D'Albalat i en un parell de...COLLONS

Hui vos vaig a parlar d'una persona que segurament ningu conega. Un home que ha lluitat a mort per la llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni el Tito Eli, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en mes d'una ocasio atentar contra ell.
Un home senzill, prudent i sobre tot cult, llicenciat en filologia valenciana, llicenciat en magisteri, diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia, te estudis de filosofia i en Suïssa( a on va treballar de traductor i va ajudar a molts valencians a trobar treball ) va estudiar Teologia. En fi una eminencia de les nostres terres que ademes ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Seccio de Pedagogia junt a Joaquin Toran , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademes de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedicio del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de LLengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidencia de Pascual Martin Villalba. Va ser mestre particular de LLengua Valenciana de Juan Gª Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals mos donà varies conferencies. L'ultima obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedicio comentada de "Les Trobes i LLaors a la Verge Maria".Arribat ad este punt igual algu ya sap de qui parle, pero per als que no siga aixina me referixc al Mestre Emili Miedes i Bisbal.

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demes, ni manco regalar molts anys d'investigacio i treball com va fer en un llibret que li regalà a la Cardona Vives, o inclus numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un articul per al diari, o per a juntar senyes per ad algu que li heu demanara. Per ad ell "aixo era per a lo que havia naixcut".

Recorde molts articuls seus, que per malicia per a mi s'han esfumat sense saber a dia de hui a on buscar-los, en els que ficava a parir a tots els catalanistes recordant-los qui eren i que es lo que feyen.
Com a mostra mantinc en mon poder dos llibres d'Emili Miedes, a part de la reedicio que va fer de "Les Trobes en Lahors de la Verge Maria i Vocabulari elemental de la Llengua Valenciana, entre ells " la catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932" es un atre llibre seu i una gran mostra per a descriure com escrivia els seus articul, i com coneixia personalment als pancatalanistes i les seues obres. Aixina en este llibre, que dit siga es una bona aclaracio dels fets, recupera les cites sobre elles que va escriure Sanchis Guarner durant sa vida, pero ademes, fa una mencio especial a Carles Salvador (un dels primers i principals traïdors de la nostra llengua), qui va escriure en 1951 "Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics" (que se tornaria a reeditar fins a la tercera volta en 1959), a qui el mateix Emili Miedes descriu com un personage que mantenia ya en 1929(segons demostren els escrits de l'epoca) relacions en l'esquerra catalana i del que ademes denuncia que "Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli..." . En fi, se pot dir mes alt, pero no mes clar. Ademes, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 - dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- on li referia l´establiment d´unes "regles ortografiques transaccionals" per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les "Normes de l´Institut d´Estudis Catalans" per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenent a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que "no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana". I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià...
I es que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'historia dels "maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacifica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes".

Atra cita que sempre m'ha agradat d'Emili Miedes es la referent a Pompeu Fabra. Pense que no te desperdici, aci vos deixe lo espost pel Mestre Emili Miedes en la seua obra El catala, una variant mes de la llengua occitana ...
"En un articul publicat , en 1936, per la revista "OC", ell, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie",- una sola llengua lliteraria", per damunt de tota fragmentacio dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana. "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vos pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunsts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retouveé"."
Aço traduït en Llengua Valenciana vindria a ser:
"Tinc l'esperança de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se comvertira, ara aci, en una varietat mes de la gran Llengua Occitana retrobada."
Este mateix articul- continua dient Emili Miedes- fon reproduït en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent de mateix Pompeu Fabra (1868-1968).


Com podem vore un investigador ple de cites a favor de Valencia i que ha lluitat sempre per ella. Atra cosa a part ha segut com Valencia li ha respost.

Per culpa d'un malentes, i degut a l'opinio d'un celador, me varen informar que havia mort en Agost fa dos anys, sense rebre cap homenage, ni haver segut reconegut cap merit.(Perdo, he de dir que Emili Miedes va rebre la Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicita Tonico Sansano en 2002).
Pero realment ha mort hui dia 8 d'abril del 2012, i serà enterrat dema dilluns dia nou a les onze i en Albalat.
Acabant aixina la lluita per Valencia d'un gran home, un gran mestre, un gran filolec valencià academic de la RACV, en fi d'un gran valencià sempre dispost a renunciar a tot per Valencia.

Hui en son honor i reconeiximent, soles queda d'ell algun articul recollit en la Cardona Vives, ademes de dos Bibiografies seues (una en la Uikipedia i atra en Llengua Valenciana SI), algun que atre recull fet per Teresa Puerto en Lengua Valenciana una Lengua suplantada i un foro vuit en la pagina mes valencianista d'Internet. Mentres, la RACV seguix sense reconeixer la seua llabor, el GAV s'ha mig oblidat del seu director i mestre de Llengua Valenciana, lo Rat Penat, ya no el recorda com a mestre, en Albalat, el seu poble,soles el recorden els treballadors que anaren a Suïssa en aquells anys tant dificils, i pels que ell sense cap interes ni rebre res a canvi los va arreglar tots els papers i els va ajudar a buscar eixe treball pel que deixaren un dia sa casa, i el nostre govern... hay el nostre govern...

