De Fuster a Fuster

No es del meu gust parlar sobre gent que no està entre mosatros, com tampoc es criticar a gent que no se pot defendre. Pero fa uns anys, en l'escola, me van deixar el famos llibre de Fuster, "nosaltres els Valencians" per a que entenguera realment quina es la nostra verdadera identitat, i el per que, estem tant desplaçats respecte ad atres regions.
La veritat, el llibre era tot un cant a la catalanitat, al mes pur estil falangiste. Un llibre de propaganda que intentava per tots els mijos, destruir tots els meus coneiximents adquirits des de ben menut sobre la nostra cultura, llengua i patria.
No vullc ni pensar, quants i quantes ments ha pogut destruir un llibre que soles busca en les seues pagines convencer al llector de la seua catalanitat, i de lo lleig que es viure en la nostra patria valenciana.

Pero de tot el llibre, una sola frase m'ha causat sempre una especial curiositat. En la seua introduccio apareix "no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció". Esta, barrejada en "Jo no sóc ni sociòleg ni historiador, i heus ací que aquest llibre no serà el que hauria d’ésser."Mos donaria una idea de lo que realment es este llibre.
Pero si ad aço li sumem que ell, remarca que "escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l." tindrem per fi tot lo que preten ensenyar-mos.

Clar, com no era Fuster historiador, mai havia pogut saber que en 1918, Eduard Martinez Ferrando, ya va escriure un llibre per a proclamar la catalanitat de Valencia " Sintesi del Criteri Valencianista", que va ser editat en Barcelona per Joventut Valencianista ( imagineu-vos una Joventut Valencianista en Barcelona en aquells temps), seguint el criteri de Prat De La Riba a qui dedica el llibre declarant-se com a "som mes humil deixeble", i atrevint-se inclus a dir que "aïllats i sens evolucionar cap enlloc els nostres escriptors, el valencianisme caminaria en fossilitzar-se als vells tòpics de “dolça llengua”, “barraca”, “dona valenciana”... com fins ara, car els demés seran catalanismes. En quines fonts, doncs, hi aniran els valencianistes a beure per a raonar son sentiment, si el valencianisme, com la faula del part de les muntanyes, no parí fins ara més que un minuscle ratolí? Així s'explica que no aconseguirà interessar al poble pel que tampoc tingué eficiácia alguna social."( no se si se referix en quant a fonts, al nostre Sigle d'Or, o a tantes i tantes obres que mos han acompanyat durant sigles, "minusculs ratolins" com el català, clar) O si heu sabia, pero heu amagava com molts dels fets que formen esta obra.

Com a bon "Fuster", per a respondre-li ad este home i al mateix Fuster, li dedicare des d'estes humils pagines, un document rescatat des del diari La Voz de Valencia, datat a u de Giner de 1914 (quatre anys ans que la Sintesi del Criteri Valencianista) i que baix el titul Por La Unidad Lingüística Valenciana, escrigue un membre de l'Agrupacio Pro Poesia Valencianista baix el seudonim de BOY.
" Nuestra Lengua Valenciana es tradicionalmente dulce y expresiva, de variadisimos matices fonéticos, que correspondiendo a incontrastables razones éticas, como herencia de tradición, han venido hasta nosotros a través de tantos años de menosprecio, hostilidad y hasta de represión de nuestra lengua, por entre tres siglos de carencia de producción literaria y conservada sólo por el pueblo, por los humildes, por los ignorantes, únicos sabios que de su vivir hiceiron sagrado depósito de ella, en el que hemos bebido con los contemporáneos y por el que se ha podido continuar, y está a punto de triunfar al lado de las demas lenguas románticas, la nuestra, tan rica, tan dulce, tan expresiva, tan bella.".
Pero, no es asoles aço lo que podem trobar en este articul, per que ademes " Empero hoy asistimos a espectáculo doloroso y lamentable. Hoy se han apoderado de ella los literatos; hoy que han surgido tantos cultivadores de nuestra Lengua Valenciana, hemos visto que el pueblo, aquel pueblo que la ha traido hasta nuestros tiempos, y que la usa y la vive, se encuentra extrañado, y en abierta discrepancia y hostilidad, podemos decir, con aquellos literatos y poetas que laboran a espaldas del pueblo, encerrados, ofuscados diriamos, en su torre de marfil, con grave perjuicio de nuestro idioma, de nuestra literatura, y, por tanto, de nuestra espiritualidad colectiva en su más perfecta manifestación." No es d'estranayr, que este mateix 1914 el propi Lluis Fullana i Mira recomanara als filolecs recorrer tots els punts del nostre Regne per a trobar en ell l'autentic valencià, el que parla el poble. I no se referix (BOY), com fan Fuster i Eduard soles als que pretenen implantar unes normes sense coneiximents, si no que ademes, diu que "las normas ortográficas dictadas por el Institut d'Estudis Catalans, con todo el respeto debido a la ponencia ortográfica de la sección correspondiente y al mismo institut, hemos de declarar que en manera alguna podemos los valencianos aceptarlas absolutamente, por ser en muchos casos tales normas estrañas por completo a nuestra indiosincracia de nuestro pueblo; por que pugnan con aquella simplificación, claridad, sencillez e inmutabilidad arriba enunciadas, y porque quedaria anulada eternamente nuestra personalidad y significación literaria, que nos conviene evidenciar y propulsar intensamente."

En fi, aixo es la nostra realitat, els nostres escritors i artistes, sempre s'han vist atrets i hipnotisats per l'Imperi vei, ya siga el castellà com el català. Reclamant la seua voluntat com a llei, i refugiant-se en que es la millor forma de vendre les seues idees, per que aci en Valencia mai hem sabut reconeixer als nostres genis, o per que tant Castella com Catalunya, despres, han pagat mes o simplement els han donat eixe poder que molts ansiaven per a poder venjar-se de Valencia.
Part de realitat tenen estes paraules, pero soles si heu intentem podrem tindre realment lo que mos mereixem. Una verdadera llastima que Fuster, Eduart, i atres tants com Ovidi Montllor o el recent mort Joan Monleon no hagen pogut ser recordats en la nostra terra per atres fets mes artistics que per la seua catalanitat.

De Fuster a Fuster, espere que en l'atra vida siga lo sincer que haguera tingut que ser en esta.
Es una llastima vore de quina manera el seu poble el seguix recordant.
A part de les pintades, eixe bust penjat recorda a tants i tants caps de trofeus penjats dalt de fumerals o en les parets del salo.
Un trofeu català penjat i ensenyat per al recort d'un poble.

• Gracies a Carles Recio pel seu articul "La guerra del 14" dins del seu llibre "De Nacion Valenciana" d'a on he tret l'articul de BOY.
  

Tweet