UN 9 D'OCTUBRE PER AL RECORT

Després de pegar moltes voltes, es mes després dels llamentables fets del 9 d'Octubre, he estat un poc desconectat, mes per problemes de salut i treball, que per atres. Hui crec que es hora de fer un nou comentari en este blog, per això vaig a ficar-me en ell. Encara que no se quant el publicaré.

9 d'Octubre de 2008, dijous

Hui en valencia, hem segut participes, tots els que hem estat, del mes patetic i mes infortuït fet. Fet que ha marcat inclus als mes menuts, si els mes menuts, com el meu fill, que despres de vore com la policia nacional registrava el carro del GAV, com si d'uns delinqüents es tractaren, com estiguent al meu costat, ha patit del asedi d'estes forces de "l'orde" que llunt de impedir escenes de violencia, i de lluitar contra els que en son dia atentaren contra ciutadans valencians, i inclus contra els seus companys, hui han registrat i mos han acorralat com a borregos demanant documentacions, i fent que un chiquet de pocs anys, comence un nou dia fent-se la pregunta:
-¿Esta gent es la que mon pare defen, la que mon pare respecta, i per la que mon pare ha dit sempre que els degam el sol?
Despres d'uns minuts de tensió, quant per fi pareixia, que s'anava a convertir en un dia de vitor, gojos, i sobre tot d'enaltiment de la nostra senyera. Bandera del Regne i sobre tot reina de tots els valencians. El meu fill, alçava la seua senyera, era conscient de que ella era el principi, ella era l'identitat, ella, en paraules d'un chiquet:- Era la nostra bandera, la que mos ensenya dia a dia, que no podem doblar-nos front a ningú,i que degam i tenim l'honor de ser valencians. Eh, pare, ¿veritat que esta es la nostra?.
Començava la provessó, començava l'abaixament, la senyera ya estava en el balcó...
De repent comencen els chillits, la gent comença a ficar-se nerviosa, tot es confusió...

-¿ Pare que passa? ¿ per que estan tots chillant?

- ¡¡¡Pare mira!!! allí dalt, ¿heu veus?

- Mare meua, mare meua. açò hui no deuria passar... tranquil fill meu, arrimat, vine ací, vine.

- Pare, estos homens, ¿que estan fent? ¿per que fiquen eixa bandera?

- No heu se fill meu, pero hui, no es el dia.

- Pare, pero mira, eixa bandera, me fa por, me dona oix. ¿Pare veritat que eixos son gilipolles?

- Si fill, eixos son els mateixos que ficaven bombes en honor de la llibertat, eixos, fill meu, son els que hui, dia del nostre Regne intenten humiliar-nos, eixos son ...

- Pare, ¿ I per que la policia no els fa res? ¿ tu no dius que la policia es justa?

- Ay, fill meu, si... la policia es justa, pero la policia depen de lo que els diga l'amo, en este cas els politics. I crec que hui estos soles volen fer-se la foto.

- Pare, sent, sent...

- ¡¡ Som valencians... mai catalans!!

I aixina estiguerem una mig hora mes o manco, la getn gillant, ells increpant des del balcó, i mentres tant, la policia acordonat la zona, per que els violents, erem mosatros, el poble, el sentiment valencià.
Eixe dia el meu fill me va vore preocupat, indefens, impotent... en els seus ulls eixos de chiquet, eixos d'explorador que mai acava de dependre prou va vore com uns pocs fascistes, independistes que soles busquen sumissió i que no heu fan mes que per dinés. Foren capaços de fer-li mal a Valéncia, pero mes encara de juntar el sentiment, eixe que ya de temps haviem perdut.
La provessó continuà, i mosatros en ella. Aixina mos juntarem tots baix un mateix sentiment, tots baix els plecs de la nostra senyera.

Hui hem tingut dos sentiments, un d'impotència, atre d'odi, pero el sentiment comu es simple, el sentiment comu es d'unanimitat. Com ya fea molts anys, el nostre sentiment es clar.

Som Regne, Som Nació, Som valencians... mai catalans, i ara mes que mai, estem convençuts de lluitar contra la sumissió.

Tweet