La terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d'una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l'inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l'arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina "La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d'ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur".
Durant l'Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla... defengueren el concepte redo, pero l'iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l'italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l'expedicio anava a nom del primer, encara que no l'acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l'historia d'una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d'Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d'alguns de posseir el mando d'este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ". Esta frase sempre m'ha agradat. ¿Com s'explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N'hi havien notaris... es curios, ¿no?

Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l'escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l'inquisidor catala Nicolau Eimeric

I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.

Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 "Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana". Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l'acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir "Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...". Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d'Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l'Art del bon morir diu "… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil", no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir "Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines" com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d'Oracions de Ramon Llull "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera..." o siga dos torts d'un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d'un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana".
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : "ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína".

Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill "Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar...Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. " en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.

Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l'obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu "Y así entre los griegos decimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica, dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originaria española, diferente de la cantabria". Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià "lengua española diferente el castellano", podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a "dialecto de los Valencianos"(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l'arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina " Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia." Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? "lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón."
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).

Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a "dialecto del catalán" que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia

Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:" No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana" ademés de que "el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada" .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?

I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l'Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s'haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l'Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l'obra de Persiles i Segismunda mos diu "La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradable" Mentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d'estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu "lengua gascona i malsonante" (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de "le France" o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d'una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d'una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l'absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.

El dit en la llaga

La veritat, existixen dies en que per molt que ho intente, no conseguixc comprendre el per que molta gent creu en lo que creu per que està de moda. No entenc realment que ha passat en tota eixa gent que simplement creu lo que li conten, mai busca un per que.

Recorde en certa gracia fa uns mesos un monolec (suponc que en barceloni seria monòleg) d'eixos graciosos que te dexien pensatiu, en que no saps realment si donar-li la rao al artiste, riure o plorar.
"Ni ha molta gent que no creu en Deu per que no l'ha vist mai (cosa que realment te el seu sentit, inclus l'apostol Sant Tomas va ficar el dit en la llaga(Joan 20:24-29), ¿per que no tindre el seu dubte?), pero curiosament l'immensa majoria d'esta gent que no creu en Deu, creu en els extraterrestres(¿i... per que no?)", la pregunta ad este sector es evident:
-¿Pero n'has vist algun?-
A lo que contestaria sense mes:
-No, pero he vist a molts que han dit que han vist u -
- Clar i resulta que curiosament viuen en el camp, el desert o la montanya i no saben ni parlar. -¿Quants llicenciats coneixes que n'hagen vist u?-

Puix aço que es simplement anecdotic, hui en dia te la seua copia en Valencia. No exactament entre Deu i els extraterrestres, si no que el tema te mes suc, puix la base es la nostra llengua, nostra cultura i la nostra llengua.
Una de les senyes mes qüestionades seria el famos Pendo, que realment me dona fins vergonya. En lo facil que seria arreplegar d'una volta els informes de les proves que va fer en son dia Dolores Garcia Broch, total ya estan fetes, i demostrar sa falsetat. Puix no, molts preferixen deixar seguir a la gent dubtant sobre sa realitat.
Pero mentres, molts seguixen pensant en que es realment el que se va penjar en la Torre ans dita del Temple. Per que los ho han dit. I no creuen en sa falsetat, ni documentada. Pero ademes no creuen en Deu, per que no n'hi han proves...

Atra cosa que me trastorna es la catalanitat de les nostres senyes, de les nostres costums. Tot ho ha dut el nort. ¿quines proves n'hi han? Cap, pero quan ho diuen deu de ser de veres, ¿no?.
Si els espanyols van anar a America i els ensenyaren l'espanyol als indis, ¿per que els catalans no pogueren fer lo mateix?. Puix, per ficar un eixemple, per que aci no erem indis, no mos aniquilaren, i no mos van fer esclaus seus... entre atres coses, pero clar, com resulta que meu han dit, puix... No fa falta pensar en el cap un poc, ni documentar-se.
La Moixaranga d'Algemesi, per eixemple, esta documenta des de molt antic, i dona la coincidencia, que estes torres apareixen en el Delta de l'Ebre a mijans del sigle XVII quan uns veïns d'Algemesi ensajaven per a la festa del seu poble, puix estaven ensenyant i ajudant als del Delta els adelants i les llabors de l'arros que ya contavem en les nostres terres. Era conegut com el ball dels valencians. Es mes, està documentat que en 1687 actuaren en Tarragona "el ball dels valencians", mentres que el primer castell o casteller està documentat tambe en Tarragona pero en 1770, o siga casi cent anys despres (I pensar que segons el catalanisme tot ha vingut del Nort).
Puix resultà que en molts llibres anava documentat com a costum tipica catalana, filla dels castellers. Manco mal que ho va desmentir un historiador del mateix Delta.
O laPaella, tan tipica i tan valenciana. Inclus la Fideuà que va ser inventada en el Grau de Gandia.
¿I quin fundament historic i cientific tenen els que s'ho creuen? Cap, ningu ha ficat el dit en la llaga.

