YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

miércoles, 31 de diciembre de 2014

La pedra

Pedra a pedra, la vida acaba seent realment una construccio. En ella es junten els bons fonaments i els mals, pot ser degut a no saber triar be la pedra, o el lloc a on l'hem deixat descansar. Puix tot es important en sa construccio. Pero en eixa construcccio tambe es junten les parets, grosses i gelades en alguns casos i calides i plenes de finestres en atres. I es que no sempre tenim el mateix caracter, ni les mateixes ganes, per a baixar al riu o pujar a la montanya, per a continuar construint la nostra vida. A voltes, senzillament, mos acomodem en el sofa, veent passar els dies, i observant com la barba, com el borró damunt les pedres, oculta el nostre semblant ocultant-lo al restant del Mon. Pero no sempre hem segut mosatros els que hem triat mal les pedres. Algunes voltes, i en mig de la partida, quan “pintem” les pedres, pensem en les que mos queden, oblidant lo dur que ha segut conseguir les que tenim, es just en eixe moment, en el que abandonem la tensio, quan oferim al nostre contrincant el nostre costat mes vulnerable. En atres moments eixe costat es queda al descobert per mirar massa arrere, i per recordar massa constantment lo dur del cami. ¿acas som incapaços de mantindre ferm el pas, aprofitar lo depres i guanyar per constancia, amor i esforç?
I es que en ocasions, eixes pedres que serviren per a protegir als nostres antepassats, hui mos destorben, puix preferim rodejar-nos de modernors. Al mateix temps que les tenim massa presents i impedim que ningu puga edificar al seu costat. Pero lo cert es que son nostres, i de mosatros, en molts casos depen sa importancia. Mal seria defendre-les per damunt del benestar i la voluntat d'una majoria, pero pijor seria deixar-les pedre, per a construir damunt d'atres pedres manco consistents, que, sense cantos esvaren fins al fondo, i fan tambalejar tot l'edifici. Perque al final, quan els que manaren canviar les pedres que sostenien la nostra identitat, a esquenes nostres conseguixquen el seu benefici, els que tindrem que lluitar per mantindre ferm eixe edifici serem mosatros a soles. Els que d'alguna manera hem tingut la culpa per deixar saforejar a qui no tocava, de quedar-nos contemplant les pedres guanyades i sobre tot, de no haver tingut el corage de seguir la nostra senda a pesar dels contratemps. Perque, per un moment en la vida, dega'm ser conscients i reconeixer,¿com actuarem realment davant d'eixa pedra?:
L'enjugassat tropeçà en ella.
El politic, la gastà de proyectil.
Joanot Martorell, va construir en ella.
El llaurador, ya cansat, la guardà en la llar.
Fullana l'estudià.
Gaçull, la gastà per a lluitar en Fenollar.
I Ausias, li va traure les mes belles escultures.
En tots els casos, la diferencia no estigué en la pedra, va estar en l'home i el seu amor ad ella.
L'any que be, tambe serà el mateix per a tots, de mosatros depen lo que sigam capaços de fer en ell.

En la nostra voluntat està, deixar la nostra pedra pel cami o seguir construint la realitat en ella.
Un fort abarç a tots.

