Eixidors

Este fi de semana com tots sabeu ha segut la festa de nostra Senyora dels Inocents, Desamparats i Folls . Una festa que ha coincidint en el centenari del primer Trasllat. I per a commemorar-lo, han dedicat al centenari el tapis.
Pero dins d'eixe tapis, una persona ha segut, sense dubte, protagonista involuntaria. Mes que una persona, yo parlaria d'una colla d'amics. Els EIXIDORS.

Es dissabte pel mati, sobre les 11 per a ser mes exacte, l'almagasen de Toni es un no parar. Tots han vingut a ajudar, pero ademes, molts han vingut a arreplegar les ultimes camisetes.
En el salo del Museu Faller, les dones estan preparant els entrepans per a almorzar el dumenge, i els homens van i venen de l'almagasen de Toni fins al Museu carregats de coses per a decorar l'escenari. Tot te que eixir be, enguany es un sopar especial, pero a part d'aixo, enguany i tots els anys este fi de semana es especial.

Enguany per primera volta decidixc unir-me als Eixidors. No es que siga un requisit necessari per a acodir al trasllat, pero despres de vore sa llabor, he volgut ser u d'ells, vore realment en que ajuden i ser, com no, u mes.
Aixina es que despres de parlar en Toni uns dies ans, me presente en sa almagasen i aixina comencen les presentacions. Jaume, Vicent, Xavi... i mes gent. Tots estan afaenats, pero tenen eixe detall, i saluden amablement. En cinc minuts, ya era part del grup. Tots erem amics, i tots mos ajudavem.Es curios, com eixe temperament tant valencià i amigable que pareix que hui en dia haja desaparegut solga reapareixer i mantindre's viu sempre en totes les associacions i grups d'amics de tot el nostre Regne.
I poc a poc el mati se va passar com un rellamp, que curt. Una llastima no poder estar en el sopar. Pero aixina i tot los vaig desijar lo millor.

El dumenge pel mati, me vaig ficar la camisa taronja, i vaig acodir en companyia dels Eixidors. ¿Com me rebrien?.
Arribat a Valencia mos reunirem tots, i alli va ser a on començaren els bons moments.
Uns me contaren com havia transcorregut la nit, manco mal, que la falla del Mercat Central los havia deixat el casal, puix aixina havien pogut fer temps entre la descoberta i el trasllat i fer les necessitats, puix des de fa uns anys, els escusats publics estan tancats.
Atres me contaven anecdotes, ne recorde especialment una que me va fer riure a mi i a tots els que la sentirem. Tot començà quant algu, no recorde qui va dir els anys que duya de trasllat, a lo que despres van seguir atres, uns dient que començaren en son pare, atres en amics... pero Xavi, va ser el que va conseguir traure-mos el somriure, sobre tot dels mes cansats, que pareixien un poc entroncats.
- Ma primera volta va ser als 12 anys, me vaig ficar un tubo de buç per a poder respirar i vaig entrar just en mig dels que duyen la Mare de Deu. Recorde que tots me miraven rar.
Pero lo que mes me va sorprendre es que ya formava part del grup, 160 persones i yo era tractat igual com els demes, tots erem uns.
No recorde be quin hora era, i mos encaminarem a la Basilica, tots junts, tot una marea taronja recorria ara els carrers cap a la Basilica.

He de confessar, que estava prou nervios, no sabia realment quina anava a ser la meua faena, ni que es realment lo que anava a fer. I aixina, casi sense donar-me conte vaig entrar en la Basilica. Estava just davant de la Mare de deu, yo, els Eixidors, els Portadors, i molts mes que tots els anys ajuden per a que la Mare de Deu tinga un trasllat com se mereix. Ademes, se respirava germanor. Tots erem germans, tots erem fills que anavem a ajudar en lo possible.
De principi les "ordens" eren clares, teniem que intentar impedir que la gent que anava a entrar en la Basilica arribara a la Mare de Deu de forma descontrolada, tots els que vullgueren tocar-la podrien fer-ho per un corredor improvisat que casualment me va tocar viure. I despres, intentar fer que la gent deixara passar l'image per la plaça fent cordons davant de l'image i com no, el que poguera ajudar a dur l'image, que com tots els anys, era duta per tot aquell que s'oferia i que volia ajudar, encara que no era una faena facil, com mes tart vaig comprovar yo mateix.
I aixina va transcorrer el trasllat, entre espentes, colzades ... pero sobre tot en amor, pasio, llagrimes i atres sentiments que anaven aflorant al pas de la Verge.
Recorde molts moments del trasllat, puix el vaig viure en molta emocio, pero dos van ser realment els recorts qeu segur que m'acompanyaran durant molts anys en la meua ment.

Primer, l'eixida de la Basilica, a on les portes, plenes de puntes, son una verdadera trampa, que solen marcar mes d'una esquena, encara que el meu recort, va ser mes l'eixida, quan no podiem alvançar, puix la gent mos impedia fer-ho, i sobre tot mos feya retrocedir. I es just en eixe moment, quan els Eixidors, uns feren els cordons i atres, mos ajudaren a fer alvançar l'anda.

El segon recort, es quan varem entrar en la Catedral, recorde com un grup feya un cordo a la llarga, i me van deixear un poc intrigat. Eixos mateix feren que la gent deixara que l'anda girara davant del Micalet i sobre tot, que la Verge donara mija volta per a poder entrar dins la Catedral d'esquenes. Pero es que despres, just quan accediem a la Catedral, estos mateixos homens, protegien als portadors dels bancs, arribant inclus a quedar-se mes d'un atrapat entre ells.

Despres, una volta acabat el trasllat, quedarem de nou en el Casal, per a repondre forces i refrescar. I alli seguirem charrant i veent de nou el Trasllat per la tele. Tots teniem els ulls brillants de felicitat, tots en certa forma estavem orgullosos d'haver pogut ajudar a la Mare de Deu en el seu Trasllat.

Pero aci, no anava a acabar el dia, encara mos quedava una cosa per fer.
Una volta almorzats, Toni i atres agarraren uns sacs en entrepans i els dugueren a la Casa de la Caritat. ¿Qui millor que els desamparats per a celebrar en la pancha plena este dia? ¿No es prou desampar no tindre que menjar?

I es que encara que pese a mes d'u, encara existix gent que fa les coses per amor a atres, o simplement per que creu que deu de fer-les. Encara que per a evitar els enfrontaments i malentesos d'atres anys s'hagen unit formant associacio per consell de l'Episcopat. Seguixen seent els mateixos amics que any darrere d'any s'han anat coneixent per coincidir tantes voltes ajudant en el trasllat o ajudant a eixir ad algun marejat de la descoberta. O millor dit mes, puix sempre se solen ajuntar cares noves que com yo son rebudes en calor i en els braços oberts.

En fi, pense que ara molts dels que han criticat el mereixcut homenage que ha fet Miquel Galvis, tinguen per lo manco atre punt de vista sobre esta gent. Una cara que no vol ser mai centre d'admiracio i que fa lo que fa per amor al progim i per amor a sa mareta. Puix llunt de lo que molts pensen, inclus ells tenen que fer un esforç a part si despres volen tocar a la Mare de Deu .I es que quan u no desija ambicions ni recompenses, lo minim que pot fer es donar les gracies per a tornar l'any que be.

I gracies, com no, a Miquel Galvis. Un valencià com ell amant com pocs de la Mare de Deu i dels Trasllats, no podia mai pensar en un Trasllat sense els eixidors, i damunt sabent que enguany per fi se decidien a fer associacio.
Associacio per cert, que ha participat enguany junt a la Mare de Deu del Desamparats en la Semana Santa acompanyant al Crist del Grao. I que enguany donara mes d'una sorpresa a tots en els diferents actes que te preparats.

AMUNT.

