Una bossa de caragols

Se que per a tots, o per lo manco per als valencians, un grapat de caragols fets un dia de pluja es preludi d'un bon plat de caragols al cap d'uns dies.
Els caçadors solen fer-los al foc, damunt d'una llanda, tirant-los soles un poc de sal i oli, sense deixar-los porgar. He vist inclus que els catalans consideren esta practica ancestral com a propia, clar com ningu l'ha reclamat. ¿Que pensarien els caçadors valencians si ho descobriren?,pero no anem a entrar en eixa discussio.
En les cases se'ls sol deixar uns dies en romer per a porgar-los, esta practica tan vella i ancestral com els mateixos caragols, se fa en lo corral penjant una bossa de malla plena de caragols i unes rames de romer.
Pero sa elaboracio en les cases, podem dir que es atre mon. Uns fan un suc en creïlles paregut al suc d'anguiles, atres preferixen fer un poc mes suau i sense picant, i aixina fins a doscentes receptes diferents, fins i tot en arros.

Pero, precisament el nostre tema de hui, no es culinari precisament, puix com tot en la vida, de coses menudes solen eixir discussions sense voler massa llargues o simples rises ocultant ridiculs innecessaris, puix part d'estos ridiculs els guanyen realment els perdedors, puix los donen la rao per a fer-los callar.
Recorde un dia de pasqua en un dinar prop del Sogrony, crec que la zona se dia Atalaya.
El cas, per a deixar a part discussions o senyes sense mes importancia, era que la bicicleta d'un dels reunits havia perdut un tornillo, o tornell (nom mes apropiat pero realment manco gastat entre tots els valencians), per lo que no pugue seguir la ruta, i se va quedar baix en el pou de les Fontanelles, fins que acabarem i tornarem tots a dinar. La veritat, no imaginava en cap moment que un fet aixina donara per a tant.
Al tornar una amiga meua veïna d'Albal va preguntar
- Chimo, ¿has trobat el cargol?
-¿Caragols?, no no n'he buscat, he estat massa ocupat buscant el tornillo per dins del coche i per terra, pero crec que sense ell igual vos haguera pogut acompanyar.
-Chimo mira que eres, tornillo es un castellanisme impost durant el franquisme, se deu de dir CARGOL.
I d'aci ixque una discussio, sempre amigable, que la veritat me va deixar pensatiu.
¿Com un valencià li pot dir cargol al tornillo o tornell? ¿ho haura sentit en alguna macro concentracio d'Escola Valenciana? ...
Pero es que la vida es aixina. He intentat buscar el significat o el simple fet pel qual els catalans li diuen cargol al tornell, pero no he trobat gran cosa.

Segons he pogut averiguar l'orige de la paraula caragol (cargol en catala) es incert. Alguns volen atribuir-li l'orige en el llati cochleŏla diminutiu de cochlĕa (caragol en llati) pero com podeu vore l'afirmacio presenta prou dificultats. Atres l'atribuixen a formes prerromanes, i atres com Colominas, mantenen una tambe dubtosa teoria sobre l'orige, assegurant que prové del soroll de la closca del caragol.
Lo cert, es que caragol se gasta tambe en Occità, Tortosi i Balear, mentres cargol es Catala, escargot frances, caracol castellà, eusquera i portugues, lumaca es italià, i en angles es snail.
Pero crec que a lo que anavem es realment al nom dels tornillos.
En 1887, Escrig dins del seu diccionari escriu : m.cast. tornillo; Cilindro de metal, madera etc. con resalto en espiral, que entra y juega com la tuerca.
Ademes, Garcia Moya en el seu DHIVAM el situa en: Colom: El benefici de Mora, 1881, pag. 29 a on se pot llegir " ... que li falten molts tornillos...", tambe en atra obra de 1887, 1897, 1900...
Es mes, tornillo be del llati tornus i s'ha gastat tant com sa ferramenta. No entenc massa be el per que tant d'interes en que se diga cargol, tenint com tenim nom (tornell o tornillo) i sabent com sabem que caragol es un animalet.

La veritat, me pregunte com seu apanyarà un home quan vaja en la llista de la compra a un hipermercat en Catalunya i duga en la llista una bossa de cargols...

El dit en la llaga

La veritat, existixen dies en que per molt que ho intente, no conseguixc comprendre el per que molta gent creu en lo que creu per que està de moda. No entenc realment que ha passat en tota eixa gent que simplement creu lo que li conten, mai busca un per que.

Recorde en certa gracia fa uns mesos un monolec (suponc que en barceloni seria monòleg) d'eixos graciosos que te dexien pensatiu, en que no saps realment si donar-li la rao al artiste, riure o plorar.
"Ni ha molta gent que no creu en Deu per que no l'ha vist mai (cosa que realment te el seu sentit, inclus l'apostol Sant Tomas va ficar el dit en la llaga(Joan 20:24-29), ¿per que no tindre el seu dubte?), pero curiosament l'immensa majoria d'esta gent que no creu en Deu, creu en els extraterrestres(¿i... per que no?)", la pregunta ad este sector es evident:
-¿Pero n'has vist algun?-
A lo que contestaria sense mes:
-No, pero he vist a molts que han dit que han vist u -
- Clar i resulta que curiosament viuen en el camp, el desert o la montanya i no saben ni parlar. -¿Quants llicenciats coneixes que n'hagen vist u?-

Puix aço que es simplement anecdotic, hui en dia te la seua copia en Valencia. No exactament entre Deu i els extraterrestres, si no que el tema te mes suc, puix la base es la nostra llengua, nostra cultura i la nostra llengua.
Una de les senyes mes qüestionades seria el famos Pendo, que realment me dona fins vergonya. En lo facil que seria arreplegar d'una volta els informes de les proves que va fer en son dia Dolores Garcia Broch, total ya estan fetes, i demostrar sa falsetat. Puix no, molts preferixen deixar seguir a la gent dubtant sobre sa realitat.
Pero mentres, molts seguixen pensant en que es realment el que se va penjar en la Torre ans dita del Temple. Per que los ho han dit. I no creuen en sa falsetat, ni documentada. Pero ademes no creuen en Deu, per que no n'hi han proves...

Atra cosa que me trastorna es la catalanitat de les nostres senyes, de les nostres costums. Tot ho ha dut el nort. ¿quines proves n'hi han? Cap, pero quan ho diuen deu de ser de veres, ¿no?.
Si els espanyols van anar a America i els ensenyaren l'espanyol als indis, ¿per que els catalans no pogueren fer lo mateix?. Puix, per ficar un eixemple, per que aci no erem indis, no mos aniquilaren, i no mos van fer esclaus seus... entre atres coses, pero clar, com resulta que meu han dit, puix... No fa falta pensar en el cap un poc, ni documentar-se.
La Moixaranga d'Algemesi, per eixemple, esta documenta des de molt antic, i dona la coincidencia, que estes torres apareixen en el Delta de l'Ebre a mijans del sigle XVII quan uns veïns d'Algemesi ensajaven per a la festa del seu poble, puix estaven ensenyant i ajudant als del Delta els adelants i les llabors de l'arros que ya contavem en les nostres terres. Era conegut com el ball dels valencians. Es mes, està documentat que en 1687 actuaren en Tarragona "el ball dels valencians", mentres que el primer castell o casteller està documentat tambe en Tarragona pero en 1770, o siga casi cent anys despres (I pensar que segons el catalanisme tot ha vingut del Nort).
Puix resultà que en molts llibres anava documentat com a costum tipica catalana, filla dels castellers. Manco mal que ho va desmentir un historiador del mateix Delta.
O laPaella, tan tipica i tan valenciana. Inclus la Fideuà que va ser inventada en el Grau de Gandia.
¿I quin fundament historic i cientific tenen els que s'ho creuen? Cap, ningu ha ficat el dit en la llaga.

