Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

Eixidors

Este fi de semana com tots sabeu ha segut la festa de nostra Senyora dels Inocents, Desamparats i Folls . Una festa que ha coincidint en el centenari del primer Trasllat. I per a commemorar-lo, han dedicat al centenari el tapis.
Pero dins d'eixe tapis, una persona ha segut, sense dubte, protagonista involuntaria. Mes que una persona, yo parlaria d'una colla d'amics. Els EIXIDORS.

Es dissabte pel mati, sobre les 11 per a ser mes exacte, l'almagasen de Toni es un no parar. Tots han vingut a ajudar, pero ademes, molts han vingut a arreplegar les ultimes camisetes.
En el salo del Museu Faller, les dones estan preparant els entrepans per a almorzar el dumenge, i els homens van i venen de l'almagasen de Toni fins al Museu carregats de coses per a decorar l'escenari. Tot te que eixir be, enguany es un sopar especial, pero a part d'aixo, enguany i tots els anys este fi de semana es especial.

Enguany per primera volta decidixc unir-me als Eixidors. No es que siga un requisit necessari per a acodir al trasllat, pero despres de vore sa llabor, he volgut ser u d'ells, vore realment en que ajuden i ser, com no, u mes.
Aixina es que despres de parlar en Toni uns dies ans, me presente en sa almagasen i aixina comencen les presentacions. Jaume, Vicent, Xavi... i mes gent. Tots estan afaenats, pero tenen eixe detall, i saluden amablement. En cinc minuts, ya era part del grup. Tots erem amics, i tots mos ajudavem.Es curios, com eixe temperament tant valencià i amigable que pareix que hui en dia haja desaparegut solga reapareixer i mantindre's viu sempre en totes les associacions i grups d'amics de tot el nostre Regne.
I poc a poc el mati se va passar com un rellamp, que curt. Una llastima no poder estar en el sopar. Pero aixina i tot los vaig desijar lo millor.

El dumenge pel mati, me vaig ficar la camisa taronja, i vaig acodir en companyia dels Eixidors. ¿Com me rebrien?.
Arribat a Valencia mos reunirem tots, i alli va ser a on començaren els bons moments.
Uns me contaren com havia transcorregut la nit, manco mal, que la falla del Mercat Central los havia deixat el casal, puix aixina havien pogut fer temps entre la descoberta i el trasllat i fer les necessitats, puix des de fa uns anys, els escusats publics estan tancats.
Atres me contaven anecdotes, ne recorde especialment una que me va fer riure a mi i a tots els que la sentirem. Tot començà quant algu, no recorde qui va dir els anys que duya de trasllat, a lo que despres van seguir atres, uns dient que començaren en son pare, atres en amics... pero Xavi, va ser el que va conseguir traure-mos el somriure, sobre tot dels mes cansats, que pareixien un poc entroncats.
- Ma primera volta va ser als 12 anys, me vaig ficar un tubo de buç per a poder respirar i vaig entrar just en mig dels que duyen la Mare de Deu. Recorde que tots me miraven rar.
Pero lo que mes me va sorprendre es que ya formava part del grup, 160 persones i yo era tractat igual com els demes, tots erem uns.
No recorde be quin hora era, i mos encaminarem a la Basilica, tots junts, tot una marea taronja recorria ara els carrers cap a la Basilica.

He de confessar, que estava prou nervios, no sabia realment quina anava a ser la meua faena, ni que es realment lo que anava a fer. I aixina, casi sense donar-me conte vaig entrar en la Basilica. Estava just davant de la Mare de deu, yo, els Eixidors, els Portadors, i molts mes que tots els anys ajuden per a que la Mare de Deu tinga un trasllat com se mereix. Ademes, se respirava germanor. Tots erem germans, tots erem fills que anavem a ajudar en lo possible.
De principi les "ordens" eren clares, teniem que intentar impedir que la gent que anava a entrar en la Basilica arribara a la Mare de Deu de forma descontrolada, tots els que vullgueren tocar-la podrien fer-ho per un corredor improvisat que casualment me va tocar viure. I despres, intentar fer que la gent deixara passar l'image per la plaça fent cordons davant de l'image i com no, el que poguera ajudar a dur l'image, que com tots els anys, era duta per tot aquell que s'oferia i que volia ajudar, encara que no era una faena facil, com mes tart vaig comprovar yo mateix.
I aixina va transcorrer el trasllat, entre espentes, colzades ... pero sobre tot en amor, pasio, llagrimes i atres sentiments que anaven aflorant al pas de la Verge.
Recorde molts moments del trasllat, puix el vaig viure en molta emocio, pero dos van ser realment els recorts qeu segur que m'acompanyaran durant molts anys en la meua ment.