Pero lo que mes patetic me pareix es voler incluir als nostres classics dins la lliteratura Catalana, i transformar nostra parla per a semblar-se mes i mes a la catalana fins acabar seent engolida per esta.
Ausias March el mes famos poeta valencià, el volen fer seu. Recorde fa uns anys quan vaig llegir un llibre a on estava en un sol volum "L'Espill, Lo proces o disputa de Viudes y doncelles,Lo Proces de les olives y Sompni de Joan Joan, i La brama dels Llauradors a on anava un Proemi firmat per Onofre Almudever (de qui Miquel i Planas diu que era "un valencià del segle XVI que ha passat a l'història precisament com a apologista de la llengua catalana i difusor dels seus clàssics") ,qui edità este llibre en 1561. en el Proemi podem llegir " En lo temps que mes apartat estava de conversar ab les Muses, amantissims lectors, lo enteniment, que tots temps está en vetla, sentí que tocaven á les portes del descuit lo zel y amor de la nostra materna llengua, que acompanyats de la Rahó la ma del dir, y á mí en persona de tots los altres valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me comenzá arguhint de parlar en esta forma:" Sino fosseu ingrats á la llet que aveu mamat, y á la patria hon sou nats, no dormirieu ab tan gran descuit: ans uberts los ulls de la consideració veurieu com seus van perdént les perles é margarites que ab continues vigiles los vostres passats adquiriren, y aprés les vos dexaren: perque de aquelles y ab aquelles vos adornasseu y enriquesseu en les conversacions y ajusts de persones avisades; majorment que per que azó redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, y tenen, y encara les apliquen, que tacitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten y entenen que vosaltres: y que azò sia veritat, pròvas entre les altres ab les obres d'aquell vostre excelentisim Poeta y estrènu cavaller Mossen Ausiàs March, que essent natural Valencià, los Cathalans lo san volgut aplicar, y los Castellans han treballat de entrendrel, fent-lo en Achademies publiques llegir. Y com a estos, que dit tinch, nols sia natural axi per la carència de la forza de la llengua, com per la varietat dels enteniments, ajudant hi lo gran discurs del temps, en les obres dites, y en estes que ací narraré, sens moltes altres dignes de ser portades a la noticia dels homens, y ser tengudes en la estima que ells merexien, de cada dia se van corrompent los vocables. Y algunes vegades pensant millorarlos, com lo vers sia una cosa tan delicada, muden la sentencia, o alteren los versos de tal manera, que si huy tornassen algunes d'elles davant sos propis autors, no les coneixerien." Pero a mi me resulta prou curios que Onofre Almudever, que per lo vist no era cap apologiste català, mes be diria yo valencià, denuncia justament 22 anys despres de l'edicio castellana justament lo que ficava en el llibre. Per a mi aço es ficar el dit en la llaga, per que si existix una versio impresa en Valencia en que fica que era de nacio catala, tambe existix un testic que ho denuncia i ho desment. No se per als que veuen extraterrestres.
Be, yo diria que per a ser un monolec, ya ho tinc be.
Espere que ara tingam molts mes adeptes, per que si per a creure necesitem ficar el dit en la llaga, crec que ha quedat prou demostrat.

Per ad eixos Romantics...

Fa ya un temps vaig rebre una invitacio per al 26 Congres Internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques que se celebrarà en l'Universitat de Valéncia del 6 al 11 de Setembre d'enguany.
Ni que dir que molts no han pogut accedir a fer la ponencia per rebre la dita invitacio el mateix dia en que se tancava la subscripcio. Suponc que seria un fet sense malicia fruit de moltes coincidencies desinteressades i sense anim de prescindir de ningu. Com que la Llengua Valenciana no tinga Seccio dins del Congres, per no ficar-se d'acort, segons cita textualment l'universitat, en quin es el nom que se deu de gastar (Catala-Valencià). O siga la primera llengua romanica en tindre un sigle d'Or, un segle ans que el frances, i dos que l'espanyol, no te cabuda en el Congres Internacional de Llingüistica, per que l'Universitat de Valencia, no sap si denominar Valencià o Catala a la nostra llengua. Eixa mateixa Universitat que fon la primera entitat que no va voler firmar les normes naixcudes pel consens del poble que foren les del Puig, i que per mig de Josep Guiaen eixos moments vicerrector de l'Universitat i encarregat de redactar els estatuts va tindre la poca vergonya de posar esta cita entre els seus articuls " Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d'aquests Estatuts, hom admet com a denominacions seues tant l'acadèmica, llengua catalana, com la recollida en l'Estatut d'Autonomía, valencià.". El ¿per que?, perque com a membre del PSAM estava cabrejat per que els anteriors politics del seu propi partit i tot lo poble en general no acceptà la seua proposta d'unitat llingüistica i territorial de l'Estatut d'Elig. ¿No resulta gracios? La primera llengua romanica en grandea, de la que no soles van dependre catalans si no tambe castellans (Menendez Pidal) no te cabuda en el certamen de filologia Romanica per problemes politics naixcuts dins de la mateixa Universitat o importats des d'atra regio.

Pero lo mes gracios d'estes jornades es que la majoria dels ponents vinguts de diferents llocs del Mon son o pertanyen al IEC, i aixo es una sort per que aixina tindrem l'oportunitat de que mos expliquen als valencians moltes incoherencies que no comprenem.
Entre les mes importants podriem destacar la manipulacio de la nostra llengua per la seua part, seent com es el valencià una llengua independent i no tenint res que vore en la que ells representen. Per lo que podriem parlar d'un intent d'invasio llingüistica per part d'un Institut alie.Pero una incoherencia que trobem llamentable es el per que al nostre Regne i al seu Cap i Casal se li aplica un accent que no li pertany i que ademes no es el gastat pel poble valencià.
Per aixo voldria fer un chicotet estudi sobre els plantejaments a que se solen referir principalment tant el IEC com la seua sucursal valenciana AVLLc, creada pels politics.

Per començar, caldria referir que en la gramatica que va escriure Sanchis Guarner diu: Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en -ència. O siga, si el poble la pronuncia e, i l'ha escrit sempre aixina, i ademes sempre l'han rimat en les paraules acabades en -ència. Com en la frase Valencia es l'essència. Llavors ¿per que conve? soles trobe una resposta, per arrimar-mos al catala.

Tambe tenim un atre estudi sobre esta paraula, el que mos dona la sucursal del IEC en Valencia AVLLc: Presenta,sovint, la pronunciació amb e àtona. Però es recomana è per esser convengent en els altres territoris de parla comú. O siga, per que heu mana el IEC.

