Del foc a les flames

Fa un temps, quan vivia prop de la montanya, solia arrimar-me tots els dies al meu roure. La veritat, no era meu, pero l'havia plantat mon yayo, i com si d'un regal o d'una herencia es tractara, me'l va regalar quan yo era menut.
- ¿Veus? este roure viura sempre, i de la mateixa forma que la llengua que parlem estarà entre mosatros, durarà inclus mes que les nostres tradicions i segurament vorà per fi com Valencia es Valencia.
Pero el meu yayo, que coneixia a molts militars, a molts policies, a llauradors, a mestres d'escola, a pintors, meges i escritors, no podia imaginar que existia en l'ombra un grup de gent manipuladora, falta de cor i sobre tot envejosa, els politics.
Recorde com cert dia, seent yo menut, mon yayo em va dur a Valencia, anavem de visita. En un 600 de color vert, que corria manco que un caragol, ma yaya al seu costat i darrere yo i una bona cistella plena de pastisets i mostachons, mamprenguerem el viage.
Recorde el cami com si tornara a viure'l, una pinada davant la torre d'Espioca dibuixava una curva d'un carril a soles, puix com casi tota la carretera soles n'hi havia un carril cap a Valencia i atre cap a Albacete. Quins temps.
Entrant per Ausias March, sense amets ni panteres rosa entrarem junt a l'estacio fins la plaça de bous, i una volta alli, a la dreta, just a on hui està el McDolnals, pero baix de la cera, mon yayo aparcà el 600 (si s'entera Rita d'aço), casi una hora i assentat damunt d'una especie de tela que subjectada en tres ferros formava eixe comodo assent, reflectien en ma cara el cansanci i l'agotament que suponia anar a Valencia. Pero la sorpresa era sempre entrar en el mege a donar-li els dolcets i arrimar-mos a Los Toneles a fer-mos uns calamarets i una Mirinda.
Recorde tambe eixe dia, que els pitits i els chillits abarrotaven els carrers del centre, uns joves en Senyeres demanaven "l'autonomia" volien que mos tornaren els nostres drets, que mos deixaren parlar lliurement en valencià. Recorde hui aquells cantics retumbant en mon cap "Juan Carlos, Sofia. ¡¡¡Volem l'autonomia!!"o "¡¡Llibertat, Amnistia  Estatut d'Autonomia!!"
No es res nou, que els chiquets s'assusten, i sobre tot vore passar junt a tu a gent en banderes cantant a veu desgarrada, com si d'un 9 d'Octubre o inclus un 15M es tractara no era habitual per a un chiquet de poble.
- Ho sabia, sabia que quan tu tenies tan d'interes en vindre hui era per alguna cosa. ¿I que fem en el chiquet?
- Ell ve en mosatros. Jose, es hora que sapies moltes coses, pero sobre tot es hora que sapies que ser valencià, no soles es naixer en Valencia o haver coincidit dins del teu domicili. Ser valencià es molt mes, es viure en valencià, es ser i sentir-te orgullos d'estar baix d'una Real Senyera i sobre tot es plorar quan veus alguna injustica cap a Valencia, cantar sense complexos el nostre himne, i com no, lluitar per ella com a mare, com a mare que t'ha vist naixer i te vorà ser home, home digne de ser i sentir-se valencià.
Quantes emocions, quants sentiment vaig viure eixe dia, quanta gent. Me pintaren les galtes en els tres colors del nostre Regne, "groc d'espiga, roig de sanc i per dalt pero sempre baix la corona el blau del cel"; me donaren una Real Senyera brodada que encara guarde en la tauleta del meu quarto, la veritat, no tenia corona, pero una franja roja juntava les barres dels reis d'Arago, en el blau de la victoria; pero sobre tot, vaig vore com Valencia lluitava per lo seu, sense por. De la mateixa forma que relatava durant la Guerra en França el frances Pierre Boudon "Hemos atacado Valencia y cuando nosotros esperábamos mollese nos hemos encontrado una resistencia sin igual. No hay en el mundo villa fuerte, castillo sin fortaleza que haya defensa más activa ni más opiniatre. Los valencianos se han defendido con honor y se han batido con una heroicidad sin par. Un establo es mi tumba..."
Quants anys i quants recorts. ¿Per que hem perdut eixes ganes de demanar lo que mos pertany?
Recorde tambe durant eixe periodo, altercats naixcuts en grupusculs antivalencians, gent que des d'atres territoris venien a ensenyar-mos lo que era ser realment valencià. La veritat, no es que yo ho recorde, pero difos entre els meus recorts i revivint anys mes tart gracies als ratos en que vaig poder fruir de mon yayo, em feren recordar i inclus replantejar molts moments de la meua infancia. ¿Quin dret tenen a decidir per mosatros uns simples furtandanes que si be han segut votats per tot un poble, sempre deurien rendir cortesia ad ell?
Ara, entenc el per que de moltes coses, ara reconec l'encert de molts sacrificis. ¿Era precis en 1984 celebrar per tot lo alt i en una plaça de bous abarrotada el 75 aniversari del nostre Himne? Puix si. Pero... ¿com es possible que el propi Joan Lerma, que tant odiava el nostre Himne acodira en la seua Cort a la plaça de bous a rendir el dit homenage?
Puix es senzill, per que el poble li ho va eixigir, i per que com a representant d'eixe poble, devia d'assumir les seues decisions.
Anys mes tart, difos dins d'una marea de gent, em trobava desfilant pel carrer la Pau, junt a mi mes de 500.000 persones clamavem a una sola veu per la nostra llengua, per les nostres tradicions i sobre tot per la nostra cultura.
Pero per a sorpresa de tots, i apareixent just quan la televisio estatal començava a desplegar les camares, o millor dit just en el moment en que despres d'un bon ratet escampant cables enchufaven les seues camares, apareixeren uns homens. Homens que sense dir res, entraren directament en els primers llocs, i agarrant la pancarta principal, a on es llegia volem una normativa valenciana, es feren la foto davant l'evident sorpresa dels demes assistents. Eixe dia marcaria la nostra vida, eixe dia, demostraren els nostres politics l'oportunisme i sobre tot, eixe dia fon el principi d'un mal somi.
