YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

lunes, 31 de agosto de 2009

El naiximent del "NOU CATALÀ" II

Recordem, que mos haviem quedat en el dia gran per a Rovira i Fabra, el dia en que Fabra va entrar en el IEC.
Uns anys despres, Rovira es l'encarregat de divulgar les Notes d'En Pompeu Fabra, poc despres es publicaran les Qüestions Gramaticals, en elles s'analisen deneu punts gramaticals de l'ortografia catalana , Rovira signa estes com a Pompeu, sense fer els seus habituals comentaris i tot per unes discussions entre els dos. Uns anys despres, en 1940, Rovira explica que en segons Pompeu, "... en la paraula Gener, no es seguix l'etimograia, si no l'evolució popular, i que en Català occidental es pronuncia gener, inclus giner ..." ¿A que se referiria en lo de català occidental? No farà falta recordar, que era Prat de la Riva el creador i regent del IEC. El mateix que en certa ocasió es va atrevir a dir... "La tierra catalana es la patria catalana; todas las generaciones la han constituido. De modo que cada nación ha de tener un Estado, pero Cataluña tiene además una misión imperialista cuyo marco son los pueblos ibéricos desde Lisboa hasta el Ródano". El podeu vore en la wikiquote de wikipedia.

En estos moments, tot estava en funcionament, el català començava a codificar-se, els estudis i articuls eren enviats a Valencia i Balears, i damunt, l'afan expansioniste del fascisme català, començava a mostrar els seus tentaculs, reclutant tant en Valencia com en Balears als que poc despres serien coneguts com a tontos utils, i que tant de mal havien de fer a la nostra benvolguda llengua, i a la Mallorquina.

Pero seguim en l'historia. En l'u d'agost de 1913, va vore la llum el diccionari de Rovira, tot un exit, un diccionari que voria fetes dos edicions mes, una en 1919, i atra en 1923. I es en el prolec d'este a on Rovira es despacha agust de Verdaguer, al que acusa d'envellir el català, i que ademes afegix, que no era "... l'unica pedrera d'on se pot extreure materials per al modern català lliterari..."Ademes de destacar "... la labor altament meritoria d'En Pompeu fabra, el mer aciençat i clarivident depurador del nostre idioma..."
En resum, tot lo que aconsellaven catalans i filolecs, no valia, soles lo que opinava en Pompeu Fabra, Mestre cubà de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao. Declarant que no s'apartava de les normes del IEC, que excluia les disposicions referents a la cedeta (Ç) i al digraf tz de la terminacio -itzar.

Aixina en 1917, Fabra acaba les seues Normes ortografiques, per a un any despres, tindre la Gramatica Catalana, 1918, escrita en la seua totalitat en castellà. Tot un acte de nacionalisme.
Pero lo que molta gent desconeix, es com se va fer esta gramatica.
En l'any 1.913, Pompeu Fabra, s'apodera de forma traïdora de l'obra del diccionari Valencià-Català-Balear, que les diocesis de les tres regions tenien que editar i l'edità com a Diccionari de la llengua Catalana. Lo que ocasiona la ruptura de relacions en els valencians y balears, en el consiguent cabreig de mossen Alcover, publicat en la Vanguardia Balear el dia 18 de giner de 1.919.
En l'any 1.918, Pompeu Fabra, copià la gramatica de Tomas Forteza y Cortes, escrita en 1.881 i que s'edità en 1.915 en Mallorca.

Pero la seua obra mes coneguda, sera el Diccionari General de la llengua Catalana, en 1932. Aixina, des d'este moment passà a convertir-se en el pare del català, un català, codificat a la moderna per un ingenier cuba afincat en Bilbao. D'a on va arreplegar grafies desconegudes fins llavors per al català com son les grafies tz, tj i tx. Tot un descobriment a l'igual de suprimir la ch per X i la desaparicio de la Y. Lo que me pregunte es a qui copiaria en esta ocasio. A saber, realment, quantes mentires n'hi hauran amagades baix d'esta signatura.

En este mateix any, en Castelló la Castellonenca de Cultura començava a elaborar les seues bases, i es en la correspondencia que mantingueren en Pompeu d'a on podem arreplegar les paraules del mateix pare del català:
El que aneu a fer és molt arriscat” (carta als membres de la Taula de les Lletres Valencianes. 15/7/1930)
Aço demostrava una volta mes les paraules que ya publicaria en 1891, i publica en 1991 el diari català lAvenç: “Una ortografía común para catalán, valenciano y mallorquín es contra natura” ( L’Avenç 31/3/1991).
En fi, com des del principi dels temps, de una mentira, es feren possibles tres veritats. Un aprenent a filolec que va crear una gramatica al seu gust, un ingenier, que creà un idioma, i un Imperi, que Prat de la Riva somià i que despres de comprar voluntats en tots els territoris llindanys, ha estat apunt de convertir-se en esta veritat que en paraules de Hitler venen a ser aixina: "...Una llengua, una patria..." i que hui en dia aplicat al catalanisme forma la ya coneguda de Adolff "... si parlen català (Hitler dia Alemà), son catalans (alemans)..." ( frase insignia de l'invasió d'Austria per Alemanya, i que des de temps de Riva son gastades tots els dies pels pancatalanistes)
No oblidem que en temps de Hitler, s'adoctrinà primer als jovens austriacs en la llengua de l'imperi, per a despres absorbir Austria en ajuda dels seus propis jovens.

En fi, l'historia es repetix en totes les epoques, ¿estarem condenats a reviure mes voltes l'historia? Esperem que si.

Mentres vos deixe les paraules de Germà Colon en l'universitat de Barcelona:
"les bases castellonenques resumeixen, simplicant-les, les normes fabrianes exposades a partir del 1917", i que "les famoses bases... practicament eren les de l'Institut, i vaig atribuir-les a l'afany d'uns senyors qui en lloc d'obeir (a l'IEC), volien figurar"(Homenatge a Pompeu Fabra, 5 d'octubre de 1982)
El final del somi vingué en 1934, dos anys mes tart de l'aprovacio de les bases, quan Pompeu junt a atres "bons catalans" declararen la secessio del Catala respecte del provençal, i com no, la patriarquia del catala respecte a totes les llengües veïnes, que estaven codificades i declarades com a llengües molts anys ans que el propi catala. Inclus podriem dir, que eren independents per haver-se separat de "la mare" fa molts sigles, quan Ausias va dir allo de "leixant a part el stil dels trovadors". Pero aixo formarà part d'un atre articul. Els provençals.

sábado, 29 de agosto de 2009

Apareix una pesa en l'escut de la corona d'Arago

Sempre es bo, llegir la prensa, pero es que ultimament, les noticies estan tant manipulades, que no es creuen ni ells lo que escriuen. He arreplegat esta curiosa noticia, que a part de ser molt bona noticia, podrien haver ficat realment lo que han trobat.

