Pensat i Fet

Hui ha segut la primera mascletada, i com a tal, hui se pot dir que ya estem en falles. Encara que fora el dumenge quan se va fer oficialment la Cridada. Aixina es que per ad eixos fallers i especialment per a tota Valencia vos presenten el següent articul.

Enguany l'Ajuntament de Valencia ha decidit dedicar sa Falla municipal a homenajar a la revista Fallera per excelencia Pensat i Fet. Fet que d'es de aci aplaudim puix ningu com ella per a poder vore l'historia de nostra festa i d'algunes atres com ella, vista des de els diferents punts socials i politics. Una bona mostra seria que el seu fundador, Vicent Esteve Victoria, fon fusilat pel front Republicà durant la Guerra Civil, per ser conservador (o de dretes). Junt a la llista d'escritors que encara que foren de l'atre "bando" se'ls deixava participar en les pagines de la revista. Revista ademes que tambe eixia per a commemorar les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i la Fira de Juliol.

Pero esta decisio presa per l'Ajuntament de Valencia no ha agradat a molts, que desconeixedors de tota sa historia, soles han pogut accedir ad ella en els ultims anys, despres que el Tito Eli la registrara al seu nom.

Pero... ¿Com passà aço?, ¿Que ha segut esta revista per al mon faller i per a Valencia en especial fins a 1972 (data en que va morir)? i ¿Quina es la direccio que va adoptar la revista des de 1995 (quan va caure en mans d'Eli)? seran les qüestions que intentare respondre en este articul.

En una epoca en que qualsevol s'ajuntava en uns pocs amics per a burlar-se de qui fora (politics, veïns, situacions...) fundant aixina una societat humoristica, en tall de divertir-se i divertir al veïnat fent actuacions. Tres amics, grans amants de Valencia se juntaren per a crear-ne una, pero lo que realment anaven a fer es crear una revista diferent. I aixina, Josep Maria Esteve Victoria, poeta; Francesc Ramil, pintor i dibuixant i Ricart Sanmartin poeta conseguiren contagiar esta idea en els seus amics, fent que a principis de març de 1912, Valencia apareguera coberta de panflets a on ficava aço : Pensat y Fet En la festa de les Falles.

Aço seria el seu naiximent per a que uns pocs dies despres, apareguera pels carrers del Cap i Casal el primer numero de la revista Pensat y Fet en portada de Manuel Sigüenza reproduint en purpurina l'estandart que la revista anava a regalar a la falla mes ingeniosa i els esbossos de es 28 falles que es plantaren aquell any.

Ademes en sa interior mos donava la benvinguda un Al obrir el llibre... que com tota la revista estava escrit completament en Llengua Valenciana, com diria en 1936 Nicolau Primitiu : "Pera a dirigir-se al public valencià amant instintiu de la seua dignitat nacional". I va contar ya des del seu principi en les colaboracions de Maximilià Thous, Santiago Rusiñol, Vicent Burguet, Severino Gustavino Roba, J.J. Senent, Antoni de Codón, Eduart Abarca, Bernat Morales Sanmartín, Eduart López Chavarri, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Maria Bayarri i molts atres que ya eren o passarien a ser destacades personalitats lliteraries valencianes.

Pero com hem dit, Pensat i Fet no soles es publicaria per a les falles, si no per a totes les festes del Cap i casal, estant present en les festes de Sant Vicent, la Coronacio de la Mare de Deu i en la fira de Juliol, i prova d'aixo, va ser el seu numero 6, dedicat als altars de Sant Vicent, a on apareix un representant un milacre en la Real Senyera, fotografiat en l'Altar del Pilar que escenificava aquell mateix any el milacre titulat "La senyera de Valensia"a on ya classificava a la Senyera con a gloriosisima i famosisima. Per no contar en un articul sobre l'historia dels altars i un atre sobre l'historia dels milacres.

Pero no soles este especial de Sant Vicent aniria ple d'historia, puix des del seu primer numero, ya apareix la Cronica documentada de l'historia de la falla, escrit pel mateix Josep Maria Esteve Victoria. Al que li seguirien l'any següent un Orige de les falles escrit per Lluis Cebrian, i l'any següent atre de Josep Martinez Aloy, i aixina fins a casi l'ultim numero, si no en totes, en casi totes les publicacions apareixia un document sobre l'historia, tant en Fira, Falles, Mare de Deu i Milacres de Sant Vicent, com forme corresponia a la publicacio.

I es que els seus membres s'enorgullien de ser i sentir-se valencians, al igual que lliterats que participarien en ells durant els primers anys Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Maria Mustieles, Lleopolt Trénor, Teodor Llorente i Falcó, Martínez Aloy, el Baró d’Alcalalí, Martínez Ferrando, i molts més al igual que els artistes que pintaren les seues portades : Ramil, Pinazo, Josep i Marià Benlliure, Artur Ballester, Dubon, Rigoberto Soler, Barreira, Vercher, Mongrell, Fillol, Canet, Segrelles, Stolz, Tusset i molts atres.

Pero un atre fet, diferenciaria ad esta revista de les demes, un fet que va tindre lloc de forma casual, com contà en son temps Enric Soler i Godes, quan en plena campanya de 1916, Ricart Sanmartin, veent l'esbos de la falla dels carrers Garcia-Padilla, que tractava sobre el trasllat de lloc del Monument al pintor Ribera, fent gala d'eixa facilitat per al vers improvisat, tan valenciana, i que tant s'ha perdut ultimament, va dir:

– I diu Ribera: “¿Qué es esto?

Pa posar atre quiosco

me lleven a mi del puesto.”

(Ho podem vore en el mig a la dreta)

Naixent aixina la costum i diferencia en quant a atres revistes de fer en vers en forma de tercets, l'explicacio de cada falla, baix l'esbos del monument. Costum que es mantindria fins al seu ultim numero de 1972.

Pero no seria l'unic canvi en la revista en 1916, puix tambe en eixe numero aparegue la auca (costum valenciana, que consistix en un full a on apareixen varies caselles dibuixades, representant una historieta; i que es complementa en uns versos escrits baix cada vinyeta que expliquen el seu contingut) canvi que copiarien moltes atres revistes i que com en el cas del tercet, tambe acompanyaria la revist fins a 1972.

No es cert del tot que en 1917, s'entregara l'ultim estandart a la falla en mes ingeni, i en el seu lloc publicaria els itineraris per a poder vore totes les falles. Puix en 1918, apareix com excusa que no s'havia publicat, pero per haver-se estropejat el gravat. I en 1919, ya no se va donar. Pero se va compensar donant en 1920 a l'Alcalde Marques de Sotelo, del titul de Faller Major, un numero el de 1920 que començava en un La Filosofia de les falles de Josep Sanchis Sivera que va ser molt aplaudit eixe any.

Ademes, en 1926, la Comisio de Festes va convocar un Concurs Lliterari en les diverses modalitats de poesia, narracio i conte. A lo que Navarro Cabanes des de les pagines del Pensat i Fet va respondre reconeixent la bona intencio de l'Ajuntament, pero criticant este concurs, puix les falles ya tenien "la seua lliteratura impresa fa setanta anys". Reconeixent que els premis, deurien d'anar dirigits als llibrets (com ho feya des de 1903 Lo Rat Penat), que "per regla general son prou chabacans (els llibrets, no els premis)" . I que este fet provocaria que "a l'auloreta d'aquelles pesetes acudirien els bons poetes valencians, eixos inspirats rimadors qu'enlairen la llengua, pero als qu'els falten sempre vint aguiletes per a completar la peseta". Una llastima que desoint lo escrit en estes pagines per "Jusep" l'ajuntament haja possat en marcha el concurs premiant mes la portada i el volum dels llibrets que com seguix fent Lo Rat Penat el contingut i sobre tot les rimes i satires dels llibrets de falles, lo que està provocant en certa forma, l'arraconament dels nostres millors poetes.

Durant la Guerra Civil, foren molt poques les falles que es plantaren 1936, i en elles les revistes i els llibrets feren un paro, clar. Pero un atre fet marcaria la revista, com ya hem dit ans, puix el fusilament de Josep Esteve per part dels Republicans, deixaria la revista en mans de Ricart i Francesc. Reapareixent puntualment en 1940 en un emotiu homenage a Josep Esteve i ple de texts que otorgaven un evident recolzament al nou regim.

En 1945, passà un fet curios. El censor va exigir als editors que no mes foren escrits en valencià els versos, escrivint en castellà tot lo demes. Ricart Sanmarti, sempre tant ocorrent va tindre la brillant idea de fer tot el numero en vers, burlant d'esta manera la censura, pero fent que l'any següent el censor obligara a que un tant per cent de la publicacio tinguera que apareixer escrita en castellà. Un fet, que va provocar que eixe any, 1946, la revista no eixira. Reapareguent novament en 1947 en part gracies a la mediacio de Lo Rat Penat, i a l'orige majoritariament conservador (de dretes) dels promotors de la revista.

