¿Quina diferencia n'hi ha?

Des de fa molt de temps, els valencians patim un sindrome destructiu causat per una misera frase. Parlem la mateixa llengua, es mes tu busca a vore ¿quina diferencia n'hi ha? clar, aixo es molt bonico des del punt de vista de carrer. Yo vixc en Valencia, i segurament no conec ni com parlen en Albal, aixina es que no puc saber com parlen en Tortosa, en Girona, i manco encara en Mallorca, si mai he anat...
Es per aixo, que quant un embaucador mos acossa, o intenta fer-nos convencer de la mentira mes gran mai contada, en seguida comença a dur-nos ad este punt.
¿quina diferencia n'hi ha?
La veritat, he intentat fer un estudi comarcal anant comarca a comarca des de Salses a Guardamar, i per les illes Balears, aixina com per la Franja de Ponent, mes conegut com a l'Arago Oriental (o de Fraga a Maho, com diuen els pancatalanistes), pero me resultava un poc destrellatat, que yo, que no rep cap subvencio de cap lloc, armat d'una mochila i unes espardenyes noves, no podria fer esta faena assoles. Aixina es que he buscat ajuda, clar sempre en gent neutral que parle el seu idioma des de ben menuts.
He tingut que parlar en gent d'Arago, en gent de Mallorca, en Gent de Tortosa,i en gent de la Catalunya mes profunda, per que no me servia per a res, entrar en debat en gent que ultimament està sent reeducada en paraules valencianes ( com eixir, ixqueren, hui i aci) per a corregir paraules catalanes que ultimament son considerades roïns.

El treball es molt ambicios, pero al mateix temps es una mostra del pensament intern de la gent que viu en estes comunitats que son assolades pel Pancatalanisme Imperialiste.
Crec que n'hi haura opinions de tot gust, pero vaig a fer-ho lo millor que puga, ya que des de l'interior dels nostres pobles sorgix sempre eixa llum que mos apinya a seguir lluitant per lo nostre, per les nostres arrels, i per tot aixo que ha sobrevixcut gracies ad esta gent desinteressada que simplement s'ha dedicat a viure en valencià, i a fer-ho com els seus antepassats.

Anem a la qüestio en si, si busquem en la noste historia podem trovar una cita molt interesant que reproduix dins de unes poques llinees l'esplendor d'este poble i d'esta terra.

"... Alegre, como lo más hermoso de una juventud que ya pasó.

Valencia es una esmeralda sobre la que corre un rio de perlas.
Es como una novia en la que Dios puso toda su hermosura
y le dio una eterna juventud.
En ella brilla perpetua una luz refulgente
porque el sol juguetea con el rio y la Albufera." Al-Russafi (110?)

¿que passaria si este simple poema passara per les depuradores llingüistiques valencianes?
Puix simplement aço

"... Alegre, com lo mes bonico d'una joventut que ya passà. Valencia es una esmeralda sobre la que corre un riu de perles. Es com una novia en la que Deu va ficar tota la seua bonicaria i li donà una eterna joventut. En ella brilla perpetua una llum refulgent perque el sol s'enjugassa en el riu i l'Albufera."

Provem ara en una traduccio Mallorquina

"... Alégre,com ês més hèrmós d'una juventut que ja passa. Valènci, ês una esmeralda verde per demunt sa que corr un riu de perlas. Ês, talment una novía a sa que Déu li ha regalada tota sa séua hermosura y etèrna juventud. Dins élla brilli perpètua una llum lluenta, d'es sol que juguetetja emb so riu y sa Buféra..."

Podriem, ya que estem, entrar en terres aragoneses. Eixes terres en les que el catalanisme vol assentar les seues bases nacionalistes, o millor dit la seua expansio imperialista.
Passem puix a vore que se parla realment en Arago, a part siga dit del castellà.
Aixina tenim el Aragones Septentrional, documentat des de fa sigles.

"...Goyosa, como la más fermosa d’una chobentut que ya pasó Balenzia yé una esmeralga sobr’a cuala nabesa una arba d’alxofres Yé como una festella ta qui Dios ba meter tota ra sua fermosura e li dió una terne chobentut brila-bi perpetua una lumbre refulxén porqu’o sol trazonia(chugarria, guitonia) con o río e l’Albufera."

I dins de l'oriental

• Podem vore el Literano

"...Alegre, coma la més ermosa d’una chobentut que ya ba pasá. Balencia é una esmeralda sobre la que corris un riu de perles. É com una maja a qui Deu li ba posá(Pondre, Cllabá) tota sa ermosura y li ba doná (dá) una eterna chobentut. brille-ye perpetua una llum refulchén perqu’el sol chuguetee en lo riu y l’Albufera."

• O el Frangantino

"...Alegre, coma la més armosa d’una chobentut que ya ba pasá. Balencia é una esmeralda sobre la que corris un riu de perles. É com una nobia a qui Deu li ba posá(Encllabá, ficá) tota s’armosura y li ba doná(dá) una eterna chobentut. brille-ne perpetua una llum refulchén perqu’el sol chugueteche en lo riu y l’Albufera."

• I com no, el Turolens

"...Alegre, com lo més fermosa d’una chobentut que ya ba pasá. Balencia é una esmeralda sobre la que corris un riu de perles. É com una nobia a qui Deu li ba posá(ficá) tota sa fermosura y li ba doná una eterna chobentut. brille-ne perpetua una llum refulchén perqu’el sol jugueteche en lo riu y l’Albufera."

Tambe podriem fer la prova en llengua Occitana de la Catalunya Nort, o simplement el departament frances dels Pirineus Orientals dins de la regio del Llenguadoc-Rosello.

"... Alègre(o Alegratz), coma çò de mès de polit d'una joenessa que passèt ja. Valéncia es una maragda que cor sus el un riu de pèrlas. Es coma una nòvia en qui Dieu metèt tota la siá beutat e li donèt una etèrna joenessa. En ela brilha perpètua una lutz refulgent perque lo sol joguineja amb lo riu e lo Albufera. "

O per que no en Aranes, que se troba dins de la mateixa Catalunya.

"... Alegratz, coma çò de mès de polit d'ua joenessa que ja passèc. Valéncia ei ua maragda que cor sus eth un arriu de pèrles. Ei coma ua nòvia eth qui Diu metec tota era sua beutat e li dèc ua etèrna joenessa. Eth prnera brilhe perpètua ua lutz refulgent pr'amor qu'eth solet joguineja damb er arriu e eth Albufera. "

O el Tortosi, encara que desplaçat a dialecte, segons Garcia Moya, un terme mig entre Valencià i Català, o siga un area de transicio.

"... Alegre, com lo més bonic de la juventut que ya va passar. Valéncia és una esmeralda sobre la que corre un riu de perles. És com una novia a la que Deu va posar tota la seua bellesa i li va donar una eterna juventut. En ella brilla perpétua una llum deslumbrant perqué lo sol jugueteija en lo riu i la Albufera."

Pero... ¿que passaria si el nostre text passara pel IEC?

"... Alegre, com el més bonic d'una joventut que ja va passar. València és una maragda sobre la qual corre un riu de perles. És com a una núvia en qui Déu va posar tota la seva bellesa i li va donar una eterna joventut. En ella hi brilla perpètua un llum refulgent perquè el sol joguineja amb el riu i l'Albufera. "

Deixe per als interessats, la seua traducció al Campstlencià o Català Occidental de la PePera AVLLc. Si voleu intentar-ho, yo desinteressadament heu publicare.

En fi, com volia dir, este fet, demostra que per moltes formes paregudes que existixquen en els nostres parlars, i basant simples fets filologics. Mai podrem parlar de formes dialectals o llengües iguals, pel simple fet, de que un politic en deliris de grandea heu chille als quatre vents.

Es la Corona d'Arago, una corona de diversitats, tant en costums com en llengües, deixant a part les parts italianes, no per ser mes diferents, si no per falta de lloc. Sempre mos hem sentit valencians, hem tingut molt clara i diferenciada la nostra cultura, i com be han dit en mes d'un cas molts filolecs. En el moment en que mosatros hem tingut dret de rao, hem nomenat a la nostra llengua valenciana, perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar... Com dia en son temps Joanot Martorell (1413-1468) .

Es una realitat, que en Valencia n'hi ha dos noms per a nomenar la nostra llengua... Valenciana, o simplement Valencià.

• Gracies per les traduccions, a Fone, Garau, Rudyweis, Veronika, Occitan i tants mes que m'han ajudat en esta empresa.

• El text ha segut elegit sense triar. No l'he elegit per ningun motiu. Simplement es el primer poema del llibre de Teresa Puerto Cronologia Historica de la Llengua Valenciana.
  

El català al Pais Valencià III

I ya ne van tres.
Encara que tenia un dubte sobre si podria o no debatre "cientificament" les afirmacions sobre l'unitat llingüistica entre valencià i català, com podeu vore en la primera part i en la segona, he fet prou be els deures.

Resulta curios com encara hui en dia, despres del continuats bombardejos per part del mijos de prensa, escoles i politics en general, el poble valencià, no soles mante la seua llengua viva com ya va fer despres del decret de Nova Planta, si no que inclus se reafirma en ella. I tot aixo molt a pesar d'una minoria que incrusta en els llocs estrategics, intenta per llei, oferir-nos i inculcant-nos tot un Mon de barbarismes i catalanismes aliens a la nostra llengua.
Tornant al nostre tema, m'agradaria començar este tercer articul sobre el l'unitat, en la noticia sobre la mencio feta el 8 de Setembre de 1878 en Barcelona per " Lo Niu Guerrer", i arreplegada en "Lo rat Penat, Calendari Llemosi" en 1881, per J Ribelles Comin en " Bibliografia" T.IV, pag 203, i recentment reeditada pel Colecctiu Lluis Fullana en " Documents sobre la Llengua Valenciana" i que diu aixina

"Esta relacioneta (Tres Heroes de Camaled) resultà premiada en lo certamen celebrat per " Lo Niu Guerrer" societat lliteraria humoristica de Barcelona, en la festa celebrada el 8 de Setembre de 1878, ad una "Mencio honorifica" al segon premi, fentse constar en la Memoria que lliggue lo senyor Secretari, que si en lloch de ser valenciana haguera segut escrita en catalàdita relacio, la junta li havera otorgat lo dit segon premi, que se quedà per otorgar"

O siga, des de Barcelona en 1878 neguen un premi a un obra pel simple fet de ser ¡¡¡escrita en valencià!!! quina aberracio, pero ¿que no saben que es la mateixa llengua? es que n'hi ha que ser curt per a no saber-ho.
O ¿serà realment una llengua diferent? Igual, els membre de Lo Niu Guerrer, tenien molt clar que era cada cosa, i que no podien donar un premi a una obra escrita en valencià, dins d'un certamen d'escrits catalans.

Pero no es este un cas aïllat dins d'esta historia. El 6 de Juny de 1412, tingue lloc un acte que marcà per a sempre el futur de la Corona d'Arago, el Compromis de Casp. En ell es va decidir el successor de Marti I, decantant el tro a favor de Ferran I de la casa Tastamara. Puix be, en l'acta notarial de dit Compromis, se pot llegir

"... Consimilem literam idem domini depurari expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae ..."

Arribats ad este punt, crec que no farien falta mes desembrolls. Reunits tots els comisaris en Casp, ningu protesta sobre estes paraules, deixant clar, que en lo Regne de Valencia se parla Llengua Valenciana des de molt antic, documentat i mes que documentat. I ademes, com be diu el quadro eixe que mostrarem en la segona entrega, ademes de dir-li romanç, esplanar, vulgar, cristianesch i llengua materna, tambe ha segut reconegut com a algemia, pero no soles entre 1460 i 1490, si no que des del 1066 quant heu fa el filolec de Denia Ibn Sidah."Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I, pag. 14)

Pero no devem parar-nos aci, ara he recordat, un acte que tingue gran repercussio en Catalunya, el Primer Congres de la Llengua Catalana, pero anem a detallar-lo.
En 1906 el Pare Alcover, mallorqui, per cert, per a fer viable la seua gramatica catalana, utilisa a l'alema Schadel. I convoca el Congres, convidant a tots els filolecs i romanistes de l'epoca.
O siga en 1906, el català, encara no tenia una gramatica propia. Mentres el Valencià, en 1489 ya contava en el seu diccionari, editat en Venecia i escrit pel notari Joan Esteve en 1472 el Liber Elegantiarum.
Pero seguim en el Congres.
Com diem en 1906, tretze d'octubre per a ser mes exacte en Barcelona començà el Primer Congres de Llengua Catalana, en el que Alcover presentà el seu proyecte i el van trobar inviable per que en eixe temps no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat.
Mentres, en Valencia ya contavem en diccionaris i gramatiques des de fea molts sigles (per a la Llengua Valenciana, clar)
I es que mosatros sempre hem tingut gent capaç de fer estudis i proves cientifiques sobre la nostra benvolguda llengua.

No contents en este fracas, els catalans demanaren fer, esta volta en Mallorca, del set al dotze d'Abril de 1980 el XVI Congres Internacional de Llingüistica i Filologia Romanica, patrocinat per la Societe de Lingüistique Romane i organisat per la Catedra Ramon Llull de la Universitat de Barcelona i el Estudi General Llullià de Palma presentant en ell la següent proposta

"Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología románicas, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística."

Puix be, este manifest el firmaren un total de 36 congressistes dels que 7 eren del Comite cientific, tot un exit. Tota la romanistica i la filologia en general els avalà.
Pero... ¿quants eren en realitat els congresistes i d'ells quants eren els que formaven el Comite Cientific? Puix realment, la resposta es vergonyosa, de 830 asistents,723 de ells congressistes dels quals 22 eren membres del Comite llingüistic, soles foren 36 els firmants.

Per lo tant, quant els pancatalanistes diuen als quatre vents que tota la romanistica internacional, afirma l'unitat llingüistica, se referixen a 36 de 723
... tot el mon cientific... 36 de 723
... qualsevol llingüiste/a... 36 de 723
... tothom... 36 de 723

I aixo que jugaven en casa, ya que com hem dit ans, els organisadors eren els pancatalanistes mes aferrats:

• President: Antonio Mª Badia i Margarit. Rector de l'Universitat de Barelona
• Vicepresident: Francesc de B Moll. Vicerrector i rector en funcions del Estudi General llullià de Palma
• Vocals:

1. Joan Alegret. Professor de llengua i lliteratura catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
2. Gabriel Bibiloni. Professor de Dialectologia de l'Universitat de les Illes Balears.
3. Jose Manuel Blema Perdices. Vicerrector de l'Universitat Autonoma de Barcelona
4. Antoni Comas i Pujol. Cap del Departament de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
5. Josep A Grimalt. Professor de Gramatica General de l'Universitat de les Illes Balears.
6. Isidre Mari. Professor de Filologia Catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
7. Joan Miralles. Professor d'Historia de la Llengua Catalana un l'Universitat de les Illes Balears.
8. Joaquim Molas. Catedratic de Llengua i Lliteratura Catalana en l'Universitat Autonoma de Barcelona.
9. Gabriel Oliver Coll. Deca de la Facultat de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
10. David Romano. Cap del Departament de Llengua i Lliteratura Italianes de l'Universitat de Barcelona.
11. Damia Pons. Professor de Lliteratures Hispaniques de l'Universitat de Barcelona.
12. Joan Sola. Cap del Departament de Llengua Catalana de l'Universitat de Barcelona.
13. Joan Veny. Professor de Dialectologia Catalana en l'Universitat de Barcelona
14. Antoni Vilanova. Cap del Departament de Lliteratura Espanyola de l'Universitat de Barcelona.

• Secretaria: Anna Moll. Directora de la Seccio de Filologia de l'Estudi Llullià de Palma (filla casualment del vicepresident)
  
• Secretari Administratiu: Gabriel Rabassa Oliver. Secretari General de l'Estudi General Llullià de Palma.

I el Comite Cientific estava compost per:

1. Emilio Alarcos Llorach (Oviedo)
2. Mario Alinei (Utrecht)
3. Pierre Bec (Poitiers)
4. Jose Mª Blecua Teijeiro (Barcelona)
5. Germà Colom (Basel)
6. Gianfranco Folena (Padova)
7. Alvaro Galmes de Fuentes (Oviedo)
8. Corrado Grassi (Torino)
9. Georg Kremnitz (Münster)
10. Alberto Limentani (Padova)
11. Helmut Lüdtke (Kiel)
12. Francesc Marsa (Barcelona)
13. Michael Metzeltin (Groningen)
14. Felix Monge (Saragossa)
15. Jose Luis Pensado (Salamanca)
16. Max Pfister (Saarbrücken)
17. Francesc Rico (Barcelona)
18. Jean Roudil (Paris)
19. Cesare Segre (Pavia)
20. Gaston Tuaillon (Grenoble)
21. Alberto Vavaro (Napoli)
22. Alain Verjat (Barcelona)

O siga, tota la plana major del pancatalanisme en forma de mestres, decans i rectors no pogueren convencer a tota la romanistica internacional. I sense contar en ningun moment en la part contraria, puix tota tesi deu d'anar acompanyada del seu contra, i sobre tot seent uns atres els afectats.
¿Com han pogut convencer a totes les universitats del mon?
Aixo heu contarem atre dia, per que tambe te el seu lloc en este blog.

Per aixo, en documents i avals, demanem que lleven del Wikipedia i de certes enciclopedies, el quadret eixe,i el canvien per este, fent cas a la Romanistica Internacional, pero sobre tot a la Constitucio Espanyola, al Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i a l'Informe Killilea de les Llengues Minoritaries i Regionals Europees. Ya que en contra de lo que passa en els estudis fets a favor de l'unitat de la Llengua, que seguixen igual que en 1906 ( no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat), existixen molts i molt reputats estudis que confirmen l'independencia del Valencià front al català, i demes llengües romaniques occitanes.

Un gos d'escola de pago

Fa uns dies, el meu fill, va dur a casa un llibre editat, com no, en la Marca Hispanica. Yo sent molt lo pesat que me fique, pero a mi m'agrada regirar de quant en quant els llibres del meu fill.
Unes voltes per vore com va, heu confesse, pero casi particularment per vore que li ensenyen. No m'agrada que me conten les coses.

Damunt, si recapacitem un poc, es un poc com tornar a reviure els nostres anys d'infancia.
Qui no recorda eixos anys en que quant tornavem d'escola la nostra mare (cada u la seua) mos esperava en un pa ple de tres gusts i mos preguntava sobre els deures. "Ans de jugar deus de fer els deures, no eixiras si no els fas" ... quins recorts....
Ara, els nostres fills ya no tenen esta sort, quan arriben a casa, ya han passat per l'academia, el repàs que diem ans... quins recorts... pero al que soles anaven els que anaven ressagats, i hui en dia si no van, van ressagats, que es molt diferent.

Tornant al tema i tornant al llibre, totalment en Català per supost, contava l'historia d'un gos, que "saltava" no botava, i que duya la pilota, com a bon gos educat i amaestrat.
Pero no vos penseu que este gos havia segut amaestrat en qualsevol lloc, no. Este gos havia segut amaestrat en una escola de pago, i ademes de fer totes estes coses, "bordava", si heu sentit be, i damunt brodava Bup, Bup que curios.

Despres de llegir en el meu fill este llibret, ell me va demanar un gos.
"Clar llogic, es normal que ne vullga uno, si este sap brodar i tot, aixina voldria un gos fins el Papa".
I es que un gos com este es una mina, te poc cosir un boto, mentres cuida de ta casa.

Creent que alguna cosa fallava, vaig preguntar a un amic de Girona,¿ qui millor que un català per a que m'esplique estes coses?.

• Mira, li vaig dir, el meu fill te un llibre en el que apareix un gos que salta, i borda. Pero n'hi ha alguna cosa que no encaixa, ¿com te que saver cosir un gos?
• jajajaja, començava rient, està clar del tot, tu has confós el brodar amb el bordar, en català, es diu bordar al que fan els gossos quan amenacen.
• Home, es que sou molt estranys. Gasteu tants castellanismes que no se com seguir-vos.
  
• Nosaltres?
• Clar dieu saltar, que es castellà, aqui, i moltes mes.
• Home, aquestes paraules són nostres, però no ens semblem en no-res al castellà, vosaltres si que utilitzeu castellanismes.
• ¿Mosatros?
• Home, traduix-me esta frase... tu amas las finas rosas, per eixemple.
• Es clar, mai m'ho havia plantejat així

I aixina vaig acabar comprenguent, que lladrar, paraula que be del llati latràre, en Catalunya se diu bordar, pero que no te res que vore en el brodar. Per a que despres diguen que parlem lo mateix. Quan volen recurrixen al castellà mes pur, i quan no busquen paraules alienes. O inclus fan un barrejat de les dos. Gasten paraules castellanes per a nomenar coses diferents, com nombre, bordar... Es que estos catalans...

La veritat, es tot una llastima, lo que pagaria mes d'u per un gos aixina.

• Joanot, espere que reconegues el gos. Un abraç.

De Fuster a Fuster

No es del meu gust parlar sobre gent que no està entre mosatros, com tampoc es criticar a gent que no se pot defendre. Pero fa uns anys, en l'escola, me van deixar el famos llibre de Fuster, "nosaltres els Valencians" per a que entenguera realment quina es la nostra verdadera identitat, i el per que, estem tant desplaçats respecte ad atres regions.
La veritat, el llibre era tot un cant a la catalanitat, al mes pur estil falangiste. Un llibre de propaganda que intentava per tots els mijos, destruir tots els meus coneiximents adquirits des de ben menut sobre la nostra cultura, llengua i patria.
No vullc ni pensar, quants i quantes ments ha pogut destruir un llibre que soles busca en les seues pagines convencer al llector de la seua catalanitat, i de lo lleig que es viure en la nostra patria valenciana.

Pero de tot el llibre, una sola frase m'ha causat sempre una especial curiositat. En la seua introduccio apareix "no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció". Esta, barrejada en "Jo no sóc ni sociòleg ni historiador, i heus ací que aquest llibre no serà el que hauria d’ésser."Mos donaria una idea de lo que realment es este llibre.
Pero si ad aço li sumem que ell, remarca que "escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l." tindrem per fi tot lo que preten ensenyar-mos.

Clar, com no era Fuster historiador, mai havia pogut saber que en 1918, Eduard Martinez Ferrando, ya va escriure un llibre per a proclamar la catalanitat de Valencia " Sintesi del Criteri Valencianista", que va ser editat en Barcelona per Joventut Valencianista ( imagineu-vos una Joventut Valencianista en Barcelona en aquells temps), seguint el criteri de Prat De La Riba a qui dedica el llibre declarant-se com a "som mes humil deixeble", i atrevint-se inclus a dir que "aïllats i sens evolucionar cap enlloc els nostres escriptors, el valencianisme caminaria en fossilitzar-se als vells tòpics de “dolça llengua”, “barraca”, “dona valenciana”... com fins ara, car els demés seran catalanismes. En quines fonts, doncs, hi aniran els valencianistes a beure per a raonar son sentiment, si el valencianisme, com la faula del part de les muntanyes, no parí fins ara més que un minuscle ratolí? Així s'explica que no aconseguirà interessar al poble pel que tampoc tingué eficiácia alguna social."( no se si se referix en quant a fonts, al nostre Sigle d'Or, o a tantes i tantes obres que mos han acompanyat durant sigles, "minusculs ratolins" com el català, clar) O si heu sabia, pero heu amagava com molts dels fets que formen esta obra.

Com a bon "Fuster", per a respondre-li ad este home i al mateix Fuster, li dedicare des d'estes humils pagines, un document rescatat des del diari La Voz de Valencia, datat a u de Giner de 1914 (quatre anys ans que la Sintesi del Criteri Valencianista) i que baix el titul Por La Unidad Lingüística Valenciana, escrigue un membre de l'Agrupacio Pro Poesia Valencianista baix el seudonim de BOY.
" Nuestra Lengua Valenciana es tradicionalmente dulce y expresiva, de variadisimos matices fonéticos, que correspondiendo a incontrastables razones éticas, como herencia de tradición, han venido hasta nosotros a través de tantos años de menosprecio, hostilidad y hasta de represión de nuestra lengua, por entre tres siglos de carencia de producción literaria y conservada sólo por el pueblo, por los humildes, por los ignorantes, únicos sabios que de su vivir hiceiron sagrado depósito de ella, en el que hemos bebido con los contemporáneos y por el que se ha podido continuar, y está a punto de triunfar al lado de las demas lenguas románticas, la nuestra, tan rica, tan dulce, tan expresiva, tan bella.".
Pero, no es asoles aço lo que podem trobar en este articul, per que ademes " Empero hoy asistimos a espectáculo doloroso y lamentable. Hoy se han apoderado de ella los literatos; hoy que han surgido tantos cultivadores de nuestra Lengua Valenciana, hemos visto que el pueblo, aquel pueblo que la ha traido hasta nuestros tiempos, y que la usa y la vive, se encuentra extrañado, y en abierta discrepancia y hostilidad, podemos decir, con aquellos literatos y poetas que laboran a espaldas del pueblo, encerrados, ofuscados diriamos, en su torre de marfil, con grave perjuicio de nuestro idioma, de nuestra literatura, y, por tanto, de nuestra espiritualidad colectiva en su más perfecta manifestación." No es d'estranayr, que este mateix 1914 el propi Lluis Fullana i Mira recomanara als filolecs recorrer tots els punts del nostre Regne per a trobar en ell l'autentic valencià, el que parla el poble. I no se referix (BOY), com fan Fuster i Eduard soles als que pretenen implantar unes normes sense coneiximents, si no que ademes, diu que "las normas ortográficas dictadas por el Institut d'Estudis Catalans, con todo el respeto debido a la ponencia ortográfica de la sección correspondiente y al mismo institut, hemos de declarar que en manera alguna podemos los valencianos aceptarlas absolutamente, por ser en muchos casos tales normas estrañas por completo a nuestra indiosincracia de nuestro pueblo; por que pugnan con aquella simplificación, claridad, sencillez e inmutabilidad arriba enunciadas, y porque quedaria anulada eternamente nuestra personalidad y significación literaria, que nos conviene evidenciar y propulsar intensamente."

