostra, no del poble, que el seguix gastant, escrivint i deprenent, encara que vostes fiquen obstaculs i soles premien als que deprenen a dir correctament el castellanisme aleshores o el frances vacances.
Ya vorem com celebren vostes i com publiciten hui, el dia gran de la nostra LLENGUA VALENCIANA.
Puix molts de mosatros ya ho ferem ahir, en ofrena floral i poetica a Mossen Ausias March inclosa. Per que mosatros no enganyem a ningu, i mes que vos pese estem i continuarem per molts anys ACI.

I va i el pugen

Per fi, i contra tot pronostic, el dd ha pujat el IVA. IVA que ademes, d'una forma immoral soles acaba pagant realment el consumidor. Si senyors eixe especimen en perill d'extincio, que cobra hui en dia una mija de 600 euros al mes i que damunt te que pagar una mija de 100 de llum, 40 d'aigua, 400 d'arrendament (el que te casa pot estar passant-ho pijor) i si encara seguix tenint movil i s'ha pogut acollir a les ultimes ofertes, uns 25 de llinea.
Pero en una societat com la nostra, en que l'estat es gasta 110.000 millons d'euros en traduir les pagines de la Moncloa, una Moncloa en que viu un senyor, que no coneix la traduccioen temps real del Google (sense voler fer propaganda) i que per a mes inri, no sap mantindre una conversacio, ya no en angles (que deuriaser un minim per a poder ser president, a molts mos el demanen per apoder treballar, inclus per a poder treballar per a un ajuntament),si no que tampoc sap parlar (llegir i escriure ya ho he descartat),en valencià, catala, i euskera, per que suponc que seent gallec eixe idioma si el sabrà. Un president que una volta incomplit per complet tot el seu programa electoral, es capaç inclus de presentar-se en la seua regio anunciant un corredor per als gallecs.¿I el Mediterraneu, no era de vital importancia? ¿O es que ya mos considera morts?

La veritat,es que estem patint massa restriccions justament els que no hem fet res per a que esta crisis aflorara. Puix el anar tots els dies a treballar i gastar acorde als diners que u te cada dia, no es tan mal, si tenim en conte que estem sumits dins d'una societat consumista a la que mos han abocat precisament les politiques socials (o la falta d'estes) dels governants que hem tingut, que llunt de mirar pels seus ciutadans i velar pels interessos d'estos, per apoder ser recordats com a bons governants, soles han mirat de quina forma es podien enriquir en pocs dies i com no, assegurar el seu futur lligats ad alguna gran empresa arrancada per ells mateix de la tutela de l'Estat. ¿I que diu la gent?

El divendres, el dia ans del pijor diade l'historia, com apuntaven des de certs sectors que busquen un canvi a millor (i d'atres que es camuflen entre estos per a seguir chuplant del pot), agarri la bici com ya va seent costum des de fa uns mesos (no explique el motiu, per que es prou personal) i vaig anar a pegar una volta en companyia d'un amic. La meua sorpresa vavindre quan eixint de Paterna, per l'entrada de Manises, en la mateixa rotonda, vaig vore una fila de coches casi amontonats que ademes omplien en creus la rotonda i un poc mes. Tots estaven ficant gasoil, per que al sendema en la pujada del IVA anava a costar un 3%mes cara. ¿No seria mes facil no ficar-ne i parar tot el Pais?

Per que per lo vist, per a que uns seguixquen fent el cafre i jugant en els nostres diners, atres tenim que ser fidels i callar. ¿A on està hui el nostre sentit de l'indignacio? ¿S'ha mort?
Pero, es que lo pijor, encara no havia passat. El dilluns, despres de rebre el comunicat de la llibreria,vaig anar a comprar els llibres per als nanos. Per que clar, podria haver anat a comprar-los ad alguna gran superficie, per a que engrossara els contes dels paraisos fiscals a on gracies a les facilitats gurnamentals acaven tots els nostres diners, en conte de comprar-los en la papereria del costat de ma casa, que al cap i al fi, el pobre home, compra el pa en lo forn, i te la curiosa costum de comprar sempre en les botigues locals, com yo. Quines costums mes estranyes ¿no?