LEVANTE-EMV VALENCIA "Los arqueólogos que trabajan en las excavaciones del Palacio del Real, en el jardín de Viveros, se han topado con una grata sorpresa: el hallazgo de un elemento arquitectónico heráldico en el que aparece el escudo de los reyes de la corona de Aragón, gobernantes que acogió el Palacio en el siglo XI. El símbolo, que reproduce las cuatro barras del antiguo reino y que aparece rodeado de dos animales (uno de ellos un león), podría haber sido hallado en una capilla o sala del palacio.
Al respecto, el concejal del PSPV Juan Soto, que difundió la existencia de la pieza, manifestó en su visita a las obras su satisfacción ante el desarrollo de los trabajos de excavación, enmarcados en el plan E. Además de subrayar que los mismos "están avanzando a un buen ritmo", se congratuló del hallazgo heráldico, al respecto del cual aseguro que "lo que hace es remarcar el carácter de recuperación histórica de un proyecto con gran valor simbólico en nuestros orígenes como pueblo".
La intervención, puesta en marcha en marzo con el objetivo de recuperar 70 metros de fachada del Palacio del Real y poner en valor sus restos, se está llevando a cabo siguiendo la cartografía histórica elaborada por Manuel Cavallero en 1802 y hallada recientemente en los archivos históricos de París por Josep Vicent Boira. El edil socialista continuó celebrando la continua afloración de importantes restos, "muchos previsibles de acuerdo con la propia cartografía, aunque algunos otros constituyen una auténtica novedad y sorpresa por cuanto son anteriores a los planos históricos". Como ejemplos, citó el foso defensivo medieval, que apareció recientemente en un estado perfecto de conservación o el fragmento de una columna islámica del siglo X. Precisamente, el Palacio del Real fue construido bajo mandato islámico, en dicha época, aunque posteriormente sería residencia no sólo de gobernantes islámicos, sino también de monarcas de la Corona de Aragón, los Austrias y los Borbones.

Avance de las excavaciones
Soto también pudo comprobar ayer, en su visita, el estado de algunos elementos, como las excavaciones del muro de la fachada del palacio, así como diversas estancias y salas, como la torre de la reina, una bodega o la sala del cuerpo de guardia.
El hallazgo del elemento heráldico es similar al realizado en 1986, cuando se descubrió una llave del palacio, también coronada con la figura de un león y con el escudo real, similar al Penó de la Conquesta que se conserva en el Archivo Municipal. Tras ser destruido en 1810 ante el cerco de las tropas napoleónicas, el palacio volvió a la luz en 1986, durante las obras de un colector, y ahora se investigan sus restos."

La noticia es fantastica, de veres, ¿pero algu pot dir-me a on estan les quatre barres?¿ i la seua similitut en el peno?
Ah, entenc, l'image es molt chicoteta i els matisos no s'aprecien.
Anem a vore ara.Millor, ¿no? puix si voleu podeu apretar en l'image per a fer-la mes gran.
Anem a vore, existixen tres possibilitats, o quatre:
1.- La primera seria que les parts de fora, formaren part de l'ornament de l'escut, en forma de pergamí. (Els arquitectes o especialistes podreu ser mes concrets).
2.- La segona seria que estes parts, formaren part de les pates o sarpes dels animals ( lleons segons l'articul del diari).
3.- La tercera, encara que no crec que seria del tot acceptada, seria que este ornament no fora tal, si no que formara part de l'escut, formant aixina dos barres mes (passant a ser tres el numero de barres, per que segons els archius, faltarien encara dos mes per a ser una quatribarrada) o siga, que aixina i tot, res de quatre barres, i res de ser com el fals pendo.
4.- La quarta, hay la quarta, seria que tant el regidor Juan Soto, com l'articuliste, no hagen vist l'escut, i soles han ficat o dit, lo que han sentit ( Escut d'Arago = quatre barres).

En fi, no crec que l'asunt tinga mes ni manco que dir. Yo crec que este escut, demostra una volta mes, que les barres son aragoneses, que el pendo de la conquesta es fals, i lo mes important, que Valencia ha segut durant molts anys, residencia i centre de la Corona Aragonesa.
Com podeu vore, tot una bona noticia.

Nota: Dec agrair este archiu a la pagina Valenciafreedom, i com no a l'enllaç de la pagina Valencia per sempre Gracies germans.

