Qui oblida el seu passat...

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d'Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l'estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l'amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s'han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d'eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l'erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l'oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d'unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l'acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l'acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre's medides entorn ad estes plantes.Medides que s'anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d'una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un "Pla de Sanejament Financier Siderurgic" arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n'anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l'empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L'informe, es va fer i es deuria d'entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l'informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l'informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l'informe arribaria en la tercera part, l'informe que acabaria d'entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d'acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d'Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l'Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l'informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d'Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l'estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d'Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d'esperar i davant la sorpresa d'Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l'eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l'idea d'una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d'ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s'afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d'Espanya. I mostrant aixina l'engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l'erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d'una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d'or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l'Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l'asturiana. Pero ¿I que passà en l'asturiana? Puix l'asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d'una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d'acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l'entrada en Europa seguixen comprant l'acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l'asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l'Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d'uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l'informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l'alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d'America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s'embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d'educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d'Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l'Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l'historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.

Sempre mos quedarà Vivers

Fa un temps ya molt llarc, vaig coneixer a un grup de gent, gent que lluitava per Valencia, gent que volia ajudar sense importar-li qui anava a figurar, gent humil i senzilla que amava Valencia i sa cultura, i no li importava furtar el temps que disponia per a estar en la seua familia per estudiar i defendre Valencia.
Pero els temps canviaren, i poc a poc esta gent va anar deixant tan apassionant treball, per diverses raons. Uns, ho feren per que pergueren l'ilusio, atres, deixaren el cami per motius de salut, pero majoritariament tots seguiren des d'algun raconet del Regne recollint i ajudant a millorar el nostre Regne. El no voler figurar, es va convertir en una creu. I aixina molts desaparegueren deixant un gran buit, i atres moriren deixant un gran monto de papers dins d'unes caixes que encara guarden en l'andana. ¿Que ha segut d'ells?

Hui, davant un panorama trist i misser, molts recordem quan anavem a sentir les seues charrades, eixes charrades en que mos explicaven lo que havien trobat, lo que havien conseguit durant llarcs anys de faena. Pero aixo ha quedat ahi, qui no recorda quantes hores es pergueren ensenyant als mestres a escriure i parlar valencià, per a que en acabant el sistema politic enviara ad estos mestres a casa. ¿Per que? puix no tenien coneiximents de catala, i aixina no es podria començar l'adoctrinacio en Valencia. ¿recordeu eixes nits, com dia Fullana, en que se cremaven cresolets o en que es gastaven les peretes?. Hui soles mos queda Vivers.
Fullana que fon un home lluitador, mamprenedor i sobre tot un gran amant de la nostra dolça llengua valenciana, te el seu bust en Vivers, bust que va pagar el Grup d'Accio Valencianista, com el te Constanti Llombart, o el mateix Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber), o inclus l'ilustre Roque Chabas.
Pero el tindre el bust en Vivers, ¡es una contradiccio!

Vivers representa per un costat l'esplendor de la Valencia floral. Alli era a on estaven els jardins del Real, i el Palau Real. Alli va ser a on en 1333 Vinatea va defendre els nostres furs. Pero, al mateix temps, alli es a on descansen els rests d'eixe Palau, inclus alli es a on perguerem el nostre esplendor.
Gracies al sabotage i a la mala gestio dels nostres governants, el Palau va ser derruït, sabotejat i sobre tot bandolejat pels que es feyen dir fills de Valencia. Pero no tot es va perdre, i les enrunes que quedaren foren enterrades en dos chicotetes montanyes que duen per nom, el del heroic general que va defendre Valencia durant la Guerra d'Independencia.
I aci comencen les contradiccions, puix precisament damunt d'estes montanyetes, fon a on degollaren al General Francisco Javier de Elio, per lluitar contra els lliberals, en favor a l'absolutisme del Rei. Seent el propi Rei Ferran VII,qui ordenara sa mort en el Garrote vil, i eixecutat pels seus propis companyons d'armes. Un home que lluita pel seu rei, que ho dona tot per ell, es ajusticiat per fer-ho. ¿Vos sona?. Pero lo pijor de tot, un home que lluità en contra de la lliberacio i a favor de l'absolutisme que mos imponia el Rei, i damunt des del Regne mes lliberal d'Espanya a on justament aci en este mateix jardi, o podria ser uns metros mes cap a l'est, Vinatea va defendre els nostres furs en contra d'un atre Rei, te una estatua erigida dins de Vivers. ¿Pot n'hi haure mes inconsciencia?
I aixina damunt les enrunes amontonades del Palau Real, tenim a un absolutiste, que al mateix temps va perseguir als que vullgueren de nou demanar els nostres Furs per al nostre Regne, ¿Per que? Perque ordenà amontonar totes les enrunes en 1814 per a cobrir-les de flors. Que bonico, en conte de manar tornar a alçar de nou el Palau. Puix ala, te fem un monument.
I aixina, els nostres ilustres que tenen el seu bust o la seua estatua en Vivers, gent de sobrada valencianisa i lliberals perduts, tenen que compartir espai en este home que mos va enterrar del tot el nostre Palau Real i damunt va ficar floretes per a que estiguera mes bonico. Alli tenim ademes, immortalisat lo que a Valencia, algu en son dia pensà, que li sobrava.Quina destrellatat.
En fi, hui seguim adorant misteriosament als absolutistes, als que miren per ser protagonistes, i als que se venen per quatre chavos al primer que los fa una guinyada d'ull. Ad eixos que mos donen ordens des de Madrit, o des de Catalunya, o lo que es pijor, als que les complixen, oblidant als lliberals, als que no els ha agradat mai ser protagonistes, als que ho han fet tot de cor. Seguim guardant enrunes en conte de tornar a alçar les glories. I aixina mos va.
Hui hem perdut tots els nostres drets, arrere queden els nostres drets recollits en els nostres Furs, el dret a ser lliure, el dret a defendre els nostres interessos (amagats dins d'unes lleis illegibles), el dret a que les lleis estiguen en la llengua del poble, el dret a que cada u siga amo de sa casa... Arrere tambe quedaren l'esplendor dels nostres pobles, l'agricultura, la llana, la seda, i tantes i tantes mes coses que mos han arrebatat els absolutistes. Arrere quedarà per al recort l'esplendor dels nostres artistes que defengueren la llengua valenciana per tots els racons del Mon, i aquells que moriren esperant que Valencia despertara en un Sol novell. Arrere quedaren tambe la taula de canvis, signe inequiboc de riquea, que mos ha segut arrebatada i furtada de les nostres mans per politics corruptes, que ademes rebran uns jornals destarifats per tan insigne traïcio, que no los facen tambe una estatua en les montanyetes d'Elio.
I mentres el poble, ay el poble... Seguix dormint en un fals somi, del que te por de despertar. I precisament eixe despertar serà cru, pero serà. I quan siga massa tart, eixe despertar no servirà per a res, puix des de Ponent i Tramontana mos envien l'aire que alça la pols dels camins que volem seguir i l'aigua que cau sempre just els dies que no fan escola. Per aixo es precis despertar, respirar el Llevant, tan nostre, que mos carrega de vitalitat, que mos dona aigua en dies secs, frescor en dies calits i calentor en eixos dies llarcs de Ponent.
Algun dia tornarem a vore renaixer eixe Sol novell, tornaren a juntar-nos tots a una veu, tornarem a reviure les nostres glories i sobre tot, tornarem a ser valencians.
Pero mentres, sempre mos quedarà Vivers, a on gent valiosa i lluitadora desperta tots els dies entre enrunes i absolutisme, entre odi i dolor. Esperant que per fi algun dia, algu puga dir recordant-los, que son dignes de ser valencians.

Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

Que chicotet que es el Mon

Si, no es ningun misteri reconeixer que el Mon, es molt chicotet, mentres yo seguixc buscant la forma de conseguir vore Aledua des de la finestra de ma casa, atres intenten buscar en ella als seus habitants, mentres yo seguixc buscant la forma d'ajudar en lo que puga a tots els que meu demanen, atres seguixen encabotats en destruir tot lo que sone a valencià, per a canviar-ho a catala o castellà i adoctrinar mes i mes a la gent. Pero lo mes curios de tot es que anant per camins tant distints, pero tan units per les circunstancies, moltes voltes mos juntem, coincidim, i no mos donem conte que tal volta, el ser tant tancats es el primer erro que mos traïciona com a poble.El dogma contra el sentit comu.

L'humanitat ha caminat molt des dels seus principis, primer era casadora, despres es va convertir en ganadera, per a abraçar l'agricultura mes tart. Pel mateix motiu, primer forem nomades, viagers que buscaven els seus menjars, per a ser mes tart sedentaris, pero el Mon canvià, i mos hem tingut que adequar ad ell seent al mateix temps nomades com sedentaris. Nomades es lo que ultimament pareix que està mes de moda, puix sobre tot per als que conseguixen acabar despres de durs anys de carrera el esperat titul, com per als que han treballat durant molts anys en qualsevol lloc, i hui es veuen abultant la mai desijada cua del Paro. Eixa vida nomada en busca d'alguna forma de conseguir a on siga per fi l'esperança de poder viure i de poder tornar a voler fer-ho, de poder per fi demostrar la valia i de poder per fi estar orgullos de tornar a fer-ho... En fi eixa es per desgracia hui la vida que mos ha tocat viure, somesos a lleis idignes, lleis dictades pels nostre governants, que fan del nostre Regne el pijor lloc per a viure de tota Europa. I es aci a on podem comprendre, de quina forma, els nostres antepassats tingueren que emigrar a terres cristianes, segurament ho feren en grups reduïts, puix realment la vida ans de que els musulmans vingueren tampoc era un cami de roses.
Els nou vinguts, ademes, respectaren el cristianisme, pero oferiren molts i molt vistosos premis als que es convertiren. Els oferiren la llibertat, el deixar de ser esclaus, els ensenyaven a llaurar la terra, els oferien cultura..., i tot a canvi d'un simple gest, tot a canvi de fer-se musulmans, de dejunar quan ells ho manaren, un mes llunar, en conte de quan manaven els religiosos cristians durant quaranta dies, de treballar en els seus camps en conte de fer-ho en els dels seus amos, i per ultim, de pagar als senyors musulmans en conte de fer-ho als cristians, en l'alicient que els musulmans cobraven manco imposts. Pero no per aixo els cristians serien expulsats, assessinats, ni abandonats en alta mar, no. Els que volgueren seguir com a cristians deurien pagar el gizya i el jarag

Pero tot no dura per a sempre, i vingueren els cristians, els que es convertiren, recuperarien els seus bens, i els que per alguna d'aquelles volgueren abandonar el nostre Regne, serien acompanyats fins a on s'acabava este, o siga fins a Denia, pero novament es varen conquistar despres de set anys, segons lo pactat . Per lo que la majoria d'esta gent es va quedar a viure en el nostre Regne, uns canviant de religio per a mantindre els seus bens o la majoria, atres seguint eixercint la seua religio fins a que foren expulsats en 1609.

I aci be lo millor de tot, durant eixes epoques, vingueren repobladors dels dos bandos, uns eren moros i atres eren cristians. De la primera conquista, encara que no se tenen senyes segures, podriem estar parlant d'un increment de la poblacio entorn al 10%, mentres que en la reconquista, o siga en la sempre llorejada repoblacio cristiana, no passaria d'un 5% lo que aumentaria la poblacio Valenciana en esta epoca.
Pero clar, ¿com se pot viure en un mon arabisat?, ¿Com se pot afirmar que realment els nou vinguts eren poderosos mestres que ensenyaven la llengua a tots? i aixina fins a cincuanta podrien ser les preguntes que continuament assolen els caps dels pobrets valencians. Puix molt facil, els nou vinguts, que en sa majoria eren llauradors duts per a repoblar els camps. O en el millors dels casos, gents que venien en busca d'eixe paradis que no tenien en els seus llocs d'orige per estar lligats a treballs esclavisats, com be pot constatar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que per atra banda, ademes de demostrar que en Catalunya els llauradors seguien seent esclaus, demostra que ho continuaren seent, puix els que se sublevaren durant aquells anys, tingueren que pagar car la seua sublevacio, lo que va fer que, al contrari que en el Regne de Valencia, els llauradors catalans (payesos), seguiren sense tindre cap dret, mentres els valencians no soles ne tenien, si no que damunt els que eren valencians podien ser nomenats Jurats i defendre carrecs publics.
Pero aixina i tot, yo me pregunte per a mi. ¿Qui creeu realment que vindria ans en una hipotetica repoblacio, els descendents dels valencians que tingueren que fugir, i que havien sentit en mes d'una nit als seus mes majors histories sobre la terra valenciana, sobre la seua riquea ..., o els payesos de remesa catalans que no havien vixcut mes que esclavitut i no sabien realment si serien enviats a Valencia per a servir de nou com a esclaus o per a rebre algun dels molts castics als que estaven acostumats?
Per que hem de ser conscients, i mirar realment que la majoria de repobladors que va fer cridar Jaume I, son els de Lleida, que hui son catalans pero que en eixe moment eren aragonesos. ¿Cabria alguna suposta emigracio Valencia-Lleida despres de conquistada Valencia pels moros? La veritat, es que no soles es provable, si no que podriem considerar-ho inclus un fet.

