El llanterner

Reconeixer que el valencià i el catala son dos llengües diferents, no es gens dificil, soles tenim que ser neutrals i estudiar les dos llengües per a saber realment que es aixina, o en el cas de no tindre eixe temps, comparar dos diccionaris, u de valencià i u de català.
Pero clar, aixo seria lo facil, i lo llogic, pero en esta societat del "no tinc temps", es millor deixar que atres pensen per mosatros, o que ho facen directament. I en conte d'atendre a raons, es millor fer cas de l'estrany que del conegut... per aixo de la Mare de Deu quan mes llunt mes milagrossa.
Se que ho he dit moltes voltes, pero a l'inici de la pagina, concretament baix del logotip de Valencia Freedom, teniu per a comprovar un llistat en centenars de paraules, que encara que pareguen paregudes o tinguen un so similar, son diferents en valencià i en catala. I ademes, tambe he tingut la delicadea de deixar algun que atre articulet sobre aço:

• Una bossa de caragols
• La trucha eixa gran desconeguda
• Tu i jo
• Un gos d'escola de pago
• Un vaixell per ad estes vacacions
• ¡¡¡¡Vacances!!!!
• La bustia
• Cognom... ¿que significa pare?

I com no inclus la mateixa traduccio que me varen fer des del Google.CAT

Pero es que inclus fent estes comparacions, encara hui en dia queda gent defenent a capa i espasa que son la mateixa llengua, i lo pijor, encara n'hi ha gent per ahi que seguix gastant eixes paraules chabacanes i malsonants obviant les nostres valencianes per que segons diu "el dogmatisme cientific" son les que se deuen gastar per que son gastades pel restant dels territoris de parla comuna.
I aixina mos va, com en els casos de la Truja, la Bustia, el Vaixell, els Caragols, el Cognom i atres tants que ya anirem mostrant, per que per lo vist encara n'hi ha gent que no sap diferenciar o simplement cull lo que li donen en una cistella.

De chicotet, solia anar pels matins a l'escola i passava tots els dies per davant d'un llanterner. La veritat no vos podeu imaginar quant trobe a faltar certes imagens de l'infancia...
Ell, escabuçat entre atifells i mes atifells se passava el dia reparant, tant paelles com paellons i perols. Pero lo que mes me fascinava era vore com arreglava les safes i els llibrells, sobre tot estos ultims, puix eren en moltes ocasions casi tan grans com ell.
Hui este ofici ha desaparegut, o millor dit ha canviat sa forma de ser.
Mentres encara queden alguns tradicionals que seguixen reparant i fent caçoles de forma tradicional, atres ho fan soles en les fires migevals, i uns atres arropats pels moments actuals a on encara se seguixen demanant canals de llanda, encara que siguen soles per a reparar velles.

Pero estos dies fent els deures en companyia del meu fill he pogut vore i comprovar que per a la AVLLc i per als educadors i regidors del catala en Valencia, la figura el llanterner o millor dit la paraula llanterner representa a un fontaner. I la veritat, no se de a on ve eixe parentesc.

Un llanterner, agarrant com a definicio pura i comu la que mos pertoca als valencians vindria a ser realment lo que se coneix en castellà com a lampista, i que ve a ser una mescla entre lampero ( m. y f. Persona que tiene cuidado de las lámparas, limpiándolas y encendiéndolas.) i hojalatero ( m. Fabricante, reparador o vendedor de piezas de hojalata.)De la mateixa forma i agarrant el Diccionari General de la llengua Valenciana recentment editat per la Real Academia de Cultura Valenciana trobem: Llanterner, Del llati lanternariu, Fanaler o portador de llanterna. Persona que fa o ven llanternes. LLander, persona que treballa fent objectes de llanda. Ploró, que es queixa o plora sense motiu.
Inclus Escrig l'arreplega en el seu diccionari, com a linternero i hojalatero

Soc conscient que els fontaners solen ser plorons, solen queixar-se prou sobre tot quan van a fer reparacions a les cases, pero d'ahi a que siguen llanterners...
Per que si atenem al Diccionari General de la Llengua Valenciana trobem:Fontaner, -rs. (Format sobre fontana) s. m. Persona que treballa en el manteniment i reparació de les fonts, canonades, depòsits i aixetes.

Per a mi, es que el fet de manejar conductes d'aigua i que els llanterners, i molts fontaners (fontaneros-lampistas en castellà), s'hagen dedicat a fer canals, ademes de treballar els fontaners el plom i l'estany sobre tot antigament, deu ser lo que ad estos "pseudollingüistes" els ha fet recorrer ad este nom, per rebujar el paregut (que no el ser filla) de la paraula fontanero en castellà. Pero es que fins i tot si fora eixe el cas, el IEC si recull la definicio pero simplement per als cuidadors de les fonts, o siga, es mes una falta de coneiximent, com ya expressava el mateix DCVB recollint-lo com el IEC, per a que diguen despres que la nostra AVLL es "valenciana" i mira pel valencià, pero recull la mateixa definicio que el IEC. ¿Que estrany, no? Un ent creat per a defendre el valencià, soles copia les definicions del diccionari del IEC, i pensar que els seus membres cobren mes de 6.000 €uros al mes per aixo...
I es que, es te que tindre un poc mes de conte, per que en eixe cas, un chapiste tambe tindria que ser llanterner, i en el pijor dels casos i si mal no recorde, durant la posguerra molts llanterners per a poder subsistir buscaren com a alternativa els paraigües, ¿deuriem de considerar-los a tots paraigüers?