Pero lo que mes patetic me pareix es voler incluir als nostres classics dins la lliteratura Catalana, i transformar nostra parla per a semblar-se mes i mes a la catalana fins acabar seent engolida per esta.
Ausias March el mes famos poeta valencià, el volen fer seu. Recorde fa uns anys quan vaig llegir un llibre a on estava en un sol volum "L'Espill, Lo proces o disputa de Viudes y doncelles,Lo Proces de les olives y Sompni de Joan Joan, i La brama dels Llauradors a on anava un Proemi firmat per Onofre Almudever (de qui Miquel i Planas diu que era "un valencià del segle XVI que ha passat a l'història precisament com a apologista de la llengua catalana i difusor dels seus clàssics") ,qui edità este llibre en 1561. en el Proemi podem llegir " En lo temps que mes apartat estava de conversar ab les Muses, amantissims lectors, lo enteniment, que tots temps está en vetla, sentí que tocaven á les portes del descuit lo zel y amor de la nostra materna llengua, que acompanyats de la Rahó la ma del dir, y á mí en persona de tots los altres valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me comenzá arguhint de parlar en esta forma:" Sino fosseu ingrats á la llet que aveu mamat, y á la patria hon sou nats, no dormirieu ab tan gran descuit: ans uberts los ulls de la consideració veurieu com seus van perdént les perles é margarites que ab continues vigiles los vostres passats adquiriren, y aprés les vos dexaren: perque de aquelles y ab aquelles vos adornasseu y enriquesseu en les conversacions y ajusts de persones avisades; majorment que per que azó redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, y tenen, y encara les apliquen, que tacitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten y entenen que vosaltres: y que azò sia veritat, pròvas entre les altres ab les obres d'aquell vostre excelentisim Poeta y estrènu cavaller Mossen Ausiàs March, que essent natural Valencià, los Cathalans lo san volgut aplicar, y los Castellans han treballat de entrendrel, fent-lo en Achademies publiques llegir. Y com a estos, que dit tinch, nols sia natural axi per la carència de la forza de la llengua, com per la varietat dels enteniments, ajudant hi lo gran discurs del temps, en les obres dites, y en estes que ací narraré, sens moltes altres dignes de ser portades a la noticia dels homens, y ser tengudes en la estima que ells merexien, de cada dia se van corrompent los vocables. Y algunes vegades pensant millorarlos, com lo vers sia una cosa tan delicada, muden la sentencia, o alteren los versos de tal manera, que si huy tornassen algunes d'elles davant sos propis autors, no les coneixerien." Pero a mi me resulta prou curios que Onofre Almudever, que per lo vist no era cap apologiste català, mes be diria yo valencià, denuncia justament 22 anys despres de l'edicio castellana justament lo que ficava en el llibre. Per a mi aço es ficar el dit en la llaga, per que si existix una versio impresa en Valencia en que fica que era de nacio catala, tambe existix un testic que ho denuncia i ho desment. No se per als que veuen extraterrestres.
Be, yo diria que per a ser un monolec, ya ho tinc be.
Espere que ara tingam molts mes adeptes, per que si per a creure necesitem ficar el dit en la llaga, crec que ha quedat prou demostrat.

Barco a la deriva

Hem vixcut junts un fum de destrellatats, hem segut capaços de renaixer d'entre l'adversitat... pero seguim seent soles unes poques veus que, callades pel govern, lluitem sense cap ni peus front ad eixos delinqüents que amagats dins de bambolles sociopolitiques viuen de les subvencions i mos pategen el cul tots els dies de l'any.
Hem vixcut junts moments de Gloria, hem plorat quan a Lola li prohibiren fer-li al Pendo la prova del Polen. Hem vist com els nostres companyons, aquells que mes chillaven se'n han anat transvestint i venent-se al millor postor.
Hem segut capaços de fer d'una simple paella, l'acte mes multitudinari del nostre Regne, hem segut capaços de juntar-mos 500.000 valencianistes per a lluitar per les nostres senyes, hem vist com uns jovens han segut capaços de juntar mes de 300 persones en un sopar informal ple de valenciania.
Hem segut capaços de fer unes normes valencianes, a les que encara hui en dia seguim sense vergonya.
Hem segut inclus capaços de salvar la nostra senyera d'entre flames.
Pero tot aço s'ha esfumat...

Ara som un barco a la deriva, un simple joguet del que els nostres politics s'han cansat.
Som moneda de canvi, i sobre tot moneda electoral.
Les nostres senyes, aquelles per les que lluitarem en la Transicio, se veuen hui en dia mes amenaçades que mai. I mentres... seguim a la deriva.

Soc conscient que tots no hem fet lo que hem pogut, pero soc encara mes conscient de que en estos temps sobren les preguntes, sobren moltes respostes. Hem segut poble, hem segut Regne, hem segut nacio. ¿A on queda ara la nostra valenciania?... Espere que encara ne quede en un chicotet raco del nostre cor.

Veem tots els dies frustrats com els nostres fills son educats en català, com els mijos de comunicacio cada dia estan mes catalanisats, pero... no fem res.

I ¿per que no fem res? puix eixa es soles, si me permeteu, la pregunta que vullc deixar en l'aire. Eixa es sense dubte la pregunta que mos fem tots els dies. En fi eixa es senyors i senyores la pregunta a la que hem de respondre.

Hem vist com el PP ha creat primer un entramat dins de la nostra Real Academia de Cultura Valenciana, i despres com ajudats per Pujol, Zaplana, Camps i Gonzalez Pons mos implantaren una sucursal del IEC.

Hem vixcut una batalla de Valencia en la que mos alçarem victoriosos, pero en la que mos deixarem molts caps solts. I mos hem llamentat eleccio darrere d'eleccio de que realment no tenim força politica.

¿Per que no fem res?

Som un barco a la deriva, un barco en el que la tripulacio, ya s'ha cansat de virar cap a tots els costats. Som un barco falt d'ilusio, en que la tripulacio se troba desilusionada.

Es temps de canviar d'una volta i vore que podem fer, per que sense fer res, ya hem estat prou de temps.

Som un barco afonat que no pot continuar en esta albufera. Un barco que mereix ser lliure i soltar les veles mes allà de Madrit.
Ara es moment de mirar-mos el melic i de tractar d'una volta de ser germans. Preguntant-mos tots els dies ¿Que puc fer? ¿realment soc valencianiste?

Arrere quedaren lluites i desilusions, davant tenim un futur que mereix tindre Blau i Corona.
Si volem seguir remant cada u cap al seu Sol, continuarem veent com poc a poc se va apagant.
Es hora, eixa mateixa hora que tant chillem quan cantem tots junts l'himne de lluita. Una lluita que mai deuriem haver deixat.
En fi, vosatros direu...
Ajuntem-nos que ya arriba l'hora,
De ser dignes de ser VALENCIANS.

Una entramada per a destruir Valencia

Fa uns anys, ya molts per a recordar, va apareixer en Valencia una noticia que se va escampar en diversos mijos de comunicacio. Una notica que va ser practicament el final del socialisme en Valencia va desapareixer de la nostra retina i del nostre pensament com si no haguera passat mai. ¿A on van els nostres recorts? ¿Deuriem preguntar a algu sobre ells?
La veritat, no se com ho fan, pero fer desapareixer coses com estes s'està convertint desgraciadament en una cosa massa usual hui en dia.

Tot començava un dos de maig de 1995, quant des del ABC se denunciava a Joan Lerma, en aquell moment president de la Generalitat Valenciana, d'haver financiat en diners publics al Bloc de Progres. Pero ¿que era realment este Bloc de Progres i qui eren els seus membres i simpatisants?.
La veritat, es que realment el Bloc de Progres, no es mes que lo que hui coneguem com a entramat Eliseu, i que ya en aquells anys era un entramat tant ben organisat com ho es hui en dia, rebent ajudes des de les Generalitats Valenciana i Catalana. Un entramat creat per a catalanisar Valencia inventat per Cahner ( en aquell temps president de la Fundacio Revista de Catalunya) i Pujol (President de la Generalitat Catalana) que contava en pocs adictes, pero que feyen molt de soroll (mes o manco com hui). En fi el Bloc de Progres era la part "cultural" i sobre tot economica del PSAN, ya dissolt en el PSPV i incrustat dins del Partit Socialiste Valencià PSPV-PSOE.

Pero tornant a la noticia hem dir, que la noticia ix per que segons les fonts, El Bloc de Progres, va remetre als diferents diaris i demes mijos de comunicacio uns fax per a la convocatoria d'una manifestacio des de el CADE Vicerrectora, un centre de l'Universitat de Valencia de atencio als estudiants. Despres de rebre quantioses subvencions de les Generalitats Valenciana i Catalana, gasten material public pagat pels contribuents per a fins politics. Aixo es democracia i amor per la terra.
Una manifestacio que va contar en el soport (i l'invitacio oficial) per part de Lerma, ademes de contar en el soport de les Universitats de Valencia, Castello i Alacant, encapçalada pels seus rectors.
Si es que quant el pancatalanisme se va instaurar en les Universitats i en el pla politic valencià, ¿quina possibilitat de triar mos quedava als valencians?.