En fi, seguint en eixe sistema nomada, que tant mos caracterisa, encara que hui pareixca que l'hem perdut, degut en molts casos a la falta de treball i d'ingressos, tampoc es d'estranyar, que si be en acabant, durant l'expulsio dels moros de 1609, poguera ser cert una possible immigracio de llauradors catalans, castellans i francesos(Occitans), puix els aragonesos patiren casi lo mateix que mosatros en eixa expulsio per lo que no pogueren cobrir del tot eixes terres buides, eixa imigracio tampoc haguera pogut aportar-nos cap llengua, puix des del 1276 els nostres Furs ya estaven traduïts a la llengua del poble, i precisament durant el 1600, fins a fer-se oficial en 1707 pel Decret de Nova Planta, la castellanisacio de les nostres administracions havia començat a ser un signe inequivoc de sumissio cap a Castella. Mentres la nostra dolça llengua Valenciana, ya havia segut reconeguda en el Mon sancer per tindre un sigle d'Or un sigle abans, sigle d'Or a on reconeguts autors citaven escriure en la llengua del poble, no tan diferenciada a la de l'actualitat.

Sempre s'ha dit, que l'historia diferix lo suficient depenent de qui la conta, pero mai ha hagut, soles baix el Fascisme i l'Inquisicio, un dogma que regira esta historia i la fera mes verdadera que una atra, puix molts dels mes prestigiosos cientifics i historiadors han tingut que renyir i inclus ocultar-se de l'Inquisicio per diferir dels seus pensaments, seent hui en dia, estos, precisament els plantejaments que mes s'ajusten a la realitat. ¿Redordeu La Terra es Plana?

Un dia passejant per Trieste (zona del Friuli-Venecia Julia en Italia) vaig parlar en un home major, que me va contar l'historia de Pinocchio, un Pinocchio un poc diferent al de Disney, pero que me va agradar molt. Quan acabà l'historia est home em va sorprendre en una ensenyança, moraleja dirien els castellans, que me va deixar un molt bon gust de boca. "Si Pinocchio haguera vixcut realment i li haguera contat ad algun amic que quan ell contava una mentira el nas li creixia ¿Creus que l'hagueren cregut?
Per que al dir la veritat, el nas no li haguera creixcut".
En fi, per als Pinocchios que es pensen posseïdors de la realitat absoluta i per a tots aquells que com yo seguixen creent en una atra, vos deixe per a finalisar una senya que segur que mes d'u ha vist alguna volta, pero que segur que mes d'u no ha sabut dessifrar mai.
La ciencia son fets; de la mateixa forma que les cases estan fetes de pedres, la ciencia està feta de fets; Pero un monto de pedres no es una casa, i una coleccio de fets no es necessariament una ciencia Henri Poincaré. Matematic, cientific teoric i filosof cientific frances. (1854-1912)
El mateix Poincaré en les seues conferencies afirmava, que si no se tenen comparats els dos punts de vista d'un mateix tema, no se poden mai aprovar els termes de ningun punt per molt cientific que este parega.
¿Penseu lo mateix?

Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

D'Albalat i en un parell de...COLLONS

Hui vos vaig a parlar d'una persona que segurament ningu conega. Un home que ha lluitat a mort per la llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni el Tito Eli, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en mes d'una ocasio atentar contra ell.
Un home senzill, prudent i sobre tot cult, llicenciat en filologia valenciana, llicenciat en magisteri, diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia, te estudis de filosofia i en Suïssa( a on va treballar de traductor i va ajudar a molts valencians a trobar treball ) va estudiar Teologia. En fi una eminencia de les nostres terres que ademes ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Seccio de Pedagogia junt a Joaquin Toran , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademes de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedicio del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de LLengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidencia de Pascual Martin Villalba. Va ser mestre particular de LLengua Valenciana de Juan Gª Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals mos donà varies conferencies. L'ultima obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedicio comentada de "Les Trobes i LLaors a la Verge Maria".Arribat ad este punt igual algu ya sap de qui parle, pero per als que no siga aixina me referixc al Mestre Emili Miedes i Bisbal.

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demes, ni manco regalar molts anys d'investigacio i treball com va fer en un llibret que li regalà a la Cardona Vives, o inclus numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un articul per al diari, o per a juntar senyes per ad algu que li heu demanara. Per ad ell "aixo era per a lo que havia naixcut".

Recorde molts articuls seus, que per malicia per a mi s'han esfumat sense saber a dia de hui a on buscar-los, en els que ficava a parir a tots els catalanistes recordant-los qui eren i que es lo que feyen.
Com a mostra mantinc en mon poder dos llibres d'Emili Miedes, a part de la reedicio que va fer de "Les Trobes en Lahors de la Verge Maria i Vocabulari elemental de la Llengua Valenciana, entre ells " la catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932" es un atre llibre seu i una gran mostra per a descriure com escrivia els seus articul, i com coneixia personalment als pancatalanistes i les seues obres. Aixina en este llibre, que dit siga es una bona aclaracio dels fets, recupera les cites sobre elles que va escriure Sanchis Guarner durant sa vida, pero ademes, fa una mencio especial a Carles Salvador (un dels primers i principals traïdors de la nostra llengua), qui va escriure en 1951 "Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics" (que se tornaria a reeditar fins a la tercera volta en 1959), a qui el mateix Emili Miedes descriu com un personage que mantenia ya en 1929(segons demostren els escrits de l'epoca) relacions en l'esquerra catalana i del que ademes denuncia que "Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli..." . En fi, se pot dir mes alt, pero no mes clar. Ademes, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 - dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- on li referia l´establiment d´unes "regles ortografiques transaccionals" per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les "Normes de l´Institut d´Estudis Catalans" per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenent a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que "no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana". I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià...
I es que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'historia dels "maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacifica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes".