No soles a partir d'eixe dia, els nostres governants començaren a governar-nos a esquenes del seu poble, si no que amagats i protegits per decrets illegibles i indessifrables, conseguirien fer-ho en tota la llegalitat i cobrar en acabant pels seus servicis, per enganyar i vendre al poble.
¿Quin preu hem tingut que pagar? Soles tanqueu uns moments els ulls, recordeu l'infancia, els temps en que parlar en el poble en valencià no era motiu de cap discusio, els temps en que qualsevol que fera un delit era jujat, eixos temps en que el poble decidia per si mateix, en que un govern del poble i per al poble mos ajudava a creixer i a reivindicar els nostres drets. Temps en que inclus la maxima autoritat (el rei) tenia que vindre a Valencia a donar contes als seus ciutadans, temps en que uns pocs jurats defenien i lluitaven per la llibertat del nostre poble. ¿Recordeu?
Hui les administracions estan carregades d'assessors, els ajuntaments que eren duts per dos persones que ho feyen tot a ma i ho tenien que enviar tot a Valencia per correu, han segut substituïts per decenes de persones, que sobre tindre ordenadors conectats a xarcies privades mos oferixen un pijor sevici, les diputacions ya no defenen el nostre Regne, ara ho fan les Conselleries, les que demanen consell a Madrit. Mentres en Madrit, ya no mos representa ningu, pero aixina i tot mos imponen retalls, imposts i per si aixo no era prou ara mos imponen passar totes les nostres festes a dilluns. I mentres, tots callem, el president de l'Estat preferix vore el futbol i tornar un Codex desaparegut a vindre encara que fora el dilluns següent a la final de l'Eurocopa, a Valencia a interessar-se per la catastrofe ocorreguda en les nostres montanyes. ¿Per que encara no ha vingut? ¿Per que els de TelePP estan de folga i no poden cobrir la visita en directe?
¿O es simplement per que callem, acceptem l'insumissio i seguim seent sanc d'orchata i suc d'anguila?
Hem passat del foc de la victoria, del foc de les nostres festes i del foc que en l'obscuritat de la nit allumena el cel de tots els nostres pobles, tant en festes com en dies de victoria, inclus del foc d'eixe quinquet que amenisava en moltes ocasions les reunions i sopars familiars a on tots podiem parlar sense por i podiem ser considerats membres d'una familia, i com no d'eixe mateix foc que eixia dels cresols dels nostres grans defensors que tenien que treballar en moltes ocasions durant la nit per a poder oferir els resultats durant el dia...; a les flames, eixes flames devoradores que no soles s'han menjat les nostres montanyes, si no que com una mistera quan calenta un tubo d'ensaig, van calfant-mos el cap i consumint poc a poc els nostres drets. Eixes mateixes flames que desoint la veu del nostre poble i desoint a les nostres autoritats llingïstiques, no mos oferiren cap possible debat sobre la nostra llengua, cap debat sobre si deuriem o no acceptar una atra codificacio diferent a la que mos impongueren, ni inclus sabent que l'atra codificacio (la que seguixen amagant a la gent o intentant cremar) fon aprovada per un gran consens, oficial, i precisament fon en ella en la que es va redactar el nostre primer Estatut; i lo pijor de tot, eixes flames que primer s'intentaren menjar la nostra llengua, per a mes tart menjar-se la nostra identitat i que finalment preten menjar-se les nostres festes i els nostres diners.
¿Per a que hem votat durant estos anys? ¿Per a que mos impongueren un Virrei des de Madrit, o per a que mos impongueren una historia des de Barcelona?¿Per a que una volta morta la nostra identitat mos acaben furtant aixo que precisament mos definix com a poble, les dates de les nostres festes mes significatives? ¿Per a que lluitarem en la transicio?,¿per a que la "suposta" democracia acabe en el nostre dia nacional en el dia del nostre renaixer com a poble cristia, que no va conseguir llevar l'anterior Regim, ni la Republica?
Un dia, com me dia mon yayo, Valencia tornarà a ser Valencia, per fi serà lo que els valencians vullgam que siga, ¿serà pronte o serà tart? Soles existix la resposta en les nostres mans, i ningu si no els valencians serem els responsables, i els que patim el temps que tardem en ser-ho.
Ningu si no els que no volen Valencia, o els que l'envegen, seran els que intenten evitar-ho.
Mentres yo seguire anant a vore lo que quede del meu roure, per que encara que hui presente ferides causades per les flames, com la nostra llengua, seguix entre mosatros i lo millor de tot, seguix erigit orgullos, desafiant no soles les envestides i flamerades del Ponent, si no que demostrant molt clar a la Tramontana, que si be en algun moment Llevant i Tramontana van units, ell soles la mou, es sempre el llevant el que decidix si la plou. El que rega la nostra fertil terra. Pero per damunt de tot, el meu roure m'ha ensenyat que es aci a on tenim les nostres arrels, es aci a on hem desenrollat les nostres costums, i si be algun dia algu a dut algun peu de terres alienes mostrant-lo com a salvador per a protegir i millorar els nostres fruts, sempre correm peril de que la TRISTOR acabe matant els nostres planters i fent desapareixer allo per lo que els nostres antepassats lluitaren, no soles per protegir-ho, si no per fer-mos-ho arribar eixa dolça fruta en el seu millor estat.
I aixina, hem passat del foc del renaixer i del futur a les flames de la desesperacio i del passat.
¿Tornarem a a ser dignes de ser i sentir-mos valencians?