P.D.: Toni, te deixe aci al final una copia de la lletra del Himne de la Coronacio tal i com va ser fa 50 anys. Se que no es molt, pero espere t'agrade este chicotet homenage per tots vosatros.

Perdo... ¿per a qui?

Se que estem en epoca de perdo, ya que commemoren la mort de nostre Senyor Jesucrist, que va morir per a lliurar-mos dels pecats i per que la veritat mos fera lluires. Pero ¿fins a quin punt devem de perdonar i oblidar nostres ofenses? I ¿fins a on mos fara lliures la veritat?

Recorde quan era un estudiant, quan m'enfrontava en algun que atre professor per raons de llengua. Sempre he tingut massa clares les idees.
Pero lo que mes recorde van ser els selectius, sobre tot els d'uns quants amics meus.

Era sobre l'any 91 (quants anys ya donant guerra) en el selectiu, els amables mestres de valencià (Catlencià era el nom que li soliem dir, per les catalanades que ficaven) ficaren una pregunta un poc malintencionada.
¿Quin es el nom de la llengua?
Ni que dir te que tots els que ficaren en sa bona voluntat i per amor a sa terra i sa llengua Valenciana, foren suspesos, mentres que els que donaren noves glories al Nort, i ficaren Catalana pogueren optar a seguir estudiant i poder ser gracies als seus merits els tontos utils que tant havia buscat Catalunya per a poder suprimir a Valencia i sa llengua sucumbint-la dins de la recent creada Catalana. I tot seguint les mateixes bases que ya gastara Hitler en 1933.

Estos jovens que en un principi pensaven en fer lo correcte es convertiren pel temps en autentics adoctrinadors adoctrinats, i pel temps es donaran conte que han segut utilisats de la forma mes missera per a la creacio de noves joventuts adoctrinades.

Pero.. yo no vullc enfornar-me en esta gent, soles ells sabran com eixir o lo que estan patint per no voler donar a coneixer la veritat per vergonya. Mes be, me dedique a recordar ad aquells heroes que truncats d'arraïl del seu principal somi per estudiar allo per lo que havien lluitat durant tants anys, ara, se veïen frustrats pel simple fet de que certs mestres politisats o comprats havien corregit els examens d'una forma tan absurda com absurda era la pregunta. Atres mentres tant perdrien una any per a poder tornar a fer l'examen i aixina poder continuar en el seu somi.

Per que esta pregunta, ya havia segut resposta uns 9 anys ans, mes concretament en el nostre Estatut d'Autonomia de 1982. I ademes, tots els tribunals reconeixien com ad eixe el nom de nostra llengua. Es mes, eixe havia segut el nom de nostra llengua des de que començaren a escriure els nostres classics, i en el que ha segut reconeguda nostra llengua en tot lo mon. ¿Quin dret tenien ara estos politisats professors? ¿No deurien preguntar ans al poble de fer lo que havien fet?

Se que este es un temps d'arreplegament i de perdo, pero encara que aixina fora, crec que deurien de ser estos heroes els que tingueren l'ultima paraula. ¿Acas perdonaren els mestres el que ells no foren politica i adoctrinadament tan cinics com els mestres? Espere que algun dia se faça justicia i estos mestres que a lo millor en sa majoria actuaren per engany, puguen rectificar sons erros d'una volta per totes.

En fi, com diu Chamfort, "l'historia dels pobles somesos al despotisme no es més que una simple colecció d'anecdotes". A lo que yo afegixc "pero estes anecdotes servixen per a demostrar que no sempre ha segut aixina, i que ¿per que no? pot tornar a canviar"

Vos deixe una peli de Disney (desconeguda per cert) que vos deixara que pensar
Bones Pasqües a tots, especialment per a tu Toni.

Censura

Com ve deya fa molts anys Orwell, "dir la veritat en temps de mentira Universal pot ser tota una revolucio". I es que mantindre a la gent enganyada durant un cert temps pot resultar inclus facil, com ve demostrant el pancatalanisme, pero d'ahi a mantindre-la enganyada sempre... queda un bon tros.

El dissabte, uns pocs jovens decidiren informar a Llombay sobre que eren les trobades. No era precis fer-ho, com a mostra, la majoria dels seus amics se quedaren en el Pub.
No tenien res a guanyar, puix l'unica recompensa possible era fer despertar a tot un poble, o millor ensenyar-los la veritat. Eixa chicoteta cosa que es tan facil de vore, pero tant dificil de trobar hui en dia. La veritat vos fara lliures, deya Jesucrist,- si tan sols mos deixaren ensenyar-la...-.
S'havien passat per la vesprada per l'imprenta, tenien que fer uns pocs panflets, d'una quartilla serien suficients. S'havien gastat uns 20 €uros, -En aixo tindriem per a passar dos hores mes en Zarabanda-, pensaven, -pero la satisfaccio de vore com la gent descobrix la veritat, es mes gratificant que un atre cubata-.

Aixina, mentres tots continuaven en el Pub, ells se decidiren a pegar una volteta pel poble. -Total tampoc es tan gran, en una horeta fet-. I mamprengueren la marcha.
Un hora mes tart, tenien tot el poble ple de panflets, totes les cases, tots els buçons,totes les llunes dels coches, inclus havien arribat a Catadau. Els havia sobrat temps per a fer dos pintades, tampoc està de mes, encara que embruten, deixar algun mensage per a que la gent el veja des de llunt. -Total tos ho fan. ¿Quantes voltes hem vist la chinchosa B o inclus ya fa anys encara recorde com se pintaven tots els lletreros de Llombay en una I final tachant la Y-. Se dien uns als atres.

I aixina despertà Llombay el dumenge de bon mati, quan en la plaça de l'Ajuntament es reuniren uns quant voluntaris disposts a fer les Trobades.
La primera faena que se'ls encomana es arreplegar tots els panflets del carrer, de les finestres, dels coches, inclus els que se vegen pels buçons. I aixina com la AC alemana de Goebbels netejava les propagandes que ells consideraven antialemanes, estos "voluntaris" netejaren tot lo poble, Gloebbels ho nomenaria "la neteja de l'espirit Alema", l'Ajuntament i alguns voluntaris responien als que preguntaven dient que era un acte vandalic fet pels de la Y.
Els que anys arrere anaven omplint els carrers en proclames "lliberals" ara acallaven la veu d'uns jovens i de tot un poble. Els que s'esgarraven la camisa com deya Camarón per la censura de Camps Nal Noi, ara censuraven sense motius el pensament d'una gran majoria. Els que clamen tots els dies per la llibertat d'expressio i per que no vore TeVen 0'3 es atentar contra ella, en canvi negaren eixa llibertat als jovens i al poble. El "lliberal", s'havia convertit en censurador. ¿Que mes se pot esperar d'una gent aixina? -En bones mans tenim el bombo, Sento-.

Lo que no sabien estos censuradors era que molts ya s'havien alçat, i havien llegit els panflets, atres els llegirien un poc mes tart, puix no es molt normal trobar-te papers que entren per baix la porta, i atres, total tingueren que llegir-los per arreplegar-los de terra o d'algun coche, que vingut des de Catadau, no va vore o no volgue vore el panflet i el deixa en la lluna del seu coche per a delecte del personal.
En fi, per a resumir, molta mes gent de la que hagueren volgut els convocants va llegir els panflets, provocant en la pagina del GAV una bona entrada, sobre tot per a vore que son realment i qui està darrere de les Trobades.
Una llastima que molta d'esta gent ho llegiria despres de pegar una volteta per elles. Pero en poc mos conformem.

Se que ad estes altures molts encara estareu pensant que este equip de neteja ho va fer be:
-No anava a quedar-se el poble ple de panflets-.
Puix no, la veritat, pero tampoc deuria haver-se quedat ple de propagandes.

-Les pintades no fan be per al poble-
Clar que no, pero ninguna, que encara n'hi han que duen mes de 6 mesos.

