Casi un any de l'ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m'heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.

La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?...

I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s'estreta, atres s'eixampla, unes voltes s'ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s'arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l'arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l'albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l'estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?... ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?

Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres... no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.

Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l'engany, als que denunciavem en tots els llocs l'ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s'arrimava l'albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s'entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?

Pero el ritme frenetic d'este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l'engany.

Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 

¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?

I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l'hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l'atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre'l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l'enveja de l'arboreda. ¿Els recordes?

Hui reclamem una Primavera, pensem que l'unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d'albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea. 

Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l'esperança, i encara que s'ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l'any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d'un treballador que cuidava l'hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d'amo... es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s'han vist alguna volta en l'aigua al coll?

Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l'estiu, i en l'hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s'endu fora els beneficis?

¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem? 

Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d'Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s'ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l'ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d'albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l'arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l'hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l'hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.

Pero... ¿Sabrem realment triar correctament el cami?

¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?

Agost, figues i...

¡¡Ya estem en Agost!!, i com be diu el famos refrà: es epoca de figues i most. Pero essencialment es epoca de festes, de pobles que durant el mes passat i este celebren les seues festes patronals. Festes, que tot s'ha de dir, van desapareixent en lo genui i van adoptant coentor i falses expectatives impostes pels ajuntaments, els quals llunt de buscar solucions o retrobar velles costums que eren (i son) mes economiques i saludables, preferixen mantindre en el seu programa actes estupits i manipulats, a on el protagoniste deixa de ser el propi poble per a donar lloc a personalismes excoeents i en la majoria dels casos a manipulacions historiques totals. Llastima de pobles i de festes.
Pero es que esta "modernor" ha arribat inclus a les pagines dels llibres de festes, a on de forma mes que descarada s'intenta ofrenar glories al poder de tanda o baix articuls pseudohistorics i "falagosos" adoctrinar al poble en falsos dogmes i falses historietes que res tenen que vore en lo realment verdader, i manco en lo realment historic que postillen sos autors que es el seu escrit. Pero que anem a fer, algu haurà d'escriure en el llibre de festes. Encara que per a fer-ho insulte constantment al poble que el llig, pero aixo si, com ya es cobrix de gloria dient, de bestreta, els tituls que avalen a dit autor, puix l'insult es doble, ya que damunt intenta demostrar-li al poble lo incult i analfabet que es en quant a la seua llengua i sa historia.
Recorde que no fa molt, almorzant en cert "baret" i rodejat de gent dels pobles d'Aledua, algu em va dir que molts d'eixos "articulistes" deurien de pagar per eixir en eixos llibres, puix realment escriuen tots els anys entre tres i cinc fulles, que podrien gastar-se per ad atres coses mes importants "com en propaganda, que per lo manco ajuda a pagar els llibrets". No vaig a ficar noms d'uns ni d'atres, i transcric tal i com foren els fets, per a evitar malentesos, cada u sap el rol que juga en esta historia.

Revisant per l'historia, i pels llibres de festes dels tres pobles del "Marquesat" (mes que pese a mes d'u, ya que el mot es representatiu, no lucratiu, com quan es lluità contra ell) he trobat joyes dignes de fer un llibre. Pero es sobre tot llegint als historiadors que han fet possible l'acostament de l'historia als propis pobles, i buscant en registres i archius, a on he pogut descobrir com sotilment des de les fulles de mes d'una revista de festes, s'ha intentat, i conseguit en molts casos, minar l'opinio de tot el poble. Per mig de l'engany i de la doble condicio: "cientific- analfabet". Condicio que es gasta de forma massa contundent i massa comu des de fa ya alguns anys, i que realment com dia un tio meu, "es en els burros en qui deurieu de confiar, ya que ells han dut i mantingut fins hui tot lo que teniu. Ya vorem fins a quan vos dura a vosatros l'herencia gracies a totes eixes innovacions, que no son vostres, i que busquen sempre atres fins i atres cominencies".
A voltes, i per a contar en els llibres de festes l'historia d'un poble es recorre a la documentacio, i es aci a on l'autor massa voltes aprofita per a colar les seues cominencies, puix de la mateixa forma que passa en la transcripcio del Tirant, en certa plana de l'enfilat, es recorre a la copia d'esta d'atres fonts o inclus en moltes ocasions a transcriure de forma propia eixos documents. Estes practiques, moltes voltes son fruit d'erros gramaticals, i realment en moltes ocasions, i degut a la falta de mijos, son deguts a erros antics. Pero quan estos erros s'apliquen continuadament i s'afig sobre ells el fet d'haver segut trets de fonts originals, puix u pensa que en eixos casos que la dita manipulacio ha fet acte de presencia. Puix els originals son prou contundents.
Per a començar vullc deixar molt clar que el fet d'escriure este articul no es ningun acte de venjança, ni per tindre cap enfrontament en eixos escritors, ni per cap atra cosa que no siga soles el mostrar ad eixos propis autors, que moltes voltes, quan busquem i escrivim en els mijos, tenim en nostres mans un poder ilicit, que gastat de forma imprudent, en molts dels casos pot tornar-se en nostra contra, i en innumerables ocasions, pot donar-nos cert poder, pero edificat dalt d'un castellet d'arena a la vora de la plaja en ple mig dia, quan torna a pujar la marea.
Accedint als llibres de festes, nos trobem habitualment en ells escrits que pretenen reforçar les toponimies dels propis pobles. Toponimies estes, evolutives i que en la majoria dels casos no son mes que frut de la vida i lluita d'un poble orgullos del seu nom i de sa llengua. Aixina principalment, al referir-se al pobles del "Marquesat", especialment en els llibres de festes d'Alfarp i Llombay, els pseudohistoriadors (en molts casos en titul), escriuen estos toponims basant-se en falsos postulats, que res tenen  que vore en el poble i en sa historia. Per a entrar en materia, i per a demostrar realment l'arrelament dels noms, només tenim que buscar, com han fet ells, els documents i actes pels quals s'han regit els propis pobles.
Aixina, revisant en l'historia d'Alfarp, que curiosament apareix en el Llibre del repartiment, trobem com en eixos escrits, expedits pel propi rei aragones, escriu..."Petrus de Monteacuto alqueriam de Alarp, que est i valle de alcala, cum furis et molendinis. Ninis iulii anno mil CCXXX huyt" Pero quan mirem en els "estudis" fets en el llibre de festes, trobem que "Alfarb apareix en el llibre del repartiment com a alqueriam de Alarb". Be, vostes mateix.només n'hi ha que llegir el Llibre del Repartiment.
Mes tart seguint en la tradicio, trobem la venda feta per Pere del Ceremonios (IV rei d'Arago, i II de Valéncia) de "Alfharp"a Perico de Centelles "Pericono de Scintillies et heredibus ac successoribus vestris",al poc d'acabar la guerra en Castella, mes coneguda com la dels dos Peres (ARV). Pero clar, aço passaria el 14 de Giner de 1348, soles uns mesos ans de l'entrada dels unionistes en Alfarp, senyera alçada de peu, o "host Real Senyera alçada un dia del mes de octubre del any mill CCCXL huyt" segons el  document que demostra els "feyts", podem llegir que "diu e declara que entre les altres persones que no volgueren esser de la dita unio ne estar o obeir los actes de aquella ne jurar aquella fon lo dit noble Pero de Centelles e les persones habitants en lo dit loch de Alfarp e deius scrites", citat per Vicent Bisbal del Valle en Los Borja y la Baronia de Llombay.
Pero clar, sempre no anava a ser aixina, i podem seguir buscant a vore quin es el document clau en que apareix eixa suposta B. B que apareix en documents en Llati del sigle XVI (com la famosa bula del Papa Pau III), pero que clar no apareix en cap document signat pels "scribes" ni notaris, els quals segons confirma el propi Colomines, "en sa majoria aragonesos, transcrivien en els documents els noms tal i com els pronunciava el propi poble". Com podria tambe demostrar atre document que tambe he buscat, gracies de nou a incloure'l Vicent Bisbal del Valle en La Baronia i el Marquesat de Llombay, en la ARV ( Prot notarials. Signatura 1793:1738:6) que datat a 3 de maig de 1508, nos parla d'una rinya i apareixen "Abrahim Çaley y Faat Çaley  fill de aquell, moros del Lloch de Alfarp, Foya de la Vila de Llombay, de una part; e Alii Marna e Asniet Marna, germans e fills de Sahat Marna, moros del dit Lloch de Alfarp, de part altra"
Pero clar, quan u busca provar lo contrari, sol recorrer a papers oficials, i com en el cas anterior (el del Papa de 1540) en atres llengues, i aci precisament es a on apareixen les confrontacions, ya que segons ells la castellanisacio fon la culpable de molts mals, i clar tota la culpa la te Felip V i el seu famos 1707, que mes d'u d'ells du tatuat en la front. Pero l'historia te coses molt curioses, i es que una volta acabades les Germanies, tota la documentacio que circula pel nostre Regne, ya està escrita practicament en castellà, i es aixina com molts dels documents que hui s'ensenyen com a propis no son mes que traduccions del llati o del propi castellà, i encara que el 6 de setembre de 1587 podem llegir el nom de "Francesc JohanTurexi" i "Vicent Turexi ... del Lloch de Alfarp", es a partir del 1600 quan ya comencen a apareixer els documents escrits en castellà. Com en llati i castellà apareix la propia Carta pobla del "Lugar de Alfarbe", que inclus en atres documents he pogut llegir com a Alfarve. Carta pobla, ademes que me resultà molt dificil de trobar, puix no apareix en els discs durs del ARV, i vaig tindre que revisar les dades que tenia per a trobar-lo en un manoll de documents de 1800.
El restant es de sobra sabut, els alfarbins, poc a poc tornaren a conseguir que es respectara el seu nom, conseguint inclus que per fi, fins i tot en castellà, Alfarp fora el nom del poble, pero clar, tingueren que vindre temps nous, i moments en que tornara a renaixer l'alienanisme, i una atra regio tornara a decidir com es deu d'escriure el nom del poble, perque clar, com els burros son els burros, els "seudocientifics" son els que tenen que decidir per ells.