Pero es que si accedim al diccionari intern del IEC i escrivim Valencia mos apareixen dos paraules

1. Valencià:
   1 1 adj. i m. i f. [LC] Natural de València o del País Valencià.
   1 2 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a València o al País Valencià o als seus habitants.
   2 1 m. [LC] [FL] Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.
   2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al valencià.
2. València :
   f. [QU] [LC] Poder o capacitat de combinació d’un element mesurat pel nombre d’àtoms d’hidrogen, d’un metall alcalí o de fluor, amb què es combina un àtom del dit element o pel qual pot ésser substituït en un compost.

Lo de dialecte es un ensomi que tenen ells, per que està mes que demostrat l'independencia llingüistica del valencià, es mes heu diu el nostre Estatut, la Constitucio Espanyola, l'informe de llengües minoritaries KILLILEA i sobre tot ho reafirmen els representants del XVI Congres internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques fet en Mallorca en 1980. Com be deya un cert dia un conegut meu (d'este blog que es prou famos), Lo que volen ser els valencians i la seua llengua no pot decidir-ho mai un grapat de politics anestesiats, simplement el poble.
Per cert, es un poc curios que se referixquen al nostre Regne com a Pais, mentres ad ells es denominen Principat. ¿No seria mes adequat denominar-se Pais Català?
La veritat, es que no entenc molt be els plantejaments del IEC, ¿que vol dir Valéncia? ¿o es que no existix simplement per ad ells?

Pero de totes les definicions la que mes m'ha agradat es aquella de que es la forma antiga i per tant devem de respectar-la. Aixo es que me fa unagracia...
Pero anem a l'estudi cientific o millor dit serio.
Durant l'Edat Mija, es de sobra conegut que els escritors gastaven prou habitualment un guionet, paregut a un accent obert per a definir o millor dit per a fer constar que despres d'esta lletra be una N, este va ser el naiximent de la Ñ castellana, i este es el sistema que gastaven molts escritors durant l'Edat Mija, sobre tot els castellans, pero que era una gramatica compartida per molts idiomes. Aixina podiem trobar-mos lègua en conte de lengua ( Escalante), còfentits en conte de consentits (Sentencia donada per lo Rei en Jacme) algùa per alguna mateixa obra.
Existixen moltes obres en que Valencia s'escriu Valècia, que no es atra cosa que per a estalviar-se una N. Per eixemple tenim l'obra de Beuter Primera part d'la Historia de Valècia que tracta de les antiquitats de Spanya y fundacio de Valècia (Valencia 1538) ;Baltasar Pardo de Casta Batle general de Valencia Ara osats queos notifiquen i fan sabar de part de la SG Real Magestat la Reina (Valencia 1665) ;esta atra Rapsodia Funebre de Fray Marcos Salmeron (Valencia 1646); ademes apareix en l'obra mes famosa que te la llengua valenciana, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell (Valencia 1490), en que apareix ademes les dos versions en que se solia escriure, la normal i l'abreviada. Un eixemple incomparable seria este, a on al final de la pagina en els ultims renglons podem trobar un fum de abreviacions.
I es que realment lo que han fet els catalans i els politics valencians en la nostra dolça i milenaria llengua no te perdo. Primer han fet desapareixer les seues arraïls, denominant catala tot lo que poguera d'alguna forma representar-nos, per a que acceptara el poble una possible dependencia Valenciana-Catalana, o en tot cas una possible similitut de costums i pronunciacions.

Pero u dels fets mes curiosos de la catalanisacio progressiva del Regne de Valencia es la substitucio dels toponims del nostre Regne, fet que se va dur a cap durant el franquisme, i sobre tot durant l'epoca de la transicio, epoca esta a on el catalanisme s'aprofità del poc coneiximent politics dels liders valencians per a introduïr dins del nostre Regne inclus una cadena illegal de Televisio, que soles per llei podia emetre en Catalunya, i que du mes de 25 anys emetent de forma illegal en lo nostre Regne.
Aixina, i buscant en les croniques i els diversos mapes antics, per ser estes les fonts de les que disponem, mos trobem en que la majoria dels actuals noms dels pobles valencians han segut canviats, per a adaptar-los a la nosmativa vigent. ¿S'ha vist en lo Mon cosa mes patetica que esta?. O siga, si en Valencia s'escriu i se pronuncia d'una forma un nom des de fa mes de 800 anys ara, segons la normativa vigent, se canvia este i se li afig una T (Moncada), o Monserrat que possiblement podria ser un eixemple mes que demostrable d'eixa catalanisacio. Vejam si no, un mapa fet per Abraham Oertel en Ambers el 1603 titulat Valentiae Regnum inclos dins de la seua obra Epitome Orbis Terrarum i vorem com s'escrivia Monserrat aci en Valencia. Si un poble ha segut ric i reconegut mundialment pel nom original, com la normativa ho estima oportu, "per a ser convergent en atres territoris en que compartim llengua"(Paraules explicatives delIEC i de la seua sucursal AVLLC), canvien les Y per I (Llombay, Alcoy, Aldaya, Montroy...) I es que inclus en poblacions castellanoparlants en les que el nom del poble s'ha mantengut sempre en CH ara, per obra de Sant IEC i de la beata AVLLc se tranformen en X, una X per cert, que en valencià te els sons de "š, ks i gz"(ad estos sons pertanyen el toponims Sax,Xativa...), pero mai el de "č" que com en castellà li correspon a la CH, els eixemples mes significatius podrien ser Chirivella, Chovar, Chera, Chert..., que al aplicar-los la X en substitucio de la CH (per normativa aliena) crea errors en pronunciacions i de formacio.
Pero resulta un tant curios, que per ad atres noms, si vullguen reconeixer les fonts antigues, encara que estes estiguen en castellà, i mos trobem en que molts dels noms dels nostres pobles han segut canviats mes pronte al castellà que realment al valencià al que perteneixen.

