YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

martes, 10 de mayo de 2011

Eixidors

Este fi de semana com tots sabeu ha segut la festa de nostra Senyora dels Inocents, Desamparats i Folls . Una festa que ha coincidint en el centenari del primer Trasllat. I per a commemorar-lo, han dedicat al centenari el tapis.
Pero dins d'eixe tapis, una persona ha segut, sense dubte, protagonista involuntaria. Mes que una persona, yo parlaria d'una colla d'amics. Els EIXIDORS.

Es dissabte pel mati, sobre les 11 per a ser mes exacte, l'almagasen de Toni es un no parar. Tots han vingut a ajudar, pero ademes, molts han vingut a arreplegar les ultimes camisetes.
En el salo del Museu Faller, les dones estan preparant els entrepans per a almorzar el dumenge, i els homens van i venen de l'almagasen de Toni fins al Museu carregats de coses per a decorar l'escenari. Tot te que eixir be, enguany es un sopar especial, pero a part d'aixo, enguany i tots els anys este fi de semana es especial.

Enguany per primera volta decidixc unir-me als Eixidors. No es que siga un requisit necessari per a acodir al trasllat, pero despres de vore sa llabor, he volgut ser u d'ells, vore realment en que ajuden i ser, com no, u mes.
Aixina es que despres de parlar en Toni uns dies ans, me presente en sa almagasen i aixina comencen les presentacions. Jaume, Vicent, Xavi... i mes gent. Tots estan afaenats, pero tenen eixe detall, i saluden amablement. En cinc minuts, ya era part del grup. Tots erem amics, i tots mos ajudavem.Es curios, com eixe temperament tant valencià i amigable que pareix que hui en dia haja desaparegut solga reapareixer i mantindre's viu sempre en totes les associacions i grups d'amics de tot el nostre Regne.
I poc a poc el mati se va passar com un rellamp, que curt. Una llastima no poder estar en el sopar. Pero aixina i tot los vaig desijar lo millor.

El dumenge pel mati, me vaig ficar la camisa taronja, i vaig acodir en companyia dels Eixidors. ¿Com me rebrien?.
Arribat a Valencia mos reunirem tots, i alli va ser a on començaren els bons moments.
Uns me contaren com havia transcorregut la nit, manco mal, que la falla del Mercat Central los havia deixat el casal, puix aixina havien pogut fer temps entre la descoberta i el trasllat i fer les necessitats, puix des de fa uns anys, els escusats publics estan tancats.
Atres me contaven anecdotes, ne recorde especialment una que me va fer riure a mi i a tots els que la sentirem. Tot començà quant algu, no recorde qui va dir els anys que duya de trasllat, a lo que despres van seguir atres, uns dient que començaren en son pare, atres en amics... pero Xavi, va ser el que va conseguir traure-mos el somriure, sobre tot dels mes cansats, que pareixien un poc entroncats.
- Ma primera volta va ser als 12 anys, me vaig ficar un tubo de buç per a poder respirar i vaig entrar just en mig dels que duyen la Mare de Deu. Recorde que tots me miraven rar.
Pero lo que mes me va sorprendre es que ya formava part del grup, 160 persones i yo era tractat igual com els demes, tots erem uns.
No recorde be quin hora era, i mos encaminarem a la Basilica, tots junts, tot una marea taronja recorria ara els carrers cap a la Basilica.

He de confessar, que estava prou nervios, no sabia realment quina anava a ser la meua faena, ni que es realment lo que anava a fer. I aixina, casi sense donar-me conte vaig entrar en la Basilica. Estava just davant de la Mare de deu, yo, els Eixidors, els Portadors, i molts mes que tots els anys ajuden per a que la Mare de Deu tinga un trasllat com se mereix. Ademes, se respirava germanor. Tots erem germans, tots erem fills que anavem a ajudar en lo possible.
De principi les "ordens" eren clares, teniem que intentar impedir que la gent que anava a entrar en la Basilica arribara a la Mare de Deu de forma descontrolada, tots els que vullgueren tocar-la podrien fer-ho per un corredor improvisat que casualment me va tocar viure. I despres, intentar fer que la gent deixara passar l'image per la plaça fent cordons davant de l'image i com no, el que poguera ajudar a dur l'image, que com tots els anys, era duta per tot aquell que s'oferia i que volia ajudar, encara que no era una faena facil, com mes tart vaig comprovar yo mateix.
I aixina va transcorrer el trasllat, entre espentes, colzades ... pero sobre tot en amor, pasio, llagrimes i atres sentiments que anaven aflorant al pas de la Verge.
Recorde molts moments del trasllat, puix el vaig viure en molta emocio, pero dos van ser realment els recorts qeu segur que m'acompanyaran durant molts anys en la meua ment.

Primer, l'eixida de la Basilica, a on les portes, plenes de puntes, son una verdadera trampa, que solen marcar mes d'una esquena, encara que el meu recort, va ser mes l'eixida, quan no podiem alvançar, puix la gent mos impedia fer-ho, i sobre tot mos feya retrocedir. I es just en eixe moment, quan els Eixidors, uns feren els cordons i atres, mos ajudaren a fer alvançar l'anda.

