Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

Eixidors

Este fi de semana com tots sabeu ha segut la festa de nostra Senyora dels Inocents, Desamparats i Folls . Una festa que ha coincidint en el centenari del primer Trasllat. I per a commemorar-lo, han dedicat al centenari el tapis.
Pero dins d'eixe tapis, una persona ha segut, sense dubte, protagonista involuntaria. Mes que una persona, yo parlaria d'una colla d'amics. Els EIXIDORS.

Es dissabte pel mati, sobre les 11 per a ser mes exacte, l'almagasen de Toni es un no parar. Tots han vingut a ajudar, pero ademes, molts han vingut a arreplegar les ultimes camisetes.
En el salo del Museu Faller, les dones estan preparant els entrepans per a almorzar el dumenge, i els homens van i venen de l'almagasen de Toni fins al Museu carregats de coses per a decorar l'escenari. Tot te que eixir be, enguany es un sopar especial, pero a part d'aixo, enguany i tots els anys este fi de semana es especial.

Enguany per primera volta decidixc unir-me als Eixidors. No es que siga un requisit necessari per a acodir al trasllat, pero despres de vore sa llabor, he volgut ser u d'ells, vore realment en que ajuden i ser, com no, u mes.
Aixina es que despres de parlar en Toni uns dies ans, me presente en sa almagasen i aixina comencen les presentacions. Jaume, Vicent, Xavi... i mes gent. Tots estan afaenats, pero tenen eixe detall, i saluden amablement. En cinc minuts, ya era part del grup. Tots erem amics, i tots mos ajudavem.Es curios, com eixe temperament tant valencià i amigable que pareix que hui en dia haja desaparegut solga reapareixer i mantindre's viu sempre en totes les associacions i grups d'amics de tot el nostre Regne.
I poc a poc el mati se va passar com un rellamp, que curt. Una llastima no poder estar en el sopar. Pero aixina i tot los vaig desijar lo millor.

El dumenge pel mati, me vaig ficar la camisa taronja, i vaig acodir en companyia dels Eixidors. ¿Com me rebrien?.
Arribat a Valencia mos reunirem tots, i alli va ser a on començaren els bons moments.
Uns me contaren com havia transcorregut la nit, manco mal, que la falla del Mercat Central los havia deixat el casal, puix aixina havien pogut fer temps entre la descoberta i el trasllat i fer les necessitats, puix des de fa uns anys, els escusats publics estan tancats.
Atres me contaven anecdotes, ne recorde especialment una que me va fer riure a mi i a tots els que la sentirem. Tot començà quant algu, no recorde qui va dir els anys que duya de trasllat, a lo que despres van seguir atres, uns dient que començaren en son pare, atres en amics... pero Xavi, va ser el que va conseguir traure-mos el somriure, sobre tot dels mes cansats, que pareixien un poc entroncats.
- Ma primera volta va ser als 12 anys, me vaig ficar un tubo de buç per a poder respirar i vaig entrar just en mig dels que duyen la Mare de Deu. Recorde que tots me miraven rar.
Pero lo que mes me va sorprendre es que ya formava part del grup, 160 persones i yo era tractat igual com els demes, tots erem uns.
No recorde be quin hora era, i mos encaminarem a la Basilica, tots junts, tot una marea taronja recorria ara els carrers cap a la Basilica.

He de confessar, que estava prou nervios, no sabia realment quina anava a ser la meua faena, ni que es realment lo que anava a fer. I aixina, casi sense donar-me conte vaig entrar en la Basilica. Estava just davant de la Mare de deu, yo, els Eixidors, els Portadors, i molts mes que tots els anys ajuden per a que la Mare de Deu tinga un trasllat com se mereix. Ademes, se respirava germanor. Tots erem germans, tots erem fills que anavem a ajudar en lo possible.
De principi les "ordens" eren clares, teniem que intentar impedir que la gent que anava a entrar en la Basilica arribara a la Mare de Deu de forma descontrolada, tots els que vullgueren tocar-la podrien fer-ho per un corredor improvisat que casualment me va tocar viure. I despres, intentar fer que la gent deixara passar l'image per la plaça fent cordons davant de l'image i com no, el que poguera ajudar a dur l'image, que com tots els anys, era duta per tot aquell que s'oferia i que volia ajudar, encara que no era una faena facil, com mes tart vaig comprovar yo mateix.
I aixina va transcorrer el trasllat, entre espentes, colzades ... pero sobre tot en amor, pasio, llagrimes i atres sentiments que anaven aflorant al pas de la Verge.
Recorde molts moments del trasllat, puix el vaig viure en molta emocio, pero dos van ser realment els recorts qeu segur que m'acompanyaran durant molts anys en la meua ment.