Hui ya ha passat tot, les Trobades ya son historia, i Llombay seguix ple de propagandes, rests de les Trobades, en les escoles per entre les balles de darrere he pogut vore un tros d'alguna pancarta. Yo diria que era la de Carcaixent, pero no estic segur. (Tant que volen ensenyar estos mestres, i tiren el fem al mig del carrer, que vergonya).
Pero lo mes escandalos de tot, es que tres dies despres de les Trobades, les balles continuen en els cantons, dificultant el transit de peatons per les ceres, inclus algunes en les rotondes; els trastos de l'entaulat seguix apilat en la cera de les Escoles, dificultant i molt l'acces ad estes, si tenim en conte que entre els trastos de l'entaulat, les obres de la nova guarderia i les ceres alçades de darrere els alumnes tenen que sortejar molts obtaculs per a poder per fi entrar dins de l'escola.
Mentres, yo me pregunte,-¿A on estan ara els voluntaris?, o el seu jornal s'acabava en quan netejaren tots els carrers de panflets-

En fi, Hellen Keler (escritora americana sorda i cega) despres de que li comentaren que la censura Nazi havia arribat inclus a la crema de llibres va dir "La tirania no pot derrotar el poder de les idees", a lo que mosatros afegim "no soles no pot derrotar nostres idees, si no que no pot impedir que la gent acabe sentint-les".

Yo, la veritat, no comprenc per que els "lliberals" mos diuen els de la Y, inclus blaveros i faixistes (encara que aço ultim, me fa gracia). Total si som valencians, ¿Quin mal fem en ser valencianistes?¿Quin mal puix faig hui per donar les gracies ad estos jovens?
Gracies germans per amar a Valencia, gracies per voler a Llombay.

Buscant proves... ¿Per a que? II

Seguint en el tema anterior de Buscant proves... ¿per a que? que per cert, va agradar prou a molts (suponc que no tant a atres), mos dediquem a presentar el segon treball com haviem promes, i seguixc remarcant que no es el meu proposit desprestigiar a ningu, si no demanar cordura i neutralitat, puix des de certs sectors, pareix que prima ans l'obediencia al regim, que realment els estudis mostrats i la veracitat objectiva d'estos.

Lo que no m'explique realment es com Orts, eixe gran investigador, se dedica a investigar al mes que dubtos Rafel Vives Azpiroz i en canvi, no menciona casi gens al refutable historiador Vicent Vives i Liern el qui va donar una conferencia en la seccio d'Arqueologia de Lo Rat Penat en 1900, i que despres se va editar baix el titul Lo Rat Penat en el escudo de Armas de Valencia, a on se pot comprovar en pels i detalls (com diria ma yaya), com se confeccionava la Senyera.
Fullejant en son llibre podem traure unes suculentes notes com esta que encara que es llarga te coses molt curioses:
Certificación expedida por el Regente del Racional de Valencia, en 19 de Diciembre de 1503, acreditando los gastos ocurridos en la confección de la bandera Real de Del honorable en Leonart Jordi per la bandera real de or y flama per obs de la ciutat. Al honorable e discret en Gaspar eximeno notari Scriua deis magnifichs Jurats e consell de la Insigne ciutat de Valencia. Certifich yo Pere cátala ciutada Regent de racional de la dita ciutat que al honorable en Leonart Jordi son degudes Cent sexanta quatre liures set sous per vn conté que ma liurat de la bandera real de or y flama que ses feta noua per obs de la dita ciutat. Co es per v liures viii onzes seda de grana per obs de texir lo terganell que es entrat en la dita bandera que a rao de vi sous la onza munta xx liures viii sous. ítem per vna liura x onzes de seda groga y blaua per al dit tercjanell que a rao de v sous la onza munta v liures x sous. ítem per lo debanar de la dita seda xiii sous viii. ítem per lo que ha desmenuyt la seda en lo debanar ço es vna onza de grana y vna onza de groch y blau ais dits preus co es la grana a vi sous e lo groch e blau a v sous xi sous. ítem per les mans que ha donat a mestre Johan marasquell qui ha texit lo dit terçanell que a rao de ii sous la alna per lxii alnes que na texit munten vi liures iiii sous. ítem per tres onzes y vn quart de seda de grana per obs de cosir dita bandera que a rao de v sous vi onza munta xvii sous x. ítem per dos quarts de seda blaua ii sous iii. ítem per dos alnes de tela gostanga blaua per obs de forrar la bayna de la dita bandera iiii sous iiii. ítem per xxii alnes de veta ampia de fil blanch per obs de stirar dita bandera en lo teler pera daurarla que a rao de iii diners alna munta v sous vi. ítem per vna onza de fil blanch per cosir dita veta en la bandera vi diners. ítem que ha pagat per lo general del dit terganell per pacte fet ii liures. ítem per vii onzes ii quarts seda de grana pera fer la franja de la dita bandera que a rao de v sous vi la onza munta ii liures i sou iii. ítem que ha donat an ausias manresa batifulla de fil dor per xiii onzes ii argentos y mig de fil dor que han entrat en la dita franja que a rao de xviii sous la onza munten xi liures xvi sous viiii. ítem que ha donat per les mans de xx alnes de franja pera la dita bandera que a rao de viiii diners la alna munten xv sous. ítem per xv onzes de seda de grana per obs de fer los cordons de la dita bandera que a rao de v sous vi la onza munten iiii liures ii sous vi. ítem que ha donat al dit en ausias manrresa per xii onzes tres quarts de fil dor per ais dits cordons que a rao de xviii sous la onza munten xi liures viiii sous vi. ítem que ha donat per les mans deis dits cordons y botons y flochs per tot ii liures. ítem que ha donat a mestre gabriel perpunter per tallar y cosir dita bandera iiii liures. ítem per lo enfranjar de la dita bandera xii sous. ítem a nanthoni ribesaltes batifulla per ii M Ccclx pans dor fi per obs de daurar dita bandera que a rao de i Hura i sou lo cent munten xxiiii liures xvii sous x. ítem an johan monrreal batifulla per ii m cxxxv pans dor fi per a daurar dita bandera a la dita raho xxii liures viii sous iiii. ítem an Johan marti pintor de la ciutat per los jornals e colors del daurar de la dita bandera xxvi liures xvi sous ii. ítem an francés marti draper per vna alna de ceti blau per obs del rat penat de la dita bandera xxiiii sous y per vna alna de ceti carmesí xxxiii sous hi v sous de general per tot que munta iii liures ii sous. ítem a na nádala per viiii onzes y mig quart de trenetes batents ab bolleteria per al dit rat penat que a rao de v sous la onza munta ii liures v sous vii. ítem an miquel de Valencia per or e seda per ais flochs del dit rat penat xiii sous. ítem an Jaume climent per les mans del rat penat de la dita bandera xii liures xii sous e xiiii sous per algunes aueries que es per tot xiii liures vi sous x. ítem an luis nadal botiguer de lene per ii alnes de vinte per allargar la camisa de la dita bandera iii sous. ítem al bisbe e capellans de la seu per beneyr la dita bandera xiii sous viii. Les quals quantitats totes acumulades preñen suma de Clxviii liures vi diners. De les quals clxviii liures vi diners deduydes iii liures xiii sous vi quel dit enLeornart Jordi ha rebut del or de les barres daurades de la bandera vella resta que seria cobrador lo dit en Leonart Jordi les dessus dites clxiiii liures vii sous. Per que sius plaura fareu albara de part deis magnifichs Jurats drecat al honorable en Johanpascuet clauari comu de la dita ciutat per lo qual li pague la dita quantitat o li faca compliment ab 90 que bestret o pagat li haura per la dita raho. Dat. en Valencia a xviiii de dembre any M. d y tres. Archivo Municipal de Valencia.—Libro de Certificacions del Racional.— Años 1493 en 1505.—Núm. 7, sig. a qq.
He dit que es curios per que Orts, per eixemple, en el seu llibre diu que la tela blava es soles per a l'empunyadura, i no es del tot fals, puix si ho haveu llegit podeu comprovar que en cert renglo apareix " per dos alnes de tela gostanga blaua per obs de forrar la bayna de la dita bandera iiii sous iiii."pero lo que no conta Orts en son llibre, igual per pasar-li inadvertit es que tambe apareix que "Co es per v liures viii onzes seda de grana per obs de texir lo terganell que es entrat en la dita bandera que a rao de vi sous la onza munta xx liures viii sous. ítem per vna liura x onzes de seda groga y blaua per al dit tercjanell que a rao de v sous la onza munta v liures x sous. ítem per lo debanar de la dita seda xiii sous viii. ítem per lo que ha desmenuyt la seda en lo debanar ço es vna onza de grana y vna onza de groch y blau ais dits preus co es la grana a vi sous e lo groch e blau a v sous xi sous." lo que mes actualisat vindria a ser mes o manco :
1 lliura i 8 onzes de seda grana (roja oscura)= 681 grams de tela roja
1 lliura i 10 onzes de seda groga i blava = 737 grams de tela groga i blava.
La veritat, tot s'ha de dir, yo no soc sastre, pero tenint en conte que aixo es el pes de la tela ans de confeccionar i tenint en conte que es referix a seda, podem dir que la badera que ix seria prou gran, puix segons tinc entes, un metro de seda pesaria entre 40 i 50 grams(suponc que en eixa epoca seria un poc mes).
He de dir que buscant sobre este tema he trobat un interessant articul de Masclet sobre este tema, pero mes concretament sobre la Senyera de 1545 i 1596.
Afegixc ademes, que esta Senyera(la de 1505) va ser beneïda pel Bisbe i els Capellans de la Seu, lo que li donaria sense dubte mes veracitat a l'efecte, tenint en conte que en eixos anys, el Bisbe i els mateixos Capellans de la Seu no solien beneir junts qualsevol cosa. Com tambe passaria en la nova de 1926.