En fi, aixo es la nostra realitat, els nostres escritors i artistes, sempre s'han vist atrets i hipnotisats per l'Imperi vei, ya siga el castellà com el català. Reclamant la seua voluntat com a llei, i refugiant-se en que es la millor forma de vendre les seues idees, per que aci en Valencia mai hem sabut reconeixer als nostres genis, o per que tant Castella com Catalunya, despres, han pagat mes o simplement els han donat eixe poder que molts ansiaven per a poder venjar-se de Valencia.
Part de realitat tenen estes paraules, pero soles si heu intentem podrem tindre realment lo que mos mereixem. Una verdadera llastima que Fuster, Eduart, i atres tants com Ovidi Montllor o el recent mort Joan Monleon no hagen pogut ser recordats en la nostra terra per atres fets mes artistics que per la seua catalanitat.

De Fuster a Fuster, espere que en l'atra vida siga lo sincer que haguera tingut que ser en esta.
Es una llastima vore de quina manera el seu poble el seguix recordant.
A part de les pintades, eixe bust penjat recorda a tants i tants caps de trofeus penjats dalt de fumerals o en les parets del salo.
Un trofeu català penjat i ensenyat per al recort d'un poble.

• Gracies a Carles Recio pel seu articul "La guerra del 14" dins del seu llibre "De Nacion Valenciana" d'a on he tret l'articul de BOY.
  

Escola Valenciana

Fa un temps, en un articul referit a les Trobades, vaig fer encapeu en la mes que presunta catalanitat d'Escola Valenciana, pero com sempre me van fer callar objectant que no tenia proves clares per a classificar-los com a tal.
Puix be hui, uns mesos despres, en les bolchaques plenes de carbo per a tots els que diuen mentires i enganyen als nostres menuts, me decidixc a contar una veritat a crits, que des de fa molts anys ve rondant el mon valencianiste i que no tots els ciutadans coneixen. Unes voltes per ignorancia propia, i atres per ignorancia creada a proposit des de l'interior del Govern, o de les mateixes escoles que encobrixen estos actes catalogant-los com a valencians, quan en realitat son tot lo contrari.
Enguany, el nacionalisme català encapçalat per Jose Luis Perez Diez (mes conegut com Carod Rovira) ha regalat en favor de subvencio des de la Generalitat Catalana 290.000 €uros per activitats relacionades en la promocio del català en el Pais Valencia. No se si realment valdria la pena preguntar-los el per que des de Catalunya los regalen estos dines, si realment fan valencià, i promouen el valencià.
Hem d'aclarir per als interessats, que Escola Valenciana va ser inscrita com a entitat dins de la Conselleria de Justicia i Administracions Publiques de Valencia el passat 4 de Maig, per lo que ya cobra de la Generalitat una subvencio de 45.000 €uros. Per lo que tant els nostres politics com els estrangers son culpables de la politisacio dels nostre mestres.
Mes informacio sobre les subvencions aci.

Per aixo que soles tens que entrar en la seua pagina per a vore immediatament que no es tracta de cap escola valenciana, ni de promocio d'este, si no que tot lo contrari.Contant inclus en els seus enllaços que descriu com a recursos de llengua. Entre els recursos podem trobar joyes com IEC, TermCat, SoftCatal... per no contar en Internostrum, a on en la seua plana podem vore com a capçalera Sistema de traducció automàtica castellà-català donant prioritat, si heu demanes, a les formes valencianes clar, com no, pero del català, mai del valencià.

Ademes, en l'apartat ¿qui som? apareix una joya prou curiosa, que crec que deuria de ser aclaridora, pero no es aixina. La primera frase diu "Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua (FEV), és una entitat cívica formada per 24 associacions comarcals i d'àmbit de país. El principal objectiu de l’entitat és la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el siStema educatiu valencià."¿Quina llengua?, deuria de dir valenciana, ¿no?, o es que amaguen alguna cosa...
Ademes, ¿que significa associacions comarcals i d'ambit de pais? ¿quin Pais? ¿que amaguen aci?
Per cert, entre tant de mestre, i tant de traductor/corrector be podrien rectificar Sistema, per que du dos ESSES, com yo he ficat (La mayuscula es meua).
No se, pero crec que esta associacio, llunt de mostrar una transparencia digna d'entitat subvencionada, mostra un ocultisme, politic ademes, que no demostra mes que catalanisme i interessos pels inconstitucionals Països Catalans.
Pero aixo no es tot, damunt, mostren orgullosos en ¿qui som? els seus premis, entre els que destaque:

• Premi Joan Corominas per l'Actuació Cívica com a col·lectiu de la CAL, 2003. (¿qui es el CAL?) Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana.
• Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006. Sense comentaris, ¿no?
• Premi de l'Associació Econòmica d'Amics del País, 2007. ¿qui son amics del Pais? Sense comentaris, des de Barcelona la burguesia Catalana premia a Escola Valenciana, per ser tot lo contrari,clar.
• Premi col·lectiu Francesc Macià, 2009. Un premi en nom del fundador d'Estat Català, home... molt valencià no pareix.

Pero anem a continuar per la seua llabor al davant dels correllengües, que ya de per si es vergonyos. Pero ¿que me dieu de la Xarxa d'Escoles? ¿no sabeu que es? Es segons els seus creadors " És un projecte de Vilaweb, Escola Valenciana i Òmnium-Escola Catalana per tal que l'alumnat dels centres educatius facen periodisme digital en la nostra llengua a partir de blogs on participen centres valencians, catalans i mallorquins."Com sempre el nom de la llengua, s'amaga totalment.Sobre els socis d'Escola Valenciana, millor ni parlar.
Pero el punt mes fort d'esta "Escola", es l'Oficina de Drets Llingüistics, o siga, una oficina, que defen el dret que tenim els valencians de viure en valencià, aixo si, sempre de forma "normalitzada". ¿Que faria esta oficina si realment els valencians (que segons la llei tenim dret a viure en valencià, i que segons la llei d'ensenyança, d'estudiar-lo i saber-lo, i lo mes curios, segons la llei de ceacio de la AVLL esta deu de garantisar l'autonomia del valencià per mig de l'estudi dels escrits i autors de totes les epoques), protestarem per que Escola Valenciana està fent cas omis a la llei, i ademes obliga als alumnes a viure en català? ¿Mos assessoraria?

No entenc, com en este sigle, ya en el seu segon deceni, encara existixquen estes associacions, i que damunt siguen pagades pels nostres imposts.
O siga, que no tenim dines per a fer escoles, ni centres de salut, per a medicines ni llibres de bades, pero si tenim dines per a adoctrinar als mes menuts per mig d'estos mestres politisats que defenen les mateixes estrategies gastades per Hitler en Austria fa uns xixanta anys. I que hui servixen per a inculcar el Català i sobre tot per a fer Pais (com diu Escola Valenciana), per a unir-lo als demes Països Catalans.
¿A on anem a parar?

Els Reixos i el caganer

Ultimament, per internet, circula un video en el que un caganer los pega foc als Reixos, pero millor, ni posar-lo. Me pareix un poc fora de to, desprestigiar una tradicio nostra per culpa d'un sentiment politic totalitari que res te que vore en una ideologia republicana, si no des d'un punt de vista anti espanyoliste al cent per cent.

Pero, que son en realitat els Reixos, per que hui en dia s'oblidem realment de que es lo que son, i de que son real i culturalment per a mosatros eixos Reixos.
Per començar estudiarem el significat i la correcta utilisacio d'este nom, puix en moltes ocasions, com en esta, sempre apareix el/la gracios/a de tanda per a fer la tipica broma de progre superdotat i especialiste/a en termes filologics de primer grau. " Els Reixos son els mascles de les reixes, ¿no?" diu en este cas Ferran. Que sabut, es com per a donar-li una llicenciatura en filologia aplicada.
Pero no seria de mes, saber, que manco en la Gran Barcelona, tots els municipis i ciutats que han estat en contacte en Valencia utilisen este nom, nom ademes, que te una historia llargueruda. Nom que ha segut com un tribut que els valencians hem fet als Reis Macs, deixant la seua veritat, pel tall de agrair-los els fets religiosos i de diferenciar-los en galons dels atres Reis, que no han estat sempre a l'altura del seu titul.
Es curios, com des dels principis dels temps, una Regne com Valencia al que se li creïa mort religiosament ha ensenyat als seus veïns quin es realment el sentit de la religio, començant per Pere Pasqual, seguint per Isabel de Vilena, Sant Vicent Ferrer, el seu germa Bonifaci... i podent acabar en els Papes Borja, i en els seu descendent Sant Francesc, passant inclus pel Pare Jofre i per tants i tants religiosos que repartiren fe en terres catalanes sempre en Llengua Valenciana com be narren les croniques de 1636. Uns retors, que repartiren molt mes que religio en estes terres, puix inclus ensenyaren la nostre llengua mes allà de les fronteres del nostre Regne, deixant-los paraules valencianes tant en Lleida, com en Girona, Torosa inclus Amposta i Reus.

Pero sempre apareixen filolecs disposts a debatre eixes ensenyances, intentant ocultar fins i tot paraules com la valenciana Reixos per tal de descalificar la Llengua Valenciana i sobre tot per tall de menysprear una cultura de la que han begut durant molts sigles.

Hem d'aclarir, que el Belem, naix en 1223, despres d'un supost milacre de Sant Francesc d'Asis en el Santuari de Greccio entre Asis i Roma. Dut des de Napols per Carles III, creguent-se inclus que molt posteriorment el dugueren a la peninsula i a Alemanya els franciscans. Encara que existix un reliquiari en la Catedral de Barcelona( que no es reconegut com a propi Belem), es cert, que el mes antic que se coneix en Espanya es el de Palma de Mallorca, el Belem de Jesus, datat en 1480 i documentat en el sigle XVI. Pero, no es manco cert, que se te ademes documentacio, existint per tant documents en Valencia i Castella dels sigles XV i principis del XVI. Coincidint miraculosament (coses del cristianisme) en els sigles de major rellevancia dels retors Valencians en terres Catalanes. I dic que coincidint, per que estos documents relaten els belems vivents o obres teatrals basades en els capituls del naiximent de Jesus incloent, com no, tambe als Reixos.

Es un poc desagradable vore com molts pretenen afonar esta tradicio, engolint-la en la miseria i dedicant-li els desprestigis i insults mes absurts, ad este homenage que es de temps inmemorials i des de les terres valencianes i no tant hem fet als nostres benvolguts Reixos.
Els mateixos que oferiren al Nostre Senyor or, incens i mirra.

Canviant el tema, passarem a l'atra pesa de la que voliem parlar,que es una pesa que ultimament està molt de moda, el caganer, que no es mes que la figureta d'un payes, en faixa i barretina cagant, que se situa en els Belems del Nort des de finals del sigle XVIII, curiosament, tambe, coincidint en el naiximent del nacionalisme català, o de la consciencia nacionalista en estes terres. Signe, que mai ha segut representat en els nostres Belems, fins a l'entrada en Valencia d'Eliseu 3i4 (Virrei de Catalunya en Valencia), ya que a l'igual que en Murcia, mosatros teniem al tipic cagaor, o cagador, vestit en l'indumentaria pastoril, moderna o antiga, per tractar-se d'un pastor, que llunt de voler prendre mes protagonisme que atres figures, sempre se solia ficar amagat darrere d'algun penyó.
Era i es el simbol preferit pels mes menuts, que sempre l'han amagat o l'han tret pera que la gent poguera o no vore'l en facilitat.
Segons les llegendes, este cagaor, representa la fecunditat i abonament de la terra, tant important en estos dos Regnes.
Es prou curios, com el catalanisme, vestint este pastoret en robes tipiques seues s'ha apropiat d'una figura del Belem, com heu ha fet de tantes i tantes coses dels Regnes de Valencia i Murcia.

No entenc, als demostradors de veritats, recuperadors del romanticisme i amants de les antiguetats que pretenen deixar de costat el nom dels Reixos, pero permeten entrar en sa casa al caganer considerant-lo com a tipic. Lo mateix que el rosco que procedent de França ha desbancat a la tipica casca Valenciana que omplia la taula sobre tot dels mes menuts. Quins temps aquells en que tots furgaven la casca per a buscar els bombonets i llepolies. Manco mal que encara en pobles com Sueca se seguixca esta tradicio.

Es un verdadera llastima que ara els majors, reclinats pel comerç, preferixquen copiar de França el rosco, d'America al Pare Noel, i de Catalunya al caganer.
No som ningu.

• Signat: Un chiquet, major pero chiquet, que s'ha portat molt be i espera tindre molts regals.
  

De nou una provocacio

Durant uns anys hem patit les persecucions des de sectors tan neutrals com el Moviment contra l'Intolerancia, per tal de que la regidoria de cultura i de festes de l'Ajuntament de Valencia negara l'entrada del famos Stant del GAV en Expojove. Un moviment, que ha segut inutil, entre atres aspectes pel fet de criminalisar a un grup, el GAV, sense motius i sense cap prova que siga rellevant o puga ser verdaderament justiciable.

Pero enguany, uns sectors afins al pancatalanisme, crec que des de l'interior de l'ajuntament de Valencia ha permes l'entrada en Expojove del grup del Tito Eli, mes conegut com ACPV, que des de les seues joventuts, s'estan dedicant a repartir propaganda politica i a repartir odi sobre els restants colectius i associasions.

Tot començava el mati de l'opertura el mateix segon dia de Nadal, o vintisis de decembre, quant atonits descobrirem un Stant que no habiem vist, un Stant que incitava profundament a l'odi dels valencians.
Un odi, que se demostrà en una allau continu de queixes en les finestres d'informacio, arribant a les cinc de la vesprada a ser mes de trescentes, lo que els donava el recort de queixes superant al total de queixes emitides durant tots els anys en que ha estat en marcha la Fira de Valencia, no soles en expojove, si no en totes les seues fires.

Pero aço nomes era el principi, els jovens de ACPV (dos en total), no pintaven cares, ni ensenyaven a pintar, no jugaven en els chiquets,... simplement se dedicaven a repartir llibres i panflets politisats i anticonstitucionals als mes menuts, damunt ajudats en l'edicio per la Societat Valenciana de Sicologia ( de la qual es president un dels membres del Consell Nacional del BLOC -PV) al mes pur estil Hitlerià, sense tindre vergonya pel fet, i damunt demanant signatures en contra del tancament de TeVen3 en lo Regne.
O siga, l'unica misio d'estos dos "jovens" era simplement fer politica i apologia anticonstitucional entre els mes menuts.



























La veritat, triar als dos "jovens", damunt no podia ser en mes malicia.
Encara que se vullga demostrar tot lo contrari, era un acte de provocacio.
El primer, el del monyo rullet, va estar en la desplega de la Marfrega l'any passat el nou d'octubre,¿no recordeu la pancarta i els altercats que produïren?

Si efectivament, ell va ser u dels que humiliaren a Valencia i intentaren fer-ho en la nostra senyera.








Havent-ho conseguit de no ser pel GAV, clar.
Ademes, com podem vore en la foto, baix les sigles de ERPV o siga acompanyant al partit politic que mes intenta afonar el nostre Regne.


Pero aixo no es tot, resulta, que l'acompanyant d'este "jove", es ni mes ni manco que el president de les Joventuts d'Esquerra Republicana del Pais Valencià, els mateixos que ficaren eixa bandera, i ademes, els mateixos que protagonisaren justament el primer dia un dels actes mes patetics que recorde mai.


O siga, la guerra no es cap joc, pero que collons te que vore que els militars, que son al cap i al fi els que mos protegixen, i els que se juguen la vida en les missions de Pau i Guerra internacionals, se dediquen per un dia a estar entre els mes menuts ensenyant-los coses i aguantant-los en mes d'una ocasio la potra.

Per lo vist, en este mon en que mos volen fer entrar els Pancatalanistes mes radicals, soles està permes ser Pancatalaniste, lluitar contra Espanya, i politisar als mes menuts per a que seguixen seent els tontos utils que son ells de Catalunya.

Senyor Felix Crespo, regidor de festes i cultura polular en l'ajuntament de Valencia, Senyora Rita Barberà alcaldesa de dit ajuntament, i sobre tot Senyor Camps, que voste ya ha estat en este ajuntament i sap qui es el que meneja els fils.
Tingau un poc de consciencia pels nostres chiquets, ¿que no teniu prou en deixar que els ensenyen estes coses en moltes escoles a esquenes dels seus pares (la majoria votants vostres)?

Per atra banda, ACPV, ha presentat una denuncia per possibles amenaces ad esta gent per part dels ciutadans assistents a Espojove en els seus fills.
¿Que esperaveu? i si un dia els pares descobrixen que los esteu ensenyant als seus fills, se montarà encara mes gran.

Aci vos deixe per als mes exigents, un video prou aclaridor.

Es una llastima que hui acabant l'any, tinga que fer un escrit denunciant estos fets. Que en l'entrada al segon deceni del sigle XXI encara se permeta l'instruccio i adoctrinament dels mes menuts en escoles europees.

Aço es indignant, tots els dies ensenyant-los la teua llengua i la teua historia, per a que despres, vinguen quatre renegats i manipulen els seus cervells en coses alienes que soles aprofiten per a engrandir les bolchaques dels quatre politicuchos de tanda.

Espere que el 2010 siga l'any que estem esperant. L'any en que per fi, devem de dir tots prou.
L'any en que se denuncie definitivament l'agressio que hem patit els valencians.
En definitiva que siga l'Any del Valencianisme


¡¡¡FELIÇ ANY BLAU!!!

El català al Pais Valencià II

Com ya diem en una primera edició, el pancatalanisme ha intentat per tots els mijos, manipular i engolir la nostra llengua i cultura dins d'una llengua i cultura inexistent de el nostre Regne fins al sigle passat, i dut a terme per unes mans venudes per soles unes monedes d'or.
Prova d'esta miserable manipulació, es esta image, que mos mostra com des dels principis, en Valencia s'ha parlat català.
Bo, des dels principis, no, des de 1261. O siga immediatament 22 anys despres de que Zayyan li donara el Regne a Jaume I.
Pero, anem a repassar esta patranya frut de la mes miserable manipulació.

Corria l'any 1261, i els valencians preferiem esplanar que llatinisar o arabisar la nostra llengua eren temps en els que els valencians teniem molt clar lo que erem, simples valencians.
Son temps en que despres de la rendicio de Valencia, els arabs, judeus i cristians seguien convivint de la mateixa forma que heu feen uns pocs anys ans, en l'unic canvi dels seus amos, que ara eren basicament cristians. Encara que quedaven per igual molts arabs, i molts judeus al carrec de les faenes, tant rurals com de mercat i economia.
Un estudi mes detallat, podria trobar-se en l'articul Romançar, i en el Romançar II.

Segons els pancatalanistes, en 1341, apareix una cesio del Sagra (Marina Baixa) a l'Orde de Santiago, estesa per duplicat a Valencia el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler a on podem llegir "[l'una] scripta et letra e lengua castellana, et la otra [...] scripta et letra e lengua catalana", esta es la primera volta, que apareix lengua catalana en Valencia, ya que la que menciona Muntaner, ha segut contrarrestada pel jui fet en Mallorca i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch.
Pero continuant al document anterior, tenim atra cosa, tambe diu lengua castellana, ¿quina seria la llengua que parlarien en lo Regne en eixe temps?
Existixen moltes atres cites com estes, com la del Cadi de Xativa i un judeu barceloni, que fan de torsimanys (interprets en romanç antic) treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes, i escriuen " scientes loqui et itelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguan"
Pero en ninguna se demostra que la llengua dels valencians se nomenara català en cap moment, es mes, fins a que en 1335, en el liber Amici et Amati, apareix un text prou clar " Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo", que traduït al valencià, significaria "Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat".
O siga, encara que molts intenten demostrar lo indemostrable, tenim informacio mes que de sobra per a debatir estes cites. En les quals simplement s'intenta fer creure al llector d'una mentira, per que segons els pancatalanistes, existixen llibres i documents escrits en Valencia a on s'asegura que son escrits en català.
Ad esta afirmacio, que yo considere normal, ya que en tots els temps s'han escrit texts en molt idiomes, li sumare, que tambe en molts texts, s'assegura escriure en Aljaima, en Castellà, en Llati, inclus en Portugues, Frances, ...
I segons els texts trobats, si mos fixem en la foto, podrem dins d'uns anys, testificar, que en Barcelona se parla un dialecte vingut de l'Argenti.

He demostrat que moltes de les entrades que asseguren que en Valencia s'ha parlat sempre en català, son incorrectes, es mes, he documentat moltes d'elles, com la de Carles Ros, pero hui, per a demostrar la farsa, simplement vaig a ficar un llistat, que per cert es de Billyjoe, en el que ixen totes o quasi totes les raons per les que en Valencia sempre s'ha parlat en valencià, i mai en català.
Aci teniu les cites:
Cites Sobre La Llengua Valenciana by Billyjoe




Es curios, vore com un dels principals referents que tenen per a demostrar l'unitat llingüistica, es un sermo de Sant Vicent Ferrer " Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço presents un vocable castella e altre catala. la nostra vida es la del mig: dessus es la gloria e dejus es infern..." (sermo nº7 del vol.IV "Sermons" de "els nostres clasics".1977 pag64.) Resulta gracios, vore com el nostre Sant, diu este sermo el 14 se setembre de 1414, en un lloc prop de Terol, pero ¿com podem saber aço?, puix molt facil, soles fa falta visitar el blog del mestre Agusti Galvis, per a descobrir, com el Sant, va estar en Morella per a reunir-se en el Rei Ferran I d'Antequera i en el Papa Lluna, segons l'Epistolari de Ferran I d'Antequera, els dies 10 i11 de setembre, i que d'alli va partir fins Saragossa( tambe se pot vore en l'articul de Galvis “Scrita en Çaragoça a VII dies de noembre del any MCCCCXIIII”, el princep Alfons comunica al rei Ferran que “Stant ir dimarts en la missa que maestre Vincent celebrave…”), podent haver parat en Terol, segons conta Galvis, o inclus en Alcanyis, d'a on encara hui en dia se conserva en nom de Serrania. Es contradictori, que Sant Vicent se declarara català, quant inclus el dia de la seua canonisacio, 29 de juny de 1455 per Calixte III, i que va ser escrita el 1 d'octubre de 1458 i firmada per Pio II, diu "in sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutus", i no el citat "et loquerefur in vulgari catalinico sive valentino"que atribuixen a la dita canonisacio.
He d'aclarir, que Sant Vicent es referia al Serrans aragonesos, pero aixina i tot, me pareix un poc desafortunat per part de Sant Vicent, referir-se a la seua llengua (la dels aragonesos), com una mescla de Català i Castellà, quant estes dos llengües son posteriors als parlars d'esta regio.

Per a acabar en lo nostre Sant vos deixe un verset de Vicente Clerigues escrit en 1832 dins del "Milacre practicat per el Pare Sen Vicent Ferrer en lo Cami que va des de la siutat de Lerida al poble de Baleguer... "4ª Desima de les Poesies "poesias que deben colocarse en las inmediaciones del altar, segun se acostumbra anualmente" i Citat per Constanti Llombart "Los fills de la Morta Viva" 1883 pag 206, i per JRivelles Comin "Bibliografia de la Llengua Valenciana" Tom IV pag 237, i pel Colectiu Pare Fullana " Documents de la Llengua valenciana" 2009 pag 32.

El que ignore el valencia
calle el pico si pot ser.
I no es fique à bagiller...
si parlem ó no en cristià...

Este vers, tambe el cita Sanchis Guarner "Els Valencians..." pag 129, canviant-li l'ortografia.

Pero el testimoni que mes gracia me fa, es el de 1556, d'un humaniste valencià, Frederic Furio Querol, "que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polemica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritarà, asi pues, Catalunya que ha sido mal traducida, porque en su opinion encontrara muchas cosas descuidadas, extrangeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legitimos contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos Reinos es comun con vosotros aunque os diferencieis en algunos extremos en el sonido, en la ponunciacion y en la apertura de la boca" Bononia sive de libri sacris in vernaculam lingua convertendis libri duo. Basilea. (traduït per Jordi Perez Dura i col. en Obra Completa, I, CNRS-Univesitat de Valéncia-UNESCO- Alfons el Magnanim, Valencia 1996, pag. 337) Aci tenim, una explicacio d'estes paraules, encara que podem detallar prou mes coses sobre elles.
En este document, es un apunt fet de les paraules que li diguera en son temps el mateix Giovani de Bologna (Bolona) en el que mante una disputa durant tot lo llibre. Es ell ( Bolona) el que li nega la traducio a llengües vulgars per tres raons:

1. Les llengües d'origen (hebreu,grec i llati ) son intraduibles.
2. El resultat es insuficient per tres raons, la seua pobrea, la variacio entre llengües semblants ( d'a on perteneix este troç, que parla sobre l'italià i el valencià), i la seua mutabilitat historica permanent.
3. La no existencia de cap traductor de les tres llengües originals que conega al mateix temps les vulgars.

