YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

jueves, 31 de mayo de 2012

Qui oblida el seu passat...

Viure en una societat com la valenciana, la veritat, no es gens facil. Viure entre gent que busca en lo de fora lo millor, gent que seguix pensant que la Mare de Deu quan mes llunta mes miraculosa, es pesat, depriment i inclus moltes voltes fa que u es plantege realment si els valencians som meninfots o millor encara tenim un sindrome d'Estocolm que mos fa vore positiu tot lo que be de fora i sobre tot lo que mos conten els que venen de fora, pensant com a mes cult lo foraneu, com a mes cientific lo alié i com a mes economic lo que fabriquen o planten en l'estranger. En fi, per a mi, els valencians som xihuan wàiguó (com dirien els Chinencs) amants de lo alié, defensors a ultrança de tot lo que no siga nostre, i tot ¿per que?. Puix per que hem tingut massa, hem sigut massa rics i sobre tot, no hem sabut educar als nostres fills, o els nostres pares no ha sabut educar-nos a mosatros, dins l'amor que desperta en la nostra terra, dins la nostra cultura i sobre tot dins la nostra historia, a on unes voltes el ponent i atres la Tramontana s'han endut com a nuvols les veritats, deixant al seu pas els sediments de la mentira.
Pero lo pijor no ha segut soles aço, lo pijor es que baix d'eixos sediments, que han tapat la nostra identitat, descansen rests i histories no tan lluntanes, i que si les oblidem podem incorrer novament en l'erro, en la catastrofe i en el descontrol, fets que no poden quedar en l'oblit, puix els que obliden la seua historia i els seus fets, estan condenats a repetir-lo.

En 1971, en Sagunt naixia una empresa per a explotar la planta siderurgica de Sagunt, que va naixer en 1917, Alts Fonrs del Maditerraneu (AHM). Naixia dins d'unes espectatives immillorables, a on el panorama siderurgic auspiciava una ascendencia en la demanda impressionant, i a on el mateix Estat va crear un Pla Siderurgic Nacional. Com en França, i atres països, Espanya esperava que el consum de l'acer anava a tindre tanta transcendencia i a aportar tanta riquea, que era necessari inclus la creacio de noves plantes com la de Sagunt. Tot eren bones espectatives.
Pero la vida mos ensenya que dos i dos no son sempre quatre, yo diria que la majoria de voltes fan tres mes que quatre. I en 1973 una crisis de l'acer va fer tremolar Espanya, fent que començaren a pendre's medides entorn ad estes plantes.Medides que s'anomenaren reestructures o reestructuracions (¿vos va sonant?).Aixina durant estos anys, Vilar Mir, que havia segut President del fondo Nacional de Proteccio del Treball, i que ara ocupava la presidencia des de finals dels 60 de Alts Forns de Viscaya (AHV), es va fer tambe en la presidencia del de Sagunt, carrec que deixaria en mans de Xavier Benjumea el 5 de maig de 1976 quan es requerit per Arias Navarro per a ser Vicepresident Economic i Ministre de Facenda en el primer govern de la Monarquia.
Pero la reestructuracio no va tindre exit, i a finals de decembre de 1977, Ignacio Hidalgo Cisneros es va fer carrec de la presidencia de AHM mentres que Claudio Boada va accedir a la de AHV. Pensant que esta separacio ajudaria millor a les dos empreses, que afrontaven la crisis de forma pesima, ya que eixa unio presidencial no els havia favorit per a res, i manco a AHM.
El 8 de maig i despres d'una succecio de perdudes millonaries en el sector metalurgic, el Govern crea un "Pla de Sanejament Financier Siderurgic" arreplegat en el Real Decret 878/1981, pel que es concedien 33.173 millons de les enyorades pessetes per a ajudar al sector. Pero tampoc va ser prou, el sector se n'anava al fons.
I de nou, mes problemes, el TBC (Tren de Banda en Calent) tornaria a fer resentir el sector, ¿a on ficarien el TBC si les siderurgiques estaven en diferents regions (AHM, Valencia; Ensidesa, Asturies; i AHV en el Pais Vasc)?. El seu emplaçament seria motiu de disputa, i el govern, nomenà una comisio cordinadora, formada per representants del Govern, i de les empreses siderurgiques. Pero estes tampoc tenien la solucio, per lo que contactaren en l'empresa japonesa Kawasaky Steel Corporation, per a que els feren un informe (per a la reestructuracio del sector siderurgic) que els ajudara per mig dels pro i els contra a decidir a on ubicar el TBC, i a decidir millor els plans a adoptar durant la ya mes que costosa reestructuracio. Un informe que costaria cinquanta millons de pessetes.
L'informe, es va fer i es deuria d'entregar en abril de 1982, pero els que el llegiren tragueren les seues propies conclusions. De les 10.000 persones que sobraven segons l'informe en quant a directius i tecnics, es va prescindir, puix segons els espanyols aixo no era cert, i ahi l'informe errava; Pero aixo no era tot, segons el propi informe, les empreses tenien un nivell de productivitat malissim, degut a que les instalacions no eren adequades; pero lo millor de l'informe arribaria en la tercera part, l'informe que acabaria d'entregar-se a finals de maig per raons tecniques, els seus plantejaments no tenen desperdici:
Es desaconsella de moment i degut a la crisis en Europa la creacio ara del TBC, puix carix de rendabilitat pel moment (ya que el seu cost era de 100 millons de pessetes), pero en cas de fer-ho, senyala a Sagunt com a la candidata perfecta, per tres raons: La modernitat de les seues instalacions, la proximitat als majors compradors d'acer (Ford, Seat, General Motors) i la seua proximitat als compradors de les riberes africanes, pero el millor de tots, i el que va ser el que mes deurien haver tingut en conte, va ser que este TBC no salvaria la situacio d'Ensidesa, i tindria el negatiu impacte de al condensar tota la activitat sidelurgica en un punt, provocaria el desmantellament de Sagunt. I per tant, es deuria de treballar per conseguir en Sagunt, en la IV Planta, una siderurgica de dimensions i tecnologia similar a les de Japo i de l'Europa Occidental.
Davant esta situacio, el Parlament Asturia rebujà immediatament l'informe dient que aço perjudicava a Viscaya i a Asturies, fent que aparegueren manifestacions i que tots els partits politics i sindicats d'Asturies i el Pais Vasc rebujaren per unanimitat el dit informe, puix anava en contra dels seus interessos. Mentres els politics i els sindicats valencians, feren un informe, que no arribà a Madrit, en que ademes del perill que suponia per a tota la comarca de Morvedre tancar eixa planta a on treballaven el 34% de la poblacio, oferien un recolzament al tren en calent, ya que si Sagunt no comunicava el ya existent tren en gelat ad este, deuria enviar les peces a Marsella o Asturies, lo que li restaria competivitat o encariria els preus. De res serviren les timides protestes valencianes.