viernes, 19 de diciembre de 2014

Una unio sense personalismes pot salvar a les persones

Recorde de menut, quan anava en mon pare per Valéncia en una senyera de plastic demanant una educacio digna i una llibertat llingüistica reconeguda, sense lligaces a cap atre regim; eren temps de resistencia, pero sobre tot de rebelio i de protesta per uns drets dignes. Pero eixos temps passaren, i ne vingueren uns atres mes foscs, en els que els valencians decidirem tancar-nos en casa i deixar les protestes, total, ¿de que valia juntar mig millo de persones per a demanar justicia i exigir que guanyara la veritat?, si al final els politics havien fet ya un pacte a les nostres esquenes i havien renunciat a la valenciania dels votants, hipotecant el nostre futur i els dels nostres fills. Pero ells seguien eixint enrollats en la Real Senyera i proclamant el crit anticatalaniste que voliem sentir, pero que mai compliren.
Tambe recorde, ya fa molts anys, a un home grosset, pareixia don Pio, pero era politic... ¿Te fa gracia? Puix eixe home va conseguir juntar un dia al valencianisme. Recorde com molta gent es burlava d'ell perque exigia en Madrit millores per a la nostra agricultura, inclus segons les males llengües va conseguir que s'incloguera en el “Informe Kililea” de les Llengües Minoritaries l’idioma valencià. Un fet que nos donà una llum d'esperança, en acabant de pedre-la degut a la negativa del codic ISO que patirem al fer mes cas sobre les opinions de la GenCat i de ACPV que dels estudis presentats per la Generalitat, ¿o no es presentaren tots els estudis tal i com s'havien d’haver presentat? Mai ho sabrem. La veritat, llamente profundament que els nostres mandataris foren incapaços de presentar el material i les accions que pretenien posar en marcha per a conseguir fer renaixer la llengua valenciana i traure-la del perill, com nos demanà Europa en 1998. Suponc que fon un oblit que encara els dura.
Pero sobre tot, lo que hui recorde son eixos anys que hem passat virant sense rumbo, com una barqueta de la nostra amada Albufera, que un dia decidirà eixir a la mar per a deixar-se dur pels corrents d'aire que colpegen les nostres costes, quedant a merce del Ponent i de la Tramontana, pero sempre mirant cap a Valéncia, per si en algun moment el far del Grau tornava a brillar i nos guiava cap ad eixe cami somiat per tots, el de la llibertat, la justicia i el ben fer. Pero els encarregats de mantindre eixe far ences nos feren la sabatera i nos deixaren sense eixa llum, preferint ocupar despachos i butacons, mentres mosatros anavem fent coll de figa.
Molts foren els que es proclamaren palleters en son dia i els que, desafiant els temps i els anys, intentaren de nou fer renaixer l'esperança. Pero no ho conseguiren i si ho feren, no tardaren massa en eixir nous palleters i nous partits que, capitanejant la nostra ya mes que vergonyosa guerra de taifes i aprofitant les nostres ansies per conseguir eixe enyorat poder politic que perguerem en una partida de chamelo, pegaren el vot cap a atres partits i opcions, aixo sí, deixant-nos de nou enfrontats i sense lider en el millor dels casos.
La veritat, fa temps i degut a la falta d'informacio, la falta de gent que fera arribar als ciutadans les gracies de la nostra llengua, els estudis i sobre tot les veritats per les que quan u sent en la televisio, en la radio o llig en qualsevol mig impres una paraula d'eixes que hui es fan dir modernes nos causa una ferida en l'anima. He de confessar que vaig decidir fer un blog per a que la gent poguera accedir i trobar resposta ad estes preguntes, inclus confesse que vaig haver de fer un master en filologia i en sociologia, en lliteratura i en historia i en molts mes aspectes per a poder respondre a tots eixos dubtes que anaren apareixent a poc a poc. I vaig descobrir que no estava a soles, que mes gent havia mampres el mateix pas ans i en acabant de mi, cosa que m'alegrà i molt. Pero hui ya es tart, ya fa anys d'eixos inicis, i la gent ya està mes que informada, inclus soc conscient, i m'alegre, al comprovar que eixe somi meu ha tingut fruts (que no son a soles meus, clar) i que cada dia mes, ixen nous, millors i mes afamats defensors del valencià que es documenten i demostren en infinitat de llocs les veritats que han segut amagades durant tants anys.
Hui la gent demana mes, i seguim sense ser capaços d'oferir la resposta que mes mos demanen. Seguim seent incapaços de juntar-nos buscant lo que nos unix, i desterrant eixos recels que un dia nos feren renunciar a tot. ¿Realment seguim seent capaços de no crear un partit per a salvar a les persones per culpa d'uns personalismes acomplexats?
Deixeu-me dir-vos una cosa, senzilla, pero dirigida a tots aquells que un dia pensareu en abanderar el nostre moviment i conseguir fer tambalejar la politica antivalenciana que nos oprim. ¿Realment penseu conseguir que faça tambe un master en politica per a dir-vos lo que teniu o no teniu que fer per a lliurar-nos d'esta pobrea i de l'esclavitut que nos està condenant cada volta mes a pedre-ho tot, o senzillament penseu aplicar el sentit comu?
Deixeu-me traslladar-vos en el temps, imagineu-vos en 1519 quan la noblea i el poder politic dels valencians va fugir deixant a soles als ciutadans. ¿Vos imagineu als gremis defenent pel seu conte i de la manera que a cada u li pareixia les nostres costes, sense unio i deixant Valéncia a la deriva per no ficar-se d'acort? Fon una sort que vosatros no capitanejareu els gremis, en serio, puix eixe protagonisme mos haguera conduït al desastre. Pero els valencians conseguirem juntar-mos, inclus conseguirem fer reapareixer a l'Encobert en infinitat de llocs, fins que l'ultim morira en mans d'uns companyons que, cregau-me, be podrien tindre els llinages de mes d'u de vosatros. ¿Acas algu dubta que l'Encobert de Burjassot no fora el mateix que el que va morir en Alzira, o el que havia mort en el Cap i Casat apunyalat a l'eixir de la Catedral? Puix sí, tots eren u, tots eixos Encoberts foren valencians sense personalisme que s'esforçaren en mantindre la flama, fins al final.
Se que ad estes altures, quan nomes falten cinc mesos per a les eleccions, fer naixer un partit sería un suïcidi, una possible mort electoral en tots els aspectes, pero ¿i si aprofitem lo que tenim fet i tracem un acort de minims per a fer possible eixe recanvi que busca la nostra societat?. Eixe partit valencianiste que tantes voltes ha demanat el poble valencià i que tants bons fruits nos donà en els 80. Encara que el deixarem morir en els 90 incomprensiblement.

