Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

La certea d'un orige manipulat

Durant molt de temps, el pancatalanisme ha gastat com a dogma uns certs estudis fets per Sanchis Guarner i Alvaro Galmés de Fuentes. Estudis per a demostrar el catalanisme del nostre orige, o millor dit, la suplantacio vixcuda en la Valencia Jaumina del seu parlar netament arap, pel cut català.
I es aixina, com estos i atres tants estudiosos, s'han inventat un dogma, que hui en dia es practicament l'unic raonament possible dins les aules per a entendre nostra societat.
¿Pero estem folls? ¿Com es possible este replantejament en cervells del sigle XXI? ¿O es que foren els catalans Jauministes els que inventaren el metodo del Home English(apren a parlar en poques semanes) per al català?

En fi, yo tinc que dir, realment, que m'apassionen els treballs de camps de Guarner, sobre tot els que va mamprendre junt a Francesc Borja Moll i Rodriguez Castellano Espinosa, per a la creacio del Atlas Lingüistico de la Peninsula Iberica (ALPI) , i dirigits per Tomas Navarro Tomas. Estudis que vullc repassar un dia en tots vosatros, pero que desgraciadament pel meu temps, no conseguixc fer-ho mai.

Pero tornem a lo que anavem. Sanchis Guarner,Joan Fuster, Galmés de Fuentes i molts atres mes, des de dins o des de fora de les fronteres del nostre Regne, s'han propost demostrar que la llengua parlada en valencia es la catalana, per que fon esta llengua la que dugueren els repobladors catalans. Una teoria tan falsa i en tan poc fondament que Ubieto va desmentir d'una plomada simplement rellegint el Llibre del Repartiment i contrastant-lo en el de Avehinaments. Per a acabar descobrint com tots sabem que "la masa de población que viene a repoblar Valencia representa tan solo un 5%. El 50% son aragoneses y tan solo el 12% son catalanes (Ubieto. Valencia: Introducción histórica)".
Pero tenint com tenim hui en dia estos estudis i els d'Ampar Cabanes, se seguix incidint en que aixina i tot els català fon dut ad este Regne pels conquistadors, arribant fins i tot a parlar d'un romanç catala per a designar la llengua en que foren escrits els Furs.

Per a explicar la catalanitat dels Furs, Sanchis Guarner i Albaro Galmés, marquen uns traços divergents entre el mossarap i el valencià prejaumi o migeval que son:

1) Manteniment dels diftoncs llatins AI, AU i, per tant l'absencia dels processos reductius AI>e AU>o. Ficant com a eixemples (Bocairent i Moraira).
2) Diftongacio espontanea de E(>e), O (>ue) breus del llati (Pedruelo,Fuexca).
3) No palatalisacio de la L- llatina (Liret, Losa)

A lo que Penyarroja contesta per mig d'una aportacio documental molt extensa invalidant els eixemples esposats:

1) El mossarap valencià era una llengua moderna i no arcaica, que va arrematar les reduccions dels diftoncs llatins, com mostren abundosos eixemples: Petrer, Pedreguer, Canterer, Ferrer, Morella, La Llosa, etc. Els eixemples de Galmés o Guarner no representen la fonetica propia romanç, sino el tractament arabic de les veus del romanç.
2)El valencià no coneixia, a diferencia del casellà, la diftongacio espontanea de E,O breus llatines: Serra, Morella, Alpont, Abinhorta... Les poques formes argüides per a eixemplificar la suposta diftongacio no tenen validea: el toponim Fuexca no existix, si no que es una llectura errada en conte de Sueca, toponim d'orige arap i, per tant, inadequat per a l'estudi de l'evolucio al valencià des de el llati; el llinage Pedruelo arreplegat en el Llibre del Repartiment no representa la pronunciacio valenciana, sino que es una modificacio arbitraria de l'escriba aragones que redactà el registre 7 per a acomodar a la seua pronunciacio, com en molts atres casos, un nom de fonetica no aragonesa.
3) El mossarap valencià si palatisava la L llatina. El fet de que apareguen en fonts llatines molts toponims escrits en una sola L s'explica per culturisme dels escribes. De fet, fins en una epoca tan tardana com el sigle XV documents llatins que representan noms catalans escrits en L inicial i nungu dubta que en eixa epoca el catala ya dia llengua i no lengua. En sentit contrari, apareixen en la documentacio valenciana diversos noms en L palatisada- Allobrecati, Allediri-, incloent eixemples de fonts araps que, transgredint de manera conscient les normes ortografiques de la llengua arabiga, escriuen lam en tasdid, equivalent a una doble L, per a representar el so palatal valencià de paraules com Lliria o Llobregat.
I es que si Sanchis Guarner haguera repassat encara que fora una volta els Furs (cosa que li discrimina inclus el seu director de Tesis Ubieto ( “LAS PROVINCIAS” EL 29-09-1984 ) no haguera parlat mai d'eixa forma, puix en els mateixos Furs, que ell reclamava com a escrits en català, en el punt E de les pastures e del vedat mes concretament en el fur 1.2.3 podem llegir "Cavaler ni altre no pusque fer vedat en alcun loch dintre los térmens de la ciutat ne del regne sens nostra licèntia e sens perjudici d'altre. Mas pusque ber boalar covinent segons la valor e la granea de la vila en la qual aquel fer volrrà." Lo que segons les afirmacions de Guarner, mai podria haver segut català, puix no palatalisa eixa L de cavaller, lloc, ni llicencia. Quantes contradiccions, ¿no senyor Guarner?

Pero parlant del Furs, que sense dubte son un gran punt de discordia, voldria tirar yo una pedra a l'aire. Puix despres de repassar varies obres i els mateixos Furs, he vist alguns punts o algunes senyes que els dits "estudiosos o investigadors" han omes, tampoc vaig a dir com recriminava en son temps voluntariament, pero es curios que tots ells ho hagen fet, ¿no?. ¿I sempre les mateixes?. Anem a vore.

