Saforejant en lo fem

Es cert, que moltes voltes, quan llegim les noticies o quan tenim en la nostra ma alguna llei, alguna ordenança o algun paper juridic, els ciutadans no som capaços d'interpretar lo que en realitat diuen eixos escrits. No es preocupe, encara que fora capaç de fer-ho, per alguna estranya rao, que afecta inclus als que l'entenen i moltes voltes als que ho redacten, esta maniobra preten just lo que acaba conseguint. El nostre desconeiximent.

Pot ser per aixo, en temps antics, les lleis estaven en llati, que si be es supon que era lo que per aquell temps parlava el poble, no tenia res que vore realment en el seu parlar, ya que davant d'una poblacio absolutament analfabeta, sa llengua era el romanç (o llengua del poble), romanç valencià en el cas de Valencia. D'ahi, que el propi Jaume I fera una donacio o privilegi a Valencia el 4 de Juny de 1264 en Calatayut ( Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno M CC LX iiij) en que diu clarament “ Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio”. Pero este privilegi, no era mes que un avis, o una alçada de veu als que no feen cas de lo ya citat en els Furs de 1261, que foren traduïts per mandat expres del propi rei Jaume I pels valencians Guillem, Vidal i el seu companyer Bernat “Guillelmus et Vitalis, illorum Bernardusque sodalis” (frares del monasteri de Benifassa¨), exigint-los que traduïren els furs a la llengua del poble “translataverunt hos Foros et erdigerunt / in lingua planam legaliter atque romanam ”. Com demostra en l'ultima entrega Agusti Galbis.

¿Quina llengua seria esta, la que parlava el poble, per a, en tan sols vintitres anys, el propi Jaume I no tinguera mes remei a fer traduir els Furs en eixa llengua per a que l'entengueren els valencians, omplint-la ademes, d'arabismes com terquim, fanechades, almut... que no existien en atres llengües mes al nort? ¿O es que l'immersio llinguistica dels Conquistadors fon tan gran, que per a enganyar als ciutadans, els juges conquistadors feen els juïns en llati, per a tindre mes facil l'engany?

Anem a vore, yo, personalment voldria que aixina fora, i mes tenint en conte que ho ha dit tota una institucio com la AVLL, pero, ¿Com demostren que en 1250, quan en la traduccio de Salammo Ibn al-Quitzen ( Escrivi totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt senyor rey a qui Deu salvu, Salamo fill de Alquitzen ) de la carta pobla dels musulmans de la Vall d'Uxo ho fa en catala? ¿Acas, Salammo, musulma de la dita Vall cobrà sismil Euros com vostes per a adoctrinar en la catalanitat a tots els seus conveïns? ¿O es que en soles dotze anys es va conseguir que tots els musulmans de la Vall d'Uxo parlaren catala? Crec que albello, colomer i arrova ho desmenten de nou.

Pero es que clar, igual, els tres frares de Benifassa vingueren a llom d'un ruc des de Barcelona en la reconquista... Puix, la veritat, aixo no ho haviem pensat, pero ya que estem, en el mandat de Jaume I en Valencia, fa falta considerar, que el propi “Llibre dels Feyts” es un llibre autobiografic, caracteristic dels governadors musulmans, i tenint en conte que es va redactar en dos parts, i que la primera part fon escrita en 1244 en Xativa, i la segona en 1274, no seria gens desgavellat que fora escrit ademes per valencians. L'existencia de multitut d'arabismes i mossarabismes, ademes d'haver fet ya ans, en el propi Cit, una cosa pareguda el que fon juriste, poeta i component de la Cort Valenciana del propi Cit “Abu I-Walid al-Waqqashi ”, podrien recolzar esta rao. ¿No creeu?

Pero clar, si rebugem els nostres propis estudis, aquells que mos favorixen, per a abraçar falsos dogmes i convertir-los,”per la pela”, en ciencies irrefutables, carents de sentit i llogica, que damunt  de ser els oposts al pensar i saber del poble, s'imponen en l'educacio de grans i menuts. Mos trobem en la realitat, en un Congres Internacional de Llingüistica Romanica, que celebrat en Valencia, soles conseguix reunir durant l'actuacio (per que estos tenen mes de comediants que de llingüistes propiament dit) mes que a cinc espectadors. En fi, eixa es la realitat llingüistica de la AVLL, el soport que rep per part del mon llingüistic, que no dubta en omplir les sales durant les exposicions d'atres academies, i les bases per a l'historia que tan fermes diu compartir.

Si aixina i tot, no creu estes paraules i pensa que està desfasada la critica, no es preocupe, sempre pot entrar comodament en la web de la AVLL i buscar el seu famos dictamen. I si es capaç de trobar en les seues afirmacions historiques algun document que reforce la conviccio de que parlem catala, no ho dubte, diga-nos-ho. Li ho agrairem, igual hem estat sis sigles equivocats dient-li a nostra llengua valenciana.

Pero si no es el cas, li demanem que busque la resposta de la RACV sobre el dit dictamen, no te desperdici. I ademes, podrà vore com de clar escriuen els verdaders filolecs, els que no tenen res que amagar, en fi, aquells que no han gastat mai la nostra llengua per a fer politica, i manco, per a saforejar en lo fem les falses lluites llingüistiques per a amagar a tot el poble, lo certament serio de la nostra realitat. Que estem governats per politics acomplexats, i incapacitats, que en conte de velar pels ciutadans i assegurar-los menjar, treball i vivenda digna com diu la Constitucio, eixa a la que tan clamen. Mos tenen enfrascats en batalletes inerts que ya fa anys deurien d'haver solucionat.

Senyors, parlem valencià, ¿i que? Ara ya solucionat ¿ volen atendre les necessitats del poble? Los recorde que dema fa set anys de l'accident del metro, i el germà de Cotino encara no s'ha pronunciat, sobre este terrible i al mateix temps vergonyos episodi de la nostra democracia autonomica.

¿Deixem de saforejar lo fem i busquem solucions, o mos apartem del cami i deixem pas a gent que estiga realment compromesa a complir els seus deures i sobre tot les seues promeses electorals? Que mentres vostes seguixen tirant pilotes fora, molta gent, per obligacio,saforeja en lo fem, pero per a poder menjar, senyors.

Els del AQUI

Hui, en Valencia, es un dia de festa, o aixo deuria de ser, puix com tot poble, hui Valencia celebra un dels seus dies mes grans, el dia de la seua Llengua. Pero... ¿Per que hui 3 de març no es un dia gran? ¿Que ha quedat d'eixos anys en que tots els diaris regalaven coleccionables de la nostra llengua, fasciculs del diccionari de la RACV, inclus enganchadorets en que es defenia la nostra llengua? ¿Que ha canviat?