Si sabem realment que els reptes en Valéncia son considerats senzillament propostes i el Pensat i Fet es el nostre sagell. ¿Realment anem a deixar que els actuals governants seguixquen fent-se els politics, o que es seguixquen fent el llonguis com si no anara en ells? Vosatros mateix. Feu foc o fugiu. Pero tingau sempre en conte que la boqueta nit d'alguns homens es sempre el trenc de l'alba d'uns atres. Per lo que segurament quan vos retireu, uns atres intentaran reemplaçar-vos. Hui teniu l'oportunitat de decidir el recort i l'herencia que los voleu deixar. Dema, qui sap, igual ya no queden recorts. O els personalismes acaben matant a les persones.

viernes, 27 de junio de 2014

¿Mos revelem?

Vullc deixar una reflexio, que era per a tots els meus amics de FACEBOOK, especialment a Vicent Oriola, pero que ha acabat aci convertida en articul. Coses que passen.
Segurament tots heu vist el video del dirigent de ANC contant la seua visio especial de “l'historia” de Catalunya. I segurament tos mos hem rist a gust veent-lo. ¿No es aixina?

Pero...
A mi me passà una cosa estranya, me deixà un mal gust de boca, ya que una volta vist el video, vaig llegir una foto penjada per Junts Baix el Plecs fa una dies, es lo que te anar u ple de faena, que no de beneficis, i no poder accedira  Facebook, ni a atres planes, de les que soles fa uns mesos era fidel seguidor.



Vos convide a que la llegiu, i una volta llegida, yo vos pregunte...
 ¿Que haguera passat si la burguesia d'atra regio haguera pagat per a fer veritat les mentires que ella vol fer creure per a desbancar a la d'una atra Regio o Regne?
Impossible, veritat. Aixo mai hauria pogut passar en Valéncia, ya que la burguesia del nostre Regne, no haguera permes mai que atra burguesia la suplantara, ni res paregut. I manco que amagant-se baix beneficis fiscals de les empreses punteres valencianes existira una entramat monetari que va directament dirigit a desfer o suplantar eixa propia burguesia, per molts beneficis que aixo poguera reportar ad eixes empreses punteres. Gracies com no, a l'adjudicacio directa o indirecta dels politics, que decidiren quines associacions son “desgravades” i quines no.