Pero seent que no, que se poguera demostrar que un valencià ( Frederic) escriguera estes paraules, despres d'haver discutit en atre valencià, no entenc com poden ser base de ningun certificat de unitat. Com afirma el pancatalanisme.
Anem puix a estudiar el text.
" sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana" es de sobra conegut que fins als anys 60 en Italia existien diverses llengües o dialectes, que van ser absorvides per l'italià pel proces de normalisacio. Existint encara hui vives moltes d'elles, que se van obrint pas ajudades pel nacionalisme de cada teritori. Es mes, se referix en tot cas a la llengua dels valencians o valenciana.
" Gritarà, asi pues, Catalunya que ha sido mal traducida, porque en su opinion encontrara muchas cosas descuidadas, extrangeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legitimos contenidos de la Biblia " efectivament, Catalunya, no acceptaria mai esta traduccio, per que trobaria coses "extrangeras". Pero ¿no es la mateixa llengua?, ¿com pot pensar Catalunya que en eixa traduccio se troben coses estrangeres? L'unic raonament que trobe, es que no siga la mateixa. Podriem traduir al ocità, i passaria igual, o inclus a qualsevol dialecte de l'italià antic( Napolità per eixemple), o al frances, o simplement al aranes, o al castellà.
"Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza," o siga, igual passaria en Mallorca, Menorca i Ibisa.
" pues el habla y la lengua de todos esos Reinos es comun con vosotros aunque os diferencieis en algunos extremos en el sonido, en la ponunciacion y en la apertura de la boca " anem a vore, o siga, una llengua es igual, si se diferencia en alguns sonits, pronunciacio i en l'apertura de la boca ( article, per eixemple) aixina, l'Angles, el Frances, i el Català, son llengües comuns. Podreim citar mes, esport, petit, gaire, vacances... Ah, no, que l'home diu que la llengua dels atres Regnes, es comu, que podria no ser la mateixa, pero que es com la nostra, o siga com la valenciana.
En cert articul, sobre que es realment el valencià, ya vaig apuntar, que opina la filologia universal, sobre estos termes, i com no poden ser mai factors per a clasificar cap llengua.

Manco mal, que en Barcelona, en 1580 , just 24 anys despres,van reeditar un llibre de Onofre Povio, Tesaruros Puerilis, en el que se pot llegir en la seua portada "en lo prefent llibre fe contenen vocables curiosos de mòltes y diueríes cofes, en llengua Cathalana, y Valènciana"
Es un tractat sobre les diferencies entre el Catala i el Valencià, diferencies demostrades per eixemple en la paraula palm de sastre, que segons explica el llibre,"es la distancia que n'hi ha entre la punta del dit gros i la pinta del menut de la ma estesa, que en Valencia 7 fan alna, i en Barcelona 8 fan cama. Mas hay diferencia que huyt palms de Barcelona front set de Valencia", pero este llibre va mes allà, no soles se diferencien els palms, i el resultat que en Catala se diu cana i en Valencià alna, tambe se poden llegir coses curioses com estes, de les medides (i no mesures) de terra "que es diu en Valencia, xem, i en Catalunya forc". Com podem vore, el nostre poble valencià, sempre ha defes l'autonomia de la nostra llengua, encara que sempre en tots els temps, hagen existit malentesos, o s'hagen comprat opinions, com la que el parlar valencià es lleig i que el Castellà en mes cult.

Es molt llamentable, que encara en els temps que corren, apareguen quadros d'estos en enciclopedies, pero mes llamentable encara en vore com els nostres politics estan en la majoria dels casos darrere d'estes manipulacions.

(continua)

• Els articuls d'Agusti Galvis podeu vore-los en el Blog dels articuls d'Aguati Galvis, i en l'archiu de Llenguavalencianasi
• En Sergi, moltes gracies pels apunts del llibre i pel scrool.
• Billy, espere que t'agrade la variacio que hem fet de les teues cites, que no son mes que la presentacio.

Bon Nadal

Enguany des de Aledua tambe vos desigem que fruïu d'un bon Nadal ple d'amor i valencianitat.







Bon Nadal a tots els bons valencians i feliç any blau.

• Les fotos ya tenen uns anys.
  

Tortosa... tot un misteri

Sempre he pensat, que els tortosins, tenien la seua propia llengua, eixa llengua, que fa de frontera entre mosatros i els catalans. Sempre, sense deixar de reconeixer, que Tortosa, es des de el sigle XV part de Catalunya.

Pero, lo curios de Tortosa, no es aixo. El fet de passar a ser part, molt a pesar seu de Catalunya, ya que tant Tortosa com Lleida, mai han volgut ser-ho.
Pero Tortosa, te una historia, molt curiosa, i ademes, molt personal. Una historia, que si be està lligada a Catalunya, tambe ha estat ans lligada a Aragó, Roma, i Gartagena, sense oblidar-nos de l'imperi musulmà. Lo curios, es que els mateixos tortosins, en moltes ocasions han oblidat qui foren, i com han estat representats durant tota la seua historia.

Capital de la regio Ilercavonica, l'antiga Dertosa ibera, lluitava contra les invasions cartagineses i romanes. Els Ilergavons, foren aliats d'Afranio, lugartinent de Pompeyo, pero tambe heu foren de Julio Cesar, tota aliança era bona per tal de mantindre la seua independencia.
Poc despres, arribaria Almicar per l'Ebre, conquistant Tortosa, encara que fon mes coneguda l'arrivada d'Anibal en 90.000 infants i 12.000 cavalls i la victoria de Cornelio Scipion 213 ans de Crist en la mateixa boca del Riu.

Durant la dominacio Goda, en el regnat de Alarico, un capita que li dien Pere se va sublevar, i va elegir Tortosa com a centre d'operacions. Encara, que despres de cercat per les tropes del Rei, estes entren en la ciutat, matant al renegat i tallant-li el cap, li l'envien a Alarico com a trofeu.

Mes tart, entraren els moros, que refugiats en per les muralles i torres de Tortosa conseguixen resistir les envestides de Carlomagno i Ludovico Pio. Molts foren els que intentaren asediar la ciutat, sense conseguir res.

Fins al 1148 quant les tropes cristianes comandades pel Comte-Princip Ramon Berenguer sitiaren Tortosa, conseguint tres mesos mes tart, el 31 de setembre de 1148, que per fi se rendixen les tropes musulmanes davant les tropes Aragoneses.
¿per que aragoneses?, puix, anem a vore el per que.
Si mos fixem en la donacio feta pel Rei Ramir II d'arago a Ramon Berenguer IV comte de Barcelona en 1137, podem llegir " I yo, el citat Rei Ramiro, sere rei, senyor i pare en lo dit Regne i en tots els teus comtats mentres me plaixca. Lo que es fet el tre s d'Agost n l'any 1137 de l'Encarnacio del Senyor, regnant el citat Rei Ramiro."
Per tant, once anys despres, el Rei seguia sent Ramir, i aixina fins la seua mort en 1157. Seent despres la Reina la seua filla Petronila, o actuar com a tal el mateix Princip Raimon Berenguer, el seu marit. Heretant el titul l'hereu matern, Alfons II ( sempre segons les donacions de Ramiro II " filii filiorum tuorum qui fuerint de generatione de mea filia").
Arribant a la conclusio, de que la conquista de Tortosa, va ser ni mes ni manco una conquista aragonesa, i mai catalana. Encara que molts, pretenguen demostrar tot lo contrari. Pero, una cosa es clara, que en el casament de Ramon Berenguer i Petronila, començà podriem dir, l'expansio de la Corona d'Arago.
Obtenint aixina el Comtat el privilegi de seguir estant representat dins dels tituls dels Reis d'Arago. I no desapareixer com heu feren atres tituls molt mes importants, en quant a titul ( tant Ducats, com Marquesats, com el de Lleida i Tortosa).

Un atre buit en esta historia, es com se va repartir Tortosa, ya que des de fa uns temps, les coses que ans teniem clares, s'han anat difuminant per tal d'arrimar-se al desig de la politica actual.
Segons algunes parts, va ser donada a la Familia Montcada, i segons atres va ser per al Temple, existint un atra versio, que repartix Tortosa entre els templaris, la Familia Montcada, i atres families aragoneses, inclus genoveses, donant inclus com a propietari mes tart a la reina Na Sancha. Tenint en conte diversos documents, soles podem donar com a verdader, que el Castell de la Zuda passà a ser en 1148, just despres de la conquista de Tortosa, residencia de Guillem de Moncada, de Pere de Sentmenat i dels Templaris, com a prova de gratitut del Comte Ramon Berenguer per l'ajuda prestà durant la Batalla. Estant inclus documentat, la pertinencia a genovesos.
Durant molts anys, Tortosa va ser propietat dels Templaris, obtenint en 1182 el seu domini al rebre la part de la Corona Aragonesa, i despres d'haver comprat en 1153 la part dels genovesos.
Una bona prova podria ser podria ser el cementeri construit en 1210.
Pero,¿per que rebiren realment tals beneficis els Templaris?
Resulta curios, i encara que no vinga ara a conte, es prou important desvelar este misteri, ya que dona un poc mes de claror a tot el tema.
Al morir Alfons I el Batallador sense descendencia, deixà com a hereus al Sant Sepulcre, l'Hospital de Pobres, i el Temple de Jerusalem. Pero al fer-se carrec de la corona Ramir II, i al casar-se Raimon en Petronila, es Raimon, el que te que resoldre este entramat. Signant acorts primer, en 1140, en les Ordes del sant Sepulcre i de l'Hospital de Pobres, i despres en 1143 en els Templaris.
Donant-los aixina als Templaris diferents drets i possessions.
Possessions que anaren aumentant( Tortosa, Penyiscola,Gardeny,Miravet, Montesa...) fins a 1314, any en que se va dissoldre l'Orde i passaren a mans de l'Iglesia.

Tortosa, va ser el lloc triat pel Rei Jaume I per a convertir-se en la seua residencia, i es des de alli, sempre segons les Croniques o Feits, d'a on va eixir cap a Morella, Penyiscola, Burriana, i atres places del Regne de Valencia. Seent tambe la residencia dels seus successors, Pere III,Alfons III, Jaume II, i Pere IV.

La conquista de Tortosa,va ser dificil, per culpa de la resistencia musulmana en el mateix castell de Suda, per lo que se va fer una carta en la que se permetria als musulmans viure en Tortosa, pero en els ravals. Com tambe se va fer una carta de franquicia per als judeus. Pero per damunt de tot se va fer un document, la carta de poblacio, per a tots els tortosins, en 1149 ( Història de la producció del Dret català fins al Decret de Nova Planta, Girona .Universitat Autonoma de Barcelona 1978), a la que seguiren les de Lleida 1150, Balaguer 1174.., en la que se nomena ya l'existencia d'uns Costums o furs locals.

Pero lo mes singular d'esta historia, podria residir, en la repoblacio, que mes be podria ser engordiment del poble Tortosi, en el que van participar Barcelonins, Aragonesos, Occitans, Normands, Bretons i Anglesos ( Immigració britànica a Tortosa (segle XII). Ramon Miravall.Barcelona 1980)
D'aci naixen una serie de problemes entre els Montcada i el Temple per una banda, i els actuals i antics ciutadans, per atra banda. I aixina s'anaven succeint els regnats d'Alfons II el Cast , Pere II el Catolic, fins arribar a Jaume I el Conquistador. Es mes, en estos temps, ocorren una serie de successos definitius:

1. L'any 1219 el Papa Honori III confirma, a traves d'una bula datada en Viterbo, a intancies dels ciutadans, les Llibertats de Tortosa.
2. L'any 1241 s'arriba al compromis i a la sentencia de Flix, acort posterior a la primera envestida entre la noblea i els ciutadans de Tortosa.
3. L'any 1262 ocorre un atre enfrontament, i el Papa Urba IV nomena per bula al bisbe de Saragosa com a arbit. D'aci eixirà una sentencia que serà apelada pels ciutadans.
4. L'any 1272, despres de la composicio de Josa, acava el pleit, i encarreguen als notaris Tamarit i gil la primera redaccio oficial del llibre dels Costums de Tortosa, que segons lo rapit que apareixen es deduïx que deurien d'haver segut preparats des de l'any 1262 aproximadament. D'ahi que sempre parlem de 1262 com a data de creacio d'estos, encara que van vore la llum en 1272.

Hem d'aclarir, que com els de Montcada eren Barcelonins, i seguien els Usatges de Barcelona, ( lleis per atra banda de caracter clarament feudal), i degut a que estos eren els que millor representava i beneficiava a la "nova" noblea Tortosina. Acabaren imponent estos, per damunt de la Carta de Poblacio, dels Costums Locals, inclus de les Llibertats de Tortosa aprovada pel Papa.
Es per aço, que Jaume I al redactar els Costums, en varies ocasions, recorre als Usatges, per que tampoc podia degradar del tot els drets de la noblea i el clero, ni els seus davant de la nova burguesia i del poble pla.
Aixina, en alguns punts trobem fragments com este "Per les quals costums, dementre que basten, deuen esser defenitz primerament e determinantz e acabatz totz los pleitz de la cuitat de Tortosa e de totz sos termes per juy e per sentencia dels ciutadans, e la on les costumes no basten, per los Usages de Barcelona que en aquest llibre son escritz"(2r), o este atre "Lo veguer o son delegat, iura, que en la sua aministracio de la vergueria, tenra e quardara raon e iusticia a totz homens xians, iueus e a sarrayns o a cascunes persones quals que sien de lo qual lloc sien o seran que aien pleyt en Tortosa ne en son termen, segons les costumes de Tortosa mentre basten, e, en defiliment d'eles,segons los Usages de Barcelona que en aquest llibre son escritz, e, e defalimentz de les costumes e del (sic) usages davanditz, segons dret" (9r).( Santiago Sobregues i Vidal. Els Costums de Tortosa).
O siga, se recurriran als Usatges, soles si no se troba dins dels Costums, pero se gastaran soles els Usatges, que estiguen escrits en el llibre dels Costums, i de no estar tampoc, se recurira al Dret Comu.

Per atra banda, referit a la llengua dels tortosins, crec que no existix cap dubte, ya que seent un territori arab, en convivencia entre judeus i mosarabs, que va ser conquistada per Arago, i engordit, mai repoblat, puix existix en la Carta de Poblacio, com ya hem dit ans privilegis i ordenances per als sarrayns i iueus, per Barcelonins, Aragonesos, Occitans, Normands, Bretons, Anglesos, i per Templaris, que utilisaven el llati, encara que s'expressaven en sa majoria en Occità. Creant un romanç prou diferenciat del català, rebent influencies inclus dels seus veïns els Valencians, ya que fins el sigle XVI, eren frontera en el nostre Regne.

Veronika, espere de tot cor que t'agrade, heu he fet de la forma mes neutral. I he gastat basicament els estudis fets pels catalans, sense gastar en ningun moment cap llibre valencià.
He de reconeixer, que he gastat molt el diccionari i el traductor, per lo que me disculpe dels erros que podria tindre la seua traduccio al valencià.

Homilies d'Organya

Molt s'ha parlat sobre estes homilies, que ademes, son desconegudes per la majoria del poble d'Organya.
Pero lo mes curios, es que des del seu descobriment, sempre s'ha considerat este text com a provençal, seent un dels texts mes antics en dita llengua, hui coneguda com a Occitana o llengua d'Oc.
Lo cert, es que l'historia es caprichosa, i no deixa mai de sorprendre-mos.
Inclus, en moments de desatencio, u pot pensar que sap molt sobre certa cosa, que poc despres resulta ser un poc mes que falsa.

Pero... ¿que son realment estes homilies? i que tenen que vore realment en l'actual catala que les fa tant valioses.
Les homilies, son un conjunt de sis sermons arreplegats en uns fulls, huit en realitat, escrits per les dos cares, que van ser trobats en la vicaria de la seua iglesia . En esta pagina, les Homilies d'Organya podem vore-les i llegir-les si mos apetix, sempre i quant sapiam llegir el provençal, encara que anirem mes llunt, podriem estar parlant, d'un escrit en romanç aragones, ya que la seua orientacio seria mes encertada dins del llati vulgar.

Per que no me negaran els nostres veïns del nort, que estos escrits estan en provençal,o romanç aragones, i no en català. I que en eixe romanç aragones, s'expressaven la majoria dels habitants del Regne d'Arago. Es mes, estos documents, deurien tindre cabuda dins del aragones, que com a llengua propia d'Arago, deu gojar dels escrits de la seua terra.

Seria, realment necessari, aclarir alguns termes, ya que en este articul, pareix que desatine mes que atine. Pero, creeu-me, de moment, no he desatinat molt. Mes que res, per que l'historia m'avala en tots els punts, i com a demostracio, he volgut deixar constancia de lo que realment seria un punt de vista, que encara que parega desgavellat, es tant verdader com puguen ser atres estudis. Sempre des de la rigor cientific, i des del punt de vista neutral, que com a valencià me poden pareixer a mi estes homilies o sermons.

Es cert, que els documents foren descoberts en la vicaria d'Organya, en 1904, per Joaquim Miret i Sans, que han segut datats entre els sigles XII i XIII, i que han hagut molts estudiosos que han redactat valiosos estudis sobre ells. Pero no es manco cert, que en l'edat mija, mes concretament entre estos sigles, estes terres foren part d'Arago, i no de Catalunya.
Seria convenient aclarir, que quant els Reis d'Arago, comencen a nomenar Catalunya, diferencien sempre este territori d'Urgell, com podem vore en llibre del Feits del Rei Jaume I, o Cronica de Rei en Jacme
Pero es que tambe, buscant mes allà, hem pogut trobar lo que seria a dia de hui, el mapa mes antic d'Arago i Catalunya, a on podem vore realment tots els llimits que tenien estes terres, i sobre tot, quina era la porcio que pertanyia al Rei Frances, i que se nomenava Catalunya.
Per a que no n'hi hagen dubtes, enllaçarem directament en la Cartoteca Digital del Institut Català de Cartografia, per a que ningu pense, que ha segut una manipulacio d'un mapa, ni molt manco.
Es mes, podrem vore-lo i gojar d'ell en varies resolucions, i de forma completa. Sense tindre per aixo que descarregar cap programa afegit.
Com tambe podrem comparar la seua ubicacio en el Google, per a que ningu tinga dubtes afegits a una forma de ser tant cientifica com la que mes.

En fi, seent Organya aragonesa, i no passar a formar part del "Principat fins al segle XVIII, ¿quin dubte trau el dir que les obres d'este poble Aragones son escrites en aragones i no en català?
O es que l'idioma català, sense tindre cap llibre se va estendre per tots els llocs com una pesta d'eixos sigles.

Sigam sincers, i tornem a Arago lo que li pertany, i deixem de tanta mentira que no ajuda per a res a fomentar cap amor, si no tot lo contrari.

Dedique este post a la gent de FACAO, que lluita contra l'imposicio llingüistica del català en terrers aragoneses. Tot un honor compartir en vostes taula i lluita.
Mos veem en Mallorca senyors.

Tambe el podeu vore en video


Moltes gracies The AntiCatalanista, te tindre que pagar una cerveseta.

Romançar II

En l'anteror articul sobre els romanços, vaig ficar el text en llati sobre el Privilegi de Calatayud del 4 de Juny de 1264 sobre el Regne de Valencia, i dia aixina , " Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia alia que partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio" Pero no el vaig traduïr. Suponc que heu deuria haver fet, pero mai es tart, i manco si la dita es bona. Anem puix al text en qüestió.
"Determinem a perpetuïtat que un juriste, advocat o jurisperit, no tinguen veu en la curia de la Ciutat de Valencia, ni en ninguna curia de tot el Regne, ni en ninguna apelacio despres de cert temps, a excepcio de les apelacions que nos hagen dirigit a Nos, ni juristes de dit Regne admeten despres ningun libel en llati sino en romanç,que la justicia i els juges escriguen o facen escriure la querella del demandant i la resposta del defensor en paraula o en escrit, i totes les coses que les parts hagen volgut dir, i que totes estes coses s'esposen i s'escriguen en romanç en el llibre de la curia, i d'esta manera a perpetuïtat es facen tots els actes i sentencies en romanç."
O siga, que els juristes deuen de ser de dins del regne, aixina com els advocats, i deuen espresar-se i escriure les sentencies en romanç.
Pero, ¿que significaria eixa paraula soles vintissis anys despres de la conquista de Valencia, i uns manco de la conquista de tot el Regne?
Per que no me negareu, que resulta curios, que el Rei Jaume I per a que puguen entendre millor les lleis els ciudatans del Regne (se supon que serien els antics habitants, puix son ells els jujes i advocats, als que se referix el dit privilegi), opta per que no les facen en llati, com be fent-se en tota la Corona d'Arago (Comtats inclosos), sino que heu facen en romanç. Per primera volta en tots els Regnes.
De ser de veres que, com afirmen els pancatalanistes, es referira al català. ¿De que servix, fer un privilegi d'esta forma?, si els habitants del Regne no sabien llati, encara que existien cristians, ¿quin perque tindrien de saber català? ¿o es que de colp a repent van dependre este idioma?.
Si, yo tambe pense igual, el romanç al que se referix en este privilegi el nostre Rei En Jaume I no es atre romanç que el valencià.
Romanç al que se referix ya el filolec de la Taifa de Denia Ibn Sida mort en 1066, en el seu diccionari o mujassas, quant s'inculpava dels erro gramaticals que poguera cometre, atribuint-los a l'obligada convivencia en este parlar com ell diu "muṣȁḥabati bi-l-'ağam " a on la paraula ṣȁḥaba significa "acompanyar, estar en companyia de" i ağam significa, no parlen arab, o simplement romanç. O siga, com ya dia Ibn Sida, vivia en companyia de gent que parlava en romanç.

Pero no es aci soles a on apareixen referencies propies d'este romanç.
En uns registres trobats i datats en 1576, que Vte Giner Boira va incloure en un articul seu titulat "con los fueros en la mano" i publicat en Las Provincias enl dimarts 8 de decembre de 1981, podem llegir " que atento que la sentencia que se ha de dar en esta causa esta en poder del Scribano ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a los fueros de este Reino no se puede publicar dicha sentencia sin que pimero se traduzca en lengua valenciana, proveyó..."

Pero este no es l'unic document que aclarix el nom de romanç. Anem a vore'n mes.

Marco Antonio Ortí en la seua obra Siglo cuarto de la conquista de Valencia, escrita en Valencia en 1639, podem llegir "En algun temps ( i no tan antic que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la ciutat, Estaments i atres Comunitats, algu dels valencians que es trobavenen elles, se posava a parlar en castellà, tots los demes s'enfurien contra ell, dient-li que parlas en sa llengua..." O siga, si recordem tots els privilegis, i furs que hem mencionat, i sobre tot este del Ceremonios del 20 de febrer de 1358, en que diu "ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç" compendrem, que este testimoni, aclarix, el significat de romanç.
Pero, arribà el 1707, i en ell, espiraren els nostres furs. Pero, sempre mos quedarà esta senya, que va ser escrita en el llibre de Real Acuerdo, en el folio 103, datat el tres d'octubre , i que se conserva en el Archiu del Regne de Valencia. En ell podem llegir " En dicho dia dixeron que para la facil expedicion de los pleytos y mayor satisfacción de las partes, en attención a que los más pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y es razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre que suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertatse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala para que con la noticia que le subministrase se haga capaz de los términos de dicha Lengua y ambos concurran a la relación sin que se falte en ella a la substancia para mayor satisfacción assí de las partes como del despacho..."
Com podeu vore, eren atres temps, en que Castella i el restant del Mon, no te dubte ni por per a nomenar llengua al valencià. I mira, que este podria ser u dels primers decrets dels de Nueva Planta, que foren els que destruiren dins de la vida administrativa a la nostra Llengua Valenciana.
Inclus en Caudete, el decret de Nueva Planta es va ficar en funcionament, "En la vila de Caudete en el dicho dia, mes y año (1738) se tradugeron los Capitulos y ordenanzas que en el auto antecedente se contienen de la lengua valenciana en que se hallan escritos a nuestro Idioma Castellano, en la forma i manera siguientes... ... se traduzcan de la lengua valenciana en que estan escritos. ... Y respecto de estar escritos en lengua valenciana...", tret del Auto para que los capitulos y ordenanzas de las aguas de esta vila (Caudete) se traduzcan en Lengua Castellana, de l'archiu Municipal de Caudete.
Pero, tenim mes coses, per que l'iglesia, tambe s'apuntà en el seu moment a la llengua de l'Imperi. Com demostra este document de la Visita del obispo de orihuela a la colegial de S. Nicolás de Alicante, datat el vintitres de març de 1740 i citat per Figueras Pacheco en Geografia General del Reino de Valencia en la pagina 230 i diu aixina " Mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano... con apercibiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que l hubiere escrito, en una libra de esta moneda."
I es que, per si algu dubtava del mal que han fet tots sobre el nostre idioma i la nostra cultura, podem llegir este Quinque libri numero nou de Torrent escrit el huit de maig de 1750 i que en els fulls 118 i 119 diu " Por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo se usa regularmente en todos los trubunales; por tanto, i para no dar lugar a la interpretación sobre alguna partida de Bautismo, vertida en castellano, mandamos, que en adelante se escrivan todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel."
O siga, que a partir de 1707 el valencià, o romanç, es reemplaçat pel castellà. Com be diu l'auto per dret de conquista.
Es curios, com aixina i tot, molts llinages s'han mantingut fins ad estos temps. Uns, suponc que per ser famosos, i atres, per que al convertir-se al castellà, s'escrigueren igual que en valencià.