Atra cita que sempre m'ha agradat d'Emili Miedes es la referent a Pompeu Fabra. Pense que no te desperdici, aci vos deixe lo espost pel Mestre Emili Miedes en la seua obra El catala, una variant mes de la llengua occitana ...
"En un articul publicat , en 1936, per la revista "OC", ell, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie",- una sola llengua lliteraria", per damunt de tota fragmentacio dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana. "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vos pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunsts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retouveé"."
Aço traduït en Llengua Valenciana vindria a ser:
"Tinc l'esperança de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se comvertira, ara aci, en una varietat mes de la gran Llengua Occitana retrobada."
Este mateix articul- continua dient Emili Miedes- fon reproduït en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent de mateix Pompeu Fabra (1868-1968).


Com podem vore un investigador ple de cites a favor de Valencia i que ha lluitat sempre per ella. Atra cosa a part ha segut com Valencia li ha respost.

Per culpa d'un malentes, i degut a l'opinio d'un celador, me varen informar que havia mort en Agost fa dos anys, sense rebre cap homenage, ni haver segut reconegut cap merit.(Perdo, he de dir que Emili Miedes va rebre la Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicita Tonico Sansano en 2002).
Pero realment ha mort hui dia 8 d'abril del 2012, i serà enterrat dema dilluns dia nou a les onze i en Albalat.
Acabant aixina la lluita per Valencia d'un gran home, un gran mestre, un gran filolec valencià academic de la RACV, en fi d'un gran valencià sempre dispost a renunciar a tot per Valencia.

Hui en son honor i reconeiximent, soles queda d'ell algun articul recollit en la Cardona Vives, ademes de dos Bibiografies seues (una en la Uikipedia i atra en Llengua Valenciana SI), algun que atre recull fet per Teresa Puerto en Lengua Valenciana una Lengua suplantada i un foro vuit en la pagina mes valencianista d'Internet. Mentres, la RACV seguix sense reconeixer la seua llabor, el GAV s'ha mig oblidat del seu director i mestre de Llengua Valenciana, lo Rat Penat, ya no el recorda com a mestre, en Albalat, el seu poble,soles el recorden els treballadors que anaren a Suïssa en aquells anys tant dificils, i pels que ell sense cap interes ni rebre res a canvi los va arreglar tots els papers i els va ajudar a buscar eixe treball pel que deixaren un dia sa casa, i el nostre govern... hay el nostre govern...

Espere que des d'alli en lo cel per lo manco hui responga en un somriure, encara que siga curt, per que encara queda gent que el recorda, gent que mai s'oblidarà de qui era realment este bon home que mereix com molts atres un minim de reconeiximent i un lloc en l'historia de la Patria Valenciana.
Com tambe espere que hui acodixquen al seu enterro representants de totes les associacions a les que ell va ajudar, i de totes aquelles que naixqueren amparades per la seua faena.
Per que com a Gran de Valencia, hui Emili Miedes mos deixa, i com a Gran de Valencia hui mereix ser despedit i recordat.
En fi este es el meu chicotet homenage a un gran home

Gracies per tot mestre.

El BLOC, #Intifalla i atres Antivalencianistes

Soc conscient de l'alcanç que pot supondre hui el fer este articul, pero tambe ho soc que he volgut deixar de costat sentiments i sobre tot deixar de costat per uns dies les protestes i lo que representen per a relaxar-me u fruir de la nostre festa nacional com son les falles.
El primer de març publiquí el pensat i fet, en l'anim verdader de juntar-mos tots baix els plecs de la nostra Senyera i fruir les falles sense incident i sense la mes mínima agrasio per part de ningu, pero com sempre i els de sempre estan decidits a fer de les falles una batalla campal, pel simple fet de no creure en elles.

Puix be, fins aci hem arribat. Molt m'he callat i molt mes he tingut que soportar yo i en la meua representacio durant lo que dugam de mes, les nostres falleres majors (deixant a banda els politics, si seu mereixen o si no). I dic soportar, per que com a bon valencià se lo que significa per a tots mosatros les falles, no soles l'acte, el monument, si no mes allà el sentiment. Eixos casals des d'a on en son dia eixiren imminents politics i prestigiosos senyors que vullgueren fer del nostre Regne un Regne millor, ple de pau i prosperitat, pero aixo sempre ha molestat, i com no, sempre ha segut precis coste lo que coste fer desapareixer del mapa el mon faller. Unes voltes politisant-lo i, simulant protegir-lo, absorbint-lo per l'Ajuntament i atres administracions, creant una Junta Central rendida als peus dels politics, i atres (com fuster i tot el sector pancatalaniste) per mig de l'insult i la coentor ridiculisant la nostra mes volguda festa coma un acte mediocre i fora de to. I crec que arribat el moment debem d'unir-mos tots d'una volta i lluitar contra l'injusticia per que tots som d'una o atra forma fallers i tots sabem realment que costa i quin sacrifici fa tot faller per a poder fruir de la seua festa durant soles cinc dies, per que tambe es cert, que esta festa que tant mos representa ha deixat de ser realment festa quan s'ha basat tot en soles el dia de Sant Josep, seent laborals tots els demes dies.

Hui m'he alçat sorpres per les noticies, tots ho hem sentit, pero ningu esperava que fora per a tant, i aixina llamentablement ha segut. Les falleres majors, que despres de vencer totes les adversitats han conseguit per fi vore fet realitat el seu somi de representar a la dona valenciana enguany, s'han vist someses als insults per part d'un sector tan minoritari que no ha fet falta cap antidisturb, simplement en dos agranadores els han despachat de la porta de l'ajuntament, tant minoritaris que encara que han contat en tots els mijos als seus peus oferits pel sector pancatalaniste per excelencia no han conseguit reunir mes que 30 persones als peus del balco. I damunt dirigits per l'assessor municipal de Compromis Giuseppe Grezzi, qui va gravar tot l'acte el primer dia com en el futbol per a corregir els possibles erros o, esperem que no, com va passar en Corea del Nort quan va morir l'emperador per a difondre a tots els mijos i castigar o eixecutar als que no ploraren prou. Llamentable, senyors.