Aixina podem vore en el llibre dels fets de Jaume I noms de pobles com ara Moncada(vore a set renglons del final).O en la cronica de Muntaner que apareix prou clar el nom de Llombay, encara que en una L pero acabat en Y, que ademes va ser la forma d'escriure'l fins a la transicio, i molts casos mes. O Alcoy recollit en la mateixa cronica(baix en el titul XLIV), pero en dos L de mes, i que va ser canviat com molts dels pobles en la transicio, com se pot comprovar en el mapa d'Oertel esposat un poc mes amunt. Atre mon que ha rebut el castic de la "Normalitzacio" es Elig, pero per a aclarir elnom real i el que ha adoptat despres, soles dir que es Elig, el nom en que se coneix esta ciutat des del sigle XV, despres d'haver tengut els noms de Illici(epoca romana); Elice(epoca goda); Elish(transcripcio Arab); Elche,Elch, Eltx, Elx (epoca castellana);Elx, Eltx, Eltg, Elg (principi epoca Aragonesa). Per lo que no es d'estranya que algun que atre "castellaniste" encara pertenga o haja pretengut en algun moment citar al poble en el nom de ELX en conte del valencià Elig. ¿Acas no es Puig i no Pux? ¿O tambe se dubta d'este toponim?



Es curios i maliccios este fet de canviar els toponims valencians per part del IEC, quant es de sobra conegut, que els seus no s'adapten a dita normativa. Un eixemple molt curios serien tots els noms començats en Mont. Puix es de sobra conegut, que estos deurien de tindre la forma Munt com be diu la pagina de la GENCAT(no he pogut trobar el del IEC). Quedant aixina: Muntserrat, Muntblanc, Muntmaneu...
Es lo que sol passar quant entres en casa agena, que agranant atra casa se sol oblidar la neteja de la propia.
Mes li valdria a Catalunya mirar dins d'ella i de la seua llengua, deixant als valencians decidir sobre la nostra, que es patrimoni nostre i per tant mos sentim molt orgullosos de que siga nostra, valenciana i independent. En una academia que ademes de ser Real es del poble (Real Academia de Cultura Valenciana), no la que han creat els politics apesebrats de Catalunya en companyia de l'Universitat de Valencia (AVLLc), que va renunciar a estar en el consens de les normes del Puig o de la RACV . Pero que no va fer lo mateix quant va tindre l'oportunitat d'incloure la seua politica en la creacio junt als politics de la AVLLc.

Per si queden dubtes, mes li valdria al llector repassar un articul antic per a descobrir d'una volta ¿que es realment el valencià?

Es curios, com reconeix el decà de la RACV Vicent Lluis Simó i Santonja(que no ha segut convidat ni ell ni cap de la RACV al congres) el la seua obra ¿valenciano o catalán?, les següents afirmacions, com que "Desde el siglo XIII hasta el XX inclusive, el "valenciano" se conoce con este nombre, en periodos de auge o decadencia..." i un fet del que no podem renunciar "Hay unaminidad en los autores valencianos de los siglos XIV,XV,y XVI en llamar valenciana a su lengua..." pero lo pot ser que lo mes important resultaria que "Es curioso que haya sido el valenciano,entre las primeras lenguas hijas de Roma, casi pareja con la italiana, la que alcanzase un Siglo de Oro."Tenint per tant la seua historia "La lengua valenciana en Ibero-románica, es decir, consecuencia de la superposición sobre un sustrato ibérico, del latín vulgary diversificada luego por elementos árabes, e influencias del castellano-aragonés i del provenzal." I com be mos deya el Pare Fullana en diferencies dialectals en la Llengua Valenciana (1916) " La nostra llengua (la valenciana) te vida independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d'evolució morfològica dende que s'emancipà de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant rigause d'aquells... que sostenen que el valencià es un pur dialecte:eixosno han llegit nostres clasics dels sigles XIV, XV, XVI i XVII."

Demanem per tant l'independencia que li correspon a la llengua valenciana, que com deya Julián San Valero en Temas Valencianos (1977), "nuestro valenciano, es un conjunto lingüístico constituido por elementos derivados básicamente del bajo latín hablado por todo el pueblo hasta el siglo VIII, enriquecido del VIII al XIII con arabismos y desde el XIII hasta hoy con catalanismos, provenzalismos, aragonesismos, castellanismos, etc..., con unos cultismos modernos y nuestras tendencias fonéticas, palabras y expresiones que ban desde el ibérico hasta los tecnicismos actuales, pasando por el visigodo, lenguas norteafricanas no arábigas, italiano y francés medieval o modernos, etc." Seent aixina tant independent com puguen ser totes les seues germanes romaniques.
Una independencia que recull l'informe Killilea de Llengues Minoritaries sobre tot en la segona revisio feta pel Comite d'Esperts i datada el 11 de Decembre de 2008, o com no, en la Wikipedia Alemana, reconeguda per ser una de les mes equanims del Mon.
I com no aci teniu el Manifest de Ciutadans i Ciutadanes de la Comunita Valenciana firmat en la RACV per la gran majoria d'entitats i gent valencianista del Regne (o Comunitat) de Valencia.

En fi, espere que estos Romantics recuperen l'objetivitat dels seus antepassats i no se deixen convencer per les vils paraules del pancatalanisme. Tornant aixina a donar-li la rao al poble valencià, que no desija atra cosa que ser i parlar en Valencià.
Alli mos veem.

Churro, eixe malnom carinyos

He estat uns dies en la Serrania, eixa zona de l'interior del nostre Regne, que tant orgullosa està del seu parlar, i que tant orgullosa se sent de ser churra. Una gent molt amable per cert, encara que he de reconeixer que en el seu geni.... No n'hi ha res mes perillos que un churret cabrejat.

Bromes a part, i passant a lo interessant d'este fet, m'he decidit a escriure alguna cosa sobre esta gent, que aci en lo Regne son conegudes carinyosament com a churros, encara que a molts, no los agrade este malnom. I es que quan el valencià generalisa, heu fa de cap a peus, arribant inclus a nomenar churros a tots els castellaparlants que mos trobem al pas.