Ademés d'ell (Orts) molts s'amparen dient que en el retaule de la Generalitat, apareix l'Angel custodi en la quatribarrada i l'escut quatribarrat. Pero lo que no saben molts d'estos "investigadors" (o no volen dir) es que eixe retaule representa els tres braços politics dels nostres Furs. El nobiliari, representat pel seu patro Sant Jordi (patro dels reis d'Arago), la Verge Maria que representa el braç eclesiastic (suponc que sera aixina en tot lo Mon, no crec que siga soles en lo nostre Regne), i el Real, representat per la bandera del Rei d'Arago (suponc que el Rei d'Arago no duya la nostra Rel Senyera Coronada) i per l'escut de Valencia en un pla inferior, demostrant el seu vassallage. Per lo que este retaule no pot ser utilisat per a referir-se a la bandera del nostre Regne. Simplement per que eixa bandera representa al Rei d'Arago.

Aixina i per a acabar, no volent desprestigiar a ningu, si no demanant serietat als estudiosos que tantes tesis i tants raonament cientiics diuen donar-mos, vull deixar clar, que la no mencio en cap lloc de la banda blava, es per que era de sobra reconeguda, i per que lo realment important, i remarque realment, per que era la senyal Real eren les barres que representaven al Rey i la Corona que representa al Regne. Deixant el blau com a un simple afegit decoratiu, al que no li se presta massa atencio, com es el cas de les dos L coronades de l'escut o inclus de les que eren antigament possades en forma de corona quan s'escrivia el nom del nostre Regne com mostra el Llibre Manual de Consells i Stabliments de la Ciutat de Valencia dels anys 1375 a 1383. ¿Recordeu haver vist aço en algun document Comtal?...

Pero lo mes curios, i crec que lo mes significatiu es que ni Orts ni nigu s'haja parat a pensar en que tant en lo Regne de Mallorca com en el de Valencia en un principi l'ornament (Corona o Castell) anava remarcat en blau, color que representava als Reis d'Arago i color en que estos mateixos Reis obsequiaven a les banderes guanyadores.

I que si per algun motiu que desconec, Orts haguera volgut realment demostrar des de quan existix el Blau en la nostra Real Senyera, deuria haver pegat ans un passejet per les iglesies del nostre Regne, descobrint aixina, que no es cert que a la nostra Real Senyera li afegiren el Blau en 1878 o com ell preferix dir que "No tenim una data precisa de la composició d'aquest poema, però si ens orientem per la data de publicació d'aquesta obra antològica de Constantí Llombart (1878), podem deduir que l'afegit blau o grisenc a la senyera originària, deu ser d'aquella època." Si no que inclus en 1800 ya apareix reflectida en un escut.

En fi, crec que si per fi llevem les males brosses, descobrirem que baix d'elles està la veritat, la rao, i sobre tot la nostra identitat.
Fins atra.


P.D.: No he gastat per a res el Llibre de Garcia Moya Tratado de la Real Senyera, puix desgraciadament per a mi no l'he llegit, i no he pogut trobar cap eixemplar.

Buscant proves... ¿Per a que?

Per a començar, vullc deixar constant de que els articuls que he publicat fins ara, este i els que espere publicar, no estan escrits en sentit d'atac, sino de defensa. Per que com a valencià que soc me considere que tinc tambe el dret i el deure de ser-ho. I per tant el mateix dret i el mateix deure de defendre la patria Valenciana, la llengua valenciana, la cultura valenciana i fins i tot l'historia valenciana.
Per tant vullc deixar clar que si en qualsevol moment he ferit alguna sensibilitat o atacat un poc massa ad algu, no era eixe el meu objectiu, si no el de demostrar realment a la gent que passa i que ha passat en el nostre Regne, i sobre les interferencies, tant externes com internes, que hui en dia mos priven d'eixe dret i deure ades referit, el ser i sentir-mos valencians.

Durant molts anys, he sentit en diversos mijos parlar sobre un home particular. Un home bondados que fa donacions culturals a dreta i esquerra per a enfortir la nostra cultura. Un home estudios i al mateix temps un investigador incansable, pero en el que sense voler discrepe en el final de moltes d'eixes investigacions. ¿Per que busca eixa prova inexpugnable que faça desapareixer la nostra Real Senyera?
En fi, crec que el senyor Orts, Pere Maria Orts, com ya va fer ans el seu gran amic Joan Fuster busca una prova de catalanitat en la nostra terra. Una prova que com el Sant Caliç (Grial per als sentimentals) els done la divina protestat de fer del nostre Regne de Valenciana una simple provincia o una simple colònia de l'expansioniste Nort.

Si no recorde mal, en 1978 Joan Fuster ya va publicar un alvanç sobre els seus estudis en El Blau en la Senyera, concretament en el capitul III pagines 12 a 14. A on intenta ridiculisar l'historia citant la Cronica del borrianenc Marti de Viciana gracies a una primicia d'Orts. Que diu lo següent " Privilegi a Burriana del 12 de març del 1348: “Os concedemos y queremos y ordenamos que la bandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba; la cual añadidura esté teñida de color azul, del cual antiguos reyes de Aragón, nuestros antecesores ilustres, solían sus banderas vencedoras llevar. Y más: que en la dicha añadidura del sobredicho color se sobrepongan, o entretejerán, o se pinten, e en linea recta se pongan o impriman tres coronas reales de color de oro...” El document original (Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Cancelleria, Re. 888, fol. 209, r. I v.)" pero... i aci be lo bo, Fuster assegura que segons Orts, Viciana traduïx color azul del llati del Ceremonios "colore livido". I aci be lo bo, puix segons el diccionari español, lívido del llati "lividus" significa azul, en canvi, livido en italià significa palit, mentres que en llati, significa "enveja, o cas d'enveja" . ¿No es aço lo que tenen molts pancatalanistes a la nostra Real Senyera? .

