Cronica d'una falla anunciada

Fa uns mesos, ya advertia que, per alguna estranya rao, enguany les falles anaven a mostrar-nos el seu costat mes obscur. Pero imaginant-me el costat mes lleig de les falles, mai podria pensar que anava a ser tan lleig com per desgracia ha segut. I es que quan els valencians mos ho proponem, hopodem fer tant grandios com tambe tan penos.

Els començaments de les falles d'enguany ya estaven minats, si, ho se. Sobre tot en acabant d'unes reunions a on el dd intentava convencer als fallers per a que el dia de la cremà fora sempre dulluns. Una conclusio que no va agradar gens als fallers, pero que per desgracia no he vist criticada en cap falla. Cosa que no passava en el famos 21% del IVA, que encara que es van vore moltes elusions durant l'expossicio del ninot, no es que fora la critica mes estesa de totes.
En fi, enmig d'eixe ambient, les mascletades començaren en Valencia, mascletades a les que es van unir un grup de protestants que baix d'un balco buit de politics chillaven, pitaven i en part feyen el ridicul davant l'atonita mirada de falleres i falleretes, que enguany ni tan sols els han fet cas. Mentres, com ya vaig dir en atre articul, els politics fruïen de refrescs, vi i pastetes (sobre tot papes i olives) en l'interior. A on per cert, els crits no es senten.
I aixina s'arribà a la plantà, en la que molts valencians dedicarem esforç i ilusio. Ilusio que es va perdre poc a poc al vore les falles. Molt boniques, si, la veritat, pero gens acordes en la realitat. En molts monuments, els ninots de princeses, corsaris o guerrers, en cares guapes i que res tenien que vore en els cartellets, representaven escenes tipiques, pero per alguna estranya rao, els rotul mos volia fer entendre que eixes escenes tenien que vore en el quefer politic i social. Dos guerrers batallant en cara de princesa, representaven la lluita entre el dd i el SOE. Mentres, en un atre raco,dos corsaris representaven als politics furtant-nos els diners... ¿A on queden eixos ninots en que era facil adivinar als representants -politics o no- puix tenien la seua cara mes o manco caricaturisada, i eren inclosos en escenes conegudes per a denunciar el seu mal comportament? Tampoc hem vist  escenes en les que els pobres, els necessitats feyen coa per a acodir als menjadors socials; enguany els contenidors deurien d'haver sigut els protagonistes.
Pero es que damunt, les poques critiques que hem pogut vore, estaven escrites en catala, o en eixe "Nurmalitzat" que volen fer-nos creure que en valencià. ¡En tant que ha significat el mon faller per a Valencia i sobre tot per a la valenciania. Pero clar, es preferible optar a subvencio o premi per rotular en catala, que rotular en valencià i seguir aixina en la critica a l'autoritat. Eixa critica que tant i tan famoses feu i ha fet les falles. Pero no, n'hi ha qui seguix preferint els diners a les tradicions. Per sort encara queden llibrets escrits en llengua valenciana i carregats de satira, una satira que tambe es troba hui en perill. Ya que no es lo mateix tindre la sort de contar en un satiric valencià, que tindre que conformar-se en traduir pel SALT versos copiats. Es lo que te l'ironia valenciana.
En fi, crec que hi havia moltes coses que dir sobre les falles d'enguany,en les quals, per cert, una de les critiques que mes m'ha cridat l'atencio era una de la falla de Na Jordana, en la que en un raco es podia vore la ya mes que impertinent foto en la que Rita apareix sobre el fondo de la Mare de Deu en una inscripcio de "VIXCA LA MARE DE TOCH VALENSIANS".
Resulta quan menys curios, puix ningu ha denunciat que es maltracte aixina a la nostra Mareta, mentres molts han corregut a denunciar i a donar la rao tant a "indios" com a "vaquers" sobre certes figuretes religioses. I que conste que ni done ni lleve la rao a ningu, i que seguix en el pensament de que tal volta, si les falles enguany hagueren segut falles, aço no haguera passat, puix tant hem volgut engalanar les mateixes que com en Valencia no tenim prou monuments ni estatues ni paisages, al final mos ha tocat recorrer a uns atres llocs i cultures.
En fi, i per a acabar nomes vos deixe una reflexio:
¿Que serà de les falles una volta que hagen deixat de ser-ho? Puix resulta penos que una festa tan critica i tan valenciana, enguany, unicament haja tingut com a critica el fet que quatre persones chillaren en pancartes davant del balco de l'Ajuntament i que l'unic sentit de valenciania s'haja quedat reduït als llibrets del concurs que organisa Lo Rat, les quatre senyeres escampades pels carrers i l'ofrena a la Mare de Deu.
Llunt queden les verdaderes falles de tot aço. Pero mes llunt encara queda el sentit de valenciania que mos està sent aniquilat dia a dia des de les nostres institucions davant la passivitat de tots, pero sobre tot baix el complex d'inferioritat dels fallers de hui en dia.
Encara que tranquils, podeu seguir creent-vos que enguany han sigut les falles mes critiques, com afirma Canal 9, que per cert, no explica el perque enguany no hem tingut visita de cap autoritat estatal. ¿Sera que gracies ad este sentit d'inferioritat i auto-odi, que mos han impost, Valencia ya ha deixat de ser la que era, i els valencians per fi hem acabat sent l'ultim pel del cul d'Espanya?
En fi, espere que a l'any que ve ho tingau en conte.

Un rat en lo balco

Hui es dijous, son casi les dotze i mija, i estic corrent entre la gent per a arribar a l'ajuntament de Valencia, hui tots els alcaldes de Valencia i les cases regionals han sigut convidats per a poder fruir de la mascletà en l'Ajuntament. Una bona amiga m'ha convidat, i la veritat, estic un poc nervios. Ya fa uns anys vaig estar, i la veritat, no es que me vaig alegrar molt per lo que vaig vore.
Ya casi desesperada, Angels mes nerviosa que yo encara m'espera en la porta. En la ma dreta du un paper, com mija quartilla de carto que me dona, dient-me que m'afanye, que ya no cap ni una agulla dalt. I accedim dalt l'ajuntament a una sala gran a on els tableros i la gent conviuen de forma un poc aparatosa, està ple. Entre els assistents veig cares molt conegudes, alcaldes regidors, l'alcaldesa, vestida de dol, per cert, i com no a les falleres. Pero moltes coses han canviat. Els tableros oferixen una image un poc pobra. Ya no n'hi han tants pastiços, i damunt pareix que les reines del banquet, enguany son les olives i les papes. En fi, n'hi han retalls, o qui sap igual guarden lo bo per a quan vinga Mariano... o la Merkel. Pero aixina i tot, el to de veu es molt gran, pareix que aci s'estiga fent la mascletà, i no fora.
Vullc aprofitar el moment i eixir al balco, cosa que pareix que no vaig a tindre massa facil. A un costat de la plaça puc vore una image curiosa, "La Equitativa". Un edifici que mostra la justicia velant per tots els ciutadans i protegint d'alguna forma l'equitat de la plaça. Pero llamentablement des de dins de l'Ajuntament  no es veu, ni pareix interessar. Els vins i els refrescs, els pocs pasticets i les papes son devorades pels elegits. Mentres baix, la gent s'espenta i intenta fer-se pas entre la demes gent. Pero ahi, just baix del balco, un grup de jovens en una espectacular Senyera es junta, son vora setanta, i seguix acodint gent. Una sort lo del movil, puc parlar en ells, i en un moment pareix que inclus me busquen, pero es dificil arribar a la barana, tampoc vaig a ser yo el que comence les espentes, justament hui.
Angels me presenta a Crespo, eixe gran home que fa uns anys defenia les nostres falles, ay Crespo. ¿Per que me parla este home en castellà? ¿acas es pensa que estem en Madrit?, pero aixina i tot, intente parlar en ell, fent que per fi es solte i comence a dir-me alguna coseta en valencià, s'ha fet el dur. Pero no tarda en donar-se conte que no ha sigut massa correcte, i rectifica "Segur que estas disfrutant hui", una llastima, senyor Crespo, en lo bonico que haguera sigut dir-me soles si m'ho hestic passant be, si estic fruint o gojant de l'acte.... pero "gaudir...", home que pareix Tormo. i la veritat, entre excuses, pero seguirem parlant.
Rita cridava a la gent, el balco pareix una passarela, i Angels me torna a cridar, "vinga una foto en Rita", "Deixa-ho, no, no me'n vaig a fer cap, i no vullc arrimar-me, vinga fruïx del convit i mira, ves en conte que eixe home del monyo blanc, que pareix l'amo i te va a chafar..."
Pero quan s'arrima a mi, una veu ix del meu si, sense voler " Home Ribó" dic estirant la ma "¿Com estem, ya a depres voste a parlar en valencià?" I de nou, com si d'un huracà es tractara, en una espenta Ribó hem fa cap a un costat i seguix avassallant a la gent per a fer-se puesto cap al balco. Pareix que hui te algu per baix que igual, qui sap li fa un reportage o el trau en la portada del Levante.
"Deixa'l es un maleducat", diu un home en ulleres darrere de mi. "Ell soles busca el protagonisme"
"Si, m'ho imagine, un home que es capaç de vendre a tot un poble a un atre amo, i fer que tots com a esclaus parlem la llengua d'eixe amo, no pot ser molt educat, la veritat".
I aixina, de repent sentim la primera carcassa, ya soles falten 10 minuts, i yo me pregunte ¿tots tenim que vore la mascletà? ¿D'a on?
Aixina comencen a obrir finestrons, la gent va acoplant-se, pero la majoria sense deixar el got. Que tenim que fer si hui som convidats de lux.

