¿Com hem arribat fins aci?

Eixa per desgracia es la pregunta que mes mos plantegem en lo Regne de Valencia l'immensa majoria dels valencians, ya que sorprenentment i baix el mandat de forces politiques, supostament, contraries al nacionalisme catala, ha segut este el que s'ha implantat de forma sistematica dins l'educacio dels nostres fills. Es mes, ha segut el nacionalisme catala el que s'ha alçat, inexplicablement, com a regulador dins de tot el sistema educatiu valencià.

Es esta una pregunta molt senzilla, pero al mateix temps molt complicada d'explicar, des del punt de vista social i academic. Sobre tot tenint en conte que son les universitats i les escoles les que deurien de tindre un punt de vista independent dedicat solament a l'educacio i a l'estudi de totes les materies, deixant d'un costat les adoctrinacions i els interessos politics dels seus representants.

¿Com es possible que en el sigle XX, i dins d'una Europa democratica hagen pogut sobreviure adoctrinacions i propagandes dins de les universitats? Es mes, ¿com es possible que en lo nostre Regne se seguixca permitint en el sigle XXI unes tesis tant antidemocratiques com insultants i que ningu, llevant dels sectors valencianistes tinguen concencia d'aixo i siguen els unics que ho denuncien?... Seria la pregunta o les preguntes que acompanyarien a la primera.

Tot te un inici i tot una causa, pero tot te una data de caducitat, i el Nacionalisme Catala, o millor dit el Transoberanisme Expasioniste Catala està hui mes que mai alenant les seues ultimes bufades.

En estes dates en que la Wikipedia comença a preocupar-se pel seu contingut i per la veracitat de les seues senyes, es temps en que les universitats, i sobre tot les valencianes se miren realment quina veracitat poden tindre i demostrar al Mon, puix sobre tot despres del Congres internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques a on del mes de 1000 conferenciants que se suponia anaven a assistir, soles ho han fet una tercera part. I de les charrades sobre llengua expostes per l'Universitat i per la AVLLc, soles han tingut com a public a una missera dotzena dels convidats. Fet que demostra realment el poc interes i la poca veracitat sobre els estudis i el contingut (manipulat, tot n'hi ha que dir-ho) dels seus conferenciants. I es que ya es un secret a veus el que l'Universitat de Valencia se troba totalment politiquejada i regida pel pancatalanisme o nacionalsocialisme catala mes ranci. Aquell que ha fet de la nostra universitat la rialla de totes les universitats del Mon. I es que la falta de llibertat de

catedra (sobre tot quant parlem de llengua valenciana), i el posicionament contrari a la societat per dogma de fe (de cara al catalanisme, està clar), fan de la nostra universitat un ent tant apartat de la societat com ridicul a nivell estudiantil.

I es aci a on crec que deuriem de començar a contestar a la primera pregunta.

Com ya he dit en certes ocasions, l'arribada en temps de franquisme a l'Universitat de Valencia de mestres pancatalanistes reeducats per Pujol i Benet ( Tarradell, Ernest Lluch, Dolç i Reglà), va traure els seus fruts quant en el nadal de 1959 i ajudats per Fuster i l'alema Cahner, tretze jovens valencians feren la primera excursio patriotica, a on los mostraren, com be diu Eliseu Climent en el llibre Servir Catalunya: Homenage als 70 anys de Max Cahner, les ventages dels Països Catalans. I es aci, a on el mateix Eliseu redacta com en la seua joventut d'estudiant mes concretament “a principis de l'any 60” va coneixer a “Cahner en el soterraneu de la Cafeteria Lauria”, a on el va conduir Fuster i va coincidir ademes de en Cahner en Ramon Bastardes, Montserrat Martí i Eulalia Duran. Una reunio en que els maxims responsables “ van demanar que calia lligar culturalment Valencia amb Barcelona, i per a nosaltres, això eren figues d'altre parner”. Eliseu reconeix que en eixe temps “nosaltres encara érem joves estudiants uni

versitaris, inquiets, però amb les idees encara per definir”. Com tambe reconeix que “Miquel Tarradell, despres de deixar la direccio del Museu d'Arqueologia de Tànger, havia entrat a ocupar la càtedra d'arqueologia de la Universitat de Valencia. Des de la seua tribuna connectaria les noves generacions universitàries valencianes amb el món polític i intel·lectual català”.

Uns fets, que no eren nous, ya que els havien gastat uns anys ans (en 1934) el Partit Nacional Socialiste dels Treballadors Alemans (NSDAP), mes concretament baix la direccio de Bernhard Rust qui en el seu llibre Educacio i Instruccio en les Escoles Superiors escriu “ El nacionalsocialisme afirma la soberania de la vida i de l'accio, i antepon estos conceptes suprems a tot sistema d'educacio i instruccio, en reconeiximent de la llei que seguix l'evolucio de tota gran cultura. L'actuacio politica mos obliga a crear un orde, i ans de parlar d'una nova educacio, deu establir-se l'orde indispensable en l'impuls que dona la força de la conviccio. L'Estat d'Adolf Hitler s'ha convertit en Estat Educador, perque el Fürer, per mig de la creacio del seu Reich, ha fundit les forces del seu poble un una sola voluntat politica, en una ideologia unica i penetrant, i en aixo ha dispost una educacio nova, ingeniosa i inteligent”. Aixo en paraules del mateix Miquel Tarradell uns anys mes tart, seria resumit en “recorde la meva etapa en l'Universitat de Valencia com a catedratic d'arqueologia, en la que realment no ensenyavem molt sobre la materia, pero... feiem País”. Per no nombrar els treballs fets per Fuster.