I dic llamentable, per que no es prou que este sector haja alimentat el foc del retalls fent que precisament l'escola a on va el seu maxim responsable haja segut la que ho haja començat, ni que justament fora la seua representant (la de les camisetes, que clar com ella, o mosatros, si que paga les cotes es fallera) i el seu representant del Congres dels Diputats els que han ences la flama, si no que han recurrit als seus cadells de Maulets per a que eixes confrontacions en la policia foren tot un espectacul retransmes per tots els racons del mon gracies com no a l'ajuda "desinteressada de totes les plataformes pancatalanistes tant valencianes com dels Comtats que han sabut i molt be vendre el producte disfrassat de 15 M (colectiu al que accediren com a simples mirons i que han copat gracies al gest desinteressat de Ca Revolta, ACPV i atres de quin nom no vullc ni recordar, fent d'esta manifestacio popular tot un acte de pancatalanisme que ha segut principalment rebujat des del seu principi (del 15M) en tota Catalunya)". Tampoc es prou que cert cantant sense nom, puix no en coneixen ni en el mateix Torrent, haja segut junt al seu amic el que registrara lo de #primaveravalenciana, ni que justament aixo tot ha coincidit en l'arribada d'un nou diari catala a Valencia el ARA, ara han volgut atacar fins i tot a les falles per mig d'un #intifalla.

Pero este ha segut el seu fi, i sobre tot esta ha segut l'ultima eixida que des de Valencia estem disposts a aguantar ad estos grups no radicals, puix aixo significa arraïlats a la terra, i ells mes be estan arraïlats a atra, si no sense vergonya i antisocials. Ya n'hi ha prou.

Intifalla es un moviment que va naixer en Alzira en el 2007, i que ha segut capitanejat per l'Assamblea de Joves d'Alzira El CAU. No ha naixcut hui del res, ni ha segut frut de ningun acte espontaenu, si no que ha segut creat des de fa molts anys i ha aprofitat just este moment per a poder fer negoci. Si negoci, puix de la mateixa forma que el domini se va registrar pel BLOC(compromis), estos tenen fet ya el merchandising i tot, per mig de pegatines i camisetes, espere que no tinguen tambe tasses per a la llet i plats per als cereals.
Com a moviment te molt clar el seu objetiu, i crec que yo no soc ningu per a discutir-lo, pero es bo de saber per lo manco per als fallers i per a tots els valencians:

Por eso hemos puesto en marcha nuestra respuesta ante los que se olvidan de que no todo el mundo tiene dinero para formar parte de ninguna de esos grupos de exaltacion del mas vulgar capitalismo como son las fallas. Como respuesta ante la desesperacion de los que no entienden que en una ciudad como la nuestra nunca exista una alternativa al garrulo-blaverismo.
Por eso esta serie de conciertos llevan el nombre de Intifalla. Ya llevamos tres años luchando contra la imposicion cultural. Somos la resistencia ante la orterada general.
Esto no quiere decir que estemos en contra de los falleros ni mucho menos. Respetamos el derecho de eleccion de cada persona para hacer lo que le de la gana. Al mismo tiempo que pedimos respeto para los que, sin querer cambiar ninguna tradicion, queremos tener mas variedad durante las fiestas. Ya que las sufrimos todos igual (calles cortadas, ruido, bandalismo autorizado etc, etc...).
Por la dignidad de las personas que tienen que soportar todos años la misma historia


En fi, aixo es lo que hem demanat mosatros, respecte, i sobre tot les falleres majors, pero clar, com per ad ells les falles son soles l'exaltacio del mes vulgar capitalisme i un acte del garrulo-blaverisme, puix lluiten contra elles. Pero lo mes curios es que diuen de les falles que son una impossicio cultural i que ells son la resistencia, clar pero no volen canviar cap tradicio. Volen que vinguen grups de musica politisats i pancatalanistes per a adoctrinar mes si cal als nostres jovens. Grups que per cert, ha subvencionat fins ara el PP, i ha permes actuar en molts pobles a on ells han governat, rebujant i deixant en l'oblit ad atres valencians i valencianistes que soles han buscat l'entreteniment i l'enaltiment de la festa i del nostre Regne.

En fi, i per a tots els fallers i sobre tot per a tots els valencians ya està be, que estos #intifalla, no son mes que una mescla del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, Maulets, Endavant, Joventuts d'ERPV, BEA, BLOC(ara Compromis) i poc mes, disfrassats d'indignats com o podrien fer d'ovelles, puix tot lo que mos oferixen es pancatalanisme i odi cap a Valencia i les seues costums. Mireu les fotos i compareu. I que lo mes mal de tot, per a res representen als estudiants, puix com se pot vore en un forum al que ells son assidus, el seu representant te ni mes ni manco 42 anys. ¿Existirà algun intifalla en Facebook o en alguna atra ret social que ho demostre? No ho se, pero si se d'a on venen els tirs.

Ya voreu com en Abril per a les trobades que costen uns 60.000€ per poble ya ha passat tot, i aixina poden seguir adoctrinant en elles. Clar pero aixo es tradicio per ad ells, les falles no.

Bones falles i bones mascletades, i que per fi regne la cordura i tingam la festa en pau.

Pensat i Fet

Hui ha segut la primera mascletada, i com a tal, hui se pot dir que ya estem en falles. Encara que fora el dumenge quan se va fer oficialment la Cridada. Aixina es que per ad eixos fallers i especialment per a tota Valencia vos presenten el següent articul.