Lola Garcia Bronch en aquell temps presidenta de Renovacio Valencianista va presentar una primera denuncia el 5 de maig de 1995 en el jujat instruccio numero 17 de Valencia per possible malversacio de fondos publics a Lerma, al que acusava de financiar i recolzar "en carrec als diners de tots els valencians" actes organisats pel Bloc. Denuncia que va ser acceptada a tramit.
Un tramit que no va tindre conseqüencies. Uns mesos mes tart, el 27 de Setembre de 1995, Lerma llavors Ministre d'Administracions Publiques, va justificar en el Congres dels Diputats les ajudes concedides per la Generalitat Valenciana al entramat del Bloc de Progrés quan ell era president. I conte contat...

Puix si, i en aixo va quedar tot, Lerma va donar les seues escuses, i tot resolt. mentres, aci en Valencia ni mos ho contaren, ni falta que fa. Pero per lo manco tenim els noms de les entitats subvencionades, per a que diguen que no tenim recursos: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Joves Escriptors de Llengua Catalana, Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA), Entrepobles, Acció Ecologista Agrós, Acdesa-PV, Radio Klara, Centre Cultural Carles Salvador, Cercles de Normalització llingüística, Fundació Ramón Muntanyer, Fundació Ausias March, Editorial Tandem, Editorial tres i quatre, Centre excursionista.


Aixina l'entramat d'Eliseu Climent, o el Bloc de Progres, continua rebent subvencions d'abdos Generalitats , tant Valenciana com catalana, i seguix atentant contra l'historia i la llengua valenciana. Pero ... ¿que mes hem conseguit descobrir sobre este entramat?.

Uns dels maxims denunciants, encara que soles de boca, puix no va ser ell el que va ficar cap denuncia llegal, i damunt va continuar pagant el tribut com a President de la Generalitat, va ser Eduardo Zaplana, que una volta dins de la Generalitat, va seguir els passos de Lerma, subvencionant a Eliseu, i sobre tot als seus colaboradors o simpatisants. Que no ho he oblidat, aci vos deixe la llista dels principals simpatisants:

• Nacho Duato. director artistic de la Companyia Nacional de Dansa. Com Zaplana en Telefonica, ara Nacho despres de deixar la Companyia Nacional en juny de 2010, es el fichage estrela de Teatres de la Generalitat.
• Santiago Calatrava. El del pont, que tambe ha fet la Ciutat de les Ciencies. Seguira fent edificis llejos sense anima i completament alluntats de l'arquitectura i l'estil valencià.
• Manuel Vicent.Articulista i escritor (sobre tot El Pais i Levante). Un tramvia a la Malvarrosa. Obra que Camps Nal Noi ha produït (seguim pagant favors).Es curios que Camps Nal Noi produira un obra en la que s'insulta en dos ocasions al valencians dient-los que son "borregos i cobardes". Una de les seues frases mes celebres es... Dios creó el mundo en sólo seis días, y esa prisa se nota.
• Javier Mariscal. Segons els entrevistadors que vingueren a dir-li que havia segut el elegit per a disenyar la nova mascota de Barcelona 92, el del porret. Puix aixo, despres de donar-li els diners pel diseny del Cobi, Zaplana li va concedir fer el "dibuix" eixe dels ulls de Bancaixa.
• Anderu Alfaro. Escultor. Es normal despres de fer el monument dels Països Catalans en Tarrega, 1981, o el del Milenari de Catalunya 1991, per no contar molts atres monuments pels Comtats.
• Els rectors de les Universitats de Castello, Valencia i Alacant... sense comentaris, per a que despres diguen que no estan politisades les nostres Universitats.
• UGT;CC.OO.; STEPV; Unio de Llauradors i Ramaders (eixos que encara estem esperant protesten sobre l'exportacio a Europa de taronges Marroquines, que damunt passen per les nostres carreteres), Sindicats d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)... com ans, per a que despres diguen que els sindicats defenen als treballadors, als estudiants i al poble.

Uns anys despres de fer estes denuncies en prensa, Zaplana, va fer possible el pacte Aznar-Pujol, i va ser ell el que va permetre la continuitat d'emisio illegal de TeVen3 (controlada pel entramat del Bloc), va seguir entregant subvencions i sobre tot ajudant als premis Jaume I, va crear la AVLLc que va ser ocupada en gran part pels seguidors del Bloc, va deixar seguir les adoctrinadores Trobades (sobre tot el tito Paco Camps que era llavors conseller de cultura)...

Pero aixo no es tot, al igual que en l'Alemania Nazi, el Bloc va ser durant molt de temps el la força de choc (aço segur que no ho sap Estaban Ibarra). I de la mateixa forma que el Partit SocialNacionaliste Alema va dominar el sistema educatiu, el PSAN en forma de Bloc anava adoctrinant a la societat valenciana des de distints punts. Es mes, com el trage de mals ya no venia, el tito Eli (acusat durant la transicio i en els principis de la democracia per atentar contra la Guardia Civil i la bandera) se va tindre que buscar martirs, per a poder seguir el conte. I aixina va ser com va inventar l'atentat de Joan Fuster , en paraules d'Eliseu "Intent d'assasinar al noste intel.lectual mes destacat, Joan Fuster, ficant-li bombes en la seva casa" . Atentat que va ser tant fort com (segons les noticies trobades en diferents diaris regionals) d'un masclet que va explotar
en la finestra de la planta baixa de sa casa. O (sempre segons Eliseu) "l'atentat contra u dels pares de la patria, el catedratic Sanchis Guarner", atentat que se resumix en un simple petardet que no va tindre conseqüencies i que li va ser enviat de forma anonima a Sanchis Guarner. ¿Que te que dir el Bloc de Progres dels atentats de Terra lluire? ¿I dels atentats contra la llengua i l'identitat valenciana? Per que els "suposts atentats" eren anonims i sense conseqüencies pero els de Terra Lliure i el BLoc de Progres no ho son i tenen moltes conseqüencies nefastes, per cert.

Hui llamente profundament tindre que donar esta noticia, pero el Bloc de Progres hui en dia te una participacio molt important dins del BLOC, 13 dels 30 membres del Consell Nacional, i que va conseguir en març de l'any passat un 25% de vots en blac( de la mateixa forma que va propondre fer en les eleccions autonomiques de 1997) en senyal de queixa contra els pactes de Morera i la seua moderacio.

Font:

• ABC. Hemeroteca
• Levante
  
• Las Provincias
  
• Diario de Valencia
  
• El Pais. Hemeroteca
• La Vanguardia
• Valencia Semanal

Done les gracies a VELL per que va ser gracies ad ell com vaig trobar totes estes noticies.

Les trobades . Especial per a la gent d'Aledua i alrededors.

Esta es la targeta de felicitacio que s'ha repartit enguany pels bars i botigues de Llombay. Una felicitacio prou lleja (tot s'ha de dir), i plena de desgavells.
Pero lo mes important de tot es que esta felicitacio, igual que els seus promotors se declaren autentics valencians. ¿Aixo es de veres?

Com diu el dit castellà, "per a mostra un boto" i yo vos en he oferit dos que son realment: Escola Valenciana i Escola Valenciana 2.
Vos recomane que els llegiu, sobre tot per a refrescar la memoria, encara que intentare en este articul resumir i ampliar lo que s'amaga baix de les misterioses trobades.

En primer lloc aci tenim la presentacio feta en Llombay el 10 de novembre passat a on podeu vore part dels representants de l'Ajuntament de Llombay presentant les trobades.
Si voleu mes explicacio sobre aço... aci
Despres intentarem explicar el curriculum d'Escola Valenciana per a poder comprovar realment que es i a que se dedica.
Dir que Escola Valenciana no conta en un curriculum tant gran com ells volen fer ceure, puix no foren inscrits com a entitat dins de la Conselleria de Justicia i Administracions Publiques de Valencia fins el 4 de Maig de 2010. Pero que pel contrari, funciona en les nostres terres de forma ilicita des dels anys 90.
El seu plantejament pancatalaniste mes que provat, es molt estens, pero crec que pel fet de l'espai d'esta carta, podriem resumir-ho en uns poc eixemple:

1. Este eixemple, es el mes conegut, ya que va ser publicat per Levante l'any passat i es la subvencio donada per Carod Rovira des de la Generalitat Catalana per valor de 290.000 €uros per activitats relacionades en la promocio del català en el Pais Valencia.

2. Premi Joan Corominas per l'Actuació Cívica com a col·lectiu de la CAL, 2003. (¿qui es el CAL?) Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana.

3. Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006. Sense comentaris, ¿no?