Pero acatar el decret de Nueva Planta, du tambe uns problemes inclosos. aixina, el notari Carles Ros, en Brebe explicacio de las Cartillas Valencianas, escrit en 1751, explica " En las oficinas de los Tribunales de Justicia, se hallan (en esta ciudad de Valencia y su Reyno) continuamente presentados, instrumentos antiguos, en Valenciano, en los que se funda el derecho de las Partes, y necessitan a vezes traducirse en Castellano; y con la dificultad se halla ya persona que lo sepa haser: y esto no dexar perder la Lengua Valenciana, mayormente haviendo tantos libros, y escrituras públicas en ella..."

Espere de tot cor, que este articul servixca per a aclarir un terme, Romanç, i una realitat com es la nostra historica Llengua Valenciana.

Una llengua com la nostra no deu de ser moneda de canvi per a ningun politic, ni manco per a ningun foraster.

He de declarar, que este treball no haguera segut posible sense l'ajuda dels llibres:
*Cristians valencians baix l'Islam . Leopoldo Penyarroja. Valencia 1995. *Documents sobre la llengua Valenciana. Colectiu Lluis Fullana de profesors d'Universitat i Doctors, Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2009.

Pero sobre tot, a les idees i anotacions de Nacho i Tirant, i a les traduccions de Miquel Garau, Tirant i la germana de Joanot Martorell.
Gracies germans. I enhorabona Tirant.

Manifest contra l'imposicio llingüistica del Catala

El dijous, els representants de La FEDERACIÓN DE ASOCIACIONES CULTURALES DEL ARAGÓN ORIENTAL (FACAO), LA PLATAFORMA ARAGONESA NO HABLAMOS CATALÁN; NOU VALENCIANISME, GRUP D’ACCIO VALENCIANISTA, l'entitat VALENCIA FREEDOM i la FEDERACIO COORDINADORA D’ENTITATS CULTURALS DEL REGNE DE VALENCIA; la ACADEMIA DE SA LLENGO BALÉÀ, la PLATAFORMA DE SA LLENGO BALÉÀ, la EMBAJADA CULTURAL BALEAR, el CÍRCULO BALEAR; i CONVIVENCIA CÍVICA CATALANA presentaren en una roda de Prensa, oferida en la casa de Valencia en Madrit un manifest en contra de l'imposicio llingüistica catalana.
A l'acte acodiren un fum de periodistes, que s'encarregaren de transmetre este manifest en molts dels diaris de tirada nacional, El Mundo, ABC, ADN, La Gaceta, La Vanguardia, ... com tambe en els de tirada regional, La Voz Libre, AVUI, Nou Ciutat,... els digitals, Interbusca, Siglo XXI, 24 Horas, El Confidencial, El diario Balear, Diario Critico CV, EuropaPress... i encara que parega mentira inclus en els nostres diaris Levante i Las Provincias.

Acte que va ser presidit pel nostre President En Manolo la Torre, que va llegir el manifest.Video
I en el que van intervindre entre atres, el antic president del GAV, President de Nou Valencianisme, i actual president de Coalicio Valenciana En Joan Garcia Sentandreu . Video 1 i 2.

Espere de tot cor que este acte servixca per a d'una volta per totes Espanya i Europa coneguen el perseguiment que sofrim, i l'opressio a que es somesa la nostra infancia i joventut en els seus estudis d'una llengua aliena disfrassant-la com a propia.
Ara a Brusseles.
Els que no pugam anar, estarem fent força des de aci.
Es lo manco que podem fer.
Gracies GAV.

Romançar

Fa molt de temps, vinc pegant-li voltes ad esta paraula, sobre el seu significat, i sobre tot sobre la traduccio que fan alguns per tal de arrimar postures.

Puix be, es de sobra sabut, per tots els bons filolecs del mon, que en el començament del sigle IX, mes concretament en el 813, en el Concili de Tours, estipula (decisio XVII) que el text de les homilies siga traduït "in rusican Romanam linguan" Demana que es predique al poble en vulgar, sencillament per que éste no compren el llatí "quo facilius cucti possint intelligere quae dicuntur" ( Koll,H-G. Die französischen Wöter langue und langage in Mittelalter. Ginebra 1958).

He volgut fer encapeu en esta senya, per que en 1980, Sanchis Guarner ( el escritor i historiador que en 1932 escrigue dins dels seu llibre la llengua dels valencians que " la llengua dels valencians es el valencià. Som valencians i el nostre idioma es el valencià.Qui renuncia a sa llengua i renega de la seua patria es com si renegara de sa mare") en la seua obra Aproximacio a la historia de la llengua catalana (Barcelona 1980), escrivia que "Jaume I disposà l'any 1276 que tota la documentacio del Regne de Valencia fora redactada en romanç, i no en llatí.
A la fi del segle XIII comença a utilitzar-se el català en tot el domini català com a llengua literària oficial ". No se quants dines feren falta per a canviar el seu punt de mira, i per a que renegara de sa mare. Encara que tots sabem que era orfe des de molt menut.
Pero lo mes gracios de la cosa, es que no entenc com Jaume I va poder redactar esta documentacio despres de mort. Es una cosa que no entenc, simplement.No soles el fallo, si no el que n'hi haguen centenars de publicacions en les que aparega esta data (Invitacio a la llengua catalana. Edgregal. Valencia 1987, es un bon eixemple. Aixo si que es un copia i pega, no lo que fan alguns en els foros. Despres discutixen sobre el estudi de la llengua.

Pero anem a la veritat de tot aço.
En realitat, el privilegi, es datat, el 4 de juny de 1264 en Calatayut "Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno M CC LX iiij " ( me disculpareu l'atreviment i la desviacio, pero es que este cas seu mereix. Fixeu-vos com s'escriu any en esta epoca. ¿no resulta un poc curios que en el fals pendo de la conquista aparega AÑO?)
El text, reprouït lletra per lletra seria este " Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia alia que partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio" (aureum opus regalium privilegiorum cuitats et regni Valentie, Ed.L. de Alanya. Valencia 1515) El privilegi esta en l'Argiu de la Corona d'Arago. Un poc al Nort de Valencia.

Pero no soles apareix en este privilegi, dins dels Furs apareix tambe.
Com este que apareix en Fur VII-II-2 i que diu aço :
" Los jutges, en romanç, diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies escites a les parts que les demanaran."
" Iudices romana lingua sentencias proferant, et aus partivus requirentivus donent scriptas. "

Tambe en el Fur II-VI-2 mos diu que els advocats, pleitejaven en romanç, tambe es de Jaume I:
" Aquela cosa qu-els (sc. els advocats) diran el pleit denant lo jutge e presentes les parts o-ls procuradors d'aquelea, e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats..."
" Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et partibus presentibus vel eorumm in lingua romana tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocati..."

N'hi ha un atre que fa referencia a la llengua, el IX-XIX-20 " De notaris, scrivans e de salaris" i que va ser promulgat pel rei Pere el Cerimonios en les corts celebrades en Valencia el 20 de febrer de 1358:
"ordenam encara, e fem fur nou, que tots testaments, codicils e altre darreres voluntats e tot e sengles contractes e altres obligacions, cartes e letres judicials sien feyts, scrits, ordenats e dictats en romanç"

N'hi ha que tindre en conte, que estos furs, i privilegis, no se referixen a la cancelleria real, si no a la documentacio notarial, tant judicial com extrajudicial.
Es un fet, que els documents judicials foren redactats des de llavors en romanç, pero els documents notarials, se seguiren redactant el sa majoria en llati fins al sigle XVI mes o manco. Es per aixo, que este privilegi, no afecta a la llengua de la cancilleria, es mes, es conegut l'aficio a la prosa llatina d'estos cancillers, o secretaris.
Mateu Adrià, protonotari de Pere II, Bartomeu Sirvient, Pere Miquel Carbonell ... per citar alguns. Conta el Dr. Rubió i Baleguer, en el seu llibre De l'Edat mitjana al Renaiximent. Figures lliteraries de Catalunya i Valencia. Ed.Aymà. Barcelona 1948, en la pagina 111 " tots (els secretaris o cancillers) rebien una educació forta en llengua llatina, en la qual havien de saber redactar amb correccio i elegància"

Ademes, si mos fixem en el privilegi de 1254, vorem com este està escrit en llati, i no en la llengua del privilegi.
Per tant, els governants seguixen gastant el llati, com passaria en el restant d'Europa. Deixant el vulgar, o romanç, per al poble.
O siga, que el nostre Rei en Jaume I gastà este terme, romanç, per a referir-se a la llengua del poble. Entre atres coses, per a diferenciar este Regne del restant de la seua Corona. Mantenint aixina l'independencia d'este Regne.

Me ve al cap una senya i cita que vaig llegir de menut. Es de Berceo " Llamale Roman, que es lo mismo que Romance, y con este nombre se apellida hasta hoy nuestra lengua vulgar, impuesto a lo que se puede creer por los Francos, que llaman Roman y Romans a la lengua vulgar de su pais, hila de la Latina, y semejante a la nuestra,para distinguirla de la Franca, Germanica, Goda, Borboñona y Bretona."
Es de tots coneguts, que Jaume I naixque en Montpellier (França), i que va acodir a França en moltes ocasions durant el seu regnat. I tambe es conegut, que el mateix Rei es va estranyar, al vore com molts pobles del nostre Regne tenen noms llatins, o millor dit Romanç.

Si ad estes afirmacions, li sumem la del concili de Tuors, trobarem en seguida, que el nostre Rei, va crear uns Furs en la llengua del poble. Un atra afirmacio, seria descabellada, per que si donat el cas, els nous habitants o repobladors ( 1,2% de la Marca Hispanica) , foren gent Noble, el seu idioma deuria ser el cult, el llati. I en el cas contrari, de ser gent treballadora, esta mateixa poblacio, acceptaria la llengua del poble, per a poder adaptar-se i conviure tranquilament.

Es curios, com l'historia sempre mos sorpren "... Se puede hablar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente, no son producto de un fenomeno de reconquista por parte de Jaime I" A. Ubieto 1977.
Pero no resulta manco curios, esta senya del nostre decà Vicent Lluis Simo i Santonja " Es curios, que haja segut el valencià, entre les primeres llengües filles de Roma, casi parella en l'Italiana, la que va alcançar un sigle d'Or"
O esta de Ramon Menendez Pidal director de la Real Academia Espanyola des de 1925 fins a la seua mort, en 1968 " Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."
En el llibre Estudios filologicos en homenage a Eugenio de Bustos Tovar, trobem un comentari sense desperdici " ...si otras lenguas, como italiano, portugués, francés, lemosín y valenciano son hijas del latín, ¿por que no se llaman romance italiano, romance portugués, etc?"

Pero no es manco curios, com s'ha intentat contrarrestar estos fets:

Historia de la llengua catalana. P Marcet. Barcelona 1987 pag 133. "L'any 1276, Jaume I va disposar de tota la documentació del Regne de Valencia fos redactada en català i no en llatí: " in curia civitatis Valencie nec aliqua curia tocius Regni... omnia ponantur et scribantur in romanicio i libro curie et ita diant deinde perpetuo omnes actus et sentencie in romancio" A partir d'aquest moment tota la documentacio dels Països Catalans quedà unificada. Totes les institucions: la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de Valencia i el Gran i General Consell de Mallorques, a mes de tots els municipis i notaris, utilizaren un mateix model de català."
O siga, en 1276 el Rei mort, va redactar tota la documentacio en català, i a partir d'eixos moments, una Països, que mai han existit, parlen en català, i lo mes sonat, la Generalitat de Catalunya ( que no existix fins al 1359 seent el seu primer president Berenguer de Cruïlles), la Generalitat Valenciana ( que va ser creada en 1982. Ans, des de 1376 era coneguda com a Diputacio, i ans com a Consell Popular 1264), i el Gran i General Consell de Mallorques ( que es fundà en 1373) es ficaren a parlar tots en català.
Impresionant.

Manco mal que tots els estudiosos catalanistes, no son manipuladors, i el senyor Miret i Sans (1858-1918), historiador, academic i membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans referint-se al següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins (i no catalans) els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ", aclara, que es un fet innegable que, entre valencià i català, existixen diferencies dialectals des del sigle XIII.

Valencià es llengua, gracies de tot cor pel estudi de filologia en homenage a Eugenio de Bustos Tobar.

Sant Francesc de Borja

Degut a que des de el dimecres dia 28 d'Octubre(data del seu naiximent) fins al mateix dia de l'any que be es commemora el V centenari del sant (acte que es va fer el dumenge 25 en Gandia), crec que com a marques del Marquesat de Llombay, li dec fer un minin homenage des d'esta pagina. Per tant, recordare la seua vida com a religios i cavaller.

En breu

Descendiment de realea, Duc de Gandia, governador, virrei de Catalunya, conseller de l'emperador Carles I d'Espanya y V d'Alemanya, pare de familia, viudo i sacerdot, tercer superior general de la Companyia de Jesus.Francesc de Borja naixque en Gandia (Valencia), en 1510. Gran privat del emperador Carlos V y cavalleriç de l'emperatriu Isabel, vixque eixemplarment en palau. La vista del cadaver de l'emperatriu l'impulsà a despreciar les vanitats de la cort,i va ser quan va dir la seua famosa frase: «¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!"». Va ser virrei de Catalunya i duc de Gandia. Despres de la mort de la seua muller en 1546, que acabà de deslligar-lo del mon, entrà en la Companyia de Jesus, de la que arribà a ser superior general. Se va distinguir, sobre tot, per la seua profunda humiltat. Donà gran impuls a les missions. I va morir en Roma el 1 d'octubre de 1572.
Va ser canonisat en 1671.

D'una carta seua : "solo son grandes ante Dios los que se tienen por pequeños"

La seua Vida

La familia Borja, era una de les més célebres del Regne de Valencia i com no, de tota la Corona d'Arago. Alcançà fama mundial quant Alfons Borja va ser elegit Papa en el nom de Calixto III. A finals del mateix sigle, n'hi hague atre Papa Borja, Alejandro VI, que tenia quatre fills quan va ser apujat al Pontificat. Per a dotar al seu fill Pere, comprà el ducat de Gandia. Pere, igualment li'l donà al seu fill Joan, que va ser assessinat poc despres del seu matrimoni. El seu fill, el tercer duc de Gandia, se casà en la filla natural de un fill de Ferran V d'Arago. D'este matrimoni naixque el 28 de octubre de1510 Francesc de Borja i Arago, el nostre Sant, qui era net d'un Papa (Alejandro VI) i d'un rei (Ferran V) i ademes, cosi de l'emperador Carles V.

Una volta acabats els seus estudis, als dihuit anys, Francesc ingressà en la cort d'este ultim. Per eixe temps, passà un incident de quina importancia no hauria de vore's fins mes tart. En Alcalà d'Henares, Francesc quedà molt impressionat al vore a un home que era conduït a la carcel de l'Inquisicio: eixe home era Ignaci de Loyola.

Pare fe familia i Virrei de Catalunya

Se casà als 19 anys en Leonor de Castro i va tindre huit fills. A l'any següent va rebre de l'emperador el títul de marqués de Llombay. Als 29 anys, Carles V el va nomenar virrei de Catalunya (1539-1543), a on la capital es Barcelona. Anys despres, Francesc solia dir: "Dios me preparó en ese cargo para ser general de la Compañía de Jesús. Ahí aprendí a tomar decisiones importantes, a mediar en las disputas, a considerar las cuestiones desde los dos puntos de vista. Si no hubiese sido virrey, nunca lo hubiese aprendido".

En l'eixercici del seu carrec consagrava a l'oracio tot el temps que li deixaven lliure els negocis publics i els assunts de la seu familia. Els personages de la cort contaven desfavorablement la frecuencia en que combregava, ya que prevaldria llavors l'idea, molt diferent de la dels primers cristians, de que un llaic ficat en els negocis del mon feya un pecat de presuncio si rebia en massa frecuencia el sacrament del Cos de Crist. En una paraula, el virrei de Catalunya "veia en atres ulls i sentia en atres orelles que ades; parlava en atra llengua, per que el seu cor havia canviat."

En Barcelona se trobà en San Pere d'Alcántara i en el beat jesuïta Pere Favre. Este ultim encontre, com vorem despres, va se decisiu per a Francesc.

Francesc era un model d'home cristia

En 1543, a la mort de son pare, heretà el ducat de Gandia. Com el rei Joan de Portugal se negà a acceptar-lo com a principal personage de la cort de Felip II, qui anava a contraure matrimoni en la seua filla, Francesc renuncià al virregnat i se retirà en la seua familia a Gandia. Aixo va constituir un dur colp, per a la seua carrera publica, i des de llavors el duc començà a preocupar-se mes dels seus assunts personals.

En efecte, fortificà la ciutat de Gandia per a protegir-la contra els pirates berberescs, va construir un convent de dominics en Llombay i reparà un hospital. Per eixe temps, el bisbe de Cartagena va escriure a un amic seu: "Durante mi reciente estancia en Gandía pude darme cuenta de que Don Francisco es un modelo de duques y un espejo de caballeros cristianos. Es un hombre humilde y verdaderamente bueno, un hombre de Dios en todo el sentido de la palabra... Educa a sus hijos con un esmero extraordinario y se preocupa mucho por su servidumbre. Nada le agrada tanto como la compañía de los sacerdotes y religiosos..."

El retrobament en la mort li dona una nova vida

Aci l'historia:

El mateix any que va ser nomenat Virrei de Catalunya, Francesc va rebre la missio de conduir a la sepultura real de Granada els rests mortals de l'emperatriu Isabel. Ell l'havia vist moltes voltes rodejada de aduladors i de totes les riquees de la cort. Al obrir l'ataüt per a reconeixer el cos, la cara de la difunta estava ya en proces de descomposicio. Francesc llavors va prendre la seua famosa resolucio: « ¡no servir nunca más a un señor que pudiese morir!"» Va comprendre profundament la caducitat de la vida terrenal.

Alguns anys mes tart, estant malalta la seua dona, demanà a Deu la seua curacio i una veu celestial li va dir: «Tú puedes escoger para tu esposa la vida o la muerte, pero si tú prefieres la vida, ésta no será ni para tu beneficio ni para el suyo.» Derramant llagrimes, respongue: «Que se haga vuestra voluntad y no la mía.»

La mort de Na Leonor, la seua muller, ocorrida en 1546 va ser un gran dolor per a Francesc. El mes jove dels seus huit fills tenia apenes huit anys quan va morir Na Leonor.

El mateix any, el Beat Pere Favre es va detindre uns dies en Gandia i Francesc va fer els Eixercicis Espirituals de Sant Ignaci de Loyola. El 2 de Juny va fer els vots de castitat, d'obediencia i d'entrar en la Companyia de Jesus. El Beat Favre va partir d'ahi a Roma, duent un mensage del duc a Sant Ignaci, comunicant al fundador de la Companyia de Jesus que havia fet vot d'ingressar en la orde. Sant Ignaci s'alegrà molt de la noticia; pero, aconsellà al duc que retrasara l'eixecucio dels seus proyectes fins que acabara l'educacio dels seus fills i que, mentres tant, tractara d'obtindre el grau de doctor en teologia en l'Universitat de Gandia, que acabava de fundar. Tambe li aconsellava que no divulgara el seu proposit, puix "el mundo no tiene orejas para oír tal estruendo."

Francesc va obedir puntualment. Pero a l'any següent, va ser convocat a assistir a las corts d'Arago, lo qual destorbava al compliment dels seus proposits. En vista de ell, Sant Ignaci li donà permis de que fera en privat la professio. Tres anys despres, el 31 d'agost de 1550, quan tots els fills del duc estaven ya colocats, éste va partir a Roma, se trobà en Satn Ignaci i, despres de renunciar al Ducat de Gandia, ingressà en la Companyía de Jesús a la edat de trenta nou.

Quatre mesos mes tart, tornà a Espanya i se retirà a una ermita d'Onyate, prop de Loyola. Des de ahí arreplegà el permis de l'emperador per a traspassar els seus títuls i possessions al seu fill Carles. En seguida se rasurà el cap i la barba, s'enfundà l'habit clerical, i va rebre l'ordenacio sacerdotal en la semana de Pentecostés, el 26 de maig de 1551.
El duc que s'havia fet jesuïta es va convertir en la sensacio de l'epoca. El Papa va concedir indulgencia plenaria a quants assistixquen a sa primera missa en Vergara, i la multitut que congrega fon tan gran que tingueren que ficar l'altar al aire lliure.

El seu proposit de renunciar als honors se va vore tambe provat en la vida religiosa. Carlos V el va propondre com a cardenal, pero Francesc no acceptà.

Els superiors de la casa d'Onyate el van nomenar ajudant del cuiner: el seu ofici consistia en carrejar aigua i llenya, en encendre l'estufa i netejar la cuina. Quan atenia la taula i tenia algun erro el sant duc tenia que demanar perdo agenollat a la comunitat per servir-la en torpea.

Immediatament despres de la seua ordenacio, començà a predicar en la provincia de Guipúscoa i recorria el pobles fent sonar una campaneta per a cridar als chiquets al catecisme i als adults a l'instruccio. Per la seua part, el superior de Francesc, el tractava en la severitat que li pareixia exigir la noblea del duc. Indubtablement que el sant va sofrir molt en aquella epoca, pero mai donà la menor mostra d'impaciencia.

En certa ocasio en que s'havia overt una ferida en el cap, el meje li va dir mentres el vendava: "Temo, señor que voy a hacer algún daño a vuestra gracia". Francesc va respondre: "Nada puede herirme más que ese tratamiento de dignidad que me dais". Despres de la seua conversio, el duc començà a practicar penitencies extraordinaries; era un home molt gros, pero la seua talla començà a estretar-se rapidament. Encara que els seus superiors acotaren els seus excessos, San Francesc se les ingeniava per a inventar noves penitencies. Mes tarde, reconeixeria que, sobre tot ans d'ingressar en la Companyia de Jesus, havia mortificat el seu cos en massa severitat.

Durant alguns mesos predicà fora d'Onyate. El exit de la seua predicacio fon inmens. Numeroses persones el confundiren en director espiritual. Ell va ser dels primers en reconeixer el grandisim valor de Santa Teresa de Jesus. Despres d'obrar maravelles en Castella i Andalusia, se sobrepassà a si mateix en Portugal.

Sant Ignaci li dona el carrec de provincial

Sant Ignaci el va nomenar provincial de la Companyia de Jesus en Espanya. San Francecs de Borja dona mostra del seu cel i, en tota ocasio espessava la seua esperança de que la Companyia de Jesus se distinguira en el servici de Deu por tres normes: l'oracio i els sacraments, l'oposicio a la mentalitat del Mon i pa perfecta obediencia. Eixes eren les caracteristiques de l'anima del sant.

Deu va utilisar a Sant Francesc de Borja per a establir la nova orde en Espanya. Fundà una montonada de cases i escoles durant els seus anys de general. Aixo no l'impediria, ni molt manco, preocupar-se per la seua familia i pels assunts d'Espanya. Per eixemple, dulcificà els ultims moments de Joana la Loca (folla), la que havia perdut la rao cinquanta anys ans, a raïl de la mort del seu marit i des de llavors, havia experimentat una estranya adversitat al clero.

A l'any següent, poc despres de la mort de Sant Ignaci, Carles V abdicà, s'enclaustrà en el monasteri de Yuste i manà cridar a San Francesc. L'emperador mai havia sentit predileccio per la Companyia de Jesus i va declarar al sant que no estava content en que este haguera triat eixa orde. Ell (el sant) li confessà els motius pels que s'havia fet jesuïta i afirmà que Deu l'havia cridat a un estat en el que s'unira l'accio a la contemplacio i en el que se vera lliure de les dignitats que l'havien acossat en lo Mon.

Aclarà que, per cert la Companyia de Jesus era una orde nova, pero el fervor dels seus membres valia mes que l'antiguetat, ya que "la antigüedad no es una garantía de fervor". En aixo quedaren dissipats els prejuis de Carles V.

L'elegixen Superior general i desempenyora una gran llabor

Sant Francesc no era partidari de l'Inquisicio i este tribunal no el mirava en bons ulls, per lo que Felip II va tindre que escoltar mes d'una volta les calumnies que els envejosos alçaven contra el sant duc. Esta va permaneixer en Portugal fins 1561, quant el Papa Pio IV el va cridar a Roma a instancia del P. Lainez, general dels jesuïtes.