Pero deixem eixes hipotesis conspiratories i anem a fer un chicotet experiment,. Vinga, pensa en una llengua qualsevol, ¿Quant es el seu naiximent documentat?, ¿Quan te realment el poble consciencia llingüistica propia i diu que escriu en eixa llengua? ¿Quan es el moment oportu en el que la propia llengua es dona a coneixer al mon en tota s'explendor?

Be, anem a fer-ho mes senzill, aixina colaborem tots. Prengam com a eixemple el castellà (o con se coneix internacionalment, l'espanyol). El seu naiximent documentat, es en el sigle X (mes provablement principis del XI), les “Glosas Emilianenses” (deixem de costat per ara el Cartulario de Valpuesta (S.IX) fins la seua aprovacio real)), que estan escrites en Navarro-Aragones, i en apunts Vascs, i que fon transcrit en el monasteri de San Millán de la Cogolla.  Com t'hauras pogut fixar, un “pupurri” dialectal o llingüistic pero que val, com a prova irrefutablement historica per als castellans. Inclus sense saber de quin sigle daten les correccions que son realment el milacre del naiximent.
Hem de ser conscients i reconeixer que com a mes llatinisada la part Betica, l'origen del castellà s'ha buscat alguna que atra volta en Andalusia, buscant ademes en les Jarches el seu inici. Atres seguixen aferrats al Mester de Juglaria, a on sense deixar l'influencia de les Jarches, es reconeix l'influencia dels Trobadors Provençals (i les seues Chansons) i de les Cantigas de Amigo gallego-portugueses...
Lo de la consciencia, es molt dificil de saber, i te com a base primordial el paper politic i estrictament nacionaliste dels propis governants. Pero aixina i tot, busquem a vore...
Tenim un antecedent, una exaltacio feta per Carles V, l'Emperador de les Espanyes, en Roma, en la cort Poncifica del 17 d'abril de 1536 (dilluns de Pasqua) (segons conta Mendez Pidal): L'embaixador del Rei de França, el Bisbe de Mâcon es queixa perque l'Emperador parlà en “Espanyol”, a lo que el propi Emperador  contestà “Señor obispo, entiéndame si quiere, y no espere de mí otras palabras que la de mi lengua española, la cual es tan noble que merece ser sabida y entendida por toda la cristiandad.” Com podem vore, ademes, son pocs els documents que indiquen i facen constar com a diferencia irrefutable que estan escrits en castellà. Suponc que per aillo de que era de sobra conegut i no fea falta ni dir-ho ni concenciar al propi poble.
En quant al seu primer moment d'explendor, sense dubte, el seu primer Sigle d'or, al que pertanygueren en son moment escritors, no soles castellans, si nos del restant de les propies Espanyes, d'ahi el naiximent com a Llengua Espanyola. Foren els sigles XVI-XVII, tenint a Garcilaso de la Vega com a maxima figura. Curiosament un dels mes fidels admiradors d'Ausias March. Si ya ho dia Onofre Almudever en el prolec de Lo Proces...