¿Coincidencia?... Crec que no, pero es soles la meua opinio.

Tornant al llibre en que escriu Eliseu, i llegint el seu comentari, podem reafirmar un fet del que ya parlarem en Un cap opressor desconegut per als valencians puix segons ell mateix, “El viatge va tenir lloc l'abril del'any 60, aprofitant les vacances de Pascua. Vam passar tres dies tancats a Montserrat, en una mena de curs intensiu, amb xerrades i conferències impartides per Josep Benet, Jordi Pujol, Albert Manent, Joan fuster i algun membre de l'equip de Serra d'Or”. Tot una copia dels campaments per a mestres alemans impartits per l'Associacio de Mestres Nacional Socialistes(NSLB) a partir de 1933, a on els mestres formats, previament seleccionats, rebien uns cursos intensius d'instruccio politic-ideologica. En paraules del mateix Hitler “L'estructura de la nova escola alemana depen de la formacio professional del nou mestre alema”.

O que de la mateixa forma s'introduïren uns anys ans (1927)en les universitats alemanes i dins les camaraderies els nous liders de l'alumnat i sobre tot en l'entrada en 1929 dels professors de la Lliga Nacional Socialista de mestres (NSLB) com se pot vore en este enllaç del diccionari historic de Baviera o millor encara en este atre articul titulat Els educadors de Gel a on s'explica en el paragraf tercer a partir del tercer punt, la seua traduccio seria poc mes o manco la següent “ Per mi

g de conferencies i excursions, els participants foren reeducats en l'historia regional, les qüestions fronterices i l'orige etnic”. El NSLB defen en estos campaments orgullosament “Unitat d'un nou model de Regne, lluitar contra el pensament i defendre la seua creencia per mig de tropes de choc”. Se tracta d'un adoctrinament al que foren somesos la majoria de mestres alemans.

¿Mes coincidencies?...

Pero el fet d'implantar mestres i alumnat NacionalSocialiste Catala en l'Universitat de Valencia anava a donar els seus fruts, arribant l'any 1975, quant mort Franco comença la transicio, una etapa en la que als valencians mos van pillar “cagant”. Pero per sort, no tots estaven aponats, impedint fer realitat l'ansiat Anteproyecte d'Estatut d'Elx, pero... es convenient recordar, que va ser a partir d'esta derrota quant Josep Guia i Marín,qui havia format part del grup creador de dit Anteproyecte i en aquell moment vicerrector d'Estatuts de l'Universitat de Valencia, va acabar en la seua rabieta, incloent dins dels Estatuts de l'Universitat lo que no los deixaren incloure per mig de l'Estatut.

Pero... anem a vore com ho explica el mateix Guia en el llibre La transició democràtica als Països Catalans: història i memòria, a on se disculpa dient “Potser, per la part que em tocava, no hauria d'haver passat per aquell tràngol, encara qu

e la Taula no hauria acceptat l'esment i l'única opció que li hauria quedat al PSAN era no signar-ne l'acord constituyent. En descàrrec meu, us diré que, l'any 1985, com a vicerrector d'Estatuts de la Universitat de Valencia, vaig aconseguir que en aquests Estatuts (amb rang de llei orgànica de l'Estat) aparegués recollit el següent text:

Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de V

alencia és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.Als efectes d'aquests Estatuts, hom admet com a denominacions seues tant l'acadèmica, llengua catalana, com a recollida en l'Estatut d'Autonomia, valencià.

El qual text, per cert, va haver de batallar per al reconeiximent de la seva vigència contra recursos interposats, fins a guanyar la sentència del Tribunal Constitucional de 21 d'abril de 1997.”

Lo que no explica el politic-algebraic Nacional Socialiste Catala que no te res de filolec per a fer tal afirmacio, i manco sabent com sabem de quina forma “cientifica” va ser inclos dit text, es que la dita batalla judicial que va ser guanyada durant molts anys pel poble valencià, batalla que tenia en la banqueta acusadora a Alternativa Valenciana capitanejat per Joan Gª Sentand

