YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

viernes, 24 de junio de 2011

La terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d'una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l'inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l'arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina "La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d'ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur".
Durant l'Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla... defengueren el concepte redo, pero l'iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l'italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l'expedicio anava a nom del primer, encara que no l'acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l'historia d'una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d'Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d'alguns de posseir el mando d'este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ". Esta frase sempre m'ha agradat. ¿Com s'explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N'hi havien notaris... es curios, ¿no?





Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l'escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l'inquisidor catala Nicolau Eimeric





I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.





Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 "Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana". Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l'acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir "Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...". Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d'Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l'Art del bon morir diu "… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil", no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir "Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines" com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d'Oracions de Ramon Llull "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera..." o siga dos torts d'un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d'un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana".
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : "ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína".

Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill "Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar...Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. " en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.

Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l'obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu "Y así entre los griegos decimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica, dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originaria española, diferente de la cantabria". Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià "lengua española diferente el castellano", podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a "dialecto de los Valencianos"(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l'arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el
Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina " Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia." Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? "lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón."
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).





Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a "dialecto del catalán" que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia





Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:" No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana" ademés de que "el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada" .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?


I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l'Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s'haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l'Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l'obra de Persiles i Segismunda mos diu "La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradable" Mentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d'estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu "lengua gascona i malsonante" (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de "le France" o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d'una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d'una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l'absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.

domingo, 5 de junio de 2011

La certea d'un orige manipulat

Durant molt de temps, el pancatalanisme ha gastat com a dogma uns certs estudis fets per Sanchis Guarner i Alvaro Galmés de Fuentes. Estudis per a demostrar el catalanisme del nostre orige, o millor dit, la suplantacio vixcuda en la Valencia Jaumina del seu parlar netament arap, pel cut català.
I es aixina, com estos i atres tants estudiosos, s'han inventat un dogma, que hui en dia es practicament l'unic raonament possible dins les aules per a entendre nostra societat.
¿Pero estem folls? ¿Com es possible este replantejament en cervells del sigle XXI? ¿O es que foren els catalans Jauministes els que inventaren el metodo del Home English(apren a parlar en poques semanes) per al català?

En fi, yo tinc que dir, realment, que m'apassionen els treballs de camps de Guarner, sobre tot els que va mamprendre junt a Francesc Borja Moll i Rodriguez Castellano Espinosa, per a la creacio del Atlas Lingüistico de la Peninsula Iberica (ALPI) , i dirigits per Tomas Navarro Tomas. Estudis que vullc repassar un dia en tots vosatros, pero que desgraciadament pel meu temps, no conseguixc fer-ho mai.

Pero tornem a lo que anavem. Sanchis Guarner,Joan Fuster, Galmés de Fuentes i molts atres mes, des de dins o des de fora de les fronteres del nostre Regne, s'han propost demostrar que la llengua parlada en valencia es la catalana, per que fon esta llengua la que dugueren els repobladors catalans. Una teoria tan falsa i en tan poc fondament que Ubieto va desmentir d'una plomada simplement rellegint el Llibre del Repartiment i contrastant-lo en el de Avehinaments. Per a acabar descobrint com tots sabem que "la masa de población que viene a repoblar Valencia representa tan solo un 5%. El 50% son aragoneses y tan solo el 12% son catalanes (Ubieto. Valencia: Introducción histórica)".
Pero tenint com tenim hui en dia estos estudis i els d'Ampar Cabanes, se seguix incidint en que aixina i tot els català fon dut ad este Regne pels conquistadors, arribant fins i tot a parlar d'un romanç catala per a designar la llengua en que foren escrits els Furs.

