¿I si el perill som mosatros?

La veritat es que veent la situacio actual valenciana u ha de fer una paradeta en el seu quefer quotidia i pensar com s’ha arribat fins aci. Dona igual que voste siga mege, politic o pensioniste, segurament en algun moment d'este any que acabem de passar s'ha preguntat: ¿Per qué no ix un partit valencià en prou força com per a poder representar-mos en Madrit en igualtat de condicions que ho feren CIU o el PNV en el seu temps? ¿Tan dificil es?

Ahi crec que ha donat en la clau. Sí que es dificil, yo diria que dificilissim. Es mes, si voste arribara a la conclusio de que votaria a un partit valencianiste si tinguera l'oportunitat, senc desilusionar-lo. Voste mai el votaria, perque haver-ne n’han hagut. I voste ha triat el vot "util".

I es que el perill principal que assola el nostre Regne es voste, el seu veï, el chic eixe que viu en Massarrojos i ix tots pels matins en la bici, la dona de Beniarjo que disputa en totes les parades del mercat i, com no, el foll que crea un partit valencianiste en l'ilusio de conseguir juntar a tots els valencianistes baix el mateix paraigües. En definitiva el perill es valencià. No cal buscar fora puix si realment tingueren una educacio que nos neguen, precisament, els governants valencians, un atre gall nos cantaria. Si realment els noticiaris valencians i els diaris eixos, que be saben arreplegar subvencions valencianes, pero que en acabant miren cara ponent o tramontana, vullgueren contribuir a educar a la nostra societat en la valenciania, d’unes atres aigües estariem bevent. Pero es millor callar, deixar i, sobretot, criticar. No cal fer autocritica, ni buscar mes alla la causa o casuses del nostre agravi. Els culpables som mosatros.

En realitat ¿quan hem deixat de ser valencians i mos hem tornat meninfots, critics a destemps i “palmeja barres de bar”? Sí, ha llegit voste be, palmeja barres de bar, eixa aficio heretada que consistix en bramar agarrat a un got en la barra d'un bar i colpejar mentres es malaix a qualsevol i es jura estar dispost a qualsevol cosa en tall de que canvie el panorama; pero que, desgraciadament, quan u arriba a casa es tomba en el sofa i s'oblida de tot. ¿Sap voste puix des de quant hem deixat d’eixercir de valencians? Molt s'ha parlat de les centuries passades, dels anys de Germanies, de la batalla d'Almansa, inclus de la revelio contra el frances, moments en que el nostre caracter es mantenia ferm. Seguiem sent valencians. ¿Quant realment ha canviat esta situacio? La veritat, no se sap, perque una volta patida la provincialisacio, encara a principis del sigle passat erem un poble mamprenedor, que va saber reinventar-se a partir d’una desfeta important en el conreu dels cucs de seda i l’indrustria derivada, que mantenien practicament la nostra economia. I ixquerem avant, aixo sí, perdent molt i pot ser, part del nostre caracter. Les dos republiques i la Guerra Civil tambe influiren, pero lo que mes, al meu entendre, marcà esta desfiguracio del nostre ser valencià foren el regim franquiste i la transicio. Vore com les promeses fetes pels nostres governants van perdent-se com la bromera de les ones en la plaja no es que anime, damunt, vore com els pactes entre dos sempre acaben imponent-nos algun castic als valencians, manco. I pijor sabent que en la firma d'eixe tracte, sempre, ha hagut un valencià.

¿Tant nos ha canviat el caracter que nos hem deixat dur per quatre matalafers?

Vore com les manifestacions pels nostres drets anaven decaent no era un panorama molt encorajador, pero lo que  pareix que mes nos adormia, era vore que no havien passat en les pantalles victorioses del NODO i de les televisions, tant estatals com, mes tart, en la nostra plorada Canal 9. Perque, com nos ensenyaven, Espanya anava be i Valéncia era el motor que ho fea possible. Menut engany. I com nos l'hem tragat, tant que inclus la majoria no han sabut mai de les manifestacions a favor del valencià, del codic ISO, ni de les critiques en contra de la substitucio d'este pel d’unes atres llengües vingudes de fora, del fallo del Trubunal Constitucional, a pesar de no donar rao de recurs, a favor de dir-li catala al valencià quan ho desestimava (i aixina ho ha demostrat el temps) tot el poble valencià, de les actuacions contra les cessions que nos anaven minvant poder, les tancades a favor de conseguir l'Estatut Valencià per l'articul 151, o via rapida com es dia en aquella epoca i que nos convertia en nacionalitat historica, ademes de donar-nos l'oportunitat de votar-lo en referendum. Tot aixo no ho anaven a permetre uns senyor que, instalats en Madrit, per lo unic que lluitaven era per conseguir cessions per a unes atres regions, i aixo, sobre ser valencians en la majoria dels casos. I, com casi sempre, els mijos de comunicacio muts.

Pero hui, quan ya han passat setze anys des de l'entrada en el nou sigle, el panorama es mes aterrador, i el perill es cada volta mes valencià: Des de partits valencianistes que pensen igual, que viuen en el mateix panorama i que peguen cartells en la mateixa paret, renyint i dient-se les mil barbaritats, fins a partits estatals que neguen la nostra llengua, les nostres senyes d'identitat, o pijor, que diuen defendre-les i fan una llei, dos dies ans d'eixir del govern, en tan mala voluntat que no els servix mes que per a fer-se publicitat. ¿Algu l'ha llegida? Si realment era tan bona l'idea i sobre tot, la voluntat, ¿per qué no la posaren en l'Estatut el mateix dia que el renovaren per a incloure dins la AVL, per cert l’unica academia llingüistica imposta per llei estatuaria de tot lo mon? ¿Que amagaven?

Ara be lo mes perillos de tot este entramat es el propi poble, el que ho ha permes, des d’aquell que vota als mateixos que ya votaven sos pares, perque ho du en lo cor i dona el vot sense parar-se a llegir el seu programa electoral ¿I si hagueren promes tirar-lo al carrer?. Fins al mes tetric de tots els votants, aquell que, havent-se llegit fins a la sacietat el famos ¡Indigneu-vos! fa oïts sorts a la mes famosa de les frases de Hessel quan crida a la revelio silenciosa i a fugir dels “Mass Media”. Encara que es cert que en El Mundo  el propi Hessel digue que n'hi havia que votar al PSOE, el seu plantejament real, dins del llibre que molts tenen com a Biblia, es fugir d'este i buscar en els partits chicotets, en els que no ixen en la televisio i tenen un ideal mes ferm i real la salvacio. Pero entre mig d'estos dos, tampoc es salven els que busquen un partit estable o els que preferixen a un innovador atrets per l'idea inculcada de les televisions adoctrinadores i mal dites progressistes, puix seguixen venent als seus seguidors l'idea d'un lider que ells mateix han creat per a conseguir els seus objectius i, com no, els famosos recorts d'audiencia.

Ara, a la fi ya d’este articul, vos demane un senzill acte de reflexio, obriu els diaris i analiseu les noticies, o millor, yo vos les resumixc en un paragraf:

ü  El  PPCV seguix estancat en la famosa Llei de simbols, sense criticar ni poder fer res contra els retalls de l'actual govern a Caritas, la Beneficiencia i Creu Roja perqué ell, en Blasco i Rus al cap, no es precisament el millor paladi per a criticar res.

ü  El PSPV a la seua, intentant amagar els diners de les subvencions, sobre tot les de “Carns de Morella” i les dels mijos de comunicacio forasters o venuts a regims dictatorials. I, ademes, intentant amagar la llista d'enchufats que ya es de vergonya.

ü  Compromis te una paradeta mes variada, per un costat està l'apartat de “subvencions i d'enchufats”, als que damunt ha tingut la gosadia de pujar el jornal, per un atre, la censura que des de les seues files es llança contra tots aquells que no pensem ni escrivim com ells volen, posant com a excusa una Academia que curiosament no firma cap dels seus treballs a pesar de que els seus 21 membres cobren per damunt dels 6.000 euros al mes, o una sentencia, que va ser votada en contra per l'unic juge d'ofici de la sala. Pero aixo no es res, entre mig està el debat intern, eixe que es creà casi el mateix dia en el que acabà el reconte de paperetes de les municipals, en el que, a esquenes dels seus votants i simpatisants, no nomes pactaren en Podemos per a governar Valéncia, sino que, com a autentics valencians, sucumbiren baix l'enchis d'un partit nacionaliste castellà per a presentar-se a les generals i acabar en desfeta, vagant pels corredors del grup mixt i perdent un dels seus representants que els donaria l'opcio de convertir-se en força independent. Mentres, aci en Valéncia, no saben si “tallar-li el coll” a Morera o a les moreres del Cap i Casal, si crear un aparcament gratuït de motos en el carrer de les Barques, fent un embut que colapsa la plaça de l’Ajuntament o fer-lo en el balco del propi ajuntament, si es toca l'himne d'Espanya quan baixa la Real Senyera o quan ya està baix; pero, aixo sí, quan dicten una orde, sempre es d'imposicio, diga lo que diga la gent. Curiosament contra lo que han lluitat des de sempre, ¿sería per enveja?

ü  Els de Podemos, “si nos dejan”, seguixen a la seu historia, picant d'aci i d'alla i fent enfrontar als seus atres dos socis, aixina trauen profit, pero, aixo sí, exigint, com els seus socis, que fiquen “TeVen3” en Valéncia, aixina poden vore a la Colau i els programes nous de Pablito, encara que, com passava ya en Canal 9 i en el beneplacit del PPCV, tinguen que ser doblats al catala, per a que no els critique la manada.

ü  Els de EU ho tenen pijor, seguixen buscant el seu lloc i mentres, van destapant pactes dels seus adversaris i mostrant actes notarials sobre els propis. Perque lo que es internament... o es renoven o acaben fent gran a Podemos; i es que inclus el programa era el mateix...

ü  Per a finalisar, els partits menuts, eixos que dia Hessel que n'hi ha que buscar, i votar al que mes nos identifique, estan instalats en una ensalada, una barreja de triumfos i desproposits:

◦   Per una banda els de PACMA, que han vist com creixia la seua popularitat, lo que els convida a seguir treballant en eixa llinea.

