L'OVELLA GUIRRA

En el se d'una familia, tots son necessaris, tots son fills d'eixa familia, tots tenen una part dins d'ella.
Es per això, que en el meu cap no entra, el per que dins d'un valencianiste emergent, no pugam ser tots necessaris, no pugam ser tots membres d'una mateixa familia.

Uns se consideren cabres, mentres que als atres els consideren borregos. I pense yo,¿ no podríem se tots ovelles guirres? Eixe animalet autòcton de les nostres montanyes que com tots mosatros es troba hui en ares d'extinció per culpa de lo economicament fiable.

De la mateixa forma que fa molts anys, en els pobles quasi el complet dels corrals tenien varies d'estes borregues per que eren prou mes tendres. De la mateixa forma que estes començaren a desaparéixer per considerar les estrangeres com a mes comercials. Aixina hem patit en les nostres carns l'arraconamet i l'incomprensió per part dels mijos i de la gent en general.Es mes atractiu lo foràneu, es mes comercial lo alié, es mes rendable lo prohibit, es evolucionisme economic en estat pur.

Es per això, que esta mescla de cabra i borrega, ha estat prop de la seua desaparició, i ara sols es pot vore en poquets corrals, i en llocs exclusius a on la cuina es mes selecta.

¿Ha de ser eixe el nostre futur? ¿O simplement eixe es el nostre principi?

Siga com siga, crec des del meu interior, que si algun dia tots els corrals juntaren les seues guirres, si la gent tinguera l'oportunitat de provar tant deliciós mos, i sobre tot, si algun dia la gent començara a velar per lo realment necessari que es guardar les nostres tradicions, atre gall cantaria, o posats a entrar en el tema, atra borrega belaria.

Mentres, com bona guirra continuarem tancats en els nostres corrals, eixint a pasturar de quant en quant, mirant el mon des dels barrots, tirant en falta aquells temps en que passejàvem sense vergonya pels nostres carrers en el cap ben alt.

Una llastima ser tant guirra, pero la vida du coses com estes, a les dures i a les madures.

Tweet