Realment molt s'ha parlat en moltes ocasions sobre els churros valencians, sobre el seu orige, i sobre el seu parlar. Pero... ¿realmen sabem d'a on ha vingut la seua cultura i el seu caracteristic llenguage?
Puix es molt facil, simplement, son els valencians, parlants i orgullosos del seu romanç, que mantingueren un tracte mes directe en aragonesos que en valencians per trobar-se dins de la ruta Real . D'ahi els seus pareguts.

Si be es cert, que molts han volgut trobar en este parlar una mescla de castellà i català, no es manco cert, que molts dels substrats puguen ser o son tant d'orige aragones com valencià,com afirma la RAE, no existint ni tan sols hui en dia, despres de la seua despersonalisacio, en catala.
Es mes, el seu parlar podria estar mes pronte dins del romanç que se parlava en lo Regne inclus ans de la reconquista, com afirma Penyarroja en un dels seus estudis.
Puix segons conten les croniques, es molt possible que este mal nom los vinga de temps de Jaume I, quan al jurar els furs molts dels seus habitants, pronunciar el "Yo churro" en conte del juro o jure.

Pero dins d'este context, tenim moltes mes histories que intenten demostrar el seu orige, com la redactada per Vicente Llatas Burgos, qui afirma que els antics habitants moros de les comarques de la Serrania i del Raco d'Ademus eren coneguts com a Tzurios (churrios) seent este nom Tzuria el que podria donar lloc al nostre riu Turia. Hem d'aclarir, que eixe nom be podria ser d'orige Iber, podent ser per tant que eixos moros com afirma don Vicent no heu foren tant, o estigueren mesclats en els Ibers naturals d'esta comarca.

La realitat es que buscant per la pagina El Reino de Valencia.es, he descobert una foto molt curiosa de l'estacio dels churros, estacio que estava situada entre els ponts de la Tirnitat i el de Serrans. Tambe coneguda com la de fusta i que era en la que arribaven Churros Valencians al Cap i Casal despres de fer un viage fins a Lliria en la Chelvana un autobus, que anava sempre carregat i que duya segons els testimonis, mes gent dalt que baix. Esta estacio era segons dien en l'epoca l'entrada dels churros. Eixa gent que va vindre a Valencia Cap i Casal buscant la terra de les oportunitats i que mos va ajudar a fer una gran ciutat en el suor del seu front i en treball de les seues mans. D'eixa estacio, encara queda el seu edifici, hui ocupat per la Policia Autonomica.

Pero apart, tambe he pogut trobar en internet, tot un dicionari del parlar churro, elavorat per l'Associasio Cultural Araseventos d'Aras de los Olmos.

Espere que vos haja agradat lo expost, ya que no he pogut arreplegar excessiva informacio sobre este tema. Quan arreplegue mes coses sobre els churros, promet fer un articul un poc mes extens.

Romançar II

En l'anteror articul sobre els romanços, vaig ficar el text en llati sobre el Privilegi de Calatayud del 4 de Juny de 1264 sobre el Regne de Valencia, i dia aixina , " Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia alia que partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio" Pero no el vaig traduïr. Suponc que heu deuria haver fet, pero mai es tart, i manco si la dita es bona. Anem puix al text en qüestió.
"Determinem a perpetuïtat que un juriste, advocat o jurisperit, no tinguen veu en la curia de la Ciutat de Valencia, ni en ninguna curia de tot el Regne, ni en ninguna apelacio despres de cert temps, a excepcio de les apelacions que nos hagen dirigit a Nos, ni juristes de dit Regne admeten despres ningun libel en llati sino en romanç,que la justicia i els juges escriguen o facen escriure la querella del demandant i la resposta del defensor en paraula o en escrit, i totes les coses que les parts hagen volgut dir, i que totes estes coses s'esposen i s'escriguen en romanç en el llibre de la curia, i d'esta manera a perpetuïtat es facen tots els actes i sentencies en romanç."
O siga, que els juristes deuen de ser de dins del regne, aixina com els advocats, i deuen espresar-se i escriure les sentencies en romanç.
Pero, ¿que significaria eixa paraula soles vintissis anys despres de la conquista de Valencia, i uns manco de la conquista de tot el Regne?
Per que no me negareu, que resulta curios, que el Rei Jaume I per a que puguen entendre millor les lleis els ciudatans del Regne (se supon que serien els antics habitants, puix son ells els jujes i advocats, als que se referix el dit privilegi), opta per que no les facen en llati, com be fent-se en tota la Corona d'Arago (Comtats inclosos), sino que heu facen en romanç. Per primera volta en tots els Regnes.
De ser de veres que, com afirmen els pancatalanistes, es referira al català. ¿De que servix, fer un privilegi d'esta forma?, si els habitants del Regne no sabien llati, encara que existien cristians, ¿quin perque tindrien de saber català? ¿o es que de colp a repent van dependre este idioma?.
Si, yo tambe pense igual, el romanç al que se referix en este privilegi el nostre Rei En Jaume I no es atre romanç que el valencià.
Romanç al que se referix ya el filolec de la Taifa de Denia Ibn Sida mort en 1066, en el seu diccionari o mujassas, quant s'inculpava dels erro gramaticals que poguera cometre, atribuint-los a l'obligada convivencia en este parlar com ell diu "muṣȁḥabati bi-l-'ağam " a on la paraula ṣȁḥaba significa "acompanyar, estar en companyia de" i ağam significa, no parlen arab, o simplement romanç. O siga, com ya dia Ibn Sida, vivia en companyia de gent que parlava en romanç.