◦   I per una atra, el substrat, a on volia yo arribar, aquells partits que defenen el valencià, que no mostren cap inconvenient en cridar als quatre vents que aixina ho fan, pero ademes, els que, a part de conseguir uns programes verdaderament suculents i interessants, han vist com la gent els donava l'esquena per falta de visibilitat i, sobretot, per culpa dels vergonyosos actes en que es contradiuen entre ells. Lo mes curios es que ningu de tots ha fet un balanç real de la situacio, ni una autocritica convenient de lo ocorregut i el lloc real que volen ocupar en esta societat tan canviant i despersonalisada en la que vivim.

I es que els valencians, som aixina de perillosos.

Un passeig per la vora

Venen hui al meu recòrt, com prunes d'aiguaneu d'una vesprada encapotada de principis d'octubre, imagens de l'adolescencia, recòrts infantils d'anys passats. Recorde ademes, en imagens engroguides i en rojos destellants, moments d'inocencia als muscles de mon pare. Senyeres penjades de les testimonials Torres dels Serrans. ¿Tants anys han passat que soc l'unic que les recorda?, me pregunte, assentat en el pilo de mes a l'esquerra, mentres la meua vista es pert buscant el moviment de les barres de la nostra Senyera que, com ya fa temps els valencians, es deixa dur per l'aire canviant que bufa caprichos, sense demanar pareixers ni explicar raons. Mentres un atre dubte m'assalta: ¿Que ha segut de vosatros, prohoms?

Es facil, hui en dia, triar un color per al monyo, buscar en qualsevol chinenc un objecte de decoracio, textil o de calçat que puga fer-se passar per lo que realment nos costaria un jornal si ho comprarem en l'etiqueta original. Tambe es facil, a dia de hui, dir que u es valencianiste. Total, en aguantar un poc el trago del “Per a ofrenar”, agarrar una Senyera i dir que parlem valencià es mes que suficient, i si vols ya quedar de  mil maravelles, dius que eres del Valéncia CF, i no tens cap problema. Si per aixo fora, les animes es rendirien als teus peus, pero... ¿I si aixo duguera l'etiqueta original? ¿Quants estarien disposts a acceptar la Senyera, a escriure i parlar correctament en valencià, sense complexos i deixant eixe hibrit probarceloni que res te que vore en la llengua valenciana...? Ho suponia, es que ser realment valencianiste es molt dificil, i crea molts enemics, pero aixina i tot, te la seua recompensa passejar per esta vora. Vos ho promet.

Recorde eixos anys en els que mosatros exigiem lo que “Som” (erem) i lo que no voliem ser ni que nos feren ser, anys en els que tots teniem clar quins eren els prohoms que nos anaven a capitanejar i quins d'ells actuarien com als liders que tot moviment necessita. Pero ningu nos ensenyà que es lo que haviem de  “Fer”. El nostre cor eixia del nostre pit i amagava totes les pors, nos dirigia quan pegavem cartells, quan nos enfrontavem en l'adversari... Pot ser per aixo mai pensarem en canviar l'idea, en canviar d'estrategia i manco en combatre tots els atacs des de la font del mateix, en els llocs a on deuen de tractar-se. Pero, aixo sí, seguirem creant, seguirem buscant i cotejant informacio, seguirem recitant i, com no, crearem en un dels pijors moments per al valencià lo que es diu un sigle d'Or. Pero perguerem als prohoms.
Adlert  nos deixà orfrens, qui sap per a on pararà la seua obra inedita, Casp jugà a ser Adlert i, a pesar de contribuir en una maravellosa poesia al sigle d'Or valencià, empastrà mes l'empastre. Pero no millor ho deixaren els que els succediren: Lizondo i Sentandreu deixaren molts buits en la politica, Vicent Lluïs Simó Santonja, no va ser eixe home ple de vitalitat que esperavem al front de la RACV, el grup de la Seccio de Llengua i Lliteratura acabaren de fer el restant i, entre tant, mosatros navegarem orfens en una albufera plena de cepets, enfilats i caçadors a l'aguait esperant-nos vore despistats com si forem polletes d'aigua. Mentres, cada u remava cap a una direccio, i tots tenien rao, encara que cap a Madrit no pugam anar per l’aigua. I Esteve... ai Esteve...

Pero aixina i tot, seguixc tenint esperança. Pero no una esperança a la desesperada per tindre una cosa a la que aferrar-me, quan veig la situacio actual i el fet de que cada volta el valencianisme siga una cosa mes residual perque pocs recorden els seus verdaders pilars i la majoria els mescla en posicionaments o elements foraneus. Tinc esperança, perque he vist a la gent juntar-se, he vixcut experiencies impressionants, en les que un pare donava el testic a sa filla i esta deixava el pabello ben alt. He vixcut moments en els que forem capaços de reunir-nos i parlar de valencianisme, sense rinyes, moments en els que hem defes un mateix posicionament. I aixo me dona esperança.

Esperança perque he vist els ulls plorosos de molts valencians quan Anfos nos va dir adeu, quan ho va fer Vicent Baixauli o quan se n'ana Martin Villalva... inclus he sentit entre murmurs a gent arrepenedida prometent que lo fet per Santonja i tants atres no quedaria en l'oblit, a peu de tomba. Pero ademes, sent en el meu cor una atra esperança, pot ser la que me manté hui en anims per a escriure est articul. L'esperança del valencianisme, i la de tots els que el formem. Fa molts anys, un gran amic al que li dec un homenage, Bernat (Murta per a la familia valencianista), me va ensenyar que en el valencianisme no entra ningu pel fet de fer-se famos, ni perque siga una corrent passagera. Aci no entra la gent, naix, perque ho te en el cor i quan es retira, quan pensa que ell ya ha deixat de ser una pesa fonamental en este moviment, descobrix que es inutil, que no ho pot deixar, que forma part de la seua vida i que per mes que vullga ningu te la suficient conviccio com per a deixar que chafen a sa mare, o que obliguen al teu fill (o net) a escriure en una llengua forastera, o que tot per lo que s'ha lluitat durant sigles es qüestione a canvi d'una butaca en les Corts o d'una cartera en Madrit.

Arrere, en els meus recòrts fotografics queda l'image de Juan Gil protegit per Enric mentres els mes jovens li recriminaven el seu recolzament als “madrileños”, quantes llagrimes haurà plorat des d'alla a on estiga. Tambe queda en eixe recort l'enterro accidentat de la Llengua Valenciana a la que duyen a muscles Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura García, o el desplegament de la marfega des de la Sindical, pero en lo mes fondo del meu cor i suponc que del tots els valencianistes queda eixa votacio en la Seccio de Llengua, la que nos va separar per a sempre. La que inclus hui recordem tots com a la nostra pijor derrota, la nostra particular guerra civil. Be es cert que en totes les nacions han hagut sempre vençuts i vencedors, que en tota civilisacio que es precie han hagut enfrontaments entre les persones que han optat pel poder, pero... ¿era precis eixe enfrontament atipic en la nostra casa i justament en el pijor moment, quan mes mal nos anava a fer?
Vore enfrontats als personages insignia del valencianisme i vore que tot ha acabat fent-nos mes mal que be, pot resultar incomodo, com vore que algun dels responsables d'eixa ruptura i dels que mes han criticat l'atra postura haja desaparegut (cap a Gregal) deixant darrere gran cantitat de cadavers al seu pas i els diners i les ilusions de mes d'u, pero lo que mes nos fot als valencianistes, en general, es que eixa guerra creuada, la que en son dia va estallar en aquella votacio incondicional en la que valgue mes el numero d'amics que el valor filologic del resultat, nos ha separat per complet a tots. Be es cert que des d'eixe moment es posaren en marcha nous reptes, diccionaris, pagines electroniques i aplicacions, pero hagueren segut creades igualment d'una atra manera, i damunt hagueren rebut mes recolzament. Tambe es cert que mirant be les coses, quan u depren o llig per primera volta el valencià, te mes facilitat de fer-ho si es accentuat que si no ho es. Pero seguixen sobrant terminacions “-ades” i es troben a faltar donacions concessions que com a academia del poble que volem ser, deuriem de fer.
Parlava, al principi de l'esperança i l'he tirat per terra en uns pocs renglons, per culpa de les imagens eixes dels meus recòrts. Pero un poble no pot mantindre's desunit pel simple fet de tindre una crisis, i manco en uns temps en els que nomes nos pot salvar l'unio de tots, l'image unitaria que donem al poble valencià. Arrere deuen quedar els odis, inclus els recòrts d'inaguracions de seus a pocs dies d'eleccions, o les diferencies culturals dels que senten afinitats cap a un tot mes gran o els que senzillament es conformen en ser valencians. ¿Acas ningu ha fet prevaldre en un moment de sa vida la seua manera de pensar o de vore una cosa a costa de tot? Recordeu que som valencians.

I es que, passejant per esta vora del riu, el meu cor demana revuire moments que recorda la meua ment: tornar a vore ad eixe mestre d'ulleres i aret en l'orella somriure, mentres desfila a un costat de senyera junt a sa filla; ad aquell home de les ulleres de pasta, que nos emocionà un dia en el salo de les senyeres, desfilar i saludar als vells coneguts; ad eixe mege despreocupat i incansable que sempre busca una excusa per a fer valencianisme; ad eixa dona valenta per la que no passen els anys i que seguix en la palestra sorprenent-nos dia a dia; ad aquell home d'Oliva que treballa per lliure, pero que nos ensenya a mantindre l'esperança; ad aquell apassionat de la pilota que fa anys no veig en la provesso; al Lloctinent del Centenar; ad aquell gran decà que dedicà sa vida a fer figuretes d'argila; inclus ad eixe chic de monyo rullet que lluix medalla d'academic i fa temps que no baixa a parlar en la gent senzilla com fea fa anys; ad aquelles dones valentes que un dia ho donaren tot i que hui seguixen al cap d'associacions com la AELLVA o secretaries com la de Lo Rat; i a tants i tants bons valencianistes i “ties Maries” que un dia, per circumstancies de la vida, deixaren de passar-se pel Cap i Casal un nou d'octubre. Pero vullc tornar a vore'ls junts, baix els plecs d'una mateixa Senyera, darrere d'una pancarta unitaria que nos represente a tots. 
Qui sap igual enguany passegem tots per la mateixa vora.