Enguany l'Ajuntament de Valencia ha decidit dedicar sa Falla municipal a homenajar a la revista Fallera per excelencia Pensat i Fet. Fet que d'es de aci aplaudim puix ningu com ella per a poder vore l'historia de nostra festa i d'algunes atres com ella, vista des de els diferents punts socials i politics. Una bona mostra seria que el seu fundador, Vicent Esteve Victoria, fon fusilat pel front Republicà durant la Guerra Civil, per ser conservador (o de dretes). Junt a la llista d'escritors que encara que foren de l'atre "bando" se'ls deixava participar en les pagines de la revista. Revista ademes que tambe eixia per a commemorar les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i la Fira de Juliol.

Pero esta decisio presa per l'Ajuntament de Valencia no ha agradat a molts, que desconeixedors de tota sa historia, soles han pogut accedir ad ella en els ultims anys, despres que el Tito Eli la registrara al seu nom.

Pero... ¿Com passà aço?, ¿Que ha segut esta revista per al mon faller i per a Valencia en especial fins a 1972 (data en que va morir)? i ¿Quina es la direccio que va adoptar la revista des de 1995 (quan va caure en mans d'Eli)? seran les qüestions que intentare respondre en este articul.

En una epoca en que qualsevol s'ajuntava en uns pocs amics per a burlar-se de qui fora (politics, veïns, situacions...) fundant aixina una societat humoristica, en tall de divertir-se i divertir al veïnat fent actuacions. Tres amics, grans amants de Valencia se juntaren per a crear-ne una, pero lo que realment anaven a fer es crear una revista diferent. I aixina, Josep Maria Esteve Victoria, poeta; Francesc Ramil, pintor i dibuixant i Ricart Sanmartin poeta conseguiren contagiar esta idea en els seus amics, fent que a principis de març de 1912, Valencia apareguera coberta de panflets a on ficava aço : Pensat y Fet En la festa de les Falles.

Aço seria el seu naiximent per a que uns pocs dies despres, apareguera pels carrers del Cap i Casal el primer numero de la revista Pensat y Fet en portada de Manuel Sigüenza reproduint en purpurina l'estandart que la revista anava a regalar a la falla mes ingeniosa i els esbossos de es 28 falles que es plantaren aquell any.

Ademes en sa interior mos donava la benvinguda un Al obrir el llibre... que com tota la revista estava escrit completament en Llengua Valenciana, com diria en 1936 Nicolau Primitiu : "Pera a dirigir-se al public valencià amant instintiu de la seua dignitat nacional". I va contar ya des del seu principi en les colaboracions de Maximilià Thous, Santiago Rusiñol, Vicent Burguet, Severino Gustavino Roba, J.J. Senent, Antoni de Codón, Eduart Abarca, Bernat Morales Sanmartín, Eduart López Chavarri, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Maria Bayarri i molts atres que ya eren o passarien a ser destacades personalitats lliteraries valencianes.

Pero com hem dit, Pensat i Fet no soles es publicaria per a les falles, si no per a totes les festes del Cap i casal, estant present en les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i en la fira de Juliol, i prova d'aixo, va ser el seu numero 6, dedicat als altars de Sant Vicent, a on apareix un representant un milacre en la Real Senyera, fotografiat en l'Altar del Pilar que escenificava aquell mateix any el milacre titulat "La senyera de Valensia"a on ya classificava a la Senyera con a gloriosisima i famosisima. Per no contar en un articul sobre l'historia dels altars i un atre sobre l'historia dels milacres.

Pero no soles este especial de Sant Vicent aniria ple d'historia, puix des del seu primer numero, ya apareix la Cronica documentada de l'historia de la falla, escrit pel mateix Josep Maria Esteve Victoria. Al que li seguirien l'any següent un Orige de les falles escrit per Lluis Cebrian, i l'any següent atre de Josep Martinez Aloy, i aixina fins a casi l'ultim numero, si no en totes, en casi totes les publicacions apareixia un document sobre l'historia, tant en Fira, Falles, Mare de Deu i Milacres de Sant Vicent, com forme corresponia a la publicacio.

I es que els seus membres s'enorgullien de ser i sentir-se valencians, al igual que lliterats que participarien en ells durant els primers anys Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Maria Mustieles, Lleopolt Trénor, Teodor Llorente i Falcó, Martínez Aloy, el Baró d’Alcalalí, Martínez Ferrando, i molts més al igual que els artistes que pintaren les seues portades : Ramil, Pinazo, Josep i Marià Benlliure, Artur Ballester, Dubon, Rigoberto Soler, Barreira, Vercher, Mongrell, Fillol, Canet, Segrelles, Stolz, Tusset i molts atres.

Pero un atre fet, diferenciaria ad esta revista de les demes, un fet que va tindre lloc de forma casual, com contà en son temps Enric Soler i Godes, quan en plena campanya de 1916, Ricart Sanmartin, veent l'esbos de la falla dels carrers Garcia-Padilla, que tractava sobre el trasllat de lloc del Monument al pintor Ribera, fent gala d'eixa facilitat per al vers improvisat, tan valenciana, i que tant s'ha perdut ultimament, va dir:

– I diu Ribera: “¿Qué es esto?

Pa posar atre quiosco

me lleven a mi del puesto.”

(Ho podem vore en el mig a la dreta)

Naixent aixina la costum i diferencia en quant a atres revistes de fer en vers en forma de tercets, l'explicacio de cada falla, baix l'esbos del monument. Costum que es mantindria fins al seu ultim numero de 1972.

Pero no seria l'unic canvi en la revista en 1916, puix tambe en eixe numero aparegue la auca (costum valenciana, que consistix en un full a on apareixen varies caselles dibuixades, representant una historieta; i que es complementa en uns versos escrits baix cada vinyeta que expliquen el seu contingut) canvi que copiarien moltes atres revistes i que com en el cas del tercet, tambe acompanyaria la revist fins a 1972.

No es cert del tot que en 1917, s'entregara l'ultim estandart a la falla en mes ingeni, i en el seu lloc publicaria els itineraris per a poder vore totes les falles. Puix en 1918, apareix com excusa que no s'havia publicat, pero per haver-se estropejat el gravat. I en 1919, ya no se va donar. Pero se va compensar donant en 1920 a l'Alcalde Marques de Sotelo, del titul de Faller Major, un numero el de 1920 que començava en un La Filosofia de les falles de Josep Sanchis Sivera que va ser molt aplaudit eixe any.

