IndinGAVs

Suponc que lo que no pensaren en eixa reunio de Lo Rat Penat de 1976, Rafel Orellano i molts atres bons valenciaistes, era que anaven a crear no soles un GRUP de valencianistes disposts a defendre l'identitat i la llengua valenciana, si no que anaven a crear tota una institucio que anava a servir de plataforma per al que viure de tot un Regne.
Eren anys dificils i el pancatalanisme, com de costum, estava ya molt ven arraïlat en el nostre Regne, no soles dirigia Universitats i oferia bons jornals als seus seguidors, si no que damunt començava a fer mossa dins dels partits politics. Tots sabem que refundar un partit no es llabor facil, i sobre tot que se necessiten molts mijos per a poder dur-ho a terme. I si per ad aixo i per a poder expressar les nostres creencies o sentiments hem de renunciar ad alguna cosa, ho devem de fer per be del partit.
Pero lo que passà en eixos moments dins dels partits valencians, no va ser soles renunciar ad algun punt en si, si no que va anar molt mes llunt, inclus a renunciar a l'identitat dels propis partits, i tot, aixo sí, d'una forma molt ben remunerada.
Franco estava a punt de morir, i els valencians haviem vixcut immersos en una letargia absoluta, gracies al bombardeig constant que sabiament dut a terme per Castella, mos havia fet dormir en el somi profunt de que "España es una, grande y libre".
I aixina reberem la mort de Franco, mes pronte en pena i en pessimisme. que en l'alegria que ho va fer el restant del territori espanyol. L'incertitut del que passarà, va omplir tots els nostres estaments, tant culturals com politics i eixa incertitut mos va dur inclus a abraçar atres dogmes, que encara que ficaven mes en perill la nostra integritat llingüistica i cultural, mos feyen despertar i sentir-mos poble. I es justament gracies ad eixe nou dogma i als diners que des d'alli venien, que els nostres politics, en la llinia de lo que venen fent des d'eixe moment, renunciaren a sa identitat i permeteren accedir al poder a tot aquell que en la bossa plena abraçava o se sentia atret per l'ideologia politica de cada u.
I es aixina com des del si de molts partits, se va optar per expulsar als seus dirigents o als sectors mes valencianistes per a poder impondre les tesis catalanes o millor dit pancatalanistes. Dins el PSOE, Lerma i Ciscar destruïren per complet a Del Hierro i el seu sequit, canviant en poc de temps la senyera per la marfega i el valencià per un dialecte que mes pronte feya riure que servia per a poder parlar. Per donar un eixemple prou conegut.
Pero no era tot pancatalanisme lo que circulava per Valencia, aixina el 12 d'Agost de 1976 (encara que he llegit en molts llocs el 23 de juny), Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil, La cambra oficial de comerç, l'Institut Valencià d'Economia, les Diputacions provincials de Valencia... solicitaren a l'Estat Espanyol l'autonomia economica, administrativa i cultural de la Regio Valenciana, lo que vindria a ser la primera demanda del ple dret d'Autonomia.
Pero tornem al GAV, ara que ya mos hem ficat en la situacio que se vivia en Valencia.
Orellano i molts mes, un dia al finalisar una reunio en Lo Rat Penat, pensaren en la possibilitat de crear un grup de gent, que no lligada a cap associacio cultural, poguera mostrar al poble que era lo que estava passant i que al mateix temps servira com a resistencia per a impedir l'ascens mes que imminent del pancatalanisme dins de tots els estaments, i com no, la desvalencianisacio que patia Valencia per culpa de la castellanisacio imposta durant els 40 anys de dictadura. I decidiren començar.
En primer lloc, feren una caravana informativa fins a Alcoy, a on el PSAN havia reeducat a la societat alcoyana fent-los creure que el nom d'Alcoy no era mes que un castellanisme (ocultant aixo si tot lo que l'historia li havia donat durant la llarga vida del poble), per ad aixo cada u tingue que recorrir al seu propi vehicul, i els que no ne tenien eren servilment acomodats en els que n'hi havien. La caravana tingue com a primer objetiu, l'alcalde, al que despres de buscar-lo durant casi tot el dia, el conseguiren trobar i al que li entregaren un panflet a on venia detallada tota la toponomia, i els moments en que esta era aplicada, d'Alcoy, dient-li ademes, que l'acatament en I era (com tots sabem) un catalanisme innecessari.
L'alcalde va prometre tindre en conte l'escrit, pero finalment va fer cas omis, per lo que pocs dies mes tart la caravana informativa va anar casa per casa entregant el panflet en ma de tots els ciutadans que obriren, i els que passejaven pel poble. Tot un exit i damunt gran per considerar que era la primera volta que se feya un acte aixina.
I d'esta forma naixque el GAV, el 9 d'octubre de 1977. Per a tal efecte, entre tots feren que fora el seu primer president En Rafel Orellano, puix realment d'ell havia naixcut l'idea i ell havia segut l'encarregat de liderar la primera caravana.
Pero esta associacio com totes tenia que contar en unes bases, que ademes anaven a ser les ideologies que marcaria al GAV:

• Regne de Valencia, com a nom historic i vigent del nostre territori.
• Llengua Valenciana, historica i com a tal indepent.
• Real Senyera Valenciana, com a bandera historica del Regne que ho era.

Com tambe naixqueren en eixe moment les formes d'actuar per a fer-ho possible:

• Promocionar i difondre la cultura i llengua valenciana.

• Adoptar postures més actives que se traduïren en accions constants en el carrer.

Despres, en 1978 vingue la Constitucio, eixa carta magna que mos feya ser a tots iguals davant la llei (per lo manco aixo diu) i que respectava la llibertat d'expressio (cosa que ya s'encarreguen els nostres politics que no ocorrega, faltaria mes) i gracies a la qual començaren a redactar-se els primers Estatuts d'Autonomia.
Com em dit ans, eren temps dificils, temps en que tots voliem lo millor per al nostre Regne, pero en el que molts, amagats com a democrates tenien teixit un pla maquiabelic que estava dispost a afonar-nos i a deixar-mos sense identitat.
Com ya hem dit en varies ocasions, sobre tot des del PSAN, se va elaborar lo que voldien fora el nou Estatut del nostre Regne, La Proposta d'Elig (escrit Elx com en epoca castellana de postconquista), ometent el nom historic i llegal de Regne de Valencia, que mos havia acompanyat durant tot el temps en que ho forem i que era la forma vigent amparada per la llei, inclus vigent en eixe moment gracies al Real Decret del 30 de novembre de 1833 (Art.2) en que diu que "el Reino de Valencia el componen Castelló, Valencia i Alicante", vigent en eixe moment gracies a l'articul 5 del Codic Civil, cosa que no anava acceptar el GAV, i aixina ho va fer, intentant mostrar als politics i a tot el poble en general les estratagemes que des d'un sector minoritari pero recolzat per la banca i la burguesia catalana volien eliminar la paraula Regne per a abraçar la paraula Francesa Pais, que havia naixcut per a designar al nostre Regne en la Catalunya de finals del sigle XIX.
He d'aclarir que en epoca de republica, tambe batejaren en Pais el nostre Regne els republicans, pero com a Pais de Valencia, no de la forma en que ho fan els pancatalanistes (com han fet en l'academia politica) per a deslletimisar Valencia, dient-li valenciana, i deixant-la subjugada a una provincia mes dins de Catalunya.
Tambe tingue que lluitar contra Castella, que acabaria imponent-nos el nom de Comunitat de veïns, ya que reclamava per al nostre Regne tots els drets Florals que nos havien negat durant tants anys, i es que fins i tot si atenem a  la seua expresio en si, i la busquem dins del mateix text sobre el Derecho Civil de España escrit per Federico De Castro en 1959 i reimpres en Madrit en 1984, en la pagina 211, podem llegir "la expresión Derecho Floral fué utilizada por primera vez, en un escrito dirigido en 1759 por el Claustro de la Universidad de Valencia al rey Carlos III en ocasión de su advenimiento al trono, reivindicando las instituciones civiles perdidas por el Reino de Valencia en virtud de los Decretos de Nueva Planta de Felipe V." ¿No ho heu estudiat en Educacio per a la Ciutadania?
Pero esta no va ser soles la lluita a la que va tindre que fer front el GAV, ademes, estava la llengua, que el pancatalanisme voldria fusionar en el catala, per a poder fer-la seua i apoderar-se dels nostres clasics.
Per ad esta lluita, el GAV soles contava en la documentacio, i eixa fon l'arma que va gastar, ensenyant als nous mestres en els seus cursos, i oferint-li al poble llibres i material mes que suficient per a que ho poguera fer (llibres infantils, per a adults, publicacions i reedicions de vocabularis, edicio de llibres sobre historia i cultura...)