Agarrant el catala, tenim com a primer text, un parell de fulls conservats en el Monasteri de Montserrat, pero que es descobriren en Ripolles: el “llibre Jutge” o “Codi de Recesvint”, una traducció del Liber iuriciorum visigot del llati, supostament en catala. Dic supostament perque està clarament en occità, emparentat en les occitano-aragoneses Homilies directament, atre “pupurri”, i que no te rao de ser, ya que el text original fon la base dels Usatges “Catalans” de Barcelona, que estigueren escrits en llati fins al sigle XV, en que Ferran el Catolic ordenara sa transcripcio al catala. Pero donem-lo per bo, sigle X-XI (segons l'Enciclopedia Catalana, si fem cas a la GENCAT, sigle IX, i si li preguntem a Victor Cururull...), i a escasos 300 Kilometros en llinea recta del primer document castellà, en substrat aragones, i casi al mateix temps.
Pero com a senya de consciencia, els catalans tambe han recorregut a relatar les paraules d'un rei, Pere el Ceremonios, qui en 1339 li demanava al seu fill, el duc de Girona “Lo llibre de Lamçalot qui es escrit en lengua catalana en en pergami, e lo qual lo duch primogenit nostre tenie l'eltre die en Barchilona”. I conste que no estic parlant de cap copia, es que han fet els dos igual, per a demostrar el seu orige i sa consciencia.
En quant a l'esplendor de la llengua catalana, ad eixe sigle d'Or tan buscat i codiciat pel pancatalanisme, tinc que ser sincer. Fins a 1934 no he trobat res, no he trobat ningun moment historic en el que escritors catalans decidiren escriure per a enaltir la seua llengua. I va ser just quan definitivament el catala es separà politicament del provençal, quan començà el seu sigle d'esplendor, en el que (com ya passaria en els sigles d'Or Castellans) no tingueren cap dificultat en contar en la ploma dels escritors valencians, mallorquins, aragonesos..., que llunt de rendir-li homenage a sa llengua, buscaren la gloria en l'ombra d'este nou Imperi lliterari subvencionat.

Pero be, anem ara en el valencià, ya Ibn Sida, mort en Denia, en el 1066, en el prolec del seu “Kitab al Muyasas” mos deixà escrita la situacio llingüistica valenciana d'eixa epoca quan per a justificar les seues faltes d'escritura diu” ¿Com no he de fer-les -si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?”. Pero aixo no es tot, existixen uns estudis, en els que ya se documenta com a valencià el propi Cantar del MioCid, escrit supostament en Valéncia per un poeta i juriste arap valencià ( Abu I-Walid al- Waqqashi),  de la seua propia cort. Allà pel 1094-1099 (sigle XI). Tot un descobriment, pero sense fonament real (com els atres, escrits en Aragones o Provençal), per no conservar-se cap escrit del propi juriste, soles que la mil voltes traduïda “Heregia sobre Valéncia” (inclosa en la “Historia General de España”. Pero hem de tindre en conte, que com relatava Cervantes, l'Inquisicio cremà tots els llibres que va poder (els religiosos, que no estaven escrits en la llengua Llatina, i els demes que eren considerats “de pecat”), suponc que es escrits per un “moro” formarien part de la foguera. I conste que soles parle de l'Inquisicio Religiosa, sense tindre en conte l'Archivera Bofarrullera.
Pero aixina i tot, tenim com a primer document valencià,a part de les nostres famoses jarches, l'obra medica Al-Mustaini, dedicada per al Rey de Saragossa  Ahmad II al-Mustain pel mege judeu Ibn Buclarix (¿? 1109), que diferencia noms de les aljamies de Saragossa i Valéncia. En ell trobem noms tan valencians com: “archilaga” (argilaga), “formache” (formage), “fel” (fel), “lebre” (llebre),“lop” (llop), “letuga” (lletuga), “parthal” (pardal), “pebre” (pebre), “thapara”(tapera), “thomiello” (tomello). Pero ademes, es conserva una atra joya,
En quant a la nostrta consciencia llingüistica, i rebuscant tambe entre els nostres reis, tenim dos testics historics:

  • Ali Ben Mugehid (1044-1076): Segon emir de Denia, ya “Parlava la llengua dels Rumis (cristians), entre els que s'havia educat” segons relata Ambrosio Huici en Historia Musulmana de Valencia y su Reino, escrita en 1969.
  • Mes tart, tenim a Jaume I, que ordenà traduir els Furs en romanç, per a que l'entenguera el poble, en 1262, cosa curiosa, n'hi ha qui no va tindre eixe honor fins al sigle XVI i va pregonant per ahi que dugue la llengua a Valéncia. ¿a on, en el Usatges?
Pero tenim mes coses, ya que ademes, tenim el testimoni de tots els nostres escritors, que predint que es ficaria en entre dit les seues paraules, volgueren fer constar que escrivien en valencià, inclus Ausias March, anant mes llunt, declarà que deixava l'estil dels trobadors (de la provença), per a crear propi estil en la llengua del seu poble. ¿Encara mos fa falta mes consciencia? Encara que n'hi ha qui, com sempre, seguix jugant a la “güija” i preguntant als morts sobre la seua consciencia. Mireu com ho intenten explicar damunt. Lo curios es que quan diu que ningu ha negat mai la catalanitat de la nostra llengua ¿Haura llegit este home a Antoni Canals? Si, el Valeri Maxim quan diu aixo de: "...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l'agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus.."