Com a curiositat, dir que gracies ad estos homens, que sempre han inventat la forma de reparar quant mes utensilis millor per tall de satisfer a les dones que eren les que mes faenes els encomanaven, arribaren inclus a descobrir tot un metodo que ha segut guardat celosament pels restauradors com es el grapat dels plats. Puix com be podrien certificar tant un bon llanterner com un restaurador, esta tactica no soles requerix ficar unes quantes grapes en el plat, si no que estes no deuen estar mai paraleles, i deuen tindre sempre certa distancia per a que el plat puga sobre viure a la reparacio i dure com si fora nou.

Hui, buscant per l'enfilat he pogut comprovar, per a sorpresa i alegria meua, que l'ofici de llanterner ha renaixcut, per dir-ho d'una forma gracies a les peses de reciclage que tant de moda estan hui en dia, i es que no es d'estranyar que hui pugam vore de tot eixit d'eixes sabies mans, des de rellonges fets de culleres i gavinets fins cadires fetes de paelles, o una infinitat mes de coses.I es per aixo, que el poble veent que el fontaner sempre ha segut l'encarregat de les fonts, i veent que este es va vore obligat a fer les reparacions i ser des de fa molt de temps el que ha vingut fent les faenes relacionades en l'aigua, evolucionant en el temps segons les necessitats i l'evolucio de l'ofici, deixant l'ofici de llanterner (canals) per ad estos ultims., li ha mantingut el nom de fontaner. Deixant el de llanterner per als llanterners.
Per que el llanterner sempre ha tengut mijos per a poder sobreviure a les adversitats, pero d'ahi a convertir-se en fontaner... ¿Vos imagineu a Mario Bross lluitant contra caçoles i paelles? Quina eixida que s'ha perdut Soni.
Algu deuria fer-seu vore, ¿no?

Jornada de reflexio

Degut a que estem en jornada de reflexio, i que no fa bonico deixar en primera plana coses sobre politica. Per respecte a tots, mes que res.Puix la veritat en dos articuls he arreplegat en tres semanes mes visites que el Raco.

He de reconeixer que este articul va naixer la semana passada, mes exactament el fi de semana passat, que vaig aprofitar per adedicar-lo a la llectura en companyia de la familia. Res millor per a unir a la gent que la llectura, i si es en valencià millor que millor.

I es que sense voler quan u llig en valencià i pensa realment en la nostra situacio, pensa que mes d'una volta deuriem de sentir-mos orgullosos de ser-ho, no ser ingrats de la llet que hem mamat, comdia en 1561 Onofre Almudever. I ademes li surgixen certes preguntes que realment mai deurien haver aparegut i sobre tot, recorda com eren eixos temps en que dir Valencia significava dir Cultura, dir Riquea i sobre tot dir Llibertat, sobre tot despres de tindre durant mes de quatre sigles les lleis mes democratiques de tota Europa, el Furs. A on se contemplava inclus la possibilitat de que la dona viuda poguera fruir de la casa matrimonial durant l'any següent a la mort del marit, tot un adelant tenint en conte la majoria masclista de l'edatMija i que atres lleis com els Usatges encara seguien recollint i contemplant l'esclavitut; tenint regulats fins a 1486 quan va ser anulada per Ferran el Catolic en la sentencia arbrital de Guadalupe( i pensar que precisament en Catalunya tenen despreci ad este rei aragones pel fet d'unir les dos Espanyes, ¿que no recordaran la sentencia que els va lliurar de l'esclavitut imposta pels seus dirigents? ¿O sera que els seus nous dirigents els han tornat a esclavisar i no volen que recorden com se varen lliurar en anterioritat?

En fi, i tornant a Valencia, ¿Com hem pogut oblidar una epoca cultural en la que erem la Atenes del sigle XV, o el sigle XI quan recolliremmes cultura inclus que Bagdat...?

¿Perque els nostres escritors miraren cap a Castella a partir del XVI i cap a Catalunya a mitats del sigle passat? ¿No es consideraven valencians?

