El català al Pais Valencià III

I ya ne van tres.
Encara que tenia un dubte sobre si podria o no debatre "cientificament" les afirmacions sobre l'unitat llingüistica entre valencià i català, com podeu vore en la primera part i en la segona, he fet prou be els deures.

Resulta curios com encara hui en dia, despres del continuats bombardejos per part del mijos de prensa, escoles i politics en general, el poble valencià, no soles mante la seua llengua viva com ya va fer despres del decret de Nova Planta, si no que inclus se reafirma en ella. I tot aixo molt a pesar d'una minoria que incrusta en els llocs estrategics, intenta per llei, oferir-nos i inculcant-nos tot un Mon de barbarismes i catalanismes aliens a la nostra llengua.
Tornant al nostre tema, m'agradaria començar este tercer articul sobre el l'unitat, en la noticia sobre la mencio feta el 8 de Setembre de 1878 en Barcelona per " Lo Niu Guerrer", i arreplegada en "Lo rat Penat, Calendari Llemosi" en 1881, per J Ribelles Comin en " Bibliografia" T.IV, pag 203, i recentment reeditada pel Colecctiu Lluis Fullana en " Documents sobre la Llengua Valenciana" i que diu aixina

"Esta relacioneta (Tres Heroes de Camaled) resultà premiada en lo certamen celebrat per " Lo Niu Guerrer" societat lliteraria humoristica de Barcelona, en la festa celebrada el 8 de Setembre de 1878, ad una "Mencio honorifica" al segon premi, fentse constar en la Memoria que lliggue lo senyor Secretari, que si en lloch de ser valenciana haguera segut escrita en catalàdita relacio, la junta li havera otorgat lo dit segon premi, que se quedà per otorgar"

O siga, des de Barcelona en 1878 neguen un premi a un obra pel simple fet de ser ¡¡¡escrita en valencià!!! quina aberracio, pero ¿que no saben que es la mateixa llengua? es que n'hi ha que ser curt per a no saber-ho.
O ¿serà realment una llengua diferent? Igual, els membre de Lo Niu Guerrer, tenien molt clar que era cada cosa, i que no podien donar un premi a una obra escrita en valencià, dins d'un certamen d'escrits catalans.

Pero no es este un cas aïllat dins d'esta historia. El 6 de Juny de 1412, tingue lloc un acte que marcà per a sempre el futur de la Corona d'Arago, el Compromis de Casp. En ell es va decidir el successor de Marti I, decantant el tro a favor de Ferran I de la casa Tastamara. Puix be, en l'acta notarial de dit Compromis, se pot llegir

"... Consimilem literam idem domini depurari expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae ..."

Arribats ad este punt, crec que no farien falta mes desembrolls. Reunits tots els comisaris en Casp, ningu protesta sobre estes paraules, deixant clar, que en lo Regne de Valencia se parla Llengua Valenciana des de molt antic, documentat i mes que documentat. I ademes, com be diu el quadro eixe que mostrarem en la segona entrega, ademes de dir-li romanç, esplanar, vulgar, cristianesch i llengua materna, tambe ha segut reconegut com a algemia, pero no soles entre 1460 i 1490, si no que des del 1066 quant heu fa el filolec de Denia Ibn Sidah."Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I, pag. 14)

Pero no devem parar-nos aci, ara he recordat, un acte que tingue gran repercussio en Catalunya, el Primer Congres de la Llengua Catalana, pero anem a detallar-lo.
En 1906 el Pare Alcover, mallorqui, per cert, per a fer viable la seua gramatica catalana, utilisa a l'alema Schadel. I convoca el Congres, convidant a tots els filolecs i romanistes de l'epoca.
O siga en 1906, el català, encara no tenia una gramatica propia. Mentres el Valencià, en 1489 ya contava en el seu diccionari, editat en Venecia i escrit pel notari Joan Esteve en 1472 el Liber Elegantiarum.
Pero seguim en el Congres.
Com diem en 1906, tretze d'octubre per a ser mes exacte en Barcelona començà el Primer Congres de Llengua Catalana, en el que Alcover presentà el seu proyecte i el van trobar inviable per que en eixe temps no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat.
Mentres, en Valencia ya contavem en diccionaris i gramatiques des de fea molts sigles (per a la Llengua Valenciana, clar)
I es que mosatros sempre hem tingut gent capaç de fer estudis i proves cientifiques sobre la nostra benvolguda llengua.