En quant a Llombay, les coses no han anat millor, puix tambe des de 1973 i promogut pels de sempre, la pretensio d'eliminar la Y ha segut com una obsessio per als "seudollingüistes", i aixo, que, segons Vicent Bisbal del Valle, en el seu llibre Los Borja y la baronía de Llombay, pagina 192, deixa ben clar, que " De los centenares de manuscritos que han pasado por mis manos en mis investigaciones, sólo dos autores emplean la grafía Lombai: José Teixidor y Joseph Gil y Ferrer, (...) ambos en el siglo XVIII. En todos los demás manuscritosconsta Lombay o bien Llombay." Dic yo, deixe als llectors que adquirixquen el llibre, ya que no te desperdici, i si tenen algun dubte o volen que los facilite algun dels documents desl quals disponc, soles tenen que dir-ho. Al final l'Historia sempre ix i la veritat mos perseguix.En quant a les meues conclusions me les guarde, qui sap algun si dia li dedique l'articul que es mereix.
Ah, per cert, no volia abandonar este recorregut dels toponims i dels llibrets de festes, sense deixar un recadet de certa foto apareguda en un llibret de festes, concretament el de 2009.

Segons he pogut concloure, preguntant, aixo si a erudits i sobre tot gracies a un bon germà que es ficà en contacte en un afamat estudios de l'arap antic, la grafia ال تارئب  no correspon en cap moment al toponim Alfarp, ni a Alkharb (lloc assolat per una guerra o invasio), si no que mes be es referix a ال ارئب  Al Tarip (el que colpeja, o millor dit l'agressor). Lo mes curios de tot, es que eixa escritura no sol apareixer mai solta, ya que com a tal no te massa sentit; si no que sol apareixer unida al restant d'una frase. Podrien aprofitar ara que estan restaurant el castell per a vore si troben el restant, igual en pedres proximes o, com en molts atres llocs, en pedres que formen part de la muralla o dels voltants. Seria curios i gratificant poder llegir la frase sancera, ¿no creeu?
En fi, que passeu unes bones festes. Enguany per desgracia tampoc podre estar ahi, pero vos sentire des d'Aledua,¡¡puix encara seguixc aci!!

Fonts:

• MANUEL ARDIT LUCAS Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. Los Borja y la baronía de Llombay.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. La Baronia i el Marquesat de Llombay.
• ARCHIU DEL REGNE DE VALENCIA.
• lLIBRE DEL REPARTIMENT.
• LLIBRES DE FESTES D'ALFARP I LLOMBAY, des del 1982.

Sempre mos quedarà Vivers

Fa un temps ya molt llarc, vaig coneixer a un grup de gent, gent que lluitava per Valencia, gent que volia ajudar sense importar-li qui anava a figurar, gent humil i senzilla que amava Valencia i sa cultura, i no li importava furtar el temps que disponia per a estar en la seua familia per estudiar i defendre Valencia.
Pero els temps canviaren, i poc a poc esta gent va anar deixant tan apassionant treball, per diverses raons. Uns, ho feren per que pergueren l'ilusio, atres, deixaren el cami per motius de salut, pero majoritariament tots seguiren des d'algun raconet del Regne recollint i ajudant a millorar el nostre Regne. El no voler figurar, es va convertir en una creu. I aixina molts desaparegueren deixant un gran buit, i atres moriren deixant un gran monto de papers dins d'unes caixes que encara guarden en l'andana. ¿Que ha segut d'ells?

Hui, davant un panorama trist i misser, molts recordem quan anavem a sentir les seues charrades, eixes charrades en que mos explicaven lo que havien trobat, lo que havien conseguit durant llarcs anys de faena. Pero aixo ha quedat ahi, qui no recorda quantes hores es pergueren ensenyant als mestres a escriure i parlar valencià, per a que en acabant el sistema politic enviara ad estos mestres a casa. ¿Per que? puix no tenien coneiximents de catala, i aixina no es podria començar l'adoctrinacio en Valencia. ¿recordeu eixes nits, com dia Fullana, en que se cremaven cresolets o en que es gastaven les peretes?. Hui soles mos queda Vivers.
Fullana que fon un home lluitador, mamprenedor i sobre tot un gran amant de la nostra dolça llengua valenciana, te el seu bust en Vivers, bust que va pagar el Grup d'Accio Valencianista, com el te Constanti Llombart, o el mateix Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber), o inclus l'ilustre Roque Chabas.
Pero el tindre el bust en Vivers, ¡es una contradiccio!

Vivers representa per un costat l'esplendor de la Valencia floral. Alli era a on estaven els jardins del Real, i el Palau Real. Alli va ser a on en 1333 Vinatea va defendre els nostres furs. Pero, al mateix temps, alli es a on descansen els rests d'eixe Palau, inclus alli es a on perguerem el nostre esplendor.
Gracies al sabotage i a la mala gestio dels nostres governants, el Palau va ser derruït, sabotejat i sobre tot bandolejat pels que es feyen dir fills de Valencia. Pero no tot es va perdre, i les enrunes que quedaren foren enterrades en dos chicotetes montanyes que duen per nom, el del heroic general que va defendre Valencia durant la Guerra d'Independencia.
I aci comencen les contradiccions, puix precisament damunt d'estes montanyetes, fon a on degollaren al General Francisco Javier de Elio, per lluitar contra els lliberals, en favor a l'absolutisme del Rei. Seent el propi Rei Ferran VII,qui ordenara sa mort en el Garrote vil, i eixecutat pels seus propis companyons d'armes. Un home que lluita pel seu rei, que ho dona tot per ell, es ajusticiat per fer-ho. ¿Vos sona?. Pero lo pijor de tot, un home que lluità en contra de la lliberacio i a favor de l'absolutisme que mos imponia el Rei, i damunt des del Regne mes lliberal d'Espanya a on justament aci en este mateix jardi, o podria ser uns metros mes cap a l'est, Vinatea va defendre els nostres furs en contra d'un atre Rei, te una estatua erigida dins de Vivers. ¿Pot n'hi haure mes inconsciencia?
I aixina damunt les enrunes amontonades del Palau Real, tenim a un absolutiste, que al mateix temps va perseguir als que vullgueren de nou demanar els nostres Furs per al nostre Regne, ¿Per que? Perque ordenà amontonar totes les enrunes en 1814 per a cobrir-les de flors. Que bonico, en conte de manar tornar a alçar de nou el Palau. Puix ala, te fem un monument.
I aixina, els nostres ilustres que tenen el seu bust o la seua estatua en Vivers, gent de sobrada valencianisa i lliberals perduts, tenen que compartir espai en este home que mos va enterrar del tot el nostre Palau Real i damunt va ficar floretes per a que estiguera mes bonico. Alli tenim ademes, immortalisat lo que a Valencia, algu en son dia pensà, que li sobrava.Quina destrellatat.
En fi, hui seguim adorant misteriosament als absolutistes, als que miren per ser protagonistes, i als que se venen per quatre chavos al primer que los fa una guinyada d'ull. Ad eixos que mos donen ordens des de Madrit, o des de Catalunya, o lo que es pijor, als que les complixen, oblidant als lliberals, als que no els ha agradat mai ser protagonistes, als que ho han fet tot de cor. Seguim guardant enrunes en conte de tornar a alçar les glories. I aixina mos va.
Hui hem perdut tots els nostres drets, arrere queden els nostres drets recollits en els nostres Furs, el dret a ser lliure, el dret a defendre els nostres interessos (amagats dins d'unes lleis illegibles), el dret a que les lleis estiguen en la llengua del poble, el dret a que cada u siga amo de sa casa... Arrere tambe quedaren l'esplendor dels nostres pobles, l'agricultura, la llana, la seda, i tantes i tantes mes coses que mos han arrebatat els absolutistes. Arrere quedarà per al recort l'esplendor dels nostres artistes que defengueren la llengua valenciana per tots els racons del Mon, i aquells que moriren esperant que Valencia despertara en un Sol novell. Arrere quedaren tambe la taula de canvis, signe inequiboc de riquea, que mos ha segut arrebatada i furtada de les nostres mans per politics corruptes, que ademes rebran uns jornals destarifats per tan insigne traïcio, que no los facen tambe una estatua en les montanyetes d'Elio.
I mentres el poble, ay el poble... Seguix dormint en un fals somi, del que te por de despertar. I precisament eixe despertar serà cru, pero serà. I quan siga massa tart, eixe despertar no servirà per a res, puix des de Ponent i Tramontana mos envien l'aire que alça la pols dels camins que volem seguir i l'aigua que cau sempre just els dies que no fan escola. Per aixo es precis despertar, respirar el Llevant, tan nostre, que mos carrega de vitalitat, que mos dona aigua en dies secs, frescor en dies calits i calentor en eixos dies llarcs de Ponent.
Algun dia tornarem a vore renaixer eixe Sol novell, tornaren a juntar-nos tots a una veu, tornarem a reviure les nostres glories i sobre tot, tornarem a ser valencians.
Pero mentres, sempre mos quedarà Vivers, a on gent valiosa i lluitadora desperta tots els dies entre enrunes i absolutisme, entre odi i dolor. Esperant que per fi algun dia, algu puga dir recordant-los, que son dignes de ser valencians.

Per a Iris II (reconquista)

Primer que res, crec que li dec una disculpa a Iris, puix a part de gastar el seu nom, he començat un articul i he tingut que fer-ne un atre per a  poder explicar-li realment els fets de la reconquista, pero crec que una volta llegit l'anterior articul, podrà afrontar este d'una forma mes documentada, tenint ya una idea de com s'erigia realment la Valencia prejaumina encara que no li he contat que en eixos temps, se crearen els ravals de Russafa a on se va construir la residencia i jardins d'Abd Alla Al-Balansy fill d'Abderraman I en el sigle IX, o els Jardins del Real (i se supon tambe residencia) que va començar a construir el rei Abd al-Aziz en el sigle XI, mostra inequivoca de l'importancia i la riquea de Valencia.

Pero anem per a on mos haviem quedat.
Els grans terratinents valencians nomenen governador de Valencia a Zayan ben Mardanis, descendent del rei Llop, qui demana l'independencia de Valencia de Tunez, pero Zeyt, actual governador de Valencia es nega, tornant a rendir pleitesia a Tunez, la disputa es converteria en confrontacio belica, i Zeyt acabaria fugint a Segorb.
Poc despres,Zeyt, que ya havia firmat treues en Feran III de Castella i en Jaume I durant el seu govern,se desplaça a Calatayut a on el 20 d'Abril de 1229 firmarà un document pel qual se convertix en vassall de Jaume I demanant-li al rei l'expulsio de l'usurpador, prometent-li ademes, la quarta part de les rendes dels seus territoris. Com a proba de fidelitat i d'acort, Jaume I enviarà a Blasco d'Alagó per a que servixca i protegixca al nou vassall, encara que alguns historiadors mencionen que possiblement Blasco acodira a Zeyt refugiat d'un possible desterro.
Precisament este Blasco, seria una pesa clau en la Conquista, ya que degut a les seues continues exploracions pel Regne desvelava a Jaume I que el Regne musulma de Balansyia no era tan inexpugnable com se pretenia.
Pero un atre fet deuria marcar esta empresa, per un disputa, Jaume I empresonaria al Bisbe de Saragossa i el mateix papa Gregori IX (que tambe escombregaria a l'emperador Felip II) l'escombregà. Tenint el rei que demanar perdo al papa durant una enfermetat, este li'l va concedir, pero demanant-li a canvi la llibertat del bisbe i la conquista del Regne moro de Valencia.
¿Per que el mateix Papa volia reconquistar Valencia? Puix segons el propi Ubieto, podria tindre que vore en que en 1230 el gobernador de Valencia degollà a dos franciscans italians d'Umbria (Sant Joan de Perusa i Sant Pere Saxoferrato) que havien acodit al Regne de Valencia a evangelisar. Anulant en este gest l'acort que el seu antepassat el Rei Llop ya tindria en la Santa sede i impedint l'arribada de nous evangelisadors.

I aixina en 1231, en Alcanyis Jaume I se reuniria precisament en Blasco d'Alagó, i el el Mestre de l'Orde de l'Hospital l'occità Hugo de Fullalquer per a mampendre la Conquista de Valencia. D'esta reunio eixirien per boca de Blasco estes paraules "Que yo senyor he estat en la ciutat de Valencia be dos anys, o pus, quan vos me gitats de vostra terra. E no hi ha huy tant delitos llogar como es la ciutat de Valencia e tot aquell Regne: e te be set jornadas de terra de lloch".
I es precisament el mateix Blasco d'Alagó el que en 1232 començaria la mateixa Conquista, atacant i conquistant Morella.

Poc despres, el bisbe de Tortosa, reclamaria les possessions que li pertanyien a la seua diocesis (els dos costats de l'Ebre fins a Peniscola), i reforçats el aragonesos pels seguidors de Zeyt i pels templaris i hospitalaris que dirigits estos ultims pel mateix Hugo de Fullalquer començaren per conquistar Rossell en 1233.(fet que desbancaria la marca que seguix hui en dia pendent al nort del nostre Regne en este mapa de la Wiki).
Arribats aci, hem de dir, que Tortosa va ser conquistada en 1093 per aragonesos i genovesos, seent majoritariament la part aragonesa (3/4) repoblada básicament per l'Orde del Temple de l'Hospital, i la genovesa llogicament per genovesos. Ademes, i no vullguent eixirme'n del tema, hem de dir que des de l'Ebre fins al Cenia tot el territori era Aragones i va ser segons documents de 1198 i 1224 repoblats per Templaris i Hospitalaris. Aixina, com confirmen per eixemple els sobrejunters d'Arago designats per Pere III d'Arago en 1279 que venen a dir que Ramón Péres de Nabal, eixercia des del "Riu Ebre cap a Tortosa, fins al mar i fins al riu Ulldecona i fins al terme de Morella, cuant corre la moneda jaquesa." Veent-se estes paraules recolzades inclus reforçades si llegim les decimes que arreplegaria la Santa Sede en 1279/80 a on contribuixen en moneda jaquesa: Ribarroja de l'Ebre, Flix, Fatarella, Batea, Gandesa, Corberà, Mora, Bot, Arnés, Paúls, Mas de Barberàns i Ulldecona, tributant La Cenia en moneda Valenciana ( Antonio Ubieto dixit) I com demostraria este mapa del Regne de Valencia de 1640, a on en la part que hui es Catalunya se senyala o nomena com a Aragonae Ora, o siga Costa Aragonesa.

Pero seguim, Blasco conquista Morella, lloc de disputa, puix el rei en Jaume li exigiria la ciutat, ometent una llei o privilegi que havia redactat en 1226 per la qual donava com a privilegi al mateix Blasco tot allo que poguera conquistar en terres musulmanes. Pero este cas era diferent, puix el rei volia dominar totes les ciutats importants, i morella era una d'elles. Encara que tingue que conquistar primer Ares per a acorralar-lo.
I aixina gracies a l'entrada per Rossell, l'entrada des de Morella i les ajudes de Zeyt senyor de Segorb i nou vassall arribarien fins a Peniscola, a on degueren de recular, puix just en el moment de l'assedi. ¿El per que? Puix per que just en eixe moment caducava el temps requerit pel rei als seus vassalls que baix pena de desnaturalisacio o desterrament devien seguir al rei en les seues empreses quan este ho solicitava, durant tres mesos a l'any. entre anada, estancia i tornada.

Abandonat el primer intent, i conquistada Mallorca, Jaume I demana de nou una bula al papa, que este contesta el 9 d'agost de 1233, fent aixina de la conquista una creuada a partir d'este moment. Encara que no serà llegalment com vorem.
Reunits de nou en Monzo les Corts, retorna a la Conquista arropat pels nobles aragonesos, occitans, catalans (manco Lleida i la part de baix de l'Ebre que eren aragoneses com hem dit),navarros, castellans inclus francesos, i alemans vinguts gracies a la bula estesa per la provincia eclesiastica de Burdeos. Encara que no eren els que el rei esperava, puix la recuperacio de Terra Santa i les riquees d'Asia Menor eren empreses molt mes codiciades pels europeus.
Acabant de conquistar Peniscola i arribant fins a Burriana, a finals de 1235, les tropes de Jaume I ya han fet expedicions de saqueig en Almenara, Sagunt, Puçol, Paterna, Manises i Espioca. deixant per a mes tart, juny de 1236, una nova expedicio a Alzira, Cullera, Torres de Moncada i Museros. Comprovant en les dos, que un atac frontal contra Valencia no era possible. Per lo que torna a convocar Corts en Monzo.
Ad estes Corts acodiren, el 15 d'Octubre de 1236, tots els prelats i nobles d'Arago i de la Marca Hispanica (Catalunya sense Lleida ni la part Sur de l'Ebre), els representants de les Ordes militars i regulars, i els representants dels Consells de Lleida, Tortosa, Saragossa, Terol, Daroca, Calatayut, Tarassona, Osca, Jaca i Barbast. I es en este moment en el que realment Jaume I ya parlara publicament de creuada "assumentes crucem". Una creuada a la que no pot estendre totes les bules, puix despachades del 5 al 11 de febrer de 1237 el Papa despacha bules per als bisbes de Taragona, Narbona, Arles, Aix i Barcelona donant la mateixa indulgencia als que foren a la Conquista de Valencia, fins que es conquistara la ciutat, que als que anaren a Terra Santa. I segons les mateixes Corts de Monzo, la reunio de les hosts estava fixada per al 17 d'abril en Terol, per lo que no quedava temps per a repartir estes bules entre els creuats. Ademes, atres cavallers impedien la dita creuada, segons se pot llegir en la bula oferida ad estos pel bisbe d'Osca el 9 de febrer d'este mateix any.
I aixina acodiren a dita reunio, el cavaller de la Marca Guillem Agullo, els nobles aragonesos Jimeno d'Urrea, Fernandez d'Azagra (Senyor d'Albarracin), Artal d'Alago i Pere Cornel. De les Ordens militars soles el maestre de l'Hospital i el comentador Calatravo d'Alcanyis en les seues hosts. Els Consells de la Marca, els de Calatayut, Tarazona, Osca, Jaca i Barbast no acodiren, pero se presentaren els de Daroca, Terol, Alcanyis i Castellot, arribant en l'ultim moment el de Saragossa. I es en esta nova espedicio quan arriba a conquistar el Puig (que antigament era de Cebolla i passaria a ser de Santa Maria), supostament el 25 de Juny.
Es aci a on se fixaria el nou punt estrategic, d'a on se planificaria la conquista de la ciutat, pero el rei creu necessari la vinguda de mes guerrers i deixant a son tio Berenguer d'Entença al carrec del lloc, l'1 d'agost decidix partir a la busqueda d'estos nous guerrers, sobre tot ara que ya s'han estés les bules, i aixina el 12 en Lleida comença el reclutament passant per Saragossa, Osca, Barcelona i Tortosa i fixant com a data i lloc de reunio el dia 4 d'abril de 1238 en el Puig.

El dijous 20 d'agost de 1237 passaria a ser un dia negre per al rei, puix reunides les hosts en Enesa (segons Ubieto prop d'Oropesa), son atacades per un eixercit de Zayan produint una encarnisada batalla en la que el bando cristia s'alça guanyador. Perdent al seu cap Berenguer d'Entença i demostrant a Zayan i al mateix Jaume I que en una lluita a camp obert la victoria cristiana es un fet mes que demostrat.
Pero Jaume I tardaria molt en rebre la noticia i segons nos conta en sa Cronica, tant pronte com la va rebre se traslladà al Puig. Fixant alli (segons Carta del mateix rei a Na Violant sa dona en que li diu que anirà al Puig passats els nadals) el seu campament fent vot de no abandonar-lo fins conquistada la ciutat.Rendint-se en les seues eixides Almenara, Uxo, Nules i Castro, i rendint-se mes tart Paterna i Bufila.
Aixina amanegue per fi el 4 d'abril dia de la reunio, pero el rei va tornar a comprovar el fracas de la convocatoria. Puix segons redacta en la Cronica, soles assistiren el maestre de l'Hospital i un comentador del Temple, que tenia 30 cavallers), el comentador d'Alcanyis i el de Calatrava, els nobles Guillem d'Agullo de la Marca i els aragonesos Rodrigo de Lizana i Perez de Tarazona. Un total de 140 caballers de llinage, 150 almogavers i uns 1000 homens de peu. Als que se li havien unit algunes atres gents mes a part i els ya dits Consells aragonesos. Pero Jaume I mamprendrà iguament l'assedi i aixina el dia 22 d'este mateix mes i any començarà el mateix a la capital del Regne de Valencia. Tallant i ocupant l'horta segons la costum de la llei de cavalleria.

Pero Zayan, qui ya havia intentat la defensa per mig d'un atac en camp obert, no es va quedar tancat de braços es reunirà una primera volta en Jaume I al que li oferix la pau a canvi de tots els castells entre el riu Turia, Tortosa i Terol, un palau en la Zaidia de Valencia i 10.000 besants de renta en esta ciutat. Ofrena que rebujarà Jaume I puix tots eixos castells ya s'han rendit als seus peus i actua com a creuat, seent soles possible la Conquista o la derrota. Davant esta negativa, el mateix Jaume I se compromet a protegir i ajudar als emissaris que enviaria Zayan per a demanar auxili al seu senyor Abu Zakkarilla, senyor de Tunez, i fixa en un determini de tres mesos per a rebre eixa ajuda, si no es aixina, se fixara el dia de la batalla.

De repent, el dia 7 d'agost son divisades les 12 galeres caregades de diners i menjar, que no pogueren desembarcar en el Grau, degut a que la costa estava totalment dominada pels cristians, pero que segons mos diu Menendez Pidal en Historia de España, conseguiren desembarcar en Denia. Cosa que de ser certa, pareix ser que Zayan no va saber res,i considerant que ell no rendia la ciutat si no que ho feya el mateix Islam, el 28 de setembre Valencia es rendiria al seu nou rei. Aixina ho descriu el mateix rei en la seua cronica "E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era Valencia, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E ells dixeren que els plaia. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déus nos havia feita "( que com pots comprovar, Iris, per les pintures antigues, eixa senyera se representava en dos barres roges sobre fondo groc. Ademes en remember valencia pots vore a on estava situada la torre d'Ali Bufat o del Temple). Pero ademes, Zayan firmaria en Russafa les capitulacions, que començaven per seu nom “Çayen Regi, neto Regis Lupi” i que afig entre atres coses que, “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint” o siga que els moros que vullguen poden quedar-se en les seues propietats, i ademes, se fixa un determini de huit dies per a abandonar la ciutat, i ademes el mateix rei se compromet a ajudar als que no vullgueren quedar-se a arribar a terres musulmanes. Pero Jaume I en la seua cronica oblida alguns punts, com que en l'apartat primer, a on deixa eixir als musulmans en les seues armes.
Ademes, firmant Zayan estes capitulacions se convertix en Vassall de Jaume I qui el te que protegir ad ell i al Regne de Denia durant els proxims set anys, o lo que vindrien a ser els castells de Denia i Cullera i els seus termes.
Lo que faria que estos no foren conquistats fins el 1245, en que acabaria la Conquista, tenint com a llimit Biar (segons el tractat d'Almizra).
Aixina el 8 d'octubre Jaume I entraria finalment triumfal en Valencia, conseguint per fi conquistar-la i coemnçant al mateix temps la reestructuracio del Regne, ara ya cristià, de Valencia damunt del ya existent Regne moro de Balansyia.

De les capitulacions tenim dos coses que hui pareix que hagen oblidat molts mestres. Per una part, acabat el punt quart d'estes capitulacions, tenim que els nobles que mantindran el pacte son : L'infant Ferran, tío del rei, Nunyo Sanchez, familia del rei,Pere Cornel, Pere Fernandez d'Azagra, Cargía Romeo, Rodrigo de Lizana, Artal de Lluna, Berenguer de Entença, Guillén de Entença, Atorella, Asalit de Gudal, Fortuny Aznarez, Blasco Maza, Roger, comte de Pallars, Guillem de Moncada, Ramon Berenguer d'Ager, Guillem de Cervello, Berenguer d'Eril, Raimon Guillem d'Odena, Pere de Queralt,Guillem de Sant Vicent. Lo que mos donaria un total d'onze aragonesos front a 6 catalans puix ni Ager ni Pallars (Lleida) son catalanes en eixe moment, segons confirmen el pagament d'estos a Roma en moneda Jaquesa i en Onces de Jaca respectivament.
Atre punt, ya mencionat es el que se quedaren els moros en Valencia, com a prova mes que eminent, tenim tambe una donacio feta dos dies despres de la rendicio pel mateix rei a Pere Ayera de dos cases propietat de Mahomat Abin Atro a on Pere tenia la protestat de "donar-les, vendre-les, empenyorar-les a qui volguera segons sa voluntat a excepcio dels cavallers i els sants". Per lo que quedant-se Mahomat en la ciutat, podria recuperar sa casa soles tornant-la a comprar. Puix es molt coneguda l'alta frecuencia de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.
Pero ademes, el mateix rei fixa que per a conservar les propietats, els propietaris deuen quedar-se en lo Regne per a repoblar-lo.
I aixina en 1270 el mateix rei protesta que “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” o siga, que soles vingueren un total de 30.000 repobladors dels 100.000 que ell esperava, i afegim mosatros d'un total de 400.000 pobladors que ya n'hi havien entre mossaraps, musulmans i judeus.
Pero este no es l'unica queixa, puix en el seu testament que ya hem oferit aci en Certea d'un orige manipulat mos delata el mateix referint-se a la seua vinguda de Xativa ”Cuando volvimos á Valencia, de los caballeros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habian quedado en Valencia sino algunos que no tenian heredamientos en Aragon ó en Cataluña...E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes".
Ademes i per a desbancar ya d'una volta eixos aires expansionistes que mos bufen des del Nort, hem acodit als estudis fetsper dos erudits historiados, Just Perez d'Urbel i Bernardi Llorca, que declaren "la invertebrada falta de alimentación -como atestiguan los esqueleteos exhumados en los cementerios de la Alta Edad Media-, pesava hacia siglos sobre el mundo rural, haciendo muy elevada la mortalidad infantil y ahogando toda posibilidad de expansión demográgica."

En fi, i tenint en conte que despres de repassar el llibre del Repartiment i el d'Aveïnaments per Amparo Cabanes d'un numero total de 3300 reparticions soles 228 corresponen a catalans i 1683 son Aragoneses, quedant 1389 repartides entre castellans, navarros i gent de Provença.
Pero ademes, atre fet que mereix ser remarcat es que fins a 1263 se regien en fur aragones " Cirat, Morella,Vallibona, Vinaros, Boixar i Fredes,Vilanova d'Alcolea, la Mola Escabrosa, Corachà, la Penya de l'Aranyol, en Castell de Cabres, Castellfort, Burriana, Benicarló, Almassora, Salzedella i Lludient, Benassal, Albocacer, Catí, i Riu de Truites", els decrets de Lleida regien "Calig, Cervera del Maestrat, Rosell y San Mateu, Vilafamés, i Cabanes" i els de Barcelona (encara no s'havien arreplegat com a Usatges(1283)) " Castell de Gisbert, Moncada i Beniacaldim d'Almenara" fet que mos ajudaria a replantejar eixa frontera llingüistica que tant mos volen impondre des del Nort.

Pero ademes, en reconeiximent de que seriem un Regne independent i seriem la continuacio del ya existent, en 1239, el 21 de Maig Jaume I ya parla de la "curia Valentina" concedint el 29 de decembre el Tribunal de Justicia. Ademes, els jurats no podrien provindre ni de la noblea ni dels clero, tindrien que ser del poble i parlant de jurats, en eixe mateix 1239, en el Fur XXXV ordena que les sequies es reguen "segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de sarrahïns". " Per nos e per los nostres donam e otorgam per tots temps a vos tots ensemps e sengles habitadors e pobladors de la Ciutat e del Regne de Valencia e de tot lo terme de aquell Regne, totes e cascunes cequies franques e lliures, majors e mijanes e menors, ab aygues, e ab manaments e ab duhiments daygues e encara aygues de fonts: exceptat la cequia real qui va a Puçol: de les quals cequies, e fonts hajats aygua, e enduhiments e manaments daygues tot temps continuamet de dia e de nuyt. En axi que puscats daquelles regar e pendre aygues sen alcuna srvitut e servici, e tribut, e que prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins."
Com per a inventar-mos historietes, eh Iris.

Fonts:Origenes del Reino de Valencia. Antonio Ubieto.
Valencia realidad histórica. Fernando Millán.
Historia de España. Menendez Pidal.
Crónica de la inclita y coronada ciudad y reino de Valencia. Rafael Marti de Viciana.
Llibre del Repartiment de Amparo Cabanes.
Articuls d'Agusti Galbis
Articuls de Ricart Garcia Moya
I congres de la Llengua Valenciana. Patronato historic artistic cultural d'Elig.

Per a Iris I (ans de la reconquista)

Iris, es una chiqueta a la que li tinc molt apreci, en part per que soc amic de son pare i en part per que ella tambe seu guanya. Pero el dissabte passat, me va fer una pregunta que la veritat, me va fer pensar un bon rato.
Anant caminant per la plaça de la Mare de Deu, me va preguntar...- Jose, ¿tu saps alguna cosa sobre la Conquista de Valencia? ¿Saps el per que mos varen conquistar els catalans i el per que els aragonesos ho feren soles per l'interior?-

Ni que dir, que me vaig riure, pero al mateix temps me va entrar pena, pesar diria yo, per que un docent ( que se supon ha estudiat durant molts anys) puga ensenyar estes coses als seus alumnes. I tinga la santa poca vergonya d'impondre unes idees tan falses i tan poc fundades per a recolzar o intentar explicar aixina que en la costa se parla catala, i en l'interior castellà.
I es que la veritat, no entenc com despres de passar per lo que estan passant actualment els mestres, seent qüestionats i sobre tot despres de perdre tot rigor, ¿no se donen conte que han segut gastats durant molts anys per a adoctrinar als mes menuts i aixina conseguir que els mes majors confessen tambe en el Dogma creat per l'extremadreta i la banca Catalana? Puix se veu que no. Se veu que seguixen errant en els mateixos punts, suponc tambe que degut a que han patit tambe eixa adoctrinacio ells ans. I pensar que els alumnes los duyen una poma per a poder menjar durant el dia i que juntaven uns pocs centims per a que pogueren tindre un pollastre o un polit la Nit de Nadal... ¿Que ha canviat en vosatros? ¿Que vos ha fet deixar l'educacio per a ajudar a l'adoctrinacio?

I es que pense realment que ya es hora de que se lleven la caraça, tant ells com el restant de la societat valenciana. Ya es hora que tots sapiam la veritat i pogam difondre-la sense por i sense tindre que aguantar les rises d'eixos adoctrinats que sense cap tipo de rigor seguixen predicant un dogma creat pel fasciste reconegut Prat de la Riva per a conseguir una Catalunya Gran, o com mes tart nomenaria el falangiste Fuster, uns Països Catalans.