Lo del sigle d'Or valencià... crec que ho tenim superat, o per lo manco deuria d'estar, deixant de costat eixos estudis comercials dels espiritistes tramontaneros. Que eixemples ne tenim. Mireu un atre.
Es curios, resulta que practicament els unics escritors que senyalen escriure en la llengua del poble (valenciana en el nostre cas), son els valencians, puix buscant per ahi, no he pogut trobar, llevan de  en traduccions (llogicament), escrits que diguen que estan escrits en "certa" llengua. ¿Pot ser, els nostres classics mos vulgueren deixar una herencia rica, o defengueren ya en son temps l'independencia del valencià creant per aixo el sigle d'Or? 

Per a finalisar, i tenint en conte la part filologica mes pura. Aquella que diu les coses pel seu nom, m'agradaria recordar unes frases de Rafael Lapesa, qui en la página 25 de la seua Historia de la Lengua Española mos diu, referint-se a la similitut entre Iber i Vasc: “Pero que dos lenguas compartan estos y otros rasgos no quiere decir que tengan origen común, ni que una descienda de la otra: el contacto entre los dos pueblos hubo de originar mutuo influjo lingüistico, más activo probablemente por parte de los íberos, dado el mayor avance de su cultura.”. Per a seguir explicant que:”El problema lingüístico se ha mezclado durante largo tiempo con cuestiones étnicas. Humboldt, apoyándose en semejanzas de nombres geográficos – muchas de ellas rechazadas hoy-, creyó probar la identidad lingüística y racial de vascos e íberos, primitivos pobladores de toda la Península... de este modo, la teoría vasco-iberista amparó la idea de una primitiva unidad lingüística peninsular.” I dic yo, sense pretindre fer d'aço cap acte bandalic ni dderiste. Si realment l'Iber es considerat com a base, principi o part del castellà, sense que ningu es trenque la camisa... ¿Quin delit seria afirmar que es la nostra base, principi o part, si realment el nostre idioma mante vives formes iberes (barranc, barraca, canto, esquerra...)? ¿Que busquem que ho diga un filolec? Mossen Josep Maria Ginot declara l'iber com a l'element mes diferenciador entre valencià i catala, ademes que la possible colonisacio de Lleida per part dels Edetans, tinguera un fort “que vore” en la semblança llingüistica (sense oblidar atres fets, clar). Que casualitat era filolec.

Ara pensa un poc... I mira la foto.
¿Realment encara te fa risa el video de ANC, o ara t'estas preguntant quantes mentires t'han contat o ensenyat en l'escola, gracies als favors politics i economics dels nostres dirigents i educadors?
A hores d'ara, segurament hauras compres el frut de cinc lleis educacionals en casi trenta anys, o l'orige real i manipulatori de la Llei d'us i ensenyança en valencià, o l'inclusio de la AVL en l'Estatut, quan ni la Constitucio Espanyola otorga eixe dret ni a la RAE.
¿ Aixina que fem: #MosRevelem , o seguim sumissos i acceptant els dogmes politics?

miércoles, 18 de junio de 2014

Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert...
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d'Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.
¿Que podriem dir-vos hui d'Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l'amor i sobre tot la senzillea d'un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d'ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l'historia, com ell.
Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d'academic de la RACV.
"A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera...?"

