YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

martes, 18 de marzo de 2014

Casi un any de l'ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m'heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.
La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?...
I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s'estreta, atres s'eixampla, unes voltes s'ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s'arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l'arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l'albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l'estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?... ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?
Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres... no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.
Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l'engany, als que denunciavem en tots els llocs l'ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s'arrimava l'albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s'entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?
Pero el ritme frenetic d'este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l'engany.
Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 
¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?
I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l'hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l'atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre'l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l'enveja de l'arboreda. ¿Els recordes?
Hui reclamem una Primavera, pensem que l'unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d'albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea. 
Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l'esperança, i encara que s'ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l'any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d'un treballador que cuidava l'hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d'amo... es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s'han vist alguna volta en l'aigua al coll?

Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l'estiu, i en l'hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s'endu fora els beneficis?
¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem? 
Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d'Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s'ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l'ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d'albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l'arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l'hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l'hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.
Pero... ¿Sabrem realment triar correctament el cami?

¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?