El segon recort, es quan varem entrar en la Catedral, recorde com un grup feya un cordo a la llarga, i me van deixear un poc intrigat. Eixos mateix feren que la gent deixara que l'anda girara davant del Micalet i sobre tot, que la Verge donara mija volta per a poder entrar dins la Catedral d'esquenes. Pero es que despres, just quan accediem a la Catedral, estos mateixos homens, protegien als portadors dels bancs, arribant inclus a quedar-se mes d'un atrapat entre ells.

Despres, una volta acabat el trasllat, quedarem de nou en el Casal, per a repondre forces i refrescar. I alli seguirem charrant i veent de nou el Trasllat per la tele. Tots teniem els ulls brillants de felicitat, tots en certa forma estavem orgullosos d'haver pogut ajudar a la Mare de Deu en el seu Trasllat.

Pero aci, no anava a acabar el dia, encara mos quedava una cosa per fer.
Una volta almorzats, Toni i atres agarraren uns sacs en entrepans i els dugueren a la Casa de la Caritat. ¿Qui millor que els desamparats per a celebrar en la pancha plena este dia? ¿No es prou desampar no tindre que menjar?

I es que encara que pese a mes d'u, encara existix gent que fa les coses per amor a atres, o simplement per que creu que deu de fer-les. Encara que per a evitar els enfrontaments i malentesos d'atres anys s'hagen unit formant associacio per consell de l'Episcopat. Seguixen seent els mateixos amics que any darrere d'any s'han anat coneixent per coincidir tantes voltes ajudant en el trasllat o ajudant a eixir ad algun marejat de la descoberta. O millor dit mes, puix sempre se solen ajuntar cares noves que com yo son rebudes en calor i en els braços oberts.

En fi, pense que ara molts dels que han criticat el mereixcut homenage que ha fet Miquel Galvis, tinguen per lo manco atre punt de vista sobre esta gent. Una cara que no vol ser mai centre d'admiracio i que fa lo que fa per amor al progim i per amor a sa mareta. Puix llunt de lo que molts pensen, inclus ells tenen que fer un esforç a part si despres volen tocar a la Mare de Deu .I es que quan u no desija ambicions ni recompenses, lo minim que pot fer es donar les gracies per a tornar l'any que be.

I gracies, com no, a Miquel Galvis. Un valencià com ell amant com pocs de la Mare de Deu i dels Trasllats, no podia mai pensar en un Trasllat sense els eixidors, i damunt sabent que enguany per fi se decidien a fer associacio.
Associacio per cert, que ha participat enguany junt a la Mare de Deu del Desamparats en la Semana Santa acompanyant al Crist del Grao. I que enguany donara mes d'una sorpresa a tots en els diferents actes que te preparats.

AMUNT.

P.D.: Toni, te deixe aci al final una copia de la lletra del Himne de la Coronacio tal i com va ser fa 50 anys. Se que no es molt, pero espere t'agrade este chicotet homenage per tots vosatros.

6 comentarios :

  1. Duc de Monastrell dijo...

    Lfi de semana posterior al dia huit de maig -normalment el segon dumenge de maig- és molt especial, has nomenat el trasllat, per a mi l'acte més emotiu, pero també és molt bonica la missa d'infants i la dansà de la nit de la vespra. Finalment, la ronda a la Mare de Deu dels Desamparats el diluns, patrocinada per Bancaixa i destroassada llingüísticament per la presentadora. No tot pot ser perfecte

  2. 0=€:::JOSE:::> dijo...

    Si tens rao, Duc, i el besamans que se farà el proxim dimecres.
    Tots els actes que fem en nom de la Mare dels Desamparats son emotius, per que ella es del poble. I per que es realment el poble el que ho fa possible.
    Per cert, benvingut.

  3. 0=€:::JOSE:::> dijo...

    Si Duc, tots els actes de la Mare de Deu dels Desamparats son emotius, principalment per que els fa el poble i es ell el que els ompli d'emocio i alegria.
    Com tu dius es una llastima que ho destrossen llingüisticament.

    Per cert, benvingut, espere que te pegues mes d'una volteta per aci ;)

  4. Josué Ferrer dijo...

    Des del màxim dels respectes, Deu mateix prohibix expressament fer images i rendir-lis cult. Està en els 10 manaments que Deu entregà a Moisés. Llig Deuteronomi 5 o Éxode 20.

  5. 0=€:::JOSE:::> dijo...

    Hola Josue, com sempre es un honor vore que me seguixes. Pero tambe des de el maxim dels respectes i des de l'admiracio que saps que te tinc, vullc matisar aixo que tu m'has dit.
    No per a discutir, si no per a donar-te el meu punt de vista, que espere siga tant certer com lo que tu m'has dit.