Primer, l'eixida de la Basilica, a on les portes, plenes de puntes, son una verdadera trampa, que solen marcar mes d'una esquena, encara que el meu recort, va ser mes l'eixida, quan no podiem alvançar, puix la gent mos impedia fer-ho, i sobre tot mos feya retrocedir. I es just en eixe moment, quan els Eixidors, uns feren els cordons i atres, mos ajudaren a fer alvançar l'anda.

El segon recort, es quan varem entrar en la Catedral, recorde com un grup feya un cordo a la llarga, i me van deixear un poc intrigat. Eixos mateix feren que la gent deixara que l'anda girara davant del Micalet i sobre tot, que la Verge donara mija volta per a poder entrar dins la Catedral d'esquenes. Pero es que despres, just quan accediem a la Catedral, estos mateixos homens, protegien als portadors dels bancs, arribant inclus a quedar-se mes d'un atrapat entre ells.

Despres, una volta acabat el trasllat, quedarem de nou en el Casal, per a repondre forces i refrescar. I alli seguirem charrant i veent de nou el Trasllat per la tele. Tots teniem els ulls brillants de felicitat, tots en certa forma estavem orgullosos d'haver pogut ajudar a la Mare de Deu en el seu Trasllat.

Pero aci, no anava a acabar el dia, encara mos quedava una cosa per fer.
Una volta almorzats, Toni i atres agarraren uns sacs en entrepans i els dugueren a la Casa de la Caritat. ¿Qui millor que els desamparats per a celebrar en la pancha plena este dia? ¿No es prou desampar no tindre que menjar?

I es que encara que pese a mes d'u, encara existix gent que fa les coses per amor a atres, o simplement per que creu que deu de fer-les. Encara que per a evitar els enfrontaments i malentesos d'atres anys s'hagen unit formant associacio per consell de l'Episcopat. Seguixen seent els mateixos amics que any darrere d'any s'han anat coneixent per coincidir tantes voltes ajudant en el trasllat o ajudant a eixir ad algun marejat de la descoberta. O millor dit mes, puix sempre se solen ajuntar cares noves que com yo son rebudes en calor i en els braços oberts.

En fi, pense que ara molts dels que han criticat el mereixcut homenage que ha fet Miquel Galvis, tinguen per lo manco atre punt de vista sobre esta gent. Una cara que no vol ser mai centre d'admiracio i que fa lo que fa per amor al progim i per amor a sa mareta. Puix llunt de lo que molts pensen, inclus ells tenen que fer un esforç a part si despres volen tocar a la Mare de Deu .I es que quan u no desija ambicions ni recompenses, lo minim que pot fer es donar les gracies per a tornar l'any que be.

I gracies, com no, a Miquel Galvis. Un valencià com ell amant com pocs de la Mare de Deu i dels Trasllats, no podia mai pensar en un Trasllat sense els eixidors, i damunt sabent que enguany per fi se decidien a fer associacio.
Associacio per cert, que ha participat enguany junt a la Mare de Deu del Desamparats en la Semana Santa acompanyant al Crist del Grao. I que enguany donara mes d'una sorpresa a tots en els diferents actes que te preparats.

AMUNT.

P.D.: Toni, te deixe aci al final una copia de la lletra del Himne de la Coronacio tal i com va ser fa 50 anys. Se que no es molt, pero espere t'agrade este chicotet homenage per tots vosatros.