4. Premi de l'Associació Econòmica d'Amics del País, 2007. ¿qui son amics del Pais? Sense comentaris, des de Barcelona la burguesia Catalana premia a Escola Valenciana, per ser tot lo contrari,clar.

5. Premi col·lectiu Francesc Macià, 2009. Un premi en nom del fundador d'Estat Català, home... molt valencià no pareix.

6. Xarxa d'Escoles que segons els seus creadors " És un projecte de Vilaweb, Escola Valenciana i Òmnium-Escola Catalana per tal que l'alumnat dels centres educatius facen periodisme digital en la nostra llengua a partir de blogs on participen centres valencians, catalans i mallorquins." ¿De quina llengua parlen? Per a aclarir un poc , crec que en Catalunya no parlen valencià, ¿no?.

7. Menbre de la fundacio puntCAT que en la seua pagina se definix com ( una entitat sense ànim de lucre, inscrita amb el número 2100 al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya. Els beneficis de l'operació del Registre .cat es destinen a assegurar la continuïtat i viabilitat d'aquest, potenciar la Societat de la Informació en els àmbits catalanoparlants i emprendre accions per a fer el domini assequible a tothom.) I a on se mostren els seus membre dins del Patronat:

   El patronat actual està format per:

• President: Sr. Salvador Alegret (IEC)

• Vicepresident primer: Sr. Joan Francesc Gras (ISOC-CAT)

• Vicepresidenta segona: Sra. Carme Basté (CCMA)

• Secretari: Sr. Oleguer Serra (Federació Llull)

• Tresorer: Sr. Ramon Carbonell (FemCat)

• Vocal: Sr. Carles Salvadó (Associació Catalana Enginyers Telecomunicacions)

• Vocal: pendent de nomenament (Cambra de Comerç de Barcelona)

• Vocal: Sr. Carles Riba (Federació Centres Estudis Parla Catalana)

• Vocal: Sr. Diego Gomez (Federació Escola Valenciana)

• Vocal: Sr. Jordi Alvinyà (Fundació Cercle Tecnològic)

• Vocal: Sr. Dídac Lee (Futbol Club Barcelona)

  Vocal: Sr. Llorenç Valverde (UOC/IN3)

8. Es mes, en Xixona, Sant Joan i Alacant gracies als seus ajuntaments, i en colaboracio en l'Institut d'Estudis Catalans fan cursos de catala per als que vullguen asistir.
9. Premia a grups de musica poetarres com Obrint Pas al que premià en la gala de l'any passat "per la seva llabor social i defensa de la llengua catalana"
10. I per ultim premi Creu de Sant Jordi de 2010. ¿Sabeu que son? (vos ho escrivim segons figura en sa pagina) "El Premi Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat de Catalunya creada a partir del Decret 457/1981 de 18 de desembre amb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural»" Pero demanem per favor que visiteu este enllaç per a poder comprovar aço "Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua
    Entitat cívica, formada per una xarxa d'associacions, que té per objectiu la normalització del català en tots els àmbits d'ús, amb especial incidència en el sistema educatiu. En reconeixement a la vàlua d'aquesta tasca i la seva extensió a diferents sectors d'activitat per tal de vertebrar el País Valencià des dels punts de vista nacional i social."
11. I per si encara queden dubtes, vos presentem a l'anterior director d'Escola Valenciana en un video que te prou vida pel You Tube, pero que segurament vostes no hagen vist encara.
    

En quant a les trobades, dir-vos que van ser un proyecte fet realitat en 1986 i en paraules d'Empar Granell (una de les creadores d'Escola Valenciana i de les trobades ) diu que Escola Valenciana "És una entitat que promou la nostra llengua en l'àmbit educatiu, de fet el buc insígnia són les Trobades d'Escoles en Valencià que reuneixen cada any més de 200.000 persones per demostrar l'estima al valencià, el nostre català, en actes festius i reivindicatius comarcals."

En fi, espere que en Llombay no pugam vore mai fets com els del següent video, a on els alumnes del IES LA Safor contesten certes preguntes de forma que recorda a l'Alemania NaZi del sigle passat.


Que Deu mos pille confessats

Benvinguts al Regne de la Sangonera

Sangonera: s.f. Sanguijuela.// Cuc anelit acuatic d'aigua dolça, de cos anellat, boca chupladora i en una ventosa en cada extrem en que s'adherix. Viu en aigües dolces i s'alimenta de la sanc que chupla dels animals als que s'agarra. // Persona que s'aprofita d'atra i obte els seus bens poc a poc.
Esta seria la seua definicio, segons la RACV, pero crec que per ad este articul, mos sobra en la segona, puix devem de tindre clar, qui es la gent que mos rodeja.

De sobra es conegut en les nostres terres, el personage immortalisat per Blasco Ibañez en Cañas y Barro, Sangonera. ¿Pero es Sangonera un personage frut d'una coincidencia?, o com tots els personages d'esta novela,¿ està lligat a la nostra cultura?.

Sangonera, descrit per l'escritor com a guilopo(pícaro.//tipo de persona astuta, procedent dels baixos fondos, que viu d'enganys i accions paregudes.//Figura que apareix en la novela d'este genero i atres) , es l'eixemple que més descriu als nostres politics de hui en dia.
Per una banda, viuen a la seua forma, encara que molt mes engalanats, i no tenint que passar per tantes miseries com Sangonera, sense pegar un brot, i eixint al pas donant llastima de lo mal que ho estan passant. I per atra, servixen sempre als que los oferix alguna cosa a canvi, renegant inclus dels seus amics(votants en este cas).

Pero estos guilopos deuen de tindre en conte, que com a Sangonera un bon dia estos actes los poden sentar mal. I fruit d'eixa fartada, com a bons sangoneres passar tres dies de colics esperant la mort (politica, clar aci no mos volem carregar a ningu), entre agonies i bomits.
Puix eixa es per desgracia l'arrogancia que mos rig, puix d'estos sangoneres i de les seues mentires podriem omplir tot una enciclopedia.

Pero... ¿de quina forma mes mísera mos han traïcionat?, seria sense dubte la pregunta mes estesa, ya que molts, seguint i sentint el seu Canal (Camps Nal Noi), viuen anestesiats en un Mon tan fabulos com fals. Ademes, de gastar paraules alienes, per que son modernes i ho diu el guio.

Pero senyors, ¿com podem viure en este Mon? ¿Vostes no s'han donat conte que tot lo que fem està mal fet?.
Si tenim taronges, mos les tenim que menjar mosatros, per que son tant miraculoses, que se deuen quedar en l'arbre per que ningu vol pagar-les. ¿I per que si ho fan en atres regions i països? Mos tindrien que contestar els nostres sangoneres, ¿no creuen?.
Si parlem valencià, com hem fet tota la vida, manco quan anavem al Cap i Casal, per allo del "culturismo" i voler ser (per que no se notara que erem de poble, collons), es per que aixina ho hem sentit. Pero vist lo vist, crec que aixo no interessa als nostres politics, puix ells tenen molt clar que parlem valencià, pero preferixen fer-li el joc als del Nort, puix es d'alli d'a on venen eixes suculentes subvencions.

I es que el sangonera, no sempre ha estat entre els nostres politics, no sempre mos ha regentat com ara.
Bons i gloriosos van ser eixos anys (XIV, XV inclus els principis del XVI) en que tot lo nostre estava ben vist, i en que els que mos regien tenien molt clar que no eren atra cosa que valencians, inclus si algu se dignava a fer alguna cosa contra el nostre Regne era recriminat inclus si era el Rei (com va ser el cas de 1333 a on Francesc de Vinatea va fer front al mateix Alfons III, el Benigne). No se be, si va ser a raïl de l'abolicio del nostres Furs, i la posterior aniquilacio del nostre sentir nacionaliste, o be per culpa de voler imitar sempre a lo de fora, quant començarem a tindre entre mosatros ad eixos sangoneres eixits de les mes famoses obres castellanes. Uns sangoneres, que com el guilopo castellà mendicava per les nostres terres.
Pero des de principis del sigle passat, i per desgracia per al nostre Regne, el Sangonera va deixar la mendicitat per a hostajar-se en tots els sectors. Unes voltes com a simples visionaris o inclus renovadors (Jacint Mustieles, Adolf Pizcueta, i atres molts), atres com a posseïdors d'unes veritat que no se creïen ni ells (Carles Salvador, Juan Lluis Mengod...) pero els mes destacats foren mes que Sangoneres yo diria ilusionistes que saberen molt be enganyar al mateix temps que omplir-se les seues bojaques (Fuster, Sanchis Guarner, Josep Guia, el Tito Eli...), ademés estos ultims foren el detonant decisiu per a crear escola, tant que d'ells naixerien una gran part dels nostres politics. Sempre, com no, educats i ben informats sobre els beneficis de la Gran Catalunya. Estos politics, als que sempre hem volgut ficar cara, mos han governat i governen gracies als nostres vots. Ells son realment els que han fet del sangonerisme una forma de vida molt sostenible, com diuen actualment . En fi, ells son hui en dia els que mos han venut per quatre miseres pessetes i ells son encara hui en dia els que governen d'esquenes al nostre poble, fent declaracions en mijos a favor d'una valenciania en la que no creuen, i que ademés venen al millor postor, be siga Castellà o Català.
Ah, m'oblidava, aci vos deixe una chicoteta llista dels sangoneres majors: Ricard Perez Casado, Joan Lerma, Cipria Ciscar,Joan Romero, Eduardo Zaplana, Rafael Blasco, Esteban Gonzalez Pons, Alfons Cuco, Consuelo Ciscar, Francisco Camps...
Estos i molts mes han convertit una forma de sobreviure miserable en la forma mes miserable de fer-se u ric i de governar i ser impugne a qualsevol delit, per roïn que este siga.