El Baro de Corts

Des de fa uns anys, la Batalla de Flors de Valencia es l'acte mes important que definix la fira de Juliol de Valencia. Vore eixes carrosses plenes de flors passejant per l'Albereda, es tot un deliri. Vore com grans i chicotets riuen i es llancen clavellons un dumenge per la vesprada en conte d'estar refrescant en la plaja, diu molt d'esta festa.
L'any passat, tinguerem temps de fer memoria i d'ensenyar com el Baro de Corts, gran valencianiste, va dur la festa de Niza. Pero ferem un erro, i degut a la castellanisacio i posterior oblit de molts dels bons valencians, inclus en esta festa hem pogut trobar un erro prou gran. Conegut com Baro de Cortes, es repartixen tots els anys els premis a la millor carrossa, premi que tot carrosser ansia tindre en la seua estanteria, i pel que treballa durant semanes sense descans, rebent l'ajuda dels seus millors amics (no carrossers, clar) durant tot el dissabte dia i nit.
Pero precisament eixe premi amaga un erro, al que ningu ha prestat atencio, pot ser degut a l'oblit que patixen tots els grans valencians de la nostra historia i sobre tot a la falta d'interes mostrada pels nostres politics. Realment el Baro de Cortés no ha existit mai.

El titul correcte d'En Pasqual Frigola Ahis Xacmar i Beltran es el de Baro de Corts de Pallars, des del cinc d'Abril de 1858; de Roaya, des del vintiquatre de Novembre de 1865; i Senyor del Castell de Chirel, dels termes i despoblats de Buguet, Vinyoles, Els Ferrers, Otanel i Cabezoles, ademes de Senyor d'Agost i de Genoves; Senador vitalici del Regne des de 1867; Gentilhome de Cambra del Rei i Creu d'Isabel la Catolica.  Per lo que el premi en si, no deuria de tindre el nom de Baro de Cortés, si no el de Baro de Corts, ya que es el seu verdader nom i precisament es el nom del premi extraordinari de la Batalla de les Flors.

En Pasqual Frigola va naixer en Atzeneta del Maestrat, a on sos pares estaven passant l'estiu el dia vintiu de Juny de 1822.  Va ser batejat en l'iglesia parroquial de la mateixa Atzeneta dos dies despres, ficant-li com a nom Pascual Bailón José Antonio Ignacio de Loyola Francisco Javier Estanislao de Cosca Luis Gonzaga y ... Francisco Regis y de Asís Vicente Ferrer Ramón Tirso y Todos los Santos, i seent sa padrina la seua yaya Maria Beltran i  Jimeno.
En sa biografia, Joan Barberà el definix com a un home que portava una vida d'aristocrata molt superficial, pero que era persona molt amable i de grans ambicions lliteraries, especialment escrivint articuls periodistics. Ademes d'escriure alguna comedia, entre les que destaquen Juanito de 1875 i Recuerdos de caza de 1876.
Es va casar als 20 anys en Na Josefa Palavicino i Vallés, germana del Marques de Mirasol, un vintiu de Setembre de 1842. Na Josefa era coneguda per ser considerada la jove mes hermosa i elegant de l'alta societat valenciana.
Del matrimoni naixqueren quatre fills, Maria Josefa, Matilde, Pasqual i Carlos (qui va ser periodiste i politic, Diputat per Valencia en les Corts Generals 1891 i 1898, i Director General d'Agricultura, Senador vitalici i Vicepresident del Senat)
El Baro va ser tambe politic, seent membre del Partit Moderat, en 1856 fon nomenat diputat provincial pel districte de Torrent, diputat per Moncada 1858 i 1860, i diputat a les Corts Espanyoles de 1857 a 1867  quan va ser nomenat senador vitalici, cessant degut a la revolucio de 1868, a on va ser destronada Isabel II.
Degut a la revolucio i una volta demanada la cessio de senador vitalici, anà a Paris, a on es va ficar al servici d'Alfons XII. D'a on tornaria en 1870.
Quan deixà Valencia en 1858, no soles deixaria i anyoraria el nostre Regne, puix just eixe mateix any, moriria en Valencia la seua dona, Josefa, als 30 anys, deixant quatre fills  (dos filles i sos fills), seent la major Maria Jose de quinze anys i el mes menut Carles de deu.

Pero una volta establit en Madrit en 1860, va coneixer a la valenciana N'Ana Paulin i de la Peña, si no bella com Josefa, sí molt culta, que a l'estil frances (segons segons publica En Joan Gil) reunia en el seu palau una pleyade de literats i artistes, que feyen les seues tertulies famoses en la cort. En qui es casaria dos anys mes tart.
A l'entrada en Espanya d'Alfons XII, el Baro, que es mantenia de nou dins del Partit Moderat, va ser nomenat director de la Gaceta de Madrit, i administrador de l'Imprenta Nacional, llocs pels que es faria encara mes famos, ya que tant ell com la seua dona Ana publicarien diversos articuls tant en la Gaceta com en diverses revistes i diaris de l'epoca.

Pero tornem a Valencia, ya que al ser els dos valencians i amants de la cultura, tant el Baro com sa muller, durant les seues estancies en la capital del Turia es reunien en la flor i nata del panorama cultural. I damunt gracies a les continues tertulies oferides en casa dels Barons, arribaren a ser tot un referent cultural. Tots volien assistir a les tertulies en el palau dels Barons.
Aixina, i gracies a l'amistat que l'unia a Teodor LLorente i a Escalante, es va fer soci fundador de lo Rat Penat, encara que no aparega en la foto inaugural de 1878 per trobar-se fora per motius de treball. Pero aixo no impediria que dos anys mes tart en 1880 la seua dona Ana fora nomenada Regina dels segons Jocs Florals de Lo Rat Penat. Un Rat Penat que no dubtaria en nomenar-lo president el nove en 1887.
Durant esta presidencia tingueren lloc dos fets prou importants, per una part un acte commemoratiu de la mort de Vicent Boix, a on va fer el parlament Blasco Ibañez exaltant tant la Republica com les glories valencines. I pot ser l'acte mes important pel qual hui hem fet este articul, puix durant la fira de Juliol de 1888, s'iniciaria el festeig de la Batalla de Flors promogut com ya sabem pel propi Baro de Corts.
Pero ademes, durant eixa presidencia, Lo Rat Penat va contar en la directiva en noms de mes prestigi valencià de tots els temps contant en Escalante, Bonet Alcantarilla, Martinez Aloy, Blasco Ibañez, Iranzo Somó, Llombart, Salvador Giner, Cebrian Mezquita, Llorente i Puig Torralva.
En 1891 i en acabar la presidencia Luis Cebrian es va nomenar de nou president al Baro, pero ya vell, va vindre a viure al seu Palau del Portal de Valldigna, pero poc va poder fer, vell i malalt, mori el tres de Març de 1893.
Espere que ara, una volta que tots sabem la seua historia i que per fi tots coneica'm al personage, per fi enguany pugam dir-li definitivament al premi extraordinari de les carrosses de la Batalla de Flors pel seu nom i celebrant en ell la gracia de tan insigne personage valencià, li digam

