El català al Pais Valencià III

I ya ne van tres.
Encara que tenia un dubte sobre si podria o no debatre "cientificament" les afirmacions sobre l'unitat llingüistica entre valencià i català, com podeu vore en la primera part i en la segona, he fet prou be els deures.

Resulta curios com encara hui en dia, despres del continuats bombardejos per part del mijos de prensa, escoles i politics en general, el poble valencià, no soles mante la seua llengua viva com ya va fer despres del decret de Nova Planta, si no que inclus se reafirma en ella. I tot aixo molt a pesar d'una minoria que incrusta en els llocs estrategics, intenta per llei, oferir-nos i inculcant-nos tot un Mon de barbarismes i catalanismes aliens a la nostra llengua.
Tornant al nostre tema, m'agradaria començar este tercer articul sobre el l'unitat, en la noticia sobre la mencio feta el 8 de Setembre de 1878 en Barcelona per " Lo Niu Guerrer", i arreplegada en "Lo rat Penat, Calendari Llemosi" en 1881, per J Ribelles Comin en " Bibliografia" T.IV, pag 203, i recentment reeditada pel Colecctiu Lluis Fullana en " Documents sobre la Llengua Valenciana" i que diu aixina

"Esta relacioneta (Tres Heroes de Camaled) resultà premiada en lo certamen celebrat per " Lo Niu Guerrer" societat lliteraria humoristica de Barcelona, en la festa celebrada el 8 de Setembre de 1878, ad una "Mencio honorifica" al segon premi, fentse constar en la Memoria que lliggue lo senyor Secretari, que si en lloch de ser valenciana haguera segut escrita en catalàdita relacio, la junta li havera otorgat lo dit segon premi, que se quedà per otorgar"

O siga, des de Barcelona en 1878 neguen un premi a un obra pel simple fet de ser ¡¡¡escrita en valencià!!! quina aberracio, pero ¿que no saben que es la mateixa llengua? es que n'hi ha que ser curt per a no saber-ho.
O ¿serà realment una llengua diferent? Igual, els membre de Lo Niu Guerrer, tenien molt clar que era cada cosa, i que no podien donar un premi a una obra escrita en valencià, dins d'un certamen d'escrits catalans.

Pero no es este un cas aïllat dins d'esta historia. El 6 de Juny de 1412, tingue lloc un acte que marcà per a sempre el futur de la Corona d'Arago, el Compromis de Casp. En ell es va decidir el successor de Marti I, decantant el tro a favor de Ferran I de la casa Tastamara. Puix be, en l'acta notarial de dit Compromis, se pot llegir

"... Consimilem literam idem domini depurari expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae ..."

Arribats ad este punt, crec que no farien falta mes desembrolls. Reunits tots els comisaris en Casp, ningu protesta sobre estes paraules, deixant clar, que en lo Regne de Valencia se parla Llengua Valenciana des de molt antic, documentat i mes que documentat. I ademes, com be diu el quadro eixe que mostrarem en la segona entrega, ademes de dir-li romanç, esplanar, vulgar, cristianesch i llengua materna, tambe ha segut reconegut com a algemia, pero no soles entre 1460 i 1490, si no que des del 1066 quant heu fa el filolec de Denia Ibn Sidah."Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I, pag. 14)

Pero no devem parar-nos aci, ara he recordat, un acte que tingue gran repercussio en Catalunya, el Primer Congres de la Llengua Catalana, pero anem a detallar-lo.
En 1906 el Pare Alcover, mallorqui, per cert, per a fer viable la seua gramatica catalana, utilisa a l'alema Schadel. I convoca el Congres, convidant a tots els filolecs i romanistes de l'epoca.
O siga en 1906, el català, encara no tenia una gramatica propia. Mentres el Valencià, en 1489 ya contava en el seu diccionari, editat en Venecia i escrit pel notari Joan Esteve en 1472 el Liber Elegantiarum.
Pero seguim en el Congres.
Com diem en 1906, tretze d'octubre per a ser mes exacte en Barcelona començà el Primer Congres de Llengua Catalana, en el que Alcover presentà el seu proyecte i el van trobar inviable per que en eixe temps no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat.
Mentres, en Valencia ya contavem en diccionaris i gramatiques des de fea molts sigles (per a la Llengua Valenciana, clar)
I es que mosatros sempre hem tingut gent capaç de fer estudis i proves cientifiques sobre la nostra benvolguda llengua.

No contents en este fracas, els catalans demanaren fer, esta volta en Mallorca, del set al dotze d'Abril de 1980 el XVI Congres Internacional de Llingüistica i Filologia Romanica, patrocinat per la Societe de Lingüistique Romane i organisat per la Catedra Ramon Llull de la Universitat de Barcelona i el Estudi General Llullià de Palma presentant en ell la següent proposta

"Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lingüística y Filología románicas, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística."