Quan comença la mascletà, des d'un raconet veig com transcorre i puc sentir gracies ademes al reso de la sala com retumben els coets. Es un privilegi. Pero seguixc preferint vore'l baix, qui sap igual hui haguera pogut fruir d'un bon dia en la meua senyera en companyia del GAV. I tot s'acaba, pero seguixc mirant pel balco. La gent que estava en lo balco, ha desaparegut d'ell, soles queden falleres, i quatre fent-se fotos. Els restants seguixen de nou rodejant els tableros, mirant si queda alguna cosa i molts ya han començat a baixar, tot es un guirigall, no es pot ni parlar.
Com tampoc va ser bona resposta quan arrimant-me a la alcaldesa, i que conste que no volia fer-ho, li vaig dir "Rita ¿veu voste normal que justament hui estiguen els inspectors de facenda entrant en totes les falles d'especial i primera?" No va dir res i es va quedar palida al mateix temps. Igual es que la noticia la sorprenia. Llastima no haver-ho fet la propia justicia, que seguix regnant des d'alli dalt vegent i sentint la mascletà tots els dies des d'eixe lloc tan privilegiat.
Baix, el GAV s'ha ficat al mig de la plaça, la gent els saluda, i veig com molta gent los dona l'enhorabona. Dalt molts alcaldes i regidors, ademes dels presidents de les cases regionals parlen del GAV. Tots pensen que es bonico vore senyeres en la mascletà, mentres molts els llamenten per lo deixat que està el valencià. "Vostes sou part dels culpables, soles vostes teniu en les mans arreglar-ho" Pero clar, quan u no vol sentir, es millor seguir en atre tema, o ignorar les paraules que no vol sentir.

I aixina, Angels i yo baixem a la plaça, mes que res per a pegar una ultima ulladeta, li he promes convidar-la a dinar, pel favor, que manco. I m'arrime a vore a la gent. Ells seguixen parlant en la gent repartint pegatines i mostrant una i atra volta a la gent el mal que mos està fent el pancatalanisme, mentres, mes gent protesta en pancartes, i sense, sobres i manetes, lletreros i ditets. En fi, res de nou, i una volta mes, el GAV ha fruït hui d'un nou dia de mascletà, ara toquen les paelles, i mentres ells se'n van, i mosatros dos, en sentit contrari anem a dinar tambe.
Quan acabarem de dinar, torne a casa, i vaig estar parlant en molta gent. Molts me comentaren lo de les inspeccions, atres me digueren lo de la mascletà, ningu me va comentar res d'altercats, ni de res paregut. Pero hui, ya divendres, obric el Levante i veig una noticia. Bronca con E2000 i el GAV. I clar, me fique en contacte en ells, i m'ho aclarixen.No ha passat res, tot ha transcorregut en normalitat. Es mes, quan va vindre la policia, dos persones començaren a chillar proclames absurdes, i una tercera (que no anava ni en ells) els va dir que es callaren, espentes, i poc mes, i la policia es ficà pel mig. I a tot aço, la gent del GAV arribant casi a l'estacio del Nort. La pregunta que yo hem faig es... ¿per a que dos furgones de la UIP? ¿Acas tenia por la policia per si algu los fea mal als jovens del GAV?
En fi, i mentres la justicia alli dalt soles veent la mascletà, tan Equitativa, com el Levante.
¡¡¡¡¡A vore quan desperta senyoraaaaaaa!!!!!

Els del AQUI

Hui, en Valencia, es un dia de festa, o aixo deuria de ser, puix com tot poble, hui Valencia celebra un dels seus dies mes grans, el dia de la seua Llengua. Pero... ¿Per que hui 3 de març no es un dia gran? ¿Que ha quedat d'eixos anys en que tots els diaris regalaven coleccionables de la nostra llengua, fasciculs del diccionari de la RACV, inclus enganchadorets en que es defenia la nostra llengua? ¿Que ha canviat?

Realment, quan les coses es fan mal, es molt dificil adreçar-les. Pero en el nostre cas, no es soles dificil adreçar-les, si no que es tota una utopia l'intentar-ho. ¿I per que? Puix possiblement per a buscar la resposta, deuriem de buscar un poc mes alla, amagada en l'historia dels anys 80, quan un poble com el valencià va decidir eixir al carrer i demanar, no lo que tenien uns atres, si no que simplement lo que li pertanyia com a regio, i mes individualment com a poble historic que era. Eren temps dificils, en que uns politics adestrats en temps de franquisme i un poble sense anima caminaven a trompades de a poder seguir fent front als canvits. Un poble que no es creïa que per fi, el anaven a deixar parlar en valencià, i sobre tot uns moviments culturals que havien vist com des de les files de l'antic regim los recriminaven no parlar en cristià. Tot pareixia que canviava per a be, pero no tots els contes de fades comencen be, ni tenen el perque fer-se reals pels simple fet d'haver-los contat.
Amagats en l'ombra i preparats per a eixir en son moment, els politics del AQUÍ començaren a abanderar manifestacions, que no soles no havien organisat, si no en les que no creïen. Abanderant moviments que gastaren per a benefici propi, rebujant corregir erros passats, i dirigint institucions que ya des del primer moment los venien grans, deixaren en mans dels que mes beneficis "los" aportaven el control i la direccio d'estes.
Aixina, abanderant un fals socialisme, i reivindicant un canvi, el SOE entrà en les nostres institucions, a on gent de preparada com l'advocat Cipirà Ciscar ocupà el lloc de Conseller de Cultura, llocs des del que en primicia elaborà el pla d'us i ensenyament del valencià. Un pla tan ben platejat llegal i advocatoriament, que inclus hui en dia es dificil, no soles d'entendre, si no que està tan ben programada i tan ben feta, que esmenes com les fetes pel Partit Regional Popular (ara dd) en que reclamaven anyadir "Idioma" cada volta que apareguera escrit valencià en la llei foren anulades i desaprovades. ¿Per que? El temps ho ha dit. Per cert, es una llastima, que durant 18 anys el propi dd no haja tingut ocasio per a esmenar el descosit, sobre tot contant en la majoria absoluta i el recolzament de tot el poble. Pero aixo son atres pastures.
En fi, com he dit ades, una llei tan confusa, que per començar està escrita en una llengua, tan artificial com antivalenciana, per a fer-mos una idea, es com si el Govern Britanic fera una llei sobre l'angles en italià, o en vasc.

Pero lo mes curios, d'esta llei, es que elimina totes les anteriors, per les que els professors, ya formats, havien acodit "per Decret" a Lo Rat, la RACV i al GAV per a que els mestres, tots de llengua valenciana, els ensenyaren i los donaren els ben guanyats tituls de mestres en llengua valenciana. Professors que foren arraconats posteriorment pel Decret 79/1984, de 30 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana,
sobre aplicació de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del valencià, en l’àmbit de l’ensenyament no universitari de la Comunitat Valenciana. Decret, per cert, contradictiu com ell soles, en que no soles s'inabilita a tots aquells que no tingueren els tituls oferits per l'Universitat, si no que damunt obligava als mestres a tindre filologia hispanica seccio llingüistica valenciana, o filosofia i lletres, o qualsevol atre estudi que ho certifique... I yo me pregunte, ¿firmaria els certificats el matematic Guia com va fer en l'Estatut de l'Universitat? I per si encara no estava tot prou politisat, crearen la comisio tecnica per a l'ensenyament(en lo bonico que es el valencià ensenyança) del valencià. Que seria dirigida tota ella per filolecs, com es pot entendre llegint l'Orde del 2 de març de 1988 , seent el seu president l'advocat Ciprià, i deixant com a simples vocals tant als sis filolecs proposts per les universitats de Castello, Valencia i Alacant (2 per cada una, i sense tindre per que ser valencians) i al restant dels proposts. O siga, que tenint en conte que estos filolecs hagueren sigut valencians i hagueren tingut consciencia valenciana, Ciscar, com a bon filolec (con Pompeu), prenia l'ultima decisio.

Pero estos pobres mestres arraconats, com el nostre Ausias, i totes eixes families, i en especial el poble valencià, que fon discriminat per la seua llengua, encara que aixo ho denuncie el nostre Estatut, veïen en el dd un canvi, una nova esperança que els duguera mes alla. Una nova oportunitat de fer per fi justicia i de tornar les aigües al riu. Pero aixo no va ocorrer, i novament els nostres politics, donaren l'esquena al poble, no soles reobrint de nou la ferida, si no que creant una Academia politica que ni tan sols s'ha dignat en reconeixer ni ficar davant de valencià/ana el titul corresponent d'Idioma que tant i tant reclamava el dd en l'epoca valencianista. O per lo manco que tingueren la minima decencia de respectar als nostres grans escritors.
Fa uns dies, i en celebracio del dia de la llengua materna, les velles glories, tots eixos politics que en son temps pogueren i no vullgueren tallar de soca i arrel el problema, simplement per que en son moment ell tingueren la clau, pero preferiren seguir en els seus propis "beneficis", feren un manifest de valenciania, en que ademes testificaven que era el manifest oficial del pensament del dd.
Un dd que ya no ilusiona, que mos vengue el progrés i mos entregà simplement ruïna i retras, que abanderat de valencianiste ha conseguit fer creure a tot un poble que per a ser valencià deus de ser del dd. Pero que realment ha ferit de mort la nostra llengua, i que, encara que el tito Rus ixca dient que els que diuen aleshores son uns analfabets, oblida que eixos mestres o alumnes ho diuen gracies al seu programa educatiu en valencià, i sobre tot gracies a la propaganda que des de les seues pagines, com poden ser la propia de la Dipu, els brinda a totes eixes associacions sobresubvencionades tant per la GEnCat com per la nostra Molt Honorable, enllaçant-les inclus com a defensores del valencià.
I es que, senyors del AQUÍ, si vostes volen parlar en "castellano" o en catala. Parleu-lo, pero no obligueu al poble valencià a tindre que fer-ho per a poder menjar, i sobre tot, no vos tireu les culpes els uns als atres.
Si la garantia (com diu el nostre descafeïnat Estatut) de defendre l'us i l'ensenyança del valencià no es complix. Es culpa vostra, no del poble, que el seguix gastant, escrivint i deprenent, encara que vostes fiquen obstaculs i soles premien als que deprenen a dir correctament el castellanisme aleshores o el frances vacances.
Ya vorem com celebren vostes i com publiciten hui, el dia gran de la nostra LLENGUA VALENCIANA.
Puix molts de mosatros ya ho ferem ahir, en ofrena floral i poetica a Mossen Ausias March inclosa. Per que mosatros no enganyem a ningu, i mes que vos pese estem i continuarem per molts anys ACI.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU (o Ninou)