I tot aixo passava en l'estiu del 82, mentres tots miravem el futbol, quan Espanya havia jugat en Valencia la primera ronda quedant segon, i plorarem quan va ser eliminada per Alemania quedant ultima del grup 2 jugant en el Bernabeu. Eixe mateix estiu en que Joan Lerma i el PSOE guanyaren les eleccions de la Generalitat, seent proclamat president el 12 d'Agost. I dos mesos i huit dies mes tart, els valencians plorarem o patirem la gran riuada. ¿Seria aço un avis?
En Espanya, tambe manava el PSOE, qui va tindre que decidir, entre pendre la decisio correcta en termes economics i mes beneficiosa per a tota Espanya i sobre tot per a Valencia, o mantindre una falsa pau en els sindicats i en les atres dos regions i renunciar a una siderurgica moderna i competitiva.
El resultat no es va fer d'esperar i davant la sorpresa d'Europa i de tot el Mon economic, i sobre tot quan els francesos,aconsellaren i ficaren pegues sobre el proyecte de Sagunt, amagant que de ser Sagunt una realitat, la planta francesa de Fos sur Mer en Marsella, que encara estava en construccio, corria una greu perill. I aixina, l'eixecutiu de Felipe Gonzalez va pendre la decisio mes erronea i mes covart, fent recaure sobre la part mes debil, els treballadors de Sagunt, el cost de la reestructuracio, tancant definitivament en 1984 la vella fabrica, i abandonant aixina l'idea d'una sidelurgica competitiva. Pero ademes, aprovant uns paquets multimillonaris d'ajuda per a Asturies i el Pais Vasc. Ajuda que pagarem tots els espanyols, pero en major i mes dolguda part els valencians.
Mentres els francesos acabaven la fabrica de Marsella, i s'afanyaven a abastir-mos dels productes que tant necessitavem, recorrent a Sagunt, que els enviava el matrerial pel tren mes modern d'Espanya. I mostrant aixina l'engany.
Per desgracia per a Espanya en general, la reubicacio dels treballadors va ser costosa, pero especialment la crisis dels principis del 90, revelaria l'erro, erro que recordà Gonzalez Lizondo molt a pesar de molts. I aixina, AHV es va demostrar inviable i les seues instalacions van tindre que ser desmantellades, perdent-se aixina, ademes d'una indigent cantitat de recursos publics,una oportunitat d'or. Pero lo pijor de tot, una inestabilitat politica que de nou va ser revivada pels nacionalistes Vascs, que tiraren la culpa al govern. Encara hui en dia, molts vascs pensen que l'Estat Espanyol abandonà a la seua sort AHV, favorint l'asturiana. Pero ¿I que passà en l'asturiana? Puix l'asturiana no va ser desmantelada, pero tingue que prescindir d'una gran numero de treballadors, i tingue que tancar part de les instalacions, puix els maxims consumidors d'acer, degut a que han tingut mes facilitats i damunt despres de l'entrada en Europa seguixen comprant l'acer a Marsella. Fins que Acelor es fera en el control de l'asturiana i es fusionara en Mittal, creant AcelorMittal i que seguix cobrant de l'Estat mes ajudes de les que es concedixen en França (que tambe son propietat de Mittal).
Fa dos anys, els sindicats demanaren al Govern ajudes per a modernisar la planta per a fer-la competitiva, puix les ajudes del G9 no son suficients. I mentres tots seguim pagant el desig d'uns incompetents politics. I Sagunt, de forma privada ha conseguit tindre una de les millors empreses de galvanisat. Tal volta l'informe Kawasaky i els seus defensors no estaven tan equivocats. Tal volta en conte de pensar en la Expo i en les Olimpiades, salvar Sagunt haguera beneficiat a tota Espanya.