Llegits els Furs, u se pregunta certes coses sobre les Costums i els Furs, tenint ad estes primeres com les desenrollades en 1239-40, que no serien nomenades com a Furs fins a 1251 quan el mateix Rei Jaume I declara que els juges s'agarren ad ells nomenant-los furs possiblement inspirat en el nom que rebien estes lleis en Arago. Seent la primera Custum datada en Xativa el 21 de març de 1238 en que se crea la Cambra dels Jurats de Valencia, que suponia una oposicio al poder de la noblea Aragonesa i Catalana que pretenien impondre els Furs aragonesos i els "Usatges", respectivament ("Usatges" que serien recopilats i formats en Constitucions en 1283, curiosament 22 anys despres de que foren traduïts els nostres Furs ¿per que, no estaven recopilats per al public? ¿En quina llengua estaven escrits?) ; i els Furs, entenent estos als que seguiren a partir de 1251 fins el Real Decret de Nova Planta:

¿Per que Jaume I crea les costums en 1238 en Xativa? ¿Quin va ser el fet decisiu per a que quan encara no havia acabat l'any de la Conquista de Valencia el mateix rei tinguera tanta presa en canviar les lleis?

Pot ser aço puga servir per a comprendre millor certes coses. Ya que sense menysprear als seguidors del Rei i a tots eixos prohoms que des de el principi ajudaren al monarca en la conquista del nou Regne, molts dels cavallers que s'encaminaren ad ella ho feren per arreplegar riquees que no tenien en les seues terres, i la majoria no estava disposta a quedar-se aci deixant les seues terres i possesions que tenia en atre lloc.
No se gens d'estranyar que els cavallers que pogueren, una volta conquistada Valencia canviaren les seues possessions valencianes per un preu que acordaven en els seu antic amo, o en atre que oferira mes. I aixina ho contava el mateix Rei en el seu testament.Explicat en Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia de Escolano aumentada per Juan B. Perales en 1887, a on en el Tom III en la pagina 11 se pot llegir “Ninguno de estos compromisos quisieron cumplir sin embargo de sus ofertas, los mas de aquellos caballeros.

Lejos de hacer cultivar sus haciendas como el rey les encargara, en pro de la riqueza del país y de su propia fortuna, muchos de ellos abandonaron los campos, bien por falta de colonos, bien por verdadera negligencia, ó también por la distancia que mediase entre el predio y la ciudad, y la falta de garantía para la seguridad personal, en aquellos tiempos en que moros y renegados levantaban cuadrillas de bandoleros, atacando indistiniamenlea los vencidos y vencedores.

En consecuencia de estas ú otras circuntan-cias, fueron cnagenadas muchas haciendas que servían de molcstía á sus dueños, y regresaron á sus tierras con el producto de la venta que juzgaron de legitima adquisición, como el fruto arrancado ala conquista. Otras fueron trocadas entre sus propietarios, conforme á sus miras v conveniencias, sin cuidarse de los mandamientos del rey, que profesaba gran cariño v deferencia á la ciudad conquistada, y cuidábase detenidamente en estudiar y redactar una constitución perfecta y durable para el mejor gobierno de la ciudad y su reino. Así, que al regresar don Jaime á Valencia después de la conquista, y cuando proyectaba su expedición á Játiva para rescatar d cinco de sus caballeros cautivos en aquella ciudad, tuvo el disgusto de encontrar á Valencia despoblada de caballeros, no quedando en ella mas que aquellos hidalgos nobles de segundo orden que carecían de patrimonio en su tierra, y aquí llevaban el titulo, como queda expresado, de caballeros de conquista.

Así lo refiere don Jaime cuando dice en su testamento que solo habían quedado en Valencia algunos de los caballeros que no tenian heredamiento en Aragón ó en Cataluña“ En paraules, o millor dit escrit pel Rei en Jaume I se pot llegir en el seu testament”Cuando volvimos á Valencia, de los caballeros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habian quedado en Valencia sino algunos que no tenian heredamientos en Aragon ó en Cataluña.” tret del testament original, redactat en llati en Barcelona en Novembre de 1241, per Rafael Marti de Viciana en la seua Cronica de la Inclita y Coronada Ciudad y Reino de Valencia.

¿No resulta un tant curios, que justament en Xativa i despres del rescat d'estos cinc cavallers el mateix Rei comence a fer les Costums valencianes i comence ademes per invalidar els furs d'Arago i els "Usatges" de Barcelona fent dels Costums al igual que faria en 1239 en l'Iglesia valenciana i sobre el Regne un ent independent del restant de la Corona d'Arago?
¿Podria haver segut justament este fet (l'abando del cavallers) el detonant per a que el mateix Rei fera estes coses?
Realment me pareix que sí, es mes, si analisem els mateixos Furs, en la recopilacio Llatina, podem trobar numeroses paraules que llunt de ser llatines son mes be valencianes llatinisades segons els experts que les han estudiat, estes per eixemple son les arreplegades pel decà de la RACV Vicent Lluis Simo i Santonja, paraules com bigam, cequia, logueriun, herbe, bara, embuto, caficium, arroba, seda, canem, panses, farina, almudazafiam, carniceria, bascalmis, pannis et fustameis, mescla, lanquet, burel, stamfort, rebol et pelades, borra et ripell, capdellis, marfregarum, llansoli, tovayles, stopa, savacequies, brasallos, sucre, caixa paperii, arrocium, mantega, conilli, cotho, mel, regalicia, Choure, alquena, hacer, estany, sosa, alquitra, tot drap de color, draps blancs de Noarbona, tela de Rems, caval, muli, multons, canem filat sive obrat, nous de xarch, manechs d'axades, destrals, estores despart, cebes e tota ortalicia, yaules, cingles, cabestres, cayrats et tota fusta, forques, corbellots, morteri de terra, aguyes, cedaz, batafalue, cabrits, pecia de tela, pecia de pigot de Castela, albufera, canters, teulas, faneca...
Pero ademes, d'aço, el mateix rei introduïx en els furs elements nous per a la corona Aragonesa, elements que eren gastats ans per la mateixa poblacio valenciana com son l'any de Plor, l'escreix o l'aixovar.