Puix be, este manifest el firmaren un total de 36 congressistes dels que 7 eren del Comite cientific, tot un exit. Tota la romanistica i la filologia en general els avalà.
Pero... ¿quants eren en realitat els congresistes i d'ells quants eren els que formaven el Comite Cientific? Puix realment, la resposta es vergonyosa, de 830 asistents,723 de ells congressistes dels quals 22 eren membres del Comite llingüistic, soles foren 36 els firmants.

Per lo tant, quant els pancatalanistes diuen als quatre vents que tota la romanistica internacional, afirma l'unitat llingüistica, se referixen a 36 de 723
... tot el mon cientific... 36 de 723
... qualsevol llingüiste/a... 36 de 723
... tothom... 36 de 723

I aixo que jugaven en casa, ya que com hem dit ans, els organisadors eren els pancatalanistes mes aferrats:

• President: Antonio Mª Badia i Margarit. Rector de l'Universitat de Barelona
• Vicepresident: Francesc de B Moll. Vicerrector i rector en funcions del Estudi General llullià de Palma
• Vocals:

1. Joan Alegret. Professor de llengua i lliteratura catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
2. Gabriel Bibiloni. Professor de Dialectologia de l'Universitat de les Illes Balears.
3. Jose Manuel Blema Perdices. Vicerrector de l'Universitat Autonoma de Barcelona
4. Antoni Comas i Pujol. Cap del Departament de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
5. Josep A Grimalt. Professor de Gramatica General de l'Universitat de les Illes Balears.
6. Isidre Mari. Professor de Filologia Catalana en l'Universitat de les Illes Balears.
7. Joan Miralles. Professor d'Historia de la Llengua Catalana un l'Universitat de les Illes Balears.
8. Joaquim Molas. Catedratic de Llengua i Lliteratura Catalana en l'Universitat Autonoma de Barcelona.
9. Gabriel Oliver Coll. Deca de la Facultat de Filologia de l'Universitat de Barcelona.
10. David Romano. Cap del Departament de Llengua i Lliteratura Italianes de l'Universitat de Barcelona.
11. Damia Pons. Professor de Lliteratures Hispaniques de l'Universitat de Barcelona.
12. Joan Sola. Cap del Departament de Llengua Catalana de l'Universitat de Barcelona.
13. Joan Veny. Professor de Dialectologia Catalana en l'Universitat de Barcelona
14. Antoni Vilanova. Cap del Departament de Lliteratura Espanyola de l'Universitat de Barcelona.

• Secretaria: Anna Moll. Directora de la Seccio de Filologia de l'Estudi Llullià de Palma (filla casualment del vicepresident)
  
• Secretari Administratiu: Gabriel Rabassa Oliver. Secretari General de l'Estudi General Llullià de Palma.

I el Comite Cientific estava compost per:

1. Emilio Alarcos Llorach (Oviedo)
2. Mario Alinei (Utrecht)
3. Pierre Bec (Poitiers)
4. Jose Mª Blecua Teijeiro (Barcelona)
5. Germà Colom (Basel)
6. Gianfranco Folena (Padova)
7. Alvaro Galmes de Fuentes (Oviedo)
8. Corrado Grassi (Torino)
9. Georg Kremnitz (Münster)
10. Alberto Limentani (Padova)
11. Helmut Lüdtke (Kiel)
12. Francesc Marsa (Barcelona)
13. Michael Metzeltin (Groningen)
14. Felix Monge (Saragossa)
15. Jose Luis Pensado (Salamanca)
16. Max Pfister (Saarbrücken)
17. Francesc Rico (Barcelona)
18. Jean Roudil (Paris)
19. Cesare Segre (Pavia)
20. Gaston Tuaillon (Grenoble)
21. Alberto Vavaro (Napoli)
22. Alain Verjat (Barcelona)

O siga, tota la plana major del pancatalanisme en forma de mestres, decans i rectors no pogueren convencer a tota la romanistica internacional. I sense contar en ningun moment en la part contraria, puix tota tesi deu d'anar acompanyada del seu contra, i sobre tot seent uns atres els afectats.
¿Com han pogut convencer a totes les universitats del mon?
Aixo heu contarem atre dia, per que tambe te el seu lloc en este blog.

Per aixo, en documents i avals, demanem que lleven del Wikipedia i de certes enciclopedies, el quadret eixe,i el canvien per este, fent cas a la Romanistica Internacional, pero sobre tot a la Constitucio Espanyola, al Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i a l'Informe Killilea de les Llengues Minoritaries i Regionals Europees. Ya que en contra de lo que passa en els estudis fets a favor de l'unitat de la Llengua, que seguixen igual que en 1906 ( no existien en Catalunya ni una dotzena de llingüistes capaços de fer dit estudi d'una manera cientifica i en garanties de serietat), existixen molts i molt reputats estudis que confirmen l'independencia del Valencià front al català, i demes llengües romaniques occitanes.

Tweet