I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l'atre. "Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?"- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.
Pero possiblement el fet que mes m'ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta "A pit descobert". Llegida en l'altar del Mocadoret la nit del 10 d'abril de 1957.
"... Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l'immensa espala
d'uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l'hora del combat som fum de palla;
que no existix l'unio; que la conciencia,
es com una gran séquia sense aigua..."
Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l'ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l'Oronella.
Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d'eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s'ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d'este Mon, i que el teu recort s'escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.

domingo, 30 de marzo de 2014

A proposit del 9

Fa un temps que vinc sentint certes coses referents a Canal 9 i a atres aspectes de lo que hui podriem dir la vida quotidiana. La veritat, dona oix vore com realment s'ha manipulat i s'ha desmontat una per una lo que en principi era una realitat a miges, i hui llamentablement es una farsa politica que mos du a un punt mes que indesijable per a qualsevol societat. Per molt que esta s'ho mereixca.
Ans de res, i en defensa de l'autor d'este articul, vullc deixar clar que soc un ferm defensor de Canal 9, i que pense que es mes que necessari, imprescindible el tindre una televisio autonomica, publica i sobre tot en valencià. Pero llamentablement aixo no ha segut mai, ni hem tingut mai l'oportunitat de saber que es aixo per a trobar-ho a faltar o simplement per a enyorar una televisio aixina.
I es que les coses començaren, pense yo, el mateix dia 9 d'octubre de 1989. Un dia en que d'alguna manera mos canvià la vida a tots. Les famoses pelicules de vaqueros en valencià, que tot s'ha de dir, no eren tan valencianes, pero les nostres ganes de sentir-les mos ajudaren a entendre paraules que fins eixe moment eren tan estranyes com vore un gos vert. Pero les acabarem entenent, quina força de voluntat.
Ad estes pelicules li seguiren els famosos programes de Monleon... i les monleonetes, la paella rusa, les vedrioles... ¿Com es dia el Show?...
Pero clar, Joanet gastava moltes paraules, refinades, aixo si, que no mos sonaven massa, pero clar, no faltava qui pagant les emissions de TeVen3 i sentint el famos “Efectiument, ha guanyat voste seixanta ampolles d'oli l'Arlequi” mos corregia dient, aixo es "valencià culte". I mos creguerem l'engany, tant que fins i tot els mes adeptes veïen Goku en la TeVen3 perque els capituls estaven mes alvançats, provocant que Canal 9 comprara els capituls ya sense doblar al valencià, en el propi dialecte provençal. Com en Barcelona es sentia.
Molt passà durant anys, bregues lluites i inclus rebujos a personages com el director Amadeu Fabregat, que veent les protestes que mostrava la gent, i en apenes un any de vida de la televisio, ajudat pel nostre amic Lluis el Sifoner, varen decidir rectificar una serie de paraules en el fi de revalencianisar-la, pero que foren subtilment tachades com a castellanismes. Vosatros mateix, moltes d'elles les podeu consultar en Aledua.
Pero clar, al final enganyaren al poble, de la mateixa forma que enganyaren als seus treballadors, que triats en sa majoria a dit, eren obligats a fer examens, com si d'una oposicio es tractara, arribant inclus a pensar “els pobres” que eren funcionaris, inclus hui en dia s'ho plantegen, oblidant que Canal 9 era una mescla privada i publica creada per a servir uns interessos preacordats.