viernes, 28 de agosto de 2009

El primer mapamundi Català


Despres d'estar molts anys en l'anonimat, tots els estudiants descobriren que va ser Jehuda( o Jafuda) Cresques el que en 1375 (encara que molts el daten en 1381) va fer possible este mapa.
El mapa es obra del judeu Jehuda Crespues ( 1350-1427), encara que l'autoria d'este podria recaure sobre son pare Abraham que moriria en 1387.
Molt ha plogut des de eixe temps. molt tingue que passar Jehua, que despres de adoptar el nom cristià de Jaume Riba (Jacovus Ribus en llati), va ser provablement el mes famos cartograf de l'Escola Cartografica Mallorquina, i posiblement en 1420, per que aci n'hi han varies hipotesis sobre atre Jaume Riba mort en Barcelona l'any 1410, va ser el primer director de l'Escola Naval de Segres.
Els estudiosos es basen en documents dels reis aragonesos, en els que el Rei Pere IV i Joan I atribuixen esta obra a Araham i Jafuda Cresques, de Palma de Mallorca, als que paguen 150 florins d'or d'Arago, i 60 lliures Mallorquines. Pero el rei Joan I li va regalar este mapa al seu cosi Carlos VI rei de França. Per lo que en 1381 li encomana un segon, que serà entregat an 1389.
Pero el parador del segon, es hui desconegut. Existixen per tant, un mapa que s'adapta mes als colors originals en la Biblioteca Nacional de Paris, i atre, que presenta certes alteracions en la biblioteca Nacional de Madrit.Tambe existix una copia d'este ultim en Barcelona.
Durant molts anys, es va creure, que este mapa era el primer en incluir la rosa dels vents, pero existix uno reconegut com la Carta d'Angelí Dolcert, firmat en Mallorca, i datat en 1339, a on apareix esta rosa, encara que soles indica el Nort. Per atra banda, el mapa te curiositats, com per eixemple les senyeres, o banderes que determinen cada lloc.
Aixina podem vore com el Regne de Mallorca, adopta una senyera patida en quatre quadros, en dos apareixen les dos barres d'Arago, i en atre dos apareix sobre fondo blau , lo que podria ser un castell en tres torres, encara que el dibuix parega mes be un tredient. En atra senyera, mos trobem en que Valencia, com a Regne tambe, acollix les dos barres d'Arago, emblema real marcat en els furs, i gastat fins a temps de Pere II. Pero lo mes extrany, es que si mos fixem be, en el plano superior, despres d'atravesar l'Ebre, mos trobem en una bandera curiosa, Partida tambe en quatre parts, podem vore com en dos quadros apareix les dos barres d'Arago, i en les atres dos sobre fondo blanc, apareix en roig la creu de Sant Jordi (es curios, sempre m'han dit que la patrona dels comtes de Catalunya era Santa Eulalia, i la seua creu)
Una chicoteta resenya, sempre m'he
preguntat, per que tant Mallorca, com mes tart Valencia foren guardonades en la franja blava, senyal de victoria i honor, en canvi Barcelona, o mes tart Catalunya mai ha tingut en el seu poder este guardo aragones que tant honra als millors i mes lleals llocs de la corona. ¿No sera (dic yo) que els contats, o mes tart Catalunya, mai foren tant lleals, ni tant importants com hui en dia volen fer creue?
Pero anem al mapa, es de sobra conegut, que els judeus, eren uns grans cartografs i que d'entre ells els mallorquins foren els mes famosos.
Per tant resulta mes que curios, que en aquells temps, els mes famosos cartografs mallorquins foren encarregats de fer un regal per al rei Carlos VI en eixe tem
ps infant, i poc despres d'un atre per al propi rei Joan. Que ademes, si seguim les inscripcions, podrem vore i reconeixer que està en mallorqui el seu text (les formes Sa en conte de La son caracteristiques mallorquines) El mateix mallorqui que ya gastava Ramon Llull, i que damunt de ser fet en Mallorca, va ser fet per mallorquins.
Soles me queda una
pregunta, ¿per que collons este mapamundi es català? si en ningun moment apareix este dat, i per contra en ningun moment ha segut manossejat per catalans, llevant d'este ultim sigle en el que miraculosament Catalunya s'ha convertit en dines de tots els espanyols en el melic del Mon.
Anem a tindre trellat, i anem a dir a les coses pel seu nom. Que encara que els politics mallorquins vullguen que siga en català en lo que s'expressa el poble que l'ha votat, a ningun espanyol se li ocorreria mai dir que el tango va ser un invent espanyol.
Llavors el mapamundi, es el primer, i es MALLORQUI.
Com este atre que es l'unic en lo mon de moneda, i que està datat en 1450, en Mallorca, naturalment.

Crec oportu, dedicar-li este articul a Mikel Garau, un mallorqui, que lluita per la llibertat de Mallorca i del mallorqui, o Baleà com voste vullga mestre.
Espere de tot cor que tingau sort en la
Defensa sa tevo llengo!

domingo, 23 de agosto de 2009

1609-2009 Cronica d'una mort anunciada

He estat ultimament molt lligat per la llectura, frut d'esta lligaça, es que no he aparegut casi per els foros i les festes. Es lo que te ser un poc ermità. Pero es que el tema seu mereixia.
Despres d'uns mesos d'incertitut, hem tornat durant este mes d'agost, a vore brotar els famosos brots verts, que segons els entesos economistes, no som mes que espillismes dins d'un desert economic total. Pero han segut prou per a vore com la gent, llunt de guardar lo poc que li queda, ixca de nou al carrer a gastar lo que segur plorarà este hivern.
I es que la vida se repetix encara que mos parega que no.

Corria l'any 1608, i l'estat espanyol, començava a plantejar l'expulsió morisca. En part basant-se en els altercats de les "Alpurjarras" andaluses, que entre 1567 i 1571 havien segut un trencacaps per al Rei Felip II, revoltes fetes en contestacio al edicte fet per este en 1566 (la Pragmatica) i que llimitava la llibertat religiosa dels moriscs, que arribaren a contar en l'ajuda d'Argelia, i que tingueren entre els seus efectes, la coronació d'un nou rei en Andalusia, Aben Omeya ( descendent del califa de Cordoba) nom adoptat despres de renunciar al seu cristià Fernando de Cordoba. I que costaren molts dines a la corona, dines que eren escassos degut a la pirateria que impedia l'arribada de naus d'America.
Un atre factor, a tindre en conte, era que despres de mes d'un sigle de cristianisacio forçada els moriscs continuaven abraçant l'Islam, aixo si, en secret. I mantenint contactes en el nort d'Africa.
Per estos factors, i en contra del pensar de la majoria dels eclesiastics recomanaven donar mes temps als conversos, inclus des de Roma, s'aconsellava donar temps per a l'assimilacio, foren rebatuts pel seu maxim defensor, l'inquisidor valencià Jaume Bleda, que intentà recomanar al rei sobre esta expulsio, per considerar al moriscs traïdors i hereges. Pero seria l'arzobisp de Valencia en Joan de Ribera, el que donara un pas mes alla, demostrant els contactes entre els moriscs i els pirates berberescs, be pels contactes en ells, o be per festejar les seues incursions. Els moriscs ya no s'amagaven, mostraven les seues vestimentes i els seus ritos davant dels bons cristians.
A este factor, cal afegir l'oferta mes suculenta de l'exposicio feta per Ribera, el repartiment de les terres dels moriscs, i de les seues riquees.
Pero un factor, deixaven en l'aire, si be es cert, que en atres Regnes, els moriscs eren soles un percentage chicotet, i soles ostentaven les faenes d'obra ( la construcció lo que mos costara pagar la bufa ). Factor, que no era precisament igual en lo Regne, d'a on eren els maxims defensors, puix aci, la poblacio morisca, suponia el 33% del total, i eren els moriscs el que treballaven les terres casi per complet.
Este va ser el tema pel qual la majoria de terratinents valencians lluitaren fins l'ultim moment contra dita expulsio. Pero es que el patriarca Joan de Ribera, que ademes era fill de judeus convexos, era molt bon orador, i argumenta que les terres serien repoblades novament per castellans i aragonesos, que volien abandonar la miseria i vindre al parais valencià. Pero la seua promesa anava mes alla, ademes, la monarquia i la noblea valenciana, dictarien les cartes de repoblacio i les condicions de dependencia dels nous agricultors.