Que el 2012 era l'any del valencianisme, es un fet. Ha segut enguany el millor any per a la conciliacio i sobre tot el principi d'una nova unio. Ya no fa falta estar amagat darrere d'un panflet ni dir en veu baixa que som valencians, puix com a valencians hui la nostra societat comença a tindre i recuperar eixa esencia que s'havia perdut durant molts anys en que els valencians hem segut ningunejats per tots els fronts, anys en que viravem sense rumbo i que erem considerats analfabets, incults i inclus residuals dins d'una societat cada dia mes preocupada pels mercats i per les opinions alienes que per les nostres propies. Anys en que era trist acodir als trinquets per a vore una partida, degut al chicotet numero de gent que acodia ad ells, quan no estaven abandonats, anys en que desfilar el 9 d'Octubre era poc menys que un fet d'uns radicals que soles volien figurar eixe dia i oblidaven que molta mes gent es sentia valenciana pero tenia vergonya d'eixir, un acte soles per als que vivien en el Cap i Casal, sense tindre cabuda els del restant del nostre Regne.
Novament hem segut victimes del desprestigi, pero hem guanyat adictes dins la resistencia, les noves tecnologies mos han permes coneixer a mes i mes gent, que des de Castello i Alacant seguien lluitant soles, com si d'un Quixot entre molins es tractara. Molts han conegut la RACV, inclus molta gent jove ha entrat per les portes del GAV, s'ha deixat vore en les conferencies de l'AELLVA, o del INEV en el seu 75 aniversari, inclus han servit d'espenta per a fer possible la Convencio Valencianista i per a, no sense esforç ni contratemps fundar un nou partit com es Renovacio Politica. Gent en nom i llinages propis que s'han donat conte que no estaven soles en el seu propi poble, que lo que ells pensaven no era soles un pensament antisistematic, si no que tenia la seua rao, el seu ser i que com les flametes enceses en un dia de Nadal per a donar la benvinguda al Nostre Senyor, era una chicoteta flameta, pero que inclus hui s'ha convertit en una flama tan gran, que inclus en acabant de vore com el nostre Regne patia el seu devastament mes fort dels ultims anys, mos ha permes seguir avant, seguir juntant pedretes i sobre tot seguir agrupar-les en la seua forma i medida correctes per a començar els fonaments d'este nou edifici. Que si be contava ya en el seu fonament en figures com  el Rei Llop, el propi Cit, Jaume I, inclus Francesc de Vinatea, recolzat per Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, el Sant, entre els sants, Vicent Ferrer, el gran defensor de les nostres lletres Onofre Almudever, el velluter Vicent Peris, l'inconbustible maulet Gregori Mayans, el notari Vicent Boix,  Teodor Llorente, Constanti Llombart, Josep Nebot, qui arropats i reencontrats pel pare Lluis Fullana i Mira i novament exaltats  per Miquel Adlert, Antoni Ubieto, inclus pels sempre plorats Joan Gil i Emili Miedes, i atres mes oblidats com el sempre mestre Chimo Lanuza, Leopold Penyarroja, Agusti Galbis, Ricart Gacia Moya, Joan Vanrell i tants i tants que degut al gran numero, seria molt dificil nomenar-los a tots, pero que no voldria tampoc deixar en l'oblit, se'ls han unit Joans, Joseps, Ricarts, Agustins, Manolos, Borges, Miquels,  Sergis, Vicents, Jaumes, Rubens, Joan Ignasis, Voros, Julis, Gonçals, i atres tants que units a dones que com la propia Isabel de Villena i atres moltes que foren oblidades degut al masclisme de l'epoca, hui son elles mateixa i tenen veu propia, son Dolors, Virginies, Marines, Maries, Josefes, Pilars, Llucies, Seyles...
En fi, un fonament envejat a on n'hi hagen que soles enguany ha començat un nou traç d'eixe cami que tinguerem traçat durant molts anys per gent envejada i reconeguda en tot lo Mon, que sense esperar res a canvi soles el vore viu de nou el nostre Regne, sa llengua, cultura i sa historia, i mamprenen un nou cami, pero esta volta no estan a soles, ya no tenen que seguir renyint en el vei, o intentar comprendre el per que de moltes coses. Un cami, que no soles comença enguany, si no que es la continuïtat de molts anys de lluita i d'esforç, de moltes perdues valioses i no tant, i que continuarà no soles en l'any proxim, si no que durarà molts mes anys... ¿Sera dificil el nostre cami? ho sabem, pero estic segur que ans de que acabe el primer mes de l'any proxim, una nova associacio, un nou proyecte, aflorarà per algun raco. Un nou proyecte estrictament valencianiste a disposicio, com no, de tots els valencians, sense mes discriminacions. Ya no tenim por al negacionisme, i com diria una canço d'uns bons amics (ARK), "el nostre puny es una ploma, que tot ho arrasa, i per mig de la paraula acavarem esta matança"

Aixina i tot, sé que molta gent ha preferit sempre florir a esquenes de la seua terra, defendre uns ideals foraneus, deixant de costat els interessos de tots per a mirar soles per ells mateix, pero llunt d'eixa gent, i sense esperar res a canvi, atres hem preferit seguir aferrats a la nostra terra, brotar i arraïlar en les nostres propies pedres. Gent que ha decidit formar part del negacionisme, que han favorit les diverses revisions historiques.
Molts es secaren i formaren part d'un oblit, pero aixina i tot atres naixeran per a seguir protegint el nostre mur.
Som conscients que moltes voltes es veu el resultat i no a la gent que participa, pero fins aci estem decidits a fer possible la nostra faena. No hem renunciat mai a conviure en les atres regions que d'alguna forma compartirem algun dia una corona comu, pero ho volem fer en totes eixes individualitats que mos diferencies, eixes chicotetes coses a les que un poble no pot renunciar, i si algun dia en esforç i vencent tots els entropeçons u d'ells preferix independisar-se o inclus morir, pense que els atres no tenim el perque de ficar-mos pel mig ni d'obligar als seus habitats a seguir cap regla, cap codificacio ni cap interes que mes tart o mes pronte aflorarà i mostrarà resultats negatius per ad eixa convivencia.
Per que qui sap, igual amagat entre unes runes, existix tot un poble, que es germà, i que un dia formà part de la nostra historia, pero era lliure i era poble.
"D'entre les runes renaixerà un poble, que serà capaç de recuperar tot allo que li havien furtat"
Bon Nadal i Feliç Any Nou ( o Ninou) a tots els valencians de pro.

Fugir cap avant

En economia, per als que com yo no son massa entesos, la fugida cap avant es dona quan les coses van mal, i en conte de retirar-te o buscar noves solucions, seguixes fent, inclus en mes força, lo mateix, per a vore si aixina es soluciona tot. Molts veem aci, com a eixemple les famoses pelicules de “Las Vegas”, a on l'artiste sol jugar-se tot a un número en acabant de tindre una nit pesima.

Se, que a hores d'ara molts pensareu, que te que vore aço en Valencia, pero per desgracia, hui vaig a intentar ensenyar-vos realment que està passant hui en el nostre Regne.

En acabant d'uns quants anys (llegislatures diria yo) enganyant al poble valencià, el dd s'acostà a les eleccions de maig de l'any passat en una plantilla plena d'imputats, que el feren perdre part d'eixa majoria absoluta que tan contents estaven de conseguir. Una majoria, que en la major part dels casos estava representada per un bon grapat de valencians, que assustats per la possible unio dels partits catalanistes, i en acabant de vore com casi tots els partits valencianistes morien o eren retirats de circulacio pels seus presidents, es quedaven orfens de vot. Pero, un fet marcaria este maig pesim, per a benefici ademes del dd. El propi Tribunal Superior de Justicia del nostre Regne, ordenava el tancament de tots els repetidors illegals de “TeVen3” en el nostre Regne, per considerar illegal la seua emissio, i per considerar, que no es competencia de la Generalitat de Catalunya l’emetre una televisio regional fora dels llimits de la seua regio. Noticia que saberen vendre molt be, novament, els chicons del dd. Que no tardaren en tornar a eixir al carrer en la seua senyereta de plastic per a tornar-se a autoproclamar els mes valencianistes. Inclus recorde, en pesar, com el propi Camps (al que yo pensava que la seua retirada del dd seria en acabant de dimitir la gavina) en unes declaracions en plena campanya, quan es demanava, en el Consell el seu cap per la presunta implicacio en el cas Gürtel, dia en un acte emotiu: "yo me acojo a la Senyera y los ciudadanos para luchar por esta tierra". Com podeu vore tot un acte emotiu que, acompanyat del tancament de les emisions de TeVen3 i la desfeta dels dos grans partits valencians (no vaig a entrar ara en si Miralles se n´ana al dd o si Sentandreu va fer no se que) li va valdre a Camps per a tornar a revalidar el titul en la presidencia. Una presidencia que es va vore truncada no mes 29 dies mes tart, quan va tindre que dimitir deixant-mos com a repost a l'actual president Alberto Fabra, al que no li valencianisarem el nom, perque tampoc s’ho mereix, i perque com mai l'he sentit parlar en valencià, puix igual pensa que soc un radical que vol fer-li mal al seu ilustre nom.