Realment, quan les coses es fan mal, es molt dificil adreçar-les. Pero en el nostre cas, no es soles dificil adreçar-les, si no que es tota una utopia l'intentar-ho. ¿I per que? Puix possiblement per a buscar la resposta, deuriem de buscar un poc mes alla, amagada en l'historia dels anys 80, quan un poble com el valencià va decidir eixir al carrer i demanar, no lo que tenien uns atres, si no que simplement lo que li pertanyia com a regio, i mes individualment com a poble historic que era. Eren temps dificils, en que uns politics adestrats en temps de franquisme i un poble sense anima caminaven a trompades de a poder seguir fent front als canvits. Un poble que no es creïa que per fi, el anaven a deixar parlar en valencià, i sobre tot uns moviments culturals que havien vist com des de les files de l'antic regim los recriminaven no parlar en cristià. Tot pareixia que canviava per a be, pero no tots els contes de fades comencen be, ni tenen el perque fer-se reals pels simple fet d'haver-los contat.
Amagats en l'ombra i preparats per a eixir en son moment, els politics del AQUÍ començaren a abanderar manifestacions, que no soles no havien organisat, si no en les que no creïen. Abanderant moviments que gastaren per a benefici propi, rebujant corregir erros passats, i dirigint institucions que ya des del primer moment los venien grans, deixaren en mans dels que mes beneficis "los" aportaven el control i la direccio d'estes.
Aixina, abanderant un fals socialisme, i reivindicant un canvi, el SOE entrà en les nostres institucions, a on gent de preparada com l'advocat Cipirà Ciscar ocupà el lloc de Conseller de Cultura, llocs des del que en primicia elaborà el pla d'us i ensenyament del valencià. Un pla tan ben platejat llegal i advocatoriament, que inclus hui en dia es dificil, no soles d'entendre, si no que està tan ben programada i tan ben feta, que esmenes com les fetes pel Partit Regional Popular (ara dd) en que reclamaven anyadir "Idioma" cada volta que apareguera escrit valencià en la llei foren anulades i desaprovades. ¿Per que? El temps ho ha dit. Per cert, es una llastima, que durant 18 anys el propi dd no haja tingut ocasio per a esmenar el descosit, sobre tot contant en la majoria absoluta i el recolzament de tot el poble. Pero aixo son atres pastures.
En fi, com he dit ades, una llei tan confusa, que per començar està escrita en una llengua, tan artificial com antivalenciana, per a fer-mos una idea, es com si el Govern Britanic fera una llei sobre l'angles en italià, o en vasc.

Pero lo mes curios, d'esta llei, es que elimina totes les anteriors, per les que els professors, ya formats, havien acodit "per Decret" a Lo Rat, la RACV i al GAV per a que els mestres, tots de llengua valenciana, els ensenyaren i los donaren els ben guanyats tituls de mestres en llengua valenciana. Professors que foren arraconats posteriorment pel Decret 79/1984, de 30 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana,
sobre aplicació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del valencià, en l’àmbit de l’ensenyament no universitari de la Comunitat Valenciana. Decret, per cert, contradictiu com ell soles, en que no soles s'inabilita a tots aquells que no tingueren els tituls oferits per l'Universitat, si no que damunt obligava als mestres a tindre filologia hispanica seccio llingüistica valenciana, o filosofia i lletres, o qualsevol atre estudi que ho certifique... I yo me pregunte, ¿firmaria els certificats el matematic Guia com va fer en l'Estatut de l'Universitat? I per si encara no estava tot prou politisat, crearen la comisio tecnica per a l'ensenyament(en lo bonico que es el valencià ensenyança) del valencià. Que seria dirigida tota ella per filolecs, com es pot entendre llegint l'Orde del 2 de març de 1988 , seent el seu president l'advocat Ciprià, i deixant com a simples vocals tant als sis filolecs proposts per les universitats de Castello, Valencia i Alacant (2 per cada una, i sense tindre per que ser valencians) i al restant dels proposts. O siga, que tenint en conte que estos filolecs hagueren sigut valencians i hagueren tingut consciencia valenciana, Ciscar, com a bon filolec (con Pompeu), prenia l'ultima decisio.

Pero estos pobres mestres arraconats, com el nostre Ausias, i totes eixes families, i en especial el poble valencià, que fon discriminat per la seua llengua, encara que aixo ho denuncie el nostre Estatut, veïen en el dd un canvi, una nova esperança que els duguera mes alla. Una nova oportunitat de fer per fi justicia i de tornar les aigües al riu. Pero aixo no va ocorrer, i novament els nostres politics, donaren l'esquena al poble, no soles reobrint de nou la ferida, si no que creant una Academia politica que ni tan sols s'ha dignat en reconeixer ni ficar davant de valencià/ana el titul corresponent d'Idioma que tant i tant reclamava el dd en l'epoca valencianista. O per lo manco que tingueren la minima decencia de respectar als nostres grans escritors.
Fa uns dies, i en celebracio del dia de la llengua materna, les velles glories, tots eixos politics que en son temps pogueren i no vullgueren tallar de soca i arrel el problema, simplement per que en son moment ell tingueren la clau, pero preferiren seguir en els seus propis "beneficis", feren un manifest de valenciania, en que ademes testificaven que era el manifest oficial del pensament del dd.
Un dd que ya no ilusiona, que mos vengue el progrés i mos entregà simplement ruïna i retras, que abanderat de valencianiste ha conseguit fer creure a tot un poble que per a ser valencià deus de ser del dd. Pero que realment ha ferit de mort la nostra llengua, i que, encara que el tito Rus ixca dient que els que diuen aleshores son uns analfabets, oblida que eixos mestres o alumnes ho diuen gracies al seu programa educatiu en valencià, i sobre tot gracies a la propaganda que des de les seues pagines, com poden ser la propia de la Dipu, els brinda a totes eixes associacions sobresubvencionades tant per la GEnCat com per la nostra Molt Honorable, enllaçant-les inclus com a defensores del valencià.
I es que, senyors del AQUÍ, si vostes volen parlar en "castellano" o en catala. Parleu-lo, pero no obligueu al poble valencià a tindre que fer-ho per a poder menjar, i sobre tot, no vos tireu les culpes els uns als atres.
Si la garantia (com diu el nostre descafeïnat Estatut) de defendre l'us i l'ensenyança del valencià no es complix. Es culpa vostra, no del poble, que el seguix gastant, escrivint i deprenent, encara que vostes fiquen obstaculs i soles premien als que deprenen a dir correctament el castellanisme aleshores o el frances vacances.
Ya vorem com celebren vostes i com publiciten hui, el dia gran de la nostra LLENGUA VALENCIANA.
Puix molts de mosatros ya ho ferem ahir, en ofrena floral i poetica a Mossen Ausias March inclosa. Per que mosatros no enganyem a ningu, i mes que vos pese estem i continuarem per molts anys ACI.

Fugir cap avant

En economia, per als que com yo no son massa entesos, la fugida cap avant es dona quan les coses van mal, i en conte de retirar-te o buscar noves solucions, seguixes fent, inclus en mes força, lo mateix, per a vore si aixina es soluciona tot. Molts veem aci, com a eixemple les famoses pelicules de “Las Vegas”, a on l'artiste sol jugar-se tot a un número en acabant de tindre una nit pesima.

Se, que a hores d'ara molts pensareu, que te que vore aço en Valencia, pero per desgracia, hui vaig a intentar ensenyar-vos realment que està passant hui en el nostre Regne.