Per fi, una volta tots convençuts, el 9 d'abril de 1609, començava en Valencia l'expusio dels moriscs, per considerar que aci estaven mes arreplegats, i era mes facil embarcar-los.
Encara que les amenaces i els favors oferits foren molts per a que repudiaren publicament les seues creencies rebujant a Mahoma, la major part dels moriscs va preferir el desterro que l'humiliacio. En ells se'n anaren els millors agricultors valencians, els que en major delicadea havien cuidat la nostra terra, i els nostres cultius.Passant les seues cases i terres, com hem dit ans a mans dels terratinents i nobles, castigant en la mort als que incendiaren o destruïren estes.
Soles el chiquets, en opinio de l'iglesia el que podien ser convertits, se'ls va permetre quedar, si aixina heu consentien els seus pares, i si tenien acollidors. Pero, ni tan sols en esta nova formula, van conseguir un exit excessiu. La despoblacio va ser casi total.
I el desembarc, no va ser del tot ben rebut pels pobles acollidors, que arribaren inclus a lluitar contra els nous vinguts.
Pero aço no es tot, per que molts dels desterrats, pasaren a engrandir les flotes pirates dels berberiscs, que acosaren durant tot el sigle les costes espanyoles.
Pero ¿ que passà en la repoblació de les terres valencianes?
Despres d'acceptar l'expulsió, la noblea, com ya he dit ans, era la que passava a ser ama de les terres i cases morisques. Redactant estos les cartes de repoblacio. I ficant com a drets del nou senyor, el dret sobre el pas, el dret sobre l'aigua , dret de molguda, dret de distribucio del producte, i part del mateix que quedava per ad ell.
Ademes, els nous repobladors, tenien que acceptar les condicions de l'iglesia,donacions i primes de l'iglesia, i el dret del senyor a controlar i dispondre del trasllat dels seus colons. O siga, unes condicions, que diferien molt poc de les que havien patit els moriscs.
Ni que dir que la repoblacio va ser un autentic fracas, arribant a durar inclus 150 anys .
El resultat, no podria ser mes desfavorable, les terres valencianes, sobre tot les parts altes i interiors, foren abandonades i despoblades. Pero, la desaparicio d'estos cultius, van dur uns atres mals, la perdua de sobrants, i per tant la perdua de comerç en la l'interior de la peninsula, i la falta de comerç en el Mediterraneu. empobrint aixina les ciutats, el Regne, i com no, el total de la nacio espanyola.
Pero no son soles les ciutats, les que empobrixen per falta d'aliments que comerciar, si no que en els camps els senyors, a falta d'ingressos, disminuïxen les terres cultivables, aumentant les tasses i imposts als arrendataris que van quedant. La fam i la desesperacio s'apoderen d'una gent que mai oblidara el abus de superioritat i poder eixercit per la classe nobiliaria alena com sempre del sofriment dels mes humils.

I es que com sempre ha ocorregut en Espanya, no se pot juntar mai un governant que llunt de velar pels interessos ciutadans, lluite pels dels seus consellers, ni deixar el nostre Regne de Valencia en mans d'un patriarca, que soles busca el seu reconeiximent, mentint als ciutadans, i convencent a la burguesia valenciana dels seus desijos macabres que llunt de ajudar al desenroll del nostre Regne, el debiliten i el venen al millor postor.

Aquell que oblida el seu passat està condenat a repetir-lo


Fonts : Crecimiento de la poblacion valenciana. Ed. IVEI.
Bernat Vicent, El río morisco (Valencia: Universidad de Valencia, 2006)

miércoles, 19 de agosto de 2009

El naiximent del "NOU CATALÀ"

Hem parlat molt sobre la llengua valenciana, i sobre les diferencies d'esta en el català, pero per a comprendre millor el nostre problema, he pensat convenient, desglossar el perque i el cóm es va fer possible la codificacio del català en els principis del sigle passat, un fet, que si me permitiu, va ser merament politic. Un fet que va ser meditat i replantejat per a poder absorbir en un futur totes les llengües llindants i l'historia d'estes.

I ningu per a poder explicar-ho com el seu maxim exponent politic i llingüistic, n'Antoni Rovira i Virgili "...periodiste, politic, activiste, ensagiste,escritor brillant i aprenent a filolec..."(Domenec Guanse)
La ma dreta del politic nacionaliste, falangiste Prat de la Riba, i al mateix temps, el major admirador de l'obra de Pompeu Fabra.
Per a poder documentar-me be, he triat un grapat de llibres, que he tingut que traduir en castellà, per a poder fer-ho despres al valencià. Es lo que te ser valenciaparlant, que quant vols llegir alguna cosa estrangera, si es curt, intentes traduir tu mateix, pero si es llarc, com es este cas, tens que tirar ma de lo que mes encertat creus.
En este cas, he consultat, Siluetes de catalans (Edicions Proa, 1969, Barcelona), Catalunya i Espanya ( Diputacio de Barcelona, 1988), Lectura de Pi i Margall (Diputacio de Barcelona, 1990) i sobre tot Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili ( IEC, 1970).

Ha segut un treball bo, puix he descobert, com d'una mentira es pot arribar a fer una realitat, i com els politics, llunt de donar solucions, solen crear impediments i problemes per tall de que despres la gent els vote en l'ilusio que els tenen que resoldre.

De lo referent a la seua vida, naix en Tarragona en 1882, i mor en el exili en Perpinya en 1949. Es tot, puix anem a vore soles la seua llavor en lo referent a la codificacio del català modern.
Entre 1906 i 1911, un jove periodiste i el seu millor amic,Claudi Ametlla, coincidixen dins del diari en un home misterios, Pompeu Fabra, Claudi heu descriu aixina uns anys despres:
"...Molt jove de la mà del meu gran amic Antoni Rovira i Virgili, vaig ingressar a la redaccií d',el primer d'octubre de 1906. El diari era també joveníssim. Allí vaig conèixer Pompeu Fabra, en alguna de les curtes estades que féu a Barcelona venint de Bilbao ... Fabra, que participava de l'ideari del nostre periòdic - catalaniste integral,esquerranisme temperat- vingué a veure'ns diverses vegades i en una d'aquestes vaig ésser-li presentat. De seguida vàrem ser amics, a desgrat de la diferencia d'edati del mestre que exercí damunt meu com de tots els redactors..."
En 1911, tot el nacionalisme català, demana que Pompeu Fabra, puga establir-se definitivament en Barcelona per aixina poder treballar de ple en la seua obra. El Català. I no tindre que estar constantment viajant des de Bilbao. Pero es este jove periodiste, Rovira i Virgili, el que llança un articul, que fara que la burguesia faça possible la residencia del mestre del IEC. I es que en l'articul, Rovira senyalava que"... ell ha assenyalat nombroses incorreccions i impropietats del català que ara s'escriu, el qual te per mes horrible que el català que ara es parla... Es necessaria es indispensable la creacio a la nostra capital d'una catedra de llengües romaniques comparades, que en Fabra, coneixedor de totes elles (hem d'aclarir que Fabra era quimic), seria l'home indicat per a ocupar. ¿Per que no es crea aquesta catedra? D'ella estant, en Fabra podria ensenyar mes, molt mes, als nostres joves estudiant de filologia i als nostres escriptors i lliterats, que no pas el doctor Vogel i el doctor Schädel des d'Alemanya ( autentics filolecs)..."