P.D.: Com a premi Sangonera, vos deixe estes declaracions publicades pel diari El Pais el 16 de febrer del 2000.
"José María Chiquillo, actual presidente de UV y candidato al Congreso, se mostró optimista y reiteró ayer que cada fuga va acompañada de un número similar de incorporaciones al partido procedentes de todo el espectro del valencianismo político."
Per que atra cosa que no devem d'oblidar es que la sangonera (animal) una volta ha chuplat prou sanc, es capaç de resistir fins un any sense tornar-se a alimentar.

Que passeu un bon dia de la Constitucio tots aquells que encara cregau en ella

¿Com hem arribat fins aci?

Eixa per desgracia es la pregunta que mes mos plantegem en lo Regne de Valencia l'immensa majoria dels valencians, ya que sorprenentment i baix el mandat de forces politiques, supostament, contraries al nacionalisme catala, ha segut este el que s'ha implantat de forma sistematica dins l'educacio dels nostres fills. Es mes, ha segut el nacionalisme catala el que s'ha alçat, inexplicablement, com a regulador dins de tot el sistema educatiu valencià.

Es esta una pregunta molt senzilla, pero al mateix temps molt complicada d'explicar, des del punt de vista social i academic. Sobre tot tenint en conte que son les universitats i les escoles les que deurien de tindre un punt de vista independent dedicat solament a l'educacio i a l'estudi de totes les materies, deixant d'un costat les adoctrinacions i els interessos politics dels seus representants.

¿Com es possible que en el sigle XX, i dins d'una Europa democratica hagen pogut sobreviure adoctrinacions i propagandes dins de les universitats? Es mes, ¿com es possible que en lo nostre Regne se seguixca permitint en el sigle XXI unes tesis tant antidemocratiques com insultants i que ningu, llevant dels sectors valencianistes tinguen concencia d'aixo i siguen els unics que ho denuncien?... Seria la pregunta o les preguntes que acompanyarien a la primera.

Tot te un inici i tot una causa, pero tot te una data de caducitat, i el Nacionalisme Catala, o millor dit el Transoberanisme Expasioniste Catala està hui mes que mai alenant les seues ultimes bufades.

En estes dates en que la Wikipedia comença a preocupar-se pel seu contingut i per la veracitat de les seues senyes, es temps en que les universitats, i sobre tot les valencianes se miren realment quina veracitat poden tindre i demostrar al Mon, puix sobre tot despres del Congres internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques a on del mes de 1000 conferenciants que se suponia anaven a assistir, soles ho han fet una tercera part. I de les charrades sobre llengua expostes per l'Universitat i per la AVLLc, soles han tingut com a public a una missera dotzena dels convidats. Fet que demostra realment el poc interes i la poca veracitat sobre els estudis i el contingut (manipulat, tot n'hi ha que dir-ho) dels seus conferenciants. I es que ya es un secret a veus el que l'Universitat de Valencia se troba totalment politiquejada i regida pel pancatalanisme o nacionalsocialisme catala mes ranci. Aquell que ha fet de la nostra universitat la rialla de totes les universitats del Mon. I es que la falta de llibertat de

catedra (sobre tot quant parlem de llengua valenciana), i el posicionament contrari a la societat per dogma de fe (de cara al catalanisme, està clar), fan de la nostra universitat un ent tant apartat de la societat com ridicul a nivell estudiantil.

I es aci a on crec que deuriem de començar a contestar a la primera pregunta.

Com ya he dit en certes ocasions, l'arribada en temps de franquisme a l'Universitat de Valencia de mestres pancatalanistes reeducats per Pujol i Benet ( Tarradell, Ernest Lluch, Dolç i Reglà), va traure els seus fruts quant en el nadal de 1959 i ajudats per Fuster i l'alema Cahner, tretze jovens valencians feren la primera excursio patriotica, a on los mostraren, com be diu Eliseu Climent en el llibre Servir Catalunya: Homenage als 70 anys de Max Cahner, les ventages dels Països Catalans. I es aci, a on el mateix Eliseu redacta com en la seua joventut d'estudiant mes concretament “a principis de l'any 60” va coneixer a “Cahner en el soterraneu de la Cafeteria Lauria”, a on el va conduir Fuster i va coincidir ademes de en Cahner en Ramon Bastardes, Montserrat Martí i Eulalia Duran. Una reunio en que els maxims responsables “ van demanar que calia lligar culturalment Valencia amb Barcelona, i per a nosaltres, això eren figues d'altre parner”. Eliseu reconeix que en eixe temps “nosaltres encara érem joves estudiants uni

versitaris, inquiets, però amb les idees encara per definir”. Com tambe reconeix que “Miquel Tarradell, despres de deixar la direccio del Museu d'Arqueologia de Tànger, havia entrat a ocupar la càtedra d'arqueologia de la Universitat de Valencia. Des de la seua tribuna connectaria les noves generacions universitàries valencianes amb el món polític i intel·lectual català”.

Uns fets, que no eren nous, ya que els havien gastat uns anys ans (en 1934) el Partit Nacional Socialiste dels Treballadors Alemans (NSDAP), mes concretament baix la direccio de Bernhard Rust qui en el seu llibre Educacio i Instruccio en les Escoles Superiors escriu “ El nacionalsocialisme afirma la soberania de la vida i de l'accio, i antepon estos conceptes suprems a tot sistema d'educacio i instruccio, en reconeiximent de la llei que seguix l'evolucio de tota gran cultura. L'actuacio politica mos obliga a crear un orde, i ans de parlar d'una nova educacio, deu establir-se l'orde indispensable en l'impuls que dona la força de la conviccio. L'Estat d'Adolf Hitler s'ha convertit en Estat Educador, perque el Fürer, per mig de la creacio del seu Reich, ha fundit les forces del seu poble un una sola voluntat politica, en una ideologia unica i penetrant, i en aixo ha dispost una educacio nova, ingeniosa i inteligent”. Aixo en paraules del mateix Miquel Tarradell uns anys mes tart, seria resumit en “recorde la meva etapa en l'Universitat de Valencia com a catedratic d'arqueologia, en la que realment no ensenyavem molt sobre la materia, pero... feiem País”. Per no nombrar els treballs fets per Fuster.

¿Coincidencia?... Crec que no, pero es soles la meua opinio.

Tornant al llibre en que escriu Eliseu, i llegint el seu comentari, podem reafirmar un fet del que ya parlarem en Un cap opressor desconegut per als valencians puix segons ell mateix, “El viatge va tenir lloc l'abril del'any 60, aprofitant les vacances de Pascua. Vam passar tres dies tancats a Montserrat, en una mena de curs intensiu, amb xerrades i conferències impartides per Josep Benet, Jordi Pujol, Albert Manent, Joan fuster i algun membre de l'equip de Serra d'Or”. Tot una copia dels campaments per a mestres alemans impartits per l'Associacio de Mestres Nacional Socialistes(NSLB) a partir de 1933, a on els mestres formats, previament seleccionats, rebien uns cursos intensius d'instruccio politic-ideologica. En paraules del mateix Hitler “L'estructura de la nova escola alemana depen de la formacio professional del nou mestre alema”.