Durant esta segona etapa i fins a 1972, la revista tambe es va rodejar del millors intelectuals d'aquells temps, sense importar el costat en el que estaven, reunint aixina a Xavier Casp, Miquel Adlert, Gayano Lluch, Marti Dominguez, Hernandez Casajuana, Jose Ombuena, Almela i Vives, Manuel Gonzalez Martí, Maximilia Thous Llorens, Nicolau Primitiu, Vicent Vidal Corella, Enric Taulet, Anfós Ramon, Josep Rodrigo Alamar, Lluis Guarner, Beatriu Civera, Lopez Sancho, Lluis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Antoni Igual i Ubeda, Enric Soler, Maximilia Thous Orts, Francesc Ferrer Pastor, Ricart Blasco, Vicent Ventura, MAnuel Sanchis Guarner, i molts mes. Aixina com se van recuperar escrits antics de Constanti Llombart i Esteve Victoria.

Una llastima, que en 1972 i degut a l'introduccio de fotos i esbossos a color, debilitaren la qualitat dels articuls. i està va ser la rao que propicia la decisio de Ricart Sanmartin de cesar la publicacio de la revista. Puix la qualitat estilistica dels seus texts i els clasics esbosos en blanc i negre ya no podien competir en en els dissenys a tot color. Com tampocla seua chicoteta editorial en les noves i grans editorials que acabaven d'apareixer.

He pogut llegir moltes voltes, citat pel pancatalanisme que "El Pensat i Fet fue ante todo un simbolo de la convivencia de señas de identidad valencianas sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural" (Carta del Editor. Pensat i Fet. nova edicio. 1995) A lo que afig per a demostrar-ho que va ser redactat en les normes del 32 des de els anys 40. A lo que yo afigc que si be aixo pareix en 1940, no pareix lo mateix en 1943 a on encara se pot comprovar el mars en el titul de la portada. Puix, encara que si es cert, que a partir de la seua reaparicio del 1947 apareix un considerable aument dels escrits en normativa Fabriana o catalana, els defensors de les normes de consens del 14 i de les rectificades per Fullana, encara que firmaren les bases del 32, seguiren gastant en les seues publicacions, inlcus en el Pensat i fet les normes valencianes (que hui se coneixerien com les del Puix), rebujant les catalanes postFabrines. N'hi haguent entre ells gent de la talla de Andrés Piles Ibars, Eduardo López Cahavarri, Ferrando Martínez, Gayano Lluch, Maximilià Thous, Teodoro Llorente Falcó, Andreu Ivars Cardona i més tart Almela i Vives, Nicolau Primitiu, Igual Ubeda, etc.

De totes formes, com be afirmava Miquel Adlert en el seu En defensa de la Lengua Valencana, "molts foren els que escrigueren en estes normes creent-les valencianes, per que en ningun moment desconfiarem de Carles Salvador ni de ningun dels que en elles mos ensenyaren", per lo que este no deu de ser un fet tant clar de la catalanitat de la revista, ni de la catalanitat de cap entitat.

Ademes, en esta Carta del editor, apareixen destacats certs articuls, com son l'editorial de 1940 "En aquest renaixer d'Espanya..."( que per cert comença dient que " del Nort vingueren, en la creu de Sant Jordi al pit, les hosts victorioses de Jaume I i el nort, tambe, vingueren en la creu de Sant Jaume les hosts victorioses de Franco" aixina es que si voleu o agarreu) , " Primaveral" de Carles Salvador en 1954, "Les dues maneres de sentir-se valencià" per Ismael Roselló en 1960, "La llengua Valenciana" de Nicolau Primitiu en 1963, "Valencia i no llevant" de Josep Rosell en 1967, "Defensa de la llengua" d'Antoni Igual Ubeda en 1969, "Unitat: el foc patri del Reine de Valencia" de Ricart Sanmartin en 1970, "Pos si és una desgracia" poesia escrita per Ramon Andres Cabrelles en 1971. Totes elles, manco el primer que comparava a Franco en Jaume i per lliurar-nos de "l'enemic"(aço està de moda hui), i subralle este renglo tractaven i criticaven la prepotencia del castellà en front del valencià, ninguna tractava d'esta suposta unitat, es mes, en ninguna se nomena al català per a res. Bueno, per a ser realment fidel a la realitat, en 1970, Igual Ubeda en "Defensa de la llengua" parla de les dos llengües, distinguint de passada el valencià del català.

Com sempre el nou editor, el senyor Hernandez fa un joc de paraules interessat (sin por ello negar la idea de la unidad lingüística y cultural ). Clar que no, pero tampoc la- afirma, es mes, en el cas d'analisar correctament els seus texts, mos trobariem en que el mateix Ubeda desmentix l'afirmacio d'Hernandez.

Pero com se que aixina i tot molts no tindran encara del tot clar aço, podem llegir en Historia de las Fallas, editat per Levante EMV en 1990 "La temática de estas revistas (revistes falleres) era eminentemente fallera, y secundariamente valencianistas, si exceptuamos la famosa Pensat i Fet(que era mes valencianista inclus, que fallera)".

I si encara no queda clar, dir que Eliseu Climent intentà per tots els mijos comprar els drets de la revista, sobre tots als fills de Santmartin, que se negaren en tot moment a vendre-li'ls per sa condicio pancatalanista. Mai per motius economics, puix ells mai gastaren la marca, si no per motius ideologics i sentimentals, no volien vore el treball de son pare reduït a una simple alabança de la llengua catalana, puix no era aixina.

Pero... circunstancies de la vida, i per desgracia per als fills i sobre tot per a Valencia, els drets de la marca caducaren en 1995, i un despiste d'estos, va ser aprofitat per Eliseu Climent per a fer-se en ells.

Es curios, que haja segut Eliseu i el seu grup, els que en els anys 60 i 70 criticaven les falles i nomenaven coents als fallers es convertien en els amos de la revista mes significativa de les falles.

I aixina ve ser com el dia de sa Nova presentacio, acodiren ad ella soles 23 dels mils de fallers tenint com a testic a Carme Benitez Perez, fallera de la Merce, que va tindre que eixir segons ella mateix: "per que no faltaren les velles cançonetes antifalleres i antivalencianes que estos mateix feren famoses en els anys 60 i 70".

I es que el Mon faller i sobre tot el valencianisme mai podra perdonar ad estos traïdors que han fet i continuen fent lo que siga per vendre el nostre Regne i guanyar en aixo un bon grapat de billets.

Pero lo mes curios son els tituls i els temes que la nova revista oferix, borrant per complet els esbossos de les falles i dedicant este espai per a atres temes.

Aixina per eixemple en l'any 2.000 per eixemple tenim un "Salvem les falles" una critica ad este mon i als seus participants, pero sobre tot a les polemiques que genera esta activitat. Per no contar en un "Salvem el Cavanyal" a on resulten precisament els bons, els mateixos que no volien per ningun motiu fer res anys arrere per sanejar el barri i els seus carrers.

En 2002, trau una critica tan valenciana com criticar el pacte fet en el mon faller en que enguany no se puguen pegar foc a les Torres Bessones.

En l'any 2005 tenim que La revista "Pensat i Fet" aborda la relació entre Falles i escola i "La Traca" ironitza sobre l'AVL i l'America's Cup en l'articul sobre "Escola i Falles"es fa un homenage ""fins i tot en aquelles escoles d''avantguarda, dirigides per mestres com Carles Salvador, que es resistien a unir-se a la celebració a causa de les seues connotacions polítiques i encotillades" tot un clamor pro falles, clar que si, ademes, de criticar l'America's Cup, tenen una plana final del suplement Traca per a dedicar-lo de ple a alabar el recent aprovat "dictamen sobre l''entitat del valencià aprovat per l''AVL i al procés de reforma estatutària".

En 2006 la revista critica "la"polèmica" ocorreguda el 1976 quan la revista catalana "Ajoblanco" va preparar un especial dedicat a la festa fallera la portada de la qual combinava imatges del món de la festa amb la cara de Karl Marx" recolzant a la revista i arribant inclus a tractar de atrassats als valencians.

Com a nota especial, dels 20.000 eixemplars de 2005 se passen a imprimir este any soles 15.000.

En 2008 el titular de la traca parla per si soles "Volem te ve tles. Pekín 2008" criticant les amenaces de tallar TeVEn0'3 per part del govern de Camps.

En fi, en 2009, va desapareixer del mercat, alegant crisis financiera internacional, tot un fracas del pancatalanisme que encara no s'ha donat conte que aci en Valencia les falles no volen mes intromissions vingudes del Nort.
El titular d'enguany suponc que tots el coneixem, per que suponc tambe que com atres ya el tindrien preparat des de fa un temps. Per que en quant a manipulacio...
Recorde fa uns anys quan a l'edifici principal de la darsena del Port de Valencia li ficaren Veles e Vents en reconeiximent de la poesia del gran entre els grans Ausias March, puix el Levante fent-se reso de la noticia, va felicitar al cantautor pancatalaniste Raimon, per que havien decidit ficar-li el nom d'una canço seua a l'edifici, a lo que Raimon en una entrevista, prou roïn per cert, va dir que ell sabia que al final Valencia reconeixeria sa llavor. I la reconeixem Raimon, la reconeixem. Pero preferim callar hui.