Pero, Este articul, li va valdre al jove articuliste per a que poc despres, l'inclogueren dins del grup de treball de Pompeu. Encara que la seua inclusio va ser gradual, deixant temps per a seguir articulant i defenent el canvi i la reforma normalisadora necessitaria en el català.
d'estos temps, podem rescatar alguns articuls, en que mostren com este aprenent, critica l'us de paraules, inclus intenta codificar al seu gust:
"... tením aquí gramáticas catalanas que fa vergonya de mirar-las. Una n'hi ha - la del director de la Escola de Mestres, senyor Bardina- Que está materialment plena de disbarats. En una llista caótica de barbarismes que conté,hi ha, ademés d'errors a dojo, cosas altament grotescas. ¿Saben vostés cóm se'n ha de dir en catalá d'algarabía? Donchs... mercat de Calaf (!) ¿Y de quasi ó casi? Donchs ...leri.leri (!!). El senyor Bardina's mereix leri.leri que li ampliquin la lley de Jurisdiccións. Un'altra notabilitat filológica ( Josep Aladern), que te publicat un diccionari, vol que dels plátans o plátanos se'n digui bladas, y que de la provincia se'n digui provensa. També ha escrit, tot serio, que s'ha de dir semenari en lloch de seminai, perque ve del llatí semen (!). Ademes ha afirmat que brúxola (en castellá brújula) ve de ... bruixa(Jesús, María y Joseph!)..."
Tot un eixemple de soberba provinent d'un aprenent a filolec, que es creu mes cult que el mateix director de l'Escola de Mestres, inclus d'un verdader filolec, pel simple fet de no agradar-li ad ell eixes paraules. Si te fixes Marquesat, trobaras com els accents en el català de principis del sigle passat, careixia d'overtura, i que les I entre paraules sempre es grega. El text es una copia exacta de l'original.

Com ya hem dit, ans de que Rovira publicara el seu famos articul, ell, Atmella i Fabra mantenien una gran amistat. I es per eixa amistat, que en 1909 i dins del concurs de lexicografia conegut com a CADCI, oferia estes paraules en un articul. No les descuideu, mereixen el seu temps:
"... Aquests concursos tenen per objecte... aplegar el léxich ó conjunt de paraulas catalanas que'en un ram especial de l'acivitat humana s'usan á la nostra terra. En aquest sentit, ... fean un gran bé á la llengua catalana y ajudan notablement als filolechs en la seva tasca d'investigació y de métode científichs. Pero hi ha un detall qu'es sobrer, y que nosaltre ens creyém en el dret de censurar públicament. Ens referím á que aquest concurs y la replega de léxich están fets pera l'ús exclusiu del diccionari de la llengua catalana que prepara ja fa alguns anys el vicari general de Mallorca Mossen Alcover. Aió'ns sembla, senzillament, un esclusivisme poch delicat y un positíu prejudici pera la filologia catalana. ¿Per qué'l tresor de molts recullits en els concursos no s'ofereix públicament á tots els qui á Catalunya se dedican á traballs filológics? El diccionari de mossen Alcover, si surt, -hi ha qui creu que no hi arribará- trigará un grapat d'anys á esser publicat... ¿Y es correcte, que mentrestant, mossen Alcover tingui amagadas dintre las butxacas de la seva sotana las ricas llistas de molts que'ls concursos lexicográfichs proporcionan? Fer aixó no es ni correcte, ni convenient, ni patriótich. Es fer obra exclusivista, parcial y avara. Y agafém l qúestió desde aquest punt de vista perque la rahó de las nostra consideracións es evident. Podríam encare parlar d'altras cosas, sobre tot de la ciencia filológica de mossen Alcover, que no es tota or encara que lluheixi molt..."
¿Vos sona? exacte, despres de fer tota la faena mossen Alcover (el diccionari Balear-
català-Valencià(este ultim en ajuda del nostre Pare Fullana, que tambe va ser enganyat)), Rovira i Pompeu accediren a les seues notes, per a poc despres furtar-li els apunts i dirigir a la seua gracia la gramatica catalana.
Pero aixo no es tot, Rovira, arriba mes allà. El seu amic te que ser un eixemple a seguir, te que ser una eminencia:
"... La gran majoria de les faltes de gramàtica que's cometen (com l'emplear els pronoms catalans quin qual en el sentit del castellà cuyo y com l'ús del doncs en comptes de puig o del car) s'evitarien si els nostre escriptors, oradors y periodistes tinguesin el gust de llegir les obres gramaticals de l'eminent Pompeu Fabra..."
Que bonico, un don ningu, arriba a tal punt que des de les pagines del periodic en que treballa, repren als escritors, oradors i periodistes com si d'un filolec en fama es tractara.
Per cert, Marquesat, si te dones conte, ya comencen a apareixer els accents oberts, es pert la Hache despres de Ce final.
I es aixina com per fi en 1911Pompeu accedix al IEC despres de la seua reestructuracio i la inclusio de la seccio de filologia. El seu amic, heu conta aixina:
"... (Fabra) ha tingut que lluitar contra el més terrible y desesperant enemic: l'ignorancia. y s'ha trobat - contrarietat enorme!- ab que'l public catalá, en molts moments, no ha sabut distinguir entre saviesa i l'ignorancia atrevida... Pero avui per fi, En Pompeu ja es membre del institut..."
Es mes, en el seu articul, inclus felicita per la decisio de crear una seccio de filologia a Prat de la Riba. De la que hem de dir que era president mossen Alcover.
I es aixina en este entusiasme com Rovira rep al professor de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao (tot una eminencia en el camp de la filologia)

(Continua...)

Sinonims i castellanismes II


Este podria ser la continuacio del fil anterior (Sinonims i castellanismes I ), ya que en este fil, soles vullc demostrar com tanta normalisacio no es bona per a ningu, i manco si es de forma fossada i obligatoria.
Per lo manco estos nous aprenents a filolecs del IEC i de la AVLLc podrien tindre en conter l'historia i la gramatica propies dels seus pobles respectius ans de adoctrinar i obligar a gastar paraules estrangeres per a substituir-les per les nostres arraïlades. Encara que en este cas no es tracte del valencià, tambe es de veres que Reus va ser el domicili del Pare del Català (Pompeu Fabra) durant un temps.
Be,, puix resulta que buscant en internet he trobat esta joya. http://www.reusdeportiu.es/
Vosatros mateix.
Com podeu comprovar en la part dreta se pot llegir... Reus Deportiu i baix... esport i cultura.
Pero inclus en l'escut del seu Club de Futbol, se pot vore la mateixa inscripccio.
Club de futbol Reus Deportiu


I yo me pregunte, ¿aço sera frut dun sinonim, o d'un castellanisme?
Es que quant u vol borrar les chafades que deixa la nostra historia, sempre acaba trobant misterioses senyals que el acaben descobrint. Es com en les histories de crims, mai millor dit.
Es assessins acaben seent desenmascarats.

miércoles, 12 de agosto de 2009

¿Que es realment el valencià?