    He buscat l'Exode 20 (els deu manaments) i Deuteronomi 5 per a poder reproduir exactament les seues paraules.
    5:7 No tendrás dioses ajenos delante de mí.
    5:8 No harás para ti escultura, ni imagen alguna de cosa que está arriba en los cielos, ni abajo en la tierra, ni en las aguas debajo de la tierra.
    5:9 No te inclinarás a ellas ni las servirás;porque yo soy Jehová tu Dios, fuerte, celoso, que visito la maldad de los padres sobre los hijos hasta la tercera y cuarta generación de los que me aborrecen,
    5:10 y que hago misericordia a millares, a los que me aman y guardan mis mandamientos.

    Sabut es de tots que en aquella epoca, tots veneraven coses i Deus, tant es aixina que molts ho feen del Sol, del Bou, del peixos... pero lo que crec que al referir-se a cosa alguna, crec que Deu, deixa clar que no se deuen de venerar estes coses ni a atres Deus, si no ad ell.
    Pero, aixo fon ans de que vinguera el seu fill entre mosatros. Puix el mateix Deu ya se va mostrar en Trinitat (Pare, Fill i Espirit Sant).
    Aixina, mes tart, l'Iglesia va adoptar com a Sants als homens de be que eren eixemplars en la religio, martirs...

    Per a contestar-te de forma mes curta, crec convenient fer meues les paraules d'un bon amic meu que es retor, i que ho explica aixina:
    Des de la vinguda de Crist, l'iglesia va anar configurant-se, adoptant les ensenyances de Crist. I va fer Sants als homens mes reconeguts.
    Pero se'n va deixar molts, i aixina, els angels i la mateixa Verge, han baixat en infinitat de voltes per a representar ad estos desconeguts dins la figura de la Mare, puix ella els guarda, i per a protegir als fills que en la Terra viuen. Com es el cas de nostra Mareta.


    Com veus, moltes son les ensenyances i moltes les raons. ¿Qui sap realment si estem fent be?
    Soles Deu.
    Espere que comprengues nostra fe en la nostra Mareta, puix no es flor d'un dia, si no que la majoria de mosatros hem creixcut als seus peus i l'hem considerat tant o mes Mare nostra que la carnal.

    Un abraç Josu.
    Per cert, si vols que parlem, saps a on trobar-me, m'agradaria saber la teua opinio i charrar un rato en tu. Que com t'he dit ans i tu saps t'admire i aprecie.
    Ah, i felicitats, ara a pel fill.

  6. Josué Ferrer dijo...

    Hola cavaller ¿qué tal tot?

    A vore, si Deu existix i la Bíblia és la Paraula de Deu ¿per qué no usa eixe retor la Bíblia per a fonamentar la veneració a la Verge o a qualsevol atra persona?

    La Verge Maria és en total seguritat el més extraordinari ser humà que haja passat per la Terra (a excepció de Jesús), pero el problema radica en que Deu no vol que venerem a ningú a banda d'ell (i entenem per Deu el Pare, el Fill i l'Esperit Sant).

    La Paraula de Deu és molt clara al respecte:
    1. Deu és celós (Deuteronomi 4:24)
    2. Com és celós, només vol que l'adoren ad ell i a ningú més. Per això prohibix fer images (de qui siga o de lo que siga) i venerar-les (Deuteronomi 5:7-10)
    3. Venerar o rendir cult a imàgens és idolatrar a algú (és lo que es conegut popularment com pecat d'idolatria). Este és molt possiblement el pecat que més enfada a Deu i la prova la tens en que sistemàticament, repetitivament, cansinament Deu parla del tema (fins a la fartera) i castiga al seu poble Israel per esta raó (l'Antic Testament està replet de casos).
    4. Si Deu acceptara venerar a sers humans ¿per qué Jesús només orava a Deu? ¿Per qué els apòstols imploraven a Deu-Jesús-Esperit Sant pero mai a Isaac o a Jeremies? ¿Per qué no hi havien provessons en honor a Moisés o Abraham? (Nou Testament)
    5. La tradició de les imàgens és pagana, no cristiana. Els romans portaven imàgens dels seus idols, i l'Església Catòlica adoptà esta costum substituint a Venus per Maria i a Mercuri per Sant Bartolomé.
    6. Com a opinió personal, crec a que una persona humil li desgrada ser venerada (si te fixes en Veicent Ferrer o Teresa de Calcuta voràs que ells no perseguien fama ni homenages). La Verge i el sants són eixemples no només de santitat sino també d'humiltat. ¿Estaran feliços al vore's venerats ells en lloc de ser venerat Deu?



    No vullc convencer-te de res, amic meu, tan sols vullc fer-te vore que no hi ha cap fonament bíblic per a defendre estes costums. Que es tinga que acodir a explicacions de fòra de la Bíblia (és dir, a la paraula de l'home, i no a la Paraula de Deu) per a justificar tals accions és molt sintomàtic.

    Per lo que a mi respecta, no tinc molt més que afegir. Tan sols volia fer esta puntualisació que espere no t'enfade ni te moleste, pero sí almenys que et faça pensar.

    Un abraç, amic, i salut. Que Deu et beneïxca.

    Josué