Espere que ara no passe i que la gent sapia reconeixer la llavor duta a terme per molts grans amants de Valencia. Com tambe espere que algun dia Eliseu deixe la marca o inclus la AELLVA, intente comprar una molt pareguda com L'Autentic Pensat i Fet i continue en eixa llavor que soles els seus membres saben fer, per que ells son realment els hereus de la satira, la poesia i la valencianitat reflectida en el Pensat i Fet antic i nostre.

Vullc donar gracies a Nacio i a Ricart per deixar-me els Pensat i Fet antics, la veritat son una joya i els he tractat com si foren fills delicats meus. Moltes gracies.

Fonts:
Historia de las fallas. Levante EMV. Alzira.1990.

De Nación Valenciana. Carles Recio. Valencia 1999.

Pensat i Fet. Edicions 1912-1972.

Pensat i Fet. Edicions 2000-2005

Els provençals

Es de sobra conegut, i tampoc vullc entrar-me'n mes en el tema, que representa la paraula provençal en si. Pero uns fets que nos mostra l'historia acreixen en mi eixes preguntes que tantes voltes mos perseguixen durant les nits d'ensomi i durant els dies de soletat. ¿Per que les coses son tan dificil si realment tots podriem tindre els mateixos drets i aixo no donaria lloc a cap guerra, si no tot lo contrari?

Diu l'historia, que moltes voltes es molt tossuda i vol eixir a la llum, que cap al 989 molt prop de Barcelona se fundà un poble que s'anomenà Provençals. Cert que es molts historiadors ha volgut, sense massa exit, argumentar que eixe nom be donat pel llati migeval agri provintiales (camps habitats i cultivats des de l'epoca romana). i tot per a debatre l'atra teoria que ha resultat fins i tot reconeguda pels mes prestigiosos historiados catalans de que provindria d'un assentament fet per provençals que segurament ajudarien durant la reconquista de Barcelona en el 801.

Este assentament, quedaria inclus fortificat per un oppidum en el 895 creant el nucleu de poblacio al voltant de l'iglesia de Sant Marti, de la qual se desconeix realment la data de creacio.

¿Curios? Puix si, es curios que durant els assentaments de Valencia no n'hi haja cap nucleu que se nomene Cathalans, ni Barcelonins (per ser este realment el nom del Comtat mes important), ... Pero precisament en Barcelona si que passa. En fi coses del desti.

Pero realment el fet pel que volem remarcar este lloc no es realment per a ensenyar part de la toponomia Barcelonina, si no que van per atra part els tirs.

En el 1890, en Paris ix a la llum el treball d'un filolec alemà, discipul de l'archiconegut llingüiste Federick Diez, Wilhem Meyer-Lübke que du per titul Grammaire des Langues Romanes i que en la pagina 13 explica: En l'Est la transicio s'opera poc a poc en el catala en el Rosello: Esta ultima parla (parlen), que no es mes que un dialecte del Provençal.

Definicio que pareix que no agradà realment a ningun dels amics de Prat, que veent que no podien lluitar contra ell, el convidaren a Barcelona per a que entenguera els seus criteris i sobre tot per a que formara part de les conferencies i fora inclus juge dels jocs florals. Realment no vaig a dir que fora la millor forma de conseguir-ho, pero el treball de convenciment dut a terme pels membres de la mancomunitat, dona frut uns anys mes tart (1929) quan el mateix Wilhem escriu El Catala. La seua situacio enfront l'Espanyol i el Provençal.Tot pareixia aclarit, pero no fon aixina, puix no pareixia que el mon llingüistic volguera realment acceptar estos aspectes, i vent que Wilhem ya entrat en anys preferia retirar-se a Alemanya per a descansar, en 1934 decidiren crear un manifest que publicarien en la Veu de Catalunya en que declaraven l'independencia del catala respecte al Provençal, i que fon firmat el 30 d'Abril per Pompeu Fabra, Ramon D'Alos-Moner, Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas, Josep Maria Capdevila, Josep Maria de Casacuberta, Pere Corominas, Joan Corominas,Francesc Martorell, Jaume Massó-Torents, Manuel de Montoliu, Lluis Nicolau d'Oliver, Marçal Olivar, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió, i Pau Vila. Un total de 16 prestigiosos homens de la Barcelona d'aquells temps, format per 9 filolecs o homens de lletres i atres 7 perso nes de diferents professions (advocats, politics, periodistes, editors, arqueolecs, fisics...), que davant l'imminent desprestigiacio del catala front el provençal, s'uniren per a redactar un manifest integrament politic en que intentaven renunciar a la pertenencia del catala i del seu territori dins del provençal.Pero per a fer-ho, no soles parla de Catalunya, si no que englova a tots els territoris de l'antiga Corona d'Arago, pero per a ocultar eixe ansia expasionista, el manifest recalca certs termes que deurien de ser estudiats en deteniment, termes que minuciosament ficats nos confundixen i fan que pergam el Nort entre paraula i paraula, puix moltes voltes no tenen res que vores, si no que intenten ocultar realment les conclusions. Aixina tenim per eixemple que "No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble." lo que formularia realment una acollida per part de tots els citats, pero que si seguim llegint trobem per eixemple que "Unitat no vol dir pas submissió d’uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra" aixina que d'esta forma, i llegint el text, tots podem entendre que estem parlant d'un model igualitari que mos beneficiaria a tots, tant en l'assunt cultural com el territorial, pero clar, ¿que mos amaga eixe panflet? Puix anem a vore, per que resulta que estos politics barcelonins no diuen que no es convenient decantar-mos per la corrent Occitanista, que com ya definia Josep Alardem a p rincipis del sigle passat, es la suma d'unes regions que formen una nacionalitat (Occitania o Països Occitans), pero tampoc volen que se decante ningu cap al sentiment comu d'Occitania que era per aquells temps i en alguns anteriors, el que defenia la majoria (entre ells molts valencians com Teodoro Llorente Pare) de un conglomerat de llengües independents en un tronc comu "Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc." . Clar quina barbaritat, aixo seria opressio, ¿no? lliberalisar les llengües com havia passat fins ara no seria convenient per ad ells. Per que "l’occitanisme, concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina " collons, quina opressio. Ara que pense, ¿estos no dien al principi que Unitat no vol dir sumissio? i que no existix cap peril ni cap pretensio d'absorcio d'una regio per les atres.

Pero anem a seguir a vore per que diuen esta gent que no pot ser aixo.

""Avui la lingüística afirma que el català i la llengua d’oc –coneguda per tots els romanistes amb el nom de provençal– són dues llengües diferents, constitueixen dos grups lingüístics a part, malgrat les semblances de diversa índole que hom hi pugui trobar, les quals no són més grans que les que hi ha entre el castellà i el portuguès. Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il∙lustrat, però això no vol dir pas identitat de llengua. A ningú no se li acudirà de dir que el català i l’italià formen part d’una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià, llengua fàcil si hom la compara amb algun dels parlars occitans, com l’auvernès o el gascó, només comprensibles al qui s’ha dedicat especialment a llur estudi." Vos he copiat tot el paragraf, per que me pareix de tanta importancia i de tanta transcendencia que volia que el vegere per a poder comentar-lo. O siga, que segons la llingüistica (no se quina, pero no posa mundial com sempre posen ells), el catala i l'Occità o provençal, son dos llengües diferents i constituïxen dos grans grups lingüistics diferents (¿Algu recorda el congres de romaniques de Mallorca de 1980?), pero aixo no es tot, les semblances entre elles que se puguen trobar, no son mes gran que entre el castellà i el portugues (¿Vos sonen estes afirmacions?). Pero aixo no es tot, A ningu se li ocurrirà dir que el catala i l'italià son la mateixa llengua pel fet de el public catala puga seguir en "relativa facilitat" una representacio teatral en italià.(Clar aixo son explicacions cientifiques, com be diu dalt, molt cientifiques). Pero la millor de totes estes raons, per que encara n'hi ha una atra que passare a expondre en seguida, es que l'italià per ad ells es una llangua facil de entendre per als catalans si ho comparem en els dialectes de l'occità (com l'auvernes o el gasco) que no poden ser compresos si no s'han estudiat ans. Recorde encara als acatalanats valencinas que despres destudiar catala solien demanar per favor que parlaren mes espayet als conferenciants barcelonins que venien a fer-los les conferencies, i encara hui en dia, no mes per escrit, me posse a mi mateix en eixe sa c, que no comprenc moltes voltes als parlants catalans, ni ad eixos acatalanats d'aci que volen parlar com ells, inclus moltes voltes, no entenc realment que diuen en Canal 9, i ya te dic quan veig molts videos de la TV3. Pero sobre tot com a nota curiosa es que en Barcelona no entenen al Mallorquins, incluis yo quan parle en ells ho tinc que fer en castellà, per a poder entendre'ls, inclus despres d'haver estudiat en el sistema acatalanat impartit per les nostres escoles i universitats. I no te dic res lo que passa si ya anem a preguntar a la gent que no ho ha estudiat com podrien ser els nostres majors, inclus despres d'haver seguit durant totes les temporades l'Alqueria.