Ya en L'història de la senyera del Pais Valencià de 1979, Orts mos deixa raonaments que realment son dificils de digerir, pero que si damunt els atribuïm a un historiador inclus resulten chistoses i tot. Pero que choquen, i permetam, puix comença dient que el blau es degut a la banda blava que duyen normalment les banderes Reals aragoneses, yo tinc entes que eren les victorioses, per aixo, se representen en la rendicio de Morella, puix eren victorioses. Es mes, si mos fixem en el privilegi que acabem de citar ho podem llegir "solían sus banderas vencedoras llevar" ¿o com en el cas de blau tambe esta mal traduït?.

Tambe recorde un comentari del llibre dedicat a una poesia, si mal no recorde de Lluis Cebrian tret del llibre de Constanti Llombart La morta Viva de 1878. La poesia es la següent:

A LA SENYERA DE LA CIUTAT
Hi ha qui diu qu'entusiasme no sent huí al voret,
perque aquella no pots ser:
Perque son tons brodats de un novell fer,
y per qu'es, pera vell, ton domás fi.
Qu'es com dir, que Valencia no está así,
la d'En Jaume, de March y de Ferrer,
perque hermosa y moderna es vá refer
ab empedrats, y fonts, y llums sens fi.
Aixó ho diuen mals fills y mals germans,
que d'amarte, vergonya es fan
tan sols quant d'Espanya se venen braus amants...
Déixals dir; pero fuig d'eixos estols,
que'ls que no saben ser bons valencians,
manco encara sabrán ser espanyols.

Be puig despres de llegir-la, i rellegir-la ho tinc clar... Catarroja descoberta.
Vos deixe el comentari del senyor Orts "Notem com ací se'ns parla que a la senyera originària se li han afegit empedrats, y fonts, y llums sens fi. Aquesta intenció tindria doncs originàriament la franja blava . Precisament donar lluentor a la part més important, aquella que els blavers posteriorment han menyspreat: Les quatre barres. Per això, no imitaria cap corona, com alguns han dit, sinó més aviat seria un disseny artístic que faria referència a pedres precioses que d'aquesta manera ornarien el nucli originari quatribarrat de la senyera. Abans inclús ho clarifica Cebrian molt més en dir de la senyera que són tons brodats de un novell fer, i més avant també, en dir que la senyera originària quatribarrada hermosa y moderna es vá refer. No tenim una data precisa de la composició d'aquest poema, però si ens orientem per la data de publicació d'aquesta obra antològica de Constantí Llombart (1878), podem deduir que l'afegit blau o grisenc a la senyera originària, deu ser d'aquella època." I que conste que yo no soc mes que un simple llaurador, pero crec que aci algu s'ha colat. ¿heu vist el titul? "A la Senyera de la Ciutat" per tant, aixo no seria una prova per a parlar sobre la del Regne, ¿no? ¿o acas no diuen vostes que la Real Senyera pertany tan sols a la ciutat de Valencia?. Per no contar, per atra banda en lo dels adjetius. Molta imaginacio si que veig yo en la deduccio, la veritat. Pero soc llaurador, igual m'enganye. Pero si a la ciutat li han ficat fonts , empedrats i faroles per a fer-la moderna, la Real Senyera de la que parla, igual pot ser que ara era nova, i la gent seguia volent la vella, no per ser diferent, si no per ser la mes vella. ¿Vos sona aixo? Existixen infinitats de Reals Senyeres, inclus repliques exactes com la de Lo Rat Penat, la RACV o el GAV, pero seguim preferint l'original. ¿Acas no son iguals?. O en cas d'haver canvis, ¿qui diu que no foren a partir d'esta o una pareguda tal com apareix en els portularis? Yo no li veig cap font ni empedrat, pero si veig canvis, no se vostes.


Pero es que la cosa va mes allà. Resulta que rebuscant en l'historia, l'ilustre investigador ha descobert l'inventari que va fer el dramaturc i regidor de Valencia Rafel Vives Azpiroz dins d'un "Folleto escrito para justificar que la bandera que pusieron los moros, para la señal, en la torre de Ali-Bufat, no es la Real Señera del Ejercito Conquistador de Valencia,Valencia. Imp. de Juan Guix.1882", a on podem llegir les següents aclaracions "A más de otras muchas banderas y Estandartes, tres son las que se guardan en el archivo municipal, y anuestro propósito hacen referencia.
1ª. La bandera llamada de la Conquista.
Esto es, la que como señal tremooló en la torre de Alí-Bufat.
2ª. El antiguo Pendón de la ciudad.
Que ya existía en tiempo de las Germanías.
3ª Y la Real Señera del ejército conquistador de Valencia
Así las distingue a las tres el ilustrado cronista D. Vicente Boix.
La bandera de la Conquista y el antiguo Pendón de la Ciudad se conservan dentro de dos pirámides de cristal, colocadas una enfrente de la otra.
La Real Señera, dentro de un baúl de baqueta, juntamente con la espada del rey D. Jaime, y las dos llaves doradas, que en señal de pleitesía se le entregaron a Felipe V a su entrada en esta Ciudad." La veritat, aci comença lo bo.
Segons Pere Maria Orts, aço es una prova irrefutable,junt al tros de tela que va rebre Vicent Boix i que ell guarda com a tesor, que demostra que de forma interessada se va fer desapareixer la Real Senyera del Ejercito Conquistador, descrita aixina per Boix "Es de cuatro telas estrechas de seda carmesí sobre otras de gaza de oro, que todo forma las armas de Aragón; y por remate una celada coronada y el murciélago encima, todo de plata". Pero si mos fixem o analisem les anteriors frases o afirmacions mos trobarem en varies sorpreses:
1.- De ser cert que el tros de tela emmarcat de Boix fora un tros d'aquella Real Senyera ¿Com la pot vore Vives en 1882 si segons apareix en el marc esta va ser retallada en 1849? ¿magia?
2.- Si no es aixina, i tal com fica en el marc es un tros del pendo ¿Per que diu el emmarcat que data de 1240 si el pendo, original com a tal, deuria datar de 1238?
3.- ¿Com pot ser tan verdadera i valuosa l'explicacio de Vives si afirma que el Pendo ya existia en temps de Germanies (1519-1523) si es de sobra conegut (per lo manco yo, un llaurador, ho se) que va ser el cronista Pere Antoni Beuter, encarregat de fer el tradicional "Sermo de la conquista" durant el segon centenari d'esta (1538), qui este mateix any en sa "Primera part de la Conquista de Valencia" va escriure que el Pendo que se conservava en la cupula de l'Iglesia de Sant Vicent era el mateix Pendo issat pels musulmans en la Conquista de Valencia. I està documentat que cent anys despres (tercer centenari,1638) el Justicia Criminal baixà el Pendo de la cupula de l'iglesia, i va deduir que era verdader, basant-se en el seu vell aspecte.O siga, resumint, no pot ser que el gastaren les Germanies en 1519, si no el baixaren fins al 1638.
4.- Volent que tots els meus atres punts foren falsos, cosa que ya dic que no ho son. Considere normal que en l'archiu de l'ajuntament se conserven eixes i demes reliquies, tenint un lloc especial en un atra estancia la Real Senyera tal i com mereix, no entre trastos vells i falsificats.

En fi, com no me cabia tot en una articul he decidit partir-lo.

Se que n'hi ha gent que no aguantarà fer algun que atre comentari, pero lo bo ho he deixat per al segon articul.

(Continua...)

