Un passeig per la vora

Venen hui al meu recòrt, com prunes d'aiguaneu d'una vesprada encapotada de principis d'octubre, imagens de l'adolescencia, recòrts infantils d'anys passats. Recorde ademes, en imagens engroguides i en rojos destellants, moments d'inocencia als muscles de mon pare. Senyeres penjades de les testimonials Torres dels Serrans. ¿Tants anys han passat que soc l'unic que les recorda?, me pregunte, assentat en el pilo de mes a l'esquerra, mentres la meua vista es pert buscant el moviment de les barres de la nostra Senyera que, com ya fa temps els valencians, es deixa dur per l'aire canviant que bufa caprichos, sense demanar pareixers ni explicar raons. Mentres un atre dubte m'assalta: ¿Que ha segut de vosatros, prohoms?

Es facil, hui en dia, triar un color per al monyo, buscar en qualsevol chinenc un objecte de decoracio, textil o de calçat que puga fer-se passar per lo que realment nos costaria un jornal si ho comprarem en l'etiqueta original. Tambe es facil, a dia de hui, dir que u es valencianiste. Total, en aguantar un poc el trago del “Per a ofrenar”, agarrar una Senyera i dir que parlem valencià es mes que suficient, i si vols ya quedar de  mil maravelles, dius que eres del Valéncia CF, i no tens cap problema. Si per aixo fora, les animes es rendirien als teus peus, pero... ¿I si aixo duguera l'etiqueta original? ¿Quants estarien disposts a acceptar la Senyera, a escriure i parlar correctament en valencià, sense complexos i deixant eixe hibrit probarceloni que res te que vore en la llengua valenciana...? Ho suponia, es que ser realment valencianiste es molt dificil, i crea molts enemics, pero aixina i tot, te la seua recompensa passejar per esta vora. Vos ho promet.

Recorde eixos anys en els que mosatros exigiem lo que “Som” (erem) i lo que no voliem ser ni que nos feren ser, anys en els que tots teniem clar quins eren els prohoms que nos anaven a capitanejar i quins d'ells actuarien com als liders que tot moviment necessita. Pero ningu nos ensenyà que es lo que haviem de  “Fer”. El nostre cor eixia del nostre pit i amagava totes les pors, nos dirigia quan pegavem cartells, quan nos enfrontavem en l'adversari... Pot ser per aixo mai pensarem en canviar l'idea, en canviar d'estrategia i manco en combatre tots els atacs des de la font del mateix, en els llocs a on deuen de tractar-se. Pero, aixo sí, seguirem creant, seguirem buscant i cotejant informacio, seguirem recitant i, com no, crearem en un dels pijors moments per al valencià lo que es diu un sigle d'Or. Pero perguerem als prohoms.
Adlert  nos deixà orfrens, qui sap per a on pararà la seua obra inedita, Casp jugà a ser Adlert i, a pesar de contribuir en una maravellosa poesia al sigle d'Or valencià, empastrà mes l'empastre. Pero no millor ho deixaren els que els succediren: Lizondo i Sentandreu deixaren molts buits en la politica, Vicent Lluïs Simó Santonja, no va ser eixe home ple de vitalitat que esperavem al front de la RACV, el grup de la Seccio de Llengua i Lliteratura acabaren de fer el restant i, entre tant, mosatros navegarem orfens en una albufera plena de cepets, enfilats i caçadors a l'aguait esperant-nos vore despistats com si forem polletes d'aigua. Mentres, cada u remava cap a una direccio, i tots tenien rao, encara que cap a Madrit no pugam anar per l’aigua. I Esteve... ai Esteve...

Pero aixina i tot, seguixc tenint esperança. Pero no una esperança a la desesperada per tindre una cosa a la que aferrar-me, quan veig la situacio actual i el fet de que cada volta el valencianisme siga una cosa mes residual perque pocs recorden els seus verdaders pilars i la majoria els mescla en posicionaments o elements foraneus. Tinc esperança, perque he vist a la gent juntar-se, he vixcut experiencies impressionants, en les que un pare donava el testic a sa filla i esta deixava el pabello ben alt. He vixcut moments en els que forem capaços de reunir-nos i parlar de valencianisme, sense rinyes, moments en els que hem defes un mateix posicionament. I aixo me dona esperança.

Esperança perque he vist els ulls plorosos de molts valencians quan Anfos nos va dir adeu, quan ho va fer Vicent Baixauli o quan se n'ana Martin Villalva... inclus he sentit entre murmurs a gent arrepenedida prometent que lo fet per Santonja i tants atres no quedaria en l'oblit, a peu de tomba. Pero ademes, sent en el meu cor una atra esperança, pot ser la que me manté hui en anims per a escriure est articul. L'esperança del valencianisme, i la de tots els que el formem. Fa molts anys, un gran amic al que li dec un homenage, Bernat (Murta per a la familia valencianista), me va ensenyar que en el valencianisme no entra ningu pel fet de fer-se famos, ni perque siga una corrent passagera. Aci no entra la gent, naix, perque ho te en el cor i quan es retira, quan pensa que ell ya ha deixat de ser una pesa fonamental en este moviment, descobrix que es inutil, que no ho pot deixar, que forma part de la seua vida i que per mes que vullga ningu te la suficient conviccio com per a deixar que chafen a sa mare, o que obliguen al teu fill (o net) a escriure en una llengua forastera, o que tot per lo que s'ha lluitat durant sigles es qüestione a canvi d'una butaca en les Corts o d'una cartera en Madrit.

Arrere, en els meus recòrts fotografics queda l'image de Juan Gil protegit per Enric mentres els mes jovens li recriminaven el seu recolzament als “madrileños”, quantes llagrimes haurà plorat des d'alla a on estiga. Tambe queda en eixe recort l'enterro accidentat de la Llengua Valenciana a la que duyen a muscles Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura García, o el desplegament de la marfega des de la Sindical, pero en lo mes fondo del meu cor i suponc que del tots els valencianistes queda eixa votacio en la Seccio de Llengua, la que nos va separar per a sempre. La que inclus hui recordem tots com a la nostra pijor derrota, la nostra particular guerra civil. Be es cert que en totes les nacions han hagut sempre vençuts i vencedors, que en tota civilisacio que es precie han hagut enfrontaments entre les persones que han optat pel poder, pero... ¿era precis eixe enfrontament atipic en la nostra casa i justament en el pijor moment, quan mes mal nos anava a fer?
Vore enfrontats als personages insignia del valencianisme i vore que tot ha acabat fent-nos mes mal que be, pot resultar incomodo, com vore que algun dels responsables d'eixa ruptura i dels que mes han criticat l'atra postura haja desaparegut (cap a Gregal) deixant darrere gran cantitat de cadavers al seu pas i els diners i les ilusions de mes d'u, pero lo que mes nos fot als valencianistes, en general, es que eixa guerra creuada, la que en son dia va estallar en aquella votacio incondicional en la que valgue mes el numero d'amics que el valor filologic del resultat, nos ha separat per complet a tots. Be es cert que des d'eixe moment es posaren en marcha nous reptes, diccionaris, pagines electroniques i aplicacions, pero hagueren segut creades igualment d'una atra manera, i damunt hagueren rebut mes recolzament. Tambe es cert que mirant be les coses, quan u depren o llig per primera volta el valencià, te mes facilitat de fer-ho si es accentuat que si no ho es. Pero seguixen sobrant terminacions “-ades” i es troben a faltar donacions concessions que com a academia del poble que volem ser, deuriem de fer.
Parlava, al principi de l'esperança i l'he tirat per terra en uns pocs renglons, per culpa de les imagens eixes dels meus recòrts. Pero un poble no pot mantindre's desunit pel simple fet de tindre una crisis, i manco en uns temps en els que nomes nos pot salvar l'unio de tots, l'image unitaria que donem al poble valencià. Arrere deuen quedar els odis, inclus els recòrts d'inaguracions de seus a pocs dies d'eleccions, o les diferencies culturals dels que senten afinitats cap a un tot mes gran o els que senzillament es conformen en ser valencians. ¿Acas ningu ha fet prevaldre en un moment de sa vida la seua manera de pensar o de vore una cosa a costa de tot? Recordeu que som valencians.

I es que, passejant per esta vora del riu, el meu cor demana revuire moments que recorda la meua ment: tornar a vore ad eixe mestre d'ulleres i aret en l'orella somriure, mentres desfila a un costat de senyera junt a sa filla; ad aquell home de les ulleres de pasta, que nos emocionà un dia en el salo de les senyeres, desfilar i saludar als vells coneguts; ad eixe mege despreocupat i incansable que sempre busca una excusa per a fer valencianisme; ad eixa dona valenta per la que no passen els anys i que seguix en la palestra sorprenent-nos dia a dia; ad aquell home d'Oliva que treballa per lliure, pero que nos ensenya a mantindre l'esperança; ad aquell apassionat de la pilota que fa anys no veig en la provesso; al Lloctinent del Centenar; ad aquell gran decà que dedicà sa vida a fer figuretes d'argila; inclus ad eixe chic de monyo rullet que lluix medalla d'academic i fa temps que no baixa a parlar en la gent senzilla com fea fa anys; ad aquelles dones valentes que un dia ho donaren tot i que hui seguixen al cap d'associacions com la AELLVA o secretaries com la de Lo Rat; i a tants i tants bons valencianistes i “ties Maries” que un dia, per circumstancies de la vida, deixaren de passar-se pel Cap i Casal un nou d'octubre. Pero vullc tornar a vore'ls junts, baix els plecs d'una mateixa Senyera, darrere d'una pancarta unitaria que nos represente a tots. 
Qui sap igual enguany passegem tots per la mateixa vora.

¿Per que s'amaguen els recorts?

Molt s'ha parlat de l'obra d'Orwell, inclus yo li he dedicat algun articul en este blog. Pero es que, a voltes, les coses passen com si seguiren al peu de la lletra el guio propost en "1984". De manera que pareix que cada dia mos conduixquen ad ell. Lo millor de tot es que esta manera d'obrar, acaba fent que la gent es done conte de moltes coses i que decidixca seguir furonejant a vore que conseguix trobar en eixe Mon ple d'amagatalls i mentires maquillades.
Quan parlem de la normativa catalana, la majoria de les voltes mos imaginem un context benevol, un ambient de treball conjunt i una normativa refeta i aprovada pels filolecs mes representatius de la seua cultura, pero... ¿realment fon aixina tot?
Rodejats de pessimisme i en una Espanya sumida en una forta crisis economica, identitaria, social i, sobre tot, territorial, els nacionalismes comencen a calar en la nostra societat com  la salvacio. Es el principi del sigle passat. No nomes Valéncia experimenta este fenomen, Galicia, Euskadi, Catalunya i Lleo contemplen forts adeptes que, ademes, gasten com a pilars uns patrons molt pareguts i un llegat que els havien deixat els pensadors del sigle XIX.
El cas valencià no va ser distint del del restant dels territoris, encara que haja segut silenciat i, com el cas lleones, substituit astutament per a aparentar allo que no es o, senzillament, decantar-lo en un atre regionalisme mes agressiu identitariament i que oferix una visio falsa dels resultats finals, inoculant odi cap a qualsevol vertent que no siga la seua i donant com a valides i cientifiques unes pautes que realment no ho son i que damunt han tingut una historia especial que mereix ser recordada, sobre tot hui, dia de l'aniversari d'una d'elles.
Quan els jovens de Joventut Valencianista, en Eduard Martínez Ferrando al front, redactaren el Sintesis del criteri valencianista (1918), calcaren l'ortografia del IEC, fent vore en ella la "modernor" i el "estandar" que es devia d'utilisar en tots els "Països Catalans"; pero lo que no contava Eduard es que l'ortografia (anem a dir) oficial de Catalunya no era eixa, si no la de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona, la qual mantingue la seua condicio d'oficial, protegida pels filolecs catalans fins que fon substituïda (acientificament) pels politics en 1933, utilisant com a argument ratificant i cientific la consecucio i aprovacio de les Bases de Castello, i la publicacio per l'Ajuntament de Valéncia d'estes, alçant-les al distintiu de Normes. Afig, la Mancomunitat Catalana en l'acort pres, que es fa des de l'humiltat i, no a soles pel be de la Cultura Catalana en sí, sino per l'unitat de tots els territoris que un dia formaren la "Gran Catalunya".

Un argument este en tanta força que va conseguir arraconar les Normes de l'Academia, les qual unicament foren utilisades en la convocatoria que feya dels seus famosos Jocs Florals, encara que l'arraconament de l'entitat feu que pronte s'abandonaren per complet

¿Per que ningu ha contat realment quins foren els pactes, els interessos i que es lo que passà en l'Academia per a permetre la perdua de la seua oficialitat i, en ella, la perdua de tots els estudis i treballs realisats en la Seccio de Filologia, entre els que es trobaven els treballs de diferenciacio entre el valencià i el catala fets pel Pare Lluïs Fullana i Mira? Pot ser, com mes tart passà aci en Valéncia, el traspas de filolecs des de l'Academiade Bones Lletres cap al IEC tingua molt que vore. I el final de l'intercanvi epistolar entre filolecs (Academia) i deprenents (IEC), mostrats inclus en jornades inacabables de discussions en els diferents diaris; a on, entre els temes mes debatuts, trobem l'inventat i innecessari "amb", que fon criticat pels grans filolecs catalans que acusaven ad esta preposicio d'antifilologica i dialectal, vaticinant que acabaria en la forma viva, intelectual i historica "ab", que ells gastarien fins al final. Els somis expansionistes de Prat de la Riba anaven prenent forma i convertint-se en tota una realitat. Encara que quedava molta faena que fer, com la de convencer a les autoritats filologiques internacionals de que el catala era molt mes que un simple dialecte del provençal. Pero, ¿a costa de que? De moment, la consecucio de fer catalans als autors valencians migevals era nomes un simple tramit, ya que, acceptades les Normes per l'Ajuntament de Valéncia, les portes s'obrien. I amagant tots els estudis compromesos de l'Academia de Bones Lletres,es conseguia alvançar a bots.
Pero, per dalt de tots, un manifest titulat Desviacions en els conceptes de llengua i de patria, del qual ara es celebra el seu huitanta un aniversari, marcaria definitivament l'imposicio de la normativa del IEC, determinaria la separacio del catala com a dialecte del provençal i, com no, acabaria produint l'efecte desijat, seqüestrant dins de la nounaixcuda llengua catalana al valencià i al mallorqui com si foren dialectes seus. Seqüestrant tambe als seus autors.
Tot aixo, amagant anys de faena i mentint al referir-se als pares de la nostra renaixença. Mentires que encara hui en dia seguixen estant vigents, sense tindre's en conte que els valencians ho hem deixat sempre clar, i hem tingut sempre clara la condicio de llengua independent. Com demostra el treball insignia de Lo Rat Penat, i el que presentà o encapçalà el famos llibre de Constanti Llombart Los fills de la Morta Viva; un treball majestuos dut a terme per Lluis Tramoyeres i en el que obtingue la "Ploma d'argent" de la Societat Economia Amics del Pais i que titulà "Profitosa influencia que la restauracio de la lliteratura llemosina puga tindre en lo progrés provincial, sens prejuhí del nacional". Aclarix l'autor que "La denominacio de lliteratura llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d'admetre una clasificacio ab la que no estém del tot conformes. Enténgase, puix, que tant en lo text com en les notes, el emplear la paraula llemosina, nos referim sempre á la lliteratura valenciana y sols per raó historica pot emplearse aquella". Pero no queda ahi la seua conviccio, puix seguix fent aclariments en contra de lo que molts es tenien cregut. Vos ho deixe aci per a que tragau les vostres propies conclusions:
"En la nostra patria, y sens parlar del catalá i del mallorquí que tenen vida propia, les provincies gallegues pretenen recobrar la perduda lliteratura y en la parlada treballen ab lo fi de ferla esturment de noves aspiracions. No cap dubte que llograran lo proposit, perfeccionantla com ho está la seua germana la protuguesa.Lo dia que es logre per complet tornará a l'esplendor que tenia quant els mes famosos poetes castellans tenien per gala trovar ab la parla de Anfos VI...La restauracio de la lliteratura valenciana abraça dues époques. En la primera se manifesta l'esforç individual sens poder aclimatarse. La segona té mes importancia. Lo pensament adquirix unitat, no es l'individuo'l que treballa, es la societat. Valencia té la gloria d'haver començat molt ans que les provincies germanes." O, lo que sería lo mateix, senyala com a germanes les provincies d'Espanya i com a vives el catala i mallorqui, senyalant-los com a llengües diferents. Igual es aço lo que perguerem un 30 d'Abril en Barcelona. Com sempre, sense contar en el permis dels valencians. Pero, aixo si, per a beneficiar a uns forasters i negar-nos lo que es nostre.
I tot amagant-nos els recorts o confonent-los en falses veritats; per no dir en les mentires.
¿Quan mos els tornaran?

El trage dels Valencians

No vos penseu que hui vaig a parlar-vos d'indumentaria valenciana, no era la meua intencio, i seguix sense ser-ho, i manco seent hui, com es el dia de la nostra llengua, pero aixina i tot, voldria fer-vos hui una reflexio que va molt mes alla de lo que seria estrictament correcte, o formal, com diria el desaparegut “aguelet”

Esta semana passada hem sigut victimes i al mateix temps espectadors en primera fila d'un experiment sicologic basat en un trage de color blau que molts veïem d'un color entre beix i blau molt claret adornat de dorat, quan realment era blau obscur i negre. Per a que me diguen blaver, yo l'he vist quatridorat. Segons el propi estudi i els resultats que han arreplegat, els humans podem ser enganyats inclus veent una cosa pels nostres propis ulls, senzillament es pot jugar en una intensitat i en un aspecte determinat. Pero lo mes sorprenent de l'estudi es que, contra tot pronostic, hem segut capaços de passar la foto i respectar la decisio de l'atre, el seu punt de vista, mai millor dit, sense discutir i sense dubtar de la bona fe en les seues paraules. Ixca aixo fora realitat algun dia en Valéncia en tots els aspectes, sobre tot en els determinants.Sí, estic prou sancer, no desvarie ni tinc cap complex bascular, ni res per l'estil. Tinc ganes de que realment la democracia i les llibertats dels homens siguen un dret, i so a soles una promesa electoral dins d'un paquet de medides que realment acaben per atentar contra mosatros. Si un partit es definix democratic, ¿per que no accepta democraticament la voluntat del poble valencià i aprova la doble normativa per a la nostra llengua de manera que al ser lliure, els pares pogam decidir en quina estudien els nostres fills? ¿Com es pot fiar u d'un partit que no respecta el dret universal a l'educacio quan diu que canviarà de nou la Constitucio per a llevar el punt que dona prioritat al deute internacional ans de el benestar de tot l'Estat? Sincerament, si dos partits han segut capaços de matar-nos de fam a canvi de pagar interessos a Europa, han segut capaços de furtar en els ajuntaments fins a la sacietat i molt mes, ¿encara dubteu que feren un pacte en Pujol per a impondrens una normativa que no era la nostra a canvi d'atres coses? El Govern d'Aznar i el gendre de Zaplana son a soles uns detalls a tindre en conte.
¿Per que fent-se dir democratic i defensor de les minories i les llibertats un partit no accepta dins del rol des del principi estatuari un acort en els demes partits en les Corts, o en la Generalitat i assumixen realment la representacio que tenen i decidixen per unaminitat una cosa tan senzilla i democrartica com acceptar la doble normativa per al valencià? Com en eixos països en els que diuen mos tenim que mirar com en un espill per a poder ser realment competitius i democratics. Noruega ho ha fet.

Es mes, s'imagineu un hipotetic cas de final de votacions, a on dos partits de la Terra tingueren l'oportunitat de governar-nos per pacte. ¿De que serviria eixa ventaja, i el fet de que es poguera conseguir si no es rectaren lo fonamental de cada partit? ¿Preferirien eixos dos partits recolzar propostes d'atres partits capitanejats en Madrit o en Barcelona ans de pactar a favor de lo que li havien promes al poble? I tot per no comprendre la democracia i el principi universal de l'igualtat...

Si ho feren, si realment les Corts i la Generalitat i en especial tots eixos partits que ho conformen aprovaren la doble normativa, s'acabarien totes les guerres i per fi els valencians mos tornariem a unir i tornariem a buscar solucions a tots els nostres problemes, deixant de costat les preocupacions filologiques per als que entenen d'elles. Ademes, els pares podriem triar verdaderament quina llengua i en quina normativa volem que estudien els nostres fills, sense tindre que anar, molts, quan acaben d'estudiar a pagar els cursos de Lo Rat per a que deprenguen la normativa que defenem, o en cas de canviar la tortilla no tindre que enviar als fills a Barcelona per a que deprenguen el catala.
¿S'imagineu a tots els valencians junts demanat treball, demanant justicia, financiacio, servicis socials i sobre tot drets humant i mijambientals?

En fi, tornariem a ser una regio modelica, civilisada i referent per ad esta Europa que cada dia es fa mes exigent, i com no, deixariem que cada u vegera el trage del color que pensa que es, sense impondre-li a ningu un estil o una falsa moda perque aixina ho ha manat el modiste de tanda, o una dissenyadora afamada. Pero lo mes bo de tot es que tornariem a ser tots valencians, lliures i democraticament perfectes... Encara que cada u tinga clara la seua tonalitat, clar.

¿Qui me mana a mi somiar en veu alta...? I tot per voler desijar-vos feliç dia de la Llengua Valenciana.
Per cert, ¿Quins actes ha fet la AVL per a celebrar tan honrosa data?