Pero clar aixo es una rao per a dir que el catala no pertany a l'Occità, pero no per a dir que el valencià no pertany al catala. i aixo es que no pretenen sumir a ningu.
Pero anem a l'ultim paragraf, que es realment el que presenta "Per a la comparació de dues llengües hem
de tenir especialment en compte l’època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir‐se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d’ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal∙litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals por servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer)." O siga, per a poder comparar les dos llengües s'han d'estudiar en l'actualitat (1934) no el l'antic com va pretendre fer Pompeu i atres tants aci en Valencia, i com a base de lo que diu mostra a Jacint Verdaguer (al que no pot incluir Pompeu mai dins del seu grup d'autors eixemplars per que gasta una ortografia totalment oposta a les del IEC i mes acostada al poble catala, per ser anterior ad elles, pero que finalment traduïx), i a Frederic Mistral,

que escriu un occità afrancesat (mistralenca) pero que curiosament i gracies a Joseph Roumanille funden félibrige per a promoure la llengua occitana a on acollen a molts escritors catalans expulsats per Isabel II cap al 1860.O siga, que eixos catalans acollits per l'Occitanisme no confirmen com volen fer-nos creure aci per mig dels valencians acollits pel catalanisme en l'exili, ni tan sols que el mateix Frederic participara i anara ales conferencies dels catalans de la renaixença. Clar no es lo mateix supondre que supongueren.
 
Pero ara anem al moment culminant d'esta obra resulta que segons este tractat, se deu "prescindir de la poesia trobadoresca catalana, que empra exclusivament el provençal i de molts poetes catalans dels segles XIV i XV, i àdhuc alguns textos en prosa que contenen abundosos provençalismes, fet compa rable a la influència lingüística castellana damunt els nostres escriptors de la decadència." O siga que n'hi ha que eliminar tots els texts catalans antics (Les Homilies incloses que no foren ni tan sols escrites en Catalunya) per que tenen molts provincialismes. Donant per atra part rao a les parules escrites per Martí de Riquer en (“Historia de la Literatura Catalana”.1964) . Pero aixo no es tot, si atenem la realitat catalana, i mos fixem en l'historia que ells diuen ser de la lliteratura catalana, es Ramon Llull en Mallorca el primer que trenca en esta orientacio provençal, i que resulta que no es català, si no Mallorqui, per lo que tindriem un atre prejui, puix en Mallorca deixarien el provençal per a abraçar la llengua del poble pla, el Mallorqui. De igual forma passaria en Valencia en Arnau de Vilanova i atres tants que abandonarien el provençal, per a escriure com be fan saber en Llengua Valenciana. Seent aixina, que ya des d'eixe moment, tant mallorquins com valencians, com els catalans en el seu moment deixarien el provençal, per a abraçar cada u la llengua del seu poble, Mallorqui, Valencià i catala respectivament.
En fi i veent com ho varen fer des de Barcelona 16 homens, en Valencia en 1914 ya ho havien fet en la Llonja tots els escritors i lletrats valencians, arreplegant inclus unes mil quartilles d'inscripcions i propostes.
Seent aço ratificat per totes la majoria d'associacions, escritors, editorials,filolecs i politics valencians el 5 de març de 1981 en el Monasteri del Puig.
I com hem dit abans ratificat per la romanistica en Mallorca en 1980.
No obstant aixo, encara pareix que molts seguixen negant-ho, desprestigiant a totes les autoritats valencianes i estrangeres que ho han afirmat.I lo curios es que molts d'ells no son ni han estudiat en lo Regne de Valencia.
Com a nota vos deixe unes paraules arreplegades en Las Provincias en 1997 de F. Juanto , Filólogo de la Univ.Sorbona(Paris) : “No vaya el lector a creerse que la ortografia que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” –uso la terminologia imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907- fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” ........ acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardio y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traido de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos fillológicos, lexicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca) , juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear...” )".

Per ultim com a senya curiosa, i realment per lo que havia començat este articul, tenim que en este moment en 1934, uns anys ans de que ho publicara el copìa-pega de Fuster, tenim en este manifest una frase i un text que es com la matricula del pancatalanisme "I no cal dir que la nació que ens governa des de fora, ha procurat –i procura encara–, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans." una frase i un terme (Països Catalans) no soles no l'inventà Fuster, si no que es molt mes vell encara que este manifest, i que curiosament naixque en 1886 quan Narcis Roca i Farreras des de la revista L'Arch de Sant Marti escrita en Sant Marti dels Provençals, cridava a l'unio del catala i el provençal quan fa referencia a la "simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals" I es que es curios, pero inclus el mateix Pompeu en 1936, soles dos anys despres de la publicacio d'este manifest pronuncia el seu ya mes que conegut discurs en la revista d'Oc on deya que "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vous pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe adéquate, si vous faites une bonne sélection de formes et de constructions, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retrouvée". Que traduït al valencià vindria a dir "Yo tinc l'esperança , de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada, si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se convertira, ara aci, en una variant mes de la gran Llengua Occitana retrobada". ¿Com quedem? ¿Son blaques o negres? ¿O lo que pretenia el pancatalanisme era absorbir tambe l'Occità?
Com a resenya i regal per als que heu aguantat tot l'articul, vos deixe un trosset de com s'escrivia en la revista l'Arch de Sant Marti el 4 d'agost de 1887, pàgina 564.
A la secció "Nóvas":"Es horrorosa la miseria que experimentan los obrers de Manresa. Innumerables fábricas han tancat per complet sas portas deixant sens recursos á moltas familias: [...]; á Navarcles hi ha fábricas paralisadas y altras que esperan lo moment de tancar."

¿Sorpresos? Puix no se de que, sempre s'ha dit que el catala no es mes que el castellà afrancesat, i pensar que han volgut afegir-mos a mosatros en el seu conjunt llingüistic... Menuda coentor.
I damunt sabent que inclus els seus juges opinen lo contrari. Anulacio d'una denuncia a una valenciana per estar escrita en catala.

He tingut un somi

Si aixina es, he tingut un somi, per lo que m'he decidit a fer el següent articul. Ya se que no pareix una resolucio prou raonable i que tampoc siga excusa per a fer-ho, pero es que m'abellia.

Actualment els mestres s'enfaden quan veuen perillar el seu jornal, pero no manco ho fan quan los parlen de les formules que molts han gastat per a ser els primers conductors de les idees i de les politiques, puix pense realment que si alguna cosa deu fer un mestre es intentar ensenyar i educar als seus alumnes des de la neutralitat i des de la mes absoluta indiferencia.

Molts son els eixemples ya coneguts en que han segut els mestres els encarregats de fer circular certes idees i certes manipulacions (majoritariament politiques, encara que tambe religioses) per mig de l'ensenyança. Prova d'elles podrien ser per eixemple, els mestres sovietics durant l'ocupacio Polaca, els mestres nazis en l'Austria ocupada, els mestres Espanyols durant la dictadura, i mes recentment els mestres catalans, balears i valencians sobre tot els d'alguns centres i universitats que tergiversant l'historia han atribuit ad alguna part d'Espanya coses que no li son propies i sobre tot han negat i no han sabut resoldre el conflicte lingüistic, puix han pujat al carro del cavall guanyador, sense saber que podria ser que este tinguera fluixa la parellà.

La veritat, soc conscient que molts mestres ho han fet sense voler i damunt han segut primer adoctrinats ans d'adoctrinadors, pero seguixc pensant que si hagueren tingut eixe minim de neutralitat hui serien un sector volgut i sobre tot protegit pel poble, en conte de ser un sector que ha perdut en els ultims temps, ademes de la credibilitat (cosa que es fins i tot impensable), l'obediencia propia. Puix si els pares dubten dels mestres, no oferixen als fills eixe sentiment de respecte cap ad ells que nos oferiren els nostres pares a mosatros.

Recorde en enyorança (no per que ho haja vixcut) que no fa tants anys, els alumnes solien acodir a l'escola en alguna pesa de fruta o algun mostachó per al mestre o la mestra, i sobre tot recorde tambe eixe refra popular que diu "passar mes fam que un mestre d'escola", i reconec que en eixos moments els mestres deurien passar-ne, pero treballaven per que volien ensenyar als chiquets, no per que aixina podien expulsar de dins del seu si, eixe auto odi que han demostrat molts mestres aprofitant la situacio i sobre tot el lloc privilegiat, contaminant en proclames politiques i mentires una educacio que si be, uns demanen que deu ser laica, yo li afegiria neutral i objetiva.