Per a explicar la catalanitat dels Furs, Sanchis Guarner i Albaro Galmés, marquen uns traços divergents entre el mossarap i el valencià prejaumi o migeval que son:

1) Manteniment dels diftoncs llatins AI, AU i, per tant l'absencia dels processos reductius AI>e AU>o. Ficant com a eixemples (Bocairent i Moraira).
2) Diftongacio espontanea de E(>e), O (>ue) breus del llati (Pedruelo,Fuexca).
3) No palatalisacio de la L- llatina (Liret, Losa)

A lo que Penyarroja contesta per mig d'una aportacio documental molt extensa invalidant els eixemples esposats:

1) El mossarap valencià era una llengua moderna i no arcaica, que va arrematar les reduccions dels diftoncs llatins, com mostren abundosos eixemples: Petrer, Pedreguer, Canterer, Ferrer, Morella, La Llosa, etc. Els eixemples de Galmés o Guarner no representen la fonetica propia romanç, sino el tractament arabic de les veus del romanç.
2)El valencià no coneixia, a diferencia del casellà, la diftongacio espontanea de E,O breus llatines: Serra, Morella, Alpont, Abinhorta... Les poques formes argüides per a eixemplificar la suposta diftongacio no tenen validea: el toponim Fuexca no existix, si no que es una llectura errada en conte de Sueca, toponim d'orige arap i, per tant, inadequat per a l'estudi de l'evolucio al valencià des de el llati; el llinage Pedruelo arreplegat en el Llibre del Repartiment no representa la pronunciacio valenciana, sino que es una modificacio arbitraria de l'escriba aragones que redactà el registre 7 per a acomodar a la seua pronunciacio, com en molts atres casos, un nom de fonetica no aragonesa.
3) El mossarap valencià si palatisava la L llatina. El fet de que apareguen en fonts llatines molts toponims escrits en una sola L s'explica per culturisme dels escribes. De fet, fins en una epoca tan tardana com el sigle XV documents llatins que representan noms catalans escrits en L inicial i nungu dubta que en eixa epoca el catala ya dia llengua i no lengua. En sentit contrari, apareixen en la documentacio valenciana diversos noms en L palatisada- Allobrecati, Allediri-, incloent eixemples de fonts araps que, transgredint de manera conscient les normes ortografiques de la llengua arabiga, escriuen lam en tasdid, equivalent a una doble L, per a representar el so palatal valencià de paraules com Lliria o Llobregat.
I es que si Sanchis Guarner haguera repassat encara que fora una volta els Furs (cosa que li discrimina inclus el seu director de Tesis Ubieto ( “LAS PROVINCIAS” EL 29-09-1984 ) no haguera parlat mai d'eixa forma, puix en els mateixos Furs, que ell reclamava com a escrits en català, en el punt E de les pastures e del vedat mes concretament en el fur 1.2.3 podem llegir "Cavaler ni altre no pusque fer vedat en alcun loch dintre los térmens de la ciutat ne del regne sens nostra licèntia e sens perjudici d'altre. Mas pusque ber boalar covinent segons la valor e la granea de la vila en la qual aquel fer volrrà." Lo que segons les afirmacions de Guarner, mai podria haver segut català, puix no palatalisa eixa L de cavaller, lloc, ni llicencia. Quantes contradiccions, ¿no senyor Guarner?

Pero parlant del Furs, que sense dubte son un gran punt de discordia, voldria tirar yo una pedra a l'aire. Puix despres de repassar varies obres i els mateixos Furs, he vist alguns punts o algunes senyes que els dits "estudiosos o investigadors" han omes, tampoc vaig a dir com recriminava en son temps voluntariament, pero es curios que tots ells ho hagen fet, ¿no?. ¿I sempre les mateixes?. Anem a vore.

Llegits els Furs, u se pregunta certes coses sobre les Costums i els Furs, tenint ad estes primeres com les desenrollades en 1239-40, que no serien nomenades com a Furs fins a 1251 quan el mateix Rei Jaume I declara que els juges s'agarren ad ells nomenant-los furs possiblement inspirat en el nom que rebien estes lleis en Arago. Seent la primera Custum datada en Xativa el 21 de març de 1238 en que se crea la Cambra dels Jurats de Valencia, que suponia una oposicio al poder de la noblea Aragonesa i Catalana que pretenien impondre els Furs aragonesos i els "Usatges", respectivament ("Usatges" que serien recopilats i formats en Constitucions en 1283, curiosament 22 anys despres de que foren traduïts els nostres Furs ¿per que, no estaven recopilats per al public? ¿En quina llengua estaven escrits?) ; i els Furs, entenent estos als que seguiren a partir de 1251 fins el Real Decret de Nova Planta:

¿Per que Jaume I crea les costums en 1238 en Xativa? ¿Quin va ser el fet decisiu per a que quan encara no havia acabat l'any de la Conquista de Valencia el mateix rei tinguera tanta presa en canviar les lleis?