Arribats aci, molts vos mostrareu defraudats, defraudats en els nostres politics i sobre tot defraudats en els politics que mos han governat en Madrit, pero tal volta ad algu de vosatros estes maniobres i eixes solucions li sonen a uns fets que hui en dia estan a l'alcanç de tots, seent primera pagina en tots els diaris. I mentres el Govern, seguix favorint a les atres regions, i els nostres politics, els que deurien ser de la nostra terra, callen i seguixen regalant els nostres bancs, els nostres treballs i la nostra identitat. I tot sense fer cas als informes enviats per Europa, que aconsellaven a Valencia deixar de costat la construccio i basar la nostra economia potenciant atres sectors, d'America, que mos aconsellava vendre soles els nostres productes i fabricar-los mosatros, per que la nostra calitat s'embruta oferint productes aliens i fets en atres llocs com a nostres, i de China que mai ha conseguit igualar els nostres productes i per aixo mos ha alabat i mos alabarà eternament. Pero sí fem cas a Alemania, al seu sistema financier, al seu sistema deficient d'educacio i sanitat, que mos ha enfonat dins la crisis, negant-mos les ajudes que los donarem quan es varen unir les dos Alemanies, expropiant-mos als nostres joves que estan mes preparats que els seus, i introduint un sistema sanitari privat reforçat des d'Alemania per cadenes de segurs i bancs que han sembrat el horror en Grecia, Dinamarca i Portugal.
Per que pareix que estem seguint fent la mateixa bola, espere que no tingam que tornar a recordar lo que hem dit, com ya ferem en el Ple del Congres de l'Estat el huit de març de 1994 encara que clar, com sempre mos tornaran a silenciar i dir que aixo no ha passat. I com no, seguirem animant a Espanya un estiu mes. I quan pijor vaja tot, pagarem una atra Olimpiada i segurament alguna atra Expo. Aixina i tot, espere de tot cor, no tornar a patir atra riuada.

Pero que li anem a fer, Espanya es assin, i Valencia seguix seent la que paga tots els plats trencats. ¿Quant tindrem politics valencianistes en conte dels apesebrats madrileños i barcelonins?