Una bossa de caragols

Se que per a tots, o per lo manco per als valencians, un grapat de caragols fets un dia de pluja es preludi d'un bon plat de caragols al cap d'uns dies.
Els caçadors solen fer-los al foc, damunt d'una llanda, tirant-los soles un poc de sal i oli, sense deixar-los porgar. He vist inclus que els catalans consideren esta practica ancestral com a propia, clar com ningu l'ha reclamat. ¿Que pensarien els caçadors valencians si ho descobriren?,pero no anem a entrar en eixa discussio.
En les cases se'ls sol deixar uns dies en romer per a porgar-los, esta practica tan vella i ancestral com els mateixos caragols, se fa en lo corral penjant una bossa de malla plena de caragols i unes rames de romer.
Pero sa elaboracio en les cases, podem dir que es atre mon. Uns fan un suc en creïlles paregut al suc d'anguiles, atres preferixen fer un poc mes suau i sense picant, i aixina fins a doscentes receptes diferents, fins i tot en arros.

Pero, precisament el nostre tema de hui, no es culinari precisament, puix com tot en la vida, de coses menudes solen eixir discussions sense voler massa llargues o simples rises ocultant ridiculs innecessaris, puix part d'estos ridiculs els guanyen realment els perdedors, puix los donen la rao per a fer-los callar.
Recorde un dia de pasqua en un dinar prop del Sogrony, crec que la zona se dia Atalaya.
El cas, per a deixar a part discussions o senyes sense mes importancia, era que la bicicleta d'un dels reunits havia perdut un tornillo, o tornell (nom mes apropiat pero realment manco gastat entre tots els valencians), per lo que no pugue seguir la ruta, i se va quedar baix en el pou de les Fontanelles, fins que acabarem i tornarem tots a dinar. La veritat, no imaginava en cap moment que un fet aixina donara per a tant.
Al tornar una amiga meua veïna d'Albal va preguntar
- Chimo, ¿has trobat el cargol?
-¿Caragols?, no no n'he buscat, he estat massa ocupat buscant el tornillo per dins del coche i per terra, pero crec que sense ell igual vos haguera pogut acompanyar.
-Chimo mira que eres, tornillo es un castellanisme impost durant el franquisme, se deu de dir CARGOL.
I d'aci ixque una discussio, sempre amigable, que la veritat me va deixar pensatiu.
¿Com un valencià li pot dir cargol al tornillo o tornell? ¿ho haura sentit en alguna macro concentracio d'Escola Valenciana? ...
Pero es que la vida es aixina. He intentat buscar el significat o el simple fet pel qual els catalans li diuen cargol al tornell, pero no he trobat gran cosa.

Segons he pogut averiguar l'orige de la paraula caragol (cargol en catala) es incert. Alguns volen atribuir-li l'orige en el llati cochleŏla diminutiu de cochlĕa (caragol en llati) pero com podeu vore l'afirmacio presenta prou dificultats. Atres l'atribuixen a formes prerromanes, i atres com Colominas, mantenen una tambe dubtosa teoria sobre l'orige, assegurant que prové del soroll de la closca del caragol.
Lo cert, es que caragol se gasta tambe en Occità, Tortosi i Balear, mentres cargol es Catala, escargot frances, caracol castellà, eusquera i portugues, lumaca es italià, i en angles es snail.
Pero crec que a lo que anavem es realment al nom dels tornillos.
En 1887, Escrig dins del seu diccionari escriu : m.cast. tornillo; Cilindro de metal, madera etc. con resalto en espiral, que entra y juega com la tuerca.
Ademes, Garcia Moya en el seu DHIVAM el situa en: Colom: El benefici de Mora, 1881, pag. 29 a on se pot llegir " ... que li falten molts tornillos...", tambe en atra obra de 1887, 1897, 1900...
Es mes, tornillo be del llati tornus i s'ha gastat tant com sa ferramenta. No entenc massa be el per que tant d'interes en que se diga cargol, tenint com tenim nom (tornell o tornillo) i sabent com sabem que caragol es un animalet.

La veritat, me pregunte com seu apanyarà un home quan vaja en la llista de la compra a un hipermercat en Catalunya i duga en la llista una bossa de cargols...

El dit en la llaga

La veritat, existixen dies en que per molt que ho intente, no conseguixc comprendre el per que molta gent creu en lo que creu per que està de moda. No entenc realment que ha passat en tota eixa gent que simplement creu lo que li conten, mai busca un per que.

Recorde en certa gracia fa uns mesos un monolec (suponc que en barceloni seria monòleg) d'eixos graciosos que te dexien pensatiu, en que no saps realment si donar-li la rao al artiste, riure o plorar.
"Ni ha molta gent que no creu en Deu per que no l'ha vist mai (cosa que realment te el seu sentit, inclus l'apostol Sant Tomas va ficar el dit en la llaga(Joan 20:24-29), ¿per que no tindre el seu dubte?), pero curiosament l'immensa majoria d'esta gent que no creu en Deu, creu en els extraterrestres(¿i... per que no?)", la pregunta ad este sector es evident:
-¿Pero n'has vist algun?-
A lo que contestaria sense mes:
-No, pero he vist a molts que han dit que han vist u -
- Clar i resulta que curiosament viuen en el camp, el desert o la montanya i no saben ni parlar. -¿Quants llicenciats coneixes que n'hagen vist u?-

Puix aço que es simplement anecdotic, hui en dia te la seua copia en Valencia. No exactament entre Deu i els extraterrestres, si no que el tema te mes suc, puix la base es la nostra llengua, nostra cultura i la nostra llengua.
Una de les senyes mes qüestionades seria el famos Pendo, que realment me dona fins vergonya. En lo facil que seria arreplegar d'una volta els informes de les proves que va fer en son dia Dolores Garcia Broch, total ya estan fetes, i demostrar sa falsetat. Puix no, molts preferixen deixar seguir a la gent dubtant sobre sa realitat.
Pero mentres, molts seguixen pensant en que es realment el que se va penjar en la Torre ans dita del Temple. Per que los ho han dit. I no creuen en sa falsetat, ni documentada. Pero ademes no creuen en Deu, per que no n'hi han proves...

Atra cosa que me trastorna es la catalanitat de les nostres senyes, de les nostres costums. Tot ho ha dut el nort. ¿quines proves n'hi han? Cap, pero quan ho diuen deu de ser de veres, ¿no?.
Si els espanyols van anar a America i els ensenyaren l'espanyol als indis, ¿per que els catalans no pogueren fer lo mateix?. Puix, per ficar un eixemple, per que aci no erem indis, no mos aniquilaren, i no mos van fer esclaus seus... entre atres coses, pero clar, com resulta que meu han dit, puix... No fa falta pensar en el cap un poc, ni documentar-se.
La Moixaranga d'Algemesi, per eixemple, esta documenta des de molt antic, i dona la coincidencia, que estes torres apareixen en el Delta de l'Ebre a mijans del sigle XVII quan uns veïns d'Algemesi ensajaven per a la festa del seu poble, puix estaven ensenyant i ajudant als del Delta els adelants i les llabors de l'arros que ya contavem en les nostres terres. Era conegut com el ball dels valencians. Es mes, està documentat que en 1687 actuaren en Tarragona "el ball dels valencians", mentres que el primer castell o casteller està documentat tambe en Tarragona pero en 1770, o siga casi cent anys despres (I pensar que segons el catalanisme tot ha vingut del Nort).
Puix resultà que en molts llibres anava documentat com a costum tipica catalana, filla dels castellers. Manco mal que ho va desmentir un historiador del mateix Delta.
O laPaella, tan tipica i tan valenciana. Inclus la Fideuà que va ser inventada en el Grau de Gandia.
¿I quin fundament historic i cientific tenen els que s'ho creuen? Cap, ningu ha ficat el dit en la llaga.