Estem mes que cansats ,de que el pancatalanisme estiga continuament apoderant-se de les obres dels nostres clasics, i que maltracte la nostra llengua desprestigiant-la i englosant-la dins del seu sistema llingüistic.
Segons els catalans, es El Tirant Lo Blanch la novela mes important de la llengua catalana.
I aci be la pregunta. Si Joanot Martorell, natural del Grau (i no Grao) de Gandia, servidor del Rei d'Anglaterra i de Portugal, i per tant coneixedor de l'Espanyol, Angles, Portugues i com no Valencià... Asegura que escriu "...en vulgar valenciana, per ço q la nacio don yo fo natural fen puga alegrar..."¿per que el pancatalanisme vol desprestigir a Joanot Martorell, acusant-lo de que no savia lo que dien les seues paraules? Si inclus, al referir-se a la nació, Valenciana per supost, encerta, ya que tot Regne era considerat com a tal. I com a tal aixina era el Regne de Valencia li pese a qui li pese.

Pero, la retorica pancatalanista va molt mes allà, considera que els valencians, dien valenciana a la seua llengua, per que desconeixien la veritat. Puix ya me direu, si en 1873, Mariam Agilo i Fuster va reimprimir el Tirant en Barcelona, per que deixà estes frases escrites en la carta al Rei Fernando de Portugal, si va ometre ans tantes fulles.

I ademes, resulta curios, com en el sigle XIV i XV sobre tot, els valencians nomenen a la nostra llengua valenciana, pero no soles ells, si no que inclus els catalans la nomenen i la exalten. I la diferencien. Uns per considerar-la pelegrina i estrangera, i atres per considerar-la culta i de precisa ensenyança.

Pero lo mes gracios de tot, es que segons la llinguistica, son precises quatre bases per a considerar llengua un parlar, o per a delimitar la existencia i categoria d'esta. Es el conegut com a quadro de Stewart.Que es una forma senzilla i prou clara per a nominar els tipos de llengües. Este quadro va ser presentat en 1962. Pero,¿ en que consistix?:

En este quadro, podem diferenciar quatre atributs, els quals hui en dia son gastats per "la majoria de llingüistes de tot lo Mon" el (1) seria estandarisacio, el (2) seria autonomia, el (3) historia, i el (4) seria vitalitat.

Ara be, si fem cas als catalans, i a la seua normalitsacio, pedriem dos atrubuts d'una plomà ( la codificacio i la autonimia) pero si seguim permitent que mos furten als nostres clasics, pedriem l'historia, ademes, al normalisar pedriem les nostres formes autoctones, perdent tambe la vitalitat del valencià.Aixina, passariem a tindre soles estandarisació, o siga a ser un simple dialecte.

Aixina, tenim, que el valencià, te els quatre atributs per a ser llengua estandar, per que està estandarisada , te autonimia ( no depen de ningun atra), es una llengua historica que ademes te lliteratura i codificació propies, hui en dia fruïx encara d'una vitalitat sense precedents tant en els nostres pobles, com en les capitals.
Mentres que el català, per lo manco aci en Valencia, es una llengua artificial ( els catalans, que opinen com vullguen), no te historia ni vitalitat, ya que si preguntem en Valencia, ningu dels enquestats, aguanta que li diguen a la seua llengua català. I es per aixo, que mai podra ser siquiera llengua vernacua pels propis motius abans redactats.
I es per estes causes, que el pancatalanisme busca en el valencià, tots aquells atributs que no tenen. Per eixemple, l' erudit català Miguel i Planas en el seu prolec del “Cançoner Satiric Valenciá dels segles XV i XVI” reconeix la primacia de la llengua i cultura valenciana i confessa en un toc d'inocent sinceritat: “...Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña, no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática , frente al catalán , mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares”.... “privar a Cataluña y a su literatura de de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época .. sería dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún : sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo , porque en ningún otro momento , antes de la Renaixença ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March , a los Roiç de Corella , a los Jaume Roig , a los Gaçull , a los Fenollar y otros cien más ...”. Que casualment son tots valencians, i afirmen escriure en valencià.

Pero segons la carta europea de les llengues regional o minoritaries , mes coneguda com a KILLILEA es pot llegir que:

El valenciano

87. El Estatuto de Autonomía de la Comunidad de Valencia, aprobado por la Ley Orgánica 5/1982 de 1o
de julio estipula que las dos lenguas oficiales de la Comunidad de Valencia serán el valenciano y el castellano,
y que todos tendrán el derecho de aprenderlas y utilizarlas (primer párrafo del artículo 7). Esta misma
disposición también establece: que la Generalidad Valenciana garantizará el uso normal y oficial de las dos
lenguas y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento (segundo párrafo); que se
otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano (cuarto párrafo), y que la ley
establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la administración y en la enseñanza (quinto
párrafo).
88. El Comité de Expertos considera que el reconocimiento de la cooficialidad de una lengua regional o
minoritaria constituye el modo más firme de reconocer oficialmente su valor.

O siga reconeix, que el valencià es una llengua independent.
Ad açò, podem tambe reproduir, com a reforç, que es lo que han opinat sobre ella els diferents personages historics sobre la nostra llengua.

Comencem per Cervantes :

"La valenciana, graciosa lengua,

con quien sólo la portuguesa puede competir

en ser dulce y agradable".

( Persiles y Segismunda ).


San Pere i Pasqual, naix en Valencia en 1227 i batejat en la iglesia del Sant Sepulcre (recordeu ans de Jaume I n'hi havien cristians en lo Regne)
Conten les croniques que nomes en "11 anys ya era docte en los scrits" i de la seua ploma eixiren estes lletres:

Ystoria de la sancta corona de JesuChrist,
la cual li fou posada lo divendres sanct
sobre lo seu glorios cap'".