Claudia Koonz en el seu llibre La Conciencia Nazi, mes concretament en el capitul titulat La evástica en el corazón de los jóvenes, en la pagina 167 recull un fet que tambe podria donar-se aci "Aunque los maestros se habian inscrito en masa a la Liga Nacionalsocialista de Maestros en 1932-1933, éstos mostraron una indudable falta de interés cuando el Partido Nazi abrió sus listas a nuevos afiliados en 1937. A medida que se aproximaba el final de la década, la economía se iba recuperando, y el exceso de maestros de principios de los años 30 dio lugar a una grave escasez de personal docente. Los jóvenes y "recien horneados" productos de los programas educativos nazis iniciaban sus estudios universitarios, pero en las escuelas de magisterio se matriculaban cada vez menos alumnos. El historiador Michael Kater afirmaba que los maestros pasaron a ser "uno de los gremios más desencantados de Alemania" a partir de la segunda mitad de los años 30" ¿Indignats? igual si, ¿no creeu? Espere que la falta de rigor i l'adoctrinament no haja creat futurs nazis.

Pero eixos mestres no son els unics que han pres la seua professio com a cosa personal, certs filolecs, llunt de dedicar-se de ple a l'estudi dels parlars i de fer els seus plantajaments cientifics com a ciencia que es la filologia, han gastat tambe eixe privilegi que los hem donat per a decidir sobre el parlar del poble. I lo pijor de tot es que tenint en ma tots els documents i totes les ferramentes propies per a treballar en neutralitat i equitat, han decaigut cap al soberanisme i han rebujat inclus el seguir les seues investigacions pel seu conte, sucumvint de nou en les regles del joc que des de certs sectors politics s'han marcat. ¿Com poden estar tan segurs de que ho diu tota la filologia, si realment els que ho diuen en totes les convencions son els mateixos que neguen i censuren l'atra posicio? O lo millor de tot, si soles per a decidir si dos llengües son la mateixa, o no, se basen en que els seus parlant s'entenen ¿Per a que han estudiat tants anys? Clar, ara meu explique, per aixo molts dells han decidit dedicar-se a la politica (Carod Rovira), al mon rosa i triple X (Maria LaPiedra), a la musica (Sabina)...

¿I els sociolecs?... ai els sociolecs... durant molts han han estudiat el nostre comportament, pero ademes, han intentat fer-mos millor la vida, sabent realment quins prejuïns tenim i quines carencies, es mes facil convatir-les. Fins que arribaren els politics i els varen hipnotisar. Clar, en diners torrons, ara ya no son realment sociolecs, ara son assessors. Fan tesis i estudien els nostres comportaments i les nostres necessitats per a poder oferir-li als politics una atra base a on recolzar les seues falses promeses, ajuden a que estos mos manipulen de forma mes eficaç... ¡A on anem a parar!

Sobre els economistes, crec que no dec parlar, ya sabem tots lo que mos han fet, ¿per a que mes?

Lo mateix podriem dir dels quimics (alguns s'han fet passar per filolecs menuda esperiencia, i damunt los han fet cas), atres se dedicaren a provar els efectes de les seues creacions en estacions de metro (Nova York) i en les diverses guerres. Pero aixo ho sabem tots, ¿no?

Pero existix un grup de cientifics que me te preocupat, de veres, son els geolecs. Recorde de chicotet que m'ensenyaren a fer un volca en tomata, vinagre i bicarbonat, jajajja tot mesclat en una botella que ficavem enterrada en un momto de terra.

¿I si estes persones, admirades i respectades per mi com totes les demes, decidiren un dia fer lo mateix que els seus homonims filolecs, sociolecs, quimics o mestres? ¿que passaria?

No es que negue que aço podria pareixer un poc comic o simplement ciencia ficcio, pero estem ultimament envolts d'una serie d'acontenyiments que fan sospitar. Volcans en erupcio, terremots, i demes catrastrofes.

Yo sempre he pensat i reconec que he gastat en atres tantes ocasions que si els geolecs feren igual que els filolecs i en conte d'estudiar els volcans o els terremots els provocaren aço seria un caos, per aixo recomanava als filolecs que siguen justs, neutrals i que no vullguen ser ells els que dicten les regles del parlar, si no que se dediquen a l'estudi de la parla, que es per lo que son amants d'ella.

En fi, hui he tingut un somi... i m'he despertat del susto.

En lo bonico que seria si els que mes han estudiat gastaren els seus estudis per a fer-nos millor i mes facil la vida. Pero senyors, la pela es la pela.

P.D.: El passat dissabte 21 de Giner va tindre lloc en Valencia una movilisacio en contra dels retalls en l'educacio. Els convocants no s'ho podien creure, la gent eixia de tots els carrers i en conte de quedar-se quets per a vore'ls se'ls unien, chillaven al seu costat. Tant va ser l'exit que ells mateix confesaven que no els eixien els contes. La veritat, el fer-se eco en les rets socials, va ser un factor clau, pero el fet que molts de mosatros seguim lluitant per l'educacio dels nostres fills tambe, no ho oblideu.

Pero clar, aixo no ho heu volgut vore. Puix dins d'eixos grups, n'hi havia gent de dretes, d'esquerres, de centre,valencians valencianistes (nacionalistes i regionalistes) tots sense banderes ni insignies, soles com a ciutadans, valencians pancatalanistes (moderats i exasperats) tots ells baix grans pancartes politiques, espanyolistes (en tots els seus graus) que tampoc duyen distincions, com a molt pancartes escrites en espanyol,...

¿Ara ho teniu clar?, quan vos donaven subvencions era per a que fereu de gossos falderets, ara que no vos les donen, vos neguen fins al pa. Pero ans i ara, heu tingut el recolzament de molts pares, que encara que no ho han volgut fer public, estaven molt preocupats per que no ensenyaveu al seus fills realment lo que devieu, per que els adoctrinaveu, pero sobre tot per que los seguieu negant una llengua que es nostra, i que vosatros heu volgut ensenyar que no existia, si no era absorbida pel catala.

Ara teniu la clau per a crear noves generacions lluires... no les vengau a la banca catalana i els pares vos seguirem recolzant.

Per a Iris II (reconquista)

Primer que res, crec que li dec una disculpa a Iris, puix a part de gastar el seu nom, he començat un articul i he tingut que fer-ne un atre per a  poder explicar-li realment els fets de la reconquista, pero crec que una volta llegit l'anterior articul, podrà afrontar este d'una forma mes documentada, tenint ya una idea de com s'erigia realment la Valencia prejaumina encara que no li he contat que en eixos temps, se crearen els ravals de Russafa a on se va construir la residencia i jardins d'Abd Alla Al-Balansy fill d'Abderraman I en el sigle IX, o els Jardins del Real (i se supon tambe residencia) que va començar a construir el rei Abd al-Aziz en el sigle XI, mostra inequivoca de l'importancia i la riquea de Valencia.

Pero anem per a on mos haviem quedat.
Els grans terratinents valencians nomenen governador de Valencia a Zayan ben Mardanis, descendent del rei Llop, qui demana l'independencia de Valencia de Tunez, pero Zeyt, actual governador de Valencia es nega, tornant a rendir pleitesia a Tunez, la disputa es converteria en confrontacio belica, i Zeyt acabaria fugint a Segorb.
Poc despres,Zeyt, que ya havia firmat treues en Feran III de Castella i en Jaume I durant el seu govern,se desplaça a Calatayut a on el 20 d'Abril de 1229 firmarà un document pel qual se convertix en vassall de Jaume I demanant-li al rei l'expulsio de l'usurpador, prometent-li ademes, la quarta part de les rendes dels seus territoris. Com a proba de fidelitat i d'acort, Jaume I enviarà a Blasco d'Alagó per a que servixca i protegixca al nou vassall, encara que alguns historiadors mencionen que possiblement Blasco acodira a Zeyt refugiat d'un possible desterro.
Precisament este Blasco, seria una pesa clau en la Conquista, ya que degut a les seues continues exploracions pel Regne desvelava a Jaume I que el Regne musulma de Balansyia no era tan inexpugnable com se pretenia.
Pero un atre fet deuria marcar esta empresa, per un disputa, Jaume I empresonaria al Bisbe de Saragossa i el mateix papa Gregori IX (que tambe escombregaria a l'emperador Felip II) l'escombregà. Tenint el rei que demanar perdo al papa durant una enfermetat, este li'l va concedir, pero demanant-li a canvi la llibertat del bisbe i la conquista del Regne moro de Valencia.
¿Per que el mateix Papa volia reconquistar Valencia? Puix segons el propi Ubieto, podria tindre que vore en que en 1230 el gobernador de Valencia degollà a dos franciscans italians d'Umbria (Sant Joan de Perusa i Sant Pere Saxoferrato) que havien acodit al Regne de Valencia a evangelisar. Anulant en este gest l'acort que el seu antepassat el Rei Llop ya tindria en la Santa sede i impedint l'arribada de nous evangelisadors.