Una unio sense personalismes pot salvar a les persones

Recorde de menut, quan anava en mon pare per Valéncia en una senyera de plastic demanant una educacio digna i una llibertat llingüistica reconeguda, sense lligaces a cap atre regim; eren temps de resistencia, pero sobre tot de rebelio i de protesta per uns drets dignes. Pero eixos temps passaren, i ne vingueren uns atres mes foscs, en els que els valencians decidirem tancar-nos en casa i deixar les protestes, total, ¿de que valia juntar mig millo de persones per a demanar justicia i exigir que guanyara la veritat?, si al final els politics havien fet ya un pacte a les nostres esquenes i havien renunciat a la valenciania dels votants, hipotecant el nostre futur i els dels nostres fills. Pero ells seguien eixint enrollats en la Real Senyera i proclamant el crit anticatalaniste que voliem sentir, pero que mai compliren.

Tambe recorde, ya fa molts anys, a un home grosset, pareixia don Pio, pero era politic... ¿Te fa gracia? Puix eixe home va conseguir juntar un dia al valencianisme. Recorde com molta gent es burlava d'ell perque exigia en Madrit millores per a la nostra agricultura, inclus segons les males llengües va conseguir que s'incloguera en el “Informe Kililea” de les Llengües Minoritaries l’idioma valencià. Un fet que nos donà una llum d'esperança, en acabant de pedre-la degut a la negativa del codic ISO que patirem al fer mes cas sobre les opinions de la GenCat i de ACPV que dels estudis presentats per la Generalitat, ¿o no es presentaren tots els estudis tal i com s'havien d’haver presentat? Mai ho sabrem. La veritat, llamente profundament que els nostres mandataris foren incapaços de presentar el material i les accions que pretenien posar en marcha per a conseguir fer renaixer la llengua valenciana i traure-la del perill, com nos demanà Europa en 1998. Suponc que fon un oblit que encara els dura.

Pero sobre tot, lo que hui recorde son eixos anys que hem passat virant sense rumbo, com una barqueta de la nostra amada Albufera, que un dia decidirà eixir a la mar per a deixar-se dur pels corrents d'aire que colpegen les nostres costes, quedant a merce del Ponent i de la Tramontana, pero sempre mirant cap a Valéncia, per si en algun moment el far del Grau tornava a brillar i nos guiava cap ad eixe cami somiat per tots, el de la llibertat, la justicia i el ben fer. Pero els encarregats de mantindre eixe far ences nos feren la sabatera i nos deixaren sense eixa llum, preferint ocupar despachos i butacons, mentres mosatros anavem fent coll de figa.

Molts foren els que es proclamaren palleters en son dia i els que, desafiant els temps i els anys, intentaren de nou fer renaixer l'esperança. Pero no ho conseguiren i si ho feren, no tardaren massa en eixir nous palleters i nous partits que, capitanejant la nostra ya mes que vergonyosa guerra de taifes i aprofitant les nostres ansies per conseguir eixe enyorat poder politic que perguerem en una partida de chamelo, pegaren el vot cap a atres partits i opcions, aixo sí, deixant-nos de nou enfrontats i sense lider en el millor dels casos.

La veritat, fa temps i degut a la falta d'informacio, la falta de gent que fera arribar als ciutadans les gracies de la nostra llengua, els estudis i sobre tot les veritats per les que quan u sent en la televisio, en la radio o llig en qualsevol mig impres una paraula d'eixes que hui es fan dir modernes nos causa una ferida en l'anima. He de confessar que vaig decidir fer un blog per a que la gent poguera accedir i trobar resposta ad estes preguntes, inclus confesse que vaig haver de fer un master en filologia i en sociologia, en lliteratura i en historia i en molts mes aspectes per a poder respondre a tots eixos dubtes que anaren apareixent a poc a poc. I vaig descobrir que no estava a soles, que mes gent havia mampres el mateix pas ans i en acabant de mi, cosa que m'alegrà i molt. Pero hui ya es tart, ya fa anys d'eixos inicis, i la gent ya està mes que informada, inclus soc conscient, i m'alegre, al comprovar que eixe somi meu ha tingut fruts (que no son a soles meus, clar) i que cada dia mes, ixen nous, millors i mes afamats defensors del valencià que es documenten i demostren en infinitat de llocs les veritats que han segut amagades durant tants anys.

Hui la gent demana mes, i seguim sense ser capaços d'oferir la resposta que mes mos demanen. Seguim seent incapaços de juntar-nos buscant lo que nos unix, i desterrant eixos recels que un dia nos feren renunciar a tot. ¿Realment seguim seent capaços de no crear un partit per a salvar a les persones per culpa d'uns personalismes acomplexats?

Deixeu-me dir-vos una cosa, senzilla, pero dirigida a tots aquells que un dia pensareu en abanderar el nostre moviment i conseguir fer tambalejar la politica antivalenciana que nos oprim. ¿Realment penseu conseguir que faça tambe un master en politica per a dir-vos lo que teniu o no teniu que fer per a lliurar-nos d'esta pobrea i de l'esclavitut que nos està condenant cada volta mes a pedre-ho tot, o senzillament penseu aplicar el sentit comu?

Deixeu-me traslladar-vos en el temps, imagineu-vos en 1519 quan la noblea i el poder politic dels valencians va fugir deixant a soles als ciutadans. ¿Vos imagineu als gremis defenent pel seu conte i de la manera que a cada u li pareixia les nostres costes, sense unio i deixant Valéncia a la deriva per no ficar-se d'acort? Fon una sort que vosatros no capitanejareu els gremis, en serio, puix eixe protagonisme mos haguera conduït al desastre. Pero els valencians conseguirem juntar-mos, inclus conseguirem fer reapareixer a l'Encobert en infinitat de llocs, fins que l'ultim morira en mans d'uns companyons que, cregau-me, be podrien tindre els llinages de mes d'u de vosatros. ¿Acas algu dubta que l'Encobert de Burjassot no fora el mateix que el que va morir en Alzira, o el que havia mort en el Cap i Casat apunyalat a l'eixir de la Catedral? Puix sí, tots eren u, tots eixos Encoberts foren valencians sense personalisme que s'esforçaren en mantindre la flama, fins al final.

Se que ad estes altures, quan nomes falten cinc mesos per a les eleccions, fer naixer un partit sería un suïcidi, una possible mort electoral en tots els aspectes, pero ¿i si aprofitem lo que tenim fet i tracem un acort de minims per a fer possible eixe recanvi que busca la nostra societat?. Eixe partit valencianiste que tantes voltes ha demanat el poble valencià i que tants bons fruits nos donà en els 80. Encara que el deixarem morir en els 90 incomprensiblement.

Si sabem realment que els reptes en Valéncia son considerats senzillament propostes i el Pensat i Fet es el nostre sagell. ¿Realment anem a deixar que els actuals governants seguixquen fent-se els politics, o que es seguixquen fent el llonguis com si no anara en ells? Vosatros mateix. Feu foc o fugiu. Pero tingau sempre en conte que la boqueta nit d'alguns homens es sempre el trenc de l'alba d'uns atres. Per lo que segurament quan vos retireu, uns atres intentaran reemplaçar-vos. Hui teniu l'oportunitat de decidir el recort i l'herencia que los voleu deixar. Dema, qui sap, igual ya no queden recorts. O els personalismes acaben matant a les persones.

Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert...
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d'Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.
¿Que podriem dir-vos hui d'Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l'amor i sobre tot la senzillea d'un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d'ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l'historia, com ell.
Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d'academic de la RACV.
"A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera...?"
I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l'atre. "Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?"- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.
Pero possiblement el fet que mes m'ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta "A pit descobert". Llegida en l'altar del Mocadoret la nit del 10 d'abril de 1957.
"... Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l'immensa espala
d'uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l'hora del combat som fum de palla;
que no existix l'unio; que la conciencia,es com una gran séquia sense aigua..."Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l'ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l'Oronella.
Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d'eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s'ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d'este Mon, i que el teu recort s'escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.

Ningu obrirà hui els astelladors

Hui passa mes plena que mai la sequia de Favara, hui ningu obri els seus astelladors.
No t'ho prengues a mal, Vicent, no ho fem per a ofendre't, Baixauli.
Se que lluitares per molts anys per esta sequia, que feres possible que regar en ella fora un dret i en especial un honor. Representar la sequia fon la teua mes ferma realitat, fon, segons tu, el millor tribut que es pot oferir a un valencià com tu ho fores, que no soles saberes defendre el seu dret, si no que aplegant a ser President del centenari Tribunal de les Aigües saberes colocar-la en son lloc, saberes dedicar-li el teu mes ferm homenage, i sobre tot mos ensenyares a tots la grandea de ser llauradors.
Arrere queden els enfrontaments, les batalles dialectals i les protestes ciutadanes, hui d'elles soles queda justicia i bon entendre, hui mos quedem en les teues bones intencions, en la teua eixemplar conducta, i sobre tot, hui queda en ella l'aigua de les nostres llagrimes, que fan surar en sa sal els teus recorts, els teus favors i sobre tot eixa fermea en la que saberes fer entendre a tots que el ser just no anava renyit en tindre un carrec, el ser llaurador no anava renyit en ser bon juge, i sobre tot el ser valencià no significa ser meninfot, vol dir molt mes.
Arrere queden dies tan emotius com el premi llealtat, en que volguerem redir-te eixe chicotet homenage a ta vida, arrere queden les teues conferencies en que mos parlaves de drets, de llibertat i de lo just que es fer arribar a tots la justicia, com l'aigua de les nostres sequies.