En Roma se li va acollir cordialment. Entre els que asistien regularment als seus sermons, se trobava els cardenal Carles Borromeo i el cardenal Ghislieri, que mes tart va ser Papa en el nom de Pio V. Asi s'interiorisà mes dels assunts de la Companyia i començà a desempenyar carrecs d'importancia. En 1566, a la mort del P. Lainez, va ser elegit general, carrec que va exercir fins a la seua mort.

Durant els set anys que desempenyorà eixe ofici, dona tal impetu a la seua orde en tot el Mon, que li se pot denominar-se el segon fundador. El cel en que propagà les missions i l'evangelisacio del Mon pagà immortalisà el seu nom. I no se mostrà manco diligent en la distribucio dels seus subdits en Europa per a colaborar en la reforma de les costums. El seu primer conreat va ser establir un noviciat regular en Roma i ordenar que se fera atre tant en les diferents provincies.

Durant la seua primera visita a la Ciutat Eterna, qunce anys ans, s'havia interessat molt en el proyecte de fundacio del Colege Romà i havia regalat una generosa suma per a ficar-lo en practica. Com a general de la Companyia, s'ocupà personalment de dirigir l'escola i de precisar el programa d'estudis. Practicament va ser ell el que fundà el Colege Romà, encara que sempre va rebujar del titul de fundador, que se dona ordinariament a Gregori III, qui el va restablir en el nom de Universitat Gregoriana.

San Francesc va construir l'iglesia de Sant Andes del Quirinal i fundà el noviciat en la residencia contigua; ademes, començà a construir el Gesu i va ampliar el Colege Germanic, en el que se preparaven els missioners destinats a predicar aquelles regions del nort d'Europa en les que el protestantisme havia fet prou mal.

Sant Pío V tenia molta confiança en le Companyia de Jesus i gran admiracio pel seu general, per sort que Sant Francesc de Borja podia menejar-se en tota llibertat. Ad ell li se deu l'extensio de la Companyia de Jesus mes allà dels Alpes, aixina com l'establiment de la provincia de Polonia.Valguen-se de la seua influencia en la cort de França, va conseguir que els jesuïtes foren ben rebuts en eixe pais i que fundaren varies escoles. Per atra part reformà les missions de l'India, les de l'Extrem Orient i dona començament a les missions d'America.

Entre la seua obra llegislativa n'hi ha que contar una nova edicio de les regles de la Companyia i una serie de directius per als jesuïtes dedicats a treballs particulars. A pesar de l'extraordinari treball que desempenyorà durant els seus set anys de generalat, mai se desvià un apiç de la meta que s'havia fixat, ni va descuidar la seua vida interior.

Un sigle mes tart va escriure el P. Verjus: "Se puede decir con verdad que la Compañía debe a San Francisco de Borja su forma característica y su perfección. San Ignacio de Loyola proyectó el edificio y echó los cimientos; el P. Laínez construyó los muros; San Francisco de Borja techó el edificio y arregló el interior y, de esta suerte, concluyó la gran obra que Dios había revelado a San Ignacio".

No obstant les seues ocupacions, Sant Francesc trobava temps encara per a encarregar-se d'atres asunts. Per eixemple quant la pesta causà estragos en Roma, 1566, el sant va reunir almoines per a assistir als pobres i va enviar als seus subdits per parelles, a cuidar dels malats de la cuitat, no obstant del perill al que els exponia.

Se li va oferir el carrec de cardenal i tenia possibilitats d'arribar a Papa, pero no acceptà. Hauria segut el tercer papa borja, i tambe el tercer Papa valencià.

En 1571, el Papa envià al cardenal Bonelli en una embaixada a Espanya, Portugal i França, i Sant Francesc l'acompanyà. Encara que l'embaixada va ser tot un fracas des d'el punt de vista politic, va constituir un triumfo personal per a Francesc. En totes parts se reunien multituts per a vore al sant duc i sentir-lo predicar; Felip II, olvidant les antigues animositats, elva rebre cordialment com els seus subdits.

Pero la fatiga del viage apresura el fi de San Francesc. El seu cosi el duc Alfons, alarmat pel seu estat de salut, l'envià des de Ferrara a Roma en llitera. Soles li quedaven ya dos dies de vida. Per mig del seu germa Tomas, Sant Francesc envià les seues bendicions a cada u dels seus fills i nets i, a medida queel seu germa li repetia els noms de cada u, orava per ells.

Tenia una profunda devocio a l'Eucaristia i a la Verge Santissima. Greument malalt, quant soles li quedaven dos dies de vida, va voler visitar el Santuari Marià de Loreto.

Quant el sant va perdre la parla, una pintor entrà a retratar-lo. Al vore al pintor, San Francesc manifestà la seua desaprovacio en la mirada i el gest i no se va deixar pintar. Va morir a la mija nit del 30 de setembre de 1572. Segons l'expresio del P. Brodrick fue "uno de los hombres más buenos, amables y nobles que había pisado nuestro pobre mundo."

L'umiltat

Des de el moment de la seua "conversio", San Francesc de Borja, canonisat en 1671, va caure en el conte de l'importancia i de la dificultat d'alcanzar la verdadera humiltat i s'impossà tota classe de humiliacions als ulls de Deu i dels home. Cert dia, en Valladolit, a on el poble va rebre al sant en trumfo, el P.Bustamante observà que Francesc se mostrava encara mes humil que d'ordinari i li pregutà la rao de la seua actitut. Ell replicà: "Esta mañana, durante la meditación, caí en la cuenta de que mi verdadero sitio está en el infierno y tengo la impresión de que todos los hombres, aun los más tontos, deberían gritarme: ‘¡Ve a ocupar tu sitio en el infierno!’".

Un dia confessà als novicis que, durant els sis anys que duya meditant la vida de Crist, s'havia ficat sempre en espirit als peus de Judes; pero que recentment havia caigut en el conte de que Crist havia llavat els peus del traïdor i per eixe motiu ya no se sentia digne d'arrimar-se ni siquiera a Judes.

Francesc no se deixà enganyar pel Mon. Sabent-se res heu confià tot a Jesucrist i va conseguir la santitat.

Canonizat en 1671 .

En maig de 1931, el seu cos, venerat en la casa religiosa de Madrit, fon cremat en l'incendi que causaren els revolucionaris.

*Bibliografia arreplegada en castellà en corazones.org
*Per a poder seguir tots els actes i vore tant fotos com videos dels actes, podeu entrar aci.

Com va fer el Papa Pablo IV en la seua primera misa, enguany, el Papa Benedicte XVI ha donat indulgencia plenaria a tots els que acodixquen a les mises en Llombay i Gandia durant la duracio del seu V Centenari.
Espere que en tots els actes, se tracte de la forma que se mereix al Sant i pese a que ell sempre se va voler sentir arraconat, per fi li facen un homenage digne d'un Sant que pogue arribar a ser fins i tot Papa.

"¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!" Sant Francesc de Borja.

Per a Quico Ventallo

Degut a la falta de puesto que te l'apartat de mensages, he decidit obrir este fil per a intentar contestar-te a totes les preguntes que m'has enviat.
En primer lloc, voldria aclarir-te, un tros de l'historia i dels termes de la teua amada Catalunya, per que per lo vist, tens prou clar quina es l'historia d'esta.
El terme Catalunya, ha segut un trencacaps per a molts estudiosos catalans, ya que des de molt antic han buscat en ell el reconeiximent d'estat, intentant demostrar en ell l'independencia catalana.
En molts estudis, dels que he pogut llegir, decanten estes veus a les paraules Gothalandia, Gotlandia, Gothland, Catalaunia, Catalaunium,Catalandia, Castlandia, Cathalonia... Per lo que a l'hora de elegir els documents, u ha d'estar un poc versat en estos temes, per que l'historia, mos pot dur mes d'una sorpresa. Puix frecuentment, s'han confundit les paraules Castlan i Castelan per culpa en sa majoria d'errors d'escritura.
Fins a l'eixamplament de la Corona d'Arago, per mig l'unió ad ella dels Comtats (despres del tractat de Corbell de 1258), no s'ha tengut comunicat oficial de Catalunya, si no del Comtat de Barcelona, i dels demes.
Pero, segons Victor Balaguer, este vocable, apareix prou ans, allà pel sigle XII en un poema llatí "Carmen Lauretii Veronensis" a on apareix la paraula Cathalonia. Mentres segons este mateix Balaguer, el terme Catalunya, no apareix fins al 1176, y Catáláns en 1188.
Del poema, pisà liber maiolichinus, desvela com tres sigles despres de la conquista francesa de Barcelona, ya existix un sentiment colectiu diferenciat en el "Comtat de Barcelona". Els musulmans, nomenaven als habitants de la Marca Hispanica francs, i al seu territori Al-firanja, com al rest de França.I pel contrari, els Francs los dien Godos i nombraven la marca com a Marca Gotica,Limes Hispanicusi Marca Hispanica.En este text, els pisans li diuen a Ramon Berenguer III Dux Catalanensis, Christicolas Catalanensesque... i refereint-se al territori del Comte Catalania. Pero diversos estudiosos, remarquen que el terme de Catalanensis soles es gastat per a referir-se ad este Comte, ya que el diferencia del d'Urgell, I que Catalunya (Catalan-ia) no era ningun estat, ni regne, ni marquesat, ni ducat, no comtat, per lo tant no pot derivar d'ella una ciutadania. En tot cas al reves, donat el terme català, els seus territoris serien nomenats Catalunya.Te deixe l'escrit per a que el tingues Liber Maiolichinus

Una senya curiosa, que ha segut molt estudiada, es el casament de Ramon Berenguer IV i Petronila. Puix be, en ell se designa a Berenguer, com a princip consort, seent Petrolina l'unica Reina d'Arago. Inclus en tots els documents, se la coneix ad ella com a Reina, mai al seu marit.
Es mes, en el final de la donacio feta pel Rei Ramiro II d'Arago a Ramon Berenguer IV en Barbastro el 1137, es llig " I yo el citat Rei Ramiro, seré rei, senyor i pare en el predit Regne i en tots els teus Comtats fins que vullga"
Pero en este, existix un atre erro, durant el casament, i en tots els escrits dels que he pogut tindre acces, no apareix mai el nom de Cathalunya, Catalunya, Cathalonia... Pero si el de Comtat de Barcelona.Inclus buscant en el seu testament, o en el de Petronila, no el trobem. Deduint per aixo, que Catalunya no existia politicament.

Pero, per a que veges, que no soc ningun manipulador, te vaig a donar mes cites o documents per a que tingues dates referents ad este terme.

Començare pel primer que m'has fet arribar, incloent el parentesis que deus haver destacat tu.
Es tacta, dun passage o document datat en 1260, del Llibre dels Feits d'Armes de Catalunya:
" E, fe que devem a Déu, pus aquells de Cathalunya, que es lo millor regne d'Espanya (concepte geogràfic, no politic) el pus honrat, el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço es el comte d'Urgell, i el comte d'Ampúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha hòmens, que per u que n'aja (a Aragó) n'à quatre en Cathalunya, i, per un cavaller, n'a en Cathalunya cinc, i per un clergue que aci aja, allà n'à deu, i per un ciutadà horat n'à en Cathalunya cinc"
Sobre estes llinees, soles he de dir tres coses, la primera, es que segons el IEC, i la Gran Enciclopedia Catalana estos Feits son falsos, puix van ser una copia d'uns documents datats en 1420. I la segona, es que el Rei Jaume I firma estos Feits (sempre segons l'autor) com a Rei d'Arago, Valencia i Mallorques, Comte de Barcelona i Urgell... O siga mai com a Comte (o Princip) de Catalunya. I la tercera, me dones la rao, sempre en texts posteriors al 1258.

Durant el Concili de Casp, en l'any 1412, se parla de tres provincies, les quals indubtablement podrien ser Aragó, Valencia i Catalunya, mencionant-se els tituls de Rei, Princep i Senyor. Be podria resultar el nom de Princip per a referir-se a Catalunya, pero aixo deu ser estudiat en mes profunditat, per que el terme Senyor, no quadraria en cap dels tres.

Mes tart, en la sentencia firmada per Fernando II (el catolic), coneguda com a sentencia de Guadalupe ( en la que es resoldria la situacio dels Payesos de remensa (els verdaders catalans, que foren declarats esclaus per Ludovico Pio)) es parla espresament de Principat per a referir-se ad este territori.

Pero existix una data, en la qual ningu (en Catalunya) vol fer menció, es tracta del testimoni d'un ilustre historiador frances, Luis Gregorie, i que en el su "Diccionari Historico Geografico" afirma que" fins a l'any 1258, Francia no va renunciar a la seua sobirania sobre Catalunya"
Renuncia que li costà al llavors rei d'Arago Jaume I els territoris que tenia en la regió francesa. Manco Montpellier, per ser a on ell havia naixcut.

Pero tot no te el per que ser negatiu per a l'historia de Catalunya, existix un astronom savi egipci, Tolomeo, que designa el nom de catalaunos als pobladors de certa comarca del Nordest de la peninsula. Una senya aillada, pero al cap i al fi, una senya catalana.

Pero en intents com el que tu te referies, han estat els catalans immersos durant generacions i generacions, intentant trobar o lligar paraules o expressions dins d'esta paraula per a fer d'un fet insignificant una dogma per a l'independencia.
Aixina Roque Barcia, preten que la paraula Laletania es deformara pel temps en Gotholandia per a convertir-se pel tems en Catalaunia. Com pots vore tot un intent de manipulacio per tal de fer les coses que manen des de dalt.
Pero existix un historiador, Gimenez Soler, que desmentix esta i atres cites, en la seua obra "La antigua peninsula iberica" a on podem llegir " Todas las etimologias buscadas a estas voces ( Catalunya i catalans) han caido en el olvido por falsas, porque todas han partido del supuesto de que la voz se creó en el momento en que aparece, y no antes; todas van a buscar el nombre del pueblo catalán en la lengua de los catalanes, es decir, cuando éstos aparecen organizados politicamente. Es evidente que si se hubiera creado el nombre hubiera tenido significación, pues nombres sin sentido jamás se inventan; todos quieren decir algo, y catalan, como nombre no significa nada fuera de natural de Cataluña. Al adoptarlo los catalanes i exenderse, es que para ellos era ya expresivo de identidad, que una tradición lo consagraba. En efecto, los que iniciaron la reconquista y crearon la primera organizacion politica, que luego, al ensancharse, llamóse Condado de Barcelona y luego Principado de Cataluña, no vivieron en otras partes, no eran extrangeros, sino naturales mismos, el verdadero pueblo aborigen que , libre ya de las pretensiones de fuera se manifestaba en su propio ser"
Ademes, Gimenez Soler classifica la veu Català, dins del parlar celta. Com pots vore tot un mon de descobriments.

Pero no tot son exits, en la busqueda d'esta independencia i d'una historia "Real", els historiadors catalans, no tots soles els enviats, han comés sempre errors, inclus han creat fabules per a demostrar una sobirania inexistent.
Aixina Prosper deBofarull, en la seua obra"historia de los Condes de Urgell", s'atrevix en lo següent " Vivia en servicio del rey (frances, clar) un famoso capitan llamado Otger Catalón (o Gotlan) que governaba cierta parte de Francia llamada Campos Catalaunos y que hoy les llaman les Catalens de Catalón, donde el año 452 fué vencido el fiero rey Atila y quedaron por moradores los Catos y Alanos, gentes septentrionales bárbaras, de quienes tomó este Principado de Cataluña en nombre..."

Com pots vore Catalunya, a l'igual que totes les regions, te una hisoria propia, i arrancar-la, seria destruir-la com a regió.
Lo mateix passa en Valencia, que te una historia i personalitat propia, i en el seu idioma. Pero degut a estrategies politiques, resulta que la veu de Valencia ha segut ensordida, i soles se sent com l'imperialisme se queixa de Espanya, mentres oprimix a Valencia i Balears. Com pots comprovar tot una lliço de llibertat i respecte.

En quant a la llengua dels valencians, te puc dir algo mes alt, pero mes clar, es dificil.
"El valencià, es la llengua dels valencians, i qui renuncie ad ella o a la seua patria, es com qui renuncia a sa mare " Sanchis Guarner . La llengua dels valencians. 1933.

En atre mensage, si no recorde mal, m'has preguntat, si no me pareix un poc curios, que les publicacions valencianes en epoca migeval, siguen tant paregudes a les catalanes. I yo te pregunte, ¿has llegit moltes publicacions catalanes d'estes dates?
Lo curios, es que els furs, son traduïts al igual que les costums de Tortosa, pero ( a titul personal) ¿no podrien estes pareixer-se per culpa de la proximitat? ¿o per que en eixos temps, no eren tant diferents les diferents parles romanç?

Ademes, per falta de puesto, no t'he ficat uns documents, que mostren que Valencia posseïa iglesies i cristians (mosarabs) musta'rab te deixe soles un, per a que veges el resultat.
El Rei de la taifa Denia-Balears, Alí b. Mu^gàhid firmà un tractat en 1057, en el qual cedix al bisbe de Barcelona Gislebert, la jurisdiccio sobre les iglesies del seu territori " ommes ecclesias et episcopatum regni nostri (...) ommes clerici, presyteri et diachoni in locis prefatis commorantes (...)" Este document l'han declarat autentic Simonet, Chabàs, Sanchis Sivera, Mendez Pidal, A. Huici, A. Ubieto, P.Guichard i M.J. Rubiera.
O siga, els cristians valencians que oviament parlaven en romanç, es mantigueren en lo Regne fins a l'entrada del rei Jaume I.

I com a final, has insistit,en que es culpa de Madrit, els peages i demes que obstaculisen el corredor del Mediterraneu. ¿tu creus?
¿Aqui han deixat sense aigua, dines, ajudes i sense camps per culpa d'estes coses?
Als valencians, aixo si, sempre favorint als catalans.

En totes les epoques, els valencians mos hem revelat contra els nostres opresors,la revolta Mudejar, les Germanies, la victoria de Vinatea pels Furs, el Palleter contra els francesos, ... ¿que vos fa creure, que en este temps no ixquen noves generacions oprimides que rebujen les politiques d'opressio catalanista?
No es d'estranyar, que siguem sempre representats com a Pais en guerra, es que sempre heu hem segut.

Els valencians volem ser valencians, i hem tingut sempre consciencia de ser-ho.

Si Catalunya soles haguera juntat els seus esforços en ser independent, i en mantindre la seua historia, ya fa molt de temps que heu haguera conseguit, pero les ansies imperialistes dels vostres politics, acabaran duent-vos a la ruïna, per que des d'Occitania s'alça un nou front que preten recuperar l'occità i els territoris d'esta parla.
Que tingau sort veïns.

Per tretze monedes es va vendre Judes II

Si mal no recorde, en l'anterior articul, mos quedarem en Felip III, i en com en 1620, Barcelona encara no contava en una moneda que tinguera la seua ansiada quatribarrada. Puix be, continuem.

En 1623 el Rei Felip IV acunyava en Valencia el dihuite, resulta molt curios, que encara en este any, el Rei de les espanyes acunyara en l'inscripcio PHILIPPVS IIII DEI GRACIAVALENCIA.
Aci vos deixe un atre diuite de 1642 en la cara se veu mes mal, pero l'escut esta un poc mes conservat.

Mentres en Catalunya seguien acunyant-se els Croats, els Rei de les Espanyes acunyava igual que el seu antecessor. I com no tenia titul per a la cara, simplement escrivia en l'ambers BARCINO CIVI i la data.
Per cert, l'escut en forma enbaldosada, mostra la creu de Sant Jordi (quadro 1,3) i una estranya tribarrada (quadro 1,4) si observem de nou l'escut del dihuite valencià, apareix en el seu escut una tribarrada.
Es curios, que fins al 1616 no apareguen en les monedes, i sobre tot, que encara en este sigle, siguen soles tres, i acompanyades de la creu de Sant Jordi.
Me resulta un poc estrany estes tres barres, puix no accepten un final en groc, si no que el seu final sempre seria roig, tot lo contrari que en el cas valencià.

Poc despres, Carles II l'ultim de la casa Austria, tambe acunyava la seua moneda en Valencia. Es estrany, pero l'ultim Austria, recuperà l'escut bibarrat, i ademes, li retornà la doble L en senyal de llealtat. En este escut datat en 1695 es podria llegir en la cara, alrededor de la creu de Jerusalem CAROLUS D G HISPAN, i en l'anvers, rodejant l'escut del nostre Regne ET VALENCIA REX. O siga Rei d'Espanya i de Valencia.
En canvi en el real molinillo (un nom curios) seguix ficant la tribarrada.
Per cert, este està datat en 1683 i en la creu du inscrit VALENTIAE MAIORCA RVM, i en la cara CAROLUS II DEI GRATIA REX, pot ser el principi de la tradicio de donar gracies a Deu en les monedes per ser cap de l'estat espanyol.

Pero, ¿com seria la moneda en la Barcelona de Carles III? Puix com en el cas de Valencia, la moneda catalana recupera la simbologia antiga, i com sempre retorna a la seua creu de Santa Eulalia. Un renaiximent en temps en que els catalans no renunciaven a la seua historia. En la cara CARLO II D G HISPA REX. En l'anvers, BARCINO CIVI 1674.

Se que havia dit que no mostraria cap moneda que no foren soles catalanes i valencianes, pero no podia deixar passar una moneda que demostra de forma contundent, que la verdadera posseïdora de la quatribarrada era i es Arago.
Fixeu-vos si no en esta moneda de quatre escuts de Mallorca, en la cara CAROLUS II R ARAGON 1670, i en l'anvers, MAIORCA RV CATOLICUS. pero fixeu-vos en lo mes curios, apart de ser Rei d'Arago, no de la confederacio Catalano-Aragonesa, du dibuixat, l'escut d'Arago en les quatre barres, i acabades en groc.
Me resulta curios, com se pareixen els escuts d'esta moneda Mallorquina i la Catalana de Felip IV.
Yo heu tinc clar, dos territoris de la Corona Aragonesa.

I al morir Carles II sense descendencia, començaren a entrar els nous pretenents Carles d'Anjou i Felip V. Els dos acunyaren monedes ans del 1707 per a pagar a les seues tropes. Pero ¿com heu feren?

L'archiduc Carles acunyava les seues monedes a la forma antiga, pero en les dos L de doble legal, aixina el dihuite, continuava mantenint la seua forma, continuava lluint la seua corona, i les seues barres.

Pero ¿que passava mentres tant en Barcelona?
¿com es possible? en lo lleal que era Barcelona, i el la tradicio historica que posseïa, ¿com podia este home deixar a Barcelona sense escut? si en Valencia acunyava les monedes en 1706 mantenint l'escut, ¿per que en Barcelona acunya les monedes en l'escut d'Espanya?
Crec que no mos han contat tot sobre Almansa...

Pero es que inclus Felip V va fer tambe el seu aparat de monedes.

Unes per al Regne, mostrant el seu bassalage a Valencia, era el 1707, ya tot estava perdut, Valencia era desposseïda dels seus furs, i deixava aixina de ser un Regne independent per a passar a formar part per dret de conquista a la Corona Castellana.
Uns anys despres en el 1719, el nou Rei mos obsequiava en una moneda a la que li deixava vore en un raconet el nostre Rat penat, tot un detall despres d'haver-mos abolit els furs i les nostres llivertats com a Regne.

Pero tambe ne va fer en Barcelona, a on els seus croats, seguien seent com en atres temps. Igual, la verdadera historia respecte a Alamansa mos deixa un buit en esta historia.Mireu, com si no, el propi Rei acunyava les seues monedes en 1709 en Barcelona.

Per cert, m'he trobat en una web una cosa mes que curiosa, resulta que en 1720 s'acunyava una moneda en espanya, i en el seu lateral apareixia una lletra B.
Resulta, que esta moneda ha segut otorgada per error a Barcelona, pero la falta de monedes similars en esta capital, i la presencia d'inclus moles en Burgos, recordem que era una ciutat pou mes important que la Comtal, la fan propia de la que va ser inclus capital del Regne de Castella.
Poriem estar parlant d'un error, de no ser que en moltes pagines apareix com a moneda Catalana, i despres el nom de l'image diu lo contrari.

Pero en1811, el rei Fernando VII, acunya en Barcelona una curiosa moneda, en la que apareix la quatribarrada aragonesa cononada en corona de princip, i l'inscripcio CATHAL. PRINCIP.


Uns any mes tart, el mateix Rei, acunya tambe la seua moneda en Valencia. En ella l'escut Real del Regne, en les barres d'Arago, clar, i una inscripcio, curiosa.
VAL. SITIADA POR LOS ENEMIGOS DE LA LIBERTAD.
Per cert, Marquesat, te recomane que ans de criticar esta moneda repasses este archiu de la Wiky i faces gran la foto de la moneda. Es un consell d'amic.


I aci deixem este articul, recordant, com no, les monedes o pellofes acunyades explicitament per a la nostra Seu.











Ah, per cert, recordem que Valencia ya acunyava monedes en l'epoca romana, i es que Valencia sempre ha segut gran, pese a qui pese.

Adlerta, aci te deixe les monedes i la banya de l'abundancia espere que t'agraden germa.



Crec que li devem molt a la casa de la moneda de Valencia i als seus treballadors.