En acabant d'uns quants anys (llegislatures diria yo) enganyant al poble valencià, el dd s'acostà a les eleccions de maig de l'any passat en una plantilla plena d'imputats, que el feren perdre part d'eixa majoria absoluta que tan contents estaven de conseguir. Una majoria, que en la major part dels casos estava representada per un bon grapat de valencians, que assustats per la possible unio dels partits catalanistes, i en acabant de vore com casi tots els partits valencianistes morien o eren retirats de circulacio pels seus presidents, es quedaven orfens de vot. Pero, un fet marcaria este maig pesim, per a benefici ademes del dd. El propi Tribunal Superior de Justicia del nostre Regne, ordenava el tancament de tots els repetidors illegals de “TeVen3” en el nostre Regne, per considerar illegal la seua emissio, i per considerar, que no es competencia de la Generalitat de Catalunya l’emetre una televisio regional fora dels llimits de la seua regio. Noticia que saberen vendre molt be, novament, els chicons del dd. Que no tardaren en tornar a eixir al carrer en la seua senyereta de plastic per a tornar-se a autoproclamar els mes valencianistes. Inclus recorde, en pesar, com el propi Camps (al que yo pensava que la seua retirada del dd seria en acabant de dimitir la gavina) en unes declaracions en plena campanya, quan es demanava, en el Consell el seu cap per la presunta implicacio en el cas Gürtel, dia en un acte emotiu: "yo me acojo a la Senyera y los ciudadanos para luchar por esta tierra". Com podeu vore tot un acte emotiu que, acompanyat del tancament de les emisions de TeVen3 i la desfeta dels dos grans partits valencians (no vaig a entrar ara en si Miralles se n´ana al dd o si Sentandreu va fer no se que) li va valdre a Camps per a tornar a revalidar el titul en la presidencia. Una presidencia que es va vore truncada no mes 29 dies mes tart, quan va tindre que dimitir deixant-mos com a repost a l'actual president Alberto Fabra, al que no li valencianisarem el nom, perque tampoc s’ho mereix, i perque com mai l'he sentit parlar en valencià, puix igual pensa que soc un radical que vol fer-li mal al seu ilustre nom.

 Pero els valencians començarem a despertar, i a ningu li agradà massa que un home, que estant d'alcalde de Castello, i ans de les eleccions no tenia cap repar en dir que ell volia que es tornaren les emissions de "TeVen3", i que durant la seua alcaldia, ademes de cedir un local i subvencions al IEC, i va recolzar la proposta de fer BIC les Bases del 32, mos governara, i damunt sense haver-lo elegit ningu per a tal designi.

 Pero mentres, alla en el Nort, CIU feya un pols a l'Estat Espanyol i anunciava un referendum per l'independencia en Catalunya, lo que li va fer alvançar inclus les eleccions. No sense ans enviar una forta cantitat de diners als seus camarades valencians, sobre tot al seu Virrei en Valencia, i de pagar sucosament als diaris i mijos de comunicacio afins.

Pero no sempre les coses ixen be, i d'una forma desastrosa, CIU perdia no soles la majoria absoluta, sino tambe el recolzament d'una part important dels catalans, deixant-lo soles davant el perill, i enfront d'una manada de hienes que demanen eixe referendum per a l'independencia total de Catalunya.

 En Valencia, i per al dd, les coses no anaven millor. Assustats pel mes que eminent renaiximent politic valencià, el dd començà a comprar als pocs "valencianistes politics" que quedaven, ficant-los a tots dins de la Direccio General de Desenroll Estatuari i Promocio de l'Autogovern, que presidix Miralles. Pero aixina i tot, el valencianisme cultural, politic i social s'agrup`i va constituir la Convencio Valencianista, que des del seu inici comença a agrupar cada volta a mes gent i comença a fer-se vore per mes llocs. Casi al mateix temps naix Renovacio Politica, un nou partit valencianiste, que encara que no forma part de la Convencio demostra que no tot es dd, i que el valencianisme està cada volta mes viu i mes recolzat per tots els sectors de la nostra societat.

¿Quina papereta se li plantejava novament al dd?

Com per art de magia, el dimecres de la semana passada, es feya publica la sentencia del Suprem, sentencia que fon escampada esta semana pel archisubvencionat pels regims dictatorials La Vanguardia, que en el seu afany de protagonisme, declarà que les emissions de “TeVen3” en Valencia no son illegals, segons el propi Suprem. Cosa que no es del tot certa, puix la mateixa sentencia anula les sentencies del Tribunal Valencià, pero remarca que per a poder ser llegals les emissions, "En análogos términos se pronuncia el vigente artículo 40.4 de Ley 7/2010, General de Comunicación Audiovisual (inaplicable  ratione temporis al presente litigio) a tenor del cual "la emisión del servicio público de comunicación audiovisual  por  ondas  hertzianas  terrestres  de  una  Comunidad  o  Ciudad Autónoma en otra limítrofe y con afinidades lingüísticas y culturales podrá ser efectuada siempre que así lo acuerden mediante convenio, y exista reciprocidad." Deixant ademes, que les emissions de TeVen3 per satelit (ara que ya no ne te) i per Internet (no se si encara funciona la plataforma) poden ser vistes en el nostre Regne i en qualsevol part del Mon, sense censura.

I es aci a on incomprensiblement, el nostre president, en eixe caracter tan seu, i mostrant aixina la seua personalitat, primer diu que està dispost a negociar la reciprocitat i mes tart, ix dient que denunciarà i tancarà totes les emissions terrestres que s'emetixquen en qualsevol part del nostre territori. Mentres, els negacionistes politics, es feliciten pel conseguit i fan els seus comunicats com si d'una guerra es tractara, com si no existiren mes problemes reals en Valencia que no foren les emissions de TeVen3. En el Nort a part, s'ha guanyat un poc de temps; CIU ha demostrat que tambe es pot dur be en el dd, i li ha donat un poc de presa a ERC per a que es decidixca. I aixina i tot, tots seguixen fugint cap avant, oblidant que esta volta, inclus fent-ho en mes força, inclus conseguint guanyar juïns sense importancia o inclus volent fer creure al poble que ells defenen el nostre Regne, el poble valencià ha despertat, ya coneix qui s'amaga baix de cada capa i no està dispost a que l'ultradreta catalana i castellana seccessione mes el nostre territori i el repartixca entre elles com si d'un pastis es tractara.

No es la solucio fugir cap avant, senyors negacionistes, ya no servix per a res negar lo innegable, ni manipular de nou l'historia. Puix l'historia es aixina de caprichosa, i quan u manco es dona conte, ix i torna a sorprendre a tots en la veritat i en la justicia.
¿Que diran de vostes els llibres d'historia d'aci uns anys quan vostes ya no els controlen i siguen escrits per gent normal que unicament  busque mostrar la realitat? De mi espere que no diguen coses massa roïnes. Pero ¿i de vostes?

Nota: El negacionisme es la distorsio illegítima del registre historic de forma que certs events apareixquen de forma mes favorable o desfavorable, segons convinga en cada moment.