Hui les nostres llagrimes omplin ta sequia, pero no ho fem en tristor, creu-mos. Hui deixem en ta sequia les nostres llagrimes com a tribut, i sobre tot com a esperança. Hui en lo cel te tenim a tu, per que alli es a on van els bons homens. Alli li deixem a Deu la teua anima, l'amor que saberes contagiar-mos i sobre tot la justicia que segur sabras contagiar-li a Deu, les vivencies i enenyances que per fi sentirà Sant Vicent, i les esparances de viure en llibertat com a poble.
Ixca en poc de temps, en lo cel, te facen eixe lloc pel que lluitares en vida, ixca alli a on vages mos seguixques tenint en ton cor.
Perque soles tu saberes defendre este Regne, encara que fora com a llaurador.
Arrere queden dies de lluita en que, senyera en ma, acompanyares les protestes del GAV, arrere queden hui les llagrimes dels teus companyons que moriren veent que no havien pogut fer realitat eixe somi lliberal.

Pero tranquil, CANSALADER , aci deixes als teus admiradors, als teus companyons de lluita que hui escriuen en llagrimes el teu nom en son cor, pero que prometen arribar a escriure'l en or, en son dia, en eixe monument per la llibertat que per fi s'erigirà en honor de tots els que, com tu, sabereu defendre el nostre Regne a pesar de les adversitats, els que donareu fins la salut per defendre la veritat.
Pot ser dema, la sequia de Favara torne a regar eixes mates tendrals, i done aliment als brots dormits d'uns arbres, que com els que hem sentit les teues ensenyances, brotaran en la primavera mes forts que la passada, mes valencians que mai.

Blavero, ¿nom sense origen?

Fa molts anys, a principis d’abril de 1939, acabava en Espanya un dels mes foscs cicles de sa historia, la Guerra Civil. Una guerra en que lluitaren germans contra germans per uns motius politics i idealistes diferenciats i definits, pero que realment no foren tan definits ni compresos pels que realment els defengueren, el mateix poble.

Valencia fon declarada republicana i “roja” des del començament, puix era la capital de la Republica que perillava des del començament de la mateixa guerra, per no dir que realment era l'enemic a abatre pel bando opost.

I aixina va transcorrer la guerra, en que el bando nacional (blau) i el republicà (roig) atacaven i defenien les seues possicions, arribant inclus a desplaçar gent d'atres regions per a ajudar a les veïnes. Gents, que com les republicanes valencianes duyen moltes voltes la seua propia bandera (Real Senyera en el nostre cas) acompanyant a la del seu bando.

Deixant un poc de costat el tema, pero sense eixir-me'n massa d'ell: per a destacar un fet, que tingue lloc aci en la nostra Valencia, encara que l'acort es firmara oficialment en Barcelona, a on el president del Govern de la II Republica Manuel Azaña i Diaz, i el ministre d’Instruccio Publica i Belles Arts Jesus Hernandez i Tomas, va restablir en 1936 la catedra de Llengua y Lliteratura valenciana, “que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio” (La Gaceta de la República, num. 328 del 23 de novembre de 1936).

Pero un fet serà clau en esta guerra, a part de la famosa batalla de l'Ebre, a on els valencians tinguerem que dir i molt dins d'eixa famosa “quinta del bibero”, es tracta de la Conquista de Mallorca, a on durant molt de temps els republicans i els nacionals lluitaren per conseguir el bastio, que faria de pont per als avions provinents d'Italia i Alemania, per a poder propinar els famosos bombardejos tant a Valencia com a Barcelona. Una defensa que, es va vore minvà per culpa d'un fastamagoric i aprofitos nacionalisme catala, que arribant a costes mallorquines, informava a la flota valenciana que soles lluitarien per la republica catalana, a lo que els propis republicans valencians contestaren que ells lluitaven pels seus germans i per la republica, no per a aprofitar i començar noves divisions. Un fet, este, que va sorprendre a tots, puix en acabant d'esta conversacio, la tropa catalana, pegaria mija volta i tornaria al seu famos port de Barcelona, deixant a soles en esta aventira als republicans valencians, que aixina i tot conseguiren lliberar Mallorca,  encara que l'alegria no durara molt de temps.
En fi, suponc que per este acte i molts com estos, una volta acabada la Guerra Civil, el nou “Caudillo” seqüestrà les principals banderes regionals (no aixina la quatribarrada, que mantenia els colors de la patria indivisible i formava part de l'escut imperial), i les va exhibir, en deshonra, en el mateix desfile de la victoria, obligant-nos durant uns anys als valencians a que durant el 9 d'Octubre soles poguerem traure al carrer el famos i fals pendo, que era saludat al seu pas en la palma en alt, com es saludaven els colors “nacionals”. Mentres, la Real senyera, estava arrestada, baix arrest de guerra, per ser bandera republicana i lliberal.

 

Mentres, les agonies i repressions dels republicans foren tot un calvari per ad ells, pero pot ser que el fet mes destacable i pel que hem decidit fer l'articul, fora que ad aquells republicans “en possibles” o ad aquells valencians que defenien sa valenciania i no desperdiciaven cap ocasio per a poder traure la nostra Real Senyera i fer gala de la seua valenciania, eren increpats i nomenats “blaveros”.

¿Per que “blaveros”?

Blaveros per embrutar els colors de la “grande y libre” en color blau, blaveros per que era precisament el color que mes odiaven els republicans, el color dels uniformes dels guanyadors, i per tant la millor forma d'humillar a qualsevol “roig”. I com no blaveros, per que mostraven orgullosos una bandera en Corona Real i la nomenaven Real Senyera: seent uns d'ells republicans que odiaven als reis, i els atres seguidors del regim, en que “el Caudillo” era la maxima figura, i el rei, era soles un home que vivia en l'exili i que era considerat “persona non grata”.

Pero els temps canvien, i les aigües tendixen a tornar al seu curs, tornant el “regim” les banderes al poble, puix pareix ser que eixa pretensio de llevar l'identitat no funcionà de la forma esperada. Valencia tornà a despertar en bandera propia, i dur la Real Senyera va deixar de ser un signe de derrota, per a astutament convertir-se en atra manera de mostrar amor per la “grande y libre”.

I aixina, els falangistes començaren a vore prop el final del seu mandat, i començaren a buscar nous camins, nous signes que els ajudaren a mantindre's en la cresta. Uns nous signes que no tardarien a acceptar, encara que el principal inculcador, aci en Valencia, fora un “roig” en l'exili en Mallorca, que havia segut elegit pel pancatalanisme en l'exili, i que anteriorment a la guerra, ya tenia les seues amistats allà per terres de Tramuntana. A on per cert, el sentiment pancatalaniste ya aflorava en el si de les mateixes families falangistes, que defenien els colors del “caudillo”, i deixaven als seus fills estudiar o acodir a classes nocturnes per a enriquir l'anima, o a excursions estudiantils al monasteri de Montserrat.

Aci en Valencia, mentres, mos debatiem en l'ortografia, uns abraçant unes falses bases i atres, lluitant en la resistencia, per ser republicans o per seguir defenent la normativa autentica del 14. Pero les cartes estaven marcades, i precisament un dels maxims falangistes de la Ribera va llançar el primer pols a Valencia, ajudat com no dels seus “contactes tramontaners”, editant el seu famos “Nosaltres els Valencians”, i propiciant, ademes dels contactes entre mestres “nouvinguts” i promocionant, com no, visites guiades al famos Monasteri de Montserrat.

Pero, ¿que te que vore aço en els “blaveros”?, puix molt senzill, ya que estos nous salvapatries, utilisaren novament este insult per a referir-se als valencians, accentuant ademes, que eixe era el color dels uniformes i identitaris del “regim”, i que la Real Senyera, no era mes que un invent franquiste per a accentuar la, falsa i inventada pel negacionisme, desunio entre els territoris dels països catalans.

El restant, ya el sabeu, els que seguirem i seguim defenent Valencia, som tachats de “blaveros” o actualment de “secessionistes”, evitant aixina el dir-mos senzillament valencianistes, mentres els “negacionistes”(que neguen la nostra identitat i fomenten el genocidi cultural i historic d'esta) intenten convencer com ya feren en anys de franquisme, que seguint sa ideologia defenen la valenciania, encara que esta volta, la defenen tornant-la a privar de llibertat i sumint-la ad atra esclavitut.
El dia en que ningu recorde ya el nom dels futbolistes, el dia en que Valencia deixe eixe complex de deute cap a Ponent o Tramontana. En fi, el dia en que tots mirem cap avant, sense tindre por ni complex pel que diran. Tornarà a renaixer el nostre espirit mamprenedor i nacionaliste, tornarem a ser poble i estarem orgullosos de ser-ho. Defendrem per fi lo nostre i tornarem a parlar tots en valencià.
Mentres, valencianiste, queda reduït a tots aquells que acodixen el dumenge a Mestalla, o a tots aquells que agarren un dia la Real Senyera i diuen "yo soc".
Per als demes mos queda l'insult naixcut en les files del Franquisme de Blavero, soles, o unit a "faixista".
Beneida contradiccio.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU (o Ninou)