Gracies de tot cor.






*les imagens del dihuité, les de les pelles de la Seu, i la moneda de quatre reals de Ferran VII, les podeu vore en la pagina de Ramon Gracies a tu tambe, Ramon.

Principat de Girona

Fa un temps, vaig anar de viage a Girona, per cert una ciutat encantadora, i com es natural visití tots els seus monuments, " San Pere Galligants (crec), la Catedral (i el seu museu), la Muralla, el Barri Judeu, els banys arabs..." en fi tot un viage turistic bonico i apassionant.
Resulta que durant este viage, recordi, que Girona era un principat, una cosa que tenia oblidada per culpa (crec yo) de l'importancia gratuïta que se li dona hui en dia a Catalunya, i mes encara a Barcelona (la filla grossa i plorona segons els Gironesos). Estant alli, vaig estar parlant en molta gent, molt amable per cert. En el moment van vore que no entenia el català, decidiren parlar-me en castellà, unica llengua (en paraules d'ells) que compartim. Faig resò en este apartat, per que ells mateix, me digueren que "molts valencians, s'esforcen en entendre i parlar una llengua que no te res que vore en ells, es mes, fan el ridicul i pareixen indis en una pelicula de l'Oest".
Be, deixem els temes llingüistics, i passem a lo que realment estem, l'historia d'un Principat, que despres sederia la seua titulacio a la seua Regio.

El dia 15 de març de 1977, el Rei en Juan Carlos I acceptà el titul de Princip de Girona per al seu fill, renovant aixina la tradicio secular en el marc de la Corona d'Arago. Sent titular el Pricip el 22de Giner de 1977 (BOE: RD 21 giner 1977)
Hui en dia, el Princip Felip, te com a seus els tituls de Princip d'Asturies, De Girona i Viana, unio formada en el sigle XVI per Carlos I i heretada pel seu fill Felip II, que represente l'unio de les dos Castelles, Arago i Navarra respectivament. Pero aço es recent, ¿com ha arribat fins aci este titul?

El Principat de Girona, es el titul dels hereus de la Corona d'Arago. Titul que deixaven per a convertir-se allà pel sigle XV en Reis d'Arago, Valencia, Mallorques i Sicilia, Comtes de Barcelona, Corcega , del Rosello, i de la Cerdanya, i Marquesos de Lleida, Tortosa, Cristan i Gozianos.

En 1351, el Rei Per IV d'Arago i II de Valencia (Pere el Ceremonios) i XIII Comte de Barcelona, el que va designar per un Real Priviligi, fechat en Perpinya el 16 de Febrer de dit any, Duc de Girona al seu fill el futur Joan I d'Aragó i de Valencia (1387-1396). Fent aixina com els Reis de França, a on el primogenit te el titul de Duc de Normandia (existixen dos tractats d'este Real Privilegi, un en l'archiu de la corona d'Arago, i atre en l'Archiu municipal de Girona).

El titul de duc, continua vigent fins al 1412 Quant mort Marti I (l'huma), queda la corona sense hereu. Produint-se el conegut Compromis de Casp. En que va ser elegit Ferran I.
Este rei, de procedencia castellana, va pujar a la categoria de Principat el antic Ducat de Girona en 1414, per a equiparar-lo al de Castella ,instituït en 1388, sent aixina el primer el castellà.
El primer princip de Girona va ser Alfons V d'arago y III de Valencia, mes conegut com a Alfons el Magnanim (1416-1458)

“Reunits en Saragossa els prohomes aragonesos, valencians, mallorquins i catalans, ademes dels representants dels atres territoris de la corona (sicilians, sardos, etc.), es va iniciar la cerimonia de la primera -i unica- investidura del primer Princip de Girona, protocol que ha aribat fins als nostres dies”. ( Mendez Pidal, historia de España, vol. XV Madrit 1970. pag 359)

“Estando el rey don Fernando en el throno, llegóse a él su hijo mayor, el infante don Alfonso (que ya dos años antes había sido jurado por sucesor en los reinos) e vistióle el rei un manto mui rico, e púsole un chapeo en la cabeça, e una vara de oro en la mano e dióle paz en el rostro e título de príncipe de Girona, como antes se llamaba duque porque ya en el vecino reyno de Castilla se avía dado al sucesor el de principe de Asturias” (J. de Blancas, Coronaciones de los Serenísimos Reyes de Aragón, Saragossa, 1641, pag. 82)

Dos anys despres estiguent el la ciutat de Girona, Ferran I d'Arago i Valencia, lluirà el 19 de Febrer de 1416, a favor del seu fill el corresponent diploma, fent-lo princip titular de la ciutat.

Des d'este moment fins a hui, soles 15 princips han segut oficialment reconeguts, al quedar en suspens el titul de princip de Girona des del sigle XVIII quant Felip V va suprimir els Furs d'Arago i Valencia. Aplicant per a tots els Regnes i Comtats de la corona d'Arago, la llegislació castellana.
Estos son els princips,ducs i galfi:

Casa d'Aragó (1351 - 1410)

• Joan: 1351 - 1387, Duc de Girona
• Jaume: 1387 - 1388, Galfi de Girona
  
• Pere: 1394 - 1410, Duc de Girona
  

  

Casa de Trastamara (1412 - 1516)

• Alfons: 1412 - 1416
• Carles: 1458 - 1461
• Ferran: 1461 - 1479
• Joan: 1481 - 1497
• Joana: 1503 - 1516

Casa d' Austria (1527 - 1665)

• Felip: 1527 - 1556
• Carles: 1556 - 1568
• Ferran: 1571 - 1578
• Diego: 1578 - 1582
• Felip: 1582 - 1598
• Felip: 1605 - 1621
• Carles: 1626 - 1640
• Felip: 1657 - 1661
• Carles: 1661 - 1665

Casa de Borbón (1961 - )

• Joan Carles: 1961 - 1975
• Felip: 1977 -

*els noms no tenen numero de Rei per que encara no heu eren
Font Wikipedia
DICTAMEN SOBRE EL TÍTULO “PRINCIPE DE GERONA”

L'ajuntament de Girona en 1771, solicità al Rei Carlos III que fera reviure el titul de principat. La mateixa solicitut va ser feta a la Reina Isabel II en 1860, i a Amadeu de Saboya en 1871, sent rebujada en totes les ocasions. Inclu s en 1860, el fill de la reina Isabel II, Alfons XII intentant justificar l'us unic de Princip d'Asturies, aprova un Real Decret el 22 d'Agost d'este any “todas las demás provincias de la Monarquía española comprenderán fácilmente que no pudiéndose usar tan varia denominación a un tiempo (la de Asturias, por Castilla y León; la de Gerona, por el heredero de la Corona de Aragón, y Viana por Navarra), natural es que se adopte la más antigua (es decir, el Principado asturiano)”.

En Joan de Borbo i Battenberg, sent Comte de Barcelona va decidir com a cap de la Casa Real en el exili, que el seu fill, En Joan Carles , passara a gastar la denominació gerundiana, ya que li pareixia manco desafiant el titul de Princip de Girona que el de Asturies.
Pero va ser en el seu compromis en la princesa Sofia de Grecia quan este va apareixer acompanyat dels tres tituls de princip: Asturies, Girona i Viana.
Passant estos despres en 1977 al seu fill Felip.

O siga, el nom de Princip de Girona ha acompanyat al Rei d'Espanya durant tota la dictadura, i en reconeiximent, este va incluir el seu titul en la Constitucio, pero ¿per que encara hui no s'ha fet tal coronacio, pero si s'ha fet en Covadonga la de Princip d'Asturies?. No heu se, pero espere que el dia en que se produïxca, estiguen presents com be diu l'ordenança migeval totes els territoris que representen a la Corona d'Arago, encapçalats pels regnes d' Arago, Valencia i Mallorques, i precedit pels Comtats de Barcelona i Urgell ...

De la mateixa forma, i seguint en l'historia, Girona passaria a denominar-se Principat, ya que pel seu nom, Catalunya ha rebut el seu titul, desplaçant la seua provincia a una simple vassalla de la filla grossa i plorona.
Ademes, aixina l'antiga Corona d'Arago, tinga per fi representacio oficial en l'estat Espanyol, no soles politica, si no Real.
Ademes, d'Apareixer la seua Provincia representada en la corona Principesca, no la mural que li ha otorgat la Generalitat Catalana en 2007.
Aço que pareix un follia,

es un simple acte de reconeiximent que Girona com a representant de la Corona d'Arago, te el mereiximent guanyat. Ademes de per acompanyar al futur rei en l'exili, per lo que representa l'unitat i igualtat de totes les Espanyes.
Lo que be podria ser una forma util d'apagar els focs encesos en Espanya per culpa dels interessos castellanes front als aragonesos i navarros.

P.D.: Marquesat, ans de que passes a criticar el que me fique en atra provincia, vullc deixar-te clar, que soles defenc el dret de l'antiga Corona d'Arago dins de l'estat espanyol.
Per aixo, no he nomenat per a res el principat navarro de Viana.

Dedicat per al meu amic el de la veleta, espere que me lliggues.

El BLOC i sempre el BLOC

Durant la provesso civica del 9 d'octubre, dia de la Patria Valenciana, uns quants membres del BLOC (50 segons ells, 25 segons la policia) vullgueren integrar-se dins d'esta.
Durant tota la semana, en totes les pagines i mijos de comunicacio, el BLOC, informava de la seua intencio de formar part de la provesso.
Durant tota esta semana, tambe, totes les associacions valencianistes, informaven al delegat del govern de lo perillos que podria resultar esta decisio.
Fent cas omis el delegat, i enfundant-se dins de la mascara del victimiesme, els membres del BLOC van acodir ad esta provesso civica.
El moment no podria ser mes oportu, despres de la baixada de la senyera, quant tot el valencianisme estava pendent de l'abaixada i de les salves. Un grup de membres del BLOC, enfundant banderoles taronja, s'obrien pas cap a la provesso. Ni una Senyera, ni un minim distintiu valencianiste, soles anim de provocacio cap al poble valencià.
La seua entrada va ser poc manco que afortunada, en un minut, els membres del GAV, els tancaren el pas, convidant-los a que no entraren i retrocediren, puix consideraven l'acte una provocacio.
Rodejats per la policia els membres del Bloc, insultaren i increparen als membres del GAV,que en cap moment mostraren violencia.
En uns moments, la plaça sancera, increpava als nous venuts, ningu volia que s'uniren a un acte en el que no creuen.
Recorde en uns mensages en certa pagina, en que els mateixos membres, interpretaven l'acte com a una provocacio, i que si era pel simple fet, no veen en aço cap gesta historica, si no tot lo contrari "Acodir a l'acte sense creure en ell, es una calamitat, i pretendre fer publicitat d'un fet aixina, una covardia" estes eren mes o manco les seues paraules.
Ademes, intentar entrar dins d'un acte valencianiste per a despres per la vesprada fer-ho en un acte pancatalaniste, no te cap sentit, si no es busca en aço marejar i enganyar als dos bandos.

Durant la vesprada, els membres del BLOC, furiosos per no haver pogut entrar en la nostra Provesso civica, acompanyaren com ya havien dit, la manifestacio pancatalanista en el Cap i Casal.

I es aci a on verdaderament, descobrim, el per que volia el BLOC pasejar-se en mig de la provesso, per a poc despres, poder lluir la Real Senyera pels carrers de Valencia humillant-la dins d'una manifestacio pro Països Catalans, mostrant aixina a tot lo mon, que Valencia ya ha segut invadida per les forces pancatalanistes. Invadida, pero no conquistada.

I es que fins els lema, no podia ser mes gracios per a tal acte.
¡SENSE VALÈNCIA, NO HI HA INDEPENDÈNCIA!
Ara comprenc, o per lo manco heu intente, l'interes en canviar l'accent al nostre Regne, per part de l'AVLLc, el BLOC i demes catalanistes. Per que si no, ¿com anaven a fer esta rima? Ni Hitler en la seua propaganda, haguera pogut competir en ells.

I es que inclus el seu cartell, pacifiste, clar, mostra incompatibilitats per si mateix.
Vosatros mateix, llegiu l'ultima paraula gran del mateix.
Socialisme, i ara mireu esta foto de l'acte civic, en la Plaça Sant Agustí.
Per que no me negareu, que no es civic, cremar imagens del president del govern, de partits politics, inclus de presidents (socialistes) d'atres països.
Si penseu lo contrari, segurament es per que no sou tant progres com creeu. O simplement per que sou uns fascistes que no deixeu expressar-se lliure i pacificament a gent sense odi com esta.

I es que clar, en un pais com Espanya, cap tot, un president en flames, un acte contra natura, i sobre tot, rendir honors a unes banderes inconstitucionals, i crear uns mapes que justifiquen el fanatisme i l'ansia antivalencianista de certes associacions i partits politics.
En fi, tot un eixemple de civilisacio i de bon fer.

Com el manifest que va llegir un portaveu dels Sindicats d'Estudiants del Països Catalans en el que dia "hi ha que continuar lluitant des de les aules per un ensenyament públic, de qualitat, no patriarcal, i en català"
Com podeu vore tot un acte de democracia i valenciania. Segur que inclus duyen l'image de la nostra Mareta en lo cor.
Manco mal que Hitler ya es part de l'historia, per que estos serien segur uns aliats dignes i de la seua altura.

Per a que despres, encara vullguen criticar el com grups com el GAV, impedix que formen part de la nostra provesso i manco el dia de la nostra patria valenciana.

Si fins i tot en els videos que va gravar Morera, no tenen ni idea sobre l'acte en que volien participar.
Mireu, si no este video

"¿com se diu?... la marcha Real valenciana...¿no?"
Puix no, resulta que quant toquen l'himne, dieu que es una burla i un disparat, o simplement que no representa a Valencia, si no al Cap i Casal soles, i ara a una pesa d'ell, que es va fer per a la senyera, li dieu marcha Real. Es que teniu tanta idea de cultura valenciana com yo de la hawallana.

En fi, espere que vos doneu conte, de que en Valencia, els valencians som mes que simples charnegos, i que per molt que heu intenteu, no podeu enganyar a mes que als vostres propis simpatisants, que cada dia ne son manco.

Es una llastima, que el poble valencià, comence a donar-se conte tart.
Pero lo mes important, es que a pesar de les tactiques del pancatalanisme, els valencians, 20 anys despres, hem tornat per fi al Parterre, per a poder ensenyar al poble que realment, ni som blaveros, ni ultres, som simplement Valencians.
Gracies Manolo, gracies GAV. Per fi podem dir que ahir en Valencia es va respirar valenciania, encara que com en tots els llocs, tinguerem que defendre soles la nostra identitat.

Per cert, i dedicat a totes les pagines Pancatalanistes que diuen haver vist a la gent alçant el braç tipo cara el Sol, aci vos deixe la foto que tanta polemica ha creat.Demane per favor que pulseu en ella per a vore-la en gran.
Com podeu vore, uns quants jovens del GAV, alcen els dits index o senyalador i el miger fent una V senyal de VICTORIA, i tambe primera lletra del nostre Regne. Regne que va celebrar el mateix 9 d'Octubre la seua conquista, i no creacio, per part del Rei En JaumeI.

El blau del BLOC

En 1982,i despres de l'agrupacio del Partit Nacionalista del Pais Valencià, i l'agrupament d'Esquerres del Pais Valencià, naixia en Valencia Unitat del Poble Valencià, un partit d'esquerres, filial de CIU, per a la comunitat valenciana. A la que poc despres, en 1983, s'uniria Esquerra Unida del Pais Valencià.
Molts vos preguntareu, com CIU, partit de dreta català, financià un partit d'esquerres en el nostre Regne. La resposta es facil, per que la majoria dels seus militants, havien segut reeducats per ells.
Era un cavall de Troya, un cavall, que no va conseguir enganyar al poble valencià. En definitiva un intent de conseguir una majoria de votants que la dreta no anava a arreplegar.
Foren anys dificils, puix UV era realment la que arreplegava estos vots, la que realment fea gala del seu nom.
En definitiva l'atra alternativa.
En el 87, s'uniren al Partit Comunista del Pais valencià,i s'obtingueren dos diputats, uno per Valencia, Pere Mayor, i atre per Castello, Antoni Ferrando. Pero eixa unio se trencà poc despres, passant estos al grup mixt. La principal causa del trencament, va ser el que UPV no volia realment un partit d'esquerres (clar com heu va a permetre CIU) si no un partit catalaniste.
Aço va fer que molts dels seus militants, despres de vore-li les orelles al llop, deixaren UPV, i se passaren a EUPV.
En el 91, es presentà en solitari, arreplegant soles un 3,7%, tot una catastrofe.
Pero al quedar fora del tot en el 95 (any en que guanyava per majoria el PP) va fer que els dirigents de UPV, es reuniren en CIU per a pactar noves estrategies. I va ser en el congres de l'Eliana (1996), a on es feren unes reformes, i a on començava la seua caminada en solitari el Bloc Nacionalista Valencià, encara que baix estes sigles, seguira regint CIU.
A finals de 1998, es celebra el primer congres del nou aparegut Bloc, moderant els seus estatuts per "aixina poder entrar en mes cases".
En 2003 i 2004 es presentaren en coalicio en Esquerra verda, per a les corts (4,67%) i per al congres (1,53%).
Pero tambe heu feren per al Parlament Europeu eixe mateix any, acompanyats de Galeusca-Pueblos de Europa, CIU (com no si eren fills d'ells), BNG, Partit socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista (atres que no expressen mai d'a on venen i per que estan), el resultat en lo Regne, va ser del 1,12%.
En 2007, es junta en Esquerrra Unida del Pais Valencià, fent coalicio com a Compromis pel Pais Valencià per a les corts Valencianes, obtinent el BLOC, dos dels set Consellers. Un poc mes tart, encara en 2007, en motiu de l'eleccio del Consell d'Adminstracio de RTV, comencen a haver disputes entre els dos partits, acabant en la destitucio de Gloria Marcos, en favor de Monica Oltra.Les lluites dels dos partits, van acabar en la dissolucio de Compromis, passant tots els seus representants al Grup Mixt, eixe que tant agrada als representants del BLOC.

En els seus estatuts, el BLOC, es considera com a un grup Nacionaliste de Tercera Via, els seus estatuts estan redactats en català, i son simpatisants de l'unio dels Països Catalans.

En un congres celebrat a finals de l'any passat, s'optà per moderar alguns dels seus estatuts, acceptant per al Cap i Casal la Real Senyera (no mos enganyem, soles per al Cap i Casal), acceptar les normes de la AVLL, com no, si va ser creada pel PP baix les ordes de CIU, acceptar el terme Comunitat (recordem que va ser este terme el que aprova Madrit en els vots de CIU i PNV) encara que no el gasten i reformant el caracter pancatalaniste, per un mes moderat, permetent als seus membres seguir a la Real Senyera el 9 d'Octubre, aixo si, sense desplegar-ne cap.

Es de sobra sabut, que el BLOC, junt a ERPV o ERC, es l'unic partit politic "valencià", que està present en els famosos 25 d'Abril, en que venen des de Tramontana mils de Pancatalanistes per a fer una manifestacio pro Països Catalans. I que tots els anys, son els del BLOC, els que desfilen en el correllengua, defenent l'unitat de la llengua, i la lliure circulacio de la TeVen3 en tot el Regne.
Ademes, son els militants del BLOC, els que organisen cada 9 d'Octubre la famosa manifestacio de la vesprada en la que reclamen una Valencia Catalana, i en la que lligen un manifest per a que la Valencia dels charnegos siga per fi part dels Països Catalans.
I es de sobra sabut que l'unic blau que senten per les seues venes, no es atre que el català.


Pero este any, els militants del BLOC, volen arribar mes alla, volen participar de ple en la nostra celebracio, volen ser participes de la mostra proveso, volen ser ells els que encapçalen un ritual al que tot el poble valencià rendix homenage. Volen ser ells els que proclamen als quatre vents que fins Valencia el dia de la seua nacionalitat, es declara Catalana acceptant en la seua proveso les banderes de la repudia.
En definitiva, volen ser ells els que impedixquen enguany que els valencians pogam fruir un dia de valenciania en mig de 364 dies de catalanitat.
Volen ser ells els que embruten en la seua presencia un acte tant net i Valencià com es el nostre 9 d'Octubre. Acompanyant una senyera que ni tan sols volen.

Des de este llinees, no vullc fomentar cap acte violent, simplement, vullc demanar al seus membres (els del BLOC clar) que desistixquen d'acodir a la plaça de l'ajuntament demà, ya no des de l'amenaça, si no des de la coherencia.
"Per a vosatros este es un acte mes politic, en el que podeu arreplegar vots frut de l'engany conseguit, pero per a mosatros, els valencians, es una cosa molt mes gran que un simple acte, es un sentiment, es realment un orgull vore com la nostra Real Senyera seguix rebent el mateix tracte, i seguix pese a qui li pese sense inclinar-se baix ningu", i sobre tot, deixar clar, que encara que els antics UPV vullgueren fer desapareixer del mapa la nostra Real Senyera, siga rebuda en l'Himne Regional, per molts esforços que feren tant UPV com PSOE per que fora canviat pel de la Moixaranga.Per que es l'himne que ha reclamat el poble, i per que es la bandera que mos ha representat durant molts sigles.
La bandera de lluita del poble Valencià.

Deixeu que la gent puga fruir per lo manco d'un dia de valencianitat com es mereix.
Llunt d'eixa catalanitat que mos acossa durant tot l'any.
Pero sobre tot, no enmascareu quatribarrades en blau, deixeu-mos fruir de la nostra Real Senyera.

No mos enganyeu, ya sabem per a que voleu realment la nostra Real Senyera, i no anem a consentir-ho.

Si voleu uns Països Catalans, digau-ho, i deixeu de marejar a la gent.

Crec que es lo manco que podrieu fer, donar la cara i dir la veritat.

¿A on està Esteban?

Esta seria la pregunta dels agredits en la vesprada i nit per integrants del correllengua de Gandia.
I es que si mal o recorde, l'any passat en motiu de la queixa de veïns i mes valencianistes, n'hi hague un poc de revol en tots els diaris de tirada tant provincial com nacional, inclus el senyor Esteban Ibarra, si el president del Moviment contra l'Intolerancia, pero enguany, despres de vore actes valdalics i persecucions de veïns de Gandia, a l'igual d'haver varies detencions, han callat com un puta (es una expressio prou valenciana).

No me negaras, amic Marquesat, que es motiu, per a que els valencianistes, i sobre tot els veïns de Gandia estiguen un poc cabrejats, pero a part desilusionats per els actes que produïren els membres de la manifestacio encapçalada pel seu Alcalde Jose Manuel Orengo Pastor i que es va saldar en un bon grapat de detinguts per part dels manifestants.
Com be diu el senyor Orengo, tota una mostra de manifestacio civica i pacifica.
O per lo manco aixo dia ell l'any passat quant es referia als seus.
Pero es que el dispositiu policial format pels agents de Gandia i Valencia no van ser prou, per a protegir a la gent del poble, inclus, el dispositiu i la seguritat per a que pugam tindre la festa tranquils, van ser prou. O es que yo no se llegir entre llinees, i lo que vol dir el senyor Orengo, es simplement que es per a que els catalanistes puguen tindre ma lliure.

Se que aço no ha aparegut en cap mig, o per lo manco aixo es lo que creu la gent. Per que els mijos de comunicacio, solen tapar-se be l'esquena, i fan de les noticies importants, retalls que no els pot vore ni el mateix Sherlock Holmes. A clar, com els agresors son afins, a l'igual que els colaboradors, i demes gent del correllengua. Puix no conve que la gent s'escarote.
Per que en la tirada nacional i en el seu online, en Levante ficava aço El "correllengua" de Gandia marcha con un ferreo blindaje policial.

Recordeu, l'any passat, en la tele com es referien als actes dels valencianistes. Blaveros, ultres, extremadreta... en fi manco terroristes, que crec que tambe es va sentir, tots els insults capaços de desprestigiar-mos per un acte, que segons la justicia, res te que vore en lo que escrigueren.
Pero,¿ i el perdo?Puix res seguim esperant.
¿I la noticia a tota pagina d'enguany? Puix res, seguim esperant.

I yo me pregunte... ¿quines foren les agressions del cas del Correllengua'08?
Si no recorde mal, una pedrada, que va ser llançada de la part contraria a on es trobaven els contramanifestants.

Ay,¿ i enguany Correllengua'09? varies agressions a conductors, a gent que passejava per la fira en companyia dels seus fills, gent que tornava a casa...

Pero clar, els falsos Maulets, i els Sharperos, o els Skins no son agressius, que estos no son d'Espanya 2000. Total soles preguntaven als viandants si eren blaveros.
I els del Bloc encapçalant la provesso. Interessant, ¿no?

Aixina es com se conquista a la gent, o per lo manco eixa es la forma que practicaven en Alemanya. I damunt reclamant la TV3 per a fer mes neutral l'informacio.

P.D.: Marquesat, espere una resposta convincent, no crec que siga normal que gent de fora de Gandia puga fer actes d'estos i que els pacifistes no diguen res.

Dedicat com no per al senyor Esteban Ibarra, espere que me lligga.

En el nom de l'alcade, del regidor de festes i de l'alguasil de tanda...