L'Anticatalanisme, de Flor ... en flor

El fet de fer este articulet, no es atre que el de contestar de certa forma al senyor Flor, el qual hui, engalanat pels comissaris i nomenat (a l'igual que Camps) Cum Laude, no recorda ya els vells temps en que erem jovenets, en que jugavem en l'acera o els temps en que entrarem per la porta de darrere en Unio Valenciana.
¿Recorda senyor Flor? Yo si, pero no vaig a entrar hui en aixo, ni vaig a dir res d'un sopar en que mos dia "Hay que acabar con estos putos catalanistas, yo os ayudare.", ¿Per a que? si al final els que lluitaren contra el pancatalanisme politic, i de carrer, ho ferem de cor, i els que entraren a fer lo contrari acabaren venent-se al millor postor. I si, estic orgullos d'haver fet lo que vaig poder per Valencia, inclus seguixc estant orgullos de lo que faig, sempre i quant no me demostre algu lo contrari, i sempre i quant no me diga algu que he atentat contra ell, puix no es la meua intencio ni ha segut mai.
Pero anem a lo nostre, senyor Flor. Perque despres de llegir la seua tesis i el seu llibre, tinc uns peros per a voste.
Comença voste la seua tesis donant gracies al seu germa per ajudar-lo en la traduccio, puix tenint un germa filolec, era molt arriscat no demanar-li consell. Puix si, la veritat, era molt arriscat, i sobre tot, sabent voste com yo, que el seu valencià, el que va dependre en el si d'una familia "blavera", no es pareixia en res al català que hui volem impondre en Valencia, catala que per atra part pareix que domina perfectament son germa. Este fet, l'honra, la veritat, puix res millor per a un jujat universitari que vore com des del principi u intenta ser neutral en els seus arguments, i sobre tot vore com per a conseguir la major titulacio u recorre a experts en la materia, experts com el senyor Blasco, exFRAP, exsocialiste (d'a on el tiraren per presunta estafa), exPSI, exConvergencia Valenciana, i actual PPero, Ah, i actual imputat per quedar-se en els diners del benestar. Clar, ¿qui millor que ell per a ensenyar-lo com se pot desfer el valencianisme, i com se poden fer les coses de cor sense pretindre retribucions?. Per cert, ¿Este curriculum l'ha ficat en el seu llibre? Per que precisament yo he trobat hui unes noves declaracions que podrien ajudar-mos. A vore si les trobe... Mire, aci estan 
Pero lo que mes m'apassiona de voste, es com intenta buscar entre el valencianisme la persona que estiguera lligada a l'antic regim, el Franquisme, la clau eixa que el permetera triumfar i ensenyar a tot lo mon d'a on ve el valencianisme. Puix ho sent, encara que intentant arreplegar dins del valenciansime a personages tan indignes com el propi Zaplana, o a persones que llunt de voler ser protagonistes ni ser recordades per dirigir cap entitat, volgueren sempre demanar en que podien ajudar en conte de impondre cap criteri ¿Que creu voste que pensaria d'aço el senyor Joan Gil d'aço?
Pero, com pot vore voste mateix, el valencianisme no te cap signe de l'antic regim, cap "exmandatari" (com voste diu, com si d'una empresa en conte d'un sentiment es tractara) pertanyia al Franquisme ni formà part d'este, pero com a sociolec i pensant en que deuria d'haver segut voste neutral, com intentava fer vore en la seua presentacio, ¿No deuria d'haver incluit en l'estudi als de l'atre bando? ¿Quants creu voste que eren, pertanyien o eren fills del Franquisme? Si vol li ho dic, yo si que ho he buscat. Pero pense que ara no es el moment. Igual en atra ocasio... De totes formes li deixe una foto prou aclaridora en que la nostra senyera fon feta presa i tractada en deshonra.

Obrir el seu llibre i llegir estes paraules de l'argenti Ernest Laclau "No es dolent condenar l'Holocauts, aixo faltaria. Lo incorrecte es que a la condena la sudstituixca l'explicacio" (segons l'autor "No és dolent condemnar l'Holocauts, faltaria mes. El fet incorrecte és que a la condena la substituixca l'explicacio") pareixia un bon presagi, amprar una frase condenant el nazisme, el totalitisme i sobre tot el genocidi. Pero no, i en rao el propi Winston s. Churchil apostillà "En el futur, els fascistes es faran dir antifascistes.". Rao, que me pesa, en acabant de vore com ha segut voste i en que ha quedat. Rao que ademes, m'ompli de tristor, puix al llegir el seu llibre, i encara que voste vol considerar guanyador al valencianisme, no ho fa, per que el valenciansime no es aixo que voste senyala com a blaverisme, valencianisme es el sentir d'un poble, un poble lliure, que ha vist com tant des de Madrit com des de Barcelona li s'han privat els seus drets, com el treball de tants i tants homens s'ha vist tacat per gent com voste que busca el detall per a criticar a l'autor. Segons voste el valenciasme va naixer en la decada dels 70 del sigle passat, ¿Quan escriuria per a voste les paraules Onofre Almudever? Per que a mi me consta que fon en la decada dels 60, pero del 1500. Pero.., ¿que es pot demanar a una persona que mostre com a proves "podríem qualificar-les com periodístiques més que no científiques" les entrevistes manipulades que se gastaren per al documental Del Roig al Blau...? Per cert,¿Qui diu eixe documental que lluità a favor de l'articul 151?
Per lo manco, sempre mos quedarà Vivers, o el Panterre. Encara que tristament ya no siga el mateix a on mos vegerem durant cert temps cantant cançons en valencià i buscant eixos llibres prohibits en els que per fi podiem vore i llegir l'autentic valencià, eixe que voste refusa,no entenc encara molt be el perque en el seu llibre i en la seua tesis, pero defengue. I sobre tot tornar a vore velles cares que ho deixaren tot pel cami, a canvi de l'oblit i el despreci que des del seu llibre se los fa. Tachant-los no de valencianistes, com ells demostraren en mes que contades ocasions, si no d'espanyolistes per no defendre la seua nova font d'ingressos, de la que hui voste defen en la mateixa ansia, que en son dia volia impondre per a les joventuts de carrer numeroses quanties de diners desviades d'Unio Valenciana, de les que voste deuria ser sempre el encarregat de racionar.
Per cert, i per a que no servixca mes de precedent, deixe'm soles fer-li una chicoteta resenya en el seu plantejament. El terme blavero, molt gastat per la seua nova i casposa afiliacio,i com no, en el seu llibre i en la tesis, es un mot naixcut en l'Espanya de Post Guerra, i en el que de forma burlesca, el Nou Regim (el del tio Paco, dirien en sa casa) es dirigia als valencians, i mes encara als republicans (anava en doble sentit, per ser estos nomenats, i orgullosos de ser, rojos), per tindre la gallardia i el poc trellat de tacar (o embrutar) els colors de la bandera de l'Espanya "Grande y Libre" en una franja blava coronada, quan estos eren republicans (antimonarquics) i sobre tot tenint en conte que Espanya ya no era una monarquia, si no que era per la "Gracia de Dios" una dictadura. Com voste pot vore, res mes llunt al significat que voste preten donar-li des del seu llibre i sobre tot des d'eixa tesis universitaria, en la que si be ya falten els pilars basics per al dit estudi que son la neutralitat, afegint-li les seues malinterpretacions. No soles no donen per a un llibre, si no que no entenc realment com donaren lloc a un aprovat. Ah, me s'oblidava, gracies a gent com voste, seguix guanyant la castellanisacio, per si no ho sabia, clar.

En fi, i com voste diu que seguim ofrenant Noves Glories a Espanya, pero deixe de la seua ma, el buscar un atre himne mes digne per a Valencia, mes republicà i sobre tot que siga aprovat per peticio popular pels alcaldes republicans de les tres grans capitals del nostre Regne. I que despres de ser prohibit durant els primers anys de Dictadura ( l'opcio valenciana, clar) i ser silenciat pels primers de transicio, i actualment pels finals de Democracia, seguixca tan viu i tan present en la ment i l'anima de tots els valencians.
Ah, atra cosa, i principalment a lo que anava, acusar ad algu de ser anticatalaniste, no es gens cientific, i manco quant realment es mentira, puix u no pot criticar ni estar en contra d'u que ha naixcut i defen a Catalunya, i damunt que possiblement ni conega. Pero si pot ser antipancatalaniste per que precisament eixe pensament, politic i imperialiste (que precisament no es mes que la politisacio per part de la dreta catalana de la renaixença), es el que ataca i preten fer desapareixer no soles al valencianisme, si no a tota la cultura, historia i tradicio valenciana.
Ah, i si per alguna d'aquelles vol que li aclarixca d'a on be el terme pancatalanisme o que significa realment Nazisme, no te mes que dir-ho, que yo encantat li ho aclarire i es mes, si vol, puc inclus ensenyar-li com deu ú d'actuar en la presentacio d'un llibre, quan ya de per sí, el tema del llibre i el seu contingut, es espinos per a la gent. I com es deuen de gravar els videos per a demostrar realment qui es el que incita i qui es realment el que es incitat. Per a que no li puguen dir a ú aixo de si manipula o no, ¿sap?
Un abraç, des d'este costat en que no m'he mogut. Encara que voste sap molt be, que raons i oferiments no me n'han faltat per a botar com voste de flor... en flor.