Fray Bonifaci Ferrer
germà del Sant:

"Gracies infinides sien fetes al omnipotent Deu e senyor nostre Jesucrist,
e a la humil e sacratissima Verge Maria, mare sua.
Acaba la Biblia, molt vera e catholica,
treta de una Biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boïl, cavaller,
la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada,
en lo Monestir de Portaceli,
de lengua latina en la nostra valenciana,
per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer,
doctor en cascun Dret e en la facultat de sacra Theologia,
e don de tota la Cartoxa,
germà del benaventurat sanct Vicent Ferrer,
del Orde de Pricadors,
en la cual translacio foren, e altres singulars, homens de sciencia.
E ara derrerament, aquesta es stada diligentment corregida,
vista e reconeguda, per lo reverend mestre Jaume Borrell,
mestre en sacra Theologia,
del Orde de Pricadors e inquisidor en Regne de Valencia.
Est stada empremtada en la ciutat de Valencia,
a despeses del magnifich en Philip Vizlant,
mercader, de la villa de Isne de Alta Alamanya,
per mestre Alfonso Fernandez de Cordova,
del Regne de Castella, e per mestre Lambert Palomar,
alamany, mestre en Arts.
Començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setantaset,
e acabada en lo mes de març del any mil CCCCLXXVIII".



Joan Roiç de Corella:

"als vivents tots excellia, en celsitud d'alt estil,
en vulgar de valenciana prosa"


En 1270 un document notarial resa aixina:

"... si be eren barcelonins els torogants,
deu tenirse present l'influencia del Notari,
qui era valencia".
Francisco Carreras i Candi :
"... nadie podrá asegurar que el valenciano
y el mallorquín sean dialectos del catalán.
Los tres se han desarrollado con absoluta
simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas,
sin influirse mutuamente".
"El Lenguaje Valenciano",
publicado en la Geografía general del Reino de Valencia.
Pags. 553 y 555. ( 1920-1927 ).



Antonio Canals en el Valerio Maxim :

"L'e tret de lati en nostra vulgar lengua materna valenciana
axi breu como he pogut.
Jatsesia que atres lagen tret en lengua catalana".



El nostre benvolgut pare Lluis Fullana i Mira:

"La pretencio de molts catalans i tambe
de alguns valencians en voler nomenar
llengua catalana al llenguage valencià nos pareix,
com sempre nos ha paregut,
pretensio desgavellada i molt fora de rao".



I com no Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch:

"en vulgar valenciana, per ço que la nacio
d'on yo soc natural se'n puixa alegrar e molt ajudar...."

En resum, queda mes que provat, que el valencià es una llengua estandar, prou diferenciada del català, i que pese a qui pese:

Es la lengua valenciana

la primera lengua romance

literaria de Europa,

de cuyos clásicos no sólo aprendieron

catalanes sino incluso castellanos.

( Menendez Pidal ).

Aixina que per a tots els valencians, soles dir-los encara que estiga en castellà:

La lengua de los valencianos es el valenciano.

Somos valencianos y nuestro idioma es el valenciano.

Quien renuncia a su lengua y reniega de su patria

es cómo si renegara a su madre.

( Sanchis Guarner:
"La lengua de los valencianos".
Edición 1933 )

Vullc donar les gracies a Chimo Lanuza pels seus estudis, m'han judat molt. Gracies mestre.


martes, 11 de agosto de 2009

Memorial en defensa de la lengua catalana

Bo, ya fa temps, que no trea un articul sobre llibres, i en esta ocasió, gracies al meu amic Tirant, al que li dedique tot l'articul, ya que es d'ell.
Puix be, passem sense mes preambuls a la qüestio.
Corria l'any de gracia de 1636 ( dic gracia, per que resulta gracios), quant el doctor Diego Cisteller, publicava en Tarragona, en casa de Gabriel Roberto, el Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña.
En les seues pagines, trobem coses molt interessants, com el primer parraf, a on En Diego, li diu als diputats estes paraules "... A V. señoria, como Atlante deste Principado fe va por fu pie mi trabajuelo,acordandome (fi bien no necefita de acuerdos para mirar por el honor de Cataluña) que es muy fuya efta caufa, como a quien sus anteceffores mando traduzir las contituciones de Cataluña en lengua Catalana, para que fueffen entendidas, como consta de la primera constitucion de compilato de constit. guardando en efto como tan fabios governadores el comun precepto de vn Republico, que acota Bouadilla en el proemio de fu republica, num 14. Hallafe dize, que en todas las naciones del mundo no fe enfeñaron la fciencias en lenguas eftrañas. Y defpues de vna retaila de naciones , dize: T los Efpañoles cada cual en fu lengua natural, las leyes de las partidas eftan en Caftellano,en aragon en aragones, Valencia en Valenciano, Cataluña en Catalan..." es pot vore en la foto.
O siga, que les constitucions de Catalunya, foren traduïdes al català, mentres que les Valencianes, foren redactades en Valencià, aço ultim heu afigc yo.
I per si algú te algun dubte, al final del parraf anterior, es pot llegir, en quina llengua estan les lleis. Valencia en Valenciano.
Ah, se m'oblidava, este home, afegix una frase, que ya contemplava Bouadilla en el proemi de la seua Republica.
"... que en todas las naciones del mundo no fe enfeñaron la fciencias en lenguas eftrañas..." ¿Que opinaria este home, si vinguera a Valencia? Segur que si resucitava i heu fera, es moriria en l'acte.

Pero, aci, no acava este llibre, o quartilla, com vullgam dir, la qüestio, es que este continua engrandint la llengua Catalana, pero distinguint-la de la Valenciana, es mes, en varies ocasions, recomana el gastar la Catalana com fan de la Valenciana els Valencians, seent aixina bilingües.
Anem a vore...
En esta fulla, en el segun parraf, apareixen estes paraules "... Acaba fu memorial el Doctor A-Adrin con tres o quatro razones volantes. La prima, que predicandofe en Cataluña en Catalan no vedran a ella los Predicadores eftrageros, ni aun los Valencianos predicandofe en fu Reino en Caftellano. Refpondo, que a los valencianos (aclarint el parraf anterior) no les ara el mal predicar en Valenciano, y venir a Cataluña como venian antes que en ella fe predicaffe en Caftellano con fer verdad, ya que en Valencia fe predicaua en el. Los Paders Lorenço fan Juan, y Blanc, y otros Apoftolicos varones que oy goza de fagrada Religion de la Compañia de Iefus, Valencianos fon, y con todo predican en Valenciano en Cataluña, y donde el puntdonor Ciudadano no fufre explican en Valenciano los mandamientos en los pulpitos, por juzgar no fon entendidos en Caftellano..." O siga, els valencians, resulta que predicaven en Catalunya en ... ¡¡VALENCIÀ!!. Anem a vore, per als que no estan en este Mon. Els retors valencians, predicaven al poble pla català, en valencià. I per aixo es provable, o mes que provable, segons diuen els historiadors i llingüistes de tot lo Mon ( i aço si es real), que per eixe motiu, i per atres com poden ser el profesorat valencià de les universitats de Lleida, l'importancia tant de la llengua com de les universitats valencianes, i la proximitat, que quedaren en el parlar de les gents catalanes sustrats i paraules tipiques valencianes.