BARO DE CORTS.
No Barón de Cortés, que en aixo de canviar inclus accents, mos teniu mes que fartets

De tu a tu. Manolo Latorre

Dir que gracies a tu em vaig fer valencianiste, seria sobre tot hui oferir-te el millor homenage, i la millor alegria que en un dia tan senyalat se li pot donar a ningu. Pero pecaria de mentiros, i tu millor que ningu saps que el valencianiste naix, i no se fa.
Pero si te diguera que gracies a tu he descobert a part d'un apassionant mon a on tots som germans i lluitem per defendre a nostra mare, la resistencia. Segur que te feya brollar un chicotet somriure.
Ya se que hui tots van a recordar-te la teua trayectoria, que segur que algu te fa plorar, es lo que tenen estos actes. I que en mig tens que tindre alguna sorpreseta de les joventuts. ¿A que no soc l'unic que sospita? Pero yo no soles t'escric per a recordar-te lo que has fet, que segur que ho has fet ficant el teu pensament i el teu cor en Valencia. Yo t'escrit tio, per que sempre m'estas dient que si podria escriure alguna coseta sobre algu, sobre un atre, sobre aço, sobre allo... Val tio puix hui que no m'has dit res, escric sobre tu ¿que te pareix?
Si forem panques (Deu mos salve) segur que te faria un oda a TU, explicant com en un maravellos dia baixares del cel, dalt d'un cavall blanc i li jurares llealtat a Fariseu tres i quatre, virrei de Catalunya en Valencia... ¿T'imagines? Si algun dels seus subdits tinguera soles la mitat de personalitat que tu i la mitat de collons...
Coneixer al Manolo president, es facil. Si analisem l'historia de Valencia des de la transicio fins a hui, segur que darrere de cada atentat, de cada insult o de cada ofensa a Valencia apareix per algun costat la defensa teua i del Grup, per que eixe Manolo president es Grup d'Accio. No podria concevir el Grup sense tu, baixant els fums, parlant en paciencia en tots, pero sobre tot quan en mig de cada guirigall, un home bondados, en cara de bona persona diu prou i demostra la seua valia. Demostra que la protesta es necessaria, que no se pot viure d'esquenes als problemes, i que sobre tot, l'amor per Valencia no està renyit en l'amor cap als demes, l'ajuda als mes necessitats, per que coneixer a Manolo es coneixer al GAV.

Dona igual el dia que siga, que es 9 d'Octubre, puix primer lo primer, rendir honors a nostra Senyera, acompanyant-la per tota la provesso, i sobre tot homenajar a Jaume I en companyia de tota la gent del GAV, ompli d'orgull. Pero vore que despres de la provesso, en arribar al Grup eres el primer en ficar-se el devantal, el que disputa en Nacho per vore qui dels dos fa millor la paella que despres mos anem a menjar tots. I pensar que molta gent en manco valia estaria assentada esperant a que el serviren. Pero aixo no va en tu.
¿Com un home aixina s'estranaya quan els mes jovens el tenen com a referent? Quan el volen com a pare. Si es que teu mereixes tio.
Se, per experiencia propia, que viure fora dels postulats que mos marquen els invasors i els politics dels genolls blancs es dificil, pero no m'imagine com seria si damunt fora yo el cap dels que s'oponen a rendir-se, dels que seguixen guardant en sons cors l'esperança i sobre tot els que demostren tots els dies que Valencia es molt mes que Bankia, que les gavines del PP, molt mes que un poble de meninfots, molt mes que gent esperant a vore qui li envia una subvencio per a posicionar-se o per a allistar-se a les files d'uns o atres. ¿Com ho fas? ¿Com eres capaç d'aguantar-mos tots els dies, de estar en tots els actes, de acodir a totes les reunions siga de qui siga, de estar darrere de cada protesta...? Pero sobre tot ¿com t'aguanta la teua dona?

Conta l'historia, que un bon dia, una personeta estava en el panterre. Havia anat en els seus pares. Era un chiquet de careta redoneta i pantalons curts. Un chiquet que va creixer entre els dumenges del panterre, entre conferencies i albades. Pero sempre baix l'atenta mirada de Jaume I.

Seguix contant l'historia que un dia eixe chiquet va creixer, i en ell se conjugaren la fe en els seus companyons i les bones intencions. Que just en la medida necessaria es mesclaren en l'orgull de ser i sentir-se valencià i en l'importancia que en cada home deu d'ocupar el demostrar la veritat. Pero per damunt de tot aixo el deure de defendre eixa veritat i la seua historia.
Pero esta historia està inacabada, puix encara que el chiquet de careta redoneta ha arribat a ser home, i mos ha guiat fins aci. Encara que eixe chiquet hui siga el president del GAV. L'historia deu continuar. No pots perdre eixa força, l'historia mos recolza. No baixes mai la guardia.
No siga que des de Ponent o Tramontana vinga junt a l'aire una maleta plena de billets, que siga capaç de transformar Oronelles en "gavines", Rats en ratolins, traïdors en salvapatries o politics en culturals assessins.

Quan els chiquets rinyen o estan en desacort, els adults sempre intenten reconciliar-los. Les emocions dels mes jovens son mes maleables (i d'aixo els panques saben molt), pero mediar en mig d'adults, de gent que guarda certs rencors, no es tan facil. Arribar a persuadir-los per a fer les paus es casi impossible. Pero un costat de tu, ho fa possible, fa possible inclus juntar jovens i majors i fer-los l'ultim dijous de mes compartir una conferencia que discutixen en acabant mentres fan la picadeta.
¿Encara penses que no tens merit?¿Que no t'ho mereixes? I damunt el mateix dia en que entrà el Sit triumfal en Valencia

Fa dos anys, si mal no recorde, vaig dir que de major voldria ser com Pepe Alba, i ho ratifique, en tot el meu cor i ple de sentiment. Pero tampoc m'importaria tindre un fill Manolet.