 Pero els valencians començarem a despertar, i a ningu li agradà massa que un home, que estant d'alcalde de Castello, i ans de les eleccions no tenia cap repar en dir que ell volia que es tornaren les emissions de "TeVen3", i que durant la seua alcaldia, ademes de cedir un local i subvencions al IEC, i va recolzar la proposta de fer BIC les Bases del 32, mos governara, i damunt sense haver-lo elegit ningu per a tal designi.

 Pero mentres, alla en el Nort, CIU feya un pols a l'Estat Espanyol i anunciava un referendum per l'independencia en Catalunya, lo que li va fer alvançar inclus les eleccions. No sense ans enviar una forta cantitat de diners als seus camarades valencians, sobre tot al seu Virrei en Valencia, i de pagar sucosament als diaris i mijos de comunicacio afins.

Pero no sempre les coses ixen be, i d'una forma desastrosa, CIU perdia no soles la majoria absoluta, sino tambe el recolzament d'una part important dels catalans, deixant-lo soles davant el perill, i enfront d'una manada de hienes que demanen eixe referendum per a l'independencia total de Catalunya.

 En Valencia, i per al dd, les coses no anaven millor. Assustats pel mes que eminent renaiximent politic valencià, el dd començà a comprar als pocs "valencianistes politics" que quedaven, ficant-los a tots dins de la Direccio General de Desenroll Estatuari i Promocio de l'Autogovern, que presidix Miralles. Pero aixina i tot, el valencianisme cultural, politic i social s'agrup`i va constituir la Convencio Valencianista, que des del seu inici comença a agrupar cada volta a mes gent i comença a fer-se vore per mes llocs. Casi al mateix temps naix Renovacio Politica, un nou partit valencianiste, que encara que no forma part de la Convencio demostra que no tot es dd, i que el valencianisme està cada volta mes viu i mes recolzat per tots els sectors de la nostra societat.

¿Quina papereta se li plantejava novament al dd?

Com per art de magia, el dimecres de la semana passada, es feya publica la sentencia del Suprem, sentencia que fon escampada esta semana pel archisubvencionat pels regims dictatorials La Vanguardia, que en el seu afany de protagonisme, declarà que les emissions de “TeVen3” en Valencia no son illegals, segons el propi Suprem. Cosa que no es del tot certa, puix la mateixa sentencia anula les sentencies del Tribunal Valencià, pero remarca que per a poder ser llegals les emissions, "En análogos términos se pronuncia el vigente artículo 40.4 de Ley 7/2010, General de Comunicación Audiovisual (inaplicable  ratione temporis al presente litigio) a tenor del cual "la emisión del servicio público de comunicación audiovisual  por  ondas  hertzianas  terrestres  de  una  Comunidad  o  Ciudad Autónoma en otra limítrofe y con afinidades lingüísticas y culturales podrá ser efectuada siempre que así lo acuerden mediante convenio, y exista reciprocidad." Deixant ademes, que les emissions de TeVen3 per satelit (ara que ya no ne te) i per Internet (no se si encara funciona la plataforma) poden ser vistes en el nostre Regne i en qualsevol part del Mon, sense censura.

I es aci a on incomprensiblement, el nostre president, en eixe caracter tan seu, i mostrant aixina la seua personalitat, primer diu que està dispost a negociar la reciprocitat i mes tart, ix dient que denunciarà i tancarà totes les emissions terrestres que s'emetixquen en qualsevol part del nostre territori. Mentres, els negacionistes politics, es feliciten pel conseguit i fan els seus comunicats com si d'una guerra es tractara, com si no existiren mes problemes reals en Valencia que no foren les emissions de TeVen3. En el Nort a part, s'ha guanyat un poc de temps; CIU ha demostrat que tambe es pot dur be en el dd, i li ha donat un poc de presa a ERC per a que es decidixca. I aixina i tot, tots seguixen fugint cap avant, oblidant que esta volta, inclus fent-ho en mes força, inclus conseguint guanyar juïns sense importancia o inclus volent fer creure al poble que ells defenen el nostre Regne, el poble valencià ha despertat, ya coneix qui s'amaga baix de cada capa i no està dispost a que l'ultradreta catalana i castellana seccessione mes el nostre territori i el repartixca entre elles com si d'un pastis es tractara.

No es la solucio fugir cap avant, senyors negacionistes, ya no servix per a res negar lo innegable, ni manipular de nou l'historia. Puix l'historia es aixina de caprichosa, i quan u manco es dona conte, ix i torna a sorprendre a tots en la veritat i en la justicia.
¿Que diran de vostes els llibres d'historia d'aci uns anys quan vostes ya no els controlen i siguen escrits per gent normal que unicament  busque mostrar la realitat? De mi espere que no diguen coses massa roïnes. Pero ¿i de vostes?

Nota: El negacionisme es la distorsio illegítima del registre historic de forma que certs events apareixquen de forma mes favorable o desfavorable, segons convinga en cada moment.

L'Anticatalanisme, de Flor ... en flor

El fet de fer este articulet, no es atre que el de contestar de certa forma al senyor Flor, el qual hui, engalanat pels comissaris i nomenat (a l'igual que Camps) Cum Laude, no recorda ya els vells temps en que erem jovenets, en que jugavem en l'acera o els temps en que entrarem per la porta de darrere en Unio Valenciana.
¿Recorda senyor Flor? Yo si, pero no vaig a entrar hui en aixo, ni vaig a dir res d'un sopar en que mos dia "Hay que acabar con estos putos catalanistas, yo os ayudare.", ¿Per a que? si al final els que lluitaren contra el pancatalanisme politic, i de carrer, ho ferem de cor, i els que entraren a fer lo contrari acabaren venent-se al millor postor. I si, estic orgullos d'haver fet lo que vaig poder per Valencia, inclus seguixc estant orgullos de lo que faig, sempre i quant no me demostre algu lo contrari, i sempre i quant no me diga algu que he atentat contra ell, puix no es la meua intencio ni ha segut mai.
Pero anem a lo nostre, senyor Flor. Perque despres de llegir la seua tesis i el seu llibre, tinc uns peros per a voste.
Comença voste la seua tesis donant gracies al seu germa per ajudar-lo en la traduccio, puix tenint un germa filolec, era molt arriscat no demanar-li consell. Puix si, la veritat, era molt arriscat, i sobre tot, sabent voste com yo, que el seu valencià, el que va dependre en el si d'una familia "blavera", no es pareixia en res al català que hui volem impondre en Valencia, catala que per atra part pareix que domina perfectament son germa. Este fet, l'honra, la veritat, puix res millor per a un jujat universitari que vore com des del principi u intenta ser neutral en els seus arguments, i sobre tot vore com per a conseguir la major titulacio u recorre a experts en la materia, experts com el senyor Blasco, exFRAP, exsocialiste (d'a on el tiraren per presunta estafa), exPSI, exConvergencia Valenciana, i actual PPero, Ah, i actual imputat per quedar-se en els diners del benestar. Clar, ¿qui millor que ell per a ensenyar-lo com se pot desfer el valencianisme, i com se poden fer les coses de cor sense pretindre retribucions?. Per cert, ¿Este curriculum l'ha ficat en el seu llibre? Per que precisament yo he trobat hui unes noves declaracions que podrien ajudar-mos. A vore si les trobe... Mire, aci estan 
Pero lo que mes m'apassiona de voste, es com intenta buscar entre el valencianisme la persona que estiguera lligada a l'antic regim, el Franquisme, la clau eixa que el permetera triumfar i ensenyar a tot lo mon d'a on ve el valencianisme. Puix ho sent, encara que intentant arreplegar dins del valenciansime a personages tan indignes com el propi Zaplana, o a persones que llunt de voler ser protagonistes ni ser recordades per dirigir cap entitat, volgueren sempre demanar en que podien ajudar en conte de impondre cap criteri ¿Que creu voste que pensaria d'aço el senyor Joan Gil d'aço?
Pero, com pot vore voste mateix, el valencianisme no te cap signe de l'antic regim, cap "exmandatari" (com voste diu, com si d'una empresa en conte d'un sentiment es tractara) pertanyia al Franquisme ni formà part d'este, pero com a sociolec i pensant en que deuria d'haver segut voste neutral, com intentava fer vore en la seua presentacio, ¿No deuria d'haver incluit en l'estudi als de l'atre bando? ¿Quants creu voste que eren, pertanyien o eren fills del Franquisme? Si vol li ho dic, yo si que ho he buscat. Pero pense que ara no es el moment. Igual en atra ocasio... De totes formes li deixe una foto prou aclaridora en que la nostra senyera fon feta presa i tractada en deshonra.

Obrir el seu llibre i llegir estes paraules de l'argenti Ernest Laclau "No es dolent condenar l'Holocauts, aixo faltaria. Lo incorrecte es que a la condena la sudstituixca l'explicacio" (segons l'autor "No és dolent condemnar l'Holocauts, faltaria mes. El fet incorrecte és que a la condena la substituixca l'explicacio") pareixia un bon presagi, amprar una frase condenant el nazisme, el totalitisme i sobre tot el genocidi. Pero no, i en rao el propi Winston s. Churchil apostillà "En el futur, els fascistes es faran dir antifascistes.". Rao, que me pesa, en acabant de vore com ha segut voste i en que ha quedat. Rao que ademes, m'ompli de tristor, puix al llegir el seu llibre, i encara que voste vol considerar guanyador al valencianisme, no ho fa, per que el valenciansime no es aixo que voste senyala com a blaverisme, valencianisme es el sentir d'un poble, un poble lliure, que ha vist com tant des de Madrit com des de Barcelona li s'han privat els seus drets, com el treball de tants i tants homens s'ha vist tacat per gent com voste que busca el detall per a criticar a l'autor. Segons voste el valenciasme va naixer en la decada dels 70 del sigle passat, ¿Quan escriuria per a voste les paraules Onofre Almudever? Per que a mi me consta que fon en la decada dels 60, pero del 1500. Pero.., ¿que es pot demanar a una persona que mostre com a proves "podríem qualificar-les com periodístiques més que no científiques" les entrevistes manipulades que se gastaren per al documental Del Roig al Blau...? Per cert,¿Qui diu eixe documental que lluità a favor de l'articul 151?
Per lo manco, sempre mos quedarà Vivers, o el Panterre. Encara que tristament ya no siga el mateix a on mos vegerem durant cert temps cantant cançons en valencià i buscant eixos llibres prohibits en els que per fi podiem vore i llegir l'autentic valencià, eixe que voste refusa,no entenc encara molt be el perque en el seu llibre i en la seua tesis, pero defengue. I sobre tot tornar a vore velles cares que ho deixaren tot pel cami, a canvi de l'oblit i el despreci que des del seu llibre se los fa. Tachant-los no de valencianistes, com ells demostraren en mes que contades ocasions, si no d'espanyolistes per no defendre la seua nova font d'ingressos, de la que hui voste defen en la mateixa ansia, que en son dia volia impondre per a les joventuts de carrer numeroses quanties de diners desviades d'Unio Valenciana, de les que voste deuria ser sempre el encarregat de racionar.
Per cert, i per a que no servixca mes de precedent, deixe'm soles fer-li una chicoteta resenya en el seu plantejament. El terme blavero, molt gastat per la seua nova i casposa afiliacio,i com no, en el seu llibre i en la tesis, es un mot naixcut en l'Espanya de Post Guerra, i en el que de forma burlesca, el Nou Regim (el del tio Paco, dirien en sa casa) es dirigia als valencians, i mes encara als republicans (anava en doble sentit, per ser estos nomenats, i orgullosos de ser, rojos), per tindre la gallardia i el poc trellat de tacar (o embrutar) els colors de la bandera de l'Espanya "Grande y Libre" en una franja blava coronada, quan estos eren republicans (antimonarquics) i sobre tot tenint en conte que Espanya ya no era una monarquia, si no que era per la "Gracia de Dios" una dictadura. Com voste pot vore, res mes llunt al significat que voste preten donar-li des del seu llibre i sobre tot des d'eixa tesis universitaria, en la que si be ya falten els pilars basics per al dit estudi que son la neutralitat, afegint-li les seues malinterpretacions. No soles no donen per a un llibre, si no que no entenc realment com donaren lloc a un aprovat. Ah, me s'oblidava, gracies a gent com voste, seguix guanyant la castellanisacio, per si no ho sabia, clar.

En fi, i com voste diu que seguim ofrenant Noves Glories a Espanya, pero deixe de la seua ma, el buscar un atre himne mes digne per a Valencia, mes republicà i sobre tot que siga aprovat per peticio popular pels alcaldes republicans de les tres grans capitals del nostre Regne. I que despres de ser prohibit durant els primers anys de Dictadura ( l'opcio valenciana, clar) i ser silenciat pels primers de transicio, i actualment pels finals de Democracia, seguixca tan viu i tan present en la ment i l'anima de tots els valencians.
Ah, atra cosa, i principalment a lo que anava, acusar ad algu de ser anticatalaniste, no es gens cientific, i manco quant realment es mentira, puix u no pot criticar ni estar en contra d'u que ha naixcut i defen a Catalunya, i damunt que possiblement ni conega. Pero si pot ser antipancatalaniste per que precisament eixe pensament, politic i imperialiste (que precisament no es mes que la politisacio per part de la dreta catalana de la renaixença), es el que ataca i preten fer desapareixer no soles al valencianisme, si no a tota la cultura, historia i tradicio valenciana.
Ah, i si per alguna d'aquelles vol que li aclarixca d'a on be el terme pancatalanisme o que significa realment Nazisme, no te mes que dir-ho, que yo encantat li ho aclarire i es mes, si vol, puc inclus ensenyar-li com deu ú d'actuar en la presentacio d'un llibre, quan ya de per sí, el tema del llibre i el seu contingut, es espinos per a la gent. I com es deuen de gravar els videos per a demostrar realment qui es el que incita i qui es realment el que es incitat. Per a que no li puguen dir a ú aixo de si manipula o no, ¿sap?
Un abraç, des d'este costat en que no m'he mogut. Encara que voste sap molt be, que raons i oferiments no me n'han faltat per a botar com voste de flor... en flor.

IndinGAVs

Suponc que lo que no pensaren en eixa reunio de Lo Rat Penat de 1976, Rafel Orellano i molts atres bons valenciaistes, era que anaven a crear no soles un GRUP de valencianistes disposts a defendre l'identitat i la llengua valenciana, si no que anaven a crear tota una institucio que anava a servir de plataforma per al que viure de tot un Regne.
Eren anys dificils i el pancatalanisme, com de costum, estava ya molt ven arraïlat en el nostre Regne, no soles dirigia Universitats i oferia bons jornals als seus seguidors, si no que damunt començava a fer mossa dins dels partits politics. Tots sabem que refundar un partit no es llabor facil, i sobre tot que se necessiten molts mijos per a poder dur-ho a terme. I si per ad aixo i per a poder expressar les nostres creencies o sentiments hem de renunciar ad alguna cosa, ho devem de fer per be del partit.
Pero lo que passà en eixos moments dins dels partits valencians, no va ser soles renunciar ad algun punt en si, si no que va anar molt mes llunt, inclus a renunciar a l'identitat dels propis partits, i tot, aixo sí, d'una forma molt ben remunerada.
Franco estava a punt de morir, i els valencians haviem vixcut immersos en una letargia absoluta, gracies al bombardeig constant que sabiament dut a terme per Castella, mos havia fet dormir en el somi profunt de que "España es una, grande y libre".
I aixina reberem la mort de Franco, mes pronte en pena i en pessimisme. que en l'alegria que ho va fer el restant del territori espanyol. L'incertitut del que passarà, va omplir tots els nostres estaments, tant culturals com politics i eixa incertitut mos va dur inclus a abraçar atres dogmes, que encara que ficaven mes en perill la nostra integritat llingüistica i cultural, mos feyen despertar i sentir-mos poble. I es justament gracies ad eixe nou dogma i als diners que des d'alli venien, que els nostres politics, en la llinia de lo que venen fent des d'eixe moment, renunciaren a sa identitat i permeteren accedir al poder a tot aquell que en la bossa plena abraçava o se sentia atret per l'ideologia politica de cada u.
I es aixina com des del si de molts partits, se va optar per expulsar als seus dirigents o als sectors mes valencianistes per a poder impondre les tesis catalanes o millor dit pancatalanistes. Dins el PSOE, Lerma i Ciscar destruïren per complet a Del Hierro i el seu sequit, canviant en poc de temps la senyera per la marfega i el valencià per un dialecte que mes pronte feya riure que servia per a poder parlar. Per donar un eixemple prou conegut.
Pero no era tot pancatalanisme lo que circulava per Valencia, aixina el 12 d'Agost de 1976 (encara que he llegit en molts llocs el 23 de juny), Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil, La cambra oficial de comerç, l'Institut Valencià d'Economia, les Diputacions provincials de Valencia... solicitaren a l'Estat Espanyol l'autonomia economica, administrativa i cultural de la Regio Valenciana, lo que vindria a ser la primera demanda del ple dret d'Autonomia.
Pero tornem al GAV, ara que ya mos hem ficat en la situacio que se vivia en Valencia.
Orellano i molts mes, un dia al finalisar una reunio en Lo Rat Penat, pensaren en la possibilitat de crear un grup de gent, que no lligada a cap associacio cultural, poguera mostrar al poble que era lo que estava passant i que al mateix temps servira com a resistencia per a impedir l'ascens mes que imminent del pancatalanisme dins de tots els estaments, i com no, la desvalencianisacio que patia Valencia per culpa de la castellanisacio imposta durant els 40 anys de dictadura. I decidiren començar.
En primer lloc, feren una caravana informativa fins a Alcoy, a on el PSAN havia reeducat a la societat alcoyana fent-los creure que el nom d'Alcoy no era mes que un castellanisme (ocultant aixo si tot lo que l'historia li havia donat durant la llarga vida del poble), per ad aixo cada u tingue que recorrir al seu propi vehicul, i els que no ne tenien eren servilment acomodats en els que n'hi havien. La caravana tingue com a primer objetiu, l'alcalde, al que despres de buscar-lo durant casi tot el dia, el conseguiren trobar i al que li entregaren un panflet a on venia detallada tota la toponomia, i els moments en que esta era aplicada, d'Alcoy, dient-li ademes, que l'acatament en I era (com tots sabem) un catalanisme innecessari.
L'alcalde va prometre tindre en conte l'escrit, pero finalment va fer cas omis, per lo que pocs dies mes tart la caravana informativa va anar casa per casa entregant el panflet en ma de tots els ciutadans que obriren, i els que passejaven pel poble. Tot un exit i damunt gran per considerar que era la primera volta que se feya un acte aixina.
I d'esta forma naixque el GAV, el 9 d'octubre de 1977. Per a tal efecte, entre tots feren que fora el seu primer president En Rafel Orellano, puix realment d'ell havia naixcut l'idea i ell havia segut l'encarregat de liderar la primera caravana.
Pero esta associacio com totes tenia que contar en unes bases, que ademes anaven a ser les ideologies que marcaria al GAV:

• Regne de Valencia, com a nom historic i vigent del nostre territori.
• Llengua Valenciana, historica i com a tal indepent.
• Real Senyera Valenciana, com a bandera historica del Regne que ho era.

Com tambe naixqueren en eixe moment les formes d'actuar per a fer-ho possible:

• Promocionar i difondre la cultura i llengua valenciana.

• Adoptar postures més actives que se traduïren en accions constants en el carrer.

Despres, en 1978 vingue la Constitucio, eixa carta magna que mos feya ser a tots iguals davant la llei (per lo manco aixo diu) i que respectava la llibertat d'expressio (cosa que ya s'encarreguen els nostres politics que no ocorrega, faltaria mes) i gracies a la qual començaren a redactar-se els primers Estatuts d'Autonomia.
Com em dit ans, eren temps dificils, temps en que tots voliem lo millor per al nostre Regne, pero en el que molts, amagats com a democrates tenien teixit un pla maquiabelic que estava dispost a afonar-nos i a deixar-mos sense identitat.
Com ya hem dit en varies ocasions, sobre tot des del PSAN, se va elaborar lo que voldien fora el nou Estatut del nostre Regne, La Proposta d'Elig (escrit Elx com en epoca castellana de postconquista), ometent el nom historic i llegal de Regne de Valencia, que mos havia acompanyat durant tot el temps en que ho forem i que era la forma vigent amparada per la llei, inclus vigent en eixe moment gracies al Real Decret del 30 de novembre de 1833 (Art.2) en que diu que "el Reino de Valencia el componen Castelló, Valencia i Alicante", vigent en eixe moment gracies a l'articul 5 del Codic Civil, cosa que no anava acceptar el GAV, i aixina ho va fer, intentant mostrar als politics i a tot el poble en general les estratagemes que des d'un sector minoritari pero recolzat per la banca i la burguesia catalana volien eliminar la paraula Regne per a abraçar la paraula Francesa Pais, que havia naixcut per a designar al nostre Regne en la Catalunya de finals del sigle XIX.
He d'aclarir que en epoca de republica, tambe batejaren en Pais el nostre Regne els republicans, pero com a Pais de Valencia, no de la forma en que ho fan els pancatalanistes (com han fet en l'academia politica) per a deslletimisar Valencia, dient-li valenciana, i deixant-la subjugada a una provincia mes dins de Catalunya.
Tambe tingue que lluitar contra Castella, que acabaria imponent-nos el nom de Comunitat de veïns, ya que reclamava per al nostre Regne tots els drets Florals que nos havien negat durant tants anys, i es que fins i tot si atenem a  la seua expresio en si, i la busquem dins del mateix text sobre el Derecho Civil de España escrit per Federico De Castro en 1959 i reimpres en Madrit en 1984, en la pagina 211, podem llegir "la expresión Derecho Floral fué utilizada por primera vez, en un escrito dirigido en 1759 por el Claustro de la Universidad de Valencia al rey Carlos III en ocasión de su advenimiento al trono, reivindicando las instituciones civiles perdidas por el Reino de Valencia en virtud de los Decretos de Nueva Planta de Felipe V." ¿No ho heu estudiat en Educacio per a la Ciutadania?
Pero esta no va ser soles la lluita a la que va tindre que fer front el GAV, ademes, estava la llengua, que el pancatalanisme voldria fusionar en el catala, per a poder fer-la seua i apoderar-se dels nostres clasics.
Per ad esta lluita, el GAV soles contava en la documentacio, i eixa fon l'arma que va gastar, ensenyant als nous mestres en els seus cursos, i oferint-li al poble llibres i material mes que suficient per a que ho poguera fer (llibres infantils, per a adults, publicacions i reedicions de vocabularis, edicio de llibres sobre historia i cultura...)
Mes tart, pero seguint en eixos moments, el Pancatalanisme ajudat pel llavors President del Consell i de la, ya politisada i pancatalanisada fins als ulls, Universitat de Valencia va difondre la coneguda Bandera del Consell preautonomic, una marfega (com acunyaria el mateix GAV a la quatribarrada, per pareixer-se a un matalap o marfega antic) en l'escut del Ceremonios, que venia acompanyant al Regne de Valencia (l'escut clar) des de 1500 segons testimoniaria en 1909 Vicent Vives.
Eixa bandera, volien que fora reconeguda pel poble, per que segons els mateixos preautonomistes pancatalanistes i les creencies que impartien des de certs sectors de l'Universitat (Rotgla i Guia entre ells), la Real Senyera era un invent del Franquisme.
Per aixo, gran relevancia i un paper clau va supondre la coneguda Batalla de Valencia liderà pel GAV, que acabaria en la crema de la marfrega en el balco de l'ajuntament de Valencia.
Atre element pel que lluità el GAV va ser l'himne, que el Pancatalanisme considerava inventat i impost pel franquisme tambe, i que cert sector, aconsellat per Fuster, volia reemplaçar per la Moixeranga (eixa canço religiosa tan bonica i antiga originaria d'Algemesi), a la que inclus li arribaren a fer lletra (molt lleja, per cert) i que Fuster havia desijat, sense exit, que se convertira en l'himne dels Països Catalans. Molt tingue que lluitar el GAV en este sentit, puix l'Himne de l'Exposicio (nom original, pero que passaria a ser del Regne per acort dels alcaldes de Castello, Valencia i Alacant en 1925), aixina com la Bandera i l'escut del Regne, varen tindre que esperar fins al 13 de Decembre de 1984 per a que fora acceptat i inclos per mig de la Llei 8/1984
Aixina i to, el GAV, degut a que moltes de les coses que passaven ocurrien en la politica, va optar per recolzar a politics, i per engrossar les llistes d'algun que atre partit en els seus militants, i aixina fon com va entrar Orellana en UCD, que al mateix temps va servir per a que se mantingueren les propostes del GAV, i del restant de la societat valenciana, fins que mos enganyaren en Madrit,  "...A los valencianos se nos habia convocado a Castellana, 3, por don Fernando con la urgencia de un traslado en avioneta particular que asi í nos dispuso. No fuimos informados, ni consultados, ni oídos, ni entendidos ni atendios oportunamente.
La ejecutiva nacional, seguin "supimos" en 15.1.1981 habia optado una amplia resoloción comprensiva de siete apartados por virtud de la cual se adpatan todos los procesos autonómicos al procedimiento previsto en el articulo 143 de la Constitución" (E. Attard Vida i muerte de UCD. Ed. Plamneta. Barcelona 1983.pag. 101.), dins d'eixos set apartats, mos negaven el reconeiximent de Regne, "Porque Reino es España" i mos inclourien en l'articul 143, en conte del 151 que mosatros voliem.
Pero el GAV no es rendiria i un temps mes tart d'esta decepcio, va seguir en la seua lluita i recolzant als politics que prometien retornar a Valencia el seu esplendor i respectar els seus signes d'identitat. Fent que en el 82, el GAV fora el principal colaborador de UV, arribant inclus a cedir-li totes les seus que el GAV contava en tot lo Regne (Seus, moltes d'elles, que ya no tornarien a ser del GAV i que en molts casos costarien molt d'esforç i sacrifici la seua recuperacio). Pero el recolzament el pedria UV una volta firmat del famos pacte del Poll, quan podent accedir a les conselleries de Cultura i Educacio, varen preferir butaques i la presidencia del Consell.
Pero mes tart, el GAV recolzaria un nou, i tal volta mes ilusionant proyecte, esta volta CV, que degut a l'ultim fracas electoral es troba hui en dia aletargat.
No deixant per aixo de recolzar al poble en totes les seues maifestacions com la de la plaça de bous en 1984 per a celebrar el 75 aniversari de l'Himne de Valencia, o la del 13 de Juny de 1997 en defensa de la Llengua Valenciana. Sense deixar de liderar tots els 9 d'Octubre la provesso civica (mireu esta joya de finals dels anys 90).
Pense que per eixe motiu, principalment, el GAV ha segut perseguit mediaticament durant molts anys pel pancatalanisme i pels partits en el poder, fins a casi conseguir el total rebuig de la societat ad esta associacio, inclus ha fet que foren expulsats d'Expojove, quan el GAV ha tingut que aguantar any darrere d'any insults i fins i tot furts en el seu estant durant la nit (denuncies que foren presentades, pero que encara estan esperant que s'obriga la pertinent investigacio),  fent soles com a pecat el que les seues joventuts hagen ensenyat la llengua i la cultura valenciana als mes jovens, en jocs, pintures i musica.
Quedant per al recort ya imagens a on el GAV ajudava a formar-se a mestres, ajudava als pares a denunciar el pancatalanisme en les escoles, feya actes per a arreplegar diners, aliments inclus joguets per als mes necessitats, inclus oferia tots els dumenges en el Panterre actes, llibres i ensenyes valencianes per a tots els que volien acodir, comunicats en contra del nomenament de nous membres dins la AVLL... I apareguent en tots el mijos, soles els actes de protesta, que llevant dels ocasionats en la presentacio del llibre de Flor (ocasionats per membres d'atre colectiu principalment) i en acabant de les provocacions oferides des de la taula a on estava el presentador i l'escritor, entre atres, de paraules com "fuera esos fascistas", no han tingut mai caracter violent, ni tan sols volent-ho demostrar en l'infinitat de videos i provocacions oferides pels sectors mediatics.
Aixina i tot, hui, les coses han anat inclus a pijor, hui en el mon valencianiste inclus ningu recorda ya que fon el GAV; el primer en eixir al carrer a demanar justicia i llibertat; el primer en liderar les famoses caravanes informatives; el primer en recolzar tot lo valencià, inclus lo acabat de naixer (revistes, associacions, partits politics...); un dels firmants de les Normes del Puig; i tambe  el primer en no acceptar unes noves "normes d'accentuacio" oferides pel duo Oronella-RACV, per considerar que no eixien del consens, i en acabant de que Lanuza i Fontelles abandonaren la RACV, l'unic que es va mantindre en contra publicament d'eixes normes fins hui, i l'unica associacio que ho denuncià en son moment; ningu recorda ya que fon el GAV el que va impedir en varies ocasions els avanços del pancatalanisme per tots els fronts, al mateix temps que s'ha oferit a ajudar totes les causes valencianes en conferencies, homenajes i premis. Hui molts preferixen vore en el GAV a membres fantasmes de E2000, i pensar que el GAV no es verdaderament una associacio cultural que utilisa l'accio en totes les seues formes (cultural, per internet, de carrer...). Una associacio a on molts espanyolistes deprengueren a voler a Valencia sobre totes les coses i a on des dels seus inicis convergiren nacionalistes i regionalistes.
Hui pareix que tots han oblidat que el GAV es precisament aixo, un GRUP d'ACCIO, i mentres haja un brot pancatalaniste que mos furte la nostra identitat, mentres els nostres fills siguen adoctrinats pel pancatalanisme, i mentres a tots el valencians mos se negue el dret a poder parlar, dependre i escriure correctament la nostra dolça Llengua Valenciana, estarem ahi denunciant-ho.
Per que fins que Valencia no torne a ser valenciana,continuarem indinGAVs.