Pero clar, ningu vol tindre mai la culpa quan venen les desgracies, quan el poble rebuja vore una televisio que parla en atra llengua, que cada semana inclou una paraula, inclus que te com a programes estrela a personages que rectifiquen als majors quan parlen, i que oferixen paraules cada volta mes estranyes.
Mentres, tots els dies a les 14:30 Camps, Fabra, Rajoy o Rita “inagurant pantanos”.
Pero clar, teniem F1, pobra Natacha, ningu sap realment qui han segut els que mes heu perdut, ¿eh? Que bonico es criticar als de dalt sense tindre en conte als que pengen d'un fil, mai millor dit.
Qui no recorda com en mig de l'ofrena apareixia sempre algu “gaudint” i els “nens” passejaven en els seus cochets, que ganes de canviar de canal, pero clar, era nostra, si no la defeniem mosatros...
Pero eixe nefast dia arribà, i la gent donà l'esquena a la “nostra” televisio, soles conectavem els dumenges, per a vore la nova versio de “Canyes i fanc”, eixa versio que mos recordava a la transicio, en que mentres tots ateniem la caixa boba, veent a vore si li veïem la “regateta” a Neleta o si sangonera es moria al final d'una panchada, els politics pactaven, feen i desfeen al seu gust. Hui com en els 80, l'envisc el teniem parat, i mols caien el el cepet sense casi molleta. Que contents que estaven en l'emisora. Eren els amos de les nostres consciencies, i damunt podien aprofitar per a deixar caure mensages subliminals, “ andinyar-mos” alguna que atra parauleta malsonant, i com no, seguir vivint del conte, de 1700 contes, o mes.
Hui tot ha acabat, al final la falta d'acorts entre treballadors i empresa, una mala gestio en el ERO i sobre tot la por d'uns politics que vegeren com els propis treballadors que havien triat a dit s'havien revelat contra ells. Uns politics, que vegeren com els programes finals eren un autentic clam politic contra ells, feren el restant. Tot s'ha acabat com en un somi.
Eixe mateix somi que tinguerem els valencians el 9 d'octubre de 1989, pero que com si d'una utopia inalcançable i impossible, mai vorem feta realitat.

¿Mai podrem fruir d'una televisio nostra en valencià? Puix no sabeu realment que es perden tots els que no ho intenten. Perque els valencians estem disposts a pagar inclus per tindre-la, pero ¿a qualsevol preu? No cregau.

martes, 18 de marzo de 2014

Casi un any de l'ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m'heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.
La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?...
I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s'estreta, atres s'eixampla, unes voltes s'ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s'arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l'arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l'albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l'estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?... ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?
Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres... no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.
Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l'engany, als que denunciavem en tots els llocs l'ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s'arrimava l'albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s'entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?
Pero el ritme frenetic d'este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l'engany.
Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 
¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?
I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l'hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l'atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre'l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l'enveja de l'arboreda. ¿Els recordes?
Hui reclamem una Primavera, pensem que l'unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d'albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea. 
Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l'esperança, i encara que s'ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l'any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d'un treballador que cuidava l'hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d'amo... es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s'han vist alguna volta en l'aigua al coll?

Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l'estiu, i en l'hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s'endu fora els beneficis?
¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem? 
Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d'Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s'ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l'ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d'albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l'arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l'hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l'hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.
Pero... ¿Sabrem realment triar correctament el cami?

¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?

sábado, 18 de enero de 2014

Un Monduver encapotat

Hui mos ha deixat Maximi Heras, un gran valencianiste i millor persona, des d'Aledua enviem el nostre mes sincer condol a la familia i un chicotet homenage a la persona que fon i seguirà seent en el nostre cor.


¿Que te passa vell Monduver que hui t'has alçat encapotat?¿Per que nos ocultes ton esplendor baix eixe fosc mant?
La veritat, que es certa, me l'han volgut tots ocultar.
Hui Gandia es desperta molt trista, plena de dol i apenada.
¿I quin es eixe motiu?, ¿per que tots esteu tan deixats?
Nos ha deixat Maximi Heras, un gran bastio de valencianitat.
Hui el recorde en alegria, el recorde sempre afaenat, quan junt a Juan Gonzalez montaren, en Gandia, la nostra seu del GAV.
Home energic i lluitador mos va saber contagiar, junt a la dona i sa filla, no soles la valenciania, si no l'amor desmesurat.
Hui plorem tots els valencians, no soles tu vell Monduver, hui tots estem apenats.
¿Que havera segut dels cursos d'estiu en la plaja, els cursos de valencià?, sense la seua ajuda, mai els haguerem pogut dur a terme, i manco els de la RACV.
Plora agust vell Monduver, que mosatros te fem costat.
Hui valencia estarà de dol per un dels seus fills mes grans.