Mentres, repetim l'historia, puix seguim estant condenats a fer-ho.

viernes, 25 de mayo de 2012

Sempre mos quedarà Vivers

Fa un temps ya molt llarc, vaig coneixer a un grup de gent, gent que lluitava per Valencia, gent que volia ajudar sense importar-li qui anava a figurar, gent humil i senzilla que amava Valencia i sa cultura, i no li importava furtar el temps que disponia per a estar en la seua familia per estudiar i defendre Valencia.
Pero els temps canviaren, i poc a poc esta gent va anar deixant tan apassionant treball, per diverses raons. Uns, ho feren per que pergueren l'ilusio, atres, deixaren el cami per motius de salut, pero majoritariament tots seguiren des d'algun raconet del Regne recollint i ajudant a millorar el nostre Regne. El no voler figurar, es va convertir en una creu. I aixina molts desaparegueren deixant un gran buit, i atres moriren deixant un gran monto de papers dins d'unes caixes que encara guarden en l'andana. ¿Que ha segut d'ells?

Hui, davant un panorama trist i misser, molts recordem quan anavem a sentir les seues charrades, eixes charrades en que mos explicaven lo que havien trobat, lo que havien conseguit durant llarcs anys de faena. Pero aixo ha quedat ahi, qui no recorda quantes hores es pergueren ensenyant als mestres a escriure i parlar valencià, per a que en acabant el sistema politic enviara ad estos mestres a casa. ¿Per que? puix no tenien coneiximents de catala, i aixina no es podria començar l'adoctrinacio en Valencia. ¿recordeu eixes nits, com dia Fullana, en que se cremaven cresolets o en que es gastaven les peretes?. Hui soles mos queda Vivers.
Fullana que fon un home lluitador, mamprenedor i sobre tot un gran amant de la nostra dolça llengua valenciana, te el seu bust en Vivers, bust que va pagar el Grup d'Accio Valencianista, com el te Constanti Llombart, o el mateix Francesc Badenes i Dalmau (mestre en gai saber), o inclus l'ilustre Roque Chabas.
Pero el tindre el bust en Vivers, ¡es una contradiccio!
Vivers representa per un costat l'esplendor de la Valencia floral. Alli era a on estaven els jardins del Real, i el Palau Real. Alli va ser a on en 1333 Vinatea va defendre els nostres furs. Pero, al mateix temps, alli es a on descansen els rests d'eixe Palau, inclus alli es a on perguerem el nostre esplendor.
Gracies al sabotage i a la mala gestio dels nostres governants, el Palau va ser derruït, sabotejat i sobre tot bandolejat pels que es feyen dir fills de Valencia. Pero no tot es va perdre, i les enrunes que quedaren foren enterrades en dos chicotetes montanyes que duen per nom, el del heroic general que va defendre Valencia durant la Guerra d'Independencia.
I aci comencen les contradiccions, puix precisament damunt d'estes montanyetes, fon a on degollaren al General Francisco Javier de Elio, per lluitar contra els lliberals, en favor a l'absolutisme del Rei. Seent el propi Rei Ferran VII,qui ordenara sa mort en el Garrote vil, i eixecutat pels seus propis companyons d'armes. Un home que lluita pel seu rei, que ho dona tot per ell, es ajusticiat per fer-ho. ¿Vos sona?. Pero lo pijor de tot, un home que lluità en contra de la lliberacio i a favor de l'absolutisme que mos imponia el Rei, i damunt des del Regne mes lliberal d'Espanya a on justament aci en este mateix jardi, o podria ser uns metros mes cap a l'est, Vinatea va defendre els nostres furs en contra d'un atre Rei, te una estatua erigida dins de Vivers. ¿Pot n'hi haure mes inconsciencia?
I aixina damunt les enrunes amontonades del Palau Real, tenim a un absolutiste, que al mateix temps va perseguir als que vullgueren de nou demanar els nostres Furs per al nostre Regne, ¿Per que? Perque ordenà amontonar totes les enrunes en 1814 per a cobrir-les de flors. Que bonico, en conte de manar tornar a alçar de nou el Palau. Puix ala, te fem un monument.
I aixina, els nostres ilustres que tenen el seu bust o la seua estatua en Vivers, gent de sobrada valencianisa i lliberals perduts, tenen que compartir espai en este home que mos va enterrar del tot el nostre Palau Real i damunt va ficar floretes per a que estiguera mes bonico. Alli tenim ademes, immortalisat lo que a Valencia, algu en son dia pensà, que li sobrava.Quina destrellatat.
En fi, hui seguim adorant misteriosament als absolutistes, als que miren per ser protagonistes, i als que se venen per quatre chavos al primer que los fa una guinyada d'ull. Ad eixos que mos donen ordens des de Madrit, o des de Catalunya, o lo que es pijor, als que les complixen, oblidant als lliberals, als que no els ha agradat mai ser protagonistes, als que ho han fet tot de cor. Seguim guardant enrunes en conte de tornar a alçar les glories. I aixina mos va.
Hui hem perdut tots els nostres drets, arrere queden els nostres drets recollits en els nostres Furs, el dret a ser lliure, el dret a defendre els nostres interessos (amagats dins d'unes lleis illegibles), el dret a que les lleis estiguen en la llengua del poble, el dret a que cada u siga amo de sa casa... Arrere tambe quedaren l'esplendor dels nostres pobles, l'agricultura, la llana, la seda, i tantes i tantes mes coses que mos han arrebatat els absolutistes. Arrere quedarà per al recort l'esplendor dels nostres artistes que defengueren la llengua valenciana per tots els racons del Mon, i aquells que moriren esperant que Valencia despertara en un Sol novell. Arrere quedaren tambe la taula de canvis, signe inequiboc de riquea, que mos ha segut arrebatada i furtada de les nostres mans per politics corruptes, que ademes rebran uns jornals destarifats per tan insigne traïcio, que no los facen tambe una estatua en les montanyetes d'Elio.
I mentres el poble, ay el poble... Seguix dormint en un fals somi, del que te por de despertar. I precisament eixe despertar serà cru, pero serà. I quan siga massa tart, eixe despertar no servirà per a res, puix des de Ponent i Tramontana mos envien l'aire que alça la pols dels camins que volem seguir i l'aigua que cau sempre just els dies que no fan escola. Per aixo es precis despertar, respirar el Llevant, tan nostre, que mos carrega de vitalitat, que mos dona aigua en dies secs, frescor en dies calits i calentor en eixos dies llarcs de Ponent.
Algun dia tornarem a vore renaixer eixe Sol novell, tornaren a juntar-nos tots a una veu, tornarem a reviure les nostres glories i sobre tot, tornarem a ser valencians.
Pero mentres, sempre mos quedarà Vivers, a on gent valiosa i lluitadora desperta tots els dies entre enrunes i absolutisme, entre odi i dolor. Esperant que per fi algun dia, algu puga dir recordant-los, que son dignes de ser valencians.