Primer, l'eixida de la Basilica, a on les portes, plenes de puntes, son una verdadera trampa, que solen marcar mes d'una esquena, encara que el meu recort, va ser mes l'eixida, quan no podiem alvançar, puix la gent mos impedia fer-ho, i sobre tot mos feya retrocedir. I es just en eixe moment, quan els Eixidors, uns feren els cordons i atres, mos ajudaren a fer alvançar l'anda.

El segon recort, es quan varem entrar en la Catedral, recorde com un grup feya un cordo a la llarga, i me van deixear un poc intrigat. Eixos mateix feren que la gent deixara que l'anda girara davant del Micalet i sobre tot, que la Verge donara mija volta per a poder entrar dins la Catedral d'esquenes. Pero es que despres, just quan accediem a la Catedral, estos mateixos homens, protegien als portadors dels bancs, arribant inclus a quedar-se mes d'un atrapat entre ells.

Despres, una volta acabat el trasllat, quedarem de nou en el Casal, per a repondre forces i refrescar. I alli seguirem charrant i veent de nou el Trasllat per la tele. Tots teniem els ulls brillants de felicitat, tots en certa forma estavem orgullosos d'haver pogut ajudar a la Mare de Deu en el seu Trasllat.

Pero aci, no anava a acabar el dia, encara mos quedava una cosa per fer.
Una volta almorzats, Toni i atres agarraren uns sacs en entrepans i els dugueren a la Casa de la Caritat. ¿Qui millor que els desamparats per a celebrar en la pancha plena este dia? ¿No es prou desampar no tindre que menjar?

I es que encara que pese a mes d'u, encara existix gent que fa les coses per amor a atres, o simplement per que creu que deu de fer-les. Encara que per a evitar els enfrontaments i malentesos d'atres anys s'hagen unit formant associacio per consell de l'Episcopat. Seguixen seent els mateixos amics que any darrere d'any s'han anat coneixent per coincidir tantes voltes ajudant en el trasllat o ajudant a eixir ad algun marejat de la descoberta. O millor dit mes, puix sempre se solen ajuntar cares noves que com yo son rebudes en calor i en els braços oberts.

En fi, pense que ara molts dels que han criticat el mereixcut homenage que ha fet Miquel Galvis, tinguen per lo manco atre punt de vista sobre esta gent. Una cara que no vol ser mai centre d'admiracio i que fa lo que fa per amor al progim i per amor a sa mareta. Puix llunt de lo que molts pensen, inclus ells tenen que fer un esforç a part si despres volen tocar a la Mare de Deu .I es que quan u no desija ambicions ni recompenses, lo minim que pot fer es donar les gracies per a tornar l'any que be.

I gracies, com no, a Miquel Galvis. Un valencià com ell amant com pocs de la Mare de Deu i dels Trasllats, no podia mai pensar en un Trasllat sense els eixidors, i damunt sabent que enguany per fi se decidien a fer associacio.
Associacio per cert, que ha participat enguany junt a la Mare de Deu del Desamparats en la Semana Santa acompanyant al Crist del Grao. I que enguany donara mes d'una sorpresa a tots en els diferents actes que te preparats.

AMUNT.

P.D.: Toni, te deixe aci al final una copia de la lletra del Himne de la Coronacio tal i com va ser fa 50 anys. Se que no es molt, pero espere t'agrade este chicotet homenage per tots vosatros.