No contents en este fracas, els catalans demanaren fer, esta volta en Mallorca, del set al dotze d'Abril de 1980 el XVI Congres Internacional de Llingüistica i Filologia Romanica, patrocinat per la Societe de Lingüistique Romane i organisat per la Catedra Ramon Llull de la Universitat de Barcelona i el Estudi General Llullià de Palma presentant en ell la següent proposta

"Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología románicas, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística."

Puix be, este manifest el firmaren un total de 36 congressistes dels que 7 eren del Comite cientific, tot un exit. Tota la romanistica i la filologia en general els avalà.
Pero... ¿quants eren en realitat els congresistes i d'ells quants eren els que formaven el Comite Cientific? Puix realment, la resposta es vergonyosa, de 830 asistents,723 de ells congressistes dels quals 22 eren membres del Comite llingüistic, soles foren 36 els firmants.

Per lo tant, quant els pancatalanistes diuen als quatre vents que tota la romanistica internacional, afirma l'unitat llingüistica, se referixen a 36 de 723
... tot el mon cientific... 36 de 723
... qualsevol llingüiste/a... 36 de 723
... tothom... 36 de 723

I aixo que jugaven en casa, ya que com hem dit ans, els organisadors eren els pancatalanistes mes aferrats:

• President: Antonio Mª Badia i Margarit. Rector de l'Universitat de Barelona
• Vicepresident: Francesc de B Moll. Vicerrector i rector en funcions del Estudi General llullià de Palma
• Vocals:

1. Joan Alegret. Professor de llengua i lliteratura catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
2. Gabriel Bibiloni. Professor de Dialectologia de l'Universitat de les Illes Balears.
3. Jose Manuel Blema Perdices. Vicerrector de l'Universitat Autonoma de Barcelona
4. Antoni Comas i Pujol. Cap del Departament de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
5. Josep A Grimalt. Professor de Gramatica General de l'Universitat de les Illes Balears.
6. Isidre Mari. Professor de Filologia Catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
7. Joan Miralles. Professor d'Historia de la Llengua Catalana un l'Universitat de les Illes Balears.
8. Joaquim Molas. Catedratic de Llengua i Lliteratura Catalana en l'Universitat Autonoma de Barcelona.
9. Gabriel Oliver Coll. Deca de la Facultat de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
10. David Romano. Cap del Departament de Llengua i Lliteratura Italianes de l'Universitat de Barcelona.
11. Damia Pons. Professor de Lliteratures Hispaniques de l'Universitat de Barcelona.
12. Joan Sola. Cap del Departament de Llengua Catalana de l'Universitat de Barcelona.
13. Joan Veny. Professor de Dialectologia Catalana en l'Universitat de Barcelona
14. Antoni Vilanova. Cap del Departament de Lliteratura Espanyola de l'Universitat de Barcelona.

• Secretaria: Anna Moll. Directora de la Seccio de Filologia de l'Estudi Llullià de Palma (filla casualment del vicepresident)
  
• Secretari Administratiu: Gabriel Rabassa Oliver. Secretari General de l'Estudi General Llullià de Palma.