Pero no es aci soles a on apareixen referencies propies d'este romanç.
En uns registres trobats i datats en 1576, que Vte Giner Boira va incloure en un articul seu titulat "con los fueros en la mano" i publicat en Las Provincias enl dimarts 8 de decembre de 1981, podem llegir " que atento que la sentencia que se ha de dar en esta causa esta en poder del Scribano ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a los fueros de este Reino no se puede publicar dicha sentencia sin que pimero se traduzca en lengua valenciana, proveyó..."

Pero este no es l'unic document que aclarix el nom de romanç. Anem a vore'n mes.

Marco Antonio Ortí en la seua obra Siglo cuarto de la conquista de Valencia, escrita en Valencia en 1639, podem llegir "En algun temps ( i no tan antic que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la ciutat, Estaments i atres Comunitats, algu dels valencians que es trobavenen elles, se posava a parlar en castellà, tots los demes s'enfurien contra ell, dient-li que parlas en sa llengua..." O siga, si recordem tots els privilegis, i furs que hem mencionat, i sobre tot este del Ceremonios del 20 de febrer de 1358, en que diu "ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç" compendrem, que este testimoni, aclarix, el significat de romanç.
Pero, arribà el 1707, i en ell, espiraren els nostres furs. Pero, sempre mos quedarà esta senya, que va ser escrita en el llibre de Real Acuerdo, en el folio 103, datat el tres d'octubre , i que se conserva en el Archiu del Regne de Valencia. En ell podem llegir " En dicho dia dixeron que para la facil expedicion de los pleytos y mayor satisfacción de las partes, en attención a que los más pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y es razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre que suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertatse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala para que con la noticia que le subministrase se haga capaz de los términos de dicha Lengua y ambos concurran a la relación sin que se falte en ella a la substancia para mayor satisfacción assí de las partes como del despacho..."
Com podeu vore, eren atres temps, en que Castella i el restant del Mon, no te dubte ni por per a nomenar llengua al valencià. I mira, que este podria ser u dels primers decrets dels de Nueva Planta, que foren els que destruiren dins de la vida administrativa a la nostra Llengua Valenciana.
Inclus en Caudete, el decret de Nueva Planta es va ficar en funcionament, "En la vila de Caudete en el dicho dia, mes y año (1738) se tradugeron los Capitulos y ordenanzas que en el auto antecedente se contienen de la lengua valenciana en que se hallan escritos a nuestro Idioma Castellano, en la forma i manera siguientes... ... se traduzcan de la lengua valenciana en que estan escritos. ... Y respecto de estar escritos en lengua valenciana...", tret del Auto para que los capitulos y ordenanzas de las aguas de esta vila (Caudete) se traduzcan en Lengua Castellana, de l'archiu Municipal de Caudete.
Pero, tenim mes coses, per que l'iglesia, tambe s'apuntà en el seu moment a la llengua de l'Imperi. Com demostra este document de la Visita del obispo de orihuela a la colegial de S. Nicolás de Alicante, datat el vintitres de març de 1740 i citat per Figueras Pacheco en Geografia General del Reino de Valencia en la pagina 230 i diu aixina " Mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano... con apercibiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que l hubiere escrito, en una libra de esta moneda."
I es que, per si algu dubtava del mal que han fet tots sobre el nostre idioma i la nostra cultura, podem llegir este Quinque libri numero nou de Torrent escrit el huit de maig de 1750 i que en els fulls 118 i 119 diu " Por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo se usa regularmente en todos los trubunales; por tanto, i para no dar lugar a la interpretación sobre alguna partida de Bautismo, vertida en castellano, mandamos, que en adelante se escrivan todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel."
O siga, que a partir de 1707 el valencià, o romanç, es reemplaçat pel castellà. Com be diu l'auto per dret de conquista.
Es curios, com aixina i tot, molts llinages s'han mantingut fins ad estos temps. Uns, suponc que per ser famosos, i atres, per que al convertir-se al castellà, s'escrigueren igual que en valencià.

Pero acatar el decret de Nueva Planta, du tambe uns problemes inclosos. aixina, el notari Carles Ros, en Brebe explicacio de las Cartillas Valencianas, escrit en 1751, explica " En las oficinas de los Tribunales de Justicia, se hallan (en esta ciudad de Valencia y su Reyno) continuamente presentados, instrumentos antiguos, en Valenciano, en los que se funda el derecho de las Partes, y necessitan a vezes traducirse en Castellano; y con la dificultad se halla ya persona que lo sepa haser: y esto no dexar perder la Lengua Valenciana, mayormente haviendo tantos libros, y escrituras públicas en ella..."

Espere de tot cor, que este articul servixca per a aclarir un terme, Romanç, i una realitat com es la nostra historica Llengua Valenciana.

Una llengua com la nostra no deu de ser moneda de canvi per a ningun politic, ni manco per a ningun foraster.

He de declarar, que este treball no haguera segut posible sense l'ajuda dels llibres:
*Cristians valencians baix l'Islam . Leopoldo Penyarroja. Valencia 1995. *Documents sobre la llengua Valenciana. Colectiu Lluis Fullana de profesors d'Universitat i Doctors, Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2009.

Pero sobre tot, a les idees i anotacions de Nacho i Tirant, i a les traduccions de Miquel Garau, Tirant i la germana de Joanot Martorell.
Gracies germans. I enhorabona Tirant.

¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?

¿Es el 'Cantar de Mío Cid' obra de un poeta árabe?

La profesora de estudios islámicos Dolores Oliver sostiene que el cantar de gesta es obra de un poeta y jurista islámico 

EFE - Madrid - 26/03/2009

El Cantar de Mío Cid, considerada la primera obra extensa de la literatura española en lengua romance y que relata las gestas del célebre héroe castellano en plena Reconquista, no es tan español como se ha creído siempre, sino que fue creado por un poeta árabe, según opina una académica española. La profesora de Estudios Árabes e Islámicos Dolores Oliver sostiene en su libro El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe, que se presenta en la Casa Arabe de Madrid, que fue el poeta y jurista árabe Abu I-Walid al-Waqqashi, quien ideó el famoso poema épico como una obra de propaganda política.