Realment crec que si, pero sobre tot, se consideraven artistes, i volien sentir-se llegits per quan mes gent millor. I es per aixo, que una volta conquistats pel mercat Castellà, molts i molt bons valenciansoptaren per escriure en la llengua de l'Imperi, per a que les seues obres pogueren ser llegides per molta mes gent. I es precisament per aixo, que uns sigles despres i conquistats de nou, esta volta per la burguesia catalana molts optaren per escriure els seus pensaments i les seues preocupacions en la nova llengua, sobre tot despres de la guerra, quan eixa era l'unica forma de poder arribar a la gent que realment volia sentir les seues protestes i els seus pensaments molt alluntats del regim, ya que el catala pese a que molts diguen lo contrari era una llengua permesa pel regim, no aixina el valencià,puix era la llengua dels republicans, del poble lliure.
Ya que ni en eixe moment, els valencians tinguerem la gosadia o millor dit el valor d'escriure ni de llegir mes alla que els llibrets de falla i alguna que atra revista curiosament tambe lligada ad estes, que era lo que permetia el regim. ¿Costaria molt que tots estos autors hagueren escrit en valencià les seues obres primer per a despres traduir-les al castellà o catala?

Pero...¿d'a on mos ha vingut esta forma de ser?, seent el primer lloc a on una revolucio rural va fer tambalejar el poder d'una corona(Vinatea), inclus va cridar a la llibertat i al llibertament social i economic (Germanies), per no contar en la riquea de la que mos feya ser capdabanters d'un imperi que no haguera segut possible sense les aportacions valencianes de Lluis de Sant Angel, tant per a la conquista de Napols com per al descobriment per part del Mallorqui Cristofol Colom, d'una cultura en la qual se va imprimir la primera obra de la Peninsula (Obres e trobes en lahors de la Verge María). I d'una ciencia capdabantera a la qual una volta conquistada la primera colonia de les idies (Ameriques) va ser la que estudià i va permetre saber mes sobre la terra provinent d'America. ¿Qui anaba adir que mos convertiriem en menifots, i que per a que poguerem fruir plenament en els nostres palaus de la nostra figura mes universal(Ausias March), el seu "descobridor" haguera d'imprimir les seues obres en castellà i dir que era de nacio catalana per a que mos interessarem per ell?.

Possiblement este fon el principi d'una decadencia, i el principi d'un adormiment que acompanyat uns anys mes tart per la perduda dels nostres Furs i per el silenciament (per encarcelacio i eixecusio) dels qui protestaren obertament i demanaren la pronta recuperacio d'estos feren que mos convertirem en un poble sense anima i cadaver que ha virat fins a on l'han dut els seus mandataris fins a perdre no soles la seua condicio de poble, la seua personalitat, sino que inclus la seua identitat i la seua llibertat.

Per a molts, estes eleccions (ho dic sense anims de beneficiar a ningu) son unes mes, en les que deuriem de conseguir fer canviar Espanya pera poder tornar a ser competents, pero ¿quina competencia mos aguarda als valencians que hem vist que les nostres caixes han segut venudes o arruïnades, que les nostres empreses i productes ya no son competitives per culpa de les importacions massives vingudes d'Orient i dels països araps, que el nostre sistema sanitari (ocultament privatisat) depen mes de Madrit i de Barcelona que de mosatros mateix, i que no tenim cap partit que mos puga defendre en esta Espanya cada volta mes dividida i mes arruïnada?

La veritat, es que ninguna, per a que enganyar-mos, pero aixina i tot,no devem mai perdre l'esperança. Una esperança que va començant a donar frut en la nostra joventut, una esperança que convertida en moviment va naixer el 15M.

I es aci a on yo sincerament vullc fer una crida, per que me pareixen molt bones totes les demandes que se fan en eixe moviment, pero... ¿a on queda Valencia i el valencià? ¿Com poden uns pocs auto denominats "protectors i defensors" lluitar a favor del poble si la mes facil de totes les armes, la difusio de les seues idees nos son oferides en la llengua del fascisme mes ranci naixcut en la Catalunya de Prat de la Riba i en una normalisacio creada per un quimic?

¿Com pot un poble confiar en algu que s'allunta del poble en el mateixmoment en que obri la boca?

En fi, espere que esta reflexio feta des d'un raconet d'este Regne que,tot siga dit, soles representa les ruïnes de lo que en son dia va ser un poble mos ajude a vore la vida des d'una atra perspectiva, a lluitar cada dia per que mos puguen sentir en tots els llocs i sobretot, per a que els que mos volen representar d'alguna forma en el futur, tinguen molt clar, que este poble que navega a la deriva vo lvore un poc la llum, vol sentir que els seus representants volen ajudar-lo i sobre tot, vol fiar-se d'uns politics que hui no mostren massa respecte pel poble, puix estan mes pendents de les ordens que reben des de Madrit i Barcelona que de les necessitats del nostre Regne, que encara que per politica haja segut reduït a una simple Comunitat de veïns ho seguix seent.

Sort i que guanye el que tinga que guanyar, per que el que mes mos conve enguany, i per desgracia des de fa molt de temps, tampoc se presenta.
Pero l'esperança es l'ultim que se pert, per que pense que algun dia podrem tindre eixa VEU que necesitem, eixa CLAU que mos defenga.