La pedra
Pedra a pedra, la vida acaba seent
realment una construccio. En ella es junten els bons fonaments i els
mals, pot ser degut a no saber triar be la pedra, o el lloc a on
l'hem deixat descansar. Puix tot es important en sa construccio. Pero
en eixa construcccio tambe es junten les parets, grosses i gelades en
alguns casos i calides i plenes de finestres en atres. I es que no
sempre tenim el mateix caracter, ni les mateixes ganes, per a baixar
al riu o pujar a la montanya, per a continuar construint la nostra
vida. A voltes, senzillament, mos acomodem en el sofa, veent passar
els dies, i observant com la barba, com el borró damunt les pedres,
oculta el nostre semblant ocultant-lo al restant del Mon. Pero no
sempre hem segut mosatros els que hem triat mal les pedres. Algunes
voltes, i en mig de la partida, quan “pintem” les pedres, pensem
en les que mos queden, oblidant lo dur que ha segut conseguir les que
tenim, es just en eixe moment, en el que abandonem la tensio, quan
oferim al nostre contrincant el nostre costat mes vulnerable. En atres
moments eixe costat es queda al descobert per mirar massa arrere, i
per recordar massa constantment lo dur del cami. ¿acas som incapaços
de mantindre ferm el pas, aprofitar lo depres i guanyar per
constancia, amor i esforç?
I es que en ocasions, eixes pedres que serviren per a protegir als nostres antepassats, hui mos destorben, puix preferim rodejar-nos de modernors. Al mateix temps que les tenim massa presents i impedim que ningu puga edificar al seu costat. Pero lo cert es que son nostres, i de mosatros, en molts casos depen sa importancia. Mal seria defendre-les per damunt del benestar i la voluntat d'una majoria, pero pijor seria deixar-les pedre, per a construir damunt d'atres pedres manco consistents, que, sense cantos esvaren fins al fondo, i fan tambalejar tot l'edifici. Perque al final, quan els que manaren canviar les pedres que sostenien la nostra identitat, a esquenes nostres conseguixquen el seu benefici, els que tindrem que lluitar per mantindre ferm eixe edifici serem mosatros a soles. Els que d'alguna manera hem tingut la culpa per deixar saforejar a qui no tocava, de quedar-nos contemplant les pedres guanyades i sobre tot, de no haver tingut el corage de seguir la nostra senda a pesar dels contratemps. Perque, per un moment en la vida, dega'm ser conscients i reconeixer,¿com actuarem realment davant d'eixa pedra?:
I es que en ocasions, eixes pedres que serviren per a protegir als nostres antepassats, hui mos destorben, puix preferim rodejar-nos de modernors. Al mateix temps que les tenim massa presents i impedim que ningu puga edificar al seu costat. Pero lo cert es que son nostres, i de mosatros, en molts casos depen sa importancia. Mal seria defendre-les per damunt del benestar i la voluntat d'una majoria, pero pijor seria deixar-les pedre, per a construir damunt d'atres pedres manco consistents, que, sense cantos esvaren fins al fondo, i fan tambalejar tot l'edifici. Perque al final, quan els que manaren canviar les pedres que sostenien la nostra identitat, a esquenes nostres conseguixquen el seu benefici, els que tindrem que lluitar per mantindre ferm eixe edifici serem mosatros a soles. Els que d'alguna manera hem tingut la culpa per deixar saforejar a qui no tocava, de quedar-nos contemplant les pedres guanyades i sobre tot, de no haver tingut el corage de seguir la nostra senda a pesar dels contratemps. Perque, per un moment en la vida, dega'm ser conscients i reconeixer,¿com actuarem realment davant d'eixa pedra?:
El politic, la gastà de proyectil.
Joanot Martorell, va construir en
ella.
El llaurador, ya cansat, la guardà en
la llar.
Fullana l'estudià.
Gaçull, la gastà per a lluitar en
Fenollar.
I Ausias, li va traure les mes belles
escultures.
En tots els casos, la diferencia no
estigué en la pedra, va estar en l'home i el seu amor ad ella.
L'any que be, tambe serà el mateix per a tots, de mosatros depen lo que sigam capaços de fer en ell.
L'any que be, tambe serà el mateix per a tots, de mosatros depen lo que sigam capaços de fer en ell.
En la nostra voluntat està, deixar la
nostra pedra pel cami o seguir construint la realitat en ella.
Un fort abarç a tots.
Un fort abarç a tots.