Per cert, ¿Per que no despedixen als seus assessors economics? Per que vist lo vist, en la pujada del IVA pensen recaptar uns 2.300 millons, i al llevar la paga extra dels funcionaris uns5.000 millons mes, pero no han contat que degut ad esta pujada i a la seua mala gestio, el paro ha pujat un 5,4% (yo ho hem conseguit, de cada pensioniste, tenim a soles dos treballadors cotisant i tenim un 24,67% de parats) i heu tingut de nou que tirar ma a les reserves, de la mateixa forma que heu tingut que fer-ho per a pagar pensions, per que no havieu contaten que a mes pagos, manco consum i manco treball. Ademes, eixes pensions, que degut ad esta pujada i a la pujada que mos teniu reservada en els carburants per ad este hivern pujaran en conte d'un 1% casi un 3% per que aixina pujarà l'inflaccio, tampoc son una senyal que mos done ni esperança ni garanties de futur.

I aixina en casi 400 euros per chiquet ( uns 12 toms, entre llibres per trimestre per a evitar pes en la bossa,encara que no se per que el divendres els duen tots, i quaderns complementaris, pero si damunt tinc que comprar llibretes) i a faltade que les mestres me diguen quant tinc que pagar per a material, i els diners dels uniformes, llibretes que segurament diran a part del material i els llibres, i com no una volta pagats els drets de laAMPA, me pregunte ¿Quants valencians podran fer front ad aço per a que els seus fills estudien en una escola publica? Per que enguany els menjadors suponc que es quedaran buits, no conec a ningu que damunt li queden diners per a pagar-lo ( i manco per a soportar els 2 euros de la fiambrera). I aixo, que a finals de juliol, encara recorde com des d'eixe canal tan valencià, lliure i sense manipulacions mos dien que enguany els valencians gastariem una mija de 300 euros per chiquet. Suponc que tot be, com en el cas del copagament farmaceutic, en que els nostres politics, seguiran sense pagar i segurament tindran subvencio per a llibres, menjador i escoladels seus fills, per que lo que es a mi, que domine prou be les matematiques, no m'ixen els contes, per que a mi, sense voler dir que soc malbaratador, calcule que hem costarà entorn al doble de lo estipulat. Ah, i anant al costat de casa, i sense mejador. Aixina es que facen vostes els contes. O que els faça Wert, que en uns dels seus comentaris per a justificar l'apujada en el material escolar,diu que eixe material el pot comprar igual un chiquet, que un arquitecte. Senyor “Vert” (que seria realment la pronunciacio espanyola del seu llinage, i com no la madurea que mostra davant detan alt carrec) el IVA en material d'oficina que gasta un arquitecte,o qualsevol autonom o empresa (dels que queden), va directament a la fulla de gravaments, i en el pijor dels casos, els acaba pagant el que recorre als seus servicis, si no servix per a presentar gasts i ser remunerats per facenda, que som tots, com voste sap. Pero queclar, com segons la'Articul 27 de la nostra mes que malaurada Constitucio en el seu punt 4, l'ensenyança basica es obligatoria i gratuita. Pero com no diu per a qui, puix aixina estem.

Pero aixo no es lo pijor, i es que el dimarts quan vaig agarrar el Metro per a anar a Valencia a treballar, al comprar-me el bono mensual, me trobe en que val casi 54euros.

Anem a vore senyors de MetroValencia, anem a vore, si elIVA anterior per al billet del tren era del 8% i ara es del 10% com collons pujeu casi en cinc euros el billet, ¿que tambe son cosins deVert?
I atra cosa, ¿que es aixo que m'han contat de zona A, AB, ABC i Tarifa Aeroport? En Paris, en 2,5 eurostens un billet per a passejar-te per tot Paris en metro, i Paris si mal no recorde es com tot l'entramat de metro d'aci de llarc i tres voltes d'ample. ¿que costa aci soles anar i vindre en ABCD? 7,50euros. Per a que en acabant mos diguen que som europeus. La veritat,som imbecils, i porritos manejats que hem segut sabiament adoctrinatsper a callar i tragar. I pensar que mos burlavem quan llegirem1984...