Valencians tots a una veu...¡¡¡ VIXCA LA MARE DE DEU!!!

"En la present Ciutat hiá molta obra pia é de gran charitat é sustentació; empero una ni manca ques de gran necessitat; ço es, un spital ó casa, hon los pobres innoscents é furiosos fossen acullits. Car molts pobres innocents é furiosos van per aquesta ciutat; los quals passen grands desayres de fam fret é injuries: per tal, com per la innocencia, i furor no saben guanyar, ni demanar lo que han menester, pera sustentació de llur vida; é per ço dormen per los carrers é perixen de fam é de fret, e moltes malvades persones, no havents Deu davant los ulls de la conciencia, los fan moltes injuries, é enuchs; é senyaladament llá bon los troven adormits los nafren, é maten alguns, é á algunes fembres innocents ahonten. E aixi mateix los pobres furiosos fan dany á moltes persones, anants per la Ciutat, é aquestes coses son notories á tota la Ciutat. Per que seria sancta cosa é obra molt sancta, que en la Ciutat de Valencia fos feta una habitacio o spital en que semblants folls é innosents estiguessen en tal manera, que no anassen per la Ciutat, ni poguessen fer danys nils ne fos fet" .
Este va ser el sermo que va fer el Pare Fray Joan Gilabert Jofre en la Catedral de Valencia el 24 de Febrer de 1409. Sermo que va fer despres d'una esperiencia que havia tengut en lo carrer uns pocs minuts ans, de cami a la dita Catedral.
De cami, va vore com un grup de persones pegava a un "pobre innoscent" i s'enfrontà ad ells, recriminant-los l'accio i aüixant-los, apiadant-se de la vistima a la que va ajudar en la seua recuperacio cuidant-lo i atenent-lo.
I estes paraules calaren molt fondo en el cor de Llorenç Salom, qui apenes haver eixit de la Seu, se va dirigir a buscar a alguns homens honrats de la Ciutat. Els seus noms han format part de la nostra historia; Bernat Andreu, Ferran Garcia, Francesc Barceló, Pere Zaplana, Jaume Dominquez, Pere Pebrera, Sancho Calbo, Joan Armenguer, Esteve Valenza i Pere de Bonia.
Despres de diverses reunions en el Pare Jofre, acordaren lo següent:

1. Construir una associacio o confraria, que tinguera per objectiu recaptar i administrar fondos per a la construccio i sosteniment d'una casa de folls, quedant nomenat President (hospitaler) Llorenç Salom.
2. Per a la construccio del dit edifici designaren uns terrenys plantats de moreres que n'hi havia en l'eixida de la ciutat junt a la Porta de Torrent.
3. Ficar l'edifici i l'intitucio baix la proteccio de la Ciutat, representada pels jurats.
4. Solicitar el dret d'amortisacio que establira els bens que deurien adquirir-se per a la creacio i manteniment de l'Hospital.