I el Comite Cientific estava compost per:

1. Emilio Alarcos Llorach (Oviedo)
2. Mario Alinei (Utrecht)
3. Pierre Bec (Poitiers)
4. Jose Mª Blecua Teijeiro (Barcelona)
5. Germà Colom (Basel)
6. Gianfranco Folena (Padova)
7. Alvaro Galmes de Fuentes (Oviedo)
8. Corrado Grassi (Torino)
9. Georg Kremnitz (Münster)
10. Alberto Limentani (Padova)
11. Helmut Lüdtke (Kiel)
12. Francesc Marsa (Barcelona)
13. Michael Metzeltin (Groningen)
14. Felix Monge (Saragossa)
15. Jose Luis Pensado (Salamanca)
16. Max Pfister (Saarbrücken)
17. Francesc Rico (Barcelona)
18. Jean Roudil (Paris)
19. Cesare Segre (Pavia)
20. Gaston Tuaillon (Grenoble)
21. Alberto Vavaro (Napoli)
22. Alain Verjat (Barcelona)

O siga, tota la plana major del pancatalanisme en forma de mestres, decans i rectors no pogueren convencer a tota la romanistica internacional. I sense contar en ningun moment en la part contraria, puix tota tesi deu d'anar acompanyada del seu contra, i sobre tot seent uns atres els afectats.
¿Com han pogut convencer a totes les universitats del mon?
Aixo heu contarem atre dia, per que tambe te el seu lloc en este blog.

Per aixo, en documents i avals, demanem que lleven del Wikipedia i de certes enciclopedies, el quadret eixe,i el canvien per este, fent cas a la Romanistica Internacional, pero sobre tot a la Constitucio Espanyola, al Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i a l'Informe Killilea de les Llengues Minoritaries i Regionals Europees. Ya que en contra de lo que passa en els estudis fets a favor de l'unitat de la Llengua, que seguixen igual que en 1906 ( no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat), existixen molts i molt reputats estudis que confirmen l'independencia del Valencià front al català, i demes llengües romaniques occitanes.

Un gos d'escola de pago

Fa uns dies, el meu fill, va dur a casa un llibre editat, com no, en la Marca Hispanica. Yo sent molt lo pesat que me fique, pero a mi m'agrada regirar de quant en quant els llibres del meu fill.
Unes voltes per vore com va, heu confesse, pero casi particularment per vore que li ensenyen. No m'agrada que me conten les coses.

Damunt, si recapacitem un poc, es un poc com tornar a reviure els nostres anys d'infancia.
Qui no recorda eixos anys en que quant tornavem d'escola la nostra mare (cada u la seua) mos esperava en un pa ple de tres gusts i mos preguntava sobre els deures. "Ans de jugar deus de fer els deures, no eixiras si no els fas" ... quins recorts....
Ara, els nostres fills ya no tenen esta sort, quan arriben a casa, ya han passat per l'academia, el repàs que diem ans... quins recorts... pero al que soles anaven els que anaven ressagats, i hui en dia si no van, van ressagats, que es molt diferent.

Tornant al tema i tornant al llibre, totalment en Català per supost, contava l'historia d'un gos, que "saltava" no botava, i que duya la pilota, com a bon gos educat i amaestrat.
Pero no vos penseu que este gos havia segut amaestrat en qualsevol lloc, no. Este gos havia segut amaestrat en una escola de pago, i ademes de fer totes estes coses, "bordava", si heu sentit be, i damunt brodava Bup, Bup que curios.

Despres de llegir en el meu fill este llibret, ell me va demanar un gos.
"Clar llogic, es normal que ne vullga uno, si este sap brodar i tot, aixina voldria un gos fins el Papa".
I es que un gos com este es una mina, te poc cosir un boto, mentres cuida de ta casa.

Creent que alguna cosa fallava, vaig preguntar a un amic de Girona,¿ qui millor que un català per a que m'esplique estes coses?.

• Mira, li vaig dir, el meu fill te un llibre en el que apareix un gos que salta, i borda. Pero n'hi ha alguna cosa que no encaixa, ¿com te que saver cosir un gos?
• jajajaja, començava rient, està clar del tot, tu has confós el brodar amb el bordar, en català, es diu bordar al que fan els gossos quan amenacen.
• Home, es que sou molt estranys. Gasteu tants castellanismes que no se com seguir-vos.
  
• Nosaltres?
• Clar dieu saltar, que es castellà, aqui, i moltes mes.
• Home, aquestes paraules són nostres, però no ens semblem en no-res al castellà, vosaltres si que utilitzeu castellanismes.
• ¿Mosatros?
• Home, traduix-me esta frase... tu amas las finas rosas, per eixemple.
• Es clar, mai m'ho havia plantejat així

I aixina vaig acabar comprenguent, que lladrar, paraula que be del llati latràre, en Catalunya se diu bordar, pero que no te res que vore en el brodar. Per a que despres diguen que parlem lo mateix. Quan volen recurrixen al castellà mes pur, i quan no busquen paraules alienes. O inclus fan un barrejat de les dos. Gasten paraules castellanes per a nomenar coses diferents, com nombre, bordar... Es que estos catalans...

La veritat, es tot una llastima, lo que pagaria mes d'u per un gos aixina.

• Joanot, espere que reconegues el gos. Un abraç.

De Fuster a Fuster

No es del meu gust parlar sobre gent que no està entre mosatros, com tampoc es criticar a gent que no se pot defendre. Pero fa uns anys, en l'escola, me van deixar el famos llibre de Fuster, "nosaltres els Valencians" per a que entenguera realment quina es la nostra verdadera identitat, i el per que, estem tant desplaçats respecte ad atres regions.
La veritat, el llibre era tot un cant a la catalanitat, al mes pur estil falangiste. Un llibre de propaganda que intentava per tots els mijos, destruir tots els meus coneiximents adquirits des de ben menut sobre la nostra cultura, llengua i patria.
No vullc ni pensar, quants i quantes ments ha pogut destruir un llibre que soles busca en les seues pagines convencer al llector de la seua catalanitat, i de lo lleig que es viure en la nostra patria valenciana.

Pero de tot el llibre, una sola frase m'ha causat sempre una especial curiositat. En la seua introduccio apareix "no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció". Esta, barrejada en "Jo no sóc ni sociòleg ni historiador, i heus ací que aquest llibre no serà el que hauria d’ésser."Mos donaria una idea de lo que realment es este llibre.
Pero si ad aço li sumem que ell, remarca que "escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l." tindrem per fi tot lo que preten ensenyar-mos.

Clar, com no era Fuster historiador, mai havia pogut saber que en 1918, Eduard Martinez Ferrando, ya va escriure un llibre per a proclamar la catalanitat de Valencia " Sintesi del Criteri Valencianista", que va ser editat en Barcelona per Joventut Valencianista ( imagineu-vos una Joventut Valencianista en Barcelona en aquells temps), seguint el criteri de Prat De La Riba a qui dedica el llibre declarant-se com a "som mes humil deixeble", i atrevint-se inclus a dir que "aïllats i sens evolucionar cap enlloc els nostres escriptors, el valencianisme caminaria en fossilitzar-se als vells tòpics de “dolça llengua”, “barraca”, “dona valenciana”... com fins ara, car els demés seran catalanismes. En quines fonts, doncs, hi aniran els valencianistes a beure per a raonar son sentiment, si el valencianisme, com la faula del part de les muntanyes, no parí fins ara més que un minuscle ratolí? Així s'explica que no aconseguirà interessar al poble pel que tampoc tingué eficiácia alguna social."( no se si se referix en quant a fonts, al nostre Sigle d'Or, o a tantes i tantes obres que mos han acompanyat durant sigles, "minusculs ratolins" com el català, clar) O si heu sabia, pero heu amagava com molts dels fets que formen esta obra.

Com a bon "Fuster", per a respondre-li ad este home i al mateix Fuster, li dedicare des d'estes humils pagines, un document rescatat des del diari La Voz de Valencia, datat a u de Giner de 1914 (quatre anys ans que la Sintesi del Criteri Valencianista) i que baix el titul Por La Unidad Lingüística Valenciana, escrigue un membre de l'Agrupacio Pro Poesia Valencianista baix el seudonim de BOY.
" Nuestra Lengua Valenciana es tradicionalmente dulce y expresiva, de variadisimos matices fonéticos, que correspondiendo a incontrastables razones éticas, como herencia de tradición, han venido hasta nosotros a través de tantos años de menosprecio, hostilidad y hasta de represión de nuestra lengua, por entre tres siglos de carencia de producción literaria y conservada sólo por el pueblo, por los humildes, por los ignorantes, únicos sabios que de su vivir hiceiron sagrado depósito de ella, en el que hemos bebido con los contemporáneos y por el que se ha podido continuar, y está a punto de triunfar al lado de las demas lenguas románticas, la nuestra, tan rica, tan dulce, tan expresiva, tan bella.".
Pero, no es asoles aço lo que podem trobar en este articul, per que ademes " Empero hoy asistimos a espectáculo doloroso y lamentable. Hoy se han apoderado de ella los literatos; hoy que han surgido tantos cultivadores de nuestra Lengua Valenciana, hemos visto que el pueblo, aquel pueblo que la ha traido hasta nuestros tiempos, y que la usa y la vive, se encuentra extrañado, y en abierta discrepancia y hostilidad, podemos decir, con aquellos literatos y poetas que laboran a espaldas del pueblo, encerrados, ofuscados diriamos, en su torre de marfil, con grave perjuicio de nuestro idioma, de nuestra literatura, y, por tanto, de nuestra espiritualidad colectiva en su más perfecta manifestación." No es d'estranayr, que este mateix 1914 el propi Lluis Fullana i Mira recomanara als filolecs recorrer tots els punts del nostre Regne per a trobar en ell l'autentic valencià, el que parla el poble. I no se referix (BOY), com fan Fuster i Eduard soles als que pretenen implantar unes normes sense coneiximents, si no que ademes, diu que "las normas ortográficas dictadas por el Institut d'Estudis Catalans, con todo el respeto debido a la ponencia ortográfica de la sección correspondiente y al mismo institut, hemos de declarar que en manera alguna podemos los valencianos aceptarlas absolutamente, por ser en muchos casos tales normas estrañas por completo a nuestra indiosincracia de nuestro pueblo; por que pugnan con aquella simplificación, claridad, sencillez e inmutabilidad arriba enunciadas, y porque quedaria anulada eternamente nuestra personalidad y significación literaria, que nos conviene evidenciar y propulsar intensamente."

En fi, aixo es la nostra realitat, els nostres escritors i artistes, sempre s'han vist atrets i hipnotisats per l'Imperi vei, ya siga el castellà com el català. Reclamant la seua voluntat com a llei, i refugiant-se en que es la millor forma de vendre les seues idees, per que aci en Valencia mai hem sabut reconeixer als nostres genis, o per que tant Castella com Catalunya, despres, han pagat mes o simplement els han donat eixe poder que molts ansiaven per a poder venjar-se de Valencia.
Part de realitat tenen estes paraules, pero soles si heu intentem podrem tindre realment lo que mos mereixem. Una verdadera llastima que Fuster, Eduart, i atres tants com Ovidi Montllor o el recent mort Joan Monleon no hagen pogut ser recordats en la nostra terra per atres fets mes artistics que per la seua catalanitat.

De Fuster a Fuster, espere que en l'atra vida siga lo sincer que haguera tingut que ser en esta.
Es una llastima vore de quina manera el seu poble el seguix recordant.
A part de les pintades, eixe bust penjat recorda a tants i tants caps de trofeus penjats dalt de fumerals o en les parets del salo.
Un trofeu català penjat i ensenyat per al recort d'un poble.

• Gracies a Carles Recio pel seu articul "La guerra del 14" dins del seu llibre "De Nacion Valenciana" d'a on he tret l'articul de BOY.
  

Escola Valenciana

Fa un temps, en un articul referit a les Trobades, vaig fer encapeu en la mes que presunta catalanitat d'Escola Valenciana, pero com sempre me van fer callar objectant que no tenia proves clares per a classificar-los com a tal.
Puix be hui, uns mesos despres, en les bolchaques plenes de carbo per a tots els que diuen mentires i enganyen als nostres menuts, me decidixc a contar una veritat a crits, que des de fa molts anys ve rondant el mon valencianiste i que no tots els ciutadans coneixen. Unes voltes per ignorancia propia, i atres per ignorancia creada a proposit des de l'interior del Govern, o de les mateixes escoles que encobrixen estos actes catalogant-los com a valencians, quan en realitat son tot lo contrari.
Enguany, el nacionalisme català encapçalat per Jose Luis Perez Diez (mes conegut com Carod Rovira) ha regalat en favor de subvencio des de la Generalitat Catalana 290.000 €uros per activitats relacionades en la promocio del català en el Pais Valencia. No se si realment valdria la pena preguntar-los el per que des de Catalunya los regalen estos dines, si realment fan valencià, i promouen el valencià.
Hem d'aclarir per als interessats, que Escola Valenciana va ser inscrita com a entitat dins de la Conselleria de Justicia i Administracions Publiques de Valencia el passat 4 de Maig, per lo que ya cobra de la Generalitat una subvencio de 45.000 €uros. Per lo que tant els nostres politics com els estrangers son culpables de la politisacio dels nostre mestres.
Mes informacio sobre les subvencions aci.

Per aixo que soles tens que entrar en la seua pagina per a vore immediatament que no es tracta de cap escola valenciana, ni de promocio d'este, si no que tot lo contrari.Contant inclus en els seus enllaços que descriu com a recursos de llengua. Entre els recursos podem trobar joyes com IEC, TermCat, SoftCatal... per no contar en Internostrum, a on en la seua plana podem vore com a capçalera Sistema de traducció automàtica castellà-català donant prioritat, si heu demanes, a les formes valencianes clar, com no, pero del català, mai del valencià.

Ademes, en l'apartat ¿qui som? apareix una joya prou curiosa, que crec que deuria de ser aclaridora, pero no es aixina. La primera frase diu "Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua (FEV), és una entitat cívica formada per 24 associacions comarcals i d'àmbit de país. El principal objectiu de l’entitat és la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el siStema educatiu valencià."¿Quina llengua?, deuria de dir valenciana, ¿no?, o es que amaguen alguna cosa...
Ademes, ¿que significa associacions comarcals i d'ambit de pais? ¿quin Pais? ¿que amaguen aci?
Per cert, entre tant de mestre, i tant de traductor/corrector be podrien rectificar Sistema, per que du dos ESSES, com yo he ficat (La mayuscula es meua).
No se, pero crec que esta associacio, llunt de mostrar una transparencia digna d'entitat subvencionada, mostra un ocultisme, politic ademes, que no demostra mes que catalanisme i interessos pels inconstitucionals Països Catalans.
Pero aixo no es tot, damunt, mostren orgullosos en ¿qui som? els seus premis, entre els que destaque:

• Premi Joan Corominas per l'Actuació Cívica com a col·lectiu de la CAL, 2003. (¿qui es el CAL?) Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana.
• Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006. Sense comentaris, ¿no?
• Premi de l'Associació Econòmica d'Amics del País, 2007. ¿qui son amics del Pais? Sense comentaris, des de Barcelona la burguesia Catalana premia a Escola Valenciana, per ser tot lo contrari,clar.
• Premi col·lectiu Francesc Macià, 2009. Un premi en nom del fundador d'Estat Català, home... molt valencià no pareix.

Pero anem a continuar per la seua llabor al davant dels correllengües, que ya de per si es vergonyos. Pero ¿que me dieu de la Xarxa d'Escoles? ¿no sabeu que es? Es segons els seus creadors " És un projecte de Vilaweb, Escola Valenciana i Òmnium-Escola Catalana per tal que l'alumnat dels centres educatius facen periodisme digital en la nostra llengua a partir de blogs on participen centres valencians, catalans i mallorquins."Com sempre el nom de la llengua, s'amaga totalment.Sobre els socis d'Escola Valenciana, millor ni parlar.
Pero el punt mes fort d'esta "Escola", es l'Oficina de Drets Llingüistics, o siga, una oficina, que defen el dret que tenim els valencians de viure en valencià, aixo si, sempre de forma "normalitzada". ¿Que faria esta oficina si realment els valencians (que segons la llei tenim dret a viure en valencià, i que segons la llei d'ensenyança, d'estudiar-lo i saber-lo, i lo mes curios, segons la llei de ceacio de la AVLL esta deu de garantisar l'autonomia del valencià per mig de l'estudi dels escrits i autors de totes les epoques), protestarem per que Escola Valenciana està fent cas omis a la llei, i ademes obliga als alumnes a viure en català? ¿Mos assessoraria?

No entenc, com en este sigle, ya en el seu segon deceni, encara existixquen estes associacions, i que damunt siguen pagades pels nostres imposts.
O siga, que no tenim dines per a fer escoles, ni centres de salut, per a medicines ni llibres de bades, pero si tenim dines per a adoctrinar als mes menuts per mig d'estos mestres politisats que defenen les mateixes estrategies gastades per Hitler en Austria fa uns xixanta anys. I que hui servixen per a inculcar el Català i sobre tot per a fer Pais (com diu Escola Valenciana), per a unir-lo als demes Països Catalans.
¿A on anem a parar?

Els Reixos i el caganer

Ultimament, per internet, circula un video en el que un caganer los pega foc als Reixos, pero millor, ni posar-lo. Me pareix un poc fora de to, desprestigiar una tradicio nostra per culpa d'un sentiment politic totalitari que res te que vore en una ideologia republicana, si no des d'un punt de vista anti espanyoliste al cent per cent.

Pero, que son en realitat els Reixos, per que hui en dia s'oblidem realment de que es lo que son, i de que son real i culturalment per a mosatros eixos Reixos.
Per començar estudiarem el significat i la correcta utilisacio d'este nom, puix en moltes ocasions, com en esta, sempre apareix el/la gracios/a de tanda per a fer la tipica broma de progre superdotat i especialiste/a en termes filologics de primer grau. " Els Reixos son els mascles de les reixes, ¿no?" diu en este cas Ferran. Que sabut, es com per a donar-li una llicenciatura en filologia aplicada.
Pero no seria de mes, saber, que manco en la Gran Barcelona, tots els municipis i ciutats que han estat en contacte en Valencia utilisen este nom, nom ademes, que te una historia llargueruda. Nom que ha segut com un tribut que els valencians hem fet als Reis Macs, deixant la seua veritat, pel tall de agrair-los els fets religiosos i de diferenciar-los en galons dels atres Reis, que no han estat sempre a l'altura del seu titul.
Es curios, com des dels principis dels temps, una Regne com Valencia al que se li creïa mort religiosament ha ensenyat als seus veïns quin es realment el sentit de la religio, començant per Pere Pasqual, seguint per Isabel de Vilena, Sant Vicent Ferrer, el seu germa Bonifaci... i podent acabar en els Papes Borja, i en els seu descendent Sant Francesc, passant inclus pel Pare Jofre i per tants i tants religiosos que repartiren fe en terres catalanes sempre en Llengua Valenciana com be narren les croniques de 1636. Uns retors, que repartiren molt mes que religio en estes terres, puix inclus ensenyaren la nostre llengua mes allà de les fronteres del nostre Regne, deixant-los paraules valencianes tant en Lleida, com en Girona, Torosa inclus Amposta i Reus.

Pero sempre apareixen filolecs disposts a debatre eixes ensenyances, intentant ocultar fins i tot paraules com la valenciana Reixos per tal de descalificar la Llengua Valenciana i sobre tot per tall de menysprear una cultura de la que han begut durant molts sigles.

Hem d'aclarir, que el Belem, naix en 1223, despres d'un supost milacre de Sant Francesc d'Asis en el Santuari de Greccio entre Asis i Roma. Dut des de Napols per Carles III, creguent-se inclus que molt posteriorment el dugueren a la peninsula i a Alemanya els franciscans. Encara que existix un reliquiari en la Catedral de Barcelona( que no es reconegut com a propi Belem), es cert, que el mes antic que se coneix en Espanya es el de Palma de Mallorca, el Belem de Jesus, datat en 1480 i documentat en el sigle XVI. Pero, no es manco cert, que se te ademes documentacio, existint per tant documents en Valencia i Castella dels sigles XV i principis del XVI. Coincidint miraculosament (coses del cristianisme) en els sigles de major rellevancia dels retors Valencians en terres Catalanes. I dic que coincidint, per que estos documents relaten els belems vivents o obres teatrals basades en els capituls del naiximent de Jesus incloent, com no, tambe als Reixos.

Es un poc desagradable vore com molts pretenen afonar esta tradicio, engolint-la en la miseria i dedicant-li els desprestigis i insults mes absurts, ad este homenage que es de temps inmemorials i des de les terres valencianes i no tant hem fet als nostres benvolguts Reixos.
Els mateixos que oferiren al Nostre Senyor or, incens i mirra.

Canviant el tema, passarem a l'atra pesa de la que voliem parlar,que es una pesa que ultimament està molt de moda, el caganer, que no es mes que la figureta d'un payes, en faixa i barretina cagant, que se situa en els Belems del Nort des de finals del sigle XVIII, curiosament, tambe, coincidint en el naiximent del nacionalisme català, o de la consciencia nacionalista en estes terres. Signe, que mai ha segut representat en els nostres Belems, fins a l'entrada en Valencia d'Eliseu 3i4 (Virrei de Catalunya en Valencia), ya que a l'igual que en Murcia, mosatros teniem al tipic cagaor, o cagador, vestit en l'indumentaria pastoril, moderna o antiga, per tractar-se d'un pastor, que llunt de voler prendre mes protagonisme que atres figures, sempre se solia ficar amagat darrere d'algun penyó.
Era i es el simbol preferit pels mes menuts, que sempre l'han amagat o l'han tret pera que la gent poguera o no vore'l en facilitat.
Segons les llegendes, este cagaor, representa la fecunditat i abonament de la terra, tant important en estos dos Regnes.
Es prou curios, com el catalanisme, vestint este pastoret en robes tipiques seues s'ha apropiat d'una figura del Belem, com heu ha fet de tantes i tantes coses dels Regnes de Valencia i Murcia.

No entenc, als demostradors de veritats, recuperadors del romanticisme i amants de les antiguetats que pretenen deixar de costat el nom dels Reixos, pero permeten entrar en sa casa al caganer considerant-lo com a tipic. Lo mateix que el rosco que procedent de França ha desbancat a la tipica casca Valenciana que omplia la taula sobre tot dels mes menuts. Quins temps aquells en que tots furgaven la casca per a buscar els bombonets i llepolies. Manco mal que encara en pobles com Sueca se seguixca esta tradicio.

Es un verdadera llastima que ara els majors, reclinats pel comerç, preferixquen copiar de França el rosco, d'America al Pare Noel, i de Catalunya al caganer.
No som ningu.

• Signat: Un chiquet, major pero chiquet, que s'ha portat molt be i espera tindre molts regals.