Pot ser aço puga servir per a comprendre millor certes coses. Ya que sense menysprear als seguidors del Rei i a tots eixos prohoms que des de el principi ajudaren al monarca en la conquista del nou Regne, molts dels cavallers que s'encaminaren ad ella ho feren per arreplegar riquees que no tenien en les seues terres, i la majoria no estava disposta a quedar-se aci deixant les seues terres i possesions que tenia en atre lloc.
No se gens d'estranyar que els cavallers que pogueren, una volta conquistada Valencia canviaren les seues possessions valencianes per un preu que acordaven en els seu antic amo, o en atre que oferira mes. I aixina ho contava el mateix Rei en el seu testament.Explicat en Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia de Escolano aumentada per Juan B. Perales en 1887, a on en el Tom III en la pagina 11 se pot llegir “Ninguno de estos compromisos quisieron cumplir sin embargo de sus ofertas, los mas de aquellos caballeros.

Lejos de hacer cultivar sus haciendas como el rey les encargara, en pro de la riqueza del país y de su propia fortuna, muchos de ellos abandonaron los campos, bien por falta de colonos, bien por verdadera negligencia, ó también por la distancia que mediase entre el predio y la ciudad, y la falta de garantía para la seguridad personal, en aquellos tiempos en que moros y renegados levantaban cuadrillas de bandoleros, atacando indistiniamenlea los vencidos y vencedores.


En consecuencia de estas ú otras circuntan-cias, fueron cnagenadas muchas haciendas que servían de molcstía á sus dueños, y regresaron á sus tierras con el producto de la venta que juzgaron de legitima adquisición, como el fruto arrancado ala conquista. Otras fueron trocadas entre sus propietarios, conforme á sus miras v conveniencias, sin cuidarse de los mandamientos del rey, que profesaba gran cariño v deferencia á la ciudad conquistada, y cuidábase detenidamente en estudiar y redactar una constitución perfecta y durable para el mejor gobierno de la ciudad y su reino. Así, que al regresar don Jaime á Valencia después de la conquista, y cuando proyectaba su expedición á Játiva para rescatar d cinco de sus caballeros cautivos en aquella ciudad, tuvo el disgusto de encontrar á Valencia despoblada de caballeros, no quedando en ella mas que aquellos hidalgos nobles de segundo orden que carecían de patrimonio en su tierra, y aquí llevaban el titulo, como queda expresado, de caballeros de conquista.


Así lo refiere don Jaime cuando dice en su testamento que solo habían quedado en Valencia algunos de los caballeros que no tenian heredamiento en Aragón ó en Cataluña En paraules, o millor dit escrit pel Rei en Jaume I se pot llegir en el seu testament”Cuando volvimos á Valencia, de los caballeros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habian quedado en Valencia sino algunos que no tenian heredamientos en Aragon ó en Cataluña. tret del testament original, redactat en llati en Barcelona en Novembre de 1241, per Rafael Marti de Viciana en la seua Cronica de la Inclita y Coronada Ciudad y Reino de Valencia.