Ademes, en 1926, la Comisio de Festes, de l'ajuntament de Valencia, va convocar un Concurs Lliterari en les diverses modalitats de poesia, narracio i conte. A lo que Navarro Cabanes des de les pagines del Pensat i Fet va respondre reconeixent la bona intencio de l'Ajuntament, pero criticant este concurs, puix les falles ya tenien "la seua lliteratura impresa fa setanta anys". Reconeixent que els premis, deurien d'anar dirigits als llibrets (com ho feya des de 1903 Lo Rat Penat), que "per regla general son prou chabacans (els llibrets, no els premis)" . I que este fet provocaria que "a l'auloreta d'aquelles pesetes acudirien els bons poetes valencians, eixos inspirats rimadors qu'enlairen la llengua, pero als qu'els falten sempre vint aguiletes per a completar la peseta". Una llastima que desoint lo escrit en estes pagines per "Jusep" l'ajuntament haja posat en marcha el concurs premiant mes la portada, el volum i la cataslanisacio dels llibrets que com seguix fent Lo Rat Penat el contingut, la valencianitat i sobre tot les rimes i satires dels llibrets de falles, lo que està provocant en certa forma, l'arraconament dels nostres millors poetes.

Durant la Guerra Civil, foren molt poques les falles que es plantaren 1936, i en elles les revistes i els llibrets feren un paro, clar. Pero un atre fet marcaria la revista, com ya hem dit ans, puix el fusilament de Josep Esteve per part dels Republicans, deixaria la revista en mans de Ricart i Francesc. Reapareixent puntualment en 1940 en un emotiu homenage a Josep Esteve i ple de texts que otorgaven un evident recolzament al nou regim.

En 1945, passà un fet curios. El censor va exigir als editors que no mes foren escrits en valencià els versos, escrivint en castellà tot lo demes. Ricart Sanmarti, sempre tant ocorrent va tindre la brillant idea de fer tot el numero en vers, burlant d'esta manera la censura, pero fent que l'any següent el censor obligara a que un tant per cent de la publicacio tinguera que apareixer escrita en castellà. Un fet, que va provocar que eixe any, 1946, la revista no eixira. Reapareguent novament en 1947 en part gracies a la mediacio de Lo Rat Penat, i a l'orige majoritariament conservador (de dretes) dels promotors de la revista.

Durant esta segona etapa i fins a 1972, la revista tambe es va rodejar del millors intelectuals d'aquells temps, sense importar el costat en el que estaven, reunint aixina a Xavier Casp, Miquel Adlert, Gayano Lluch, Marti Dominguez, Hernandez Casajuana, Jose Ombuena, Almela i Vives, Manuel Gonzalez Martí, Maximilia Thous Llorens, Nicolau Primitiu, Vicent Vidal Corella, Enric Taulet, Anfós Ramon, Josep Rodrigo Alamar, Lluis Guarner, Beatriu Civera, Lopez Sancho, Lluis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Antoni Igual i Ubeda, Enric Soler, Maximilia Thous Orts, Francesc Ferrer Pastor, Ricart Blasco, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, i molts mes. Aixina com se van recuperar escrits antics de Constanti Llombart i Esteve Victoria.

Una llastima, que en 1972 i degut a l'introduccio de fotos i esbossos a color, debilitaren la qualitat dels articuls. i esta va ser la rao que propicia la decisio de Ricart Sanmartin de cessar la publicacio de la revista. Puix la qualitat estilistica dels seus texts i els classics esbossos en blanc i negre ya no podien competir en en els dissenys a tot color. Com tampoc la seua chicoteta editorial en les noves i grans editorials que acabaven d'apareixer.

He pogut llegir moltes voltes, citat pel pancatalanisme que "El Pensat i Fet fue ante todo un simbolo de la convivencia de señas de identidad valencianas sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural" (Carta del Editor. Pensat i Fet. nova edicio. 1995) A lo que afig per a demostrar-ho que va ser redactat en les normes del 32 des de els anys 40. A lo que yo afigc que si be aixo pareix en 1940, no pareix lo mateix en 1943 a on encara se pot comprovar el mars en el titul de la portada. Puix, encara que si es cert, que a partir de la seua reaparicio del 1947 apareix un considerable aument dels escrits en normativa Fabriana o catalana, els defensors de les normes de consens del 14 i de les rectificades per Fullana, encara que firmaren les bases del 32, seguiren gastant en les seues publicacions, inlcus en el Pensat i fet les normes valencianes (que hui se coneixerien com les del Puix), rebujant les catalanes postFabrines. N'hi havent entre ells gent de la talla de Andrés Piles Ibars, Eduardo López Cahavarri, Lluis Tramolleres, Ferrando Martínez, Gayano Lluch, Maximilià Thous, Teodoro Llorente Falcó, Andreu Ivars Cardona i més tart Almela i Vives, Nicolau Primitiu, Igual Ubeda, etc.

De totes formes, com be afirmava Miquel Adlert en el seu En defensa de la Lengua Valencana, "molts foren els que escrigueren en estes normes creent-les valencianes, per que en ningun moment desconfiarem de Carles Salvador ni de ningun dels que en elles mos ensenyaren", per lo que este no deu de ser un fet tant clar de la catalanitat de la revista, ni de la catalanitat de cap entitat.

Ademes, en esta Carta del editor, apareixen destacats certs articuls, com son l'editorial de 1940 "En aquest renaixer d'Espanya..."( que per cert comença dient que " del Nort vingueren, en la creu de Sant Jordi al pit, les hosts victorioses de Jaume I i el nort, tambe, vingueren en la creu de Sant Jaume les hosts victorioses de Franco" aixina es que si voleu o agarreu) , " Primaveral" de Carles Salvador en 1954, "Les dues maneres de sentir-se valencià" per Ismael Roselló en 1960, "La llengua Valenciana" de Nicolau Primitiu en 1963, "Valencia i no llevant" de Josep Rosell en 1967, "Defensa de la llengua" d'Antoni Igual Ubeda en 1969, "Unitat: el foc patri del Reine de Valencia" de Ricart Sanmartin en 1970, "Pos si és una desgracia" poesia escrita per Ramon Andres Cabrelles en 1971. Totes elles, manco el primer que comparava a Franco en Jaume i per lliurar-nos de "l'enemic"(aço està de moda hui), i subralle este renglo tractaven i criticaven la prepotencia del castellà en front del valencià, ninguna tractava d'esta suposta unitat, es mes, en ninguna se nomena al català per a res. Bueno, per a ser realment fidel a la realitat, en 1970, Igual Ubeda en "Defensa de la llengua" parla de les dos llengües, distinguint de passada el valencià del català.