¿Que ha quedat dels valencians lluitadors que defengueren els seus drets davant la burguesia en les Germanies? Com es retorceran agarrant-se la pancha el pellicer Joan Llorenç i el velluter Vicent Peris, i tots els agermanats que lluitaren per defendre els nostres drets com a treballadors, i els que lluitaren en la revolucio de 1820, que naixcuda en Espanya en protesta de l'absolutisme es va escampar a tota Europa, que ha quedat dels valors ensenyats per aquells que lluitarem contra el totalitarisme durant el sigle passat, i els que eixiren a defendre els nostres drets durant la transicio,...

¿Qué ha quedat de tu,Valéncia..,

si ya ni te reconec?
Envolta de modernor
encara note l’essència
escoltant el teu gemec.

Somie com un bon fill
que torne pronte en el temps
l’esplendor i l’espirit
que et feren tan gran...¡Valentia!
                                                                           Sito Sanchis.2012

Del foc a les flames

Fa un temps, quan vivia prop de la montanya, solia arrimar-me tots els dies al meu roure. La veritat, no era meu, pero l'havia plantat mon yayo, i com si d'un regal o d'una herencia es tractara, me'l va regalar quan yo era menut.
- ¿Veus? este roure viura sempre, i de la mateixa forma que la llengua que parlem estarà entre mosatros, durarà inclus mes que les nostres tradicions i segurament vorà per fi com Valencia es Valencia.
Pero el meu yayo, que coneixia a molts militars, a molts policies, a llauradors, a mestres d'escola, a pintors, meges i escritors, no podia imaginar que existia en l'ombra un grup de gent manipuladora, falta de cor i sobre tot envejosa, els politics.
Recorde com cert dia, seent yo menut, mon yayo em va dur a Valencia, anavem de visita. En un 600 de color vert, que corria manco que un caragol, ma yaya al seu costat i darrere yo i una bona cistella plena de pastisets i mostachons, mamprenguerem el viage.
Recorde el cami com si tornara a viure'l, una pinada davant la torre d'Espioca dibuixava una curva d'un carril a soles, puix com casi tota la carretera soles n'hi havia un carril cap a Valencia i atre cap a Albacete. Quins temps.
Entrant per Ausias March, sense amets ni panteres rosa entrarem junt a l'estacio fins la plaça de bous, i una volta alli, a la dreta, just a on hui està el McDolnals, pero baix de la cera, mon yayo aparcà el 600 (si s'entera Rita d'aço), casi una hora i assentat damunt d'una especie de tela que subjectada en tres ferros formava eixe comodo assent, reflectien en ma cara el cansanci i l'agotament que suponia anar a Valencia. Pero la sorpresa era sempre entrar en el mege a donar-li els dolcets i arrimar-mos a Los Toneles a fer-mos uns calamarets i una Mirinda.
Recorde tambe eixe dia, que els pitits i els chillits abarrotaven els carrers del centre, uns joves en Senyeres demanaven "l'autonomia" volien que mos tornaren els nostres drets, que mos deixaren parlar lliurement en valencià. Recorde hui aquells cantics retumbant en mon cap "Juan Carlos, Sofia. ¡¡¡Volem l'autonomia!!"o "¡¡Llibertat, Amnistia  Estatut d'Autonomia!!"
No es res nou, que els chiquets s'assusten, i sobre tot vore passar junt a tu a gent en banderes cantant a veu desgarrada, com si d'un 9 d'Octubre o inclus un 15M es tractara no era habitual per a un chiquet de poble.
- Ho sabia, sabia que quan tu tenies tan d'interes en vindre hui era per alguna cosa. ¿I que fem en el chiquet?
- Ell ve en mosatros. Jose, es hora que sapies moltes coses, pero sobre tot es hora que sapies que ser valencià, no soles es naixer en Valencia o haver coincidit dins del teu domicili. Ser valencià es molt mes, es viure en valencià, es ser i sentir-te orgullos d'estar baix d'una Real Senyera i sobre tot es plorar quan veus alguna injustica cap a Valencia, cantar sense complexos el nostre himne, i com no, lluitar per ella com a mare, com a mare que t'ha vist naixer i te vorà ser home, home digne de ser i sentir-se valencià.
Quantes emocions, quants sentiment vaig viure eixe dia, quanta gent. Me pintaren les galtes en els tres colors del nostre Regne, "groc d'espiga, roig de sanc i per dalt pero sempre baix la corona el blau del cel"; me donaren una Real Senyera brodada que encara guarde en la tauleta del meu quarto, la veritat, no tenia corona, pero una franja roja juntava les barres dels reis d'Arago, en el blau de la victoria; pero sobre tot, vaig vore com Valencia lluitava per lo seu, sense por. De la mateixa forma que relatava durant la Guerra en França el frances Pierre Boudon "Hemos atacado Valencia y cuando nosotros esperábamos mollese nos hemos encontrado una resistencia sin igual. No hay en el mundo villa fuerte, castillo sin fortaleza que haya defensa más activa ni más opiniatre. Los valencianos se han defendido con honor y se han batido con una heroicidad sin par. Un establo es mi tumba..."
Quants anys i quants recorts. ¿Per que hem perdut eixes ganes de demanar lo que mos pertany?
Recorde tambe durant eixe periodo, altercats naixcuts en grupusculs antivalencians, gent que des d'atres territoris venien a ensenyar-mos lo que era ser realment valencià. La veritat, no es que yo ho recorde, pero difos entre els meus recorts i revivint anys mes tart gracies als ratos en que vaig poder fruir de mon yayo, em feren recordar i inclus replantejar molts moments de la meua infancia. ¿Quin dret tenen a decidir per mosatros uns simples furtandanes que si be han segut votats per tot un poble, sempre deurien rendir cortesia ad ell?
Ara, entenc el per que de moltes coses, ara reconec l'encert de molts sacrificis. ¿Era precis en 1984 celebrar per tot lo alt i en una plaça de bous abarrotada el 75 aniversari del nostre Himne? Puix si. Pero... ¿com es possible que el propi Joan Lerma, que tant odiava el nostre Himne acodira en la seua Cort a la plaça de bous a rendir el dit homenage?
Puix es senzill, per que el poble li ho va eixigir, i per que com a representant d'eixe poble, devia d'assumir les seues decisions.
Anys mes tart, difos dins d'una marea de gent, em trobava desfilant pel carrer la Pau, junt a mi mes de 500.000 persones clamavem a una sola veu per la nostra llengua, per les nostres tradicions i sobre tot per la nostra cultura.
Pero per a sorpresa de tots, i apareixent just quan la televisio estatal començava a desplegar les camares, o millor dit just en el moment en que despres d'un bon ratet escampant cables enchufaven les seues camares, apareixeren uns homens. Homens que sense dir res, entraren directament en els primers llocs, i agarrant la pancarta principal, a on es llegia volem una normativa valenciana, es feren la foto davant l'evident sorpresa dels demes assistents. Eixe dia marcaria la nostra vida, eixe dia, demostraren els nostres politics l'oportunisme i sobre tot, eixe dia fon el principi d'un mal somi.
No soles a partir d'eixe dia, els nostres governants començaren a governar-nos a esquenes del seu poble, si no que amagats i protegits per decrets illegibles i indessifrables, conseguirien fer-ho en tota la llegalitat i cobrar en acabant pels seus servicis, per enganyar i vendre al poble.
¿Quin preu hem tingut que pagar? Soles tanqueu uns moments els ulls, recordeu l'infancia, els temps en que parlar en el poble en valencià no era motiu de cap discusio, els temps en que qualsevol que fera un delit era jujat, eixos temps en que el poble decidia per si mateix, en que un govern del poble i per al poble mos ajudava a creixer i a reivindicar els nostres drets. Temps en que inclus la maxima autoritat (el rei) tenia que vindre a Valencia a donar contes als seus ciutadans, temps en que uns pocs jurats defenien i lluitaven per la llibertat del nostre poble. ¿Recordeu?
Hui les administracions estan carregades d'assessors, els ajuntaments que eren duts per dos persones que ho feyen tot a ma i ho tenien que enviar tot a Valencia per correu, han segut substituïts per decenes de persones, que sobre tindre ordenadors conectats a xarcies privades mos oferixen un pijor sevici, les diputacions ya no defenen el nostre Regne, ara ho fan les Conselleries, les que demanen consell a Madrit. Mentres en Madrit, ya no mos representa ningu, pero aixina i tot mos imponen retalls, imposts i per si aixo no era prou ara mos imponen passar totes les nostres festes a dilluns. I mentres, tots callem, el president de l'Estat preferix vore el futbol i tornar un Codex desaparegut a vindre encara que fora el dilluns següent a la final de l'Eurocopa, a Valencia a interessar-se per la catastrofe ocorreguda en les nostres montanyes. ¿Per que encara no ha vingut? ¿Per que els de TelePP estan de folga i no poden cobrir la visita en directe?
¿O es simplement per que callem, acceptem l'insumissio i seguim seent sanc d'orchata i suc d'anguila?
Hem passat del foc de la victoria, del foc de les nostres festes i del foc que en l'obscuritat de la nit allumena el cel de tots els nostres pobles, tant en festes com en dies de victoria, inclus del foc d'eixe quinquet que amenisava en moltes ocasions les reunions i sopars familiars a on tots podiem parlar sense por i podiem ser considerats membres d'una familia, i com no d'eixe mateix foc que eixia dels cresols dels nostres grans defensors que tenien que treballar en moltes ocasions durant la nit per a poder oferir els resultats durant el dia...; a les flames, eixes flames devoradores que no soles s'han menjat les nostres montanyes, si no que com una mistera quan calenta un tubo d'ensaig, van calfant-mos el cap i consumint poc a poc els nostres drets. Eixes mateixes flames que desoint la veu del nostre poble i desoint a les nostres autoritats llingïstiques, no mos oferiren cap possible debat sobre la nostra llengua, cap debat sobre si deuriem o no acceptar una atra codificacio diferent a la que mos impongueren, ni inclus sabent que l'atra codificacio (la que seguixen amagant a la gent o intentant cremar) fon aprovada per un gran consens, oficial, i precisament fon en ella en la que es va redactar el nostre primer Estatut; i lo pijor de tot, eixes flames que primer s'intentaren menjar la nostra llengua, per a mes tart menjar-se la nostra identitat i que finalment preten menjar-se les nostres festes i els nostres diners.
¿Per a que hem votat durant estos anys? ¿Per a que mos impongueren un Virrei des de Madrit, o per a que mos impongueren una historia des de Barcelona?¿Per a que una volta morta la nostra identitat mos acaben furtant aixo que precisament mos definix com a poble, les dates de les nostres festes mes significatives? ¿Per a que lluitarem en la transicio?,¿per a que la "suposta" democracia acabe en el nostre dia nacional en el dia del nostre renaixer com a poble cristia, que no va conseguir llevar l'anterior Regim, ni la Republica?
Un dia, com me dia mon yayo, Valencia tornarà a ser Valencia, per fi serà lo que els valencians vullgam que siga, ¿serà pronte o serà tart? Soles existix la resposta en les nostres mans, i ningu si no els valencians serem els responsables, i els que patim el temps que tardem en ser-ho.
Ningu si no els que no volen Valencia, o els que l'envegen, seran els que intenten evitar-ho.
Mentres yo seguire anant a vore lo que quede del meu roure, per que encara que hui presente ferides causades per les flames, com la nostra llengua, seguix entre mosatros i lo millor de tot, seguix erigit orgullos, desafiant no soles les envestides i flamerades del Ponent, si no que demostrant molt clar a la Tramontana, que si be en algun moment Llevant i Tramontana van units, ell soles la mou, es sempre el llevant el que decidix si la plou. El que rega la nostra fertil terra. Pero per damunt de tot, el meu roure m'ha ensenyat que es aci a on tenim les nostres arrels, es aci a on hem desenrollat les nostres costums, i si be algun dia algu a dut algun peu de terres alienes mostrant-lo com a salvador per a protegir i millorar els nostres fruts, sempre correm peril de que la TRISTOR acabe matant els nostres planters i fent desapareixer allo per lo que els nostres antepassats lluitaren, no soles per protegir-ho, si no per fer-mos-ho arribar eixa dolça fruta en el seu millor estat.
I aixina, hem passat del foc del renaixer i del futur a les flames de la desesperacio i del passat.
¿Tornarem a a ser dignes de ser i sentir-mos valencians?