I aixina en 1231, en Alcanyis Jaume I se reuniria precisament en Blasco d'Alagó, i el el Mestre de l'Orde de l'Hospital l'occità Hugo de Fullalquer per a mampendre la Conquista de Valencia. D'esta reunio eixirien per boca de Blasco estes paraules "Que yo senyor he estat en la ciutat de Valencia be dos anys, o pus, quan vos me gitats de vostra terra. E no hi ha huy tant delitos llogar como es la ciutat de Valencia e tot aquell Regne: e te be set jornadas de terra de lloch".
I es precisament el mateix Blasco d'Alagó el que en 1232 començaria la mateixa Conquista, atacant i conquistant Morella.

Poc despres, el bisbe de Tortosa, reclamaria les possessions que li pertanyien a la seua diocesis (els dos costats de l'Ebre fins a Peniscola), i reforçats el aragonesos pels seguidors de Zeyt i pels templaris i hospitalaris que dirigits estos ultims pel mateix Hugo de Fullalquer començaren per conquistar Rossell en 1233.(fet que desbancaria la marca que seguix hui en dia pendent al nort del nostre Regne en este mapa de la Wiki).
Arribats aci, hem de dir, que Tortosa va ser conquistada en 1093 per aragonesos i genovesos, seent majoritariament la part aragonesa (3/4) repoblada básicament per l'Orde del Temple de l'Hospital, i la genovesa llogicament per genovesos. Ademes, i no vullguent eixirme'n del tema, hem de dir que des de l'Ebre fins al Cenia tot el territori era Aragones i va ser segons documents de 1198 i 1224 repoblats per Templaris i Hospitalaris. Aixina, com confirmen per eixemple els sobrejunters d'Arago designats per Pere III d'Arago en 1279 que venen a dir que Ramón Péres de Nabal, eixercia des del "Riu Ebre cap a Tortosa, fins al mar i fins al riu Ulldecona i fins al terme de Morella, cuant corre la moneda jaquesa." Veent-se estes paraules recolzades inclus reforçades si llegim les decimes que arreplegaria la Santa Sede en 1279/80 a on contribuixen en moneda jaquesa: Ribarroja de l'Ebre, Flix, Fatarella, Batea, Gandesa, Corberà, Mora, Bot, Arnés, Paúls, Mas de Barberàns i Ulldecona, tributant La Cenia en moneda Valenciana ( Antonio Ubieto dixit) I com demostraria este mapa del Regne de Valencia de 1640, a on en la part que hui es Catalunya se senyala o nomena com a Aragonae Ora, o siga Costa Aragonesa.

Pero seguim, Blasco conquista Morella, lloc de disputa, puix el rei en Jaume li exigiria la ciutat, ometent una llei o privilegi que havia redactat en 1226 per la qual donava com a privilegi al mateix Blasco tot allo que poguera conquistar en terres musulmanes. Pero este cas era diferent, puix el rei volia dominar totes les ciutats importants, i morella era una d'elles. Encara que tingue que conquistar primer Ares per a acorralar-lo.
I aixina gracies a l'entrada per Rossell, l'entrada des de Morella i les ajudes de Zeyt senyor de Segorb i nou vassall arribarien fins a Peniscola, a on degueren de recular, puix just en el moment de l'assedi. ¿El per que? Puix per que just en eixe moment caducava el temps requerit pel rei als seus vassalls que baix pena de desnaturalisacio o desterrament devien seguir al rei en les seues empreses quan este ho solicitava, durant tres mesos a l'any. entre anada, estancia i tornada.

Abandonat el primer intent, i conquistada Mallorca, Jaume I demana de nou una bula al papa, que este contesta el 9 d'agost de 1233, fent aixina de la conquista una creuada a partir d'este moment. Encara que no serà llegalment com vorem.
Reunits de nou en Monzo les Corts, retorna a la Conquista arropat pels nobles aragonesos, occitans, catalans (manco Lleida i la part de baix de l'Ebre que eren aragoneses com hem dit),navarros, castellans inclus francesos, i alemans vinguts gracies a la bula estesa per la provincia eclesiastica de Burdeos. Encara que no eren els que el rei esperava, puix la recuperacio de Terra Santa i les riquees d'Asia Menor eren empreses molt mes codiciades pels europeus.
Acabant de conquistar Peniscola i arribant fins a Burriana, a finals de 1235, les tropes de Jaume I ya han fet expedicions de saqueig en Almenara, Sagunt, Puçol, Paterna, Manises i Espioca. deixant per a mes tart, juny de 1236, una nova expedicio a Alzira, Cullera, Torres de Moncada i Museros. Comprovant en les dos, que un atac frontal contra Valencia no era possible. Per lo que torna a convocar Corts en Monzo.
Ad estes Corts acodiren, el 15 d'Octubre de 1236, tots els prelats i nobles d'Arago i de la Marca Hispanica (Catalunya sense Lleida ni la part Sur de l'Ebre), els representants de les Ordes militars i regulars, i els representants dels Consells de Lleida, Tortosa, Saragossa, Terol, Daroca, Calatayut, Tarassona, Osca, Jaca i Barbast. I es en este moment en el que realment Jaume I ya parlara publicament de creuada "assumentes crucem". Una creuada a la que no pot estendre totes les bules, puix despachades del 5 al 11 de febrer de 1237 el Papa despacha bules per als bisbes de Taragona, Narbona, Arles, Aix i Barcelona donant la mateixa indulgencia als que foren a la Conquista de Valencia, fins que es conquistara la ciutat, que als que anaren a Terra Santa. I segons les mateixes Corts de Monzo, la reunio de les hosts estava fixada per al 17 d'abril en Terol, per lo que no quedava temps per a repartir estes bules entre els creuats. Ademes, atres cavallers impedien la dita creuada, segons se pot llegir en la bula oferida ad estos pel bisbe d'Osca el 9 de febrer d'este mateix any.
I aixina acodiren a dita reunio, el cavaller de la Marca Guillem Agullo, els nobles aragonesos Jimeno d'Urrea, Fernandez d'Azagra (Senyor d'Albarracin), Artal d'Alago i Pere Cornel. De les Ordens militars soles el maestre de l'Hospital i el comentador Calatravo d'Alcanyis en les seues hosts. Els Consells de la Marca, els de Calatayut, Tarazona, Osca, Jaca i Barbast no acodiren, pero se presentaren els de Daroca, Terol, Alcanyis i Castellot, arribant en l'ultim moment el de Saragossa. I es en esta nova espedicio quan arriba a conquistar el Puig (que antigament era de Cebolla i passaria a ser de Santa Maria), supostament el 25 de Juny.
Es aci a on se fixaria el nou punt estrategic, d'a on se planificaria la conquista de la ciutat, pero el rei creu necessari la vinguda de mes guerrers i deixant a son tio Berenguer d'Entença al carrec del lloc, l'1 d'agost decidix partir a la busqueda d'estos nous guerrers, sobre tot ara que ya s'han estés les bules, i aixina el 12 en Lleida comença el reclutament passant per Saragossa, Osca, Barcelona i Tortosa i fixant com a data i lloc de reunio el dia 4 d'abril de 1238 en el Puig.

El dijous 20 d'agost de 1237 passaria a ser un dia negre per al rei, puix reunides les hosts en Enesa (segons Ubieto prop d'Oropesa), son atacades per un eixercit de Zayan produint una encarnisada batalla en la que el bando cristia s'alça guanyador. Perdent al seu cap Berenguer d'Entença i demostrant a Zayan i al mateix Jaume I que en una lluita a camp obert la victoria cristiana es un fet mes que demostrat.
Pero Jaume I tardaria molt en rebre la noticia i segons nos conta en sa Cronica, tant pronte com la va rebre se traslladà al Puig. Fixant alli (segons Carta del mateix rei a Na Violant sa dona en que li diu que anirà al Puig passats els nadals) el seu campament fent vot de no abandonar-lo fins conquistada la ciutat.Rendint-se en les seues eixides Almenara, Uxo, Nules i Castro, i rendint-se mes tart Paterna i Bufila.
Aixina amanegue per fi el 4 d'abril dia de la reunio, pero el rei va tornar a comprovar el fracas de la convocatoria. Puix segons redacta en la Cronica, soles assistiren el maestre de l'Hospital i un comentador del Temple, que tenia 30 cavallers), el comentador d'Alcanyis i el de Calatrava, els nobles Guillem d'Agullo de la Marca i els aragonesos Rodrigo de Lizana i Perez de Tarazona. Un total de 140 caballers de llinage, 150 almogavers i uns 1000 homens de peu. Als que se li havien unit algunes atres gents mes a part i els ya dits Consells aragonesos. Pero Jaume I mamprendrà iguament l'assedi i aixina el dia 22 d'este mateix mes i any començarà el mateix a la capital del Regne de Valencia. Tallant i ocupant l'horta segons la costum de la llei de cavalleria.

Pero Zayan, qui ya havia intentat la defensa per mig d'un atac en camp obert, no es va quedar tancat de braços es reunirà una primera volta en Jaume I al que li oferix la pau a canvi de tots els castells entre el riu Turia, Tortosa i Terol, un palau en la Zaidia de Valencia i 10.000 besants de renta en esta ciutat. Ofrena que rebujarà Jaume I puix tots eixos castells ya s'han rendit als seus peus i actua com a creuat, seent soles possible la Conquista o la derrota. Davant esta negativa, el mateix Jaume I se compromet a protegir i ajudar als emissaris que enviaria Zayan per a demanar auxili al seu senyor Abu Zakkarilla, senyor de Tunez, i fixa en un determini de tres mesos per a rebre eixa ajuda, si no es aixina, se fixara el dia de la batalla.