Com sempre el nou editor, el senyor Hernandez fa un joc de paraules interessat (sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural ). Clar que no, pero tampoc l'afirma, es mes, en el cas d'analisar correctament els seus texts, mos trobariem en que el mateix Ubeda desmentix l'afirmacio d'Hernandez.

Pero com se que aixina i tot molts no tindran encara del tot clar aço, podem llegir en Historia de las Fallas, editat per Levante EMV en 1990 "La temática de estas revistas (revistes falleres) era eminentemente fallera, y secundariamente valencianistas, si exceptuamos la famosa Pensat i Fet (que era mes valencianista inclus, que fallera)".

I si encara no queda clar, dir que Eliseu Climent intentà per tots els mijos comprar els drets de la revista, sobre tots als fills de Santmartin, que se negaren en tot moment a vendre-li'ls per sa condicio pancatalanista. Mai per motius economics, puix ells mai gastaren la marca, si no per motius ideologics i sentimentals, no volien vore el treball de son pare reduït a una simple alabança de la llengua catalana, puix no era aixina.

Pero... circunstancies de la vida, i per desgracia per als fills i sobre tot per a Valencia, els drets de la marca caducaren en 1995, i un despiste d'estos, va ser aprofitat per Eliseu Climent per a fer-se en ells.

Es curios, que haja segut Eliseu i el seu grup, els que en els anys 60 i 70 criticaven les falles i nomenaven coents als fallers es convertien en els amos de la revista mes significativa de les falles.

I aixina ve ser com el dia de sa Nova presentacio, acodiren ad ella soles 23 dels mils de fallers tenint com a testic a Carme Benitez Perez, fallera de la Merce, que va tindre que eixir segons ella mateix: "per que no faltaren les velles cançonetes antifalleres i antivalencianes que estos mateix feren famoses en els anys 60 i 70".

I es que el Mon faller i sobre tot el valencianisme mai podra perdonar ad estos traïdors que han fet i continuen fent lo que siga per vendre el nostre Regne i guanyar en aixo un bon grapat de billets.

Pero lo mes curios son els tituls i els temes que la nova revista oferix, borrant per complet els esbossos de les falles i dedicant este espai per a atres temes.

Aixina per eixemple en l'any 2.000 per eixemple tenim un "Salvem les falles" una critica ad este mon i als seus participants, pero sobre tot a les polemiques que genera esta activitat. Per no contar en un "Salvem el Cavanyal" a on resulten precisament els bons, els mateixos que no volien per ningun motiu fer res anys arrere per sanejar el barri i els seus carrers.

En 2002, trau una critica tan valenciana com criticar el pacte fet en el mon faller en que enguany no se puguen pegar foc a les Torres Bessones.

En l'any 2005 tenim que La revista "Pensat i Fet" aborda la relació entre Falles i escola i "La Traca" ironitza sobre l'AVL i l'America's Cup en l'articul sobre "Escola i Falles"es fa un homenage ""fins i tot en aquelles escoles d''avantguarda, dirigides per mestres com Carles Salvador, que es resistien a unir-se a la celebració a causa de les seues connotacions polítiques i encotillades" tot un clamor pro falles, clar que si, ademes, de criticar l'America's Cup, tenen una plana final del suplement Traca per a dedicar-lo de ple a alabar el recent aprovat "dictamen sobre l''entitat del valencià aprovat per l''AVL i al procés de reforma estatutària".

En 2006 la revista critica "la"polèmica" ocorreguda el 1976 quan la revista catalana "Ajoblanco" va preparar un especial dedicat a la festa fallera la portada de la qual combinava imatges del món de la festa amb la cara de Karl Marx" recolzant a la revista i arribant inclus a tractar de atrassats als valencians.

Com a nota especial, dels 20.000 eixemplars de 2005 se passen a imprimir este any soles 15.000.

En 2008 el titular de la traca parla per si soles "Volem te ve tles. Pekín 2008" criticant les amenaces de tallar TeVEn0'3 per part del govern de Camps.

En fi, en 2009, va desapareixer del mercat, alegant crisis financiera internacional, tot un fracas del pancatalanisme que encara no s'ha donat conte que aci en Valencia les falles no volen mes intromissions vingudes del Nort.
El titular d'enguany suponc que tots el coneixem, per que suponc tambe que com atres ya el tindrien preparat des de fa un temps. Per que en quant a manipulacio...
Recorde fa uns anys quan a l'edifici principal de la darsena del Port de Valencia li ficaren Veles e Vents en reconeiximent de la poesia del gran entre els grans Ausias March, puix el Levante fent-se reso de la noticia, va felicitar al cantautor pancatalaniste Raimon, per que havien decidit ficar-li el nom d'una canço seua a l'edifici, a lo que Raimon en una entrevista, prou roïn per cert, va dir que ell sabia que al final Valencia reconeixeria sa llavor. I la reconeixem Raimon, la reconeixem. Pero preferim callar hui.

Espere que ara no passe i que la gent sapia reconeixer la llavor duta a terme per molts grans amants de Valencia. Com tambe espere que algun dia Eliseu deixe la marca o inclus la AELLVA, intente comprar una molt pareguda com L'Autentic Pensat i Fet i continue en eixa llavor que soles els seus membres saben fer, per que ells son realment els hereus de la satira, la poesia i la valencianitat reflectida en el Pensat i Fet antic i nostre.

Com tambe espere de tot cor que fruïu tots d'unes maravelloses falles.

Vullc donar gracies a Nacio i a Ricart per deixar-me els Pensat i Fet antics, la veritat son una joya i els he tractat com si foren fills delicats meus. Moltes gracies.

Fonts:
Historia de las fallas. Levante EMV. Alzira.1990.

De Nación Valenciana. Carles Recio. Valencia 1999.

Pensat i Fet. Edicions 1912-1972.

Pensat i Fet. Edicions 2000-2005