Pero lo que mes patetic me pareix es voler incluir als nostres classics dins la lliteratura Catalana, i transformar nostra parla per a semblar-se mes i mes a la catalana fins acabar seent engolida per esta.
Ausias March el mes famos poeta valencià, el volen fer seu. Recorde fa uns anys quan vaig llegir un llibre a on estava en un sol volum "L'Espill, Lo proces o disputa de Viudes y doncelles,Lo Proces de les olives y Sompni de Joan Joan, i La brama dels Llauradors a on anava un Proemi firmat per Onofre Almudever (de qui Miquel i Planas diu que era "un valencià del segle XVI que ha passat a l'història precisament com a apologista de la llengua catalana i difusor dels seus clàssics") ,qui edità este llibre en 1561. en el Proemi podem llegir " En lo temps que mes apartat estava de conversar ab les Muses, amantissims lectors, lo enteniment, que tots temps está en vetla, sentí que tocaven á les portes del descuit lo zel y amor de la nostra materna llengua, que acompanyats de la Rahó la ma del dir, y á mí en persona de tots los altres valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me comenzá arguhint de parlar en esta forma:" Sino fosseu ingrats á la llet que aveu mamat, y á la patria hon sou nats, no dormirieu ab tan gran descuit: ans uberts los ulls de la consideració veurieu com seus van perdént les perles é margarites que ab continues vigiles los vostres passats adquiriren, y aprés les vos dexaren: perque de aquelles y ab aquelles vos adornasseu y enriquesseu en les conversacions y ajusts de persones avisades; majorment que per que azó redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, y tenen, y encara les apliquen, que tacitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten y entenen que vosaltres: y que azò sia veritat, pròvas entre les altres ab les obres d'aquell vostre excelentisim Poeta y estrènu cavaller Mossen Ausiàs March, que essent natural Valencià, los Cathalans lo san volgut aplicar, y los Castellans han treballat de entrendrel, fent-lo en Achademies publiques llegir. Y com a estos, que dit tinch, nols sia natural axi per la carència de la forza de la llengua, com per la varietat dels enteniments, ajudant hi lo gran discurs del temps, en les obres dites, y en estes que ací narraré, sens moltes altres dignes de ser portades a la noticia dels homens, y ser tengudes en la estima que ells merexien, de cada dia se van corrompent los vocables. Y algunes vegades pensant millorarlos, com lo vers sia una cosa tan delicada, muden la sentencia, o alteren los versos de tal manera, que si huy tornassen algunes d'elles davant sos propis autors, no les coneixerien." Pero a mi me resulta prou curios que Onofre Almudever, que per lo vist no era cap apologiste català, mes be diria yo valencià, denuncia justament 22 anys despres de l'edicio castellana justament lo que ficava en el llibre. Per a mi aço es ficar el dit en la llaga, per que si existix una versio impresa en Valencia en que fica que era de nacio catala, tambe existix un testic que ho denuncia i ho desment. No se per als que veuen extraterrestres.
Be, yo diria que per a ser un monolec, ya ho tinc be.
Espere que ara tingam molts mes adeptes, per que si per a creure necesitem ficar el dit en la llaga, crec que ha quedat prou demostrat.

Barco a la deriva

Hem vixcut junts un fum de destrellatats, hem segut capaços de renaixer d'entre l'adversitat... pero seguim seent soles unes poques veus que, callades pel govern, lluitem sense cap ni peus front ad eixos delinqüents que amagats dins de bambolles sociopolitiques viuen de les subvencions i mos pategen el cul tots els dies de l'any.
Hem vixcut junts moments de Gloria, hem plorat quan a Lola li prohibiren fer-li al Pendo la prova del Polen. Hem vist com els nostres companyons, aquells que mes chillaven se'n han anat transvestint i venent-se al millor postor.
Hem segut capaços de fer d'una simple paella, l'acte mes multitudinari del nostre Regne, hem segut capaços de juntar-mos 500.000 valencianistes per a lluitar per les nostres senyes, hem vist com uns jovens han segut capaços de juntar mes de 300 persones en un sopar informal ple de valenciania.
Hem segut capaços de fer unes normes valencianes, a les que encara hui en dia seguim sense vergonya.
Hem segut inclus capaços de salvar la nostra senyera d'entre flames.
Pero tot aço s'ha esfumat...

Ara som un barco a la deriva, un simple joguet del que els nostres politics s'han cansat.
Som moneda de canvi, i sobre tot moneda electoral.
Les nostres senyes, aquelles per les que lluitarem en la Transicio, se veuen hui en dia mes amenaçades que mai. I mentres... seguim a la deriva.

Soc conscient que tots no hem fet lo que hem pogut, pero soc encara mes conscient de que en estos temps sobren les preguntes, sobren moltes respostes. Hem segut poble, hem segut Regne, hem segut nacio. ¿A on queda ara la nostra valenciania?... Espere que encara ne quede en un chicotet raco del nostre cor.

Veem tots els dies frustrats com els nostres fills son educats en català, com els mijos de comunicacio cada dia estan mes catalanisats, pero... no fem res.

I ¿per que no fem res? puix eixa es soles, si me permeteu, la pregunta que vullc deixar en l'aire. Eixa es sense dubte la pregunta que mos fem tots els dies. En fi eixa es senyors i senyores la pregunta a la que hem de respondre.

Hem vist com el PP ha creat primer un entramat dins de la nostra Real Academia de Cultura Valenciana, i despres com ajudats per Pujol, Zaplana, Camps i Gonzalez Pons mos implantaren una sucursal del IEC.

Hem vixcut una batalla de Valencia en la que mos alçarem victoriosos, pero en la que mos deixarem molts caps solts. I mos hem llamentat eleccio darrere d'eleccio de que realment no tenim força politica.

¿Per que no fem res?

Som un barco a la deriva, un barco en el que la tripulacio, ya s'ha cansat de virar cap a tots els costats. Som un barco falt d'ilusio, en que la tripulacio se troba desilusionada.

Es temps de canviar d'una volta i vore que podem fer, per que sense fer res, ya hem estat prou de temps.

Som un barco afonat que no pot continuar en esta albufera. Un barco que mereix ser lliure i soltar les veles mes allà de Madrit.
Ara es moment de mirar-mos el melic i de tractar d'una volta de ser germans. Preguntant-mos tots els dies ¿Que puc fer? ¿realment soc valencianiste?

Arrere quedaren lluites i desilusions, davant tenim un futur que mereix tindre Blau i Corona.
Si volem seguir remant cada u cap al seu Sol, continuarem veent com poc a poc se va apagant.
Es hora, eixa mateixa hora que tant chillem quan cantem tots junts l'himne de lluita. Una lluita que mai deuriem haver deixat.
En fi, vosatros direu...
Ajuntem-nos que ya arriba l'hora,
De ser dignes de ser VALENCIANS.

Una entramada per a destruir Valencia

Fa uns anys, ya molts per a recordar, va apareixer en Valencia una noticia que se va escampar en diversos mijos de comunicacio. Una notica que va ser practicament el final del socialisme en Valencia va desapareixer de la nostra retina i del nostre pensament com si no haguera passat mai. ¿A on van els nostres recorts? ¿Deuriem preguntar a algu sobre ells?
La veritat, no se com ho fan, pero fer desapareixer coses com estes s'està convertint desgraciadament en una cosa massa usual hui en dia.

Tot començava un dos de maig de 1995, quant des del ABC se denunciava a Joan Lerma, en aquell moment president de la Generalitat Valenciana, d'haver financiat en diners publics al Bloc de Progres. Pero ¿que era realment este Bloc de Progres i qui eren els seus membres i simpatisants?.
La veritat, es que realment el Bloc de Progres, no es mes que lo que hui coneguem com a entramat Eliseu, i que ya en aquells anys era un entramat tant ben organisat com ho es hui en dia, rebent ajudes des de les Generalitats Valenciana i Catalana. Un entramat creat per a catalanisar Valencia inventat per Cahner ( en aquell temps president de la Fundacio Revista de Catalunya) i Pujol (President de la Generalitat Catalana) que contava en pocs adictes, pero que feyen molt de soroll (mes o manco com hui). En fi el Bloc de Progres era la part "cultural" i sobre tot economica del PSAN, ya dissolt en el PSPV i incrustat dins del Partit Socialiste Valencià PSPV-PSOE.