Les paraules mes cares del Mon

De chicotet, solien fer un anunci tots els Nadals, que la veritat, m'agradava prou, era un lingot d'or (sempre he sigut modest) i l'acunyaven en una banda roja en sagell, i eixia una veu en Off dient, 1880, el turro mes car del Mon. La veritat, no l'he provat mai, pero si algu estos nadals te dos tauletes i me vol canviar una per alguna de les casolanes que tinc yo tots els anys, puix parlem i fem el canvi, a vore si es de veres i el per que de tan car producte, que per cert es valencià.
Pero be, anem a lo que estavem. ¿Mai heu tingut curiositat per saber realment quin alcanç han tingut les aportacions "desinteressades" en contra del valencià en el nostre Regne? ¿Mai vos heu preguntat quin pot ser mes o manco el preu que com a bon economiste ha costat introduir una paraula antivalenciana en el nostre vocabulari? Puix el dijous, Adlerta i yo mos ho preguntarem.
Imagineu-vos que contarem realment en els diners que han invertit i subvencionat tant des de Catalunya directament, com des de l'Estat i des de la nostra propia Generalitat per a inculcar en la societat un numero de barbarismes antivalencians per tal de demostrar que realment parlem la mateixa llengua. I que fiquem com a principi, encara que tots sabem que ya en els finals del 1800 es concedien favors i ajudes a escritors valencians per a que publicaren en catala.
Puix be, com realment no contem en totes eixes fonts, i com les que contem son simplement una minima part de lo que realment s'ha invertit, anem a provar per mig d'eixes cantitats i basant l'estudi des de 1932 en quin ha segut el preu a pagar per cada paraula que mos han volgut ficar, dividint a parts iguals entre les paraules que mes han entrat dins la societat, i les que mes s'han intentat impondre, per mig de propagandes i publicitat subliminar.
De les paraules que mes han calat dins la nostra societat, ne tenim: Despres (que ha substituït casi practicament al en acabant valencià, pero que ultimament va quedant-se en desus); Vacances (tot un classic de la catalanisacio, que en estos ultims anys li ha guanyat molt de terreny a vacacions, encara que no ha conseguit desbancar-lo); Esport (un classic tambe, que ha acceptat la societat mes per culpa de l'anglisisme Sport, que pel supost catalanisme); Disposar ( que preten eliminar pero sense conseguir a Dispondre); Suposar (que intenta lo mateix en Supondre); Esborrar (que pareix que vullga calar entre els mes jovens, pero que s'oblida rapidament al parlar) i anem a deixar dos mes, per si la gent les recorda i yo les he oblidat.
Pero existixen atres que no han calat tant, o gens i que es seguixen ficant per a que la gent intente gastar-les, les mes famoses podrien ser: Amb (que seguix resistint-se sobre ser la paraula que mes han intentat ficar);Estimar (en la forma que preten substituir al tendre voler o amar); Gaudir ( que ha vist com el castellanisme disfrutar li ha arrebatat tota esperança); Tothom (paraula grotesca i antiga que gastaven tant catalans com valencians, com castellans, per a referir-se a tot home (i la Aido sense modificar-la per tothomodona)); Gespa (que junt a Escaire han segut els barbarismes liders de les retransmisions deportives); Escaire (Un atre anglicisme, que per contra d'Esport, no ha tingut exit, pero si propaganda); Aleshores ( pot ser siga el mes aburrit per el valencians, no soles no ha calat, si no que junt a Doncs formen part d'eixes paraules que esmussen i te fa canviar de canal); Doncs ( que preten derrocar al Puix); I Empar o Desempar (que es la paraula que mes odia a hores d'ara Valencia sancera, i que me dona conciencia, puix no puc deixar de pensar en eixes pobre chiquetes a les que sa mare los ficà en son dia el modern Empar o aquelles que el canviaren pel castellà Amparo, oblidant que en Valencia sempre ha segut Ampar).
Puix be, en total tindriem unes quinze paraules, buc insignia del pancatalanisme i com no de la "normalitzacio". Pero ¿que n'hi ha darrere d'estes quinze paraules?
Darrere d'estes quinze paraules n'hi han huitanta anys d'adoctrinacio, huitanta anys de faena d'una gent que ho a intentat tot per impondre'ns el catala en Valencia, huitanta anys sense parar de treballar, i huitanta anys rebent diners per a no fer-ho, i per a convencer a nous vinguts a fer-ho. I clar, poder contar ara en tots els diners que han segut necessaris, seria descabellat, puix no serien hui realistes les dos mil pessetes que enviaren des de Barcelona, els amics del Pais per a "ajudar" mampendre La Taula de Lletres Valencianes Carles Salvador i companyia, no es podrien reflexar hui en dia, puix soles representarien 12 €uros, per lo que intentare basar-me en les senyes que tinc dels ultims anys, deixant els passats.
17 millons €uros 1999-2009 ACPV de la GenCat; 400.000 € Govierno de España 2010; 495.000 ACPV de la Gen Cat per a l'any 2010; 297.000€ de EV i 295.000 ACPV decembre 2010 GenCat; 30.000 € finals 2011 GenCat; tindreim un 18 millons i mig, i tot aixo, sense contar en els mes de 42.000.000 € que mos costa ya el jornal dels membres de la AVLL, les subvencions rebudes des de la Generalitat Valeniana 15 millons €, i l'ultim millo € per a finalisar per fi el gran diccionari valencià.Que units a les subscripcions de molts ajuntaments a les seues revistes i editorials, i els llibres que han venut en les nostres escoles tant per a ensenyar, com per a la llectura formarien un entramat de mes de 50 millons d'€uros en els ultims 13 anys, ¿Una cantitat important, veritat?
Puix be, ara tenim que el pancatalanisme ha gastat mes de 50 millons(que se podrien doblar actualisant les anteriors ajudes segons el nivell de vida), i 80 anys (que com els diners, sabem que ne son molts mes) en conseguir que adoptaren dins del nostre diccionari.

¡¡¡¡6 Paraules!!!!