¿Por, Vergonya o mala follà?

Suponc que tots estem acostumats a sentir estes paraules, per dir-ho d'alguna manera, estes paraules formen part del nostre vocabulari des de fa centenars d'anys. Pero aixina i tot, existix un, l'ultim, que te un significat especial en valencià, un significat, que pot resultar inclus agressiu, per tant demane disculpes als que puguen resultar ofesos quan acabe l'articul, pero, aixina es la vida, i aixina es com pense contar-la, ara i sempre, per molt mala follà que tinga per a uns o atres. Per cert, per als que no son valencians, dir-los que el seu equivalent, no es igual a la seua traduccio, com molts pretenen quan ampren paraules d'atres llengües i pretenen introduir-les en Valencia, tal com sonen, o en la majoria dels casos traduint sense mes.

Fa uns anys, parlant en un amic d'infancia, comentavem sobre les persones que coneixiem i sobre tot les que haviem conegut durant la nostra vida. La veritat, resulta gratificant recordar aixo, pero al mateix temps ens fa recordar els anys que tenim, i com no, la mala follà que han tingut alguns dels que coneguerem de jovenets, i la forma tan cinica d'atres que han canviat de pensaments i plantejaments com qui canvia de calcetins.
Pero aixina i tot sempre es grat recordar.
Per aixo, hui, he tingut un recort especial per a un home, que d'alguna forma ha marcat un ans i un en acabant aci, en el nostre Regne, encara que ell li diga Pais. Vaig a ometre ara el nom, a vore si aixina encara que siga de moment tambe evite un poc descalificatius.

Corria l'any 80, era estiu i com de costum, molta gent mos reuniem per a parlar sobre diversos temes valencians, en la majoria parlavem sobre les coses que es deurien de millorar, i sobre el mal que donar l'esquena a certs problemes podria carrejar-mos al cap dels anys (quanta rao amagada en les nostes esquenes), sobre les millores en llengua que estavem veent i sobre tot per la consciencia valenciana del poble, que anava en aument dia a dia. Inclus recorde, que en les files dels pintaiglesies, hi hague per causes desconegudes un llauger aument de seguidors. Entre ells un chic d'Oliva, que a penes contava en 16 anys i que ya era conegut per haver creat en el seu institut un grupet motejat Maximilià Thous... (si alçara el cap el pobre home, que per cert, no va perdre mai els drets d'autor de l'himne, si no que tant ell com el mestre Serrano, donaren eixos drets a la Casa de la Caritat per a que aixina quan sonara l'himne servira per a ficar un plat de calent (per als que busquen fantasmes a on no n'hi han))
Este Grupet, es va juntar en ACPV per a poder fer un acte en Alacant, i per lo vist, el nostre amic, degue de fer-ho prou be, encara que no fora ell el que la va dirigir, puix uns mesos mes tart, ya formava part, aixo si a mija jornada, de l'Equip de l'incansable Queti (la ma dreta d'Eliseu i el motor en l'ombra d'ACPV).
I aixina entre "faenes" en ACPV i bachillerats i COU, va ser com el nostre personage, que havia entrat eixe mateix any en el Partit Nacionalista del Pais Valencià, seria un dels impulsors del nou Unitat del Poble Valencià en 1982. Pero pareix ser que la seua curta edat i el que n'hi havia gent major per a ocupar els carrecs el feren quedar-se en l'ombra, encara que aixo no lleva el que presidira les seues joventuts, i fora suplent al Senat en el 86 i 32on en la llista al congres per Valencia en 1996.
En fi, dir que en el 99 ya era cap d'un nou partit i que fins hui es el seu lider.
Seguidor incansable de Fuster i admirador d'Eliseu Climent, de qui arreplegà no soles les idees, si no que tambe l'ajuda per a que Pujol finançara, Via Burguera, el seu partit. Mos te acostumats a les seues protestes als politics per que no li garantisen la seguritat el 9 d'Octubre en la provesso, pero en acabant, per la vesprada no dubta en agarrar la pancarta de son tio Eli . ¿Qui garantisa durant eixa provesso la proteccio dels bons valencians, els pots de pintura dels seus "nens"?.  Pero ademes, en quan te una oportunitat, corre cap a Barcelona a felicitar a Mas (pel seu nomenament com a president), a celebrar la "diada", o a posar junt a una "estelada" junt al tren en Madrit.
O siga i per a resumir, un home que justament guarda dins del seu repertori una frase que fins i tot es hui coneguda per tots, no per que l'inventara ell (que no ho ha fet), si no degut als avanços tecnologics.
"Cal adaptar-se o desapareixem"
Una frase que ell ha sabut seguir al peu de la lletra estos ultims cinc anys, passant d'aplaudir la desplegada de "l'estelada" en 2008 a immediatament en acabant en 2009, demanar a la policia proteccio per als seus seguidors, i com no, a inclus demanar a CIU (que curios) que demanara en la Cambra de Ministres que el delegat del govern garantisara la seguritat dels seus porritos.
Se que ad estes hores, molts sabreu ya de qui parle, i sobre tot, molts dels que no ho sabeu, pensareu que eixa persona deuria demanar perdo primer als valencians per a en acabant poder, no soles tocar la nostra Real Senyera, si no que anar en companyia d'ella en la provesso.
Per que si, el seu segon llinage es Català, com el de la seua dona, pero lo que voste no sap es que eixe llinage no correspon a lo que voste preten, puix naixcut en França dins la casa del mateixos ducs d'Aquitania, no soles no denota volença per la regio veïna, si no que foren precisament els dels seu llinage els que condenaren a l'esclavitut als pavesos, i d'eixa mateixa rama, pero ara en sanc aragonesa i senyors de Cervera (Lleida pertanyia a Arago en eixa epoca), Arnau Guillem i Guillem Ramon arribaren a Valencia durant la conquista, i foren senyors de Gilet. Pero tinga en conte voste, que els seus descendents,tingueren que provar la seua noblea en l'orde valenciana de Montesa, i que per molt que li pese, es consideraren valencians des de l'inici, com demostra atre Català, Joan Batiste, descendent dels mateixos, que aixina ho testifica en el seu matrimoni en Maria Ribot.
Pero voste no pareix vindre d'eixa rama, puix moltes voltes la vida es creua en diferents corrents, i pareix mes fill d'un atre Arnau Català (sense el Guillem), un trobador provençal que era motejat el "Tremolera" i distraïa tant al Comte de Provença. Beltran I com als d'Urgel, Pallars i com no al de Barcelona, Raimon Berenguer I. Pot ser mentres son fill Pere Raimon de Barcelona matava a sa madrastra Almodis de la Marca. ¿Preten voste tambe entretindre'ns mentres els seus companyons del Nort maten a la nostra mare Patria?
Realment aixina es, per lo que esta nova estrategia mos te un poc desconcertats. ¿realment voste es sent valencià? ¿O es una nova adaptacio a l'entorn per a no desapareixer? ¿O fa voste de cor, o seguix les instruccions de Pujol quan dia que "Catalunya no s'ha sabut vendre en el País Valencià? Si damunt heu copiat inclus el Logo de la campanya de Mas.
En fi ¿Sap que per a anar a la provesso en el cap ben alt, deuria demanar perdo i sobre tot acceptar la Real Senyera com a bandera del nostre Regne? ¿Quin sentit, si no el d'entretindre, pot tindre este fet si no ho fa u de cor i arrepenedit de les seues antigues i actuals declaracions?
No se, pero per a mi no es precisament la por ni la vergonya lo que el mou a desfilar eixe dia, que per cert, no n'hi hauran camares de Canal 9 per a furtar-li uns segons a Fabra, ¿serà la mala follà?