Espere que des d'alli en lo cel per lo manco hui responga en un somriure, encara que siga curt, per que encara queda gent que el recorda, gent que mai s'oblidarà de qui era realment este bon home que mereix com molts atres un minim de reconeiximent i un lloc en l'historia de la Patria Valenciana.
Com tambe espere que hui acodixquen al seu enterro representants de totes les associacions a les que ell va ajudar, i de totes aquelles que naixqueren amparades per la seua faena.
Per que com a Gran de Valencia, hui Emili Miedes mos deixa, i com a Gran de Valencia hui mereix ser despedit i recordat.
En fi este es el meu chicotet homenage a un gran home

Gracies per tot mestre.

L'ahuelet

Fa ya molts anys, en 1899, quan en l'imprenta de Manuel Alufre, en la placeta Pellicers L. de Octavilla (seudonim del retor Pasqual de Boronat), i per orde de Fausti Barberà (qui tambe pagà l'estampacio) va eixir a la llum el primer manual valencianiste de l'historia, El abuelito.
Se que segurament aixo no te molt que vore en lo que hui vullc contar, pero pense de tot cor que enfocar a eixe ahuelet la figura del meu convidat pot ajudar i molt a comprendre la nostra situacio.
Fa uns anys va eixir a la llum, de la ma de Baltasar Bueno i en l'ajuda economica de Joan Lladro, un diari netament valencià. Un diari que degut al seu contingut valencià i a no ajustar-se a la censura "recomanada" pel PP (censura que per fi ha segut treta a la llum per culpa dels destarifats de Alfon"soo" Rus) es va vore desplaçat de tota ajuda. Ajuda que atres diaris com Las Provincias ( de Capital vasc), el Levante ( de capital Català), i uns atres manco representatius, que no vaig a citar per no tindre el lloc que vullc ni les ganes, si han rebut i seguixen fent-ho.
Tots els diaris que combreguen en la Paraula del Consell i son recomanats pel politicisme mes ranci reben unes ajudes, fan unes publicitats, i sobre tot son comprats per a que administracions, escoles i demes puguen llegir-los de bades gracies als nostres imposts. Tots manco Valencia hui, que no ha pogut acompanyar ad estos digam " Magnats de la desinformacio Valenciana".
Puix be, dins d'eixe Valencia hui, tinc que destacar la llavor (es digam el motiu pel que comprava el diari basicament) del seu director Baltasar Bueno, en la pagina tres sempre mos sorprenia en bones paraules i en anecdotes que encara recordem, Josue Ferrer, per a qui en el mon de la cultura valenciana, i sempre en esta llengua mos fea deleitar en descobriments i en seguiments del mon valencianiste en general, i el meu convidat hui, eixe ahuelet que mos donava sempre un punt d'inflexio i mos convidava a reviure els nous capituls de la nostra historia valenciana, eixe ahuelet hui convertit en president de la Real Academia de Cultura Valenciana, en fi eixe ahuelet que pareix hui s'ha adormit dins la seua "poca formalitat" no se be si es per convenciment o per comoditat, lo cert es que hui intentare fer un resum de lo que va ser en son dia un raconet escrit en una columna de la segona pagina d'un senyalat Valencia hui.
Baix el titul de "no dir res", En Vicent Lluis mos conta que esta " nadant en un mar de dubtes i confusions" i tot per culpa de no saber realment el per que la RAE decanta hui en dia la seua postura cap a l'unitat llingüistica inexistent, per lo que demana que repasse el " text constitucional del nou Estatut de la Comunitat Valenciana". A lo que afig, que es aci a on comencen les teories del "no dir res" declarant, que "qui calla otorga, qui calla nega, i finalment, qui calla no diu res".
He pogut arreplegar unes propostes que va fer en son dia la RACV a la RAE, datat a 4 de Febrer de 2009. Propostes que considere impressionants pel seu contingut valencianiste.
Pero des de llavors, no he conseguit trobar mes que conferencies junt a la AVL i silenci, el mateix que tant recriminava en el seu articul.
Hui ya complit l'aniversari del nostre gran per sempre Ausias March, encara estem esperant la fira del llibre valencià, que va suspendre per falta de ¿documentacio? Recorde que se va suspendre temporalment, fins despres de l'estiu, recorde llegir en la Web de la RACV (a on per cert, es impossible trobar el traductor o diccionari, per no contar en la desaparicio del de sinonims). Despres silenci. Enguany, podem fruir d'una fira del llibre antic, mentres... la nostra fira del llibre valencià continua sense fer-se. I de nou... silenci...
En Vicent Lluis Simo i Santonja, yo tambe estic ofegant-me entre glop i glop. I me pregunte... ¿No te voste prou força hui en dia per a ser eixe que trenca el silenci? No permetent que els demes nadem en un mar de dubtes.
¿No creu que fent presencia en alguns actes i eixint despres en prensa no fa que digam un bon paper?
Tingam trellat i deixem-nos de romanços.