reu i que va ser signada en tot moment per Giner Boira, degut a que Joan encara era estudiant de dret, pero va ser recurrida inexplicablement fins arribar al Tribunal Constitucional, format per politics, i que en dita sentencia el president de la sala del Constitucional i unic magistrat de carrera judicial que no havia accedit per mig de ningun partit politic, En Jose Gabaldón López, se va negar a firmar-la, i ademes va deixar escrita en l'acta la següent aclaracio: “La denominación idiomática que formula el Estatuto de Autonomía de la lengua cooficial completa la prescripción constitucional y forma parte por ello del bloque de constitucionalidad, no dejando margen a las normas que puedan dictarse en uso de la autonomía universitaria para introducir denominaciones distintas al margen de aquel, es decir, unas denominaciones que el mismo no incluye sea no puramente semántica o alcance otra trascendencia”. Afegint ademes que “la denominación exclusivamente atribuida en el Estatuto de la Comunidad Valenciana a su lengua cooficial como valenciano, incluso cuando se refiere a la enseñanza, exige que deba atenerse a ella cualquier regulación y también, por supuesto el Estatuto de la Universidad que carece de facultades para introducir cualquier denominación que no sea la allí establecida” . Per lo que el llimit de la autonomia universitaria era “claramente el Estatuto de Autonomía de la Comunidad y las leyes que, en su estricta aplicación, hayan desarrollado lo relativo al uso de la lengua cooficial. Y como con una y con otra choca frontalmente el acuerdo que fue obj

eto de anulación judicial, entiendo que debimos declarar que las Sentencias recurridas ante nosotros no vulneran el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y por ello debió haberse desestimado el recurso de amparo”.

I es que, com tot en politica, no es ni veritat ni mentira, per lo que el fet que uns politics carents de coneiximent i rigor filologic no poden decidir sobre la llengua d'un poble, i manco sobre les aspiracions que ha tingut esta durant el llarc del sigles.

¿Qui va preguntar al poble?... Ningu.

¿Qui va llegir les afirmacions sobre la nostra llengua feta durant tots estos sigles?... Ningu.

Es mes, m'atrevixc a denunciar que dins d'este silencianisme, ningu ha tengut el minim interes de llegir les sentencies anteriors, ni manco la sentencia dictada pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana el 20 de novembre de 1992 que diu...” El fondo del asunto no és académico o lingüístico, y esto bien lo saben las partes enfrentadas en este recurso: El fondo del asunto es político, y hay que comenzar por reconocerlo para no ponernos en eufemismos inútiles. El fondo del asunto constituye una manifestación de un grave desacuerdo desde hace unos años en la sociedad valenciana.

Se dice (por la Universidad) que la denominación de la lengua hablada en la Comunidad Valenciana (valenciano o catalán) es algo que corresponde al patrimonio cientifico de la Universidad, en la cual los Tribunales no deben de entrar sin violar la autonimia universitaria; la lengua (dice la Universidad) no tien

e como cueastión filológica, otra dimensión que la cientifica y la académica. Desde luego que la lengua tiene otras dimensiones además de la científica y la académica: tiene una clara dimensión política, es un crisol de historia, tradiciones, arte y sentimientos que expresa las aspiraciones de un pueblo, que en cuando asumida por el derecho adquiere valor juridico. Pues bien la solución dada por el derecho a esa realidad ha de ser respetada y salvaguardada por todos.

Hoy por hoy, por tanto, la polemica está solucionada desde el punto de vista juridico: La lengua autoctona de la Comunidad Valenciana se llama “valenciana” porque asi lo ha querido el ordenamiento juridico. No asumirlo asi es una flagrante violación de la letra y del espiritu de las leyes.”

Per tant este fet com be diu el magistrat José Gabaldón López, esta sentencia no deuria haver tengut dret a revocacio, per no ser en cap moment l'Universitat la que deu de decidir sobre el nom de la nostra llengua, i manco sabent com sabem de quina forma se va incloure dit text en l'Estatut.

I parlant d'Estatut, despres del Jui del 21 d'abril de 1997, mes concretament el 12 de Maig , el IEC va modificar els seus Estatuts, per a incloure la seua competencia normativa i academica sobre el valencià. “ S'entén que la llengua al fet que es refereix la lletra a) de l'article 2 és la reconeguda universalment com a catalana per la romanística, sense prejudici sobre les denominacions populars i la de valencià, emparada en la llei orgànica 5/1982 d'1 de juliol, i per les disposicions legals que la modifiquin o que es derivi ” cal destacar que la citada llei organica es l'Estatut de la Comunitat Valenciana, pero estos absorcionistes no se dignaren ni a nomenar-lo com a tal.

Lo mes curios del text de l'Estatut del IEC es lo de reconegut mundialment per la romanistica ¿acas no estava el IEC en Mallorca en 1980?

En fi, com en l'Alemania Nazi o millor dit en l'Europa de mijans de Sigle passat, el catalanisme viola les lleis, oprimix politicament als magistrats del TC i dicta les seues regles en un territori alie.

Aixina com en temps alemans quant Hitler va manar flasificar 400 millons de lliures Angleses per a desbancar Anglaterra.

Pero llunt del fracas obtingut per Hitler, els catalans han conseguit desbancar d'alguna forma la nostra cultura falsificant la realitat llingüistica per mig de lleis inexistents i favors comprats. Anant mes llunt declarant heroes als artificiers d'esta farsa.