Lo que supondria una inversio de 8.333.333,34 € o siga uns huit millons trescents quaranta mil €uros i uns 13 anys per paraula.
Pero aixo no es tot, resulta que la paraula Esport, no es realment catalana, si no que es un anglicisme, que hem adoptat tant per part de Catalunya, com de Castella, com d'Anglaterra, de França o inclus des d'America, lo que mos podria fer que rebujarem la seua implantacio unicament des del pancatalanisme, que copia inclus el nom angles en la seua revista mes deportiva, o de la mitica francesa Le Sport; i la paraula vacances es francesa, i ha anat unida sempre a la moda coenta del COOL i els afrancesats que tambe l'han fet seua durant eixes estancies en França durant les veremes, o les faenes en les ciutats, d'a on molts d'ells han vingut ya jubilats. La paraula esborrar, no ha conseguit frauar de moment, i com hem dit ans, es torna a oblidar, encara que durant l'etapa escolar, va aumentant el numero d'adeptes ad ella. I aixina tambe podreim rebujar el despres, que castellanisà en son temps al valencià arcaic despuix i que Fabra acceptà pensant que era tot un descobriment anticastellà, i per oblit de l'occità i frances "aprés" en desus en la Catalunya castellanisada del seu temps.. Deixant els arcaics disposar i suposar, com als que realment han tingut una vinculacio directa en el catala, pero que de la mateixa forma, provenen de l'occità, i tambe foren en certa manera arcaismes valencians. ¿Podria tindre alguna cosa que vore el seu paregut en l'angles suppose?
Puix molt be, la meua mes sincera enhorabona al pancatalanisme, en 80 anys i gastant-se uns 50 millons d'€uros heu conseguit que tornem a gastar dos arcaismes, un castellanisme, un galicisme, un anglicisme, i que per uns moments durant l'etapa escolar molts dels nostres menuts gasten una paraula catalana heretada de l'occità. Sense conseguir per aixo, que hagen desaparegut les formes valencianes, que encara molts seguim gastant i preferint ad estes.
¿Son o no estes les paraules mes cares del Mon?
I aixo soles en el lexic, ni que dir que encara faltaria el fonologic i el morfosintaxic.

P.D.: En fi, anime des d'aci al pancatalanisme a que seguixca intentant impondre'ns paraules, ya ho heu conseguit casi, de mes de mil paraules diferents entre el valencià i el català, ya heu conseguit que alguns, no tots, ne gastem 6, i total heu tingut que invertir 80 anys i uns 50 millons d'€uros. Vinga, ya ho teniu casi. Per manco s'escomença.
Yo calcule que en uns 200 anys mes i uns 2.000 millons, conseguiu inclus que germinem les L.
Gracies germa.

Qui oblida el seu passat...

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d'Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l'estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l'amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s'han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d'eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l'erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l'oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d'unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l'acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l'acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre's medides entorn ad estes plantes.Medides que s'anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d'una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un "Pla de Sanejament Financier Siderurgic" arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n'anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l'empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L'informe, es va fer i es deuria d'entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l'informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l'informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l'informe arribaria en la tercera part, l'informe que acabaria d'entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d'acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d'Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l'Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l'informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d'Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l'estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d'Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d'esperar i davant la sorpresa d'Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l'eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l'idea d'una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d'ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s'afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d'Espanya. I mostrant aixina l'engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l'erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d'una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d'or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l'Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l'asturiana. Pero ¿I que passà en l'asturiana? Puix l'asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d'una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d'acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l'entrada en Europa seguixen comprant l'acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l'asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l'Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d'uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l'informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l'alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d'America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s'embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d'educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d'Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l'Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l'historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.

Sempre mos quedarà Vivers

Fa un temps ya molt llarc, vaig coneixer a un grup de gent, gent que lluitava per Valencia, gent que volia ajudar sense importar-li qui anava a figurar, gent humil i senzilla que amava Valencia i sa cultura, i no li importava furtar el temps que disponia per a estar en la seua familia per estudiar i defendre Valencia.
Pero els temps canviaren, i poc a poc esta gent va anar deixant tan apassionant treball, per diverses raons. Uns, ho feren per que pergueren l'ilusio, atres, deixaren el cami per motius de salut, pero majoritariament tots seguiren des d'algun raconet del Regne recollint i ajudant a millorar el nostre Regne. El no voler figurar, es va convertir en una creu. I aixina molts desaparegueren deixant un gran buit, i atres moriren deixant un gran monto de papers dins d'unes caixes que encara guarden en l'andana. ¿Que ha segut d'ells?

Hui, davant un panorama trist i misser, molts recordem quan anavem a sentir les seues charrades, eixes charrades en que mos explicaven lo que havien trobat, lo que havien conseguit durant llarcs anys de faena. Pero aixo ha quedat ahi, qui no recorda quantes hores es pergueren ensenyant als mestres a escriure i parlar valencià, per a que en acabant el sistema politic enviara ad estos mestres a casa. ¿Per que? puix no tenien coneiximents de catala, i aixina no es podria començar l'adoctrinacio en Valencia. ¿recordeu eixes nits, com dia Fullana, en que se cremaven cresolets o en que es gastaven les peretes?. Hui soles mos queda Vivers.
Fullana que fon un home lluitador, mamprenedor i sobre tot un gran amant de la nostra dolça llengua valenciana, te el seu bust en Vivers, bust que va pagar el Grup d'Accio Valencianista, com el te Constanti Llombart, o el mateix Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber), o inclus l'ilustre Roque Chabas.
Pero el tindre el bust en Vivers, ¡es una contradiccio!