El morerar fon comprat per 500 florins i a peticio dels jurats, se va obtindre el Privilegi d'Amortisacio concedit pel Rei Marti el 29 de Novembre de 1409. Aixina mateix se conseguiren Lletres Apostoliques de Benet XIII, donades en Barcelona el 26 de Febrer de 1410 per a construir la Capella, cementeri i capellania en l'obligacio d'aministrar els sacraments als malalts del dit hospital, i atres mes donades pel mateix Benet XIII en San Mateu el 27 d'Agost de 1411, concedint-los facultat per a edificar la capella, i fer el cementeri per a ademes enterrar als ajusticiats i als de les forques del Carraixet, manifestant el Papa que te presents les Lletres del 26 de Febrer de 1410, i que la concesio s'havia fet a favor del primers fundadors de l'Hospital.
I es aixina com comença l'obra del primer hospital Siquiatric del Mon.
En 1411, els devots demanaren al Pare Jofre una image de la Santa, ya que tenien capella i oracios propies pero no tenien image. I este els va prometre fer les gestions propies, i al poc de temps los entregà dita image. I es aci a on el mit o la piadosa tradicio entra en escena, ya que segons conta esta tradicio contà en paraules del Pare Jofre, diu com "uns pelegrins arribaren un dia a l'hospital demanant estage i menjar. Estos van ser rebuts i li preguntaren al Pare a que era deguda eixa cara trista, a lo que el Pare Jofre els va contar que no tenia image. Aixina, els pelegrins li van dir que ells la farien, demanant soles que els deixaren un lloc apartat en el que ningu els molestara fins a que acabaren, duent-los soles menjar i les ferramentes que demanaren. Aixina el Pare Jofre, els va deixar en l'ermita, duent-los ell mateix tot lo que necessitaren. El quart dia, el Pare Jofre preocupat per lo que estaven fent i despres de fer ya un rato que no sentia sorolls va entrar en l'ermita, descobrint aixina l'image, aixina com que els pelegrins no estaven."
Pero aixo es un poc la tradicio.
Lo ven cert, es que ad esta "tradicio" se li unix un atra, en la que se solicita per privilegi al Rei Alfons el Magnanim per a tindre una image de la santa d'argent sobredorat o de fusta, privilegi que va concedir el Rei el 5 d'Octubre de 1416, tradicio, ademes que es recolzada per molts: En Francesc de la Torre (Fiestas de 1667, pag.4), En Josep Vicent del Olmo (Lithologia, pag 16), Pasqual Esclapes de Guilló (Resumen historial de la fundación, i antigüedad de la Ciudad de Valencia), inclus moltes pagines i llibres actuals dedicades a la santa. Pero hem de dir que En Llorenç Matheu i Sanz (De Regimine, cap 4, sIII) afirma que este privilegi no tracta sobre la construccio de dita image, si no de concedir la facultat de colocar sobre els cadavers, en senyal de germandat, l'image ya existent, " In quo privilegio non de conficiendo Simulacro tractabatur, sed de concendenda facultate imponendi Simulacrum jam factum, super cadaverius humanorum ad notum confraternitatis".
Privilegi que tambe arreplega G.Rafael Blasco (La Virgen de los Deamparados, 1867 CapVI, pag 53)) precedida ademes de la següent afirmació " "En el privilegio dado por Don Fernando el 27 de Agosto de 1414 concediendo la fundación de la Real Cofradia de Santa Maria de los Inocentes, se estableció que pudieran hacer imagen de la virgen, con algunos inocentes por divisa".Ademes, apareix en l'inventari dels bens de la confraria de l'any 1417 varies imagens, entre elles la que se conserva en la Basilica " La imatge del altar ab lo collar de perles; una imatge de la Verge Maria qui va sobre los cossos ad un brot de flor de llir, e una creu de fust, e una imatge de pedra de la Verge Maria que stava al portal"
Un fet notable me crida l'atencio dins d'esta historia, encara que no tinga molt que vore en el caracter religios estricte. El dia 11 de Febrer de 1474, en els claustres llindanys en l'ermita de Sant Jordi situada en el Carraixet, se va fer un certamen en honor a la Verge Maria (el Carraixet es un dels llocs emblematics de la confraria, puix aci era a on arreplegaven als ajusticiats per a enterrar-los), i d'este certamen va eixir un unic llibre, que va ser imprimit (seent este el primer llibre impres de la peninsula) un unic eixemplar "Obres e trobes en lahors de la Verge María ".
El 3 de Juny de 1483, el Rey Ferran el Catolic firmava un Privilegi Real pel que confirmava atres anteriors i concedia a la Cofradia el titul de Sagrada Verge Maria del Innocents e Desamparats, tal i com li he havien demanat els cofrades "Beate Marie Inocencium civitatis Valencie...Item, senyor, suplica la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e Desamparats. Plau al Senyor Rey"(Corona d'Arago Requisits de Cancelleria 3.647, folios 172 a 174). Seent a partir d'este moment el nom que rebria la confraria i la Verge.
Verge que passaria a ser patrona de Valencia en el sigle XVII, seent la seua image tombada, pero en 1631 el Sínodo Valenti decidix colocar-la de peu. Seent treta per primera volta en provesso en 1647 per a implorar-li ajuda front la pesta. I es en senyal d'agraïment com comencen a fer-li el nou santuari.
El 15 de Juny de 1652, l'arquebisbe Pere de Ubina de l'ordre fanciscana va veneir la primera pedra de la que seria la nova capella de la Verge, La Basilica, i el 10 de Maig, ya acabada la Basilica tingue lloc el trasllat des de la capella de l'hospital a la Basilica. En aquell festeig, se tragueren al carrer tres Roques (La Purisima, Sant Vicent Ferrer el Santisim Sacrament), seguits pels 33 Gremis en les seues banderes i imagens. Conta el croniste i historiador Francesc de la Torre " Sobre preciosas andas de plata, sustentada de 12 sacerdotes, la Venerable hermosa Imagen de Nuestra Señora de los Desamparados; puro original, celeste copia, y con el acostumbrado orden, siguiendo autorizado protocolo, las seis mazas de plata de la Ciudad...".
D'este trasllat, o qui sap de mes antic, se conserven estos Goigs a la Mare de Deu dels Desamparats:

Amparu, Rein y Senora,
Als que os criden humillats;
Pues sou nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparaumos Vos, Princesa,
Gòria de la tèrra i Cèl,
Socorreu la gent opresa
En algun treball cruel:
Los mártirs agenollats
Os adoren per Senyora;
Pues sou nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Ampareumos, Vèrge insigne
Y del mes bell sol Orient,
Socorreu, Vèrge benigne,
Al trist caminant ausent:
Mirau als pòbres cuitats
De que Vos sou protectora;
Pues sou, nòstra Aparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Senyora mia,
Ab vòstra gran pietat,
Los presos, que ab agonía
Ploren per la llibertat:
Acudiu als angustiats
De qui sou consoladora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Reina Sagrada,
Y pregau á vòstre Fill
Que lliure de tot perill
Al que os te per abogada;
Dels que es troben mal nafrats
Sou remei y defensora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau Celestial Port
A aquells que van navegant
Y es tròben á cada instant
A les pòrtes de la mòrt:
De perduts y de anegats
Sou Vos la descubridora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Vèrge ensalzada,
Les dònes que van part,
Llanzau los mals á una part,
Dant la salut desitjada;
Als malalts mes fatigats
Vòstra intercesió millora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Vèrge piadosa,
Nòstra mísera dolència,
Lliuranos de la pestilència
Y enfermetat contagiosa,
De la pèsta dels pecats
Lliuranos, Divina Aurora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparauno, gran Senyora,
En totes necesitats;
Pues sou, Amparadora,
Mare dels Desamparats.

Es curios que des de els principis de la creacio de la Santa, tots els llocs a on han anat els Valencians, be siga en Europa, Africa, America, Asia, Oceania, o inclus en l'Antartida, han tingut l'image de la nostra Santa. Es la nostra resenya que deixem els bons valencians per allà a on hem vixcut o hem deixat el nostre vestigi.
Com tambe es curios que el seu nom sempre ha segut Amparadora no se a qui li s'ocorreria Canviar la primera A per una E.

Se va obrir en lo Cel el santuari de Deu i en el seu santuari aparegue l'Arca de l'aliança. Despres aparegue una figura singular, extranya i admirable en lo Cel: Una dona vestida de Sol, la lluna per pedestal, coronada per dotze estreles... Ap.11,19 a:12,1

Fonts:

• Basilica de Valencia.
• La Virgen de los Desamparados. G.Rafael Blasco.1877
• Breve historia de la Mare de Deu del Desamparats. Baltasar Bueno. Las Provincias Maig de 1999.
• Manual de viagero y guia de los forasteros en Valencia. Vicente Boix. 1849.
• Fiestas de 1667. Francisco de la Torre.
• Lithologia. Jose Vicente del Olmo.1653.
• Resumen historial de la fundación, i antigüedad de la Ciudad de Valencia.Pascual Esclapes de Guilló. 1738.
• Tractatus de Regimine Urbis ac Regni Valentiae.Lorenzo Matheu y Sanz. 1677.