Que el 2012 era l'any del valencianisme, es un fet. Ha segut enguany el millor any per a la conciliacio i sobre tot el principi d'una nova unio. Ya no fa falta estar amagat darrere d'un panflet ni dir en veu baixa que som valencians, puix com a valencians hui la nostra societat comença a tindre i recuperar eixa esencia que s'havia perdut durant molts anys en que els valencians hem segut ningunejats per tots els fronts, anys en que viravem sense rumbo i que erem considerats analfabets, incults i inclus residuals dins d'una societat cada dia mes preocupada pels mercats i per les opinions alienes que per les nostres propies. Anys en que era trist acodir als trinquets per a vore una partida, degut al chicotet numero de gent que acodia ad ells, quan no estaven abandonats, anys en que desfilar el 9 d'Octubre era poc menys que un fet d'uns radicals que soles volien figurar eixe dia i oblidaven que molta mes gent es sentia valenciana pero tenia vergonya d'eixir, un acte soles per als que vivien en el Cap i Casal, sense tindre cabuda els del restant del nostre Regne.
Novament hem segut victimes del desprestigi, pero hem guanyat adictes dins la resistencia, les noves tecnologies mos han permes coneixer a mes i mes gent, que des de Castello i Alacant seguien lluitant soles, com si d'un Quixot entre molins es tractara. Molts han conegut la RACV, inclus molta gent jove ha entrat per les portes del GAV, s'ha deixat vore en les conferencies de l'AELLVA, o del INEV en el seu 75 aniversari, inclus han servit d'espenta per a fer possible la Convencio Valencianista i per a, no sense esforç ni contratemps fundar un nou partit com es Renovacio Politica. Gent en nom i llinages propis que s'han donat conte que no estaven soles en el seu propi poble, que lo que ells pensaven no era soles un pensament antisistematic, si no que tenia la seua rao, el seu ser i que com les flametes enceses en un dia de Nadal per a donar la benvinguda al Nostre Senyor, era una chicoteta flameta, pero que inclus hui s'ha convertit en una flama tan gran, que inclus en acabant de vore com el nostre Regne patia el seu devastament mes fort dels ultims anys, mos ha permes seguir avant, seguir juntant pedretes i sobre tot seguir agrupar-les en la seua forma i medida correctes per a començar els fonaments d'este nou edifici. Que si be contava ya en el seu fonament en figures com  el Rei Llop, el propi Cit, Jaume I, inclus Francesc de Vinatea, recolzat per Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, el Sant, entre els sants, Vicent Ferrer, el gran defensor de les nostres lletres Onofre Almudever, el velluter Vicent Peris, l'inconbustible maulet Gregori Mayans, el notari Vicent Boix,  Teodor Llorente, Constanti Llombart, Josep Nebot, qui arropats i reencontrats pel pare Lluis Fullana i Mira i novament exaltats  per Miquel Adlert, Antoni Ubieto, inclus pels sempre plorats Joan Gil i Emili Miedes, i atres mes oblidats com el sempre mestre Chimo Lanuza, Leopold Penyarroja, Agusti Galbis, Ricart Gacia Moya, Joan Vanrell i tants i tants que degut al gran numero, seria molt dificil nomenar-los a tots, pero que no voldria tampoc deixar en l'oblit, se'ls han unit Joans, Joseps, Ricarts, Agustins, Manolos, Borges, Miquels,  Sergis, Vicents, Jaumes, Rubens, Joan Ignasis, Voros, Julis, Gonçals, i atres tants que units a dones que com la propia Isabel de Villena i atres moltes que foren oblidades degut al masclisme de l'epoca, hui son elles mateixa i tenen veu propia, son Dolors, Virginies, Marines, Maries, Josefes, Pilars, Llucies, Seyles...
En fi, un fonament envejat a on n'hi hagen que soles enguany ha començat un nou traç d'eixe cami que tinguerem traçat durant molts anys per gent envejada i reconeguda en tot lo Mon, que sense esperar res a canvi soles el vore viu de nou el nostre Regne, sa llengua, cultura i sa historia, i mamprenen un nou cami, pero esta volta no estan a soles, ya no tenen que seguir renyint en el vei, o intentar comprendre el per que de moltes coses. Un cami, que no soles comença enguany, si no que es la continuïtat de molts anys de lluita i d'esforç, de moltes perdues valioses i no tant, i que continuarà no soles en l'any proxim, si no que durarà molts mes anys... ¿Sera dificil el nostre cami? ho sabem, pero estic segur que ans de que acabe el primer mes de l'any proxim, una nova associacio, un nou proyecte, aflorarà per algun raco. Un nou proyecte estrictament valencianiste a disposicio, com no, de tots els valencians, sense mes discriminacions. Ya no tenim por al negacionisme, i com diria una canço d'uns bons amics (ARK), "el nostre puny es una ploma, que tot ho arrasa, i per mig de la paraula acavarem esta matança"

Aixina i tot, sé que molta gent ha preferit sempre florir a esquenes de la seua terra, defendre uns ideals foraneus, deixant de costat els interessos de tots per a mirar soles per ells mateix, pero llunt d'eixa gent, i sense esperar res a canvi, atres hem preferit seguir aferrats a la nostra terra, brotar i arraïlar en les nostres propies pedres. Gent que ha decidit formar part del negacionisme, que han favorit les diverses revisions historiques.
Molts es secaren i formaren part d'un oblit, pero aixina i tot atres naixeran per a seguir protegint el nostre mur.
Som conscients que moltes voltes es veu el resultat i no a la gent que participa, pero fins aci estem decidits a fer possible la nostra faena. No hem renunciat mai a conviure en les atres regions que d'alguna forma compartirem algun dia una corona comu, pero ho volem fer en totes eixes individualitats que mos diferencies, eixes chicotetes coses a les que un poble no pot renunciar, i si algun dia en esforç i vencent tots els entropeçons u d'ells preferix independisar-se o inclus morir, pense que els atres no tenim el perque de ficar-mos pel mig ni d'obligar als seus habitats a seguir cap regla, cap codificacio ni cap interes que mes tart o mes pronte aflorarà i mostrarà resultats negatius per ad eixa convivencia.
Per que qui sap, igual amagat entre unes runes, existix tot un poble, que es germà, i que un dia formà part de la nostra historia, pero era lliure i era poble.
"D'entre les runes renaixerà un poble, que serà capaç de recuperar tot allo que li havien furtat"
Bon Nadal i Feliç Any Nou ( o Ninou) a tots els valencians de pro.

IndinGAVs

Suponc que lo que no pensaren en eixa reunio de Lo Rat Penat de 1976, Rafel Orellano i molts atres bons valenciaistes, era que anaven a crear no soles un GRUP de valencianistes disposts a defendre l'identitat i la llengua valenciana, si no que anaven a crear tota una institucio que anava a servir de plataforma per al que viure de tot un Regne.
Eren anys dificils i el pancatalanisme, com de costum, estava ya molt ven arraïlat en el nostre Regne, no soles dirigia Universitats i oferia bons jornals als seus seguidors, si no que damunt començava a fer mossa dins dels partits politics. Tots sabem que refundar un partit no es llabor facil, i sobre tot que se necessiten molts mijos per a poder dur-ho a terme. I si per ad aixo i per a poder expressar les nostres creencies o sentiments hem de renunciar ad alguna cosa, ho devem de fer per be del partit.
Pero lo que passà en eixos moments dins dels partits valencians, no va ser soles renunciar ad algun punt en si, si no que va anar molt mes llunt, inclus a renunciar a l'identitat dels propis partits, i tot, aixo sí, d'una forma molt ben remunerada.
Franco estava a punt de morir, i els valencians haviem vixcut immersos en una letargia absoluta, gracies al bombardeig constant que sabiament dut a terme per Castella, mos havia fet dormir en el somi profunt de que "España es una, grande y libre".
I aixina reberem la mort de Franco, mes pronte en pena i en pessimisme. que en l'alegria que ho va fer el restant del territori espanyol. L'incertitut del que passarà, va omplir tots els nostres estaments, tant culturals com politics i eixa incertitut mos va dur inclus a abraçar atres dogmes, que encara que ficaven mes en perill la nostra integritat llingüistica i cultural, mos feyen despertar i sentir-mos poble. I es justament gracies ad eixe nou dogma i als diners que des d'alli venien, que els nostres politics, en la llinia de lo que venen fent des d'eixe moment, renunciaren a sa identitat i permeteren accedir al poder a tot aquell que en la bossa plena abraçava o se sentia atret per l'ideologia politica de cada u.
I es aixina com des del si de molts partits, se va optar per expulsar als seus dirigents o als sectors mes valencianistes per a poder impondre les tesis catalanes o millor dit pancatalanistes. Dins el PSOE, Lerma i Ciscar destruïren per complet a Del Hierro i el seu sequit, canviant en poc de temps la senyera per la marfega i el valencià per un dialecte que mes pronte feya riure que servia per a poder parlar. Per donar un eixemple prou conegut.
Pero no era tot pancatalanisme lo que circulava per Valencia, aixina el 12 d'Agost de 1976 (encara que he llegit en molts llocs el 23 de juny), Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil, La cambra oficial de comerç, l'Institut Valencià d'Economia, les Diputacions provincials de Valencia... solicitaren a l'Estat Espanyol l'autonomia economica, administrativa i cultural de la Regio Valenciana, lo que vindria a ser la primera demanda del ple dret d'Autonomia.
Pero tornem al GAV, ara que ya mos hem ficat en la situacio que se vivia en Valencia.
Orellano i molts mes, un dia al finalisar una reunio en Lo Rat Penat, pensaren en la possibilitat de crear un grup de gent, que no lligada a cap associacio cultural, poguera mostrar al poble que era lo que estava passant i que al mateix temps servira com a resistencia per a impedir l'ascens mes que imminent del pancatalanisme dins de tots els estaments, i com no, la desvalencianisacio que patia Valencia per culpa de la castellanisacio imposta durant els 40 anys de dictadura. I decidiren començar.
En primer lloc, feren una caravana informativa fins a Alcoy, a on el PSAN havia reeducat a la societat alcoyana fent-los creure que el nom d'Alcoy no era mes que un castellanisme (ocultant aixo si tot lo que l'historia li havia donat durant la llarga vida del poble), per ad aixo cada u tingue que recorrir al seu propi vehicul, i els que no ne tenien eren servilment acomodats en els que n'hi havien. La caravana tingue com a primer objetiu, l'alcalde, al que despres de buscar-lo durant casi tot el dia, el conseguiren trobar i al que li entregaren un panflet a on venia detallada tota la toponomia, i els moments en que esta era aplicada, d'Alcoy, dient-li ademes, que l'acatament en I era (com tots sabem) un catalanisme innecessari.
L'alcalde va prometre tindre en conte l'escrit, pero finalment va fer cas omis, per lo que pocs dies mes tart la caravana informativa va anar casa per casa entregant el panflet en ma de tots els ciutadans que obriren, i els que passejaven pel poble. Tot un exit i damunt gran per considerar que era la primera volta que se feya un acte aixina.
I d'esta forma naixque el GAV, el 9 d'octubre de 1977. Per a tal efecte, entre tots feren que fora el seu primer president En Rafel Orellano, puix realment d'ell havia naixcut l'idea i ell havia segut l'encarregat de liderar la primera caravana.
Pero esta associacio com totes tenia que contar en unes bases, que ademes anaven a ser les ideologies que marcaria al GAV:

• Regne de Valencia, com a nom historic i vigent del nostre territori.
• Llengua Valenciana, historica i com a tal indepent.
• Real Senyera Valenciana, com a bandera historica del Regne que ho era.