"Hay un pacto entre ellos" -afirma Oliver en una entrevista con Efe- según el cual el poeta crea el poema "para inmortalizar" al Cid y éste, a cambio, se compromete a "respetar las creencias de los musulmanes" de Valencia, conquistada a los árabes por Rodrigo Díaz de Vivar y de donde es nombrado señor. Según esta tesis, Al Waqqashi, al que cronistas cristianos y musulmanes describen "como uno de los hombres más inteligentes y sabios de su tiempo", compone en la corte valenciana la obra después de que el Cid entrase en la ciudad, bajo dominio árabe desde el siglo VIII. La composición se habría empezado a recitar "en 1095", según la autora.
Oliver comenzó a estudiar la autoría del poema anónimo de forma "casual", tras ser invitada a participar en 1984 en un seminario. "Entonces me puse a leer el Cantar, que había leído en mis años de estudiante, y a medida que lo iba leyendo, empecé a decir: Esto ha salido de la mente de un árabe", relata Oliver, que confiesa que ni ella misma se creía en principio esta teoría y que, incluso, estuvo durante dos años sin tocar el tema "porque le tenía miedo".
Compuesto en época de tolerancia
Pero la tesis del autor árabe volvía de forma recurrente a su labor investigadora hasta que se embarcó en el reto de demostrarla convencida de que "la única respuesta a todos los contenidos del Cantar era un poeta árabe al servicio de un señor castellano". Entre los argumentos a favor de su teoría destaca, a juicio de la autora, el clima religioso descrito en el poema. "Un poema donde los cristianos no son los buenos y los musulmanes no son los malos, tiene que ser escrito en época de tolerancia, en época del Cid", afirma Oliver, que destaca que, tras la muerte del Campeador, en 1099, "empieza a haber un sentimiento de animadversión" hacia los musulmanes. Por ello, desde su punto de vista, el Cantar no pudo ser compuesto ni en 1207, que tradicionalmente se ha considerado la fecha oficial, ni en 1140, como defendía el filólogo e historiador español Ramón Menéndez Pidal.
Otro argumento esgrimido por Oliver es que la existencia de poetas en las cortes que cantaran las gestas de los señores es una costumbre propia de Al Andalus, donde todos los soberanos "tienen un poeta que cante sus glorias". "El Cid, que había estado en la corte de Sevilla, en la de Zaragoza ¿va a ser tan tonto de no aprovecharse de ese arma política?", se pregunta la autora. Un tercer razonamiento es el arte de la guerra descrito en el poema, donde aparece una técnica ecuestre de lucha "que solamente realizaban con éxito los almorávides", definido en el Cantar como una "arrancada" y que, según Oliver, es una haraka.
Oliver bromea sobre la recepción que ha logrado con su tesis -que ha sido "muy bien aceptada por medievalistas o gente que no se ha pasado la vida estudiando al Cid"-, aunque reconoce que también a ella le costó "muchos años" creerla.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cantar/Cid/obra/poeta/arabe/elpepucul/20090326elpepucul_7/Tes

Nuevas hipótesis sobre el 'Cantar'

CATHERINE FRANÇOIS Y SANTIAGO AUSERÓN 07/03/2009

La Fundación Ibn Tufayl viene editando obras indispensables, como los valiosos volúmenes de la Biblioteca de Al-Andalus, los estudios almerienses de Jorge Lirola, el fruto del trabajo investigador de la profesora Dolores Oliver en torno a la figura del Cid. Este último libro argumenta una hipótesis arriesgada que sólo por resultar plausible reclama una reinterpretación de la epopeya española y de las raíces de nuestra cultura. Si se confirmase supondría una revolución comparable al descubrimiento de las jarchas.

El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe

Dolores Oliver Pérez
Fundación Ibn Tufayl de Estudios Árabes
(fundacion@ibntufayl.org. www.ibntufayl.org)
Almería, 2008
416 páginas. 23,50 euros