O que de la mateixa forma s'introduïren uns anys ans (1927)en les universitats alemanes i dins les camaraderies els nous liders de l'alumnat i sobre tot en l'entrada en 1929 dels professors de la Lliga Nacional Socialista de mestres (NSLB) com se pot vore en este enllaç del diccionari historic de Baviera o millor encara en este atre articul titulat Els educadors de Gel a on s'explica en el paragraf tercer a partir del tercer punt, la seua traduccio seria poc mes o manco la següent “ Per mi

g de conferencies i excursions, els participants foren reeducats en l'historia regional, les qüestions fronterices i l'orige etnic”. El NSLB defen en estos campaments orgullosament “Unitat d'un nou model de Regne, lluitar contra el pensament i defendre la seua creencia per mig de tropes de choc”. Se tracta d'un adoctrinament al que foren somesos la majoria de mestres alemans.

¿Mes coincidencies?...

Pero el fet d'implantar mestres i alumnat NacionalSocialiste Catala en l'Universitat de Valencia anava a donar els seus fruts, arribant l'any 1975, quant mort Franco comença la transicio, una etapa en la que als valencians mos van pillar “cagant”. Pero per sort, no tots estaven aponats, impedint fer realitat l'ansiat Anteproyecte d'Estatut d'Elx, pero... es convenient recordar, que va ser a partir d'esta derrota quant Josep Guia i Marín,qui havia format part del grup creador de dit Anteproyecte i en aquell moment vicerrector d'Estatuts de l'Universitat de Valencia, va acabar en la seua rabieta, incloent dins dels Estatuts de l'Universitat lo que no los deixaren incloure per mig de l'Estatut.

Pero... anem a vore com ho explica el mateix Guia en el llibre La transició democràtica als Països Catalans: història i memòria, a on se disculpa dient “Potser, per la part que em tocava, no hauria d'haver passat per aquell tràngol, encara qu

e la Taula no hauria acceptat l'esment i l'única opció que li hauria quedat al PSAN era no signar-ne l'acord constituyent. En descàrrec meu, us diré que, l'any 1985, com a vicerrector d'Estatuts de la Universitat de Valencia, vaig aconseguir que en aquests Estatuts (amb rang de llei orgànica de l'Estat) aparegués recollit el següent text:

Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de V

alencia és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.Als efectes d'aquests Estatuts, hom admet com a denominacions seues tant l'acadèmica, llengua catalana, com a recollida en l'Estatut d'Autonomia, valencià.

El qual text, per cert, va haver de batallar per al reconeiximent de la seva vigència contra recursos interposats, fins a guanyar la sentència del Tribunal Constitucional de 21 d'abril de 1997.”

Lo que no explica el politic-algebraic Nacional Socialiste Catala que no te res de filolec per a fer tal afirmacio, i manco sabent com sabem de quina forma “cientifica” va ser inclos dit text, es que la dita batalla judicial que va ser guanyada durant molts anys pel poble valencià, batalla que tenia en la banqueta acusadora a Alternativa Valenciana capitanejat per Joan Gª Sentand

reu i que va ser signada en tot moment per Giner Boira, degut a que Joan encara era estudiant de dret, pero va ser recurrida inexplicablement fins arribar al Tribunal Constitucional, format per politics, i que en dita sentencia el president de la sala del Constitucional i unic magistrat de carrera judicial que no havia accedit per mig de ningun partit politic, En Jose Gabaldón López, se va negar a firmar-la, i ademes va deixar escrita en l'acta la següent aclaracio: “La denominación idiomática que formula el Estatuto de Autonomía de la lengua cooficial completa la prescripción constitucional y forma parte por ello del bloque de constitucionalidad, no dejando margen a las normas que puedan dictarse en uso de la autonomía universitaria para introducir denominaciones distintas al margen de aquel, es decir, unas denominaciones que el mismo no incluye sea no puramente semántica o alcance otra trascendencia”. Afegint ademes que “la denominación exclusivamente atribuida en el Estatuto de la Comunidad Valenciana a su lengua cooficial como valenciano, incluso cuando se refiere a la enseñanza, exige que deba atenerse a ella cualquier regulación y también, por supuesto el Estatuto de la Universidad que carece de facultades para introducir cualquier denominación que no sea la allí establecida” . Per lo que el llimit de la autonomia universitaria era “claramente el Estatuto de Autonomía de la Comunidad y las leyes que, en su estricta aplicación, hayan desarrollado lo relativo al uso de la lengua cooficial. Y como con una y con otra choca frontalmente el acuerdo que fue obj

eto de anulación judicial, entiendo que debimos declarar que las Sentencias recurridas ante nosotros no vulneran el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y por ello debió haberse desestimado el recurso de amparo”.

I es que, com tot en politica, no es ni veritat ni mentira, per lo que el fet que uns politics carents de coneiximent i rigor filologic no poden decidir sobre la llengua d'un poble, i manco sobre les aspiracions que ha tingut esta durant el llarc del sigles.

¿Qui va preguntar al poble?... Ningu.

¿Qui va llegir les afirmacions sobre la nostra llengua feta durant tots estos sigles?... Ningu.

Es mes, m'atrevixc a denunciar que dins d'este silencianisme, ningu ha tengut el minim interes de llegir les sentencies anteriors, ni manco la sentencia dictada pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana el 20 de novembre de 1992 que diu...” El fondo del asunto no és académico o lingüístico, y esto bien lo saben las partes enfrentadas en este recurso: El fondo del asunto es político, y hay que comenzar por reconocerlo para no ponernos en eufemismos inútiles. El fondo del asunto constituye una manifestación de un grave desacuerdo desde hace unos años en la sociedad valenciana.

Se dice (por la Universidad) que la denominación de la lengua hablada en la Comunidad Valenciana (valenciano o catalán) es algo que corresponde al patrimonio cientifico de la Universidad, en la cual los Tribunales no deben de entrar sin violar la autonimia universitaria; la lengua (dice la Universidad) no tien

e como cueastión filológica, otra dimensión que la cientifica y la académica. Desde luego que la lengua tiene otras dimensiones además de la científica y la académica: tiene una clara dimensión política, es un crisol de historia, tradiciones, arte y sentimientos que expresa las aspiraciones de un pueblo, que en cuando asumida por el derecho adquiere valor juridico. Pues bien la solución dada por el derecho a esa realidad ha de ser respetada y salvaguardada por todos.

Hoy por hoy, por tanto, la polemica está solucionada desde el punto de vista juridico: La lengua autoctona de la Comunidad Valenciana se llama “valenciana” porque asi lo ha querido el ordenamiento juridico. No asumirlo asi es una flagrante violación de la letra y del espiritu de las leyes.”

Per tant este fet com be diu el magistrat José Gabaldón López, esta sentencia no deuria haver tengut dret a revocacio, per no ser en cap moment l'Universitat la que deu de decidir sobre el nom de la nostra llengua, i manco sabent com sabem de quina forma se va incloure dit text en l'Estatut.

I parlant d'Estatut, despres del Jui del 21 d'abril de 1997, mes concretament el 12 de Maig , el IEC va modificar els seus Estatuts, per a incloure la seua competencia normativa i academica sobre el valencià. “ S'entén que la llengua al fet que es refereix la lletra a) de l'article 2 és la reconeguda universalment com a catalana per la romanística, sense prejudici sobre les denominacions populars i la de valencià, emparada en la llei orgànica 5/1982 d'1 de juliol, i per les disposicions legals que la modifiquin o que es derivi ” cal destacar que la citada llei organica es l'Estatut de la Comunitat Valenciana, pero estos absorcionistes no se dignaren ni a nomenar-lo com a tal.

Lo mes curios del text de l'Estatut del IEC es lo de reconegut mundialment per la romanistica ¿acas no estava el IEC en Mallorca en 1980?

En fi, com en l'Alemania Nazi o millor dit en l'Europa de mijans de Sigle passat, el catalanisme viola les lleis, oprimix politicament als magistrats del TC i dicta les seues regles en un territori alie.

Aixina com en temps alemans quant Hitler va manar flasificar 400 millons de lliures Angleses per a desbancar Anglaterra.

Pero llunt del fracas obtingut per Hitler, els catalans han conseguit desbancar d'alguna forma la nostra cultura falsificant la realitat llingüistica per mig de lleis inexistents i favors comprats. Anant mes llunt declarant heroes als artificiers d'esta farsa.

I es que realment la culpa d'arribar a on estem es nostra per no saber realment com defendre el nostre patrimoni, pero sobre tot la tenen els nostres politics que llunt de mostrar-nos la realitat en la que hem estat durant estos anys s'han anat passant subvencions i favors electorals ocultant-mos als ciutadans este pla tant meticulosament montat per Catalunya al mes pur estil Nacional Socialista.