De repent, el dia 7 d'agost son divisades les 12 galeres caregades de diners i menjar, que no pogueren desembarcar en el Grau, degut a que la costa estava totalment dominada pels cristians, pero que segons mos diu Menendez Pidal en Historia de España, conseguiren desembarcar en Denia. Cosa que de ser certa, pareix ser que Zayan no va saber res,i considerant que ell no rendia la ciutat si no que ho feya el mateix Islam, el 28 de setembre Valencia es rendiria al seu nou rei. Aixina ho descriu el mateix rei en la seua cronica "E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era Valencia, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E ells dixeren que els plaia. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déus nos havia feita "( que com pots comprovar, Iris, per les pintures antigues, eixa senyera se representava en dos barres roges sobre fondo groc. Ademes en remember valencia pots vore a on estava situada la torre d'Ali Bufat o del Temple). Pero ademes, Zayan firmaria en Russafa les capitulacions, que començaven per seu nom “Çayen Regi, neto Regis Lupi” i que afig entre atres coses que, “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint” o siga que els moros que vullguen poden quedar-se en les seues propietats, i ademes, se fixa un determini de huit dies per a abandonar la ciutat, i ademes el mateix rei se compromet a ajudar als que no vullgueren quedar-se a arribar a terres musulmanes. Pero Jaume I en la seua cronica oblida alguns punts, com que en l'apartat primer, a on deixa eixir als musulmans en les seues armes.
Ademes, firmant Zayan estes capitulacions se convertix en Vassall de Jaume I qui el te que protegir ad ell i al Regne de Denia durant els proxims set anys, o lo que vindrien a ser els castells de Denia i Cullera i els seus termes.
Lo que faria que estos no foren conquistats fins el 1245, en que acabaria la Conquista, tenint com a llimit Biar (segons el tractat d'Almizra).
Aixina el 8 d'octubre Jaume I entraria finalment triumfal en Valencia, conseguint per fi conquistar-la i coemnçant al mateix temps la reestructuracio del Regne, ara ya cristià, de Valencia damunt del ya existent Regne moro de Balansyia.

De les capitulacions tenim dos coses que hui pareix que hagen oblidat molts mestres. Per una part, acabat el punt quart d'estes capitulacions, tenim que els nobles que mantindran el pacte son : L'infant Ferran, tío del rei, Nunyo Sanchez, familia del rei,Pere Cornel, Pere Fernandez d'Azagra, Cargía Romeo, Rodrigo de Lizana, Artal de Lluna, Berenguer de Entença, Guillén de Entença, Atorella, Asalit de Gudal, Fortuny Aznarez, Blasco Maza, Roger, comte de Pallars, Guillem de Moncada, Ramon Berenguer d'Ager, Guillem de Cervello, Berenguer d'Eril, Raimon Guillem d'Odena, Pere de Queralt,Guillem de Sant Vicent. Lo que mos donaria un total d'onze aragonesos front a 6 catalans puix ni Ager ni Pallars (Lleida) son catalanes en eixe moment, segons confirmen el pagament d'estos a Roma en moneda Jaquesa i en Onces de Jaca respectivament.
Atre punt, ya mencionat es el que se quedaren els moros en Valencia, com a prova mes que eminent, tenim tambe una donacio feta dos dies despres de la rendicio pel mateix rei a Pere Ayera de dos cases propietat de Mahomat Abin Atro a on Pere tenia la protestat de "donar-les, vendre-les, empenyorar-les a qui volguera segons sa voluntat a excepcio dels cavallers i els sants". Per lo que quedant-se Mahomat en la ciutat, podria recuperar sa casa soles tornant-la a comprar. Puix es molt coneguda l'alta frecuencia de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.
Pero ademes, el mateix rei fixa que per a conservar les propietats, els propietaris deuen quedar-se en lo Regne per a repoblar-lo.
I aixina en 1270 el mateix rei protesta que “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” o siga, que soles vingueren un total de 30.000 repobladors dels 100.000 que ell esperava, i afegim mosatros d'un total de 400.000 pobladors que ya n'hi havien entre mossaraps, musulmans i judeus.
Pero este no es l'unica queixa, puix en el seu testament que ya hem oferit aci en Certea d'un orige manipulat mos delata el mateix referint-se a la seua vinguda de Xativa ”Cuando volvimos á Valencia, de los caballeros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habian quedado en Valencia sino algunos que no tenian heredamientos en Aragon ó en Cataluña...E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes".
Ademes i per a desbancar ya d'una volta eixos aires expansionistes que mos bufen des del Nort, hem acodit als estudis fetsper dos erudits historiados, Just Perez d'Urbel i Bernardi Llorca, que declaren "la invertebrada falta de alimentación -como atestiguan los esqueleteos exhumados en los cementerios de la Alta Edad Media-, pesava hacia siglos sobre el mundo rural, haciendo muy elevada la mortalidad infantil y ahogando toda posibilidad de expansión demográgica."

En fi, i tenint en conte que despres de repassar el llibre del Repartiment i el d'Aveïnaments per Amparo Cabanes d'un numero total de 3300 reparticions soles 228 corresponen a catalans i 1683 son Aragoneses, quedant 1389 repartides entre castellans, navarros i gent de Provença.
Pero ademes, atre fet que mereix ser remarcat es que fins a 1263 se regien en fur aragones " Cirat, Morella,Vallibona, Vinaros, Boixar i Fredes,Vilanova d'Alcolea, la Mola Escabrosa, Corachà, la Penya de l'Aranyol, en Castell de Cabres, Castellfort, Burriana, Benicarló, Almassora, Salzedella i Lludient, Benassal, Albocacer, Catí, i Riu de Truites", els decrets de Lleida regien "Calig, Cervera del Maestrat, Rosell y San Mateu, Vilafamés, i Cabanes" i els de Barcelona (encara no s'havien arreplegat com a Usatges(1283)) " Castell de Gisbert, Moncada i Beniacaldim d'Almenara" fet que mos ajudaria a replantejar eixa frontera llingüistica que tant mos volen impondre des del Nort.

Pero ademes, en reconeiximent de que seriem un Regne independent i seriem la continuacio del ya existent, en 1239, el 21 de Maig Jaume I ya parla de la "curia Valentina" concedint el 29 de decembre el Tribunal de Justicia. Ademes, els jurats no podrien provindre ni de la noblea ni dels clero, tindrien que ser del poble i parlant de jurats, en eixe mateix 1239, en el Fur XXXV ordena que les sequies es reguen "segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de sarrahïns". " Per nos e per los nostres donam e otorgam per tots temps a vos tots ensemps e sengles habitadors e pobladors de la Ciutat e del Regne de Valencia e de tot lo terme de aquell Regne, totes e cascunes cequies franques e lliures, majors e mijanes e menors, ab aygues, e ab manaments e ab duhiments daygues e encara aygues de fonts: exceptat la cequia real qui va a Puçol: de les quals cequies, e fonts hajats aygua, e enduhiments e manaments daygues tot temps continuamet de dia e de nuyt. En axi que puscats daquelles regar e pendre aygues sen alcuna srvitut e servici, e tribut, e que prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins."
Com per a inventar-mos historietes, eh Iris.

Fonts:Origenes del Reino de Valencia. Antonio Ubieto.
Valencia realidad histórica. Fernando Millán.
Historia de España. Menendez Pidal.
Crónica de la inclita y coronada ciudad y reino de Valencia. Rafael Marti de Viciana.
Llibre del Repartiment de Amparo Cabanes.
Articuls d'Agusti Galbis
Articuls de Ricart Garcia Moya
I congres de la Llengua Valenciana. Patronato historic artistic cultural d'Elig.

Per a Iris I (ans de la reconquista)

Iris, es una chiqueta a la que li tinc molt apreci, en part per que soc amic de son pare i en part per que ella tambe seu guanya. Pero el dissabte passat, me va fer una pregunta que la veritat, me va fer pensar un bon rato.
Anant caminant per la plaça de la Mare de Deu, me va preguntar...- Jose, ¿tu saps alguna cosa sobre la Conquista de Valencia? ¿Saps el per que mos varen conquistar els catalans i el per que els aragonesos ho feren soles per l'interior?-

Ni que dir, que me vaig riure, pero al mateix temps me va entrar pena, pesar diria yo, per que un docent ( que se supon ha estudiat durant molts anys) puga ensenyar estes coses als seus alumnes. I tinga la santa poca vergonya d'impondre unes idees tan falses i tan poc fundades per a recolzar o intentar explicar aixina que en la costa se parla catala, i en l'interior castellà.
I es que la veritat, no entenc com despres de passar per lo que estan passant actualment els mestres, seent qüestionats i sobre tot despres de perdre tot rigor, ¿no se donen conte que han segut gastats durant molts anys per a adoctrinar als mes menuts i aixina conseguir que els mes majors confessen tambe en el Dogma creat per l'extremadreta i la banca Catalana? Puix se veu que no. Se veu que seguixen errant en els mateixos punts, suponc tambe que degut a que han patit tambe eixa adoctrinacio ells ans. I pensar que els alumnes los duyen una poma per a poder menjar durant el dia i que juntaven uns pocs centims per a que pogueren tindre un pollastre o un polit la Nit de Nadal... ¿Que ha canviat en vosatros? ¿Que vos ha fet deixar l'educacio per a ajudar a l'adoctrinacio?