Com tambe naixqueren en eixe moment les formes d'actuar per a fer-ho possible:

• Promocionar i difondre la cultura i llengua valenciana.

• Adoptar postures més actives que se traduïren en accions constants en el carrer.

Despres, en 1978 vingue la Constitucio, eixa carta magna que mos feya ser a tots iguals davant la llei (per lo manco aixo diu) i que respectava la llibertat d'expressio (cosa que ya s'encarreguen els nostres politics que no ocorrega, faltaria mes) i gracies a la qual començaren a redactar-se els primers Estatuts d'Autonomia.
Com em dit ans, eren temps dificils, temps en que tots voliem lo millor per al nostre Regne, pero en el que molts, amagats com a democrates tenien teixit un pla maquiabelic que estava dispost a afonar-nos i a deixar-mos sense identitat.
Com ya hem dit en varies ocasions, sobre tot des del PSAN, se va elaborar lo que voldien fora el nou Estatut del nostre Regne, La Proposta d'Elig (escrit Elx com en epoca castellana de postconquista), ometent el nom historic i llegal de Regne de Valencia, que mos havia acompanyat durant tot el temps en que ho forem i que era la forma vigent amparada per la llei, inclus vigent en eixe moment gracies al Real Decret del 30 de novembre de 1833 (Art.2) en que diu que "el Reino de Valencia el componen Castelló, Valencia i Alicante", vigent en eixe moment gracies a l'articul 5 del Codic Civil, cosa que no anava acceptar el GAV, i aixina ho va fer, intentant mostrar als politics i a tot el poble en general les estratagemes que des d'un sector minoritari pero recolzat per la banca i la burguesia catalana volien eliminar la paraula Regne per a abraçar la paraula Francesa Pais, que havia naixcut per a designar al nostre Regne en la Catalunya de finals del sigle XIX.
He d'aclarir que en epoca de republica, tambe batejaren en Pais el nostre Regne els republicans, pero com a Pais de Valencia, no de la forma en que ho fan els pancatalanistes (com han fet en l'academia politica) per a deslletimisar Valencia, dient-li valenciana, i deixant-la subjugada a una provincia mes dins de Catalunya.
Tambe tingue que lluitar contra Castella, que acabaria imponent-nos el nom de Comunitat de veïns, ya que reclamava per al nostre Regne tots els drets Florals que nos havien negat durant tants anys, i es que fins i tot si atenem a  la seua expresio en si, i la busquem dins del mateix text sobre el Derecho Civil de España escrit per Federico De Castro en 1959 i reimpres en Madrit en 1984, en la pagina 211, podem llegir "la expresión Derecho Floral fué utilizada por primera vez, en un escrito dirigido en 1759 por el Claustro de la Universidad de Valencia al rey Carlos III en ocasión de su advenimiento al trono, reivindicando las instituciones civiles perdidas por el Reino de Valencia en virtud de los Decretos de Nueva Planta de Felipe V." ¿No ho heu estudiat en Educacio per a la Ciutadania?
Pero esta no va ser soles la lluita a la que va tindre que fer front el GAV, ademes, estava la llengua, que el pancatalanisme voldria fusionar en el catala, per a poder fer-la seua i apoderar-se dels nostres clasics.
Per ad esta lluita, el GAV soles contava en la documentacio, i eixa fon l'arma que va gastar, ensenyant als nous mestres en els seus cursos, i oferint-li al poble llibres i material mes que suficient per a que ho poguera fer (llibres infantils, per a adults, publicacions i reedicions de vocabularis, edicio de llibres sobre historia i cultura...)
Mes tart, pero seguint en eixos moments, el Pancatalanisme ajudat pel llavors President del Consell i de la, ya politisada i pancatalanisada fins als ulls, Universitat de Valencia va difondre la coneguda Bandera del Consell preautonomic, una marfega (com acunyaria el mateix GAV a la quatribarrada, per pareixer-se a un matalap o marfega antic) en l'escut del Ceremonios, que venia acompanyant al Regne de Valencia (l'escut clar) des de 1500 segons testimoniaria en 1909 Vicent Vives.
Eixa bandera, volien que fora reconeguda pel poble, per que segons els mateixos preautonomistes pancatalanistes i les creencies que impartien des de certs sectors de l'Universitat (Rotgla i Guia entre ells), la Real Senyera era un invent del Franquisme.
Per aixo, gran relevancia i un paper clau va supondre la coneguda Batalla de Valencia liderà pel GAV, que acabaria en la crema de la marfrega en el balco de l'ajuntament de Valencia.
Atre element pel que lluità el GAV va ser l'himne, que el Pancatalanisme considerava inventat i impost pel franquisme tambe, i que cert sector, aconsellat per Fuster, volia reemplaçar per la Moixeranga (eixa canço religiosa tan bonica i antiga originaria d'Algemesi), a la que inclus li arribaren a fer lletra (molt lleja, per cert) i que Fuster havia desijat, sense exit, que se convertira en l'himne dels Països Catalans. Molt tingue que lluitar el GAV en este sentit, puix l'Himne de l'Exposicio (nom original, pero que passaria a ser del Regne per acort dels alcaldes de Castello, Valencia i Alacant en 1925), aixina com la Bandera i l'escut del Regne, varen tindre que esperar fins al 13 de Decembre de 1984 per a que fora acceptat i inclos per mig de la Llei 8/1984
Aixina i to, el GAV, degut a que moltes de les coses que passaven ocurrien en la politica, va optar per recolzar a politics, i per engrossar les llistes d'algun que atre partit en els seus militants, i aixina fon com va entrar Orellana en UCD, que al mateix temps va servir per a que se mantingueren les propostes del GAV, i del restant de la societat valenciana, fins que mos enganyaren en Madrit,  "...A los valencianos se nos habia convocado a Castellana, 3, por don Fernando con la urgencia de un traslado en avioneta particular que asi í nos dispuso. No fuimos informados, ni consultados, ni oídos, ni entendidos ni atendios oportunamente.
La ejecutiva nacional, seguin "supimos" en 15.1.1981 habia optado una amplia resoloción comprensiva de siete apartados por virtud de la cual se adpatan todos los procesos autonómicos al procedimiento previsto en el articulo 143 de la Constitución" (E. Attard Vida i muerte de UCD. Ed. Plamneta. Barcelona 1983.pag. 101.), dins d'eixos set apartats, mos negaven el reconeiximent de Regne, "Porque Reino es España" i mos inclourien en l'articul 143, en conte del 151 que mosatros voliem.
Pero el GAV no es rendiria i un temps mes tart d'esta decepcio, va seguir en la seua lluita i recolzant als politics que prometien retornar a Valencia el seu esplendor i respectar els seus signes d'identitat. Fent que en el 82, el GAV fora el principal colaborador de UV, arribant inclus a cedir-li totes les seus que el GAV contava en tot lo Regne (Seus, moltes d'elles, que ya no tornarien a ser del GAV i que en molts casos costarien molt d'esforç i sacrifici la seua recuperacio). Pero el recolzament el pedria UV una volta firmat del famos pacte del Poll, quan podent accedir a les conselleries de Cultura i Educacio, varen preferir butaques i la presidencia del Consell.
Pero mes tart, el GAV recolzaria un nou, i tal volta mes ilusionant proyecte, esta volta CV, que degut a l'ultim fracas electoral es troba hui en dia aletargat.
No deixant per aixo de recolzar al poble en totes les seues maifestacions com la de la plaça de bous en 1984 per a celebrar el 75 aniversari de l'Himne de Valencia, o la del 13 de Juny de 1997 en defensa de la Llengua Valenciana. Sense deixar de liderar tots els 9 d'Octubre la provesso civica (mireu esta joya de finals dels anys 90).
Pense que per eixe motiu, principalment, el GAV ha segut perseguit mediaticament durant molts anys pel pancatalanisme i pels partits en el poder, fins a casi conseguir el total rebuig de la societat ad esta associacio, inclus ha fet que foren expulsats d'Expojove, quan el GAV ha tingut que aguantar any darrere d'any insults i fins i tot furts en el seu estant durant la nit (denuncies que foren presentades, pero que encara estan esperant que s'obriga la pertinent investigacio),  fent soles com a pecat el que les seues joventuts hagen ensenyat la llengua i la cultura valenciana als mes jovens, en jocs, pintures i musica.
Quedant per al recort ya imagens a on el GAV ajudava a formar-se a mestres, ajudava als pares a denunciar el pancatalanisme en les escoles, feya actes per a arreplegar diners, aliments inclus joguets per als mes necessitats, inclus oferia tots els dumenges en el Panterre actes, llibres i ensenyes valencianes per a tots els que volien acodir, comunicats en contra del nomenament de nous membres dins la AVLL... I apareguent en tots el mijos, soles els actes de protesta, que llevant dels ocasionats en la presentacio del llibre de Flor (ocasionats per membres d'atre colectiu principalment) i en acabant de les provocacions oferides des de la taula a on estava el presentador i l'escritor, entre atres, de paraules com "fuera esos fascistas", no han tingut mai caracter violent, ni tan sols volent-ho demostrar en l'infinitat de videos i provocacions oferides pels sectors mediatics.
Aixina i tot, hui, les coses han anat inclus a pijor, hui en el mon valencianiste inclus ningu recorda ya que fon el GAV; el primer en eixir al carrer a demanar justicia i llibertat; el primer en liderar les famoses caravanes informatives; el primer en recolzar tot lo valencià, inclus lo acabat de naixer (revistes, associacions, partits politics...); un dels firmants de les Normes del Puig; i tambe  el primer en no acceptar unes noves "normes d'accentuacio" oferides pel duo Oronella-RACV, per considerar que no eixien del consens, i en acabant de que Lanuza i Fontelles abandonaren la RACV, l'unic que es va mantindre en contra publicament d'eixes normes fins hui, i l'unica associacio que ho denuncià en son moment; ningu recorda ya que fon el GAV el que va impedir en varies ocasions els avanços del pancatalanisme per tots els fronts, al mateix temps que s'ha oferit a ajudar totes les causes valencianes en conferencies, homenajes i premis. Hui molts preferixen vore en el GAV a membres fantasmes de E2000, i pensar que el GAV no es verdaderament una associacio cultural que utilisa l'accio en totes les seues formes (cultural, per internet, de carrer...). Una associacio a on molts espanyolistes deprengueren a voler a Valencia sobre totes les coses i a on des dels seus inicis convergiren nacionalistes i regionalistes.
Hui pareix que tots han oblidat que el GAV es precisament aixo, un GRUP d'ACCIO, i mentres haja un brot pancatalaniste que mos furte la nostra identitat, mentres els nostres fills siguen adoctrinats pel pancatalanisme, i mentres a tots el valencians mos se negue el dret a poder parlar, dependre i escriure correctament la nostra dolça Llengua Valenciana, estarem ahi denunciant-ho.
Per que fins que Valencia no torne a ser valenciana,continuarem indinGAVs.