Articul publicat en el SOM.

9 d'Octubre de 2112

Hui em desperte un poc desficios. Les meues mans estan plenes de formigo, lo mateix los passa als meus peus. Pero el meu cos està normal, soles sent descans. Com si haguera estat cent anys dormint.

Al meu voltant res pareix igual. El meu llit ya no es de fusta, ni de matrimoni ¿a on estarà ma dona?. ¿Que faig alli en mig d'aquella nau?.

Intentant recordar els meus pensaments s'amarguen, els meus recots veuen pessar, agonia, impotencia. No fa molts dies estavem tots junts veent baixar la nostra senyera. Si, Manolo, Jose, Sergio, Albert, Agusti, Juli, el tio Pep, Mari... tots estavem alli. Si va ser ahir. ¿que faig aci? ¿tan males varen ser les paelles de Manolo i Nacho? ¿O es que la cassalleta d'ans i el "carajillet" no me provaren del tot be?

No, no crec que haja segut aixo, puix el cap el tinc tranquil i fresc. com una rosa.

Fent-me estes preguntes decidixc eixir, mirar dins la nau, dins d'aquell almagasem a on es mesclen les senyeres amontonades i les maquetes de lo que possiblement algun dia foren esbossos d'alguna falla. Montonades de llibrets, que estan escrits en una llengua estranya, i entre ells dates futures, anys que no viurem. Noticies que no concorden, i montonades de SOMs denunciant atropells. ¿Que serà de tu Valencia? ,puc vore en l'ultim en que apareix la seua data. Dilluns 6 d'Octubre de 2070, un dia per a oblidar...

Una llagrima aguaita pels meus ulls, pero aixo no pot ser. Deu ser alguna broma. deu d'haver segut alguna mala passada. Tots sabien del meu amor a Valencia, i sempre n'hi ha qui per a fer una broma, i sobre tot el dia d'un natalici invertix temps i mes temps per a que tot ixca perfecte. Puix se'n ha passat.

Al fondo, veig un clavill, una llum de fora s'obri cami, pero es una llum debil, pot ser un reflex. Pero aixina i tot em convida a arrimar-me. No Fumeu, apareix pegat al mig d'una gran porta corredora de ferro. El seu pany està rovellat, i una cadena fa de forrellat i pastell. Eixint fora per un forat i entrant per atre. ¿que puc fer per a eixir?

Pero just en mig, just baix del lletrero un atre pany, sense encadenar m'ompli d'esperança. Si la clau que n'hi ha penjada fora bona per a obrir, podria eixir d'este mal son.

Aixina es que ho prove, i veig com entre soroll de rovell i chillar de ferralla s'obri la porta, i apareix un carrer. Darrere queden els montons de llibres i esbossos, de revistes i possiblement recorts. Pero no pot ser mes que una broma. El carrer i la gent me donaran solucions. ¿Per que no eixir i comprovar-ho?

I dit i fet, una volta fora, el meu cap recorda eixe lloc. Fa uns anys, no tants crec, que vaig estar alli. Si, vaig estar alli sopant, si en lo carrer. Era estiu, i era el dia de "la Punjà", la barra estava just alli, pero... ¿que fan eixes finques tan grans alli? ¿I quin nom te el carrer? ¿Ya no es Sant Josep Artesà?. Aço ya no pareix una broma. ¿I el museu faller... a on està? I l'horta, ¿que ha segut de tu Valencia?

No es normal en mi pedre els papers, pero en circunstacies com estes en que veus canviar tantes coses, el cap reacciona sempre de forma inconscient, i eixa inconsciencia em du de nou a la nau. No vullc fugir, soles vullc saber. Tinc que vore que mos ha fet viure aço. Suponc que eixos SOMs ho diran...

Giner de 2013, una nova llei, votada ahir, dijous 17 de Giner, en les Corts aprova per unanimitat de totes les forces politiques, obliga a passar a dilluns les festes del 9 d'Octubre i Sant Josep. Arraconant aixina el sentiment majoritari el poble valencià. El GAV convida a totes les formes i grups interessats per a protestar i fer-mos sentir.

16 de Març de 2020, Soles cinc falles seguixen plantant-se en no poques dificultats. L'ajuntament seguix obligant-les a cremar en dilluns, la Comunitat Europea prohibix els focs artificials, i els coets ya no sonen en les nostres despertades. Les bandes de musica dels nostres pobles ya casi han desaparegut, pero aixina i tot, enguany el GAV celebrarà la "Cremà" el divendres 19. Sant Josep es el sant de les falles, i les falles formen part de la nostra historia.

9 d'Octubre de 2051, per fi enguany, i contra tot pronostic, el 9 d'Octubre, dia nacional de tots els valencians, dia en que el Rei Jaume I conquistà Valencia de mans dels musulmans torna a celebrar-se el seu dia. Hui hem pogut fruir del dia. Alguns hem anat de nou al parterre, a deixar-li la nostra ofrena al que va ser Rei de tots els valencians, al que nos va donar uns Furs i nos va definir com a poble independent. Vint, hem segut, entre mirades de sorpresa i d'indiferencia. Pero ho hem fet de cor i per a mor a la nostra terra. Sabem que no es facil, puix l'adoctrinacio en els mijos i el furtar-mos la nostra identitat poc a poc ha tingut els seus fruts. Hui poca gent recorda aquelles manifestacions multitudinaries en que com a bons fills acompanyavem la Real Senyera fins al Parterre, inclus ya molts no coneixen la nostra historia, els nostres defensors, els fills de la nostra terra que ho donaren tot per ella. Hui, el "deixe que pensem per voste" s'ha convertit en atra forma d'esclavitut, i el ofrenar noves glories a uns i atres nos ha dut fins i tot a dubtar realment qui som i d'a on venim, pero lo pijor de tot es que Valencia navega sense rumbo cap a un forat identitari que li impedix protestar o eixir al carrer per a demanar els seus drets. Hui Valencia es un simple tros de terra a on els seus fills sense espirit nacional, son incapaços d'entendre que un dia forem Regne, i que arribarem a ser envejats pels territoris veïns, que teniem una llengua, uns autors i sobre tot un sigle d'Or que habilment nos fon arrebatat. Hui Valencia no es mes que un nom, una territori sense anima i una poblacio sense llibertat. Firmat UDPoble.

Dilluns 6 d'Octubre de 2070. Editorial. Hui no vos diem adeu, soles vos deixem caure un fins ara. No es facil per a mosatros acabar esta publicacio, ni tancar les portes d'una entitat casi centenaria com la nostra, ya no servix de res. Molts i moltes han segut els fets i les raons que mos obligaren a naixer en els 70 dels sigle passat, pero principalment un ha segut el motiu d'eixe naiximent, el mateix motiu que mos ha fet seguir lluitant fins hui. L'amor per Valencia, l'amor per la seua terra, per la seua gent, i sobre tot l'amor per la seua cultura, la seua llengua i l'orgull de ser i sentir-mos valencians. Pero hui ya ningu recorda estos drets, eixe orgull de ser i sentir-se valencià. Hui uns defenen un espai dins la xarcia, atres seguixen lluitant per que per fi mos incloguen dins d'uns fantasiosos Països, i mentres, els nostres mandataris creen en les escoles chiquets sense anima, sense pensament, sense llibertat, que atrets per l'evolucionisme preferixen jugar al Rugby que a pilota (Ay pilota, pilota valenciana. ¿qui sap quants anys sense vore un trinquet?). Els trinquets s'han assolat per a construir finques, o polideportius a on soles es pot jugar a Padel o Rugby. ¿Que ha segut de tu Valencia?

Pero hui hem tingut una nova noticia. En acabant de viure un març sense falles, hem vist desapareixer festes com la de la Salut de l'any passat, per que la dolçaina ya no es un bom instrument, ara el eigenharp trau un millor sonit. Ya no es precis comprar-se un tabal, hui qualsevol aplicacio pot fer ritme en un Tenori. I la moixaranga, ay la moixaranga. es pergue, va morir agonisant uns anys mes tart que els bastons, com tambe ho feren els cavallets del corpus, els cabuts o inclus la carchofa. Ya ningu vol ballar estos balls. Hui tots dancen junts i en rogle, en un vall grec que mes que a una jota es pareix a una rinya de gats (¿que ha quedat dels boleros?)

Pero tot no pot ser mal, la finca de Serrans seguix reproduint en imagens totes les nits la proyeccio de lo que fon eixes Torres, inclus si circulem per l'antiga Guillem de Castro, hui Il·lustrissim Gonzalez Pons, podem vore l'holograma de les de Quart, inclus l'estatua del Palleter. Encara que durant uns anys va ser censurada quan entraren en el govern els afrancessats, hui es pot tornar a vore com la veiem mosatros de chicotets.

Millor sort corre el Micalet, que engalonat de llums i creus encara seguix erigit en son lloc, lloc de pelegrinage que encara hui molts bons valencians seguim recoreent per a arribar a la Basilica a on de forma miraculosa seguix en el seu mateix lloc la nostra Mareta. Eixa que fon prohibida i que fon furtada al poble, eixa mateix que ya no ix el seu dia gran. ¿Que serà de tu Valencia? Si el teu poble ya no festeja cap festa ni cap estacio. ¿Vindran temps millors o seguirem tots plorant fins que morim de desesperacio?