Del foc a les flames

Fa un temps, quan vivia prop de la montanya, solia arrimar-me tots els dies al meu roure. La veritat, no era meu, pero l'havia plantat mon yayo, i com si d'un regal o d'una herencia es tractara, me'l va regalar quan yo era menut.
- ¿Veus? este roure viura sempre, i de la mateixa forma que la llengua que parlem estarà entre mosatros, durarà inclus mes que les nostres tradicions i segurament vorà per fi com Valencia es Valencia.
Pero el meu yayo, que coneixia a molts militars, a molts policies, a llauradors, a mestres d'escola, a pintors, meges i escritors, no podia imaginar que existia en l'ombra un grup de gent manipuladora, falta de cor i sobre tot envejosa, els politics.
Recorde com cert dia, seent yo menut, mon yayo em va dur a Valencia, anavem de visita. En un 600 de color vert, que corria manco que un caragol, ma yaya al seu costat i darrere yo i una bona cistella plena de pastisets i mostachons, mamprenguerem el viage.
Recorde el cami com si tornara a viure'l, una pinada davant la torre d'Espioca dibuixava una curva d'un carril a soles, puix com casi tota la carretera soles n'hi havia un carril cap a Valencia i atre cap a Albacete. Quins temps.
Entrant per Ausias March, sense amets ni panteres rosa entrarem junt a l'estacio fins la plaça de bous, i una volta alli, a la dreta, just a on hui està el McDolnals, pero baix de la cera, mon yayo aparcà el 600 (si s'entera Rita d'aço), casi una hora i assentat damunt d'una especie de tela que subjectada en tres ferros formava eixe comodo assent, reflectien en ma cara el cansanci i l'agotament que suponia anar a Valencia. Pero la sorpresa era sempre entrar en el mege a donar-li els dolcets i arrimar-mos a Los Toneles a fer-mos uns calamarets i una Mirinda.
Recorde tambe eixe dia, que els pitits i els chillits abarrotaven els carrers del centre, uns joves en Senyeres demanaven "l'autonomia" volien que mos tornaren els nostres drets, que mos deixaren parlar lliurement en valencià. Recorde hui aquells cantics retumbant en mon cap "Juan Carlos, Sofia. ¡¡¡Volem l'autonomia!!"o "¡¡Llibertat, Amnistia  Estatut d'Autonomia!!"
No es res nou, que els chiquets s'assusten, i sobre tot vore passar junt a tu a gent en banderes cantant a veu desgarrada, com si d'un 9 d'Octubre o inclus un 15M es tractara no era habitual per a un chiquet de poble.
- Ho sabia, sabia que quan tu tenies tan d'interes en vindre hui era per alguna cosa. ¿I que fem en el chiquet?
- Ell ve en mosatros. Jose, es hora que sapies moltes coses, pero sobre tot es hora que sapies que ser valencià, no soles es naixer en Valencia o haver coincidit dins del teu domicili. Ser valencià es molt mes, es viure en valencià, es ser i sentir-te orgullos d'estar baix d'una Real Senyera i sobre tot es plorar quan veus alguna injustica cap a Valencia, cantar sense complexos el nostre himne, i com no, lluitar per ella com a mare, com a mare que t'ha vist naixer i te vorà ser home, home digne de ser i sentir-se valencià.
Quantes emocions, quants sentiment vaig viure eixe dia, quanta gent. Me pintaren les galtes en els tres colors del nostre Regne, "groc d'espiga, roig de sanc i per dalt pero sempre baix la corona el blau del cel"; me donaren una Real Senyera brodada que encara guarde en la tauleta del meu quarto, la veritat, no tenia corona, pero una franja roja juntava les barres dels reis d'Arago, en el blau de la victoria; pero sobre tot, vaig vore com Valencia lluitava per lo seu, sense por. De la mateixa forma que relatava durant la Guerra en França el frances Pierre Boudon "Hemos atacado Valencia y cuando nosotros esperábamos mollese nos hemos encontrado una resistencia sin igual. No hay en el mundo villa fuerte, castillo sin fortaleza que haya defensa más activa ni más opiniatre. Los valencianos se han defendido con honor y se han batido con una heroicidad sin par. Un establo es mi tumba..."
Quants anys i quants recorts. ¿Per que hem perdut eixes ganes de demanar lo que mos pertany?
Recorde tambe durant eixe periodo, altercats naixcuts en grupusculs antivalencians, gent que des d'atres territoris venien a ensenyar-mos lo que era ser realment valencià. La veritat, no es que yo ho recorde, pero difos entre els meus recorts i revivint anys mes tart gracies als ratos en que vaig poder fruir de mon yayo, em feren recordar i inclus replantejar molts moments de la meua infancia. ¿Quin dret tenen a decidir per mosatros uns simples furtandanes que si be han segut votats per tot un poble, sempre deurien rendir cortesia ad ell?
Ara, entenc el per que de moltes coses, ara reconec l'encert de molts sacrificis. ¿Era precis en 1984 celebrar per tot lo alt i en una plaça de bous abarrotada el 75 aniversari del nostre Himne? Puix si. Pero... ¿com es possible que el propi Joan Lerma, que tant odiava el nostre Himne acodira en la seua Cort a la plaça de bous a rendir el dit homenage?
Puix es senzill, per que el poble li ho va eixigir, i per que com a representant d'eixe poble, devia d'assumir les seues decisions.
Anys mes tart, difos dins d'una marea de gent, em trobava desfilant pel carrer la Pau, junt a mi mes de 500.000 persones clamavem a una sola veu per la nostra llengua, per les nostres tradicions i sobre tot per la nostra cultura.
Pero per a sorpresa de tots, i apareixent just quan la televisio estatal començava a desplegar les camares, o millor dit just en el moment en que despres d'un bon ratet escampant cables enchufaven les seues camares, apareixeren uns homens. Homens que sense dir res, entraren directament en els primers llocs, i agarrant la pancarta principal, a on es llegia volem una normativa valenciana, es feren la foto davant l'evident sorpresa dels demes assistents. Eixe dia marcaria la nostra vida, eixe dia, demostraren els nostres politics l'oportunisme i sobre tot, eixe dia fon el principi d'un mal somi.