I es que realment la culpa d'arribar a on estem es nostra per no saber realment com defendre el nostre patrimoni, pero sobre tot la tenen els nostres politics que llunt de mostrar-nos la realitat en la que hem estat durant estos anys s'han anat passant subvencions i favors electorals ocultant-mos als ciutadans este pla tant meticulosament montat per Catalunya al mes pur estil Nacional Socialista.

Aixina crec que responent a les tres preguntes, podria resumir-ho dient que hem arribat fins aci per culpa nostra per no saber dir prou, que els propagandistes i adoctrinadors han vixcut dins les nostres universitats per que hem tingut por de denunciar-ho i sobre tot, que vivim baix estes tesis antidemocratiques per culpa dels nostres politics i per no saber triar una força valenciana que mos represente dins i fora de Valencia defenent els nostres interessos i dient prou ad esta catalanisacio que no respala cap universitat ni cap romaniste del Mon.

I com a proba soles dir-vos que estes tesis han tengut la resposta este mes de Setembre quant a les conferencies oferides per AVLLc i l'Universitat de Valencia dins del 26 Congres Internacional de Llinguistica i filologia Romaniques celebrat en l'Universitat de Valencia , han contat solament entre mija i una dotzena de asistents, yo entre ells i tres amics mes, per lo que veig inviable que els restants(sense contar a Mikel Garau vicepresident de la Academia de Sa Lengo Balear que tambe el vam vore alli) pogueren ser filolecs de renom entusiasmats en els treballs que duen a terme.

Are recorde una frase prou comica pero real que deya Ernest Lluch... ¿Com deya...?

Puix aixo, els nacionalismes radicals com son el NacionalSocialisme Alema i el Pancatalanisme o NacionalSocialisme Català son contraproducents.

Aixina que soles me queda dir-vos que si som lo que som es per que volem,

per que seent lo que hem segut no seriem lo que som.

Pero sense lo que hem segut mai sabriem lo que podem arribar a ser junts.

Valencians i sentir-mos orgullosos de ser-ho.

En les nostres mans està ser o no ser lo que volem ser.

El famos tractat de Corbeil

Degut a que este fi de Semana se celebra el III Encontre d'entitats de l'antiga Corona d'Arago en Mallorca, aprofite per a recordar-los que si no es en persona, Aledua estara present encara que siga d'esta forma simbolica. I com no , oferint-los el meu soport, i donant-los les gracies per haver-me convidat.
I quina millor manera que fent-ho en la documentacio que vaig trobar gracies ad eixe gran mallorqui president de l'Academia de sa Llengo Baléà, en Joan Vanrell. Encara que ell i en Garau, vicepresident, ya l'han llegit, espere que estiga a l'altura dels ponents.

El que els Comtats eren francesos, no cal ya ni dir-ho, pero com i per que se van fer Aragonesos es des de fa uns pocs anys un mit, ya que molta informacio ha segut borrada o simplement manipulada, i es per aixo que he tingut que recorrer a fonts antigues pero sobre tot a fonts estrangeres. No entenc com ni per que algu se pot sentir avergonyit pel seu passat fins al punt de renunciar ad ell i intentar borrar-lo.

Fa uns dos anys, en motiu d'una conferencia de Joan Vanrell en el Grup d'Accio Valencianista vaig tindre l'oportunitat de gojar d'una conferencia plena d'historia, i "d'agenciar-me"un mapa molt curios, que representa la situacio politica dels diferents Regnes Europeus en 1250.
Les paraules d'este home me van crear curiositat, i des de eixe dia vaig buscar documentacio sobre els fets. Sobre tot un manuscrit que heu demostrara o simplement el per que arribaren ad este acort tant Arago com França.

Corria l'any 1180 quant despres d'una reunio en el Concili de Tarragona, s'aprova la renuncia al vassallage al rei de França, ya que el Comtat de Barcelona havia passat a ser vassall de la Casa d'Arago en 1162 com a resultat de la mort del Comte-Princip Ramon Berenguer IV i segons lo signat per este. Seent ara i fins a que el seu fill complixca la majoria d'edat Petronila la mandataria del Regne d'Arago unificat, ara si, del tot en Barcelona i els diferents Comtats i Marquesats tant Catalans com francesos heretats pel seu marit. Seent estos ultims (els francesos), el primer punt de discordia entre la casa d'Arago i el Regne Frances. Seent aixina Carcasona, Montpelier i Millau (que pertanyien per herencia a la Casa d'Arago), les principals bases d'esta discordia.
Pero... ¿realment el Concili de Tarragona de 1180 tenia eixe poder?¿havia renunciat França a les seues pretensions?
Realment eixe Concili era soles Aragones. I França no estava de ninguna forma dispost a renunciar del seu poder sobre les terres Carolignes de la Marca Hispanica. Una mostra d'aixo podria ser que els francesos continuaven fent incursions sobre la Marca durant molt de temps.
Inclus despres de firmat el Tractat de Corbeil.
Pero lo que França no podia canviar es una llei que ya estava molts anys en practica, pel que els Comtats tenien la particularitat de ser hereditaris, i va ser per herencia quant mort Berenguer passa a mans de la seua dona Petronila fins a que passa al seu hereu Alfons II. Una herencia que no agrada gens a França, pero que es realment justa. Les possessions que depenen del Comte passen a ser Agoneses.
I es per este conflicte, pel que Arago i França se troben sempre enfrontades, tenint tant guerres com traïcions. Conve recordar com no la Creuada Albigense(1209-1215(Primera etapa)) i sobre tot la definitiva Batalla de Muret(1215). Fi de les pretensions Aragoneses sobre la França Occitana i com no, mort del Rei aragones Pere II,pare de JaumeI. Encara que en el seu principi foren simplement intents per defendre l'iglesia Catolica contra la Catara en Occitania.


Pero al finalisar la creuada contra els albigessos, i els tractas de Meux-Paris, 12 d'abril de 1229, (que provocaria una fugida massiva de gent cap a la Marca Hispanica fet que marcaria l'integracio de l'occita en terres catalanes, pero ya parlarem sobre aço en atra ocasio) i el de Melun, abril de 1226, Midi, Carcassona i Millau passaren a formar part del Regne Frances. Fet que provocaria que els aragonesos tambe vullgueren recuperar les seues antigues possessions, i aixina entre el 1234 i el 1242 comença una guerra entre francs i aragonesos, degut a l'invasio militar de Millau. A lo que Lluis IX contestaria fortificant els castells de Peirepertus i Queribús per a protegir Carcassona pel Sur.
Pero ad estos fets,cal recordar la puncha definitiva que faria empijorar estos fets, quant el bisbe de Magalona en la presa de possessio de Montpelier (que va passar a formar part del Regne d'Arago despres de la mort de Gillem VIII de Montpelier, sogre de Pere II) recorda que Guillem VIII havia segut vassall de Lluis IX , declarant aixina a Jaume I com al seu vassall. Responent ad esta ofensa els aragonesos mantenint les pretensions sobre Millau, i fent continues incursions en Carcassona, lo que feya ya casi inevitable un nou enfrontament entre els dos Regnes. Afegint ad aço que Lluis IX no havia renunciat mai sobre les terres de la Marca Hispanica a les que seguia considerant Franceses.
Pero en 1255 Jaume I i Lluis IX van pactar una porrogacio i una treua fins a que se celebrara l'arbitrage dels dos Canonges Reals: El Bisbe de Barcelona Pere de Centelles (canonge Real i successor de Berenguer de Palou II antic canonge i amic de Jaume I) per part d'Arago i el Prior de Corneillan Guillem de Roquefeuil per la part francesa (encara que realment l'idea fora dels cavallers Olivier de Termes i Raymon Gaucelm Lunel). Arbitrage que se recull en març de 1258 i que prepara un acort, que serà primerament signat en Corbeil el 11 de Maig de 1258 i va ser ratificat el 16 de juliol del mateix any, encara que en alguns canvis com ara vorem.
En ell el Rei Frances renuncia a les terres de la Marca Hispanica, i el Rei Jaume I renunciava a la comarca de la Fenolleda i Perapertusés (castells de Puilaurens, Fenollet, Castellfisel,Peyrepertuse i Quéribus), a Tolosa,Quercy,Narbona, Albi, Carcasona, Rasés, Béziers,Termes, Menerbés, Agde,Nimes,Rouergue, Millau i Gavaldá.
Ademes,durant la ratificacio, Jaume I tambe renuncia a Foix, i el sendema renuncia a Provenza en favor de Margarita, filla de Ramon Berenguer IV de Pronenza i dona del Rei Frances.
Aixo representarà una nova reforma fronteriça entre els dos Regnes, del que encara hui en dia queden els pilons en Corbieres. Marcats per una Creu del costat Aragones, i per un escut que representa l'escut del Senyor de Montesquieu (frances) pel costat frances.
Pero aixo no es tot... en este mateix tractat, i per a firmar la pau definitiva, El Rei Jaume I dona en casament a la seua filla Isabel a Felip, fill del Rei Frances.

De la Wikipedia he pogut arreplegar un fragment,prou explicatiu, pero m'agradaria, com no, poder gastar l'original per a poder reproduir els punts que pareixen perduts d'este fragment.
"Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…" "Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…" "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" "Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…" "pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus… in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone…." "…in Carcasona, ...in Rede, …in Laurago, …in Termense, …in Menerba, …in Fonolleto, …in Petra pertusa, …in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso …et in comitau Tholose"

Encara que està un poc capat, es curios, com en el tractat se pot llegir "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" Un fragment prou aclaridor per que resulta, que el Rei Frances se proclama Rei sobre els Comtats, davant de Jaume I i este ultim no diu res, simplement heu acata. Hem de recordar que el text ha segut escrit o per lo manco propost pel Bisbe de Barcelona Pere de Centelles i pel Prior de Corneillan Guillem de Roquefeui. ¿Acas el Rei en Jaume i el Bisbe Centelles no heu llegiren?, ¿o es que realment estes terres eren vassalles del Rei Frances? No se pero al Rei de França li dien Sant Lluis, igual es per fer este milacre.

En fi, no està mai de mes rescatar per a la nostra memoria documents com este, que va ser oblidat fins que en 1884 Lluis Grégoire el rescatara dins del seu Diccionario Enciclopedico de Historia,Biografia, Mitologia y Geografia editat en Paris en 1884. Encara que molts seguixquen pensant que el va rescatar l'Encyclopaedia Britannica de 1911.

Fonts :

• Les Capetiens. Paris.1990
• Diccionario enciclopédico de historia, bibliografía,mitología y geografía. Luis Grégoire. Paris. 1884.
• Wiquipedia.
• La Haute-Garonne, encyclopédie illustrée . Hervé Martin et Alain Zambeaux, éditions Privat. 2002.

Espere haver estat a l'altura. Com tambe espere poder llegir el text original del Tractat algun dia. Mentres, que passeu un bon dia de la Llengua Balear.
Seguiu xerran sa llengo Baléà.

El video que va matar a la reina de la Radio

Si, encara que pareixca mentira hem sobrevixcut a un 11S mes. Uns recordant la tristea de l'atentat de Nova York de les torres besones, atres, uns pocs, rememorant el dia gran de Catalunya, o lo que es lo mateix el dia en que Casanova despres d'enviar a un eixercit per a "defendre" Barcelona se va retirar ferit per a amagar-se baix les capes d'un flare, eixint aixina per la porta falsa, per a despres d'uns anys amagat tornar a eixir per a continuar la seua vida d'advocat, un dia en que els habitants de Barcelona lluitaren per un ideal que no creïa ni el mateix Casanova. I es que fins aci n'hi ha per a tots els gusts.
Recorde fa molts anys (per haver-ho llegit en diaris) com en temps de dictadura se celebrava el dia del "Triunfo", el dia en que Franco fea la seua entrada triumfal en Madrit. Un dia que igual que en 1707, els valencians s'enduyen la pijor part, veent com la nostra Real Senyera era exposta com a vençuda en la Castellana de Madrit. O el dia gran en que en Catalunya tots els socialistes celebraven el natalici de Adolf Hitler rodejats d'incondicionals a la causa. Pero estos fets com si de la novela d'Orwel es tractara han segut borrats i oblidats per a que ningu s'enrecorde d'ells en un futur.
I es que, que un poble sancer celebre el dia de la derrota de Barcelona en mans de Felip V, en Valencia, es per a mi com si una majoria dels valencians celebraren el quatre de juliol per que es moda en Estats Units. Es un fet tant ridicul com voler que Alemanya li guanyara el mundial a Espanya. I sobre tot vegent que en l'equip espanyol n'hi havien jugadors de totes les comunitats (o de quasi totes, sempre n'hi han excepcions).
Aixina el passat 11S, entre rises i festa en Sueca se va fer un concert pro Catalunya en favor dels Països Catalans (que gran fer un concert per a reivindicar uns fets politics). Al mes pur estil de l'Austria pre alemana. I damunt molta gent dels assistents anaven a sentir a un grup de musica valencià. ¿Cap mes incoherencia? Un grup tot ha de dir-se que fa apologia als terroristes i que repudia tot lo valencià que no estiga catalanisat. O siga per a comprendre-mos millor, seria com si un grup americà actuara aci, demanant les bases militars i damunt repudiant tot lo que no siga americà. I per a postre... un BigMc.

Se que a molts aço los pareixera un acte funest, sense base i damunt una gilipollà. A mi tambe, pero que anem a fer.

Pero els fets tenen mes gracia si cap. Qui no recorda una famosa canço dels anys 80 en que se fea una mencio a que el video anava a matar a la chica de la radio. Si no recorde mal la canço deya aixina..."video killed the radio stars".
Eixe anava a ser el plantejament mes seguit pel pancatalaniste, el pancatalanisme anava a acabar en tot lo valencià. Pero... com en la canço, aixo no anava a ser real, mes pronte lo contrari. I es que quant mes pancatalanisme n'hi ha i quant mes afonat està el poble, el valencianiste pur ix al carrer, pert la por i lluita per recuperar tot allo que li han furtat. Rebent la resposta del poble, que comença a despertar i se dona conte de tot lo que li han fet. De totes i cada una de les coses que han fet en l'obscuritat les forces panatalanistes introduïdes en l'Universitat, en la politica (en tots els partits), en el mijos de comunicacio...
I es aci en el mijos a on mes mal s'ha fet al valencianisme, per que hem segut oprimits i hem patit la perdua de lo nostre paulatinament fins a que molts ya no recorden realment quina es realment la llengua que parlaven fa uns anys ans de l'entrada dels amb, vacances, bustia i aleshores. Quina es la llengua que ha parlat sempre en el seu poble. En part per que no li ha prestat atencio, ha segut una cosa que tenia, i en major part per que els mijos de comunicacio han ficat de moda moltes paraules alienes que han passat poc a poc a ser gastades per la gent seguint la moda del progressisme.

Encara hui en dia molta gent no enten quin mal ha fet la televisio a la nostra llengua i cultura. Mentres un gran sector del nostre Regne encara li pareix impossible que una televisio foranea haja permaneixcut durant 25 anys de forma illegal emitint i inculcant, ademes de ser la principal font des d'aon han eixit els descalificatius i els atacs mes forts que ha patit nostra patria i nostra llengua.
Pero hui la cosa canvia, una sentencia del TSJ dona la rao al poble valencià, totes les televisions illegals deuen de ser suprimides. I com sempre els nostres politics intenten refer eixes lleis, no siga que des de Catalunya s'enfaden per llevar TeVen 3.

Lo cert, es que este ultim 9 d'Octubre hem pogut vore com llunt de morir pareix que el valencianisme renaixca. Inclus en els actes mes minoritaris com es l'ofrena de la vesprada a Jaume I hem pogut vore com el jovens assistents dupliquen als que assistiren l'any passat. I sense ser televisat, ni tindre tanta propaganda com atres actes, inclus sense deixar-mos ningu la fira de mostres (per si plou), ... Per cert, este ad este acte van acodir principalment gent del GAV, per lo que no era un acte de totes les entitats valencianes.
I damunt, hem vist com se repudia al catalanisme, o millor dit als vint "ridicles" que gracies a CIU pogueren estar en la provesso, i que gracies al poble valencià (tot n'hi ha que dir-ho) tingueren una provesso rellamp, una cosa aixina com el pas d'una estrela fugaç, pero sense deixar mes rastre que els objectes que anava perdent pel cami. En fi, com sempre estos fills de CIU intenten fer creure al poble lo contrari, i com no matar al verdader valencianisme.
Per no contar en la macromanifestacio de la vesprada, a on entre un miler escas (yo diria que no arribaven), se repartiren 50 pancartes, lo que si no me fallen els contes, i sense contar que davant anaven ya vora un centenar de persones per a pareixer que era molt gran, ixen a uns (1000/50= 20) 20 manifestants per pancarta, i aixo com he dit ans sense restar el centenar que anava davant per a pareixer que eren mes, per que si no...
Per que aixina no conseguiran mai res, ni per ocultar-nos i mentir convenceran mes a ningu.
I es que el poble ya ha despertat, i a una tronada es facil resistir...
Pero... ¿esteu segurs els pancatalanistes que podreu resistir un huraca nomenat valencianisme?
El temps ho dira, de moment, prepareu paraigües.