No queden mes SOMs, ni mes revistes ni llibrets fallers. ¿que va fer que les falles moriren en el 2069? ¿Per que va desapareixer la Moixaranga, i els balls? Tinc que eixir, tinc que preguntar. Aço ya no pareix una broma. Ara comence a recordar.

Sempre m'havia agradat l'idea de despertar dins d'uns anys, de vore com haviem segut capaços de millorar la nostra vida, de fer una Valencia gran. Inclus entre bromes he dit que m'agradaria reviure-ho... Pero no pensi mai que aço acabara aixina, mai pensi que moririem com a poble... Quin pesar tinc, necessite saber mes, tinc que parlar en algu.

Eixint cap a la llum del carrer, pareix que siguen les cinc. Pot ser les sis. D'un dia de primavera d'hivern, que encara que no fa molt de fret, pels tolls que es veuen en lo carrer pareix que ahir va ploure. Pero no estic segur del tot a on estic, encara que eixa image dins de la meua ment em fa pensar que estic en la ciutat fallera. Un chic jove s'acosta. Pareix un robot, du uns pantalons d'una mescla de tela i paper d'alumini, ulleres de sol (com tots els jovens) i pareix que parla a soles. Sense dubte es un jove.

- Perdona jove, m'he perdut, no se a on me trobe, ¿me pots ajudar?

- Perdones señor pero no l'entingui, pare qui parle como antaño lo fieron mons abuelos.

. ¿Estic en Valencia?

- ¿Valencia? ¿es vuecencia estranger? No pare que parlas com yo. Valencia va hi ser antaño, avui es Valanç.

-¿Valanç? ¿I a on estic, com puc anar a l'ajuntament, a la Basilica?

- Aiuntamient hi es una eina ancestral, avui no existeixi. La Basilica si se donde hi es.

- ¿Podries indicar-me?

- A las hores hi voy alli, no al mesmo lloc, pero hi es propero. Sols hi te que esperar.

- ¿Esperar?

I en eixe moment, just al costat de la nau, el jove es va pedre en un edifici extrany, pareixia com si no estiguera acabat, pero al mateix temps, una infinitat de llums feyen vore que no era aixina. ¿estariem celebrant alguna festa especial? Un so desconegut em va fer tornar a la realitat....

-Asseurese aqui. Entri...

Si era un coche, yo diria que aixo era molt menut i lleig, i si era un coet, li faltava la cua i les ales.

- Entri i asseurese.

I entrí. Molts comanaments per tots els llocs, plens de dibuixos i en conte de volant, una pantalla. Aixo sense dubte era el futur, i ara comprenia el per que els semafors tenien eixes formes tan rares. Els hologrames ens permitien o negaven el pas, les finques teixien ponts per a creuar el carrer a altures de vertic, i alla llunt, si alla, es veia l'holograma de les torres de Quart, i eixe edifici que teniem quan creuavem el riu, era sense dubte el de Serrans. Pareixien les torres, pero eren tot finestres, d'oficines suponc. Pero... ¿A on va este chiquet? Que ya no n'hi ha fosoooooo.

Pero davant la meua sorpresa, una porta que simulava el foso es va obrir i entrarem dins de l'aparcament. Un edifici gris i sense vida, ple de llum blanca que recordava mes unes antigues oficines que eixa sinuosa modernor. Aci no hem canviat no.

- Si segueix por aqui, a la dreta trobarà la Basilica.

A la deta trobarà la Basilica, per fi he sentit alguna paraula valenciana, si havera dit Seu, encara que clar deuria haver-li demanat anar a la Catedral. Haguera plorat segur.

- Gracies, i perdona la molestia.

-¿Molestia? No hi hay. Mercy a vos.

Recorde este carrer, pero... ¿com es dirà la plaça dels Furs? Plaça de la Dictotució.

Quin nom mes lleig, yo que sempre lluiti per recuperar els nostres Furs, aço sona a dictadura. Tindran rao els SOMs.

Be, vaig a la basilica, la meua mareta no es pot haver deixat aniquilar. Mira aixo pareix un rellonge.

10:30 Diumingo: 9 de Octobre de 2112.

Suponc que voldrà dir dumenge, un moment ¿dumenge, i este chic treballant en les oficines? ¿I la gent?, soles estem aci quatre gats. Segur que estan tots en la plaça de l'ajuntament. Huy, de que em sona a mi este nom. Carrer de las Corts. A si, aci estaven les Corts, pero no recorde el nom del carrer aixina. Recorde inclus a on veniem a comprar ciris per a festes. ¿I eixe edifici? Pareix una carcel de formigo. i els lletreros. "Pareds electricas, prohivid pintar". Lo dit, una carcel, mira la Basilica. ¿I la plaça? ha desaparegut. Pareix un atre edifici com el d'ans. Ara ho comprenc, es un garaig pero per a avions com eixe que m'ha dut.

¿Per a on s'entrarà a la Basilica? Mira, Entry... Aixo serà...

Caigut de genolls en el cor abatut i sense apenes respiracio alce el cap, alli està ella, passant els anys. La veritat es que la Basilica està amagada entre edificis i garajos, pero suponc que els bons valencians seguiren venint a vore't. Pero hui es dia gran, no tens flors. Contam mareta, dime que ha passat...

De repent, un home m'agarra del braç:

- Alces bon home, no plore per ella.

- No ho faig per ella ho faig per tots els valencians.

- Vinga, assente's al meu costat, no gaste eixes llagrimes, ningu elegix el desti dels homens, son ells els que el fan realitat.

- Pero com es possible, forem Regne, teniem historia, i parlavem tots valencià.

- I el parlem, la rinya entre mosatros va fer unir-se dos fronts, i tant uns com atres sacrificaren Valencia, per interessos i vots.

- Pero el poble volia lluitar, s¡oponia ad eixa realitat. I aixina naixqueren partits per a reviure eixes sensibilitats. Uns foren comprats pels veïns, atres ben recompensats per l'estat, i una volta sense repressentacio va ser facil, ya tot estava cantat. L'historia es va borrar, ningu recordava ya dies passats, mes tart la llengua i per fi, nostra identitat. Yo plore per Valencia, i voste pels valencians, pero estiga tranquil que per molt que plorem ells ya han donat l'esquena. No volen seguir lluitant.

- Pero tu parles valencià, tu no parles eixe guirigall.

- Yo vaig ser criat en valencià, i amagades el vaig estudiar, pero hui patixc per que mons fills ho rebugen i preferixen parlar en destrellatat.

- Pero ¿quants com tu queden? aço es pot solucionar.

- No patixca, i acompanye'm, yo li mostrare la veritat.

I aixina eixint per la Basilica, carrer Micalet o con vullga que li hagen ficat, eixirem per la Reina, Fins al carrer Sant Vicent.

-Mire, ¿recorda voste este traçat?

- Si, aci mos detenien, fins que els politics ya havien ho festejat, i quan eixien del Te Deum i del convit venien per a continuar, tots junts pel carrer la Pau, i aixina fins al Parterre arribar.

- Pero aixo fa molts anys. Yo no ho he vixcut, i recorde que mon pare ho contava com en temps d'antany.

- Si fa molts anys, no te dic quants ne fa, perque no t'ho creuras.

- Mire ya es veuen les banderes.

- ¿I Vinatea? ¿A on està?

- ¿L'estatua del moro? La llevaren, recordava temps de derrotes, quan els moros manaven sobre mosatros.

- Pero Vinatea fon cristià, ell va lluitar pels nostres drets i gracies ad ell el nostre Regne es quedà intacte.

- Pot ser, no se tant d'historia, pero ara diuen que la font es veu mes gran.

- ¿I que fan eixos en Senyeres alli chillant?

- Volem vore nostra Senyera, per que sabem que la tenen ahi amagà. Pero les vostres donen llastima, si pareixen mes pronte draps.

- Mire alli dalt en la finestreta, a vore si la conseguixen ensenyar.

- Corre la policia, vinga bon home i faça's el despistat.

Mare meua quin susto, a pals se'ls endugueren, manco mal que yo no pareixia el seu acompanyant. Pero qui manarà aci, que mos neguen fins l'identitat?

Ara, ya soles no mes me queda un lloc per a anar, suponc que el Parterre encara estara igual. I aixina m'encamine no sense deixar de mirar a tots els costats. Aço es el futur, Carcels de formigo a on els politics decidixen per mosatros, policies que no deixen que quatre chics ensenyen la Real Senyera, fills que rebugen parlar la llengua dels seus pares i ciutadans sense consciencia ni identitat que treballen fins dumenge, com si d'un dimarts normal es tractara. Aço es el futur. Mes valia haver rebentat.

Mira aço es el Parterre, si, es aço. pero, eixa mata verda del mig... ¿a on està Jaume I?

Yo recorde que estava aci, just a on està esta mata verda tan gran. Aci n'hi havia un pedestal.

¡Com este!

A vore si puc vore mes amunt, tal volta estirant d'este tronc... Ahi està "... año MDCCCXC Valencia agradecida..." Collons i pensar que aixina i tot em cauen unes llagrimes. No tinguerem collons ni d'escriure correctament en Valencià este retaule. I pensar que per a poder fer l'estatua tingueren que desfer cinc canons i un obus que foren duts des del castell de Peniscola...

I aixina caic entre plors de rabia i tristea, entre cansanci i desesperacio. ¿Com ha segut possible Valencia que els teus fills no hagen sabut defendre't? ¿Quins interessos o beneficis veren en les terres veïnes per a renunciar a tu?

¿Com es capaç un fill d'abandonar a sa mare i manco sabent que si ho fa la pedrà fins sempre.? Quedat en mon cor ho Valencia i deixa que les fulles que tapen ta memoria moren al menjar el veri que passeja per les meues venes i de l'agror de la meua fel. Al sentir que podent ser tu la mes envejada hui patixes seent un infern.
¿Que haurà segut de tu, Aledua?