Mes tart, pero seguint en eixos moments, el Pancatalanisme ajudat pel llavors President del Consell i de la, ya politisada i pancatalanisada fins als ulls, Universitat de Valencia va difondre la coneguda Bandera del Consell preautonomic, una marfega (com acunyaria el mateix GAV a la quatribarrada, per pareixer-se a un matalap o marfega antic) en l'escut del Ceremonios, que venia acompanyant al Regne de Valencia (l'escut clar) des de 1500 segons testimoniaria en 1909 Vicent Vives.
Eixa bandera, volien que fora reconeguda pel poble, per que segons els mateixos preautonomistes pancatalanistes i les creencies que impartien des de certs sectors de l'Universitat (Rotgla i Guia entre ells), la Real Senyera era un invent del Franquisme.
Per aixo, gran relevancia i un paper clau va supondre la coneguda Batalla de Valencia liderà pel GAV, que acabaria en la crema de la marfrega en el balco de l'ajuntament de Valencia.
Atre element pel que lluità el GAV va ser l'himne, que el Pancatalanisme considerava inventat i impost pel franquisme tambe, i que cert sector, aconsellat per Fuster, volia reemplaçar per la Moixeranga (eixa canço religiosa tan bonica i antiga originaria d'Algemesi), a la que inclus li arribaren a fer lletra (molt lleja, per cert) i que Fuster havia desijat, sense exit, que se convertira en l'himne dels Països Catalans. Molt tingue que lluitar el GAV en este sentit, puix l'Himne de l'Exposicio (nom original, pero que passaria a ser del Regne per acort dels alcaldes de Castello, Valencia i Alacant en 1925), aixina com la Bandera i l'escut del Regne, varen tindre que esperar fins al 13 de Decembre de 1984 per a que fora acceptat i inclos per mig de la Llei 8/1984
Aixina i to, el GAV, degut a que moltes de les coses que passaven ocurrien en la politica, va optar per recolzar a politics, i per engrossar les llistes d'algun que atre partit en els seus militants, i aixina fon com va entrar Orellana en UCD, que al mateix temps va servir per a que se mantingueren les propostes del GAV, i del restant de la societat valenciana, fins que mos enganyaren en Madrit,  "...A los valencianos se nos habia convocado a Castellana, 3, por don Fernando con la urgencia de un traslado en avioneta particular que asi í nos dispuso. No fuimos informados, ni consultados, ni oídos, ni entendidos ni atendios oportunamente.
La ejecutiva nacional, seguin "supimos" en 15.1.1981 habia optado una amplia resoloción comprensiva de siete apartados por virtud de la cual se adpatan todos los procesos autonómicos al procedimiento previsto en el articulo 143 de la Constitución" (E. Attard Vida i muerte de UCD. Ed. Plamneta. Barcelona 1983.pag. 101.), dins d'eixos set apartats, mos negaven el reconeiximent de Regne, "Porque Reino es España" i mos inclourien en l'articul 143, en conte del 151 que mosatros voliem.
Pero el GAV no es rendiria i un temps mes tart d'esta decepcio, va seguir en la seua lluita i recolzant als politics que prometien retornar a Valencia el seu esplendor i respectar els seus signes d'identitat. Fent que en el 82, el GAV fora el principal colaborador de UV, arribant inclus a cedir-li totes les seus que el GAV contava en tot lo Regne (Seus, moltes d'elles, que ya no tornarien a ser del GAV i que en molts casos costarien molt d'esforç i sacrifici la seua recuperacio). Pero el recolzament el pedria UV una volta firmat del famos pacte del Poll, quan podent accedir a les conselleries de Cultura i Educacio, varen preferir butaques i la presidencia del Consell.
Pero mes tart, el GAV recolzaria un nou, i tal volta mes ilusionant proyecte, esta volta CV, que degut a l'ultim fracas electoral es troba hui en dia aletargat.