No soles a partir d'eixe dia, els nostres governants començaren a governar-nos a esquenes del seu poble, si no que amagats i protegits per decrets illegibles i indessifrables, conseguirien fer-ho en tota la llegalitat i cobrar en acabant pels seus servicis, per enganyar i vendre al poble.
¿Quin preu hem tingut que pagar? Soles tanqueu uns moments els ulls, recordeu l'infancia, els temps en que parlar en el poble en valencià no era motiu de cap discusio, els temps en que qualsevol que fera un delit era jujat, eixos temps en que el poble decidia per si mateix, en que un govern del poble i per al poble mos ajudava a creixer i a reivindicar els nostres drets. Temps en que inclus la maxima autoritat (el rei) tenia que vindre a Valencia a donar contes als seus ciutadans, temps en que uns pocs jurats defenien i lluitaven per la llibertat del nostre poble. ¿Recordeu?
Hui les administracions estan carregades d'assessors, els ajuntaments que eren duts per dos persones que ho feyen tot a ma i ho tenien que enviar tot a Valencia per correu, han segut substituïts per decenes de persones, que sobre tindre ordenadors conectats a xarcies privades mos oferixen un pijor sevici, les diputacions ya no defenen el nostre Regne, ara ho fan les Conselleries, les que demanen consell a Madrit. Mentres en Madrit, ya no mos representa ningu, pero aixina i tot mos imponen retalls, imposts i per si aixo no era prou ara mos imponen passar totes les nostres festes a dilluns. I mentres, tots callem, el president de l'Estat preferix vore el futbol i tornar un Codex desaparegut a vindre encara que fora el dilluns següent a la final de l'Eurocopa, a Valencia a interessar-se per la catastrofe ocorreguda en les nostres montanyes. ¿Per que encara no ha vingut? ¿Per que els de TelePP estan de folga i no poden cobrir la visita en directe?
¿O es simplement per que callem, acceptem l'insumissio i seguim seent sanc d'orchata i suc d'anguila?
Hem passat del foc de la victoria, del foc de les nostres festes i del foc que en l'obscuritat de la nit allumena el cel de tots els nostres pobles, tant en festes com en dies de victoria, inclus del foc d'eixe quinquet que amenisava en moltes ocasions les reunions i sopars familiars a on tots podiem parlar sense por i podiem ser considerats membres d'una familia, i com no d'eixe mateix foc que eixia dels cresols dels nostres grans defensors que tenien que treballar en moltes ocasions durant la nit per a poder oferir els resultats durant el dia...; a les flames, eixes flames devoradores que no soles s'han menjat les nostres montanyes, si no que com una mistera quan calenta un tubo d'ensaig, van calfant-mos el cap i consumint poc a poc els nostres drets. Eixes mateixes flames que desoint la veu del nostre poble i desoint a les nostres autoritats llingïstiques, no mos oferiren cap possible debat sobre la nostra llengua, cap debat sobre si deuriem o no acceptar una atra codificacio diferent a la que mos impongueren, ni inclus sabent que l'atra codificacio (la que seguixen amagant a la gent o intentant cremar) fon aprovada per un gran consens, oficial, i precisament fon en ella en la que es va redactar el nostre primer Estatut; i lo pijor de tot, eixes flames que primer s'intentaren menjar la nostra llengua, per a mes tart menjar-se la nostra identitat i que finalment preten menjar-se les nostres festes i els nostres diners.
¿Per a que hem votat durant estos anys? ¿Per a que mos impongueren un Virrei des de Madrit, o per a que mos impongueren una historia des de Barcelona?¿Per a que una volta morta la nostra identitat mos acaben furtant aixo que precisament mos definix com a poble, les dates de les nostres festes mes significatives? ¿Per a que lluitarem en la transicio?,¿per a que la "suposta" democracia acabe en el nostre dia nacional en el dia del nostre renaixer com a poble cristia, que no va conseguir llevar l'anterior Regim, ni la Republica?
Un dia, com me dia mon yayo, Valencia tornarà a ser Valencia, per fi serà lo que els valencians vullgam que siga, ¿serà pronte o serà tart? Soles existix la resposta en les nostres mans, i ningu si no els valencians serem els responsables, i els que patim el temps que tardem en ser-ho.
Ningu si no els que no volen Valencia, o els que l'envegen, seran els que intenten evitar-ho.
Mentres yo seguire anant a vore lo que quede del meu roure, per que encara que hui presente ferides causades per les flames, com la nostra llengua, seguix entre mosatros i lo millor de tot, seguix erigit orgullos, desafiant no soles les envestides i flamerades del Ponent, si no que demostrant molt clar a la Tramontana, que si be en algun moment Llevant i Tramontana van units, ell soles la mou, es sempre el llevant el que decidix si la plou. El que rega la nostra fertil terra. Pero per damunt de tot, el meu roure m'ha ensenyat que es aci a on tenim les nostres arrels, es aci a on hem desenrollat les nostres costums, i si be algun dia algu a dut algun peu de terres alienes mostrant-lo com a salvador per a protegir i millorar els nostres fruts, sempre correm peril de que la TRISTOR acabe matant els nostres planters i fent desapareixer allo per lo que els nostres antepassats lluitaren, no soles per protegir-ho, si no per fer-mos-ho arribar eixa dolça fruta en el seu millor estat.
I aixina, hem passat del foc del renaixer i del futur a les flames de la desesperacio i del passat.
¿Tornarem a a ser dignes de ser i sentir-mos valencians?