Aixina crec que responent a les tres preguntes, podria resumir-ho dient que hem arribat fins aci per culpa nostra per no saber dir prou, que els propagandistes i adoctrinadors han vixcut dins les nostres universitats per que hem tingut por de denunciar-ho i sobre tot, que vivim baix estes tesis antidemocratiques per culpa dels nostres politics i per no saber triar una força valenciana que mos represente dins i fora de Valencia defenent els nostres interessos i dient prou ad esta catalanisacio que no respala cap universitat ni cap romaniste del Mon.

I com a proba soles dir-vos que estes tesis han tengut la resposta este mes de Setembre quant a les conferencies oferides per AVLLc i l'Universitat de Valencia dins del 26 Congres Internacional de Llinguistica i filologia Romaniques celebrat en l'Universitat de Valencia , han contat solament entre mija i una dotzena de asistents, yo entre ells i tres amics mes, per lo que veig inviable que els restants(sense contar a Mikel Garau vicepresident de la Academia de Sa Lengo Balear que tambe el vam vore alli) pogueren ser filolecs de renom entusiasmats en els treballs que duen a terme.

Are recorde una frase prou comica pero real que deya Ernest Lluch... ¿Com deya...?

Puix aixo, els nacionalismes radicals com son el NacionalSocialisme Alema i el Pancatalanisme o NacionalSocialisme Català son contraproducents.

Aixina que soles me queda dir-vos que si som lo que som es per que volem,

per que seent lo que hem segut no seriem lo que som.

Pero sense lo que hem segut mai sabriem lo que podem arribar a ser junts.

Valencians i sentir-mos orgullosos de ser-ho.

En les nostres mans està ser o no ser lo que volem ser.

El famos tractat de Corbeil

Degut a que este fi de Semana se celebra el III Encontre d'entitats de l'antiga Corona d'Arago en Mallorca, aprofite per a recordar-los que si no es en persona, Aledua estara present encara que siga d'esta forma simbolica. I com no , oferint-los el meu soport, i donant-los les gracies per haver-me convidat.
I quina millor manera que fent-ho en la documentacio que vaig trobar gracies ad eixe gran mallorqui president de l'Academia de sa Llengo Baléà, en Joan Vanrell. Encara que ell i en Garau, vicepresident, ya l'han llegit, espere que estiga a l'altura dels ponents.

El que els Comtats eren francesos, no cal ya ni dir-ho, pero com i per que se van fer Aragonesos es des de fa uns pocs anys un mit, ya que molta informacio ha segut borrada o simplement manipulada, i es per aixo que he tingut que recorrer a fonts antigues pero sobre tot a fonts estrangeres. No entenc com ni per que algu se pot sentir avergonyit pel seu passat fins al punt de renunciar ad ell i intentar borrar-lo.

Fa uns dos anys, en motiu d'una conferencia de Joan Vanrell en el Grup d'Accio Valencianista vaig tindre l'oportunitat de gojar d'una conferencia plena d'historia, i "d'agenciar-me"un mapa molt curios, que representa la situacio politica dels diferents Regnes Europeus en 1250.
Les paraules d'este home me van crear curiositat, i des de eixe dia vaig buscar documentacio sobre els fets. Sobre tot un manuscrit que heu demostrara o simplement el per que arribaren ad este acort tant Arago com França.

Corria l'any 1180 quant despres d'una reunio en el Concili de Tarragona, s'aprova la renuncia al vassallage al rei de França, ya que el Comtat de Barcelona havia passat a ser vassall de la Casa d'Arago en 1162 com a resultat de la mort del Comte-Princip Ramon Berenguer IV i segons lo signat per este. Seent ara i fins a que el seu fill complixca la majoria d'edat Petronila la mandataria del Regne d'Arago unificat, ara si, del tot en Barcelona i els diferents Comtats i Marquesats tant Catalans com francesos heretats pel seu marit. Seent estos ultims (els francesos), el primer punt de discordia entre la casa d'Arago i el Regne Frances. Seent aixina Carcasona, Montpelier i Millau (que pertanyien per herencia a la Casa d'Arago), les principals bases d'esta discordia.
Pero... ¿realment el Concili de Tarragona de 1180 tenia eixe poder?¿havia renunciat França a les seues pretensions?
Realment eixe Concili era soles Aragones. I França no estava de ninguna forma dispost a renunciar del seu poder sobre les terres Carolignes de la Marca Hispanica. Una mostra d'aixo podria ser que els francesos continuaven fent incursions sobre la Marca durant molt de temps.
Inclus despres de firmat el Tractat de Corbeil.
Pero lo que França no podia canviar es una llei que ya estava molts anys en practica, pel que els Comtats tenien la particularitat de ser hereditaris, i va ser per herencia quant mort Berenguer passa a mans de la seua dona Petronila fins a que passa al seu hereu Alfons II. Una herencia que no agrada gens a França, pero que es realment justa. Les possessions que depenen del Comte passen a ser Agoneses.
I es per este conflicte, pel que Arago i França se troben sempre enfrontades, tenint tant guerres com traïcions. Conve recordar com no la Creuada Albigense(1209-1215(Primera etapa)) i sobre tot la definitiva Batalla de Muret(1215). Fi de les pretensions Aragoneses sobre la França Occitana i com no, mort del Rei aragones Pere II,pare de JaumeI. Encara que en el seu principi foren simplement intents per defendre l'iglesia Catolica contra la Catara en Occitania.


Pero al finalisar la creuada contra els albigessos, i els tractas de Meux-Paris, 12 d'abril de 1229, (que provocaria una fugida massiva de gent cap a la Marca Hispanica fet que marcaria l'integracio de l'occita en terres catalanes, pero ya parlarem sobre aço en atra ocasio) i el de Melun, abril de 1226, Midi, Carcassona i Millau passaren a formar part del Regne Frances. Fet que provocaria que els aragonesos tambe vullgueren recuperar les seues antigues possessions, i aixina entre el 1234 i el 1242 comença una guerra entre francs i aragonesos, degut a l'invasio militar de Millau. A lo que Lluis IX contestaria fortificant els castells de Peirepertus i Queribús per a protegir Carcassona pel Sur.
Pero ad estos fets,cal recordar la puncha definitiva que faria empijorar estos fets, quant el bisbe de Magalona en la presa de possessio de Montpelier (que va passar a formar part del Regne d'Arago despres de la mort de Gillem VIII de Montpelier, sogre de Pere II) recorda que Guillem VIII havia segut vassall de Lluis IX , declarant aixina a Jaume I com al seu vassall. Responent ad esta ofensa els aragonesos mantenint les pretensions sobre Millau, i fent continues incursions en Carcassona, lo que feya ya casi inevitable un nou enfrontament entre els dos Regnes. Afegint ad aço que Lluis IX no havia renunciat mai sobre les terres de la Marca Hispanica a les que seguia considerant Franceses.
Pero en 1255 Jaume I i Lluis IX van pactar una porrogacio i una treua fins a que se celebrara l'arbitrage dels dos Canonges Reals: El Bisbe de Barcelona Pere de Centelles (canonge Real i successor de Berenguer de Palou II antic canonge i amic de Jaume I) per part d'Arago i el Prior de Corneillan Guillem de Roquefeuil per la part francesa (encara que realment l'idea fora dels cavallers Olivier de Termes i Raymon Gaucelm Lunel). Arbitrage que se recull en març de 1258 i que prepara un acort, que serà primerament signat en Corbeil el 11 de Maig de 1258 i va ser ratificat el 16 de juliol del mateix any, encara que en alguns canvis com ara vorem.
En ell el Rei Frances renuncia a les terres de la Marca Hispanica, i el Rei Jaume I renunciava a la comarca de la Fenolleda i Perapertusés (castells de Puilaurens, Fenollet, Castellfisel,Peyrepertuse i Quéribus), a Tolosa,Quercy,Narbona, Albi, Carcasona, Rasés, Béziers,Termes, Menerbés, Agde,Nimes,Rouergue, Millau i Gavaldá.
Ademes,durant la ratificacio, Jaume I tambe renuncia a Foix, i el sendema renuncia a Provenza en favor de Margarita, filla de Ramon Berenguer IV de Pronenza i dona del Rei Frances.
Aixo representarà una nova reforma fronteriça entre els dos Regnes, del que encara hui en dia queden els pilons en Corbieres. Marcats per una Creu del costat Aragones, i per un escut que representa l'escut del Senyor de Montesquieu (frances) pel costat frances.
Pero aixo no es tot... en este mateix tractat, i per a firmar la pau definitiva, El Rei Jaume I dona en casament a la seua filla Isabel a Felip, fill del Rei Frances.