Vivers representa per un costat l'esplendor de la Valencia floral. Alli era a on estaven els jardins del Real, i el Palau Real. Alli va ser a on en 1333 Vinatea va defendre els nostres furs. Pero, al mateix temps, alli es a on descansen els rests d'eixe Palau, inclus alli es a on perguerem el nostre esplendor.
Gracies al sabotage i a la mala gestio dels nostres governants, el Palau va ser derruït, sabotejat i sobre tot bandolejat pels que es feyen dir fills de Valencia. Pero no tot es va perdre, i les enrunes que quedaren foren enterrades en dos chicotetes montanyes que duen per nom, el del heroic general que va defendre Valencia durant la Guerra d'Independencia.
I aci comencen les contradiccions, puix precisament damunt d'estes montanyetes, fon a on degollaren al General Francisco Javier de Elio, per lluitar contra els lliberals, en favor a l'absolutisme del Rei. Seent el propi Rei Ferran VII,qui ordenara sa mort en el Garrote vil, i eixecutat pels seus propis companyons d'armes. Un home que lluita pel seu rei, que ho dona tot per ell, es ajusticiat per fer-ho. ¿Vos sona?. Pero lo pijor de tot, un home que lluità en contra de la lliberacio i a favor de l'absolutisme que mos imponia el Rei, i damunt des del Regne mes lliberal d'Espanya a on justament aci en este mateix jardi, o podria ser uns metros mes cap a l'est, Vinatea va defendre els nostres furs en contra d'un atre Rei, te una estatua erigida dins de Vivers. ¿Pot n'hi haure mes inconsciencia?
I aixina damunt les enrunes amontonades del Palau Real, tenim a un absolutiste, que al mateix temps va perseguir als que vullgueren de nou demanar els nostres Furs per al nostre Regne, ¿Per que? Perque ordenà amontonar totes les enrunes en 1814 per a cobrir-les de flors. Que bonico, en conte de manar tornar a alçar de nou el Palau. Puix ala, te fem un monument.
I aixina, els nostres ilustres que tenen el seu bust o la seua estatua en Vivers, gent de sobrada valencianisa i lliberals perduts, tenen que compartir espai en este home que mos va enterrar del tot el nostre Palau Real i damunt va ficar floretes per a que estiguera mes bonico. Alli tenim ademes, immortalisat lo que a Valencia, algu en son dia pensà, que li sobrava.Quina destrellatat.
En fi, hui seguim adorant misteriosament als absolutistes, als que miren per ser protagonistes, i als que se venen per quatre chavos al primer que los fa una guinyada d'ull. Ad eixos que mos donen ordens des de Madrit, o des de Catalunya, o lo que es pijor, als que les complixen, oblidant als lliberals, als que no els ha agradat mai ser protagonistes, als que ho han fet tot de cor. Seguim guardant enrunes en conte de tornar a alçar les glories. I aixina mos va.
Hui hem perdut tots els nostres drets, arrere queden els nostres drets recollits en els nostres Furs, el dret a ser lliure, el dret a defendre els nostres interessos (amagats dins d'unes lleis illegibles), el dret a que les lleis estiguen en la llengua del poble, el dret a que cada u siga amo de sa casa... Arrere tambe quedaren l'esplendor dels nostres pobles, l'agricultura, la llana, la seda, i tantes i tantes mes coses que mos han arrebatat els absolutistes. Arrere quedarà per al recort l'esplendor dels nostres artistes que defengueren la llengua valenciana per tots els racons del Mon, i aquells que moriren esperant que Valencia despertara en un Sol novell. Arrere quedaren tambe la taula de canvis, signe inequiboc de riquea, que mos ha segut arrebatada i furtada de les nostres mans per politics corruptes, que ademes rebran uns jornals destarifats per tan insigne traïcio, que no los facen tambe una estatua en les montanyetes d'Elio.
I mentres el poble, ay el poble... Seguix dormint en un fals somi, del que te por de despertar. I precisament eixe despertar serà cru, pero serà. I quan siga massa tart, eixe despertar no servirà per a res, puix des de Ponent i Tramontana mos envien l'aire que alça la pols dels camins que volem seguir i l'aigua que cau sempre just els dies que no fan escola. Per aixo es precis despertar, respirar el Llevant, tan nostre, que mos carrega de vitalitat, que mos dona aigua en dies secs, frescor en dies calits i calentor en eixos dies llarcs de Ponent.
Algun dia tornarem a vore renaixer eixe Sol novell, tornaren a juntar-nos tots a una veu, tornarem a reviure les nostres glories i sobre tot, tornarem a ser valencians.
Pero mentres, sempre mos quedarà Vivers, a on gent valiosa i lluitadora desperta tots els dies entre enrunes i absolutisme, entre odi i dolor. Esperant que per fi algun dia, algu puga dir recordant-los, que son dignes de ser valencians.

Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

Que chicotet que es el Mon

Si, no es ningun misteri reconeixer que el Mon, es molt chicotet, mentres yo seguixc buscant la forma de conseguir vore Aledua des de la finestra de ma casa, atres intenten buscar en ella als seus habitants, mentres yo seguixc buscant la forma d'ajudar en lo que puga a tots els que meu demanen, atres seguixen encabotats en destruir tot lo que sone a valencià, per a canviar-ho a catala o castellà i adoctrinar mes i mes a la gent. Pero lo mes curios de tot es que anant per camins tant distints, pero tan units per les circunstancies, moltes voltes mos juntem, coincidim, i no mos donem conte que tal volta, el ser tant tancats es el primer erro que mos traïciona com a poble.El dogma contra el sentit comu.

L'humanitat ha caminat molt des dels seus principis, primer era casadora, despres es va convertir en ganadera, per a abraçar l'agricultura mes tart. Pel mateix motiu, primer forem nomades, viagers que buscaven els seus menjars, per a ser mes tart sedentaris, pero el Mon canvià, i mos hem tingut que adequar ad ell seent al mateix temps nomades com sedentaris. Nomades es lo que ultimament pareix que està mes de moda, puix sobre tot per als que conseguixen acabar despres de durs anys de carrera el esperat titul, com per als que han treballat durant molts anys en qualsevol lloc, i hui es veuen abultant la mai desijada cua del Paro. Eixa vida nomada en busca d'alguna forma de conseguir a on siga per fi l'esperança de poder viure i de poder tornar a voler fer-ho, de poder per fi demostrar la valia i de poder per fi estar orgullos de tornar a fer-ho... En fi eixa es per desgracia hui la vida que mos ha tocat viure, somesos a lleis idignes, lleis dictades pels nostre governants, que fan del nostre Regne el pijor lloc per a viure de tota Europa. I es aci a on podem comprendre, de quina forma, els nostres antepassats tingueren que emigrar a terres cristianes, segurament ho feren en grups reduïts, puix realment la vida ans de que els musulmans vingueren tampoc era un cami de roses.
Els nou vinguts, ademes, respectaren el cristianisme, pero oferiren molts i molt vistosos premis als que es convertiren. Els oferiren la llibertat, el deixar de ser esclaus, els ensenyaven a llaurar la terra, els oferien cultura..., i tot a canvi d'un simple gest, tot a canvi de fer-se musulmans, de dejunar quan ells ho manaren, un mes llunar, en conte de quan manaven els religiosos cristians durant quaranta dies, de treballar en els seus camps en conte de fer-ho en els dels seus amos, i per ultim, de pagar als senyors musulmans en conte de fer-ho als cristians, en l'alicient que els musulmans cobraven manco imposts. Pero no per aixo els cristians serien expulsats, assessinats, ni abandonats en alta mar, no. Els que volgueren seguir com a cristians deurien pagar el gizya i el jarag

Pero tot no dura per a sempre, i vingueren els cristians, els que es convertiren, recuperarien els seus bens, i els que per alguna d'aquelles volgueren abandonar el nostre Regne, serien acompanyats fins a on s'acabava este, o siga fins a Denia, pero novament es varen conquistar despres de set anys, segons lo pactat . Per lo que la majoria d'esta gent es va quedar a viure en el nostre Regne, uns canviant de religio per a mantindre els seus bens o la majoria, atres seguint eixercint la seua religio fins a que foren expulsats en 1609.