Germà Colom en sa obra Furs de Valencia (iniciada en 1970 juntament en Arcadi Garca), en el volum IX presenta un estudi filologic en el que apareixen mots valencians com marjal, almargals, terres caliuoses, sequies mares i filloles, braçals, alfalfeç, alqueries (¿a on estaven les masies?), adacça, paniz, almodi, orons, barcelles, açochs, almonedes,trapigs, canyamels, albuferes, fotges, terrenys scaliats, foya o foyes, estremeres, albellons, tarquim, algepç, roinoses, trabucances (no enderrocaments), barabdats, bescalms, boxart, collerats, collera, a soles, saber mal, vespra, returar-se, rabera, dula, rampellar, rampellament, sacrament, agermanada, germania, ledesme, pleit-pleyt-plet, enagar, tro...
Pero crec que per a poder realment comprendre estos Furs i sa idiosincrasia, respecte als demes, soles n'hi ha que mirar en els mateixos "Usages"que foren escrits en llati fins que en les Corts convocades en Barcelona per Ferran I en 1412, presentaren una demanda per que estos foren traduïts tots en catala, aprovada s'encarregaren de la traduccio els juristes Jaume Callis i Bonanet Pere, seent completats i revisats per Francesc Basset i Narcis de Sant Dionis. I editades en forma de Constitucions.
Encara que es cert, i per aixo dec de dir-ho, que existixen certs "Usatges" redactats en Catala(romanç es lo que diuen) en 1281(vint anys despres de que foren traduïts al valencià (romanç tambe) els nostres Furs) guardats en el Museu Episcopal de Vic pero no existix cap privilegi per a sa traduccio (com va ser el cas de Valencia) fins a 1412, editats en 1413.

Ara qui vullga que traga sa conclusio, yo ya tinc clar quina es la llengua dels Furs Valencians i sobre tot sa idiosincrasia font als Aragonesos i als "Usatges" de Barcelona.
Per cert, vos deixe un regalet a vore en quina llengua esta escrit este Fur de Jaca.



Fonts:
Cristians valencians. Leopoldo Penyaroja. Valencia 1995.
Atlas lingüistico de la Peninsula Iberica. Tomás Navarro Tomás. Ed digital.
Romanços humanistics Vicente L. Simó Santonja. Valencia 2008.
Las Provincias 29-09-1984
Los Usages catalanes. Antonio Pastor Ahijado. Universidad Computense de Madrid. 1998
Fonaments cientifics de la Llengua Valenciana. Miquel Àngel Lledó. Valencia 2009
Historia de la insigne y coronada Ciudad de Valencia. Escolano. 1887
Cronica de la Inclita y coronada ciudad y Reino de Valencia Marti de Viciana.
Furs de Valencia. Germà Colom.Valencia 1995

La perdua dels nostres Furs III

Puix ya ne duem tres, i en este espere per fi acabar. Com contarem en el primer, i en el segon, Valencia doblement Lleal al seu Rei va demanar auxili al Rei Felip V, pero este sempre la va menysprear. Tambe, va ser Valencia la que va pagar la seua defensa, com tambe la de atres regions (com en estos temps), pero aixina i tot, va ser Asfeld el que dictaria sentencia arrasant Xativa i fent tot tipo de calamitats en el nostre Regne. Aixina Asfeld, com Neron , despres de que el Rei deshonrara Xativa llevant-li el nom i canviant-lo per San Felipe ( nom que recuperaria (Xativa) en 1811 en les Corts de Cadis, gracies entre tants a Joaquin Lorenzo Villanueva) , va contemplar com esta era cremada. Aixina com Neron heu va fer murmurant un cantic, Asfeld heu fea sentint el so de l'or que havia furtat durant la seua permanencia en Espanya, i per a l'historia esta cronica " ¡Veian sus llamas los guerreros que havian escuchado en la corte del Gran Rey la voz del elocuelte Bossuet!" Aixina una volta arrasada Xativa no tardaren en rendir-se simultanejadament Alzira, Alcoy i poc despres Denia. En premi d'esta gran barbaritat, Asfeld va ser recompensat en un titul de Castella. ¡La primera veu de la civilisacio de Francia se va transmetre a Valencia per mig d'un incendi!( Vicente Boix). Aixina i tot, pensaven els ciutadans, que no tot estava perdut. Puix mantenint els nostres Furs, pronte o tart se podria jujar als autors pels seus fets, pero... no va ser aixina... Despres de concedir per Real Decret ampla amnistia als que havien pres part en el bando de l'Archiduc, els valencians s'afanyaren a acallar als dos bandos Maulets i Botiflers ( Lleals al Rei Felip ( hem d'aclarir, que este nom originari de Berga i Cervera (alla pel Nort) va ser introduït en les nostres fronteres anys despres)) per tal d'obtindre esta amnistia. Pero el 29 de Juny de 1707 en el Buen Retiro, el Rei va expedir el següent decret "Por mi real decreto de veintinueve Junio próximo pasado de este año , fui servido de derogar todos los fueros, leyes, usos y costumbres de los reinos de Aragón y Valencia, mandando se gobiernen por las de Castilla; y respecto de que los motivos, que en el citado decreto se espresan, suenan generalmente comprendidos ambos reinos y sus habitadores, por haberles ocasionado la mayor parte de los pueblos, porque muchos de ellos y ciudades, villas y lugares, y demás comunes y particulares _, asi eclesiásticos como seculares, y en todos los demás de los noblesj caballeros, infanzones, hidalgos y ciudadanos honrados han sido muy finos y leales, padeciendo la pérdida de sus haciendas y otras persecuciones y trabajos que ha sufrido su constante y acreditada FIDELIDAD : Y siendo eslo notorio, en ningún caso puede haberse entendido con razón, que mi real ánimo fuese notar j ni castigar como delincuentes á los que conozco por LEALES; pero para que mas claramente conste de la distinción, no solo DECLARO que la mayor parte de la nobleza , y otros buenos vasallos del estado general, y muchos pueblos enteros han conservado en ambos reinos pura é indemne su fidelidad; rindiéndose solo á la fuerza incontrastable de las armas enemigas^ los que no han podido defenderse; pero también les concedo todos sus privilegios, exenciones, franquicias y libertades concedidas por los señores reyes mis antecesores, ó por otro justo título adquirido, de que mandaré espedir nuevas confirmaciones á favor de los referidos lugares, casas, familias y personas; de cuya fidelidad estoy muy enterado, no entendiéndose esto en cuanto al modo de gobierno, leyes y fueros de dichos reinos: así porque los que gozaban, y la diferencia de gobierno fue en gran parte ocasión de las turbulencias pasadas, como porque en el modo de gobernarse los pueblos y reinos no debe haber diferencia de leyes y estilos, que han de ser comunes á todos para la conservación de la paz y humana sociedad, y porque mi real intención es, que todo el continente de España se gobierne por unas mismas leyes, en que son los mas interesados los aragoneses y valencianos por la comunicación que mi benignidad les franquea con castellanos en los puestos y honores y otras conveniencias que van esperimentando en los reinos de Castilla algunos de los leales vasallos de Aragón y de Valencia."
Tots els intents foren insuficients, totes les supliques silenciades. En fi, tots els nostres drets van ser rebujats pel simple fet d'anar contra els desijos centralistes d'un Rei i el seu govern.
Aixina Felip V va completar per a Espanya l'obra començada per a Castella pe Carlos V. El primer Rei Austriac, matà la llibertat Castellana... el primer Rei Borbo matà la llibertat Valenciana. I va ser aixina com van desapareixer el Furs de Valencia i Arago, no aixina del tot els Usatges de Barcelona, ya que estos de marcat caracter feudal, eren prou concordants en el nou govern, que llunt de ser democratisant com els Furs, que defenien al ciutada front a la noblea, i li facilitaven l'estudi i les lleis, els Usatges defenien a la noblea fent-los manco democratics.
I es aci a on tambe s'ha manipulat l'historia, puix existixen les cartes i escrits enviades pels nostres governants locals (aquells que segons els Furs no podien ser nobles, i en els que els cavallers no tenien vot) per a demanar al Rei la rectificacio i en ella el retorn dels Furs. Puix irritat Amelot per estes gestions, va intentar silenciar els fets, aterrant per la prontitut i rigor del castic (encara que les noves lleis d'Espanya indicaren lo contrari) al jurat de Valencia Lluis Blanquer i al redactor de les supliques En Josep Ortiz al desterro i castics eixemplars en el Castell de Pamplona (Miñana, de Bello rust. val., lib. 3.), i per si era poc, va enviar al seu comandant Asfeld per a que regira el Regne "cometieron tantas tiranías, robos, estorsiones é injusticias, que pudiéramos, formar un libro entero de las vejaciones que Valencia padeció sin tener noticia alguna de ellas el rey, porque á los vencidos ni se les permitía ni el alivio de la queja "(Marques de San Felipe) (L. i y u, tít. 7, lib. 6 de las Recopilaciones antiguas que se han omitido en la Novísima Recopilación, para borrar la memoria de los derechos populares. Nota del Sr. Borrull.)
Despres de l'abolicio dels Furs, va ser tal l'opresio sufrida pel poble, l'humillacio de la noblea i la miseria publica que segons conta el Canonge Ortiz, "... falto muy poco para que cerrasen los Templos, por el desprecio con que se mirava el culto y el clero." Ademes, tornaren per dir-ho aixina els enfrontaments, omplint-se les montanyes de bandolers i aixina tambe els camins s'ompliren de penjats tant pels maulets ( en una cinta blanca) com pels botiflers (en una cinta groga).
Poc despres, d'esta abolicio, tambe tindriem un nou impost nomenat "cuarteles de invierno" fins a 1715, i que se convertiria en "rentas provinciales" escorrent aixina mes si cap al poble valencià fins abandonar-lo en la pobrea. Pero en 1709, el Rei Felip V vingue a Valencia i se va hostajar el el Palau Real. Valencia el va rebre en goig, el Rei inclus se va tentar davant d'este gest a tornar els Furs, pero novament el seu equip de govern heu va impedir. Deixem aci l'escrit d'un alt carrec dins de la mateixa comitiva del Rei "Los que desean que los dominios del rey se despueblen y que no quede piedra sobre piedra , no pueden disimular el sentimiento que les ha causado el que á SS. MM. les hayan aplaudido tanto en ese pais. Con que no es dudable que aquellos miserables lo desvanecieron; y así fue desgracia para Valencia la corta mansión de los reyes; porque la justicia y verdad, miradas y consideradas de cerca, se ven claras, como son, y sin las sombras que fingen lejos" Grates paraules pero insuficients tenint en conte el mal que va fer esta abolicio, i el govern posterior al nostre Regne. Hui les coses no han canviat massa. El politics enviats i elegits per Madrit mos trauen tot el suc privant-mos de tota llibertat, conseguint inclus impondre una llengua que no es nostra. Els nostres defensors, seguixen intentant sense exit la nostra autonomia ( be per por, be per no intentar-ho massa, o simplement per no fer-ho). Els pobles s'omplin de falsos Maulets, que llunt de lluitar per la nostra llengua, cultura i llibertat, s'abracen a la doctrina catalana (be per conveniencia(economica, clar) o be per ignorancia). I en mig de tanta confusio, sempre es Valencia la que resulta moneda de canvi. I tot, per no tindre la suficient conciencia com a poble, i una representacio independent en la Capital Felipista. Aixina mos han arrebatat la nostra llibertat, pero no han pogut matar la nostra naturalea, ni obscurir el nostre cel (sempre blau), ni canviar el nostre envejat clima. Aço no se pot centralisar i com be diria Vicent Boix
¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una sombra de la seua llibertat? Aislada crec que no; pero Deu te reservat el desti dels pobles; lo que tinga que ser Valencia en el Temps heu sap Deu.

L'historiador conta; el filosof medita; el patrici espera: yo no puc fer mes

L'historia es repetix, un estranger (Felip V) mos va abolir Furs i llengua, atre estranger (Zaplana) va fer lo propi pactant en Pujol la AVLc, en una epoca en que començava a reviure la nostra llengua valenciana, i rasurant la nostra economia basant-la en la construccio i en lo que s'ha venut com a modernitat. Aixo si, com el govern de Felip V omplint-se sempre ell i els seu sequit les boljaques de diners deixant lo nostre Regne afonat en la miseria.
Que poc hem canviat.

*Dedicat a tots aquells que lluiten pel Regne de Valencia. Del que algun dia espere puga dir de mosatros que som dignes de ser Valencians

La perdua dels nostres Furs II

Si recordem la primera entrega, mos haviem quedat en com totes les supliques del valencians havien segut burlades pel governador de Felip V Mr. Amelot, i pel mateix Rei,que sempre prometia grans favors per a la lleal Valencia i les seues gents. Aixina, despres de llegida la carta en la que s'agraïx als valencians la seua fidelitat per alertar sobre la traïcio de Nebot " He resuelto daros las mas singulares gracias por ello y el leal celo que manifestais; que uno y otro queda impreso en mi memoria, para favoreceros y atender a la mayor defensa de tan fidelisimos vasallos: a cuyo fin, paso a aseguraros, que se han repetido las ordenes dadas, para que las tropas que desembarcaron en Carbonera, apresuren el pasar a ese reino, y se apliquen todas las providencias contundentes a que vuestro celo, amor i fidelidad sean muy defendidos, como lo solicitais, en que concurre mi deseo, segun lo merecen vuestras firmezas" (9 de Decembre de 1705) continuem...

Oliva i Gandia ya havien caigut; el Virrei Marques de Villagarcia disputava a la junta tots els seus plans ( que eren pocs i roïns, ¿que sabia un cortesà sobre assunts de guerra?) ; i tant de conflicte va vindre a reemplaçar-lo en Valencia el Duc de Cansano. Eixe mateix dia( 10 de Decembre), entrà Baset per sorpresa en Alzira, i el 15 de Decembre acampava davant de la capital.
Els ciutadans casi al complet se presentaren al Duc demanant armes; i els oficis, duent al front els seus estandarts, ocuparen armats la muralla, esperant a soles als oficials que tenien que dirigir-los. El Marques de Villagarcia rebujà continuar al carrec de l'autoritat que li oferia Cansano: i aixina u i atre deixaren a la ciutat abandonada al seu desti, sense cap que la governara. Els nobles pregaren al Duc, i este se va negar. I en aixo, uns emissaris enciats per Baset prengueren foc a les torres de Serrans; quedant lliures els presos que corrien per la cuitat demanant a crits la rendicio. Creant una gran confusio. Mentres, les autoritats superiors callaven, ; el poble corria indecis; Baset tenia dins parents, amics, i gent seua; i els presos chillaven i amenaçaven, seguits de gent de Baset que s'havia introduït ans del bloqueig. La rendicio va ser imminent, i la ciutat acceptà el pretenent pero donant-li soles el titul d'Archiduc, mai de Rei, segons consta en l'escritura que va rebre el 16 de Decembre Joan Simiam, Sindic de Capitul. L'alta noblea, l'arquebisbe i atra gent del clero abandonaren la ciutat.
Els eixercits mentres tant continuaven les seues operacions pel nostre Regne. L'Archiduc va ocupar el palau Arquebisbal els primers dies d'Octubre de 1706 ( havien passat ya casi 11 mesos de la rendicio de la capital), i va jurar el dia 10 del mateix els Furs del nostre Regne, permaneixent en la capital fins al 7 de Març.De la jura dels Furs tenim les ordens que se redactaren per a tal (no entenc com agu que lluita pel Furs i l'independencia del Regne (segons conten els melancolics NaZionalistes catalans) dicte ordens en la llengua de l'Imperi opressor) «Habiendo, dice, el rey nuestro señor resuelto, que la función del juramento, que espera prestar el domingo próximo (diez de Octubre), se egecute con toda la solemnidad y pompa correspondiente á este acto; y en atención á que el arzobispo de esta ciudad, á quien pertenece asistir á este ceremonial, se halla ausente; me manda S. M. decir á V. S. I. que será de su real agrado, que el obispo de Segorbe concurra con V. S. I. haciendo los actos que el arzobispo hiciera, si se hallara presente. Y si respecto á la formalidad se ofreciere algún reparo, ya sea por ordenaciones ó prerogativas del cabildo, espera le superará el celo deV. S. I. en esta ocasión, por no ser del real ánimo perjudicarle; antes bien es la voluntad del rey que este egemplar, en tal caso, no sirva de consecuencia.". Per cert, en este mateix any s'acunyava la moneda en Valencia aixina.

Pero al temps en que Baset eixia de Denia, entrava en el nostre Regne per Catalunya el General Angles Jones en una divisio de 2500 anglesos i Micalets ( que era com realment se nomenaven els "Maulets" catalans, ya que maulets eren soles els valencians ( maula significa esclau en arab, molt dificil crear un nom arab els catalans que apenes han tingut esta influencia, i tambe significa maular el so del gat en Valencià (so atribuït ad estos per que gastaven el Trito, o Charonia nodifera) en Catala ad este so li se diu miolar), pero la manipulacio de l'historia ha volgut inclus que hui en dia la RAE nomene mauleros a la " persona embustera i engañadora con artificio y disimulo". I es que tenim mes historia encara que siga mala, sense voler) apoderant-se d'alguns pobles del Maestrat, degut a la covardia del governador S. Mateo, que va abandonar la seua plaça. Seent continguda la força pel regiment de Pozoblanco, i les tropes de paisans que operaven en Benicarlo, pero estos alçaren el bloqueig de Vinaros una volta tingueren noticia de la perdua de Valencia retirant-se cap a Arago. I es aixina com Jones se va fer en la major part de pobles del Nort valencià pero no li va ser possible fer-se en Morella. Ciutat que aguantà fins a que Felip V se retirà de la visita a Barcelona i totes les tropes que actuaven en lo nostre Regne van ser retirades ( una volta mes Felip V mos va deixar soles).
I es aixina lluitant per mantindre-mos vius com arribarem els valencians lluitant contra els austriacs i patint les mentires i males canallades (cabronades me pareixia impropi, pero seria mes encertat) que mos fea la cort de Felip V al famos 25 d'Abril de 1707, no sense ans haver caigut ciutats tant importants com Xativa, Xixona, Alacant... Devent prestar atencio als fets de Xixona, a on els veïns(mes de 500) amagats en les montanyes i ajudats pels mateixos que se quedaren en el poble i per gent de Villena arrancaren esta ciutat de les mans dels austriacs el 20 d'Octubre de 1706.

El 25 d'Abril de 1707 pergueren els austriacs la batalla d'Almansa: el Duc d'Orlenas va recobrar Valencia junt al duc de Berwick i destacà molt al nostre pesar al caballer Asfeld, al que va nomenar Capita general de Valencia, per a reduir Xativa.
L'eixercit va sitiar la ciutat, i la va prendre per assalt; pero van tindre que disputar la seua conquista casa per casa. Una volta vençuda la ciutat, els francesos furtaren en les iglesies, saquejaren les cases i feren tot tipo d'excessos. Amo del castell Asfeld, va emetre un bando horroros declarant que per orde superior s'anava a arrasar la ciutat. Va manar traure les reliquies , les imagens i demes de les iglesies i va traslladar a Carcaixent a les monges de Santa Clara i Sant Domenec en un numero de 100. Apenes va sentir aço Valencia i les seues gents, corregueren en el seu auxili fent una exposicio al Rei "La confianza en que nos tiene constituidos el conocido favor que todo este reino confiesa deber á V. E. , como á su primera y principal representación , y tan amante de él y de esta santa iglesia, nos precisa á valemos de la poderosa interposición de V. E. para templar la justa indignación de S. M. en el castigo, que de orden suya pretende egecutar el general Asfeld en la ciudad de Játiva, arrasándola toda y demoliendo sus edificios; cuya egecucion, á mas de ser en conocido daño á muchos inocentes y fieles vasallos de S. M. que en ella ha tenido, y daño irreparable á su real corona, por el que se sigue de despoblarse sus reinos, es mucho mas perjudicial á la iglesia y á lo sagrado: pues aunque aquel caballero insinuó á las representaciones que se le hicieron por parte de la ciudad , diputación y cabildo eclesiástico , se reservarían las iglesias y monasterios de esta general devastación : es muy difícil el conseguirlo, por el gran peligro que se reconoce, por mas prevenciones que se hagan , de que una vez prendido el fuego en las casas, no pase á maltratar y quemar los templos, y lo acredita lo que él mismo hizo, disponiendo se saquen de las iglesias los vasos sagrados, la plata y las demás alhajas dedicadas al culto divino; pues si no hubiera este peligro, mas seguras estarían en los templos. El desconsuelo que han de tener aun los mas finos y leales vasallos de S. M. en la egecucion de tan rigorosa orden, y la obligación en que nos tiene constituidos el cuidado de toda esta diócesis y jurisdicción espiritual, que por la ausencia de nuestro prelado el señor arzobispo tiene á su cargo el cabildo, nos precisan á recurrir á S. M., repesentándole todos estos inconvenientes en memorial aparte, esperando, si llega á tiempo, nuestra humilde súplica , que S. M. en vista de los motivos que en él se alegan, templará su justa indignación, que tan merecida se tiene aquella ciudad y sus moradores. Y no dudando, que en el soberano patrocinio de V. E. tiene librado este reino é iglesia su mas segura confianza , para merecer al rey este favor, no escusamos valemos de él, suplicando á V. E. continúe en aplicar sus mas poderosos y eficaces oficios, que no dudamos cederán en gran servicio de nuestro Señor, del rey y de no menos beneficio para este reino. Quedando nosotros con la obligación de solicitar repelidos empleos del mayor obsequio y servicio de V. E. y dedicarnos á él, como deseamos."Pero la contestacio del Duc de Medinaceli manifesta la resolucio del govern "En vista de la carta de V. S., decia este magnate, con fecha veintisiete de Junio, escrita con motivo de la orden para arrasar la ciudad de Játiva, demoliendo todos sus edificios, he aplicado cuantos oficios y diligencias me han sido posibles, á fin de obtener de la clemencia del rey (Dios le guarde) la revocación de este mandato, particularmente en consideración de la inevitable ruina de aquellas iglesias, una vez prendido el fuego en los demás edificios; pero aunque estos y los demás motivos, que mi celo del real servicio ha tenido presentes, me han hecho esforzar con la mayor viveza mis representaciones, apoyando las de V. S. deben de haber sido mas poderosas las razones que hayan habido para no variar lo resuello; pues han prevalecido, y por consecuencia han quedado inútiles nuestra solicitud é instancias: sintiendo yo al igual de V. S. la destrucción tan lastimosa de aquella ciudad, por las mismas consideraciones que V. S. espresa; pero fio de Dios que en todo hayamos de esperimentar lo conveniente, mediante su divino favor; y V. S. me tiene siempre con igual afecto, etc."(¿que hauriem fet els valencians per a mereixer eixes penes? Simplement ser lleals a Felip V) (¿Per que va ser Xativa la ciutat elegida?
*Continua...

La perdua dels nostres Furs.

Molt s'ha parlat sobre l'abolicio dels nostres furs, i moltes han segut les versions. Pero rebuscant en l'historia he pogut regirar un llibre titulat Historia de la Ciudad i Reino de Valencia escrit per Vicent Boix en 1845. Un obra sobre com be diu l'historia de Valencia que li va valdre a l'autor el titul de Croniste de la ciutat. Suponc que per la veracitat del seu contingut.
Es curios, com Vicent Boix en 1845 descriu este fet d'una forma tant viva i plena de sentiment. Com si realment haguera vixcut en eixe temps. Pero lo mes curios de tot podria ser el que aporta als fets unes dates i uns fets que mai havia sentit, i dels que mai han parlat ni els Catalans ni els Castellans, be per por, be per no coneixer esta historia tant com creuen, o be per ocultar algunes coses que podrien donar lloc al coneiximent de lo que no va ser ninguna guerra d'independencia, si no simplement una guerra en la que Valencia sense menjar ni beure va ser part principal dels mes injusts fets, i dels mes injusts actes de repressio i de vandalisme que se podria haver fet en cap lloc del Mon.
Intentare explicar esta historia en tres entregues, ya que lo trobat podria ocupar molt mes.
Pero anem a vore l'historia i els fets de boca de Vicent Boix o millor dit de la seua ploma, com a Croniste oficial de la Ciutat de Valencia.

En 1705 començà en el Regne de Valencia la nomenada Guerra de Successio. L'esquadra Anglesa va desembarcar en Altea algunes tropes de l'eixercit de l'Archiduc d'Autria. Espanya estava destruïda ya; el govern de Felip V, presidit per un estranger, atenia als seus propis interessos. ¡La cort se divertia! Valencia no tenia forts, ni tropes ni recursos: les guerres del sigle XVI; l'espulsio dels moriscs; les emigracions a America, i la pau regnant del sigle XVII, havien deixat en el nostre Regne el vestigi de la miseria i del abando. ¡Soles quedava en peu la seua llibertat foral! Valencia aixina i tot demanà al govern en aquelles circustancies auxili per a fer front als austriacs, que des de Altea marchaven sobre Denia. El Virrei Marques de Villagarcia passà dels salons de palau a autoritat militar del Regne: valia ben poc un cortesa per a lluitar en les circumstancies ( i es que hem tingut a cada representant en lo Regne que...). A la seua antipatia respongueren la Diputacio i el Capitul eclesiastic i secular, solicitant per extraordinari eficaços auxilis contra el pretendient per mig d'una respectuosa expocicio, datada el 21 d'Agost de 1705: a lo que el govern contestà el 28, que enviava en el seu auxili 1800 cavalls (la ciutat en la representacio que va dirigir al rei en 1707 demanant la revocacio de l'abolicio dels furs) . Mentres va caure Denia en poder dels anglesos: el seu governador militar va fugir vergonyosament ( Miñana de Bello rus. VAl. lib.I), i el va substituir en nom de l'Archiduc En Joan Batiste Baset. La Capital va fer en eixe moment un esforç, i va enviar al Comte de Cervello en alguns terços per a fer front a Baset, obligant-lo a tancar-se en Denia. Esperant en impaciencia l'arribada dels 1800 cavalls per a recolzar a Cervello en la reconquista de Denia, que pareixia ya inevitable, pel recolzament del Duc de Gandia; i els cavalls arribaren: pero al moment eixiren cap a Catalunya.(increible, sempre que demanem ajuda, mos la furten els nostres "germans", pareix com si fora hui en dia) Valencia va ser burlada en les seues esperances(com sempre mos sol passar), i va representar queixes de nou; per a acallar-la quedaren soles dos esquadres al carrec del Mariscal de Camp En Lluis Zunyiga.( corrent mosatros en els gasts, clar) La contestacio del Rei Felip V datà a 28 de Setembre diu lo següent " Ha perecido corresponderos, que atendiendo a vuestro consuelo, he resuelto, que por ahora quede en ese reino el mariscal de campo D.Luis de Zuñiga con dos escuadrones de caballeria, y que se mantenga en el el tiempo conveniente; habiendo dado otras providencias que entendereis del marques de Villagarcia, mi lugar teniente general, por lo que deseo la quietud de tan fieles vasallos, cuya fineza me deja con toda gratitud" El govern no va enviar mes socors. L'enemic s'aprofità d'esta circustancia, i part de les seues forces, destacades en Catalunya, s'apoderaren de Tortosa, entrant en Peniscola. Alarmada Valencia demanà de nou recursos, acompanyant l'exposicio un donatiu de mil duros per a atencions de la guerra, i oferint per tercera volta que corria del seu conte la manutencio de les tropes militars. El govern va cobrar els mil duros; va enviar al regiment del Marques de Pozo Blanco, i el Regne va pagar religiosament a la tropa.(cobrar, si, pero ajudar...)
Vinaros, tambe va caure en mans dels austriacs: Valencia va elevar noves supliques;soles que les tropes que anaven a Arago hagueren parat en Vinaros, hagueren segut prou per a evitar la victoria austriaca, pero una volta mes van ser desateses les pregaries, aixina una volta preparat tot, i trets els canons de Peníscola per a lliurar la batalla, els valencians veren com havent impedit el mes anterior Mr.Amnelot la reconquista de Denia, ara els obligava a evacuar Vinaros; Valencia va ficar en campanya a les seues expenses algunes forces de paisans armats; pero en tan critics moments se va rebre una orde Real, que negava els auxilis oferits, i enviava passar a Arago les tropes existents en Valencia. El poble en eixe moment armat pel seu conte, i la noblea pel seu tambe, s'encaminaren cap a Vinaros i Denia per a contindre a l'enemic; mentres pagaven al Rei (com no) les contribucions extraordinaries que contra Fur, exigia al nostre Regne. No content en aço, el nostre Regne va enviar un cos de cavalleria a Catalunya, i un terç de 600 infants per a Cadis, contribuint ad estos gasts el Arquebisbe, el Capitul i les comunitats religioses. El princip de T'serclaes, encarregat pel govern de Felip V de protegir les fronteres del nostre Regne, evitava en lo possible trobar-se en l'enemic, recriminant l'actitut de la capital, representada en una junta improvisada, composta de sis cavallers, quatre advocats, dos escrivans, dos comerciants, i setzens setanta sis menestrals (en ella ademes firmaren totes les classes que Valencia sostenia el tro de Felip V, seent injust, que el celebre decret d'abolicio dels Furs, assegurara que Valencia havia fallat al seu jurament recolzant a Carles d'Austria). Esta cort va enviar comissionats a les corts queixant-se de T'serclaes, i el govern ( Amnelot al cap) no els va rebre. En tan apurats moments, el regiment de cavalleria que manava Rafael Nebot, se passà als austriacs, emportant-se presoners a Luis de Zuñiga i a Pedro Corbi, cap de la guerrilla de paisans. Els valencians ya havien alertat al rei que els va respondre immediatament " He resuelto daros las mas singulares gracias por ello y el leal celo que manifestais; que uno y otro queda impreso en mi memoria, para favoreceros y atender a la mayor defensa de tan fidelisimos vasallos: a cuyo fin, paso a aseguraros, que se han repetido las ordenes dadas, para que las tropas que desembarcaron en Carbonera, apresuren el pasar a ese reino, y se apliquen todas las providencias contundentes a que vuestro celo, amor i fidelidad sean muy defendidos, como lo solicitais, en que concurre mi deseo, segun lo merecen vuestras firmezas" (9 de Decembre de 1705)

* Continua...

Romançar II

En l'anteror articul sobre els romanços, vaig ficar el text en llati sobre el Privilegi de Calatayud del 4 de Juny de 1264 sobre el Regne de Valencia, i dia aixina , " Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia alia que partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio" Pero no el vaig traduïr. Suponc que heu deuria haver fet, pero mai es tart, i manco si la dita es bona. Anem puix al text en qüestió.
"Determinem a perpetuïtat que un juriste, advocat o jurisperit, no tinguen veu en la curia de la Ciutat de Valencia, ni en ninguna curia de tot el Regne, ni en ninguna apelacio despres de cert temps, a excepcio de les apelacions que nos hagen dirigit a Nos, ni juristes de dit Regne admeten despres ningun libel en llati sino en romanç,que la justicia i els juges escriguen o facen escriure la querella del demandant i la resposta del defensor en paraula o en escrit, i totes les coses que les parts hagen volgut dir, i que totes estes coses s'esposen i s'escriguen en romanç en el llibre de la curia, i d'esta manera a perpetuïtat es facen tots els actes i sentencies en romanç."
O siga, que els juristes deuen de ser de dins del regne, aixina com els advocats, i deuen espresar-se i escriure les sentencies en romanç.
Pero, ¿que significaria eixa paraula soles vintissis anys despres de la conquista de Valencia, i uns manco de la conquista de tot el Regne?
Per que no me negareu, que resulta curios, que el Rei Jaume I per a que puguen entendre millor les lleis els ciudatans del Regne (se supon que serien els antics habitants, puix son ells els jujes i advocats, als que se referix el dit privilegi), opta per que no les facen en llati, com be fent-se en tota la Corona d'Arago (Comtats inclosos), sino que heu facen en romanç. Per primera volta en tots els Regnes.
De ser de veres que, com afirmen els pancatalanistes, es referira al català. ¿De que servix, fer un privilegi d'esta forma?, si els habitants del Regne no sabien llati, encara que existien cristians, ¿quin perque tindrien de saber català? ¿o es que de colp a repent van dependre este idioma?.
Si, yo tambe pense igual, el romanç al que se referix en este privilegi el nostre Rei En Jaume I no es atre romanç que el valencià.
Romanç al que se referix ya el filolec de la Taifa de Denia Ibn Sida mort en 1066, en el seu diccionari o mujassas, quant s'inculpava dels erro gramaticals que poguera cometre, atribuint-los a l'obligada convivencia en este parlar com ell diu "muṣȁḥabati bi-l-'ağam " a on la paraula ṣȁḥaba significa "acompanyar, estar en companyia de" i ağam significa, no parlen arab, o simplement romanç. O siga, com ya dia Ibn Sida, vivia en companyia de gent que parlava en romanç.