I es que pense realment que ya es hora de que se lleven la caraça, tant ells com el restant de la societat valenciana. Ya es hora que tots sapiam la veritat i pogam difondre-la sense por i sense tindre que aguantar les rises d'eixos adoctrinats que sense cap tipo de rigor seguixen predicant un dogma creat pel fasciste reconegut Prat de la Riva per a conseguir una Catalunya Gran, o com mes tart nomenaria el falangiste Fuster, uns Països Catalans.

Pero com tot, no es facil entendre l'historia si realment no mos traslladem ad ella, si realment no retrocedim en el temps per a saber realment com era Valencia (o millor dit Balansiya) uns anys ans d'esta famosa reconquista.
Molt han estudiat els fets els historiadors, i no es gens d'estranyar que molts d'ells han dedicat part de la seua vida a l'estudi de Balansiya (com podrien ser Menendez Pidal o el mateix Ubieto) pero que aixina i tot, pareix que hui tots obliden fets historics que marcaren un moment historic que definiria per a sempre el futur del Regne de Valencia.
Despres de la "conquista " musulmana de Valencia (718) i de tota Al Andalus, que no va ser mes que l'arribada d'uns nous salvadors que prometien als esclaus la seua llibertat a canvi de professar en l'Islam, davant estos fets, els pobles se rendien als nous senyors, i els antics senyors fugien en sa majoria a terres mes al nort (fins passar els Pirineus).
Es fals el postulat que molts dels "pseuhistoriadors" pancatalanistes atrubuixen a que Valencia era un Regne desertic i decadent, puix lo verdaderament decadent fon l'estat de l'imperi Visigot, i l'unic territori que presentava certa desertisacio, podriem dir que fon de Valencia (pero realment no exisitixen eixes proves irrefutables, puix en molts i moltes ocasions se sol confundir Balansiya ciutat, tambe nomenada en molts escrits i pribilegis Marinat al-Turab (cuitat en terra, per situar-se en mig dels dos braços del Turia) per la Balansiya provincia o regio , puix en eixa epoca era molt mes important a nivell de ciutat Oriola , a on si n'hi hague resisitencia per part del Comte Teodomiro,(qui en senyal de pau o pacte arribaria a casar a la seua filla en Ibn Jattab, seent els fills d'este matrimoni el primers seyor de Balansiya, i ajudant al mateix temps a la vinguda de llauradors siris i egipcis que ensenyarien els seus secrets de rec i agricultura als mateixos mossaraps), o Sagunt que ya fon ans capital de Roma.
Lo que si es cert, es que fon per tant relativament facil esta conquista i existint com a prova la majoritaria islamisacio del poble, que conviviria en els cristians fins l'arribada de Jaume I. Pero una volta establit el nou poder, i degut a la continua lluita de poder els nous mandataris, els berebers, siris,... inclus els mateixos judeus ya residents ans i els mossaraps reclamaren un nou lloc dins d'eixe poder. Lo que començà a crear una serie de lluites internes, per a les quals en moltes ocasions els mateixos musulmans tingueren que recorrer als cristians castellans, que com a mercenaris ajudaren a decantar la balança a favor d'uns o atres.

I aixina arribaren al 1085, en que el Rey de Lleida Al-Mundir i el Comte de Barcelona Ramon Berenguer II comencen ha acossar la Valencia de Al-Qadir, qui demanaria ajuda al cavaller Rodrigo Diaz de Vivar. Qui no ho dubtaria i acodiria en sa ajuda, fent recular ad estos. Pero curiosament en 1088, Ramon Berenguer II s'aliaria esta volta en Al-Musta'in II de Saragossa per a tornar a provar sort sobre el Verger Valencià, pero atra volta el Cit, esta volta aliat en Al-Mundir va desbaratar els plans, arribant a pactar en Berenguer l'alçament de l'asedi, i com no, erigint-se com a nou protector de Valencia, de qui cobraria els corresponents tributs de proteccio.
Pero no content en aço, i ajudat pels mossaraps valencians, comença a conquistar terres Valencianes arribant fins a Buriana, a on en 1090 i veent que se situava prop de Tortosa es atacat novament per les tropes unides de Al-Mundir de Lleida i de Ramon Berenguer II, alçant-se novament el Cit en la victoria.
Mes tart, en 1092 una nova aliança, esta volta del Rei Castellà Alfons IV, en Sancho Martinez d'Arago, Ramon Berenguer i les tropes de Genova i Pisa intentaren derrotar al Cit en Terres Valencianes, alçant-se este ultim de nou victorios.
Pero en eixe mateix 1092, el 28 d'Octubre, el cadi Ibn-Yahhaf eixecuta a Al-Qadir, lo que provoca el principi de la reconquista del Cit, que tindra el seu fi el 17 de Juny de 1094.
Pero, Valencia torna a capitular a la sort dels almogavers en maig de 1102, justetament 3 anys despres de la mort del Cit, quan la seua dona Na Gimena abandona Valencia a la seua sort despres d'haver resistit als continus atacs ajudat del seu gendre Ramon Berenguer III.
Es curios, que en estos moments, el Port de Valencia i els seus productes ya eren mes que coneguts, ya que com hem pogut vore, tots els "veïns"volen apropiar-se de Valencia, inclus els mes experimentats navegants i comerciants (Pisans i Genovesos). ¿Podriem ya parlar d'un Regne ric i alvançat? Yo crec que si, no com l'han volgut pintar alguns.
Tambe resulta curios, que en els documents atribuïts al mateix Cit, concedix privilegis als mosaraps valencians que l'ajudaren. Que tambe ajudaren a creixer novament el numero de cristians, com establixen atres documents de la Catedral de Toledo i del Vatica

Pero l'Historia te mes coses guardades per a mosatros. En 1147 soles 45 anys despres de l'eixida dels castellans de Valencia, apareix en l'escena Muhamad ben Mardanis, mes conegut com el Rei Llop (Llop Marti), qui aprofitant la solsida almogaver i recomanat pel governador (almogaver) de Balansiya se proclama el nou Emir de Valencia.
Mardanis, o Marti, era mosarap, pero gendre d'una familia musulmana de molt de pes. I ajudats per estos, i en un eixercit engrossat per molts cristians, establirà un nou Regne que no soles compren Valencia, si no que passa per Murcia i arriba inclus a Almeria. Creant ademes, entre el 50 i el 71 (a 67 anys de la reconquista per part del rei Jaume I) un Regne ric, degut als seus productes i a l'exportacio d'estos seent els productes mes cotisats d'Europa, de Bizantí i de Bagdat, i poderos culturalment que formats en les escoles de Denia, Alzira i Russafa faran de Valencia un centre cultural soles comparat per Bagdat.
Pero no tot foren glories. Despres de descobrir que el seu sogre volia matar-lo per a proclamar-se ell Emir, manà l'eixecusio d'este i de tota la familia, tenint que eixecutar tambe a la seua dona (filla del traïdor) i als fills que havien naixcut d'esta.Uns anys mes tart, i volent la pau li va costar jurar obediencia a Alfons VII de Castella.El rei Llop moriria en 1171, pero Valencia seguiria seent un Regne desijat i envejat per tots, tant economica com culturalment.
De 1169 data la carta del Papa Aleixandre III agraint el tracte oferit pel rei Llop als seus subdits mossaraps.
Uns anys mes tart (1227-1228), els grans terratinents valencians, veent arribat el moment (de la mateixa manera que ya passà en 1147) nomenen a Zayyan be Mandanix, descendent del rei Llop, per a que s'erigixca emir de Valencia i torne a proclamar l'independencia del Regne respecte a Tunez. Pero l'actual gobernador, Abu Zeyt, no està dispost a permetreu, i se posa immediatament baix la proteccio del sulta de Tunez. Lo que provocarà una confrontacio militar en la que Zeyt acabaria fugint de Segorb cap a Arago.
I aci es realment a on començariem a discutir la reconquista de Valencia per Jaume I, que tambe intentare resumir lo maxim possible.

Zeyt, que ya havia firmat treues en Feran III de Castella i en Jaume I ,se desplaça a Calatayut a on el 20 d'Abril de 1229 firmarà un document pel qual se convertix en vassall de Jaume I demanant-li al rei l'expulsio de l'usurpador, prometent-li ademes, la quarta part de les rendes de tots estos territoris.

Continuarà...

FELIÇ ANY NOU