De la Wikipedia he pogut arreplegar un fragment,prou explicatiu, pero m'agradaria, com no, poder gastar l'original per a poder reproduir els punts que pareixen perduts d'este fragment.
"Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…" "Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…" "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" "Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…" "pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus… in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone…." "…in Carcasona, ...in Rede, …in Laurago, …in Termense, …in Menerba, …in Fonolleto, …in Petra pertusa, …in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso …et in comitau Tholose"

Encara que està un poc capat, es curios, com en el tractat se pot llegir "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" Un fragment prou aclaridor per que resulta, que el Rei Frances se proclama Rei sobre els Comtats, davant de Jaume I i este ultim no diu res, simplement heu acata. Hem de recordar que el text ha segut escrit o per lo manco propost pel Bisbe de Barcelona Pere de Centelles i pel Prior de Corneillan Guillem de Roquefeui. ¿Acas el Rei en Jaume i el Bisbe Centelles no heu llegiren?, ¿o es que realment estes terres eren vassalles del Rei Frances? No se pero al Rei de França li dien Sant Lluis, igual es per fer este milacre.

En fi, no està mai de mes rescatar per a la nostra memoria documents com este, que va ser oblidat fins que en 1884 Lluis Grégoire el rescatara dins del seu Diccionario Enciclopedico de Historia,Biografia, Mitologia y Geografia editat en Paris en 1884. Encara que molts seguixquen pensant que el va rescatar l'Encyclopaedia Britannica de 1911.

Fonts :

• Les Capetiens. Paris.1990
• Diccionario enciclopédico de historia, bibliografía,mitología y geografía. Luis Grégoire. Paris. 1884.
• Wiquipedia.
• La Haute-Garonne, encyclopédie illustrée . Hervé Martin et Alain Zambeaux, éditions Privat. 2002.

Espere haver estat a l'altura. Com tambe espere poder llegir el text original del Tractat algun dia. Mentres, que passeu un bon dia de la Llengua Balear.
Seguiu xerran sa llengo Baléà.

El video que va matar a la reina de la Radio

Si, encara que pareixca mentira hem sobrevixcut a un 11S mes. Uns recordant la tristea de l'atentat de Nova York de les torres besones, atres, uns pocs, rememorant el dia gran de Catalunya, o lo que es lo mateix el dia en que Casanova despres d'enviar a un eixercit per a "defendre" Barcelona se va retirar ferit per a amagar-se baix les capes d'un flare, eixint aixina per la porta falsa, per a despres d'uns anys amagat tornar a eixir per a continuar la seua vida d'advocat, un dia en que els habitants de Barcelona lluitaren per un ideal que no creïa ni el mateix Casanova. I es que fins aci n'hi ha per a tots els gusts.
Recorde fa molts anys (per haver-ho llegit en diaris) com en temps de dictadura se celebrava el dia del "Triunfo", el dia en que Franco fea la seua entrada triumfal en Madrit. Un dia que igual que en 1707, els valencians s'enduyen la pijor part, veent com la nostra Real Senyera era exposta com a vençuda en la Castellana de Madrit. O el dia gran en que en Catalunya tots els socialistes celebraven el natalici de Adolf Hitler rodejats d'incondicionals a la causa. Pero estos fets com si de la novela d'Orwel es tractara han segut borrats i oblidats per a que ningu s'enrecorde d'ells en un futur.
I es que, que un poble sancer celebre el dia de la derrota de Barcelona en mans de Felip V, en Valencia, es per a mi com si una majoria dels valencians celebraren el quatre de juliol per que es moda en Estats Units. Es un fet tant ridicul com voler que Alemanya li guanyara el mundial a Espanya. I sobre tot vegent que en l'equip espanyol n'hi havien jugadors de totes les comunitats (o de quasi totes, sempre n'hi han excepcions).
Aixina el passat 11S, entre rises i festa en Sueca se va fer un concert pro Catalunya en favor dels Països Catalans (que gran fer un concert per a reivindicar uns fets politics). Al mes pur estil de l'Austria pre alemana. I damunt molta gent dels assistents anaven a sentir a un grup de musica valencià. ¿Cap mes incoherencia? Un grup tot ha de dir-se que fa apologia als terroristes i que repudia tot lo valencià que no estiga catalanisat. O siga per a comprendre-mos millor, seria com si un grup americà actuara aci, demanant les bases militars i damunt repudiant tot lo que no siga americà. I per a postre... un BigMc.

Se que a molts aço los pareixera un acte funest, sense base i damunt una gilipollà. A mi tambe, pero que anem a fer.

Pero els fets tenen mes gracia si cap. Qui no recorda una famosa canço dels anys 80 en que se fea una mencio a que el video anava a matar a la chica de la radio. Si no recorde mal la canço deya aixina..."video killed the radio stars".
Eixe anava a ser el plantejament mes seguit pel pancatalaniste, el pancatalanisme anava a acabar en tot lo valencià. Pero... com en la canço, aixo no anava a ser real, mes pronte lo contrari. I es que quant mes pancatalanisme n'hi ha i quant mes afonat està el poble, el valencianiste pur ix al carrer, pert la por i lluita per recuperar tot allo que li han furtat. Rebent la resposta del poble, que comença a despertar i se dona conte de tot lo que li han fet. De totes i cada una de les coses que han fet en l'obscuritat les forces panatalanistes introduïdes en l'Universitat, en la politica (en tots els partits), en el mijos de comunicacio...
I es aci en el mijos a on mes mal s'ha fet al valencianisme, per que hem segut oprimits i hem patit la perdua de lo nostre paulatinament fins a que molts ya no recorden realment quina es realment la llengua que parlaven fa uns anys ans de l'entrada dels amb, vacances, bustia i aleshores. Quina es la llengua que ha parlat sempre en el seu poble. En part per que no li ha prestat atencio, ha segut una cosa que tenia, i en major part per que els mijos de comunicacio han ficat de moda moltes paraules alienes que han passat poc a poc a ser gastades per la gent seguint la moda del progressisme.

Encara hui en dia molta gent no enten quin mal ha fet la televisio a la nostra llengua i cultura. Mentres un gran sector del nostre Regne encara li pareix impossible que una televisio foranea haja permaneixcut durant 25 anys de forma illegal emitint i inculcant, ademes de ser la principal font des d'aon han eixit els descalificatius i els atacs mes forts que ha patit nostra patria i nostra llengua.
Pero hui la cosa canvia, una sentencia del TSJ dona la rao al poble valencià, totes les televisions illegals deuen de ser suprimides. I com sempre els nostres politics intenten refer eixes lleis, no siga que des de Catalunya s'enfaden per llevar TeVen 3.

Lo cert, es que este ultim 9 d'Octubre hem pogut vore com llunt de morir pareix que el valencianisme renaixca. Inclus en els actes mes minoritaris com es l'ofrena de la vesprada a Jaume I hem pogut vore com el jovens assistents dupliquen als que assistiren l'any passat. I sense ser televisat, ni tindre tanta propaganda com atres actes, inclus sense deixar-mos ningu la fira de mostres (per si plou), ... Per cert, este ad este acte van acodir principalment gent del GAV, per lo que no era un acte de totes les entitats valencianes.
I damunt, hem vist com se repudia al catalanisme, o millor dit als vint "ridicles" que gracies a CIU pogueren estar en la provesso, i que gracies al poble valencià (tot n'hi ha que dir-ho) tingueren una provesso rellamp, una cosa aixina com el pas d'una estrela fugaç, pero sense deixar mes rastre que els objectes que anava perdent pel cami. En fi, com sempre estos fills de CIU intenten fer creure al poble lo contrari, i com no matar al verdader valencianisme.
Per no contar en la macromanifestacio de la vesprada, a on entre un miler escas (yo diria que no arribaven), se repartiren 50 pancartes, lo que si no me fallen els contes, i sense contar que davant anaven ya vora un centenar de persones per a pareixer que era molt gran, ixen a uns (1000/50= 20) 20 manifestants per pancarta, i aixo com he dit ans sense restar el centenar que anava davant per a pareixer que eren mes, per que si no...
Per que aixina no conseguiran mai res, ni per ocultar-nos i mentir convenceran mes a ningu.
I es que el poble ya ha despertat, i a una tronada es facil resistir...
Pero... ¿esteu segurs els pancatalanistes que podreu resistir un huraca nomenat valencianisme?
El temps ho dira, de moment, prepareu paraigües.