Articul publicat en el SOM.

9 d'Octubre de 2112

Hui em desperte un poc desficios. Les meues mans estan plenes de formigo, lo mateix los passa als meus peus. Pero el meu cos està normal, soles sent descans. Com si haguera estat cent anys dormint.

Al meu voltant res pareix igual. El meu llit ya no es de fusta, ni de matrimoni ¿a on estarà ma dona?. ¿Que faig alli en mig d'aquella nau?.

Intentant recordar els meus pensaments s'amarguen, els meus recots veuen pessar, agonia, impotencia. No fa molts dies estavem tots junts veent baixar la nostra senyera. Si, Manolo, Jose, Sergio, Albert, Agusti, Juli, el tio Pep, Mari... tots estavem alli. Si va ser ahir. ¿que faig aci? ¿tan males varen ser les paelles de Manolo i Nacho? ¿O es que la cassalleta d'ans i el "carajillet" no me provaren del tot be?

No, no crec que haja segut aixo, puix el cap el tinc tranquil i fresc. com una rosa.

Fent-me estes preguntes decidixc eixir, mirar dins la nau, dins d'aquell almagasem a on es mesclen les senyeres amontonades i les maquetes de lo que possiblement algun dia foren esbossos d'alguna falla. Montonades de llibrets, que estan escrits en una llengua estranya, i entre ells dates futures, anys que no viurem. Noticies que no concorden, i montonades de SOMs denunciant atropells. ¿Que serà de tu Valencia? ,puc vore en l'ultim en que apareix la seua data. Dilluns 6 d'Octubre de 2070, un dia per a oblidar...

Una llagrima aguaita pels meus ulls, pero aixo no pot ser. Deu ser alguna broma. deu d'haver segut alguna mala passada. Tots sabien del meu amor a Valencia, i sempre n'hi ha qui per a fer una broma, i sobre tot el dia d'un natalici invertix temps i mes temps per a que tot ixca perfecte. Puix se'n ha passat.

Al fondo, veig un clavill, una llum de fora s'obri cami, pero es una llum debil, pot ser un reflex. Pero aixina i tot em convida a arrimar-me. No Fumeu, apareix pegat al mig d'una gran porta corredora de ferro. El seu pany està rovellat, i una cadena fa de forrellat i pastell. Eixint fora per un forat i entrant per atre. ¿que puc fer per a eixir?

Pero just en mig, just baix del lletrero un atre pany, sense encadenar m'ompli d'esperança. Si la clau que n'hi ha penjada fora bona per a obrir, podria eixir d'este mal son.

Aixina es que ho prove, i veig com entre soroll de rovell i chillar de ferralla s'obri la porta, i apareix un carrer. Darrere queden els montons de llibres i esbossos, de revistes i possiblement recorts. Pero no pot ser mes que una broma. El carrer i la gent me donaran solucions. ¿Per que no eixir i comprovar-ho?

I dit i fet, una volta fora, el meu cap recorda eixe lloc. Fa uns anys, no tants crec, que vaig estar alli. Si, vaig estar alli sopant, si en lo carrer. Era estiu, i era el dia de "la Punjà", la barra estava just alli, pero... ¿que fan eixes finques tan grans alli? ¿I quin nom te el carrer? ¿Ya no es Sant Josep Artesà?. Aço ya no pareix una broma. ¿I el museu faller... a on està? I l'horta, ¿que ha segut de tu Valencia?

No es normal en mi pedre els papers, pero en circunstacies com estes en que veus canviar tantes coses, el cap reacciona sempre de forma inconscient, i eixa inconsciencia em du de nou a la nau. No vullc fugir, soles vullc saber. Tinc que vore que mos ha fet viure aço. Suponc que eixos SOMs ho diran...

Giner de 2013, una nova llei, votada ahir, dijous 17 de Giner, en les Corts aprova per unanimitat de totes les forces politiques, obliga a passar a dilluns les festes del 9 d'Octubre i Sant Josep. Arraconant aixina el sentiment majoritari el poble valencià. El GAV convida a totes les formes i grups interessats per a protestar i fer-mos sentir.

16 de Març de 2020, Soles cinc falles seguixen plantant-se en no poques dificultats. L'ajuntament seguix obligant-les a cremar en dilluns, la Comunitat Europea prohibix els focs artificials, i els coets ya no sonen en les nostres despertades. Les bandes de musica dels nostres pobles ya casi han desaparegut, pero aixina i tot, enguany el GAV celebrarà la "Cremà" el divendres 19. Sant Josep es el sant de les falles, i les falles formen part de la nostra historia.

9 d'Octubre de 2051, per fi enguany, i contra tot pronostic, el 9 d'Octubre, dia nacional de tots els valencians, dia en que el Rei Jaume I conquistà Valencia de mans dels musulmans torna a celebrar-se el seu dia. Hui hem pogut fruir del dia. Alguns hem anat de nou al parterre, a deixar-li la nostra ofrena al que va ser Rei de tots els valencians, al que nos va donar uns Furs i nos va definir com a poble independent. Vint, hem segut, entre mirades de sorpresa i d'indiferencia. Pero ho hem fet de cor i per a mor a la nostra terra. Sabem que no es facil, puix l'adoctrinacio en els mijos i el furtar-mos la nostra identitat poc a poc ha tingut els seus fruts. Hui poca gent recorda aquelles manifestacions multitudinaries en que com a bons fills acompanyavem la Real Senyera fins al Parterre, inclus ya molts no coneixen la nostra historia, els nostres defensors, els fills de la nostra terra que ho donaren tot per ella. Hui, el "deixe que pensem per voste" s'ha convertit en atra forma d'esclavitut, i el ofrenar noves glories a uns i atres nos ha dut fins i tot a dubtar realment qui som i d'a on venim, pero lo pijor de tot es que Valencia navega sense rumbo cap a un forat identitari que li impedix protestar o eixir al carrer per a demanar els seus drets. Hui Valencia es un simple tros de terra a on els seus fills sense espirit nacional, son incapaços d'entendre que un dia forem Regne, i que arribarem a ser envejats pels territoris veïns, que teniem una llengua, uns autors i sobre tot un sigle d'Or que habilment nos fon arrebatat. Hui Valencia no es mes que un nom, una territori sense anima i una poblacio sense llibertat. Firmat UDPoble.

Dilluns 6 d'Octubre de 2070. Editorial. Hui no vos diem adeu, soles vos deixem caure un fins ara. No es facil per a mosatros acabar esta publicacio, ni tancar les portes d'una entitat casi centenaria com la nostra, ya no servix de res. Molts i moltes han segut els fets i les raons que mos obligaren a naixer en els 70 dels sigle passat, pero principalment un ha segut el motiu d'eixe naiximent, el mateix motiu que mos ha fet seguir lluitant fins hui. L'amor per Valencia, l'amor per la seua terra, per la seua gent, i sobre tot l'amor per la seua cultura, la seua llengua i l'orgull de ser i sentir-mos valencians. Pero hui ya ningu recorda estos drets, eixe orgull de ser i sentir-se valencià. Hui uns defenen un espai dins la xarcia, atres seguixen lluitant per que per fi mos incloguen dins d'uns fantasiosos Països, i mentres, els nostres mandataris creen en les escoles chiquets sense anima, sense pensament, sense llibertat, que atrets per l'evolucionisme preferixen jugar al Rugby que a pilota (Ay pilota, pilota valenciana. ¿qui sap quants anys sense vore un trinquet?). Els trinquets s'han assolat per a construir finques, o polideportius a on soles es pot jugar a Padel o Rugby. ¿Que ha segut de tu Valencia?

Pero hui hem tingut una nova noticia. En acabant de viure un març sense falles, hem vist desapareixer festes com la de la Salut de l'any passat, per que la dolçaina ya no es un bom instrument, ara el eigenharp trau un millor sonit. Ya no es precis comprar-se un tabal, hui qualsevol aplicacio pot fer ritme en un Tenori. I la moixaranga, ay la moixaranga. es pergue, va morir agonisant uns anys mes tart que els bastons, com tambe ho feren els cavallets del corpus, els cabuts o inclus la carchofa. Ya ningu vol ballar estos balls. Hui tots dancen junts i en rogle, en un vall grec que mes que a una jota es pareix a una rinya de gats (¿que ha quedat dels boleros?)

Pero tot no pot ser mal, la finca de Serrans seguix reproduint en imagens totes les nits la proyeccio de lo que fon eixes Torres, inclus si circulem per l'antiga Guillem de Castro, hui Il·lustrissim Gonzalez Pons, podem vore l'holograma de les de Quart, inclus l'estatua del Palleter. Encara que durant uns anys va ser censurada quan entraren en el govern els afrancessats, hui es pot tornar a vore com la veiem mosatros de chicotets.

Millor sort corre el Micalet, que engalonat de llums i creus encara seguix erigit en son lloc, lloc de pelegrinage que encara hui molts bons valencians seguim recoreent per a arribar a la Basilica a on de forma miraculosa seguix en el seu mateix lloc la nostra Mareta. Eixa que fon prohibida i que fon furtada al poble, eixa mateix que ya no ix el seu dia gran. ¿Que serà de tu Valencia? Si el teu poble ya no festeja cap festa ni cap estacio. ¿Vindran temps millors o seguirem tots plorant fins que morim de desesperacio?