Ultimament, la gent, abandonada pel cami de la coentor,es capaç de qualsevol cosa per tal de sentir-se Progre.
Ad esta moda de la gent, li s'afig la mentalitat recaptadora dels nostres ajuntaments, que han trobat una una nova font d'ingressos en la coentor d'estos progres en sabates de charol.

Tots sabem, que el nostre senyor Jesucrist, va ser batejat pel seu cosi Joan el Bautista en les aigües del Jordan. Es el renaixer o el principi de la religio catolica, en ella se junten varies religions com el judeus, protestants, els testics de Jeoba... en fi, es un acte de confirmacio dins de la religio, es el primer dels passos de tot bon religios, depenga de la religio que depenga.

He de aclarir, que yo no soc massa religios, realment, per lo que igual he dit alguna religio, que no te bateig.

Com be deya, el sentit del Baustisme, es sempre en sentit de iniciacio. I aci be lo gracios d'este tema, per que per molt que m'esforce, no conseguixc entendre que te que vore aço en els ajuntaments.
Com be dic, no se realment per a que servixen els batejos civils. Suponc, que com el matrimoni civil, serà el fet d'escriure el nom del nostre fill en el registre. Faena que sempre ha fet el pare, o el yayo era lo que hui se coneix com la carta de ciutadania.

Ad esta moda s'ha apuntat la Actriu i periodista Cayetana Guillen Cuervo, tot un eixemple de laiquisme. Pero la moda no es d'ella, esta moda, comença en Igualada (Barcelona) el set de novembre de 2004. El impacte ha segut de tal magnitut, que molts ajuntaments ya preparen les ceremonies en musica, i en llectures, que poden ser elegides personalment.

La veritat, no entenc, esta moda en la que els progres, sempre criticant l'abus de l'iglesia sobre el poble, es dedique a fer este tipo d'actes en els ajuntaments. Com tampoc veig en ell el motiu d'alegria per a tal celebracio, puix des del primer moment en que el nostre fill es presentat en el registre, ya comença l'estat a demanar la seua part per a la contribucio, o per a la Seguritat Social.
Igual, aço consta en els curriculums, i com els superior de Catlencia te valga un punt per a accedir ad algun puesto public.

Siga com siga, que tots els que vullguen puguen ser beneïts en el nom de l'alcalde, del regidor de festes, i de l'alguasil de tanda... adeu.

P.D.: el fet que siga en Igualada el primer puesto en que se va fer es un fet que desconeixia quant comenci este articul, en ningun moment heu he fet per aixo.

Per tretze monedes es va vendre Judes

Per tretze monedes es va vendre Judes, pero yo me pregunte ¿quantes han segut possibles per a comprar Valencia? quantes han pagat per a amagar totes les veritats, en fi, com este tema es mes economic i mai sabrem la veritat, tindrem que viure en l'esperança de recuperar-lo sense dines, simplement en amor i veritat, puix el que te la veritat te la clau del triumfo.

L'atre dia, el meu amic Marquesat, hem va regalar una moneda molt curiosa, una moneda datada en 1623, un dihuité, moneda valenciana en que apareix l'escut del nostre Regne. Des de el moment en que la vaig vore, pensi, "val, pero ¿quina moneda tenia en estos moments Catalunya?" Puix be, en este articul intentare explicar, en fotos, clar quines diferencies n'hi havien entre les monedes valencianes i les catalanes, i alguna cosa mes, pero no vos desvele res comencem.

Jaume I el conquistador, poc despres de la conquista de Valencia, ficà en funcionament la fabricacio de monedes per al Regne, puix estiguent en un Regne ric, lo mes normal es dotar-lo d'una moneda per a que aixina fer desapareixer les que gastaven els antics governants.

Pero Jaume I no soles va dotar a Valencia de moneda, si no que tambe va acunyar la seua moneda en Barcelona, diferenciant molt clar l'escut per que cada territori deu tindre el seu signe.Aixina si mos fixem se diferenciava la moneda Comtal.

Ademes, en Arago, tambe s'acunyaren monedes per Jaume I, en la seua distincio, clar.






Pero, no soles va ser Jaume I el que va acunyar monedes en lo Regne, en 1416 Alfons III el Magnanim, V d'Arago, tambe acunyava en Valencia el seu Real d'or. Fixeu-vos que curios, un escut en caixquerola, i atre sense ell. Marquesat, una bibarrada per a voste.

Pero Alfons III tambe volia acunyar en Barcelona, aixina que heu va fer, aixo si, sempre en la seua creu de Santa Eulalia. Me resulta curios els circuls i punts que no entenc, pero que acompanyen ad esta Creu. Igual algu podria ajudar.

Pero el Magnanim tambe heu va fer per a Aragó, acunyant el seu sagell en els dos costats, juntant els dos Aragons, l'espanyol, i l'italià.
Acunyant inclus monedes en Sicilia i Mallorca, pero ya les vorem en atre fil per falta de puesto.


Les següents que he pogut recuperar daten del 1490 quant el Rei Fernando II mes conegut com el Catolic acunyava el seu Real en Valencia. En temps a on Valencia era centre del Mediterraneu i en temps a on en la taula de canvis, es firmava la primera lletra de canvi del mon, entre un italià i un valencià.
En fi eren temps en que Valencia era reconeguda tant pel seu fort economic com cultural.

Mentres, en Barcelona, Fernando II tambe acunyava la seua moneda, el Croat, un nom molt conegut com podeu vore d'una moneda. I com sempre, en la seua quatribarrada catalana... ah, no perdo, com sempre, en la seua creu de Santa Eulalia.

Pero en una Catalunya unida i poderosa, com mos volen fer creure, existien dos monedes, si heu sentit be, Girona, o mes ben dit el Principat de Girona, tema que ya tractarem en atre articul, disponia de la seua moneda propia, com a principat, curios, pero el principat de Girona, disponia de moneda. Anem a voreu.
Sorprenent, ¿no? un principat dins d'un comtat. Una cosa quant i manco curiosa. Pero no adelantem acontenyiments, esperem a que aparega l'articul.

Seguim, en el nostre Rei Fernando el Catolic, conegut sobre tot pels Ducats, Ducados, pero ¿com es possible que este Rei no fera un Ducat en Valencià?
Tranquils, que si ne va fer, encara que son peces molt desconegudes, ya que han desaparegut practicament i es molt dificil trobar-ne en els nostres temps.
Pero que siga dificil, no vol dir que siga impossible, simplement que es una tarea dificil, pero per ad aixo es per a lo que estem, per a trobar coses dificils, coses que demostren la grandea de Valencia, en fi, aci teniu lo promes, el Ducat valencià, fruïu d'esta vista, que no es alguna cosa que se puga vore tots els dies.
Resulta curios, que en Girona i Barcelona, units dins d'una Catalunya independent, tinguen dos monedes diferents, i que en el nostre Regne, tinguerem soles dos monedes, del mateix Regne.

Poc despres, 1516 vingue Carles I i com a bon Rei de Valencia, mos va obsequiar en una moneda prou gran, el conegut doble Real. resulta curios, el seu paregut en el Real de Fernando el Catolic. pero podeu comparar i voreu com existixen diferencies, encara que siguen tant minimes com el nom del Rei, i poc mes, per que inclus la cara del rei pareix la mateixa.
Inclus en l'escut del Regne, i en l part de la cara apareix el mateix detall.

Despres, en 1610, el Rei Felip III mos obsequiaria en esta moneda, el Dihuité, una moneda, que encara que no siga molt reconeguda, representà el nostre Regne durant molt de temps.
Ademes, com podem comprovar, en este moment, apareixen en el nostre escut Real, tres barres, es estrany, pero en Catalunya, en este temps, encara no apareixen les quatre barres, es estrany, pero al mateix temps, resulta prou clar, ya que en este temps, Catalunya, encara se sentia orgullosa del seu escut, Catalunya encara era Catalunya i ensenyava al mon la seua Creu de Santa Eulalia patrona per sempre dels Comtes de Barcelona.
Resulta curios, amic Marquesat, que aço en antiblavers, no heu ensenyen, com en eixa pagina de coneiximent i contraria de l'adoctrinacio, no ensenyen, que encara en 1620, Catalunya, seguia ensenyant sense complexes la seua creu de Santa Eulalia, mentres Valencia contava en tres barres.
Com veus, es normal que aci en Valencia no mos acabem de creure que va ser Catalunya la creadora de la quatribarrada, Senyera i insignia dels Reis d'Arago. Que compartiren en Valencia per orde del Rei Jaume, i mes tart pels seus successors.

Ah me s'oblidava, en 1616, Barcelona acunyava un croat en l'escut Comtal, creu de Sant Jordi (o Santa Eulalia) en tres barres, i no quatre en senyal de perteneixer a la Corona d'Arago, i sense corona, ni tan sols Comtal. Si vos fixeu, el Principat de Girona si ne tenia. Fixeu-vos està al reves.
Heu senc, pero per molt que busque no trobe eixa quatribarrada perduda.
Igual en un proxim articul...

Continua...

Per cert, per als llectors que vos resulte un poc pesat llegir, aci teniu un video en musiqueta.

El català a les Balears.

Corria l'any 1979, eren moments de canvi, moments de llibertats. Pero al mateix temps, moments de traicio.
I va ser en este moment, quan en Mallorca apareix la figura de Josep Francesc Conrado de Villalonga, un advocat, llicenciat en la universitat de Madrit, com a Conseller de Cultura i Educacio per UCD, despres, aixo si de ser membre de l'Academia de Belles Arts de Sant Sebastia de Palma, i delegat del Real Patrimoni i conservador del Palau de l'Almudaina.
Est home, ex delegat general en balears, i ex subdirector de "la Caixa", va ser l'encarregat de fer el primer decret de bilingüisme durant la preautonomia.
Ell mateix, va ser el culpable de que a dia de hui, en Mallorca se parle Català.
Segons paraules propies, "...este decret era la qüestió mes important, Per a redactar-lo, me'n vaig anar dos dies a Menorca, a un hotel, i vaig prendre la decisio de que es tenia que denominar la llengua com a català, tinent absolut respecte per les modalitats de cada Illa." O siga, que este decret de bilingüisme, era lo mes important... ¿Per a qui?, per que si fora tant important per als Balears, crec que hagueren buscat a un grup de filolecs preparats per a tal decret, no soles a un advocat,que havia estudiat damunt en Madrit, i que fins al 1996 no pogue acabar el doctorat en dret. I sobre tot, un home, que per a redactar este decret, llunt de estudiar-lo, i discutir-lo en els autentics filolecs, inclus en el decà, que defenia Sa Lengo en la RAE, es tancà dos dies en un hotel de Menorca . ¿per a que?¿ per a parlar en la part interesada?¿Qui seria la part interessada en eixe tema? la part que considerava tant important el decret.
Per que com podem continuar llegint "... Hui açò no heu discutix ningu ( lo de que la llengua se diu català), pero en eixe moment si se discutia... N'hi havia gent en UCD que no aprovava que la llengua es denominara catalana..." o siga, n'hi havia gent que no defenia esta denominació, pero en Conrado, no va discutir el decret, aixo no, ell se'n va anar a Menorca, a un hotel, i va decidir per ell mateix... ¿Per ell?...

Lo gracios, es que en esta vida, tot acava descobrint-se, com dia ma yaya, si no vols que se sapia... no heu faces.
I aixina, en el propi text, reconeix com "... vaig tindre d'alguna manera el apoyo de socialistes i comunistes: dient que me quedava curt..." si efectivament, els mateixos que en Valencia volien denominar Català al Valencià, els mateixos socialistes i comunistes, que feren un flac favor al seus votants, i que entregaren els dos Regnes a mans del PP totalment. Uns socialistes i comunistes, que com en Valencia havien segut educats i convertits en Catalunya dins del Pancatalanisme mes radical.
Pero... seguim en el tio Conrado, quedava soles un cap per lligar, si si duya terme este pas, el català, "... no podia ensenyar-se de forma voluntaria... deuria ser una asignatura obligatoria"
Aixina, ya estava tot, havia fet doble carambola, havia introduït el català dins de les Balears, i damunt, l'havia fet obligatori. Ara soles quedava, que en Madrit, en una majoria meninfot, i una influencia total vasca i catalana, s'aprovaria definitivament l'Estatut, aixo si, deixant passar lo que els convenia, i matant per a sempre Sa Lengo Balea.
La recompensa, puig ya l'hem dit, despres d'uns anys, el tio Conrado, passà a a formar part de "la Caixa", despres va ser delegat, subdirector... O siga, els verdaders interessats pagaven generosament la faena al seu manat. Per fi, quant la faena estava feta, Conrado ya podia descansar en les oficines de "la Caixa", ya no quedava faena per fer. Llunt de lo que passà en Valencia, tot va ser molt rapit i confus, no n'hi hague temps per a protestar, tot va eixir que ni furtat.

Espere tio Conrado, que els seus votants Balears, i totes les restants generacions li paguen com soles voste mereix el que en Balears, no parlen Sa Lengo, si no que parlen un infecte dialecte Barceloni sense historia ni arrels en les illes.

Document cedit per Mikèl Garau historiador i llingüiste.

Esper vos agradi seño Mikel,sa veritat ue fet com e cregut millo,grasis. Grasis tambe a tu Fone Baleà. Fins a se protsima

¿Dos noticies bones, o dos veritats com a temples?

El divendres per la vesprada, tots els valencianistes forem obsequiats en una nova bona noticia. Segons el jusgat numero cinc de Sueca, es dictava un auto de sobreseïment lliure i sense delicte sobre els quatre jovens detinguts el divendres catorze de decembre de dosmil set per impedir una presentacio d'un llibre en el casal Jaume I de Sueca, un acte al que acodia Eric Bertarn, un jove aprenent de terrorista (segons la Fiscalia de Menors) que reclamava l'etiquetat en català a les empreses, ficant un plas per a les seues amenaces, que mes tart firmava com "L'exèrcit del Fènix", i protagonista del llibre "Èric i l'exèrcit del Fénix", escrit per Victor Aleixandre. Com se pot comprovar, era un homenage a un jove coaccionador. Tot un acte de tolerancia i bones formes. Sense cap dubte.
Aci vos deixe la noticia.

Según ha informado hoy a la agencia EFE el letrado y Presidente de Coalicio Valenciana, Juan García Sentandreu, la Jueza titular del Juzgado de Instrucción número cinco de Sueca (Valencia) ha dictado auto de SOBRESEIMIENTO LIBRE SIN DELITO contra las personas imputadas por los hechos acaecidos en la localidad valenciana de Sueca durante la presentación del libro "Èric i l'exèrcit del Fénix" del periodista y escritor catalanista Víctor Aleixandre y al que también asistió el protagonista de la historia, Èric Bertran. Unos cincuenta jóvenes pertenecientes a Coalicio Valenciana i GAV irrumpieron en medio del acto en el Casal Jaume I de Sueca profanando gritos de «puta Catalunya» , «som valencians, mai catalans» y «Èric a la foguera» , entre otros. Cuatro jóvenes fueron detenidos por el cuerpo policial todos ellos pertenecientes al área metropolitana de Valencia. La Guardia Civil también acudió a la zona tras las diferentes llamadas que recibió de los asistentes al acto. En el auto dictado por la Juez de Sueca se sostiene que "el presente procedimiento se incoó por los hechos que resultan de las anteriores actuaciones, habiéndose precticado cuantas diligencias de investigación se han estimado esenciales para determinar la naturaleza y circunstancias de aquellos y las personas que en ellos han participado". A este respecto ncabe destacar que uno de los que declararon por vía de exhorto judicial fue el propio presidente de la Juventudes de Coalicio Valenciana. En los fundamentos jurídicos, la jueza concluye que "de lo actuado no aparece debidamente justificada la perpetración del delito que ha dado motivo a la formación de la causa, por lo que de acuerdo con lo dispuesto en los artículos 779-1,1ª y 641-1 de la Ley de Enjuiciamiento criminal, PROCEDE DECRETAR EL SOBRESEIMIENTO PROVISIONAL DE LAS ACTUACIONES " Para el letrado de la defensa, Juan García Sentandreu "los valencianistas estamos empezando ya a estar hartos de tanta mentira y de tanto victimismo catalanista. Las provocaciones del nacionalismo catalanista a la identidad y a la legalidad valenciana y constitucional es lo que no puede quedar impune y ellos deben de saber que a cualquier provocación o agresión, el valencianismo siempre tendrá la oportuna respuesta".

Pero aixo no es tot, despres de tancat este jui, queden en l'aire moltes preguntes. ¿Que passa ara en les queixes que van fer el Moviment Contra l'Intolerancia? Si, eixes queixes que van fer perillar la presencia dels Jovens del GAV en Expojove, eixes queixes, que van fer que fora expulsat i denunciat el GAV pel Consell de la joventut de Valencia (CJV). En fi, eixes queixes i denuncies fetes sense bases, puix segons la Constitució Espanyola, en el Titul I comença dient "la dignidad de la persona es un derecho, de la misma manera que se garantizan el correspondiente al honor y la presunción de inocencia." que mes o manco, es resumiria en la tipica frase, de que "tots som inocents mentres que no es demostre lo contrari". ¿Tots?, tots manco el GAV, clar. ¿I ara que?. ¿que fem ara en eixe moviment contra l'intolerancia?.

Per cert, parlant del moviment contra l'Intolerancia, me recorda a la segona bona noticia. Que realment, no es bona, es mes be llamentable, pero com he dit ans, es una veritat com un Temple.
I es que resulta, que el divendres tambe, en la web valenciafreedom, apareixia una noticia mes que sorprenent, Estevan Ibarra president del Moviment contra l'Intolerancia, te un passat mes que sorprenent. Va ser detingut, i damunt, va ser citat el dia 5 de setembre de 1978 per la Vanguardia. Ad aso no li fariem cas, tots podriem haver fet algo, o puguerem haver segut detinguts, recordeu el Titul I, pero es que Estevan Ibarra, va ser detingut per ser membre del FRAP Front Revolucionari Antifascista i Patriota. En fi, un grup terrorista que va eixercir entre el 1973 i 1978 esta llavor sobre membres de la Policia Politica i de la Guardia Civil.
Tot un eixemple de tolerancia, si senyor. Tot un eixemple de tolerancia i de subvencions per part dels nostre politics. ¿Quin fi tenen estes subvencions?

Espere que despres de ser lliberat el GAV dels Juis, aclarint la seua inocencia, i despres de vore, contra qui lluita el GAV, i qui es realment este Ibarra, el Consell de la Joventut de Valencia, rectifique sobre el GAV, i el torne a incluir com a associacio dins del Consell, puix com be diu el seu comunicat escrit en Levante "Ya en ese momento consideramos que esto suponía un grave prejuicio hacia el movimiento asociativo y vulneraba los principios de convivencia, respeto y tolerancia y más cuando se recibieron amenazas y actitudes agresivas de estas personas hacia miembros del organismo juvenil" O siga, a dia de hui, es el GAV el que ha segut amenaçat, i els seus membres els que han vist com la tolerancia i la convivencia els donava l'esquena per part d'este Consell.
Llavors fent una crida al moviment associatiu, i respetant tots els principis de respecte i tolerancia, no vec el per que de la seua no inclusio dins del citat Consell. I la retirada de les queixes d'este sobre la inclusio del GAV en Expojove.
Per atra banda, no demane que els mijos de comunicacio demanen perdo, es lo minim que podrien fer, per que tots sabem de sobra a qui pertanyen, i qui son els que els abalen.

Vixca les joventuts del GAV i tots els seus membres

El naiximent del "NOU CATALÀ" II

Recordem, que mos haviem quedat en el dia gran per a Rovira i Fabra, el dia en que Fabra va entrar en el IEC.
Uns anys despres, Rovira es l'encarregat de divulgar les Notes d'En Pompeu Fabra, poc despres es publicaran les Qüestions Gramaticals, en elles s'analisen deneu punts gramaticals de l'ortografia catalana , Rovira signa estes com a Pompeu, sense fer els seus habituals comentaris i tot per unes discussions entre els dos. Uns anys despres, en 1940, Rovira explica que en segons Pompeu, "... en la paraula Gener, no es seguix l'etimograia, si no l'evolució popular, i que en Català occidental es pronuncia gener, inclus giner ..." ¿A que se referiria en lo de català occidental? No farà falta recordar, que era Prat de la Riva el creador i regent del IEC. El mateix que en certa ocasió es va atrevir a dir... "La tierra catalana es la patria catalana; todas las generaciones la han constituido. De modo que cada nación ha de tener un Estado, pero Cataluña tiene además una misión imperialista cuyo marco son los pueblos ibéricos desde Lisboa hasta el Ródano". El podeu vore en la wikiquote de wikipedia.

En estos moments, tot estava en funcionament, el català començava a codificar-se, els estudis i articuls eren enviats a Valencia i Balears, i damunt, l'afan expansioniste del fascisme català, començava a mostrar els seus tentaculs, reclutant tant en Valencia com en Balears als que poc despres serien coneguts com a tontos utils, i que tant de mal havien de fer a la nostra benvolguda llengua, i a la Mallorquina.

Pero seguim en l'historia. En l'u d'agost de 1913, va vore la llum el diccionari de Rovira, tot un exit, un diccionari que voria fetes dos edicions mes, una en 1919, i atra en 1923. I es en el prolec d'este a on Rovira es despacha agust de Verdaguer, al que acusa d'envellir el català, i que ademes afegix, que no era "... l'unica pedrera d'on se pot extreure materials per al modern català lliterari..."Ademes de destacar "... la labor altament meritoria d'En Pompeu fabra, el mer aciençat i clarivident depurador del nostre idioma..."
En resum, tot lo que aconsellaven catalans i filolecs, no valia, soles lo que opinava en Pompeu Fabra, Mestre cubà de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao. Declarant que no s'apartava de les normes del IEC, que excluia les disposicions referents a la cedeta (Ç) i al digraf tz de la terminacio -itzar.

Aixina en 1917, Fabra acaba les seues Normes ortografiques, per a un any despres, tindre la Gramatica Catalana, 1918, escrita en la seua totalitat en castellà. Tot un acte de nacionalisme.
Pero lo que molta gent desconeix, es com se va fer esta gramatica.
En l'any 1.913, Pompeu Fabra, s'apodera de forma traïdora de l'obra del diccionari Valencià-Català-Balear, que les diocesis de les tres regions tenien que editar i l'edità com a Diccionari de la llengua Catalana. Lo que ocasiona la ruptura de relacions en els valencians y balears, en el consiguent cabreig de mossen Alcover, publicat en la Vanguardia Balear el dia 18 de giner de 1.919.
En l'any 1.918, Pompeu Fabra, copià la gramatica de Tomas Forteza y Cortes, escrita en 1.881 i que s'edità en 1.915 en Mallorca.

Pero la seua obra mes coneguda, sera el Diccionari General de la llengua Catalana, en 1932. Aixina, des d'este moment passà a convertir-se en el pare del català, un català, codificat a la moderna per un ingenier cuba afincat en Bilbao. D'a on va arreplegar grafies desconegudes fins llavors per al català com son les grafies tz, tj i tx. Tot un descobriment a l'igual de suprimir la ch per X i la desaparicio de la Y. Lo que me pregunte es a qui copiaria en esta ocasio. A saber, realment, quantes mentires n'hi hauran amagades baix d'esta signatura.

En este mateix any, en Castelló la Castellonenca de Cultura començava a elaborar les seues bases, i es en la correspondencia que mantingueren en Pompeu d'a on podem arreplegar les paraules del mateix pare del català:
“El que aneu a fer és molt arriscat” (carta als membres de la Taula de les Lletres Valencianes. 15/7/1930)
Aço demostrava una volta mes les paraules que ya publicaria en 1891, i publica en 1991 el diari català lAvenç: “Una ortografía común para catalán, valenciano y mallorquín es contra natura” ( L’Avenç 31/3/1991).
En fi, com des del principi dels temps, de una mentira, es feren possibles tres veritats. Un aprenent a filolec que va crear una gramatica al seu gust, un ingenier, que creà un idioma, i un Imperi, que Prat de la Riva somià i que despres de comprar voluntats en tots els territoris llindanys, ha estat apunt de convertir-se en esta veritat que en paraules de Hitler venen a ser aixina: "...Una llengua, una patria..." i que hui en dia aplicat al catalanisme forma la ya coneguda de Adolff "... si parlen català (Hitler dia Alemà), son catalans (alemans)..." ( frase insignia de l'invasió d'Austria per Alemanya, i que des de temps de Riva son gastades tots els dies pels pancatalanistes)
No oblidem que en temps de Hitler, s'adoctrinà primer als jovens austriacs en la llengua de l'imperi, per a despres absorbir Austria en ajuda dels seus propis jovens.

En fi, l'historia es repetix en totes les epoques, ¿estarem condenats a reviure mes voltes l'historia? Esperem que si.

Mentres vos deixe les paraules de Germà Colon en l'universitat de Barcelona:
"les bases castellonenques resumeixen, simplicant-les, les normes fabrianes exposades a partir del 1917", i que "les famoses bases... practicament eren les de l'Institut, i vaig atribuir-les a l'afany d'uns senyors qui en lloc d'obeir (a l'IEC), volien figurar"(Homenatge a Pompeu Fabra, 5 d'octubre de 1982)

Apareix una pesa en l'escut de la corona d'Arago

Sempre es bo, llegir la prensa, pero es que ultimament, les noticies estan tant manipulades, que no es creuen ni ells lo que escriuen. He arreplegat esta curiosa noticia, que a part de ser molt bona noticia, podrien haver ficat realment lo que han trobat.