¿No resulta un tant curios, que justament en Xativa i despres del rescat d'estos cinc cavallers el mateix Rei comence a fer les Costums valencianes i comence ademes per invalidar els furs d'Arago i els "Usatges" de Barcelona fent dels Costums al igual que faria en 1239 en l'Iglesia valenciana i sobre el Regne un ent independent del restant de la Corona d'Arago?
¿Podria haver segut justament este fet (l'abando del cavallers) el detonant per a que el mateix Rei fera estes coses?
Realment me pareix que sí, es mes, si analisem els mateixos Furs, en la recopilacio Llatina, podem trobar numeroses paraules que llunt de ser llatines son mes be valencianes llatinisades segons els experts que les han estudiat, estes per eixemple son les arreplegades pel decà de la RACV Vicent Lluis Simo i Santonja, paraules com bigam, cequia, logueriun, herbe, bara, embuto, caficium, arroba, seda, canem, panses, farina, almudazafiam, carniceria, bascalmis, pannis et fustameis, mescla, lanquet, burel, stamfort, rebol et pelades, borra et ripell, capdellis, marfregarum, llansoli, tovayles, stopa, savacequies, brasallos, sucre, caixa paperii, arrocium, mantega, conilli, cotho, mel, regalicia, Choure, alquena, hacer, estany, sosa, alquitra, tot drap de color, draps blancs de Noarbona, tela de Rems, caval, muli, multons, canem filat sive obrat, nous de xarch, manechs d'axades, destrals, estores despart, cebes e tota ortalicia, yaules, cingles, cabestres, cayrats et tota fusta, forques, corbellots, morteri de terra, aguyes, cedaz, batafalue, cabrits, pecia de tela, pecia de pigot de Castela, albufera, canters, teulas, faneca...
Pero ademes, d'aço, el mateix rei introduïx en els furs elements nous per a la corona Aragonesa, elements que eren gastats ans per la mateixa poblacio valenciana com son l'any de Plor, l'escreix o l'aixovar.

Germà Colom en sa obra Furs de Valencia (iniciada en 1970 juntament en Arcadi Garca), en el volum IX presenta un estudi filologic en el que apareixen mots valencians com marjal, almargals, terres caliuoses, sequies mares i filloles, braçals, alfalfeç, alqueries (¿a on estaven les masies?), adacça, paniz, almodi, orons, barcelles, açochs, almonedes,trapigs, canyamels, albuferes, fotges, terrenys scaliats, foya o foyes, estremeres, albellons, tarquim, algepç, roinoses, trabucances (no enderrocaments), barabdats, bescalms, boxart, collerats, collera, a soles, saber mal, vespra, returar-se, rabera, dula, rampellar, rampellament, sacrament, agermanada, germania, ledesme, pleit-pleyt-plet, enagar, tro...
Pero crec que per a poder realment comprendre estos Furs i sa idiosincrasia, respecte als demes, soles n'hi ha que mirar en els mateixos "Usages"que foren escrits en llati fins que en les Corts convocades en Barcelona per Ferran I en 1412, presentaren una demanda per que estos foren traduïts tots en catala, aprovada s'encarregaren de la traduccio els juristes Jaume Callis i Bonanet Pere, seent completats i revisats per Francesc Basset i Narcis de Sant Dionis. I editades en forma de Constitucions.
Encara que es cert, i per aixo dec de dir-ho, que existixen certs "Usatges" redactats en Catala(romanç es lo que diuen) en 1281(vint anys despres de que foren traduïts al valencià (romanç tambe) els nostres Furs) guardats en el Museu Episcopal de Vic pero no existix cap privilegi per a sa traduccio (com va ser el cas de Valencia) fins a 1412, editats en 1413.

Ara qui vullga que traga sa conclusio, yo ya tinc clar quina es la llengua dels Furs Valencians i sobre tot sa idiosincrasia font als Aragonesos i als "Usatges" de Barcelona.
Per cert, vos deixe un regalet a vore en quina llengua esta escrit este Fur de Jaca.



Fonts:
Cristians valencians. Leopoldo Penyaroja. Valencia 1995.
Atlas lingüistico de la Peninsula Iberica. Tomás Navarro Tomás. Ed digital.
Romanços humanistics Vicente L. Simó Santonja. Valencia 2008.
Las Provincias 29-09-1984
Los Usages catalanes. Antonio Pastor Ahijado. Universidad Computense de Madrid. 1998
Fonaments cientifics de la Llengua Valenciana. Miquel Àngel Lledó. Valencia 2009
Historia de la insigne y coronada Ciudad de Valencia. Escolano. 1887
Cronica de la Inclita y coronada ciudad y Reino de Valencia Marti de Viciana.
Furs de Valencia. Germà Colom.Valencia 1995