¿Com hem arribat fins aci?

Eixa per desgracia es la pregunta que mes mos plantegem en lo Regne de Valencia l'immensa majoria dels valencians, ya que sorprenentment i baix el mandat de forces politiques, supostament, contraries al nacionalisme catala, ha segut este el que s'ha implantat de forma sistematica dins l'educacio dels nostres fills. Es mes, ha segut el nacionalisme catala el que s'ha alçat, inexplicablement, com a regulador dins de tot el sistema educatiu valencià.

Es esta una pregunta molt senzilla, pero al mateix temps molt complicada d'explicar, des del punt de vista social i academic. Sobre tot tenint en conte que son les universitats i les escoles les que deurien de tindre un punt de vista independent dedicat solament a l'educacio i a l'estudi de totes les materies, deixant d'un costat les adoctrinacions i els interessos politics dels seus representants.

¿Com es possible que en el sigle XX, i dins d'una Europa democratica hagen pogut sobreviure adoctrinacions i propagandes dins de les universitats? Es mes, ¿com es possible que en lo nostre Regne se seguixca permitint en el sigle XXI unes tesis tant antidemocratiques com insultants i que ningu, llevant dels sectors valencianistes tinguen concencia d'aixo i siguen els unics que ho denuncien?... Seria la pregunta o les preguntes que acompanyarien a la primera.

Tot te un inici i tot una causa, pero tot te una data de caducitat, i el Nacionalisme Catala, o millor dit el Transoberanisme Expasioniste Catala està hui mes que mai alenant les seues ultimes bufades.

En estes dates en que la Wikipedia comença a preocupar-se pel seu contingut i per la veracitat de les seues senyes, es temps en que les universitats, i sobre tot les valencianes se miren realment quina veracitat poden tindre i demostrar al Mon, puix sobre tot despres del Congres internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques a on del mes de 1000 conferenciants que se suponia anaven a assistir, soles ho han fet una tercera part. I de les charrades sobre llengua expostes per l'Universitat i per la AVLLc, soles han tingut com a public a una missera dotzena dels convidats. Fet que demostra realment el poc interes i la poca veracitat sobre els estudis i el contingut (manipulat, tot n'hi ha que dir-ho) dels seus conferenciants. I es que ya es un secret a veus el que l'Universitat de Valencia se troba totalment politiquejada i regida pel pancatalanisme o nacionalsocialisme catala mes ranci. Aquell que ha fet de la nostra universitat la rialla de totes les universitats del Mon. I es que la falta de llibertat de

catedra (sobre tot quant parlem de llengua valenciana), i el posicionament contrari a la societat per dogma de fe (de cara al catalanisme, està clar), fan de la nostra universitat un ent tant apartat de la societat com ridicul a nivell estudiantil.

I es aci a on crec que deuriem de començar a contestar a la primera pregunta.

Com ya he dit en certes ocasions, l'arribada en temps de franquisme a l'Universitat de Valencia de mestres pancatalanistes reeducats per Pujol i Benet ( Tarradell, Ernest Lluch, Dolç i Reglà), va traure els seus fruts quant en el nadal de 1959 i ajudats per Fuster i l'alema Cahner, tretze jovens valencians feren la primera excursio patriotica, a on los mostraren, com be diu Eliseu Climent en el llibre Servir Catalunya: Homenage als 70 anys de Max Cahner, les ventages dels Països Catalans. I es aci, a on el mateix Eliseu redacta com en la seua joventut d'estudiant mes concretament “a principis de l'any 60” va coneixer a “Cahner en el soterraneu de la Cafeteria Lauria”, a on el va conduir Fuster i va coincidir ademes de en Cahner en Ramon Bastardes, Montserrat Martí i Eulalia Duran. Una reunio en que els maxims responsables “ van demanar que calia lligar culturalment Valencia amb Barcelona, i per a nosaltres, això eren figues d'altre parner”. Eliseu reconeix que en eixe temps “nosaltres encara érem joves estudiants uni

versitaris, inquiets, però amb les idees encara per definir”. Com tambe reconeix que “Miquel Tarradell, despres de deixar la direccio del Museu d'Arqueologia de Tànger, havia entrat a ocupar la càtedra d'arqueologia de la Universitat de Valencia. Des de la seua tribuna connectaria les noves generacions universitàries valencianes amb el món polític i intel·lectual català”.

Uns fets, que no eren nous, ya que els havien gastat uns anys ans (en 1934) el Partit Nacional Socialiste dels Treballadors Alemans (NSDAP), mes concretament baix la direccio de Bernhard Rust qui en el seu llibre Educacio i Instruccio en les Escoles Superiors escriu “ El nacionalsocialisme afirma la soberania de la vida i de l'accio, i antepon estos conceptes suprems a tot sistema d'educacio i instruccio, en reconeiximent de la llei que seguix l'evolucio de tota gran cultura. L'actuacio politica mos obliga a crear un orde, i ans de parlar d'una nova educacio, deu establir-se l'orde indispensable en l'impuls que dona la força de la conviccio. L'Estat d'Adolf Hitler s'ha convertit en Estat Educador, perque el Fürer, per mig de la creacio del seu Reich, ha fundit les forces del seu poble un una sola voluntat politica, en una ideologia unica i penetrant, i en aixo ha dispost una educacio nova, ingeniosa i inteligent”. Aixo en paraules del mateix Miquel Tarradell uns anys mes tart, seria resumit en “recorde la meva etapa en l'Universitat de Valencia com a catedratic d'arqueologia, en la que realment no ensenyavem molt sobre la materia, pero... feiem País”. Per no nombrar els treballs fets per Fuster.

¿Coincidencia?... Crec que no, pero es soles la meua opinio.

Tornant al llibre en que escriu Eliseu, i llegint el seu comentari, podem reafirmar un fet del que ya parlarem en Un cap opressor desconegut per als valencians puix segons ell mateix, “El viatge va tenir lloc l'abril del'any 60, aprofitant les vacances de Pascua. Vam passar tres dies tancats a Montserrat, en una mena de curs intensiu, amb xerrades i conferències impartides per Josep Benet, Jordi Pujol, Albert Manent, Joan fuster i algun membre de l'equip de Serra d'Or”. Tot una copia dels campaments per a mestres alemans impartits per l'Associacio de Mestres Nacional Socialistes(NSLB) a partir de 1933, a on els mestres formats, previament seleccionats, rebien uns cursos intensius d'instruccio politic-ideologica. En paraules del mateix Hitler “L'estructura de la nova escola alemana depen de la formacio professional del nou mestre alema”.

O que de la mateixa forma s'introduïren uns anys ans (1927)en les universitats alemanes i dins les camaraderies els nous liders de l'alumnat i sobre tot en l'entrada en 1929 dels professors de la Lliga Nacional Socialista de mestres (NSLB) com se pot vore en este enllaç del diccionari historic de Baviera o millor encara en este atre articul titulat Els educadors de Gel a on s'explica en el paragraf tercer a partir del tercer punt, la seua traduccio seria poc mes o manco la següent “ Per mi

g de conferencies i excursions, els participants foren reeducats en l'historia regional, les qüestions fronterices i l'orige etnic”. El NSLB defen en estos campaments orgullosament “Unitat d'un nou model de Regne, lluitar contra el pensament i defendre la seua creencia per mig de tropes de choc”. Se tracta d'un adoctrinament al que foren somesos la majoria de mestres alemans.

¿Mes coincidencies?...

Pero el fet d'implantar mestres i alumnat NacionalSocialiste Catala en l'Universitat de Valencia anava a donar els seus fruts, arribant l'any 1975, quant mort Franco comença la transicio, una etapa en la que als valencians mos van pillar “cagant”. Pero per sort, no tots estaven aponats, impedint fer realitat l'ansiat Anteproyecte d'Estatut d'Elx, pero... es convenient recordar, que va ser a partir d'esta derrota quant Josep Guia i Marín,qui havia format part del grup creador de dit Anteproyecte i en aquell moment vicerrector d'Estatuts de l'Universitat de Valencia, va acabar en la seua rabieta, incloent dins dels Estatuts de l'Universitat lo que no los deixaren incloure per mig de l'Estatut.

Pero... anem a vore com ho explica el mateix Guia en el llibre La transició democràtica als Països Catalans: història i memòria, a on se disculpa dient “Potser, per la part que em tocava, no hauria d'haver passat per aquell tràngol, encara qu

e la Taula no hauria acceptat l'esment i l'única opció que li hauria quedat al PSAN era no signar-ne l'acord constituyent. En descàrrec meu, us diré que, l'any 1985, com a vicerrector d'Estatuts de la Universitat de Valencia, vaig aconseguir que en aquests Estatuts (amb rang de llei orgànica de l'Estat) aparegués recollit el següent text:

Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de V

alencia és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.Als efectes d'aquests Estatuts, hom admet com a denominacions seues tant l'acadèmica, llengua catalana, com a recollida en l'Estatut d'Autonomia, valencià.

El qual text, per cert, va haver de batallar per al reconeiximent de la seva vigència contra recursos interposats, fins a guanyar la sentència del Tribunal Constitucional de 21 d'abril de 1997.”

Lo que no explica el politic-algebraic Nacional Socialiste Catala que no te res de filolec per a fer tal afirmacio, i manco sabent com sabem de quina forma “cientifica” va ser inclos dit text, es que la dita batalla judicial que va ser guanyada durant molts anys pel poble valencià, batalla que tenia en la banqueta acusadora a Alternativa Valenciana capitanejat per Joan Gª Sentand

reu i que va ser signada en tot moment per Giner Boira, degut a que Joan encara era estudiant de dret, pero va ser recurrida inexplicablement fins arribar al Tribunal Constitucional, format per politics, i que en dita sentencia el president de la sala del Constitucional i unic magistrat de carrera judicial que no havia accedit per mig de ningun partit politic, En Jose Gabaldón López, se va negar a firmar-la, i ademes va deixar escrita en l'acta la següent aclaracio: “La denominación idiomática que formula el Estatuto de Autonomía de la lengua cooficial completa la prescripción constitucional y forma parte por ello del bloque de constitucionalidad, no dejando margen a las normas que puedan dictarse en uso de la autonomía universitaria para introducir denominaciones distintas al margen de aquel, es decir, unas denominaciones que el mismo no incluye sea no puramente semántica o alcance otra trascendencia”. Afegint ademes que “la denominación exclusivamente atribuida en el Estatuto de la Comunidad Valenciana a su lengua cooficial como valenciano, incluso cuando se refiere a la enseñanza, exige que deba atenerse a ella cualquier regulación y también, por supuesto el Estatuto de la Universidad que carece de facultades para introducir cualquier denominación que no sea la allí establecida” . Per lo que el llimit de la autonomia universitaria era “claramente el Estatuto de Autonomía de la Comunidad y las leyes que, en su estricta aplicación, hayan desarrollado lo relativo al uso de la lengua cooficial. Y como con una y con otra choca frontalmente el acuerdo que fue obj

eto de anulación judicial, entiendo que debimos declarar que las Sentencias recurridas ante nosotros no vulneran el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y por ello debió haberse desestimado el recurso de amparo”.

I es que, com tot en politica, no es ni veritat ni mentira, per lo que el fet que uns politics carents de coneiximent i rigor filologic no poden decidir sobre la llengua d'un poble, i manco sobre les aspiracions que ha tingut esta durant el llarc del sigles.

¿Qui va preguntar al poble?... Ningu.

¿Qui va llegir les afirmacions sobre la nostra llengua feta durant tots estos sigles?... Ningu.

Es mes, m'atrevixc a denunciar que dins d'este silencianisme, ningu ha tengut el minim interes de llegir les sentencies anteriors, ni manco la sentencia dictada pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana el 20 de novembre de 1992 que diu...” El fondo del asunto no és académico o lingüístico, y esto bien lo saben las partes enfrentadas en este recurso: El fondo del asunto es político, y hay que comenzar por reconocerlo para no ponernos en eufemismos inútiles. El fondo del asunto constituye una manifestación de un grave desacuerdo desde hace unos años en la sociedad valenciana.

Se dice (por la Universidad) que la denominación de la lengua hablada en la Comunidad Valenciana (valenciano o catalán) es algo que corresponde al patrimonio cientifico de la Universidad, en la cual los Tribunales no deben de entrar sin violar la autonimia universitaria; la lengua (dice la Universidad) no tien

e como cueastión filológica, otra dimensión que la cientifica y la académica. Desde luego que la lengua tiene otras dimensiones además de la científica y la académica: tiene una clara dimensión política, es un crisol de historia, tradiciones, arte y sentimientos que expresa las aspiraciones de un pueblo, que en cuando asumida por el derecho adquiere valor juridico. Pues bien la solución dada por el derecho a esa realidad ha de ser respetada y salvaguardada por todos.

Hoy por hoy, por tanto, la polemica está solucionada desde el punto de vista juridico: La lengua autoctona de la Comunidad Valenciana se llama “valenciana” porque asi lo ha querido el ordenamiento juridico. No asumirlo asi es una flagrante violación de la letra y del espiritu de las leyes.”

Per tant este fet com be diu el magistrat José Gabaldón López, esta sentencia no deuria haver tengut dret a revocacio, per no ser en cap moment l'Universitat la que deu de decidir sobre el nom de la nostra llengua, i manco sabent com sabem de quina forma se va incloure dit text en l'Estatut.

I parlant d'Estatut, despres del Jui del 21 d'abril de 1997, mes concretament el 12 de Maig , el IEC va modificar els seus Estatuts, per a incloure la seua competencia normativa i academica sobre el valencià. “ S'entén que la llengua al fet que es refereix la lletra a) de l'article 2 és la reconeguda universalment com a catalana per la romanística, sense prejudici sobre les denominacions populars i la de valencià, emparada en la llei orgànica 5/1982 d'1 de juliol, i per les disposicions legals que la modifiquin o que es derivi ” cal destacar que la citada llei organica es l'Estatut de la Comunitat Valenciana, pero estos absorcionistes no se dignaren ni a nomenar-lo com a tal.

Lo mes curios del text de l'Estatut del IEC es lo de reconegut mundialment per la romanistica ¿acas no estava el IEC en Mallorca en 1980?

En fi, com en l'Alemania Nazi o millor dit en l'Europa de mijans de Sigle passat, el catalanisme viola les lleis, oprimix politicament als magistrats del TC i dicta les seues regles en un territori alie.

Aixina com en temps alemans quant Hitler va manar flasificar 400 millons de lliures Angleses per a desbancar Anglaterra.

Pero llunt del fracas obtingut per Hitler, els catalans han conseguit desbancar d'alguna forma la nostra cultura falsificant la realitat llingüistica per mig de lleis inexistents i favors comprats. Anant mes llunt declarant heroes als artificiers d'esta farsa.

I es que realment la culpa d'arribar a on estem es nostra per no saber realment com defendre el nostre patrimoni, pero sobre tot la tenen els nostres politics que llunt de mostrar-nos la realitat en la que hem estat durant estos anys s'han anat passant subvencions i favors electorals ocultant-mos als ciutadans este pla tant meticulosament montat per Catalunya al mes pur estil Nacional Socialista.

Aixina crec que responent a les tres preguntes, podria resumir-ho dient que hem arribat fins aci per culpa nostra per no saber dir prou, que els propagandistes i adoctrinadors han vixcut dins les nostres universitats per que hem tingut por de denunciar-ho i sobre tot, que vivim baix estes tesis antidemocratiques per culpa dels nostres politics i per no saber triar una força valenciana que mos represente dins i fora de Valencia defenent els nostres interessos i dient prou ad esta catalanisacio que no respala cap universitat ni cap romaniste del Mon.

I com a proba soles dir-vos que estes tesis han tengut la resposta este mes de Setembre quant a les conferencies oferides per AVLLc i l'Universitat de Valencia dins del 26 Congres Internacional de Llinguistica i filologia Romaniques celebrat en l'Universitat de Valencia , han contat solament entre mija i una dotzena de asistents, yo entre ells i tres amics mes, per lo que veig inviable que els restants(sense contar a Mikel Garau vicepresident de la Academia de Sa Lengo Balear que tambe el vam vore alli) pogueren ser filolecs de renom entusiasmats en els treballs que duen a terme.

Are recorde una frase prou comica pero real que deya Ernest Lluch... ¿Com deya...?

Puix aixo, els nacionalismes radicals com son el NacionalSocialisme Alema i el Pancatalanisme o NacionalSocialisme Català son contraproducents.

Aixina que soles me queda dir-vos que si som lo que som es per que volem,

per que seent lo que hem segut no seriem lo que som.

Pero sense lo que hem segut mai sabriem lo que podem arribar a ser junts.

Valencians i sentir-mos orgullosos de ser-ho.

En les nostres mans està ser o no ser lo que volem ser.

Tweet