Un hospital eixemplar

Quant en 1999 començava a funcionar l'Hospital de la Ribera, o mes conegut com l'Hospital d'Alzira, tot foren esperances i ilusions entre la gent de la comarca. Ya no anaven a patir cues inacabables, tindrien prop un meges que solucionaren els seus problemes sanitaris, i lo que es mes important, tots els meges de la Ribera estarien d'una forma lligats a dit hospital, per lo que seria molt mes facil denunciar imprudencies o faltes d'atencio, i contar d'una volta en la verdadera atencio sanitaria que tant havien promogut els nostres recent apareguts politics del Partit Popular, que mostraven orgullosos el seu hospital dins del final de la primera llegislatura i principis de la segona. "Este es el modelo que seguiran todas las comunidades, no sólo españolas, sino europeas", eren les paraules del llavors Molt honorable... Zaplana el dia de la seua inaguracio. I aixina heu han seguit venent, inclus en els seus viages per hispanoamerica, a on Camps reconeix i recomana a tots els seus estats que seguixquen el "Model Alzira, ya que es la mostra del futur, una aposta a un cavall guanyador".
Pero... ¿es aixina?, ¿realment es aço lo que mereix la gent de la Ribera?,¿quin es realment el sistema administratiu i medic de la Ribera?, ¿Qui son els seus socis?.
Preguntes i mes preguntes que tenen unes respostes poc factibles per als ciutadans.
Des de el seu començament en 1999 el amravillos sistema va emitre un deute d'un millo d'Euros, en el 2000 foren 900.000 euros, 450.000 en 2001 i 2,67 millons en 2001 (Segons informa el diari economic Cinco Dias). Lo que va fer que la Generalitat inventara una inyeccio de capital basada en "la facturacio per proces" de gent de fora de l'area. PEr a comprovar i contrastar estes senyes, ficarem com a eixemple l'any 2000, en que la Generalitat abonà 48 millons per la gent de l'Area, mentres pagava per atres "processos" 13 millons (28% del total), i el el 2001 17 millons (34'4% del total). i aixina durant tots estos anys, lo que fa que la gent vinguda des de Gandia o Madrit siguen rebudes en el braços oberts, mentres que la gent de la Ribera aguanta cues inacabables.
Atre concepte de facturacio es el tema de farmacia, pel que se facturen cantitats impressionants. Com a mostra, dir que es La Ribera l'hospital que mes naiximents conta de tots els hospitals Valencians, ya que conta en anestesia epidural segura, mentres en atres arees existixen problemes per a conseguir estes anestesies. Fet que va ser denunciat per l'oposicio en 2005, ya que segons denunciaven, la Generalitat havia reduït els enviaments de farmacs i la modernisacio de aparatos d'atres hospitals proxims en benefici de La Ribera. Un fet simple. Si en atres arees no se pot garantisar estos servicis, deuen desplaçar-se a La Ribera, lo que supon un increment en els beneficis i un colapse per culpa de nous vinguts. I aixina, en 2005, La Ribera mostra un espectacular resultat de beneficis de 1.200.000 Euros. Tot gracies ad estes facturacions i a que la Generalitat va premiar a La Ribera passant de pagar 225 Euros per habitant de la comarca a 379 (un aument del 69%). Aixina les empreses associades Adeslas (Grup Aguas de Barcelona, AGBAR) en un 51%, Bancaixa i la CAM en un 45%, Dragados en un 2% i Lubasa en atre 2% començaren a rebre unes fortes cantitats de diners.
Pero aço no es realment tot, resulta que el mateix aparcament de La Ribera es privat, lo que fa que tots els seus "pacients" (per dir-ho d'alguna forma, ya que en l'hospital no existix atencio per als pacients, simplement conta en una Atencio al client) tinguen que pagar si volen deixar el seu coche, de no fer-ho en el carrer del voltant, lo que provoca mes d'un incident. Pero abulta un poc mes l'anim recaptador de les empreses associades.
Si a la falta d'atencio (per que s'aten ans als forasters que als propis pacients) sumem el pagament de l'aparcament, i ademés sentim als propis meges que denuncien que gent mes jove els remplaça per que es mes economica, i que son obligats a treballar al 150% seent convidats a abandonar el Centre quant han complit en la seua llabor.
¿Com es possible que siga un hospital eixemplar?.
Si la gent que treballa alli opina "Esto sale adelante gracias al sobreesfuerzo y vocación de los que trabajamos". "Aquí lo que les importa es el número de citas, el número de camas, el número de tacs..."."Te exprimen como una naranja y cuando te sacan el jugo tienes la puerta abierta. Aprovechan a la gente joven en sus años con más energía, pero casi todo el mundo está deseando conseguir una plaza en la sanidad pública para no vivir con esta presión y no tener que entrar en quirófano con una enfermera en lugar de tres". "Según el último censo, en cuatro años el 23% de los médicos ha cambiado, a pesar de que suelen hacer contratos indefinidos rápido", , expliquen des de el sindicat medic Simap.
I els seus pacients tenen una opinio prou critica sobre el mateix " Vaig ingressar per a un part, i ma va atendre una comadrona, quant se va complicar este part, vaig perdre al meu fill, per que el mege no se trobava en l'hospital", "Vaig aplegar a Urgencies i me tingueren mija nit en espera. Quant me van atendre ho va fer un chic que no savia realment lo que estava fent alli, per que me va recetar mal les medicines. El sendema, vaig tindre qu anar al meu mege per que me trobava molt mal". " A mon pare l'operaren d'un By-Pass, i despres de perdre la cama per que no taponaren be la ferida i va entrar en cangrena, va morir per que problemes en l'operacio. ¿Quin tipo de mege fa un By-Pass i no es capaç de taponar una operacio anterior en la cama?".
Ademes, existixen innumerables denuncies de gent que despres de ser operada en l'hospital de dia, son enviades a casa sense haver-se acabat de curar. Per no contar en les llistres d'espera, que ara se veuen obstaculisades per l'apertura i tancament d'agendes (una cosa subrealista a tope):
-Me dona hora per a Oftalmologia, Dra. Tal...
-Ho sent, no te la agenda oberta...
-¿I quant l'obriran?
-Cride dins d'un mes o mes i mig...
I si per fi troben la chinchosa agenda, tampoc es que mos servixca de molt:
- Puc donar-li hora per al dia X.
- ¿No podria ser mes pronte? Me va dir que tornara cada sis mesos per a una revisio...
- No, tindra que ser eixe dia o el següent, i ya no queden mes dies en l'agenda.
Pero si en conte de ser "client" de l'area 10 eres d'atra Area, no tens cap problema, per aixo la Generalitat paga mes per tu, tu tens l'agenda oberta i la data que demanes, si no n'hi ha mege, se busca.
Estos fets i moltes son denunciats i al mateix temps ignorats pels mijos de comunicacio, a on LEVANTE, LAS PROVINCIAS, ONDA CERO, ALZIRA RADIO, RIBERA TELEVISIÓN oculten estes critiques, ya que tenen un contrat en l'empresa (hospitat) de publicitat des de que este començà a funcionar en 1999. Publicitat que solen ficar sempre que existixen denuncies, com per a demanar un poc mes a l'Empresa.

Si aço es un eixemple de lo que mos prepara el futur... sempre hem dit que millor no gastar-lo, pero ara mes. Que deu mos done salut i que no mos faça falta mai anar d'Urgencies a La Ribera.