Heredera del espíritu de su tío abuelo Miguel Asín Palacios, Dolores Oliver sostiene que el Cantar de Mío Cid pudo haber sido escrito por el poeta y jurista árabe Al Waqqasi, originario de Toledo, que ayudó a Rodrigo Díaz de Vivar a gobernar la ciudad de Valencia después de su conquista. El Cid (del árabe sayyid, "jefe de tribu") se habría mostrado al principio muy clemente con los moros valencianos. Con el fin de hacerse aceptar, debió encargar a Al Waqqasi la composición de un panegírico a imitación de las epopeyas árabes preislámicas. Compuesto en lengua árabe, el Cantar podría haber sido transmitido por tradición oral a través de diferentes versiones en árabe y en romance, hasta que Pere Abat lo fijó por escrito en la forma que conocemos.
Las interrogantes que plantea la lectura del Cantar, hasta hoy sin respuestas convincentes, llevaron a Dolores Oliver a apostar por esta tesis, apoyándose en su conocimiento de la lengua y la historiografía árabes. El riguroso estudio al que somete el poema revela que sus lados oscuros pudieran proporcionar la clave que permite esclarecer su origen. Sus expresiones extrañas encuentran explicación si las consideramos como traducciones literales de locuciones árabes. Su métrica irregular, única en el mundo medieval de Occidente, obedecería a una de las formas de la epopeya musulmana. La conducta a veces atípica del Cid, su peculiar manera de luchar, encuentran sentido si se le compara con los héroes árabes. Bajo el texto en romance trasparecen así elementos de una cultura subyacente que conserva en él su voz.
Los autores de las 'Crónicas alfonsíes' que recoge el Cantar, alejados de la influencia árabe e incapaces de entender los tópicos de su cultura, no vacilan en rectificar o silenciar las partes en las que el Cid se aparta del modelo del caballero cristiano. Resulta sugerente la manera en que algunos historiadores árabes de los siglos XI y XII describen los mismos hechos, desfigurando a su vez la imagen valerosa del Cid y la admiración de sus correligionarios. Otros en cambio coinciden con las 'Crónicas cristianas' para realzar las virtudes del Señor que protege sus tierras. En ambos casos, la figura del Campeador se ve modelada siguiendo intereses territoriales que desplazan a segundo término los valores religiosos y culturales.
Rodrigo Díaz de Vivar luchó al lado de los soberanos de Al Andalus contra los almorávides, pero también contra los ejércitos cristianos, a cambio de dinero y fortalezas. Aclamado por los árabes como jefe guerrero y protector de las taifas de Zaragoza y Valencia, admirador de los héroes de la antigua épica árabe, quiso presentarse como uno de ellos ante el pueblo de Valencia, entrar en la leyenda en boca de sus antiguos enemigos. Ésta es la sugestiva hipótesis de un libro con fundamento que, más que enfrentarse a un concepto recalcitrante de grandeza, avanza decididamente hacia nuevos umbrales de comprensión, esbozados en su día por la generación del exilio.
¿Y si las virtudes guerreras y literarias propias de cada lado de la frontera en la España medieval se hubieran intercambiado gracias a la fascinación que provocaban en el otro bando? Nuestro tapiz cultural exigiría una serie de razones añadidas a la razón de las batallas. Razones de poesía y leyenda contarían como hilos en la trama de las identidades peninsulares. Aunque las letras sirvan al poder con sumisión deliberada, portan calladamente la atracción de lo ajeno, tanto más fuerte quizá cuanto mayor es el temor al enemigo. La epopeya española, en este caso, no cantaría la pureza imaginaria de raza o religión, sino cómo la estatua del héroe se yergue a partir del barro de tierras fronterizas.
http://www.elpais.com/articulo/ensayo/Nuevas/hipotesis/Cantar/elpepuculbab/20090307elpbabens_4/Tes


El Cantar del Mío Cid lo escribió un musulmán de Valencia

Así lo defiende Dolores Oliver Pérez, profesora de la Universidad de Valladolid, que ha publicado «El Cantar del Mío Cid: génesis y autoría árabe». Según Dolores Oliver, fue Abu Y-Walid/ al Waqqashi, jurista árabe y poeta famoso, quien redactó el poemario el año 1095. Dos tesis son las que más se repiten para explicar el autor de esta obra. La más extesa afirma que se trataba de un juglar, mientras que la segunda considera que fue un jurista culto que tenía conocimientos de los clásicos latinos y de la épica francesa. Ahora bien, Dolores Oliver Pérez mantiene que «El Cantar del Mío Cid» es un poema de propaganda política, que redactó Abu Y-Walid/ al Waqqashi, en la corte que Rodrigo creó en Valencia. La obra empezaría a recitarse en árabe y en la lengua romance de Valencia el año 1095. Esto hace que la fecha del poemario tampoco coincida con las tesis más repetidas que sitúan la obra en 1207. La autora mantiene que la obra se hubo de escribir en ese momento porque en el poema aparece «estimar los moros», frase que utiliza El Cid, y esa tolerancia existe en las postrimerias del siglo XI, puesto que con la muerte del guerrero acaba esa etapa de respeto hacia el otro grupo religioso.

En la época que Oliver Pérez data la obra existen reinos de taifas en los cuales era habitual crear obras con una intención de hacer propaganda política. La investigadora de la Universidad de Valladolid sostiene que El Cid hizo lo mismo con el fin de que el pueblo lo estimara. Abu Y-Walid/ al Waqqashi nació en Toledo pero emigró a Valencia. Fue quien anunció a los habitantes del “Cap i casal” del futuro que les esperaba si no llegaban a un acuerdo con El Cid, que en ese momento sitiaba la ciudad. El autor del poema fue el encargado de establecer el documento de rendición de la ciudad a las tropas del guerrero, posteriormente ayudaría el nuevo gobernante a impartir justicia y crearía la corte literaria del rey. Según la investigadora, en la primera parte del poema El Cid es la cabeza de una tribu mientras que en la segunda parte se comporta como rey de taifas, puesto que llega a un acuerdo para casar a la hija sin tener en cuenta a la esposa.

Este articul ha segut tret d'este enllaç panca. I done gracies a Alerta i acció per haber-lo traduit.


Comentari
No acostume a ficar articuls de diaris, pero estos tres, son una joya.
¿Podria ser que com diu el segos articul, açò fora una troballa mes gran que el descubriment de les jarches? Puix, si, podria ser tot un descubriment, primer, per que demostraria, que en Valencia tambe existien les jarches. Cosa que encara hui n'hi han molts que neguen constantment.

Segon, podria ratificar que durant l'epoca pre jaumina, els cristians i els moros vivien en total convivencia i respecte aci en lo Regne.
I tercer, com be diu l'articul, es demostraria que en la Valencia prejaumina, n'hi habien ací maravilloses ments, dedicades a la medicina, lliteratura i mes arts culturals i artistiques. Lo que reventaria eixa ridicula teoria de que erem gent inculta, i que tingueren que vindre de fora a ensenyar-nos a parlar.
Si fins i tot l'articuliste del tercer articul reconeix: L'obra començaria a recitar-se en àrab i en la llengua romanç de Valencia l'any 1095.
Ademés, açò podria resumir, que Espanya deu i deura sempre donar noves glories a Valencia, ya que si Deu habera privat a Espanya del nostre Regne, l'historia de la grandea espanyola, soles havera segut un conte.
Soles per acabar, vullc deixar una pregunta en l'aire. Si l'obra va ser escrita en romanç, per un moro valencià en la cort del Rei de Valencia Rodrigo Diaz de Vivar. ¿podriem estar parlant clarament d'un obra escrita en romanç valencia? ¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?