I aci be lo millor de tot, durant eixes epoques, vingueren repobladors dels dos bandos, uns eren moros i atres eren cristians. De la primera conquista, encara que no se tenen senyes segures, podriem estar parlant d'un increment de la poblacio entorn al 10%, mentres que en la reconquista, o siga en la sempre llorejada repoblacio cristiana, no passaria d'un 5% lo que aumentaria la poblacio Valenciana en esta epoca.
Pero clar, ¿com se pot viure en un mon arabisat?, ¿Com se pot afirmar que realment els nou vinguts eren poderosos mestres que ensenyaven la llengua a tots? i aixina fins a cincuanta podrien ser les preguntes que continuament assolen els caps dels pobrets valencians. Puix molt facil, els nou vinguts, que en sa majoria eren llauradors duts per a repoblar els camps. O en el millors dels casos, gents que venien en busca d'eixe paradis que no tenien en els seus llocs d'orige per estar lligats a treballs esclavisats, com be pot constatar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que per atra banda, ademes de demostrar que en Catalunya els llauradors seguien seent esclaus, demostra que ho continuaren seent, puix els que se sublevaren durant aquells anys, tingueren que pagar car la seua sublevacio, lo que va fer que, al contrari que en el Regne de Valencia, els llauradors catalans (payesos), seguiren sense tindre cap dret, mentres els valencians no soles ne tenien, si no que damunt els que eren valencians podien ser nomenats Jurats i defendre carrecs publics.
Pero aixina i tot, yo me pregunte per a mi. ¿Qui creeu realment que vindria ans en una hipotetica repoblacio, els descendents dels valencians que tingueren que fugir, i que havien sentit en mes d'una nit als seus mes majors histories sobre la terra valenciana, sobre la seua riquea ..., o els payesos de remesa catalans que no havien vixcut mes que esclavitut i no sabien realment si serien enviats a Valencia per a servir de nou com a esclaus o per a rebre algun dels molts castics als que estaven acostumats?
Per que hem de ser conscients, i mirar realment que la majoria de repobladors que va fer cridar Jaume I, son els de Lleida, que hui son catalans pero que en eixe moment eren aragonesos. ¿Cabria alguna suposta emigracio Valencia-Lleida despres de conquistada Valencia pels moros? La veritat, es que no soles es provable, si no que podriem considerar-ho inclus un fet.

En fi, seguint en eixe sistema nomada, que tant mos caracterisa, encara que hui pareixca que l'hem perdut, degut en molts casos a la falta de treball i d'ingressos, tampoc es d'estranyar, que si be en acabant, durant l'expulsio dels moros de 1609, poguera ser cert una possible immigracio de llauradors catalans, castellans i francesos(Occitans), puix els aragonesos patiren casi lo mateix que mosatros en eixa expulsio per lo que no pogueren cobrir del tot eixes terres buides, eixa imigracio tampoc haguera pogut aportar-nos cap llengua, puix des del 1276 els nostres Furs ya estaven traduïts a la llengua del poble, i precisament durant el 1600, fins a fer-se oficial en 1707 pel Decret de Nova Planta, la castellanisacio de les nostres administracions havia començat a ser un signe inequivoc de sumissio cap a Castella. Mentres la nostra dolça llengua Valenciana, ya havia segut reconeguda en el Mon sancer per tindre un sigle d'Or un sigle abans, sigle d'Or a on reconeguts autors citaven escriure en la llengua del poble, no tan diferenciada a la de l'actualitat.

Sempre s'ha dit, que l'historia diferix lo suficient depenent de qui la conta, pero mai ha hagut, soles baix el Fascisme i l'Inquisicio, un dogma que regira esta historia i la fera mes verdadera que una atra, puix molts dels mes prestigiosos cientifics i historiadors han tingut que renyir i inclus ocultar-se de l'Inquisicio per diferir dels seus pensaments, seent hui en dia, estos, precisament els plantejaments que mes s'ajusten a la realitat. ¿Redordeu La Terra es Plana?

Un dia passejant per Trieste (zona del Friuli-Venecia Julia en Italia) vaig parlar en un home major, que me va contar l'historia de Pinocchio, un Pinocchio un poc diferent al de Disney, pero que me va agradar molt. Quan acabà l'historia est home em va sorprendre en una ensenyança, moraleja dirien els castellans, que me va deixar un molt bon gust de boca. "Si Pinocchio haguera vixcut realment i li haguera contat ad algun amic que quan ell contava una mentira el nas li creixia ¿Creus que l'hagueren cregut?
Per que al dir la veritat, el nas no li haguera creixcut".
En fi, per als Pinocchios que es pensen posseïdors de la realitat absoluta i per a tots aquells que com yo seguixen creent en una atra, vos deixe per a finalisar una senya que segur que mes d'u ha vist alguna volta, pero que segur que mes d'u no ha sabut dessifrar mai.
La ciencia son fets; de la mateixa forma que les cases estan fetes de pedres, la ciencia està feta de fets; Pero un monto de pedres no es una casa, i una coleccio de fets no es necessariament una ciencia Henri Poincaré. Matematic, cientific teoric i filosof cientific frances. (1854-1912)
El mateix Poincaré en les seues conferencies afirmava, que si no se tenen comparats els dos punts de vista d'un mateix tema, no se poden mai aprovar els termes de ningun punt per molt cientific que este parega.
¿Penseu lo mateix?

Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre