YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

lunes, 30 de marzo de 2009

¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?

¿Es el 'Cantar de Mío Cid' obra de un poeta árabe?

La profesora de estudios islámicos Dolores Oliver sostiene que el cantar de gesta es obra de un poeta y jurista islámico 

EFE - Madrid - 26/03/2009


El Cantar de Mío Cid, considerada la primera obra extensa de la literatura española en lengua romance y que relata las gestas del célebre héroe castellano en plena Reconquista, no es tan español como se ha creído siempre, sino que fue creado por un poeta árabe, según opina una académica española. La profesora de Estudios Árabes e Islámicos Dolores Oliver sostiene en su libro El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe, que se presenta en la Casa Arabe de Madrid, que fue el poeta y jurista árabe Abu I-Walid al-Waqqashi, quien ideó el famoso poema épico como una obra de propaganda política.

"Hay un pacto entre ellos" -afirma Oliver en una entrevista con Efe- según el cual el poeta crea el poema "para inmortalizar" al Cid y éste, a cambio, se compromete a "respetar las creencias de los musulmanes" de Valencia, conquistada a los árabes por Rodrigo Díaz de Vivar y de donde es nombrado señor. Según esta tesis, Al Waqqashi, al que cronistas cristianos y musulmanes describen "como uno de los hombres más inteligentes y sabios de su tiempo", compone en la corte valenciana la obra después de que el Cid entrase en la ciudad, bajo dominio árabe desde el siglo VIII. La composición se habría empezado a recitar "en 1095", según la autora.
Oliver comenzó a estudiar la autoría del poema anónimo de forma "casual", tras ser invitada a participar en 1984 en un seminario. "Entonces me puse a leer el Cantar, que había leído en mis años de estudiante, y a medida que lo iba leyendo, empecé a decir: Esto ha salido de la mente de un árabe", relata Oliver, que confiesa que ni ella misma se creía en principio esta teoría y que, incluso, estuvo durante dos años sin tocar el tema "porque le tenía miedo".
Compuesto en época de tolerancia
Pero la tesis del autor árabe volvía de forma recurrente a su labor investigadora hasta que se embarcó en el reto de demostrarla convencida de que "la única respuesta a todos los contenidos del Cantar era un poeta árabe al servicio de un señor castellano". Entre los argumentos a favor de su teoría destaca, a juicio de la autora, el clima religioso descrito en el poema. "Un poema donde los cristianos no son los buenos y los musulmanes no son los malos, tiene que ser escrito en época de tolerancia, en época del Cid", afirma Oliver, que destaca que, tras la muerte del Campeador, en 1099, "empieza a haber un sentimiento de animadversión" hacia los musulmanes. Por ello, desde su punto de vista, el Cantar no pudo ser compuesto ni en 1207, que tradicionalmente se ha considerado la fecha oficial, ni en 1140, como defendía el filólogo e historiador español Ramón Menéndez Pidal.
Otro argumento esgrimido por Oliver es que la existencia de poetas en las cortes que cantaran las gestas de los señores es una costumbre propia de Al Andalus, donde todos los soberanos "tienen un poeta que cante sus glorias". "El Cid, que había estado en la corte de Sevilla, en la de Zaragoza ¿va a ser tan tonto de no aprovecharse de ese arma política?", se pregunta la autora. Un tercer razonamiento es el arte de la guerra descrito en el poema, donde aparece una técnica ecuestre de lucha "que solamente realizaban con éxito los almorávides", definido en el Cantar como una "arrancada" y que, según Oliver, es una haraka.
Oliver bromea sobre la recepción que ha logrado con su tesis -que ha sido "muy bien aceptada por medievalistas o gente que no se ha pasado la vida estudiando al Cid"-, aunque reconoce que también a ella le costó "muchos años" creerla.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cantar/Cid/obra/poeta/arabe/elpepucul/20090326elpepucul_7/Tes

Nuevas hipótesis sobre el 'Cantar'


CATHERINE FRANÇOIS Y SANTIAGO AUSERÓN 07/03/2009

La Fundación Ibn Tufayl viene editando obras indispensables, como los valiosos volúmenes de la Biblioteca de Al-Andalus, los estudios almerienses de Jorge Lirola, el fruto del trabajo investigador de la profesora Dolores Oliver en torno a la figura del Cid. Este último libro argumenta una hipótesis arriesgada que sólo por resultar plausible reclama una reinterpretación de la epopeya española y de las raíces de nuestra cultura. Si se confirmase supondría una revolución comparable al descubrimiento de las jarchas.




El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe

Dolores Oliver Pérez
Fundación Ibn Tufayl de Estudios Árabes
(fundacion@ibntufayl.org. www.ibntufayl.org)
Almería, 2008
416 páginas. 23,50 euros



Heredera del espíritu de su tío abuelo Miguel Asín Palacios, Dolores Oliver sostiene que el Cantar de Mío Cid pudo haber sido escrito por el poeta y jurista árabe Al Waqqasi, originario de Toledo, que ayudó a Rodrigo Díaz de Vivar a gobernar la ciudad de Valencia después de su conquista. El Cid (del árabe sayyid, "jefe de tribu") se habría mostrado al principio muy clemente con los moros valencianos. Con el fin de hacerse aceptar, debió encargar a Al Waqqasi la composición de un panegírico a imitación de las epopeyas árabes preislámicas. Compuesto en lengua árabe, el Cantar podría haber sido transmitido por tradición oral a través de diferentes versiones en árabe y en romance, hasta que Pere Abat lo fijó por escrito en la forma que conocemos.
Las interrogantes que plantea la lectura del Cantar, hasta hoy sin respuestas convincentes, llevaron a Dolores Oliver a apostar por esta tesis, apoyándose en su conocimiento de la lengua y la historiografía árabes. El riguroso estudio al que somete el poema revela que sus lados oscuros pudieran proporcionar la clave que permite esclarecer su origen. Sus expresiones extrañas encuentran explicación si las consideramos como traducciones literales de locuciones árabes. Su métrica irregular, única en el mundo medieval de Occidente, obedecería a una de las formas de la epopeya musulmana. La conducta a veces atípica del Cid, su peculiar manera de luchar, encuentran sentido si se le compara con los héroes árabes. Bajo el texto en romance trasparecen así elementos de una cultura subyacente que conserva en él su voz.
Los autores de las 'Crónicas alfonsíes' que recoge el Cantar, alejados de la influencia árabe e incapaces de entender los tópicos de su cultura, no vacilan en rectificar o silenciar las partes en las que el Cid se aparta del modelo del caballero cristiano. Resulta sugerente la manera en que algunos historiadores árabes de los siglos XI y XII describen los mismos hechos, desfigurando a su vez la imagen valerosa del Cid y la admiración de sus correligionarios. Otros en cambio coinciden con las 'Crónicas cristianas' para realzar las virtudes del Señor que protege sus tierras. En ambos casos, la figura del Campeador se ve modelada siguiendo intereses territoriales que desplazan a segundo término los valores religiosos y culturales.
Rodrigo Díaz de Vivar luchó al lado de los soberanos de Al Andalus contra los almorávides, pero también contra los ejércitos cristianos, a cambio de dinero y fortalezas. Aclamado por los árabes como jefe guerrero y protector de las taifas de Zaragoza y Valencia, admirador de los héroes de la antigua épica árabe, quiso presentarse como uno de ellos ante el pueblo de Valencia, entrar en la leyenda en boca de sus antiguos enemigos. Ésta es la sugestiva hipótesis de un libro con fundamento que, más que enfrentarse a un concepto recalcitrante de grandeza, avanza decididamente hacia nuevos umbrales de comprensión, esbozados en su día por la generación del exilio.
¿Y si las virtudes guerreras y literarias propias de cada lado de la frontera en la España medieval se hubieran intercambiado gracias a la fascinación que provocaban en el otro bando? Nuestro tapiz cultural exigiría una serie de razones añadidas a la razón de las batallas. Razones de poesía y leyenda contarían como hilos en la trama de las identidades peninsulares. Aunque las letras sirvan al poder con sumisión deliberada, portan calladamente la atracción de lo ajeno, tanto más fuerte quizá cuanto mayor es el temor al enemigo. La epopeya española, en este caso, no cantaría la pureza imaginaria de raza o religión, sino cómo la estatua del héroe se yergue a partir del barro de tierras fronterizas.
http://www.elpais.com/articulo/ensayo/Nuevas/hipotesis/Cantar/elpepuculbab/20090307elpbabens_4/Tes


El Cantar del Mío Cid lo escribió un musulmán de Valencia

Así lo defiende Dolores Oliver Pérez, profesora de la Universidad de Valladolid, que ha publicado «El Cantar del Mío Cid: génesis y autoría árabe». Según Dolores Oliver, fue Abu Y-Walid/ al Waqqashi, jurista árabe y poeta famoso, quien redactó el poemario el año 1095. Dos tesis son las que más se repiten para explicar el autor de esta obra. La más extesa afirma que se trataba de un juglar, mientras que la segunda considera que fue un jurista culto que tenía conocimientos de los clásicos latinos y de la épica francesa. Ahora bien, Dolores Oliver Pérez mantiene que «El Cantar del Mío Cid» es un poema de propaganda política, que redactó Abu Y-Walid/ al Waqqashi, en la corte que Rodrigo creó en Valencia. La obra empezaría a recitarse en árabe y en la lengua romance de Valencia el año 1095. Esto hace que la fecha del poemario tampoco coincida con las tesis más repetidas que sitúan la obra en 1207. La autora mantiene que la obra se hubo de escribir en ese momento porque en el poema aparece «estimar los moros», frase que utiliza El Cid, y esa tolerancia existe en las postrimerias del siglo XI, puesto que con la muerte del guerrero acaba esa etapa de respeto hacia el otro grupo religioso.

En la época que Oliver Pérez data la obra existen reinos de taifas en los cuales era habitual crear obras con una intención de hacer propaganda política. La investigadora de la Universidad de Valladolid sostiene que El Cid hizo lo mismo con el fin de que el pueblo lo estimara. Abu Y-Walid/ al Waqqashi nació en Toledo pero emigró a Valencia. Fue quien anunció a los habitantes del “Cap i casal” del futuro que les esperaba si no llegaban a un acuerdo con El Cid, que en ese momento sitiaba la ciudad. El autor del poema fue el encargado de establecer el documento de rendición de la ciudad a las tropas del guerrero, posteriormente ayudaría el nuevo gobernante a impartir justicia y crearía la corte literaria del rey. Según la investigadora, en la primera parte del poema El Cid es la cabeza de una tribu mientras que en la segunda parte se comporta como rey de taifas, puesto que llega a un acuerdo para casar a la hija sin tener en cuenta a la esposa.

Este articul ha segut tret d'este enllaç panca. I done gracies a Alerta i acció per haber-lo traduit.


Comentari
No acostume a ficar articuls de diaris, pero estos tres, son una joya.
¿Podria ser que com diu el segos articul, açò fora una troballa mes gran que el descubriment de les jarches? Puix, si, podria ser tot un descubriment, primer, per que demostraria, que en Valencia tambe existien les jarches. Cosa que encara hui n'hi han molts que neguen constantment.
Segon, podria ratificar que durant l'epoca pre jaumina, els cristians i els moros vivien en total convivencia i respecte aci en lo Regne.
I tercer, com be diu l'articul, es demostraria que en la Valencia prejaumina, n'hi habien ací maravilloses ments, dedicades a la medicina, lliteratura i mes arts culturals i artistiques. Lo que reventaria eixa ridicula teoria de que erem gent inculta, i que tingueren que vindre de fora a ensenyar-nos a parlar.
Si fins i tot l'articuliste del tercer articul reconeix: L'obra començaria a recitar-se en àrab i en la llengua romanç de Valencia l'any 1095.
Ademés, açò podria resumir, que Espanya deu i deura sempre donar noves glories a Valencia, ya que si Deu habera privat a Espanya del nostre Regne, l'historia de la grandea espanyola, soles havera segut un conte.
Soles per acabar, vullc deixar una pregunta en l'aire. Si l'obra va ser escrita en romanç, per un moro valencià en la cort del Rei de Valencia Rodrigo Diaz de Vivar. ¿podriem estar parlant clarament d'un obra escrita en romanç valencia? ¿Podriem parlar d'un cantar escrit en romanç valencià?

domingo, 22 de marzo de 2009

Fotos Aledua














Aci deixe algunes fotos del Castell per si algu vol tindre-les en el seu ordena, o simplement vore-les. Per cert, son meues.

domingo, 15 de marzo de 2009

Yo manipule, tu manipules, ells... fan lo que poden

Buscant per este inmens filat que se nomena internet, he trobat un bon grapat d'empastres, o manipulacions fetes pels molt indesijables senyors de la Gran Catalunya Cientifica i Cultural, base primordial, junt a l'ultra dreta falangista de 1890, del Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Resulta curiós, comprovar com estes eixemplars persones, no pergueren mai el temps, es mes, s'apropiaren d'ell. Aixina, despres de molts anys falsificant documents, con ya hem dit ans, passaren a falsificar els mapes. Ells eren el tot poderós Deu, pagats per l'utradreta, que a finals de XIX principis del XX, inclús s'atreviren a justificar i assegurar, que ells, Els catalans, eren els verdaders portadors de l'autentica rasa Ària.
Aixina passaven els anys, entre escrits, tipicament valencians, i plans o mapes tipicament correctes.
Va ser fa molts anys, pero com que no tenien, les bases ni els abanços cientifics que tingam hui en dia, pero si tenien, l'artesania per a fer tintes propies d'anys passats. Començaren, lo que se pot denominar com la "FALSIFICACIÓ CATALANERA" que no va ser atra cosa, que la de falsificar tot lo que poguera significar un impediment per a la seua evolució.
Pero, no arribaren mai a la total falsificació, ya que encara que ells tinguen el poder sobre la inmensa majoria dels documents de la Corona d'Aragó, mai podran tindre el poder absolut sobre tots els documents depositats en universitats, biblioteques, i demés llocs creats per a la conservació de documents i mapes. Entitats moltes de les quals, son simplement cientifiques i lliteraries, i mai seran pesetaries, com heu son per desgracia hui en dia totes o casi totes les existents en el nostre territori espanyol.
Bo, deixant a part el tema de les entitats, passarem a lo verdaderament important. Buscant i buscant, he trobat peses dignes de denuncia, ya siga pel seu valor economic, com pel seu valor falsificant.
Aixina arriben a una joya, digna de rendir honors, com es el mapa de 1568-1584. Este mapa, no te despèrdici, puix inclus ha segut reeditat com al primer mapa del Regne de Valencia.
pero açò no es tot, no vos penseu que en este mapa soles ix el Regne de Valencia, per que, com hem dit ans, en l'historia apareixem moltes voltes sense buscaro.
I es per això que dins d'este mapa podem diferenciar atres regnes importants, o per lo manco existents en esta epoca.
Aixina en la part esquerra, podem vore el Regne de Murcia, en la part de dalt el regne de Castella, i a la part dreta, el Regne d'Aragó. Si el Regne d'Aragó, en tot el seu esplendor.
Si observem un poc mes meticulosament, podrem trobar una marca curiosa... Aragonae ora, vejam-ho mes propet.
Pero açò no es tot lo que podem trobar en els mapes, ací tenim un atre del 1634, este tambe mostra el Aragonae ora. O costa aragonesa, com vullgam dir.Ací a la dreta un poc mes gran.
Puix be, no contents en falsificar llibres i tractats, com ya hem vist, els falsificadors catalans, provaren sort en els mapes, fent patanaes tant grans com estes.
Les diferencies, les podeu comprovar vosatros mateix. Amen a jugar a les mentires.
A vore primer mapa, dos patanaes que se veuen a simple vista.
Este mapa, segons les fonts disponibles es de 1616, encara que la seua manipulació, podria datar-lo cap al 189?-192? anys en que la filologia i l'historia catalana, passà de no existir, a ser la base cientifica de la creació de l'univers.
¿que encara no haveu vist els errors?
Anem a vore si trobe un mes gran.
Mira este es el mateix pero en blanc i negre. Segur que mos servix.
Si segur que vos heu donar conter. ¿A on està la divisoria territorial les Pars o terrenys de Catalunya? en el cas del mapa de color,¿ de quin color es marca la frontera catalana? jejeje.
Anem a la segona. ¿Per que tots els lletreros tant dels pobles com atres quant apareixen en vertical, son escrits de forma que alçariem la part esquerra manco el nom de Cataloniae Pars?
La veritat, no heu se, deuriem preguntar-li al que heu falsificà, ya que ell mos podria aclarir atres dubtes d'este famos mapa.
Segur que açò ha resultat molt divertit. Pero lo que no sabem, es que tots els dies als nostres jovens, chiquets, i fills. Els inculquen en mentires d'estes.
¿Que a vosté no li passa? pegue-li una ulladeta al llibre d'historia del seu fill. O al llibre de llengua valenciana. Segur que apareix el "Llibre dels Feyts d'armes de Catalunya", que ya hem dit que no l'aprova ni l'Enciclopedia Catalana.O este mapa, o les regles d'esquivar vocables. O en el pijor dels casos, un mapa en les comunitats de Catalunya, Aragó, Valenciana i Balear i un lletreret dalt indicat que es tracten dels Països Catalans.
Esta es la realitat en Valencia, pese a qui pese. I el que no vullga vore que s'arranque els ulls.
¿Quin mal hauran fet els jovens per a que els inculquen professors pronaZis en escoles pagades pels imposts dels valencians?
¿Quin mal han fet els nostres jovens de viure en esta societat tant aborregada que soles es preocupa de pasturar, o de passejar pel carrer?
¿Quin mal hem fet els valencians que volem ser valencians? ¿O es un mal voler ser lo que som?

sábado, 7 de marzo de 2009

Valencianisme d'Acció

El temps ha canviat les coses, i el ponent com sempre mos ha dut prejuis i dolors. Lo que fa un temps era un Regne ric i gloriós, ha segut absorbit, politicament clar, per el fascisme i pel meninfotisme.

Els jovens, sempre hem destacat, principalment, per ser inconformistes. Eixa es la principal causa de que en son dia forem el punt fluix, els tontos útils, que sense donar-nos conter, forem enganyats i adoctrinats pel fascisme. Estos jovens, que en les escoles forem adoctrinats, que des de les distintes televisions forem enganyats. En fi, estos jovens que un dia tinguerem l'oportunitat de poder llegir a Teresa Puerto, Chimo Lanuza, Carles Recio, Culla, Garcia Moya, i atres tants que encara hui estan fent valencianisme.

Estos jovens hui mos revelem contra el sistema, contra el fascisme, i mes encara en contra de la mentira catalanera. Eixa mentira, que des de fa un sigle està apoderant-se de tot lo valencià, eixa mentira que pareix que a força de repetir-les moltes voltes, ya pareixen veritats.
Per això hui diem prou. Prou de mentires, prou de fantacies i sobre tot prou de sumissió.

Per desgracia per als catalanistes, ya no funcionen les manipulacions informatives, les represalies politiques, les represalies policials. I mes encara les represalies que estan patint els nostres jovens pel fet d'obrir els ulls i sublevar-se contra la sumissió.

Enguany, 2009 es un any especial per a mosatros, enguany, tots els jovens i no tant jovens estem comprovant com en tots els racons del nostre Regne, la joventut farta de mentires i doctrines varates que no servixen mes que per a fer riure i per a enriquir a uns pocs han començat a dir prou.
De cada intent de catalanisació, ixen respostes de valencianisació. En cada manifest a favor de la gran Catalunya, ixen milers de repudies i milers de manifests demostrant lo contrari.

Es per això, que enguany, i degut a la repressió sorgida en Gandia, per part de la justicia politica, i per part d'un mijos de comunicació venuts als interessos dels diferents partits politics. Els jovens valencians, diem prou. Estem farts, i prometem que enguany serà un any ple de exits per al valencianisme, un any, centenari del nostre himne, en el que flamejarà en l'aire nostra senyera.

GLORIA A LA PATRIA



Video valencianiste rectificant pintades a plena llum del dia,ritme frenetic en musica rap.


www.Tu.tv

domingo, 1 de marzo de 2009

El català antic.

Tots els dies hem de vore com els nostres veïns del nort, mos increpen en frases tant burlesques com repetidores. Aixina hem estat sempre estudiant els nostres classics, i ells dient-mos, veus, això es lo que se parla encara hui en Catalunya. Pero en algun moment, algu ha tengut l'ocasió de poder llegir algun text en català, en català antic vullc dir.
Des de l'entrega de l'ultim SOM, del que he tret algunes cites, he estat buscant per totes les webs, tant valencianes com catalanes, buscant llibres, cites, i mes encara buscant documents del català antic. He trobat un molt curiós, Llibre dels feyts d'armes de Catalunya, que segons relata esta web, es una copia dels seus manuscrits. http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01715963548924933008813/index.htm pero resulta que buscant per ahí he trobat que inclus el IEC i la Gran enciclopedia catalana, ha tachat de falsos estos documents que segons l'autor, son una copia d'uns manuscrits del 1420. puix això falsos .
Mes allà he buscat els USATGES, obra molt famosa i que se va escriure en Català en la segona mitat del sigle XIII (quant Valencia ya havia segut reconquistada) en ells diu lo siguient:
"...pendre aydaren volentat moviment propri lur baronilment Valencia mayorca regne lo encara anz obtengueren..."
He trobat atres argius, com esta comedia barcelonina datada en 1837, i guardada en l'argiu municipal de Barcelona (Ms. B-12, any 1837) i diu açò:
" Pas de un sabaté burletu, cadiraire, un homa, fortales, degollamala aviat, escorxemela, anemsam dona, vamus anum Abia, bellesa, de casa el adrogué, nos veu ningú an aquest carré, de un burru vuy, al portu una mica brut..." sense comentaris, en que entenga algun dels dos texts, que meu traduixca.
Pero he volgut anat mes llunt encara, i buscant buscant he trobat el primer premi lliterari Català, el primer premi del primer congres de la llengua catalana en el 1833, i he buscat moltes voltes, pero encara no he trobat una sola volta en la que Arribau, nombra Catalana a la seua llengua.
http://ca.wikisource.org/wiki/Oda_a_la_p%C3%A0tria
¿Sera que no existia?¿serà això atra falacia del fascisme català ?que llunt de ser estrictament cientific s'ha dedicat a falsificar els sagells de Wilfredo i de Berenguer, demostrant uns anys despres que no eren barres sino escames lo que duyen estos sagells. Falsificar documents com el ades mencionat, el del repartimet Valencià, i un misterios codic de regles que se li atribuïx a Carbonell, i que resulta que va estar ocult, ans i despres de estudiar-lo molts documentalistes fins al 1932 (regles d'esquivar vocables). Regles en les que s'apliquen rectificacions a paraules i a frases, pero que com diu el dit, el mentiros te que tindre moltes pates i molta memoria. La regla 132 censura dir " Barsalona per Barcelona"algo que en 1492 era extrany puix tots els texts recullen Barcelona, sense mes. Atra gracia es la regla 143 en la que enfronta " maixcarat per mascarat"paraula que no apareix en cap text fins dos sigles despres del XV. en fi, un desatí total.
Siga lo que siga yo continuaré buscant documents, escrits o publicacions de ans del sigle XV, ya que despres de l'esplendor del nostres sigle d'Or, es molt facil, que un grapat de intelectuals s'interessara per a fer-se mes cult per la llengua Valenciana, ya que d'ella bevien tant meges, reis, cientifics, com papes i sants.No seria el primer escritor que vol publicar en llengua valenciana per tractar-se esta de una llengua mes sabia, dolça i culta .
Done gracies a Agusti Galbis i a Ricart Garcia Moya per ajudar-me en les cites.