No deixant per aixo de recolzar al poble en totes les seues maifestacions com la de la plaça de bous en 1984 per a celebrar el 75 aniversari de l'Himne de Valencia, o la del 13 de Juny de 1997 en defensa de la Llengua Valenciana. Sense deixar de liderar tots els 9 d'Octubre la provesso civica (mireu esta joya de finals dels anys 90).
Pense que per eixe motiu, principalment, el GAV ha segut perseguit mediaticament durant molts anys pel pancatalanisme i pels partits en el poder, fins a casi conseguir el total rebuig de la societat ad esta associacio, inclus ha fet que foren expulsats d'Expojove, quan el GAV ha tingut que aguantar any darrere d'any insults i fins i tot furts en el seu estant durant la nit (denuncies que foren presentades, pero que encara estan esperant que s'obriga la pertinent investigacio),  fent soles com a pecat el que les seues joventuts hagen ensenyat la llengua i la cultura valenciana als mes jovens, en jocs, pintures i musica.
Quedant per al recort ya imagens a on el GAV ajudava a formar-se a mestres, ajudava als pares a denunciar el pancatalanisme en les escoles, feya actes per a arreplegar diners, aliments inclus joguets per als mes necessitats, inclus oferia tots els dumenges en el Panterre actes, llibres i ensenyes valencianes per a tots els que volien acodir, comunicats en contra del nomenament de nous membres dins la AVLL... I apareguent en tots el mijos, soles els actes de protesta, que llevant dels ocasionats en la presentacio del llibre de Flor (ocasionats per membres d'atre colectiu principalment) i en acabant de les provocacions oferides des de la taula a on estava el presentador i l'escritor, entre atres, de paraules com "fuera esos fascistas", no han tingut mai caracter violent, ni tan sols volent-ho demostrar en l'infinitat de videos i provocacions oferides pels sectors mediatics.
Aixina i tot, hui, les coses han anat inclus a pijor, hui en el mon valencianiste inclus ningu recorda ya que fon el GAV; el primer en eixir al carrer a demanar justicia i llibertat; el primer en liderar les famoses caravanes informatives; el primer en recolzar tot lo valencià, inclus lo acabat de naixer (revistes, associacions, partits politics...); un dels firmants de les Normes del Puig; i tambe  el primer en no acceptar unes noves "normes d'accentuacio" oferides pel duo Oronella-RACV, per considerar que no eixien del consens, i en acabant de que Lanuza i Fontelles abandonaren la RACV, l'unic que es va mantindre en contra publicament d'eixes normes fins hui, i l'unica associacio que ho denuncià en son moment; ningu recorda ya que fon el GAV el que va impedir en varies ocasions els avanços del pancatalanisme per tots els fronts, al mateix temps que s'ha oferit a ajudar totes les causes valencianes en conferencies, homenajes i premis. Hui molts preferixen vore en el GAV a membres fantasmes de E2000, i pensar que el GAV no es verdaderament una associacio cultural que utilisa l'accio en totes les seues formes (cultural, per internet, de carrer...). Una associacio a on molts espanyolistes deprengueren a voler a Valencia sobre totes les coses i a on des dels seus inicis convergiren nacionalistes i regionalistes.
Hui pareix que tots han oblidat que el GAV es precisament aixo, un GRUP d'ACCIO, i mentres haja un brot pancatalaniste que mos furte la nostra identitat, mentres els nostres fills siguen adoctrinats pel pancatalanisme, i mentres a tots el valencians mos se negue el dret a poder parlar, dependre i escriure correctament la nostra dolça Llengua Valenciana, estarem ahi denunciant-ho.
Per que fins que Valencia no torne a ser valenciana,continuarem indinGAVs.

Articul publicat en el SOM.

Qui oblida el seu passat...

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d'Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l'estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l'amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s'han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d'eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l'erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l'oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d'unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l'acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l'acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre's medides entorn ad estes plantes.Medides que s'anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d'una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un "Pla de Sanejament Financier Siderurgic" arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n'anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l'empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L'informe, es va fer i es deuria d'entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l'informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l'informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l'informe arribaria en la tercera part, l'informe que acabaria d'entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d'acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d'Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l'Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l'informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d'Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l'estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d'Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d'esperar i davant la sorpresa d'Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l'eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l'idea d'una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d'ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s'afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d'Espanya. I mostrant aixina l'engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l'erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d'una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d'or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l'Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l'asturiana. Pero ¿I que passà en l'asturiana? Puix l'asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d'una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d'acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l'entrada en Europa seguixen comprant l'acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l'asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l'Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d'uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l'informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l'alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d'America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s'embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d'educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d'Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l'Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l'historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.

Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

Barco a la deriva

Hem vixcut junts un fum de destrellatats, hem segut capaços de renaixer d'entre l'adversitat... pero seguim seent soles unes poques veus que, callades pel govern, lluitem sense cap ni peus front ad eixos delinqüents que amagats dins de bambolles sociopolitiques viuen de les subvencions i mos pategen el cul tots els dies de l'any.
Hem vixcut junts moments de Gloria, hem plorat quan a Lola li prohibiren fer-li al Pendo la prova del Polen. Hem vist com els nostres companyons, aquells que mes chillaven se'n han anat transvestint i venent-se al millor postor.
Hem segut capaços de fer d'una simple paella, l'acte mes multitudinari del nostre Regne, hem segut capaços de juntar-mos 500.000 valencianistes per a lluitar per les nostres senyes, hem vist com uns jovens han segut capaços de juntar mes de 300 persones en un sopar informal ple de valenciania.
Hem segut capaços de fer unes normes valencianes, a les que encara hui en dia seguim sense vergonya.
Hem segut inclus capaços de salvar la nostra senyera d'entre flames.
Pero tot aço s'ha esfumat...

Ara som un barco a la deriva, un simple joguet del que els nostres politics s'han cansat.
Som moneda de canvi, i sobre tot moneda electoral.
Les nostres senyes, aquelles per les que lluitarem en la Transicio, se veuen hui en dia mes amenaçades que mai. I mentres... seguim a la deriva.

Soc conscient que tots no hem fet lo que hem pogut, pero soc encara mes conscient de que en estos temps sobren les preguntes, sobren moltes respostes. Hem segut poble, hem segut Regne, hem segut nacio. ¿A on queda ara la nostra valenciania?... Espere que encara ne quede en un chicotet raco del nostre cor.

Veem tots els dies frustrats com els nostres fills son educats en català, com els mijos de comunicacio cada dia estan mes catalanisats, pero... no fem res.

I ¿per que no fem res? puix eixa es soles, si me permeteu, la pregunta que vullc deixar en l'aire. Eixa es sense dubte la pregunta que mos fem tots els dies. En fi eixa es senyors i senyores la pregunta a la que hem de respondre.

Hem vist com el PP ha creat primer un entramat dins de la nostra Real Academia de Cultura Valenciana, i despres com ajudats per Pujol, Zaplana, Camps i Gonzalez Pons mos implantaren una sucursal del IEC.

Hem vixcut una batalla de Valencia en la que mos alçarem victoriosos, pero en la que mos deixarem molts caps solts. I mos hem llamentat eleccio darrere d'eleccio de que realment no tenim força politica.

¿Per que no fem res?

Som un barco a la deriva, un barco en el que la tripulacio, ya s'ha cansat de virar cap a tots els costats. Som un barco falt d'ilusio, en que la tripulacio se troba desilusionada.

Es temps de canviar d'una volta i vore que podem fer, per que sense fer res, ya hem estat prou de temps.

Som un barco afonat que no pot continuar en esta albufera. Un barco que mereix ser lliure i soltar les veles mes allà de Madrit.
Ara es moment de mirar-mos el melic i de tractar d'una volta de ser germans. Preguntant-mos tots els dies ¿Que puc fer? ¿realment soc valencianiste?

Arrere quedaren lluites i desilusions, davant tenim un futur que mereix tindre Blau i Corona.
Si volem seguir remant cada u cap al seu Sol, continuarem veent com poc a poc se va apagant.
Es hora, eixa mateixa hora que tant chillem quan cantem tots junts l'himne de lluita. Una lluita que mai deuriem haver deixat.
En fi, vosatros direu...
Ajuntem-nos que ya arriba l'hora,
De ser dignes de ser VALENCIANS.

El video que va matar a la reina de la Radio

Si, encara que pareixca mentira hem sobrevixcut a un 11S mes. Uns recordant la tristea de l'atentat de Nova York de les torres besones, atres, uns pocs, rememorant el dia gran de Catalunya, o lo que es lo mateix el dia en que Casanova despres d'enviar a un eixercit per a "defendre" Barcelona se va retirar ferit per a amagar-se baix les capes d'un flare, eixint aixina per la porta falsa, per a despres d'uns anys amagat tornar a eixir per a continuar la seua vida d'advocat, un dia en que els habitants de Barcelona lluitaren per un ideal que no creïa ni el mateix Casanova. I es que fins aci n'hi ha per a tots els gusts.
Recorde fa molts anys (per haver-ho llegit en diaris) com en temps de dictadura se celebrava el dia del "Triunfo", el dia en que Franco fea la seua entrada triumfal en Madrit. Un dia que igual que en 1707, els valencians s'enduyen la pijor part, veent com la nostra Real Senyera era exposta com a vençuda en la Castellana de Madrit. O el dia gran en que en Catalunya tots els socialistes celebraven el natalici de Adolf Hitler rodejats d'incondicionals a la causa. Pero estos fets com si de la novela d'Orwel es tractara han segut borrats i oblidats per a que ningu s'enrecorde d'ells en un futur.
I es que, que un poble sancer celebre el dia de la derrota de Barcelona en mans de Felip V, en Valencia, es per a mi com si una majoria dels valencians celebraren el quatre de juliol per que es moda en Estats Units. Es un fet tant ridicul com voler que Alemanya li guanyara el mundial a Espanya. I sobre tot vegent que en l'equip espanyol n'hi havien jugadors de totes les comunitats (o de quasi totes, sempre n'hi han excepcions).
Aixina el passat 11S, entre rises i festa en Sueca se va fer un concert pro Catalunya en favor dels Països Catalans (que gran fer un concert per a reivindicar uns fets politics). Al mes pur estil de l'Austria pre alemana. I damunt molta gent dels assistents anaven a sentir a un grup de musica valencià. ¿Cap mes incoherencia? Un grup tot ha de dir-se que fa apologia als terroristes i que repudia tot lo valencià que no estiga catalanisat. O siga per a comprendre-mos millor, seria com si un grup americà actuara aci, demanant les bases militars i damunt repudiant tot lo que no siga americà. I per a postre... un BigMc.

Se que a molts aço los pareixera un acte funest, sense base i damunt una gilipollà. A mi tambe, pero que anem a fer.

Pero els fets tenen mes gracia si cap. Qui no recorda una famosa canço dels anys 80 en que se fea una mencio a que el video anava a matar a la chica de la radio. Si no recorde mal la canço deya aixina..."video killed the radio stars".
Eixe anava a ser el plantejament mes seguit pel pancatalaniste, el pancatalanisme anava a acabar en tot lo valencià. Pero... com en la canço, aixo no anava a ser real, mes pronte lo contrari. I es que quant mes pancatalanisme n'hi ha i quant mes afonat està el poble, el valencianiste pur ix al carrer, pert la por i lluita per recuperar tot allo que li han furtat. Rebent la resposta del poble, que comença a despertar i se dona conte de tot lo que li han fet. De totes i cada una de les coses que han fet en l'obscuritat les forces panatalanistes introduïdes en l'Universitat, en la politica (en tots els partits), en el mijos de comunicacio...
I es aci en el mijos a on mes mal s'ha fet al valencianisme, per que hem segut oprimits i hem patit la perdua de lo nostre paulatinament fins a que molts ya no recorden realment quina es realment la llengua que parlaven fa uns anys ans de l'entrada dels amb, vacances, bustia i aleshores. Quina es la llengua que ha parlat sempre en el seu poble. En part per que no li ha prestat atencio, ha segut una cosa que tenia, i en major part per que els mijos de comunicacio han ficat de moda moltes paraules alienes que han passat poc a poc a ser gastades per la gent seguint la moda del progressisme.

Encara hui en dia molta gent no enten quin mal ha fet la televisio a la nostra llengua i cultura. Mentres un gran sector del nostre Regne encara li pareix impossible que una televisio foranea haja permaneixcut durant 25 anys de forma illegal emitint i inculcant, ademes de ser la principal font des d'aon han eixit els descalificatius i els atacs mes forts que ha patit nostra patria i nostra llengua.
Pero hui la cosa canvia, una sentencia del TSJ dona la rao al poble valencià, totes les televisions illegals deuen de ser suprimides. I com sempre els nostres politics intenten refer eixes lleis, no siga que des de Catalunya s'enfaden per llevar TeVen 3.

Lo cert, es que este ultim 9 d'Octubre hem pogut vore com llunt de morir pareix que el valencianisme renaixca. Inclus en els actes mes minoritaris com es l'ofrena de la vesprada a Jaume I hem pogut vore com el jovens assistents dupliquen als que assistiren l'any passat. I sense ser televisat, ni tindre tanta propaganda com atres actes, inclus sense deixar-mos ningu la fira de mostres (per si plou), ... Per cert, este ad este acte van acodir principalment gent del GAV, per lo que no era un acte de totes les entitats valencianes.
I damunt, hem vist com se repudia al catalanisme, o millor dit als vint "ridicles" que gracies a CIU pogueren estar en la provesso, i que gracies al poble valencià (tot n'hi ha que dir-ho) tingueren una provesso rellamp, una cosa aixina com el pas d'una estrela fugaç, pero sense deixar mes rastre que els objectes que anava perdent pel cami. En fi, com sempre estos fills de CIU intenten fer creure al poble lo contrari, i com no matar al verdader valencianisme.
Per no contar en la macromanifestacio de la vesprada, a on entre un miler escas (yo diria que no arribaven), se repartiren 50 pancartes, lo que si no me fallen els contes, i sense contar que davant anaven ya vora un centenar de persones per a pareixer que era molt gran, ixen a uns (1000/50= 20) 20 manifestants per pancarta, i aixo com he dit ans sense restar el centenar que anava davant per a pareixer que eren mes, per que si no...
Per que aixina no conseguiran mai res, ni per ocultar-nos i mentir convenceran mes a ningu.
I es que el poble ya ha despertat, i a una tronada es facil resistir...
Pero... ¿esteu segurs els pancatalanistes que podreu resistir un huraca nomenat valencianisme?
El temps ho dira, de moment, prepareu paraigües.