Les paraules mes cares del Mon

De chicotet, solien fer un anunci tots els Nadals, que la veritat, m'agradava prou, era un lingot d'or (sempre he sigut modest) i l'acunyaven en una banda roja en sagell, i eixia una veu en Off dient, 1880, el turro mes car del Mon. La veritat, no l'he provat mai, pero si algu estos nadals te dos tauletes i me vol canviar una per alguna de les casolanes que tinc yo tots els anys, puix parlem i fem el canvi, a vore si es de veres i el per que de tan car producte, que per cert es valencià.
Pero be, anem a lo que estavem. ¿Mai heu tingut curiositat per saber realment quin alcanç han tingut les aportacions "desinteressades" en contra del valencià en el nostre Regne? ¿Mai vos heu preguntat quin pot ser mes o manco el preu que com a bon economiste ha costat introduir una paraula antivalenciana en el nostre vocabulari? Puix el dijous, Adlerta i yo mos ho preguntarem.
Imagineu-vos que contarem realment en els diners que han invertit i subvencionat tant des de Catalunya directament, com des de l'Estat i des de la nostra propia Generalitat per a inculcar en la societat un numero de barbarismes antivalencians per tal de demostrar que realment parlem la mateixa llengua. I que fiquem com a principi, encara que tots sabem que ya en els finals del 1800 es concedien favors i ajudes a escritors valencians per a que publicaren en catala.
Puix be, com realment no contem en totes eixes fonts, i com les que contem son simplement una minima part de lo que realment s'ha invertit, anem a provar per mig d'eixes cantitats i basant l'estudi des de 1932 en quin ha segut el preu a pagar per cada paraula que mos han volgut ficar, dividint a parts iguals entre les paraules que mes han entrat dins la societat, i les que mes s'han intentat impondre, per mig de propagandes i publicitat subliminar.
De les paraules que mes han calat dins la nostra societat, ne tenim: Despres (que ha substituït casi practicament al en acabant valencià, pero que ultimament va quedant-se en desus); Vacances (tot un classic de la catalanisacio, que en estos ultims anys li ha guanyat molt de terreny a vacacions, encara que no ha conseguit desbancar-lo); Esport (un classic tambe, que ha acceptat la societat mes per culpa de l'anglisisme Sport, que pel supost catalanisme); Disposar ( que preten eliminar pero sense conseguir a Dispondre); Suposar (que intenta lo mateix en Supondre); Esborrar (que pareix que vullga calar entre els mes jovens, pero que s'oblida rapidament al parlar) i anem a deixar dos mes, per si la gent les recorda i yo les he oblidat.
Pero existixen atres que no han calat tant, o gens i que es seguixen ficant per a que la gent intente gastar-les, les mes famoses podrien ser: Amb (que seguix resistint-se sobre ser la paraula que mes han intentat ficar);Estimar (en la forma que preten substituir al tendre voler o amar); Gaudir ( que ha vist com el castellanisme disfrutar li ha arrebatat tota esperança); Tothom (paraula grotesca i antiga que gastaven tant catalans com valencians, com castellans, per a referir-se a tot home (i la Aido sense modificar-la per tothomodona)); Gespa (que junt a Escaire han segut els barbarismes liders de les retransmisions deportives); Escaire (Un atre anglicisme, que per contra d'Esport, no ha tingut exit, pero si propaganda); Aleshores ( pot ser siga el mes aburrit per el valencians, no soles no ha calat, si no que junt a Doncs formen part d'eixes paraules que esmussen i te fa canviar de canal); Doncs ( que preten derrocar al Puix); I Empar o Desempar (que es la paraula que mes odia a hores d'ara Valencia sancera, i que me dona conciencia, puix no puc deixar de pensar en eixes pobre chiquetes a les que sa mare los ficà en son dia el modern Empar o aquelles que el canviaren pel castellà Amparo, oblidant que en Valencia sempre ha segut Ampar).
Puix be, en total tindriem unes quinze paraules, buc insignia del pancatalanisme i com no de la "normalitzacio". Pero ¿que n'hi ha darrere d'estes quinze paraules?
Darrere d'estes quinze paraules n'hi han huitanta anys d'adoctrinacio, huitanta anys de faena d'una gent que ho a intentat tot per impondre'ns el catala en Valencia, huitanta anys sense parar de treballar, i huitanta anys rebent diners per a no fer-ho, i per a convencer a nous vinguts a fer-ho. I clar, poder contar ara en tots els diners que han segut necessaris, seria descabellat, puix no serien hui realistes les dos mil pessetes que enviaren des de Barcelona, els amics del Pais per a "ajudar" mampendre La Taula de Lletres Valencianes Carles Salvador i companyia, no es podrien reflexar hui en dia, puix soles representarien 12 €uros, per lo que intentare basar-me en les senyes que tinc dels ultims anys, deixant els passats.
17 millons €uros 1999-2009 ACPV de la GenCat; 400.000 € Govierno de España 2010; 495.000 ACPV de la Gen Cat per a l'any 2010; 297.000€ de EV i 295.000 ACPV decembre 2010 GenCat; 30.000 € finals 2011 GenCat; tindreim un 18 millons i mig, i tot aixo, sense contar en els mes de 42.000.000 € que mos costa ya el jornal dels membres de la AVLL, les subvencions rebudes des de la Generalitat Valeniana 15 millons €, i l'ultim millo € per a finalisar per fi el gran diccionari valencià.Que units a les subscripcions de molts ajuntaments a les seues revistes i editorials, i els llibres que han venut en les nostres escoles tant per a ensenyar, com per a la llectura formarien un entramat de mes de 50 millons d'€uros en els ultims 13 anys, ¿Una cantitat important, veritat?
Puix be, ara tenim que el pancatalanisme ha gastat mes de 50 millons(que se podrien doblar actualisant les anteriors ajudes segons el nivell de vida), i 80 anys (que com els diners, sabem que ne son molts mes) en conseguir que adoptaren dins del nostre diccionari.

¡¡¡¡6 Paraules!!!!

Lo que supondria una inversio de 8.333.333,34 € o siga uns huit millons trescents quaranta mil €uros i uns 13 anys per paraula.
Pero aixo no es tot, resulta que la paraula Esport, no es realment catalana, si no que es un anglicisme, que hem adoptat tant per part de Catalunya, com de Castella, com d'Anglaterra, de França o inclus des d'America, lo que mos podria fer que rebujarem la seua implantacio unicament des del pancatalanisme, que copia inclus el nom angles en la seua revista mes deportiva, o de la mitica francesa Le Sport; i la paraula vacances es francesa, i ha anat unida sempre a la moda coenta del COOL i els afrancesats que tambe l'han fet seua durant eixes estancies en França durant les veremes, o les faenes en les ciutats, d'a on molts d'ells han vingut ya jubilats. La paraula esborrar, no ha conseguit frauar de moment, i com hem dit ans, es torna a oblidar, encara que durant l'etapa escolar, va aumentant el numero d'adeptes ad ella. I aixina tambe podreim rebujar el despres, que castellanisà en son temps al valencià arcaic despuix i que Fabra acceptà pensant que era tot un descobriment anticastellà, i per oblit de l'occità i frances "aprés" en desus en la Catalunya castellanisada del seu temps.. Deixant els arcaics disposar i suposar, com als que realment han tingut una vinculacio directa en el catala, pero que de la mateixa forma, provenen de l'occità, i tambe foren en certa manera arcaismes valencians. ¿Podria tindre alguna cosa que vore el seu paregut en l'angles suppose?
Puix molt be, la meua mes sincera enhorabona al pancatalanisme, en 80 anys i gastant-se uns 50 millons d'€uros heu conseguit que tornem a gastar dos arcaismes, un castellanisme, un galicisme, un anglicisme, i que per uns moments durant l'etapa escolar molts dels nostres menuts gasten una paraula catalana heretada de l'occità. Sense conseguir per aixo, que hagen desaparegut les formes valencianes, que encara molts seguim gastant i preferint ad estes.
¿Son o no estes les paraules mes cares del Mon?
I aixo soles en el lexic, ni que dir que encara faltaria el fonologic i el morfosintaxic.

P.D.: En fi, anime des d'aci al pancatalanisme a que seguixca intentant impondre'ns paraules, ya ho heu conseguit casi, de mes de mil paraules diferents entre el valencià i el català, ya heu conseguit que alguns, no tots, ne gastem 6, i total heu tingut que invertir 80 anys i uns 50 millons d'€uros. Vinga, ya ho teniu casi. Per manco s'escomença.
Yo calcule que en uns 200 anys mes i uns 2.000 millons, conseguiu inclus que germinem les L.
Gracies germa.

Qui oblida el seu passat...

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d'Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l'estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l'amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s'han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d'eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l'erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l'oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d'unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l'acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l'acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre's medides entorn ad estes plantes.Medides que s'anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d'una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un "Pla de Sanejament Financier Siderurgic" arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n'anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l'empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L'informe, es va fer i es deuria d'entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l'informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l'informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l'informe arribaria en la tercera part, l'informe que acabaria d'entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d'acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d'Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l'Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l'informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d'Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l'estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d'Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d'esperar i davant la sorpresa d'Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l'eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l'idea d'una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d'ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s'afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d'Espanya. I mostrant aixina l'engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l'erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d'una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d'or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l'Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l'asturiana. Pero ¿I que passà en l'asturiana? Puix l'asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d'una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d'acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l'entrada en Europa seguixen comprant l'acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l'asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l'Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d'uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l'informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l'alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d'America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s'embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d'educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d'Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l'Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l'historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.