Pero tornant a la noticia hem dir, que la noticia ix per que segons les fonts, El Bloc de Progres, va remetre als diferents diaris i demes mijos de comunicacio uns fax per a la convocatoria d'una manifestacio des de el CADE Vicerrectora, un centre de l'Universitat de Valencia de atencio als estudiants. Despres de rebre quantioses subvencions de les Generalitats Valenciana i Catalana, gasten material public pagat pels contribuents per a fins politics. Aixo es democracia i amor per la terra.
Una manifestacio que va contar en el soport (i l'invitacio oficial) per part de Lerma, ademes de contar en el soport de les Universitats de Valencia, Castello i Alacant, encapçalada pels seus rectors.
Si es que quant el pancatalanisme se va instaurar en les Universitats i en el pla politic valencià, ¿quina possibilitat de triar mos quedava als valencians?.

Lola Garcia Bronch en aquell temps presidenta de Renovacio Valencianista va presentar una primera denuncia el 5 de maig de 1995 en el jujat instruccio numero 17 de Valencia per possible malversacio de fondos publics a Lerma, al que acusava de financiar i recolzar "en carrec als diners de tots els valencians" actes organisats pel Bloc. Denuncia que va ser acceptada a tramit.
Un tramit que no va tindre conseqüencies. Uns mesos mes tart, el 27 de Setembre de 1995, Lerma llavors Ministre d'Administracions Publiques, va justificar en el Congres dels Diputats les ajudes concedides per la Generalitat Valenciana al entramat del Bloc de Progrés quan ell era president. I conte contat...

Puix si, i en aixo va quedar tot, Lerma va donar les seues escuses, i tot resolt. mentres, aci en Valencia ni mos ho contaren, ni falta que fa. Pero per lo manco tenim els noms de les entitats subvencionades, per a que diguen que no tenim recursos: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Joves Escriptors de Llengua Catalana, Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA), Entrepobles, Acció Ecologista Agrós, Acdesa-PV, Radio Klara, Centre Cultural Carles Salvador, Cercles de Normalització llingüística, Fundació Ramón Muntanyer, Fundació Ausias March, Editorial Tandem, Editorial tres i quatre, Centre excursionista.


Aixina l'entramat d'Eliseu Climent, o el Bloc de Progres, continua rebent subvencions d'abdos Generalitats , tant Valenciana com catalana, i seguix atentant contra l'historia i la llengua valenciana. Pero ... ¿que mes hem conseguit descobrir sobre este entramat?.

Uns dels maxims denunciants, encara que soles de boca, puix no va ser ell el que va ficar cap denuncia llegal, i damunt va continuar pagant el tribut com a President de la Generalitat, va ser Eduardo Zaplana, que una volta dins de la Generalitat, va seguir els passos de Lerma, subvencionant a Eliseu, i sobre tot als seus colaboradors o simpatisants. Que no ho he oblidat, aci vos deixe la llista dels principals simpatisants:

• Nacho Duato. director artistic de la Companyia Nacional de Dansa. Com Zaplana en Telefonica, ara Nacho despres de deixar la Companyia Nacional en juny de 2010, es el fichage estrela de Teatres de la Generalitat.
• Santiago Calatrava. El del pont, que tambe ha fet la Ciutat de les Ciencies. Seguira fent edificis llejos sense anima i completament alluntats de l'arquitectura i l'estil valencià.
• Manuel Vicent.Articulista i escritor (sobre tot El Pais i Levante). Un tramvia a la Malvarrosa. Obra que Camps Nal Noi ha produït (seguim pagant favors).Es curios que Camps Nal Noi produira un obra en la que s'insulta en dos ocasions al valencians dient-los que son "borregos i cobardes". Una de les seues frases mes celebres es... Dios creó el mundo en sólo seis días, y esa prisa se nota.
• Javier Mariscal. Segons els entrevistadors que vingueren a dir-li que havia segut el elegit per a disenyar la nova mascota de Barcelona 92, el del porret. Puix aixo, despres de donar-li els diners pel diseny del Cobi, Zaplana li va concedir fer el "dibuix" eixe dels ulls de Bancaixa.
• Anderu Alfaro. Escultor. Es normal despres de fer el monument dels Països Catalans en Tarrega, 1981, o el del Milenari de Catalunya 1991, per no contar molts atres monuments pels Comtats.
• Els rectors de les Universitats de Castello, Valencia i Alacant... sense comentaris, per a que despres diguen que no estan politisades les nostres Universitats.
• UGT;CC.OO.; STEPV; Unio de Llauradors i Ramaders (eixos que encara estem esperant protesten sobre l'exportacio a Europa de taronges Marroquines, que damunt passen per les nostres carreteres), Sindicats d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)... com ans, per a que despres diguen que els sindicats defenen als treballadors, als estudiants i al poble.

Uns anys despres de fer estes denuncies en prensa, Zaplana, va fer possible el pacte Aznar-Pujol, i va ser ell el que va permetre la continuitat d'emisio illegal de TeVen3 (controlada pel entramat del Bloc), va seguir entregant subvencions i sobre tot ajudant als premis Jaume I, va crear la AVLLc que va ser ocupada en gran part pels seguidors del Bloc, va deixar seguir les adoctrinadores Trobades (sobre tot el tito Paco Camps que era llavors conseller de cultura)...

Pero aixo no es tot, al igual que en l'Alemania Nazi, el Bloc va ser durant molt de temps el la força de choc (aço segur que no ho sap Estaban Ibarra). I de la mateixa forma que el Partit SocialNacionaliste Alema va dominar el sistema educatiu, el PSAN en forma de Bloc anava adoctrinant a la societat valenciana des de distints punts. Es mes, com el trage de mals ya no venia, el tito Eli (acusat durant la transicio i en els principis de la democracia per atentar contra la Guardia Civil i la bandera) se va tindre que buscar martirs, per a poder seguir el conte. I aixina va ser com va inventar l'atentat de Joan Fuster , en paraules d'Eliseu "Intent d'assasinar al noste intel.lectual mes destacat, Joan Fuster, ficant-li bombes en la seva casa" . Atentat que va ser tant fort com (segons les noticies trobades en diferents diaris regionals) d'un masclet que va explotar
en la finestra de la planta baixa de sa casa. O (sempre segons Eliseu) "l'atentat contra u dels pares de la patria, el catedratic Sanchis Guarner", atentat que se resumix en un simple petardet que no va tindre conseqüencies i que li va ser enviat de forma anonima a Sanchis Guarner. ¿Que te que dir el Bloc de Progres dels atentats de Terra lluire? ¿I dels atentats contra la llengua i l'identitat valenciana? Per que els "suposts atentats" eren anonims i sense conseqüencies pero els de Terra Lliure i el BLoc de Progres no ho son i tenen moltes conseqüencies nefastes, per cert.

Hui llamente profundament tindre que donar esta noticia, pero el Bloc de Progres hui en dia te una participacio molt important dins del BLOC, 13 dels 30 membres del Consell Nacional, i que va conseguir en març de l'any passat un 25% de vots en blac( de la mateixa forma que va propondre fer en les eleccions autonomiques de 1997) en senyal de queixa contra els pactes de Morera i la seua moderacio.

Font:

• ABC. Hemeroteca
• Levante
  
• Las Provincias
  
• Diario de Valencia
  
• El Pais. Hemeroteca
• La Vanguardia
• Valencia Semanal

Done les gracies a VELL per que va ser gracies ad ell com vaig trobar totes estes noticies.