LEVANTE-EMV VALENCIA "Los arqueólogos que trabajan en las excavaciones del Palacio del Real, en el jardín de Viveros, se han topado con una grata sorpresa: el hallazgo de un elemento arquitectónico heráldico en el que aparece el escudo de los reyes de la corona de Aragón, gobernantes que acogió el Palacio en el siglo XI. El símbolo, que reproduce las cuatro barras del antiguo reino y que aparece rodeado de dos animales (uno de ellos un león), podría haber sido hallado en una capilla o sala del palacio.
Al respecto, el concejal del PSPV Juan Soto, que difundió la existencia de la pieza, manifestó en su visita a las obras su satisfacción ante el desarrollo de los trabajos de excavación, enmarcados en el plan E. Además de subrayar que los mismos "están avanzando a un buen ritmo", se congratuló del hallazgo heráldico, al respecto del cual aseguro que "lo que hace es remarcar el carácter de recuperación histórica de un proyecto con gran valor simbólico en nuestros orígenes como pueblo".
La intervención, puesta en marcha en marzo con el objetivo de recuperar 70 metros de fachada del Palacio del Real y poner en valor sus restos, se está llevando a cabo siguiendo la cartografía histórica elaborada por Manuel Cavallero en 1802 y hallada recientemente en los archivos históricos de París por Josep Vicent Boira. El edil socialista continuó celebrando la continua afloración de importantes restos, "muchos previsibles de acuerdo con la propia cartografía, aunque algunos otros constituyen una auténtica novedad y sorpresa por cuanto son anteriores a los planos históricos". Como ejemplos, citó el foso defensivo medieval, que apareció recientemente en un estado perfecto de conservación o el fragmento de una columna islámica del siglo X. Precisamente, el Palacio del Real fue construido bajo mandato islámico, en dicha época, aunque posteriormente sería residencia no sólo de gobernantes islámicos, sino también de monarcas de la Corona de Aragón, los Austrias y los Borbones.

Avance de las excavaciones
Soto también pudo comprobar ayer, en su visita, el estado de algunos elementos, como las excavaciones del muro de la fachada del palacio, así como diversas estancias y salas, como la torre de la reina, una bodega o la sala del cuerpo de guardia.
El hallazgo del elemento heráldico es similar al realizado en 1986, cuando se descubrió una llave del palacio, también coronada con la figura de un león y con el escudo real, similar al Penó de la Conquesta que se conserva en el Archivo Municipal. Tras ser destruido en 1810 ante el cerco de las tropas napoleónicas, el palacio volvió a la luz en 1986, durante las obras de un colector, y ahora se investigan sus restos."

La noticia es fantastica, de veres, ¿pero algu pot dir-me a on estan les quatre barres?¿ i la seua similitut en el peno?
Ah, entenc, l'image es molt chicoteta i els matisos no s'aprecien.
Anem a vore ara.Millor, ¿no? puix si voleu podeu apretar en l'image per a fer-la mes gran.
Anem a vore, existixen tres possibilitats, o quatre:
1.- La primera seria que les parts de fora, formaren part de l'ornament de l'escut, en forma de pergamí. (Els arquitectes o especialistes podreu ser mes concrets).
2.- La segona seria que estes parts, formaren part de les pates o sarpes dels animals ( lleons segons l'articul del diari).
3.- La tercera, encara que no crec que seria del tot acceptada, seria que este ornament no fora tal, si no que formara part de l'escut, formant aixina dos barres mes (passant a ser tres el numero de barres, per que segons els archius, faltarien encara dos mes per a ser una quatribarrada) o siga, que aixina i tot, res de quatre barres, i res de ser com el fals pendo.
4.- La quarta, hay la quarta, seria que tant el regidor Juan Soto, com l'articuliste, no hagen vist l'escut, i soles han ficat o dit, lo que han sentit ( Escut d'Arago = quatre barres).

En fi, no crec que l'asunt tinga mes ni manco que dir. Yo crec que este escut, demostra una volta mes, que les barres son aragoneses, que el pendo de la conquesta es fals, i lo mes important, que Valencia ha segut durant molts anys, residencia i centre de la Corona Aragonesa.
Com podeu vore, tot una bona noticia.

Nota: Dec agrair este archiu a la pagina Valenciafreedom, i com no a l'enllaç de la pagina Valencia per sempre Gracies germans.

El primer mapamundi Català

Despres d'estar molts anys en l'anonimat, tots els estudiants descobriren que va ser Jehuda( o Jafuda) Cresques el que en 1375 (encara que molts el daten en 1381) va fer possible este mapa.
El mapa es obra del judeu Jehuda Crespues ( 1350-1427), encara que l'autoria d'este podria recaure sobre son pare Abraham que moriria en 1387.
Molt ha plogut des de eixe temps. molt tingue que passar Jehua, que despres de adoptar el nom cristià de Jaume Riba (Jacovus Ribus en llati), va ser provablement el mes famos cartograf de l'Escola Cartografica Mallorquina, i posiblement en 1420, per que aci n'hi han varies hipotesis sobre atre Jaume Riba mort en Barcelona l'any 1410, va ser el primer director de l'Escola Naval de Segres.
Els estudiosos es basen en documents dels reis aragonesos, en els que el Rei Pere IV i Joan I atribuixen esta obra a Araham i Jafuda Cresques, de Palma de Mallorca, als que paguen 150 florins d'or d'Arago, i 60 lliures Mallorquines. Pero el rei Joan I li va regalar este mapa al seu cosi Carlos VI rei de França. Per lo que en 1381 li encomana un segon, que serà entregat an 1389.
Pero el parador del segon, es hui desconegut. Existixen per tant, un mapa que s'adapta mes als colors originals en la Biblioteca Nacional de Paris, i atre, que presenta certes alteracions en la biblioteca Nacional de Madrit.Tambe existix una copia d'este ultim en Barcelona.
Durant molts anys, es va creure, que este mapa era el primer en incluir la rosa dels vents, pero existix uno reconegut com la Carta d'Angelí Dolcert, firmat en Mallorca, i datat en 1339, a on apareix esta rosa, encara que soles indica el Nort. Per atra banda, el mapa te curiositats, com per eixemple les senyeres, o banderes que determinen cada lloc.
Aixina podem vore com el Regne de Mallorca, adopta una senyera patida en quatre quadros, en dos apareixen les dos barres d'Arago, i en atre dos apareix sobre fondo blau , lo que podria ser un castell en tres torres, encara que el dibuix parega mes be un tredient. En atra senyera, mos trobem en que Valencia, com a Regne tambe, acollix les dos barres d'Arago, emblema real marcat en els furs, i gastat fins a temps de Pere II. Pero lo mes extrany, es que si mos fixem be, en el plano superior, despres d'atravesar l'Ebre, mos trobem en una bandera curiosa, Partida tambe en quatre parts, podem vore com en dos quadros apareix les dos barres d'Arago, i en les atres dos sobre fondo blanc, apareix en roig la creu de Sant Jordi (es curios, sempre m'han dit que la patrona dels comtes de Catalunya era Santa Eulalia, i la seua creu)
Una chicoteta resenya, sempre m'he preguntat, per que tant Mallorca, com mes tart Valencia foren guardonades en la franja blava, senyal de victoria i honor, en canvi Barcelona, o mes tart Catalunya mai ha tingut en el seu poder este guardo aragones que tant honra als millors i mes lleals llocs de la corona. ¿No sera (dic yo) que els contats, o mes tart Catalunya, mai foren tant lleals, ni tant importants com hui en dia volen fer creue?
Pero anem al mapa, es de sobra conegut, que els judeus, eren uns grans cartografs i que d'entre ells els mallorquins foren els mes famosos.
Per tant resulta mes que curios, que en aquells temps, els mes famosos cartografs mallorquins foren encarregats de fer un regal per al rei Carlos VI en eixe temps infant, i poc despres d'un atre per al propi rei Joan. Que ademes, si seguim les inscripcions, podrem vore i reconeixer que està en mallorqui el seu text (les formes Sa en conte de La son caracteristiques mallorquines) El mateix mallorqui que ya gastava Ramon Llull, i que damunt de ser fet en Mallorca, va ser fet per mallorquins.
Soles me queda una pregunta, ¿per que collons este mapamundi es català? si en ningun moment apareix este dat, i per contra en ningun moment ha segut manossejat per catalans, llevant d'este ultim sigle en el que miraculosament Catalunya s'ha convertit en dines de tots els espanyols en el melic del Mon.
Anem a tindre trellat, i anem a dir a les coses pel seu nom. Que encara que els politics mallorquins vullguen que siga en català en lo que s'expressa el poble que l'ha votat, a ningun espanyol se li ocorreria mai dir que el tango va ser un invent espanyol.
Llavors el mapamundi, es el primer, i es MALLORQUI.
Com este atre que es l'unic en lo mon de moneda, i que està datat en 1450, en Mallorca, naturalment.

Crec oportu, dedicar-li este articul a Mikel Garau, un mallorqui, que lluita per la llibertat de Mallorca i del mallorqui, o Baleà com voste vullga mestre.
Espere de tot cor que tingau sort en la
Defensa sa tevo llengo!

1609-2009 Cronica d'una mort anunciada

He estat ultimament molt lligat per la llectura, frut d'esta lligaça, es que no he aparegut casi per els foros i les festes. Es lo que te ser un poc ermità. Pero es que el tema seu mereixia.
Despres d'uns mesos d'incertitut, hem tornat durant este mes d'agost, a vore brotar els famosos brots verts, que segons els entesos economistes, no som mes que espillismes dins d'un desert economic total. Pero han segut prou per a vore com la gent, llunt de guardar lo poc que li queda, ixca de nou al carrer a gastar lo que segur plorarà este hivern.
I es que la vida se repetix encara que mos parega que no.

Corria l'any 1608, i l'estat espanyol, començava a plantejar l'expulsió morisca. En part basant-se en els altercats de les "Alpurjarras" andaluses, que entre 1567 i 1571 havien segut un trencacaps per al Rei Felip II, revoltes fetes en contestacio al edicte fet per este en 1566 (la Pragmatica) i que llimitava la llibertat religiosa dels moriscs, que arribaren a contar en l'ajuda d'Argelia, i que tingueren entre els seus efectes, la coronació d'un nou rei en Andalusia, Aben Omeya ( descendent del califa de Cordoba) nom adoptat despres de renunciar al seu cristià Fernando de Cordoba. I que costaren molts dines a la corona, dines que eren escassos degut a la pirateria que impedia l'arribada de naus d'America.
Un atre factor, a tindre en conte, era que despres de mes d'un sigle de cristianisacio forçada els moriscs continuaven abraçant l'Islam, aixo si, en secret. I mantenint contactes en el nort d'Africa.
Per estos factors, i en contra del pensar de la majoria dels eclesiastics recomanaven donar mes temps als conversos, inclus des de Roma, s'aconsellava donar temps per a l'assimilacio, foren rebatuts pel seu maxim defensor, l'inquisidor valencià Jaume Bleda, que intentà recomanar al rei sobre esta expulsio, per considerar al moriscs traïdors i hereges. Pero seria l'arzobisp de Valencia en Joan de Ribera, el que donara un pas mes alla, demostrant els contactes entre els moriscs i els pirates berberescs, be pels contactes en ells, o be per festejar les seues incursions. Els moriscs ya no s'amagaven, mostraven les seues vestimentes i els seus ritos davant dels bons cristians.
A este factor, cal afegir l'oferta mes suculenta de l'exposicio feta per Ribera, el repartiment de les terres dels moriscs, i de les seues riquees.
Pero un factor, deixaven en l'aire, si be es cert, que en atres Regnes, els moriscs eren soles un percentage chicotet, i soles ostentaven les faenes d'obra ( la construcció lo que mos costara pagar la bufa ). Factor, que no era precisament igual en lo Regne, d'a on eren els maxims defensors, puix aci, la poblacio morisca, suponia el 33% del total, i eren els moriscs el que treballaven les terres casi per complet.
Este va ser el tema pel qual la majoria de terratinents valencians lluitaren fins l'ultim moment contra dita expulsio. Pero es que el patriarca Joan de Ribera, que ademes era fill de judeus convexos, era molt bon orador, i argumenta que les terres serien repoblades novament per castellans i aragonesos, que volien abandonar la miseria i vindre al parais valencià. Pero la seua promesa anava mes alla, ademes, la monarquia i la noblea valenciana, dictarien les cartes de repoblacio i les condicions de dependencia dels nous agricultors.

Per fi, una volta tots convençuts, el 9 d'abril de 1609, començava en Valencia l'expusio dels moriscs, per considerar que aci estaven mes arreplegats, i era mes facil embarcar-los.
Encara que les amenaces i els favors oferits foren molts per a que repudiaren publicament les seues creencies rebujant a Mahoma, la major part dels moriscs va preferir el desterro que l'humiliacio. En ells se'n anaren els millors agricultors valencians, els que en major delicadea havien cuidat la nostra terra, i els nostres cultius.Passant les seues cases i terres, com hem dit ans a mans dels terratinents i nobles, castigant en la mort als que incendiaren o destruïren estes.
Soles el chiquets, en opinio de l'iglesia el que podien ser convertits, se'ls va permetre quedar, si aixina heu consentien els seus pares, i si tenien acollidors. Pero, ni tan sols en esta nova formula, van conseguir un exit excessiu. La despoblacio va ser casi total.
I el desembarc, no va ser del tot ben rebut pels pobles acollidors, que arribaren inclus a lluitar contra els nous vinguts.
Pero aço no es tot, per que molts dels desterrats, pasaren a engrandir les flotes pirates dels berberiscs, que acosaren durant tot el sigle les costes espanyoles.
Pero ¿ que passà en la repoblació de les terres valencianes?
Despres d'acceptar l'expulsió, la noblea, com ya he dit ans, era la que passava a ser ama de les terres i cases morisques. Redactant estos les cartes de repoblacio. I ficant com a drets del nou senyor, el dret sobre el pas, el dret sobre l'aigua , dret de molguda, dret de distribucio del producte, i part del mateix que quedava per ad ell.
Ademes, els nous repobladors, tenien que acceptar les condicions de l'iglesia,donacions i primes de l'iglesia, i el dret del senyor a controlar i dispondre del trasllat dels seus colons. O siga, unes condicions, que diferien molt poc de les que havien patit els moriscs.
Ni que dir que la repoblacio va ser un autentic fracas, arribant a durar inclus 150 anys .
El resultat, no podria ser mes desfavorable, les terres valencianes, sobre tot les parts altes i interiors, foren abandonades i despoblades. Pero, la desaparicio d'estos cultius, van dur uns atres mals, la perdua de sobrants, i per tant la perdua de comerç en la l'interior de la peninsula, i la falta de comerç en el Mediterraneu. empobrint aixina les ciutats, el Regne, i com no, el total de la nacio espanyola.
Pero no son soles les ciutats, les que empobrixen per falta d'aliments que comerciar, si no que en els camps els senyors, a falta d'ingressos, disminuïxen les terres cultivables, aumentant les tasses i imposts als arrendataris que van quedant. La fam i la desesperacio s'apoderen d'una gent que mai oblidara el abus de superioritat i poder eixercit per la classe nobiliaria alena com sempre del sofriment dels mes humils.

I es que com sempre ha ocorregut en Espanya, no se pot juntar mai un governant que llunt de velar pels interessos ciutadans, lluite pels dels seus consellers, ni deixar el nostre Regne de Valencia en mans d'un patriarca, que soles busca el seu reconeiximent, mentint als ciutadans, i convencent a la burguesia valenciana dels seus desijos macabres que llunt de ajudar al desenroll del nostre Regne, el debiliten i el venen al millor postor.

Aquell que oblida el seu passat està condenat a repetir-lo


Fonts : Crecimiento de la poblacion valenciana. Ed. IVEI.
Bernat Vicent, El río morisco (Valencia: Universidad de Valencia, 2006)

El naiximent del "NOU CATALÀ"

Hem parlat molt sobre la llengua valenciana, i sobre les diferencies d'esta en el català, pero per a comprendre millor el nostre problema, he pensat convenient, desglossar el perque i el cóm es va fer possible la codificacio del català en els principis del sigle passat, un fet, que si me permitiu, va ser merament politic. Un fet que va ser meditat i replantejat per a poder absorbir en un futur totes les llengües llindants i l'historia d'estes.

I ningu per a poder explicar-ho com el seu maxim exponent politic i llingüistic, n'Antoni Rovira i Virgili "...periodiste, politic, activiste, ensagiste,escritor brillant i aprenent a filolec..."(Domenec Guanse)
La ma dreta del politic nacionaliste, falangiste Prat de la Riba, i al mateix temps, el major admirador de l'obra de Pompeu Fabra.
Per a poder documentar-me be, he triat un grapat de llibres, que he tingut que traduir en castellà, per a poder fer-ho despres al valencià. Es lo que te ser valenciaparlant, que quant vols llegir alguna cosa estrangera, si es curt, intentes traduir tu mateix, pero si es llarc, com es este cas, tens que tirar ma de lo que mes encertat creus.
En este cas, he consultat, Siluetes de catalans (Edicions Proa, 1969, Barcelona), Catalunya i Espanya ( Diputacio de Barcelona, 1988), Lectura de Pi i Margall (Diputacio de Barcelona, 1990) i sobre tot Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili ( IEC, 1970).

Ha segut un treball bo, puix he descobert, com d'una mentira es pot arribar a fer una realitat, i com els politics, llunt de donar solucions, solen crear impediments i problemes per tall de que despres la gent els vote en l'ilusio que els tenen que resoldre.

De lo referent a la seua vida, naix en Tarragona en 1882, i mor en el exili en Perpinya en 1949. Es tot, puix anem a vore soles la seua llavor en lo referent a la codificacio del català modern.
Entre 1906 i 1911, un jove periodiste i el seu millor amic,Claudi Ametlla, coincidixen dins del diari en un home misterios, Pompeu Fabra, Claudi heu descriu aixina uns anys despres:
"...Molt jove de la mà del meu gran amic Antoni Rovira i Virgili, vaig ingressar a la redaccií d',el primer d'octubre de 1906. El diari era també joveníssim. Allí vaig conèixer Pompeu Fabra, en alguna de les curtes estades que féu a Barcelona venint de Bilbao ... Fabra, que participava de l'ideari del nostre periòdic - catalaniste integral,esquerranisme temperat- vingué a veure'ns diverses vegades i en una d'aquestes vaig ésser-li presentat. De seguida vàrem ser amics, a desgrat de la diferencia d'edati del mestre que exercí damunt meu com de tots els redactors..."
En 1911, tot el nacionalisme català, demana que Pompeu Fabra, puga establir-se definitivament en Barcelona per aixina poder treballar de ple en la seua obra. El Català. I no tindre que estar constantment viajant des de Bilbao. Pero es este jove periodiste, Rovira i Virgili, el que llança un articul, que fara que la burguesia faça possible la residencia del mestre del IEC. I es que en l'articul, Rovira senyalava que"... ell ha assenyalat nombroses incorreccions i impropietats del català que ara s'escriu, el qual te per mes horrible que el català que ara es parla... Es necessaria es indispensable la creacio a la nostra capital d'una catedra de llengües romaniques comparades, que en Fabra, coneixedor de totes elles (hem d'aclarir que Fabra era quimic), seria l'home indicat per a ocupar. ¿Per que no es crea aquesta catedra? D'ella estant, en Fabra podria ensenyar mes, molt mes, als nostres joves estudiant de filologia i als nostres escriptors i lliterats, que no pas el doctor Vogel i el doctor Schädel des d'Alemanya ( autentics filolecs)..."

Pero, Este articul, li va valdre al jove articuliste per a que poc despres, l'inclogueren dins del grup de treball de Pompeu. Encara que la seua inclusio va ser gradual, deixant temps per a seguir articulant i defenent el canvi i la reforma normalisadora necessitaria en el català.
d'estos temps, podem rescatar alguns articuls, en que mostren com este aprenent, critica l'us de paraules, inclus intenta codificar al seu gust:
"... tením aquí gramáticas catalanas que fa vergonya de mirar-las. Una n'hi ha - la del director de la Escola de Mestres, senyor Bardina- Que está materialment plena de disbarats. En una llista caótica de barbarismes que conté,hi ha, ademés d'errors a dojo, cosas altament grotescas. ¿Saben vostés cóm se'n ha de dir en catalá d'algarabía? Donchs... mercat de Calaf (!) ¿Y de quasi ó casi? Donchs ...leri.leri (!!). El senyor Bardina's mereix leri.leri que li ampliquin la lley de Jurisdiccións. Un'altra notabilitat filológica ( Josep Aladern), que te publicat un diccionari, vol que dels plátans o plátanos se'n digui bladas, y que de la provincia se'n digui provensa. També ha escrit, tot serio, que s'ha de dir semenari en lloch de seminai, perque ve del llatí semen (!). Ademes ha afirmat que brúxola (en castellá brújula) ve de ... bruixa(Jesús, María y Joseph!)..."
Tot un eixemple de soberba provinent d'un aprenent a filolec, que es creu mes cult que el mateix director de l'Escola de Mestres, inclus d'un verdader filolec, pel simple fet de no agradar-li ad ell eixes paraules. Si te fixes Marquesat, trobaras com els accents en el català de principis del sigle passat, careixia d'overtura, i que les I entre paraules sempre es grega. El text es una copia exacta de l'original.

Com ya hem dit, ans de que Rovira publicara el seu famos articul, ell, Atmella i Fabra mantenien una gran amistat. I es per eixa amistat, que en 1909 i dins del concurs de lexicografia conegut com a CADCI, oferia estes paraules en un articul. No les descuideu, mereixen el seu temps:
"... Aquests concursos tenen per objecte... aplegar el léxich ó conjunt de paraulas catalanas que'en un ram especial de l'acivitat humana s'usan á la nostra terra. En aquest sentit, ... fean un gran bé á la llengua catalana y ajudan notablement als filolechs en la seva tasca d'investigació y de métode científichs. Pero hi ha un detall qu'es sobrer, y que nosaltre ens creyém en el dret de censurar públicament. Ens referím á que aquest concurs y la replega de léxich están fets pera l'ús exclusiu del diccionari de la llengua catalana que prepara ja fa alguns anys el vicari general de Mallorca Mossen Alcover. Aió'ns sembla, senzillament, un esclusivisme poch delicat y un positíu prejudici pera la filologia catalana. ¿Per qué'l tresor de molts recullits en els concursos no s'ofereix públicament á tots els qui á Catalunya se dedican á traballs filológics? El diccionari de mossen Alcover, si surt, -hi ha qui creu que no hi arribará- trigará un grapat d'anys á esser publicat... ¿Y es correcte, que mentrestant, mossen Alcover tingui amagadas dintre las butxacas de la seva sotana las ricas llistas de molts que'ls concursos lexicográfichs proporcionan? Fer aixó no es ni correcte, ni convenient, ni patriótich. Es fer obra exclusivista, parcial y avara. Y agafém l qúestió desde aquest punt de vista perque la rahó de las nostra consideracións es evident. Podríam encare parlar d'altras cosas, sobre tot de la ciencia filológica de mossen Alcover, que no es tota or encara que lluheixi molt..."
¿Vos sona? exacte, despres de fer tota la faena mossen Alcover (el diccionari Balear-
català-Valencià(este ultim en ajuda del nostre Pare Fullana, que tambe va ser enganyat)), Rovira i Pompeu accediren a les seues notes, per a poc despres furtar-li els apunts i dirigir a la seua gracia la gramatica catalana.
Pero aixo no es tot, Rovira, arriba mes allà. El seu amic te que ser un eixemple a seguir, te que ser una eminencia:
"... La gran majoria de les faltes de gramàtica que's cometen (com l'emplear els pronoms catalans quin qual en el sentit del castellà cuyo y com l'ús del doncs en comptes de puig o del car) s'evitarien si els nostre escriptors, oradors y periodistes tinguesin el gust de llegir les obres gramaticals de l'eminent Pompeu Fabra..."
Que bonico, un don ningu, arriba a tal punt que des de les pagines del periodic en que treballa, repren als escritors, oradors i periodistes com si d'un filolec en fama es tractara.
Per cert, Marquesat, si te dones conte, ya comencen a apareixer els accents oberts, es pert la Hache despres de Ce final.
I es aixina com per fi en 1911Pompeu accedix al IEC despres de la seua reestructuracio i la inclusio de la seccio de filologia. El seu amic, heu conta aixina:
"... (Fabra) ha tingut que lluitar contra el més terrible y desesperant enemic: l'ignorancia. y s'ha trobat - contrarietat enorme!- ab que'l public catalá, en molts moments, no ha sabut distinguir entre saviesa i l'ignorancia atrevida... Pero avui per fi, En Pompeu ja es membre del institut..."
Es mes, en el seu articul, inclus felicita per la decisio de crear una seccio de filologia a Prat de la Riba. De la que hem de dir que era president mossen Alcover.
I es aixina en este entusiasme com Rovira rep al professor de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao (tot una eminencia en el camp de la filologia)

(Continua...)