Pero com tot, no es facil entendre l'historia si realment no mos traslladem ad ella, si realment no retrocedim en el temps per a saber realment com era Valencia (o millor dit Balansiya) uns anys ans d'esta famosa reconquista.
Molt han estudiat els fets els historiadors, i no es gens d'estranyar que molts d'ells han dedicat part de la seua vida a l'estudi de Balansiya (com podrien ser Menendez Pidal o el mateix Ubieto) pero que aixina i tot, pareix que hui tots obliden fets historics que marcaren un moment historic que definiria per a sempre el futur del Regne de Valencia.
Despres de la "conquista " musulmana de Valencia (718) i de tota Al Andalus, que no va ser mes que l'arribada d'uns nous salvadors que prometien als esclaus la seua llibertat a canvi de professar en l'Islam, davant estos fets, els pobles se rendien als nous senyors, i els antics senyors fugien en sa majoria a terres mes al nort (fins passar els Pirineus).
Es fals el postulat que molts dels "pseuhistoriadors" pancatalanistes atrubuixen a que Valencia era un Regne desertic i decadent, puix lo verdaderament decadent fon l'estat de l'imperi Visigot, i l'unic territori que presentava certa desertisacio, podriem dir que fon de Valencia (pero realment no exisitixen eixes proves irrefutables, puix en molts i moltes ocasions se sol confundir Balansiya ciutat, tambe nomenada en molts escrits i pribilegis Marinat al-Turab (cuitat en terra, per situar-se en mig dels dos braços del Turia) per la Balansiya provincia o regio , puix en eixa epoca era molt mes important a nivell de ciutat Oriola , a on si n'hi hague resisitencia per part del Comte Teodomiro,(qui en senyal de pau o pacte arribaria a casar a la seua filla en Ibn Jattab, seent els fills d'este matrimoni el primers seyor de Balansiya, i ajudant al mateix temps a la vinguda de llauradors siris i egipcis que ensenyarien els seus secrets de rec i agricultura als mateixos mossaraps), o Sagunt que ya fon ans capital de Roma.
Lo que si es cert, es que fon per tant relativament facil esta conquista i existint com a prova la majoritaria islamisacio del poble, que conviviria en els cristians fins l'arribada de Jaume I. Pero una volta establit el nou poder, i degut a la continua lluita de poder els nous mandataris, els berebers, siris,... inclus els mateixos judeus ya residents ans i els mossaraps reclamaren un nou lloc dins d'eixe poder. Lo que començà a crear una serie de lluites internes, per a les quals en moltes ocasions els mateixos musulmans tingueren que recorrer als cristians castellans, que com a mercenaris ajudaren a decantar la balança a favor d'uns o atres.

I aixina arribaren al 1085, en que el Rey de Lleida Al-Mundir i el Comte de Barcelona Ramon Berenguer II comencen ha acossar la Valencia de Al-Qadir, qui demanaria ajuda al cavaller Rodrigo Diaz de Vivar. Qui no ho dubtaria i acodiria en sa ajuda, fent recular ad estos. Pero curiosament en 1088, Ramon Berenguer II s'aliaria esta volta en Al-Musta'in II de Saragossa per a tornar a provar sort sobre el Verger Valencià, pero atra volta el Cit, esta volta aliat en Al-Mundir va desbaratar els plans, arribant a pactar en Berenguer l'alçament de l'asedi, i com no, erigint-se com a nou protector de Valencia, de qui cobraria els corresponents tributs de proteccio.
Pero no content en aço, i ajudat pels mossaraps valencians, comença a conquistar terres Valencianes arribant fins a Buriana, a on en 1090 i veent que se situava prop de Tortosa es atacat novament per les tropes unides de Al-Mundir de Lleida i de Ramon Berenguer II, alçant-se novament el Cit en la victoria.
Mes tart, en 1092 una nova aliança, esta volta del Rei Castellà Alfons IV, en Sancho Martinez d'Arago, Ramon Berenguer i les tropes de Genova i Pisa intentaren derrotar al Cit en Terres Valencianes, alçant-se este ultim de nou victorios.
Pero en eixe mateix 1092, el 28 d'Octubre, el cadi Ibn-Yahhaf eixecuta a Al-Qadir, lo que provoca el principi de la reconquista del Cit, que tindra el seu fi el 17 de Juny de 1094.
Pero, Valencia torna a capitular a la sort dels almogavers en maig de 1102, justetament 3 anys despres de la mort del Cit, quan la seua dona Na Gimena abandona Valencia a la seua sort despres d'haver resistit als continus atacs ajudat del seu gendre Ramon Berenguer III.
Es curios, que en estos moments, el Port de Valencia i els seus productes ya eren mes que coneguts, ya que com hem pogut vore, tots els "veïns"volen apropiar-se de Valencia, inclus els mes experimentats navegants i comerciants (Pisans i Genovesos). ¿Podriem ya parlar d'un Regne ric i alvançat? Yo crec que si, no com l'han volgut pintar alguns.
Tambe resulta curios, que en els documents atribuïts al mateix Cit, concedix privilegis als mosaraps valencians que l'ajudaren. Que tambe ajudaren a creixer novament el numero de cristians, com establixen atres documents de la Catedral de Toledo i del Vatica

Pero l'Historia te mes coses guardades per a mosatros. En 1147 soles 45 anys despres de l'eixida dels castellans de Valencia, apareix en l'escena Muhamad ben Mardanis, mes conegut com el Rei Llop (Llop Marti), qui aprofitant la solsida almogaver i recomanat pel governador (almogaver) de Balansiya se proclama el nou Emir de Valencia.
Mardanis, o Marti, era mosarap, pero gendre d'una familia musulmana de molt de pes. I ajudats per estos, i en un eixercit engrossat per molts cristians, establirà un nou Regne que no soles compren Valencia, si no que passa per Murcia i arriba inclus a Almeria. Creant ademes, entre el 50 i el 71 (a 67 anys de la reconquista per part del rei Jaume I) un Regne ric, degut als seus productes i a l'exportacio d'estos seent els productes mes cotisats d'Europa, de Bizantí i de Bagdat, i poderos culturalment que formats en les escoles de Denia, Alzira i Russafa faran de Valencia un centre cultural soles comparat per Bagdat.
Pero no tot foren glories. Despres de descobrir que el seu sogre volia matar-lo per a proclamar-se ell Emir, manà l'eixecusio d'este i de tota la familia, tenint que eixecutar tambe a la seua dona (filla del traïdor) i als fills que havien naixcut d'esta.Uns anys mes tart, i volent la pau li va costar jurar obediencia a Alfons VII de Castella.El rei Llop moriria en 1171, pero Valencia seguiria seent un Regne desijat i envejat per tots, tant economica com culturalment.
De 1169 data la carta del Papa Aleixandre III agraint el tracte oferit pel rei Llop als seus subdits mossaraps.
Uns anys mes tart (1227-1228), els grans terratinents valencians, veent arribat el moment (de la mateixa manera que ya passà en 1147) nomenen a Zayyan be Mandanix, descendent del rei Llop, per a que s'erigixca emir de Valencia i torne a proclamar l'independencia del Regne respecte a Tunez. Pero l'actual gobernador, Abu Zeyt, no està dispost a permetreu, i se posa immediatament baix la proteccio del sulta de Tunez. Lo que provocarà una confrontacio militar en la que Zeyt acabaria fugint de Segorb cap a Arago.
I aci es realment a on començariem a discutir la reconquista de Valencia per Jaume I, que tambe intentare resumir lo maxim possible.

Zeyt, que ya havia firmat treues en Feran III de Castella i en Jaume I ,se desplaça a Calatayut a on el 20 d'Abril de 1229 firmarà un document pel qual se convertix en vassall de Jaume I demanant-li al rei l'expulsio de l'usurpador, prometent-li ademes, la quarta part de les rendes de tots estos territoris.

Continuarà...

FELIÇ ANY NOU

¿Respecte a la constitucio?

D'un temps fins aci hem tingut que aguantar certs comentaris d'un sector minoritari de la nostra societat, un sector que hui en dia s'alça posseïdor de la veritat i, com no, defensor de la Constitucio (aixo si, quan ad ells els beneficia).
Aixo m'ha fet pensar, la veritat, i m'he vist obligat a defendre'm, puix no es nou (com be diria Orwells) vore com hem perdut la consciencia i sobre tot la realitat historica des de que cert politic Norteny pronunciara aixo de N'hi ha que canviar no cinquanta anys de l'historia d'Espanya si no que cinscents
I aixina mos va. Pero lo que no pensava este Jedy casat en la florista de la GenCat es que encara que se canvien les noticies i els llibres d'historia, n'hi han fets i coses que no poden canviar (ni per a be ni per a mal).

Yo se, per atra part, que me faig molt pesat (cansino seria en castenallo) pero es que si fins la Constitucio mos dona la rao... ¿Que fan els nostres politics negant-nos uns drets que ya varen votar els nostres pares?... ¿O es que encara estem en dictadura i no ho savem?...
¿Qui deuen de ser realment els indignats?

Repassant per la Constitucio Espanyola, me trove diariament en incopatibilitats que realment son de Jujat de Guardia, pero clar, aixo si passa pel Jujat Constitucional, se transtoca i es convertix en tot lo contrari. ¿Qui vigila als que mos vigilen?

Aixina, i perdoneu l'introduccio, aribem a que segons la Constitucio de 1978 (encara vigent, mes que parega lo contrari), tenim en l'Articul 147, concretament en el seu punt 2 que:
Los Estatutos de autonomía deberán contener:
La denominación de la Comunidad que mejor corresponda a su identidad histórica.
Aixo eixit d'una Constitucio que firmaren els nostres pares i yayos per a defendre el seu present i com no el futur dels seus descendents.
Pero, com sempre no guanyen els bons, i com en tots els llocs els que tenen la rao son silenciats (Broseta en un tir al cap), i una volta discutit en Madrit el nostre Estatut (lo de nostre es per que fica Valenciana, per que realment el votaren Madrilenys, Vascs i Catalans, i el que se va negar, ya savem com va acabar) mos trobem en estes paraules (les fique en castellà, puix ni en la nostra Uikipedia he pogut trobar la copia del nostre Estatut en valencià)
Aprobada la Constitución española, es, en su marco, donde la tradición valenciana
proviniente del histórico Reino de Valencia se encuentra con la concepción moderna del País Valenciano, dando origen a la autonomía valenciana, como integradora de ambas
corrientes de opinión que enmarcan lo valenciano en un concepto cultural propio en el
estricto marco geográfico que comprende.
I aixina en l'articul 1 podem vore:
TÍTULO I. La Comunidad Valenciana
Artículo 1
1.- El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se
constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la indisoluble unidad de la nación española, como expresión de su identidad histórica y en el ejercicio del derecho de
autogobierno que la Constitución reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunidad Valenciana¿?
¿Qui ha dit que el nostre Estatut es llegal?... ¿Des de quant un Regne com el nostre se convertix en una simple Comunitat de veïns (que manco que l'apelatiu floral com Navarra (Si vol Catalunya, clar))
Per que lo millor de tot, no es aço encara, puix si llegim realment el Preambul, igual mos sorprenem: "dando origen a la autonomía valenciana, como integradora de ambas corrientes de opinión que enmarcan lo valenciano en un concepto cultural propio en el estricto marco geográfico que comprende." Si juntem les dos corents, igual estem creant uns Països Valencians amparats per la Constitucio (sempre parlant en termens llegals, clar), puix segons l'estricte marc dels pancatalanistes (maxims impulsors d'estes llinees que pareixen no dur-nos a cap costat) Valencia i Catalunya son una, i que yo sapia l'Estatut Català, no parla del estricte marc geografic que aixo compren. En fi, ni mos conve ni mos interessa, l'imperialisme es cosa seua, no nostra.

Pero es que la Constitucio (que com he dit ans va ser votada en referendum pel poble) mos demostra una volta mes que els nostres politics mos han estafat, mos han venut un gat pelat com si fora una llebra, i mos han ajudat a fer en ell una paella.¿Que diria de mosatros Vinatea?

Aixina, si mos fixem en la Constitucio, tenim que en l'articul 3 podem llegir:
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
¿Proteccio? ¿Respecte? Vinga va, per favor, si fins i tot s'han apropiat de la nostra llengua i li l'han venut al Jedy per uns misers vots per a que Charlot manara en Espanya, ¿que estem folls. ¿Que queda d'aquells politics que lluitaren contra la dictadura i la manipulacio?
Clar, ara el PP, i atres de quin nom no vullc ni enrrecordar-me, volen revisar el nostre Estatut, per a oferir-lo al poble per a que el vote en referendum.
Pero... ¿oferiran una copia exacta a cada ciutada en edat i dret a votar?
¿O com venen fent des de 1982 mos oferiran en els "seus" mijos de comunicacio uns punts i articuls determinats per a que la gent (adoctrinada i sense capacitat de decisio) el vote com votaria al president de sa finca (per que pareix bona persona)?
I encara que parega mentira, yo me pregunte... ¿Deixaran amagat en algun raco un articul que permeta les emisions illegals de TeVen0'3 en el nostre Regne?
De moment, i de cara a la galeria, l'unic punt "important" per al PP es eliminar del preambul el nom de Pais Valencià ¿A quin preu?
Aixo ho sabrem en proximes entegues, si finalment decidim votar sense mirar (com hem fet sempre)
¿O preferim canviar les coses?

La terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d'una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l'inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l'arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina "La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d'ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur".
Durant l'Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla... defengueren el concepte redo, pero l'iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l'italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l'expedicio anava a nom del primer, encara que no l'acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l'historia d'una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d'Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d'alguns de posseir el mando d'este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ". Esta frase sempre m'ha agradat. ¿Com s'explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N'hi havien notaris... es curios, ¿no?

Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l'escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l'inquisidor catala Nicolau Eimeric

I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.

Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 "Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana". Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l'acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir "Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...". Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d'Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l'Art del bon morir diu "… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil", no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir "Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines" com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d'Oracions de Ramon Llull "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera..." o siga dos torts d'un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d'un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana".
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : "ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína".

Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill "Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar...Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. " en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.

Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l'obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu "Y así entre los griegos decimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica, dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originaria española, diferente de la cantabria". Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià "lengua española diferente el castellano", podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a "dialecto de los Valencianos"(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l'arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina " Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia." Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? "lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón."
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).

Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a "dialecto del catalán" que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia

Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:" No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana" ademés de que "el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada" .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?

I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l'Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s'haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l'Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l'obra de Persiles i Segismunda mos diu "La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradable" Mentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d'estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu "lengua gascona i malsonante" (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de "le France" o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d'una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d'una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l'absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.