No queden mes SOMs, ni mes revistes ni llibrets fallers. ¿que va fer que les falles moriren en el 2069? ¿Per que va desapareixer la Moixaranga, i els balls? Tinc que eixir, tinc que preguntar. Aço ya no pareix una broma. Ara comence a recordar.

Sempre m'havia agradat l'idea de despertar dins d'uns anys, de vore com haviem segut capaços de millorar la nostra vida, de fer una Valencia gran. Inclus entre bromes he dit que m'agradaria reviure-ho... Pero no pensi mai que aço acabara aixina, mai pensi que moririem com a poble... Quin pesar tinc, necessite saber mes, tinc que parlar en algu.

Eixint cap a la llum del carrer, pareix que siguen les cinc. Pot ser les sis. D'un dia de primavera d'hivern, que encara que no fa molt de fret, pels tolls que es veuen en lo carrer pareix que ahir va ploure. Pero no estic segur del tot a on estic, encara que eixa image dins de la meua ment em fa pensar que estic en la ciutat fallera. Un chic jove s'acosta. Pareix un robot, du uns pantalons d'una mescla de tela i paper d'alumini, ulleres de sol (com tots els jovens) i pareix que parla a soles. Sense dubte es un jove.

- Perdona jove, m'he perdut, no se a on me trobe, ¿me pots ajudar?

- Perdones señor pero no l'entingui, pare qui parle como antaño lo fieron mons abuelos.

. ¿Estic en Valencia?

- ¿Valencia? ¿es vuecencia estranger? No pare que parlas com yo. Valencia va hi ser antaño, avui es Valanç.

-¿Valanç? ¿I a on estic, com puc anar a l'ajuntament, a la Basilica?

- Aiuntamient hi es una eina ancestral, avui no existeixi. La Basilica si se donde hi es.

- ¿Podries indicar-me?

- A las hores hi voy alli, no al mesmo lloc, pero hi es propero. Sols hi te que esperar.

- ¿Esperar?

I en eixe moment, just al costat de la nau, el jove es va pedre en un edifici extrany, pareixia com si no estiguera acabat, pero al mateix temps, una infinitat de llums feyen vore que no era aixina. ¿estariem celebrant alguna festa especial? Un so desconegut em va fer tornar a la realitat....

-Asseurese aqui. Entri...

Si era un coche, yo diria que aixo era molt menut i lleig, i si era un coet, li faltava la cua i les ales.

- Entri i asseurese.

I entrí. Molts comanaments per tots els llocs, plens de dibuixos i en conte de volant, una pantalla. Aixo sense dubte era el futur, i ara comprenia el per que els semafors tenien eixes formes tan rares. Els hologrames ens permitien o negaven el pas, les finques teixien ponts per a creuar el carrer a altures de vertic, i alla llunt, si alla, es veia l'holograma de les torres de Quart, i eixe edifici que teniem quan creuavem el riu, era sense dubte el de Serrans. Pareixien les torres, pero eren tot finestres, d'oficines suponc. Pero... ¿A on va este chiquet? Que ya no n'hi ha fosoooooo.

Pero davant la meua sorpresa, una porta que simulava el foso es va obrir i entrarem dins de l'aparcament. Un edifici gris i sense vida, ple de llum blanca que recordava mes unes antigues oficines que eixa sinuosa modernor. Aci no hem canviat no.

- Si segueix por aqui, a la dreta trobarà la Basilica.

A la deta trobarà la Basilica, per fi he sentit alguna paraula valenciana, si havera dit Seu, encara que clar deuria haver-li demanat anar a la Catedral. Haguera plorat segur.

- Gracies, i perdona la molestia.

-¿Molestia? No hi hay. Mercy a vos.

Recorde este carrer, pero... ¿com es dirà la plaça dels Furs? Plaça de la Dictotució.

Quin nom mes lleig, yo que sempre lluiti per recuperar els nostres Furs, aço sona a dictadura. Tindran rao els SOMs.

Be, vaig a la basilica, la meua mareta no es pot haver deixat aniquilar. Mira aixo pareix un rellonge.

10:30 Diumingo: 9 de Octobre de 2112.

Suponc que voldrà dir dumenge, un moment ¿dumenge, i este chic treballant en les oficines? ¿I la gent?, soles estem aci quatre gats. Segur que estan tots en la plaça de l'ajuntament. Huy, de que em sona a mi este nom. Carrer de las Corts. A si, aci estaven les Corts, pero no recorde el nom del carrer aixina. Recorde inclus a on veniem a comprar ciris per a festes. ¿I eixe edifici? Pareix una carcel de formigo. i els lletreros. "Pareds electricas, prohivid pintar". Lo dit, una carcel, mira la Basilica. ¿I la plaça? ha desaparegut. Pareix un atre edifici com el d'ans. Ara ho comprenc, es un garaig pero per a avions com eixe que m'ha dut.

¿Per a on s'entrarà a la Basilica? Mira, Entry... Aixo serà...

Caigut de genolls en el cor abatut i sense apenes respiracio alce el cap, alli està ella, passant els anys. La veritat es que la Basilica està amagada entre edificis i garajos, pero suponc que els bons valencians seguiren venint a vore't. Pero hui es dia gran, no tens flors. Contam mareta, dime que ha passat...

De repent, un home m'agarra del braç:

- Alces bon home, no plore per ella.

- No ho faig per ella ho faig per tots els valencians.

- Vinga, assente's al meu costat, no gaste eixes llagrimes, ningu elegix el desti dels homens, son ells els que el fan realitat.

- Pero com es possible, forem Regne, teniem historia, i parlavem tots valencià.

- I el parlem, la rinya entre mosatros va fer unir-se dos fronts, i tant uns com atres sacrificaren Valencia, per interessos i vots.

- Pero el poble volia lluitar, s¡oponia ad eixa realitat. I aixina naixqueren partits per a reviure eixes sensibilitats. Uns foren comprats pels veïns, atres ben recompensats per l'estat, i una volta sense repressentacio va ser facil, ya tot estava cantat. L'historia es va borrar, ningu recordava ya dies passats, mes tart la llengua i per fi, nostra identitat. Yo plore per Valencia, i voste pels valencians, pero estiga tranquil que per molt que plorem ells ya han donat l'esquena. No volen seguir lluitant.

- Pero tu parles valencià, tu no parles eixe guirigall.

- Yo vaig ser criat en valencià, i amagades el vaig estudiar, pero hui patixc per que mons fills ho rebugen i preferixen parlar en destrellatat.

- Pero ¿quants com tu queden? aço es pot solucionar.

- No patixca, i acompanye'm, yo li mostrare la veritat.

I aixina eixint per la Basilica, carrer Micalet o con vullga que li hagen ficat, eixirem per la Reina, Fins al carrer Sant Vicent.

-Mire, ¿recorda voste este traçat?

- Si, aci mos detenien, fins que els politics ya havien ho festejat, i quan eixien del Te Deum i del convit venien per a continuar, tots junts pel carrer la Pau, i aixina fins al Parterre arribar.

- Pero aixo fa molts anys. Yo no ho he vixcut, i recorde que mon pare ho contava com en temps d'antany.

- Si fa molts anys, no te dic quants ne fa, perque no t'ho creuras.

- Mire ya es veuen les banderes.

- ¿I Vinatea? ¿A on està?

- ¿L'estatua del moro? La llevaren, recordava temps de derrotes, quan els moros manaven sobre mosatros.

- Pero Vinatea fon cristià, ell va lluitar pels nostres drets i gracies ad ell el nostre Regne es quedà intacte.

- Pot ser, no se tant d'historia, pero ara diuen que la font es veu mes gran.

- ¿I que fan eixos en Senyeres alli chillant?

- Volem vore nostra Senyera, per que sabem que la tenen ahi amagà. Pero les vostres donen llastima, si pareixen mes pronte draps.

- Mire alli dalt en la finestreta, a vore si la conseguixen ensenyar.

- Corre la policia, vinga bon home i faça's el despistat.

Mare meua quin susto, a pals se'ls endugueren, manco mal que yo no pareixia el seu acompanyant. Pero qui manarà aci, que mos neguen fins l'identitat?

Ara, ya soles no mes me queda un lloc per a anar, suponc que el Parterre encara estara igual. I aixina m'encamine no sense deixar de mirar a tots els costats. Aço es el futur, Carcels de formigo a on els politics decidixen per mosatros, policies que no deixen que quatre chics ensenyen la Real Senyera, fills que rebugen parlar la llengua dels seus pares i ciutadans sense consciencia ni identitat que treballen fins dumenge, com si d'un dimarts normal es tractara. Aço es el futur. Mes valia haver rebentat.

Mira aço es el Parterre, si, es aço. pero, eixa mata verda del mig... ¿a on està Jaume I?

Yo recorde que estava aci, just a on està esta mata verda tan gran. Aci n'hi havia un pedestal.

¡Com este!

A vore si puc vore mes amunt, tal volta estirant d'este tronc... Ahi està "... año MDCCCXC Valencia agradecida..." Collons i pensar que aixina i tot em cauen unes llagrimes. No tinguerem collons ni d'escriure correctament en Valencià este retaule. I pensar que per a poder fer l'estatua tingueren que desfer cinc canons i un obus que foren duts des del castell de Peniscola...

I aixina caic entre plors de rabia i tristea, entre cansanci i desesperacio. ¿Com ha segut possible Valencia que els teus fills no hagen sabut defendre't? ¿Quins interessos o beneficis veren en les terres veïnes per a renunciar a tu?

¿Com es capaç un fill d'abandonar a sa mare i manco sabent que si ho fa la pedrà fins sempre.? Quedat en mon cor ho Valencia i deixa que les fulles que tapen ta memoria moren al menjar el veri que passeja per les meues venes i de l'agror de la meua fel. Al sentir que podent ser tu la mes envejada hui patixes seent un infern.
¿Que haurà segut de tu, Aledua?