Pero no es aci soles a on apareixen referencies propies d'este romanç.
En uns registres trobats i datats en 1576, que Vte Giner Boira va incloure en un articul seu titulat "con los fueros en la mano" i publicat en Las Provincias enl dimarts 8 de decembre de 1981, podem llegir " que atento que la sentencia que se ha de dar en esta causa esta en poder del Scribano ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a los fueros de este Reino no se puede publicar dicha sentencia sin que pimero se traduzca en lengua valenciana, proveyó..."

Pero este no es l'unic document que aclarix el nom de romanç. Anem a vore'n mes.

Marco Antonio Ortí en la seua obra Siglo cuarto de la conquista de Valencia, escrita en Valencia en 1639, podem llegir "En algun temps ( i no tan antic que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la ciutat, Estaments i atres Comunitats, algu dels valencians que es trobavenen elles, se posava a parlar en castellà, tots los demes s'enfurien contra ell, dient-li que parlas en sa llengua..." O siga, si recordem tots els privilegis, i furs que hem mencionat, i sobre tot este del Ceremonios del 20 de febrer de 1358, en que diu "ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç" compendrem, que este testimoni, aclarix, el significat de romanç.
Pero, arribà el 1707, i en ell, espiraren els nostres furs. Pero, sempre mos quedarà esta senya, que va ser escrita en el llibre de Real Acuerdo, en el folio 103, datat el tres d'octubre , i que se conserva en el Archiu del Regne de Valencia. En ell podem llegir " En dicho dia dixeron que para la facil expedicion de los pleytos y mayor satisfacción de las partes, en attención a que los más pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y es razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre que suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertatse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala para que con la noticia que le subministrase se haga capaz de los términos de dicha Lengua y ambos concurran a la relación sin que se falte en ella a la substancia para mayor satisfacción assí de las partes como del despacho..."
Com podeu vore, eren atres temps, en que Castella i el restant del Mon, no te dubte ni por per a nomenar llengua al valencià. I mira, que este podria ser u dels primers decrets dels de Nueva Planta, que foren els que destruiren dins de la vida administrativa a la nostra Llengua Valenciana.
Inclus en Caudete, el decret de Nueva Planta es va ficar en funcionament, "En la vila de Caudete en el dicho dia, mes y año (1738) se tradugeron los Capitulos y ordenanzas que en el auto antecedente se contienen de la lengua valenciana en que se hallan escritos a nuestro Idioma Castellano, en la forma i manera siguientes... ... se traduzcan de la lengua valenciana en que estan escritos. ... Y respecto de estar escritos en lengua valenciana...", tret del Auto para que los capitulos y ordenanzas de las aguas de esta vila (Caudete) se traduzcan en Lengua Castellana, de l'archiu Municipal de Caudete.
Pero, tenim mes coses, per que l'iglesia, tambe s'apuntà en el seu moment a la llengua de l'Imperi. Com demostra este document de la Visita del obispo de orihuela a la colegial de S. Nicolás de Alicante, datat el vintitres de març de 1740 i citat per Figueras Pacheco en Geografia General del Reino de Valencia en la pagina 230 i diu aixina " Mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano... con apercibiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que l hubiere escrito, en una libra de esta moneda."
I es que, per si algu dubtava del mal que han fet tots sobre el nostre idioma i la nostra cultura, podem llegir este Quinque libri numero nou de Torrent escrit el huit de maig de 1750 i que en els fulls 118 i 119 diu " Por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo se usa regularmente en todos los trubunales; por tanto, i para no dar lugar a la interpretación sobre alguna partida de Bautismo, vertida en castellano, mandamos, que en adelante se escrivan todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel."
O siga, que a partir de 1707 el valencià, o romanç, es reemplaçat pel castellà. Com be diu l'auto per dret de conquista.
Es curios, com aixina i tot, molts llinages s'han mantingut fins ad estos temps. Uns, suponc que per ser famosos, i atres, per que al convertir-se al castellà, s'escrigueren igual que en valencià.

Pero acatar el decret de Nueva Planta, du tambe uns problemes inclosos. aixina, el notari Carles Ros, en Brebe explicacio de las Cartillas Valencianas, escrit en 1751, explica " En las oficinas de los Tribunales de Justicia, se hallan (en esta ciudad de Valencia y su Reyno) continuamente presentados, instrumentos antiguos, en Valenciano, en los que se funda el derecho de las Partes, y necessitan a vezes traducirse en Castellano; y con la dificultad se halla ya persona que lo sepa haser: y esto no dexar perder la Lengua Valenciana, mayormente haviendo tantos libros, y escrituras públicas en ella..."

Espere de tot cor, que este articul servixca per a aclarir un terme, Romanç, i una realitat com es la nostra historica Llengua Valenciana.

Una llengua com la nostra no deu de ser moneda de canvi per a ningun politic, ni manco per a ningun foraster.

He de declarar, que este treball no haguera segut posible sense l'ajuda dels llibres:
*Cristians valencians baix l'Islam . Leopoldo Penyarroja. Valencia 1995. *Documents sobre la llengua Valenciana. Colectiu Lluis Fullana de profesors d'Universitat i Doctors, Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2009.

Pero sobre tot, a les idees i anotacions de Nacho i Tirant, i a les traduccions de Miquel Garau, Tirant i la germana de Joanot Martorell.
Gracies germans. I enhorabona Tirant.