Pero aço no es tot. El Doctor, aconsella "... La primera, que es fuerça efte retirados en Cataluña fus predicadores, porque rompidos en la lengua Catalanano ha de yr fi fueren cuerdos a Aragon, ni Valencia, donde qualquier falta en el eftilo, o vicio, en la pronunciacion ofende grandemente..."Algun dubte, o siga, ni els propis valencians que predicaven en Valencià en catalunya, podien tornar a Valencia, per si feen alguna falta d'estil, o error en la pronunciació. Imagineu, com era rebut un catalanoparlant, que vullguera (aixo segons el pancatalanisme) impondre la seua llengua. Per cert, si voleu en l'interior n'hi han texts en català, a vore si els podeu llegir com podeu fer-ho en este castellà. O en texts en valencià d'estes dates.

I el parraf seguix, recordant que en Catalunya, predicaven els valencians en valencià, mentres en Valencia per ser bilingüe tambe heu feen en castellà. Per atra part, els Catalans, castellanisen el català per no ser-ho. O siga, els que han castellanisat i valencianisat la seua llengua, han segut els catalans. O per lo manco aixo diu este llibre del any de gracia de 1636.

Que fruïu de l'estiu amics.
I no vos deixeu enganyar. Si es negre, botifarra.

domingo, 9 de agosto de 2009

Uns taulellets en Palestina

Com ya vaig dir en certa ocasio, ¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià? no acostumbre a ficar articuls de diaris, pero crec que este deuria estar en totes les webs valencianes, per que es un orgull, i un pesar, vore com fins en Palestina se reconeix la nostre independencia llingüistica, mentres en la nostra terra, no.

Carta de Torcuato Luca de Tena a

Dn. Vicente Giner Boira,

publicada en "Las Provincias".

Acabo de recibir, una carta de mi entrañable amigo Torcuato Luca de Tena, Marqués de Luca de Tena, gran defensor de la lengua Valenciana y que, como es bien sabido, él con su familia y socios son los propietarios del periódico "ABC".

He intentado extractar la carta, pero está tan bien explicado lo que en ella dice, que creo lo más oportuno reproduciría íntegramente.

Dice asi:

"Querido Vicente: Acabo de regresar de Palestina, donde he encontrado algo que, dado tu amor a tu tierra y a la lengua valenciana, estoy seguro, que te interesará.

En el lado oriental del valle de Cedrón frente por frente de las antiguas murallas del Jerusalén antiguo, hay un pequeño lugar, próximo al Huerto de los Olivos, donde, según la tradición, los discípulos pidieron a Jesús que les enseñase a orar y éste les respondió con el Padrenuestro.En este sitio las monjas carmelitas elevaron una pequeña iglesia que está decorada con azulejos que reproducen dicha oración en setenta y cuatro lenguas distintas, desde el tailandés al lapón o el azteca o el maya. Entre las lenguas cultas. Figuran dos distintos Padrenuestro: uno en lengua valencià y otro en catalán, diferenciando claramente dichas lenguas que están en lugares muy apartados entre sí. Inmediatamente adquirí las postales pensando que te interesaría tenerlas."

Y pensando la general satisfacción y alegría de quienes lean esto, he pedido a LAS PROVINCIAS que reproduzcan junto a la carta el texto en valencià.

Pero, anem a fer algo mes. Anem a ficar les fotos dels taulells, i el text que apareix en ells.

I dic taulells, per que ya ficats, anem a ficar les fotos dels taulells de valencià, occità, mallorquí i català.

VALENCIÀ

Pare nostre que estas en el cel

Santificat siga el teu nom.

Vinga a nosatres el teu regne.

Faça's la teua voluntat aixina en la terra com en el Cel.

El nostre pa de cada dia dona-nos-el hui.

I perdona-nos les nostres culpes, aixina com nosatres perdonem

als qui nos ofenen.

I no nos deixes caure en la tentacio.

Si no lliura-nos del mal.

Amen.



OCCITÀ

Paire nostre

que siès dins lo cel.

Que ton nom se santifique

Que ton rènhe nos avènga

Que ta volotant se faga sus la tèrra coma dins lo cèl.

Dona-nos uèi nostre pan de cada jorn

Perdona-nos nòstres deutes

com nosautres peronam a nostres debitors e fai que tombèm pas dins la tentacion

mas deliura-nos del mal.

Atal sia!


MALLORQUÍ

Pare nostre que estau en el cel,

Sigui santificat el vostre nom,

Véngui a nosaltres el vostreRegne,

Es faci la vostra voluntat, aixía la terra com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia donau-nos, Senyor, el dia d'avui.

I perdonau les nostres culpes, aixi com nosaltres perdonam els nostres deutors.

I no permeteu que nosaltres

caiguem a la tem

ptació.

Ans alliberau-nos de qualsevol mal.



CATALÀ

Pare nostre , qui esteu

en cel, sigui santificat el vostre nom,

vingui a nosaltres el vostre regne;

faci’s la vostra voluntat, així en la terra com en el cel. El nostre pa de cada día

doneu-nos avui:

I perdoneu-nos les nostres culpes,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors;

i no permetau que nosaltres caiguem en la temptació,

ans deslliure-nos del Mal.

Amen.



Fixeu-se en el detall, el català es l'unic que curiosament no te una separació entre el nom i el text.

Pero, no soles el podem vore en estes llengües, està com be diu la carta en setantaquatre llengües.

















I tambe en espanyol, clar.





Anem a ampliar esta image, no siga que mos tachen de secessionistes.







I per ultim, el que presidix el conjunt, el parenostre en arameu i hebreu.

En fi, com he dit ya en alguns articuls, inclus en palestina tenen clar que el valencià es un idoma independent.

Lo que encara no entenc, es el per que mosatros,

els valencians, seguim lluitant per un fet, que es mes que clar. I per que encara a dies de hui, gent com el meu amigacho i este chic de Mallorca blaverisme a terra santa, seguixen ampenyats en que segons tots els llingüistes i totes les universitats del mon...

¿Acas, els lingüistes, no lligen l'evangeli, o no han visitat mai llocs cristians, o d'interes mundial com Terra Santa?

O lo que mes mes preocupa, ¿acas no saben els rectors de les universitats valencianes que la paraula del senyor arriba a tots els racons?

Soles me queda, un dubte, qui seria el blaver terrorista que ficaria este retaule en la basilica del Parenostre en Jerusalem... Un fexiste segur.

Done gracies a AL-Balanci, ya que ell ha segut el que ha arreplegat tota esta informació.

http://al-balanci.com/boira02.htm
Tambe m'han enviat este video, espere que vos agrade.




Per cert, li dedique este articul a Judith, segur que ella ha estat prop dels taulellets alguna volta.