sábado, 12 de mayo de 2012

Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

viernes, 4 de mayo de 2012

Que chicotet que es el Mon

Si, no es ningun misteri reconeixer que el Mon, es molt chicotet, mentres yo seguixc buscant la forma de conseguir vore Aledua des de la finestra de ma casa, atres intenten buscar en ella als seus habitants, mentres yo seguixc buscant la forma d'ajudar en lo que puga a tots els que meu demanen, atres seguixen encabotats en destruir tot lo que sone a valencià, per a canviar-ho a catala o castellà i adoctrinar mes i mes a la gent. Pero lo mes curios de tot es que anant per camins tant distints, pero tan units per les circunstancies, moltes voltes mos juntem, coincidim, i no mos donem conte que tal volta, el ser tant tancats es el primer erro que mos traïciona com a poble.El dogma contra el sentit comu.

L'humanitat ha caminat molt des dels seus principis, primer era casadora, despres es va convertir en ganadera, per a abraçar l'agricultura mes tart. Pel mateix motiu, primer forem nomades, viagers que buscaven els seus menjars, per a ser mes tart sedentaris, pero el Mon canvià, i mos hem tingut que adequar ad ell seent al mateix temps nomades com sedentaris. Nomades es lo que ultimament pareix que està mes de moda, puix sobre tot per als que conseguixen acabar despres de durs anys de carrera el esperat titul, com per als que han treballat durant molts anys en qualsevol lloc, i hui es veuen abultant la mai desijada cua del Paro. Eixa vida nomada en busca d'alguna forma de conseguir a on siga per fi l'esperança de poder viure i de poder tornar a voler fer-ho, de poder per fi demostrar la valia i de poder per fi estar orgullos de tornar a fer-ho... En fi eixa es per desgracia hui la vida que mos ha tocat viure, somesos a lleis idignes, lleis dictades pels nostre governants, que fan del nostre Regne el pijor lloc per a viure de tota Europa. I es aci a on podem comprendre, de quina forma, els nostres antepassats tingueren que emigrar a terres cristianes, segurament ho feren en grups reduïts, puix realment la vida ans de que els musulmans vingueren tampoc era un cami de roses.
Els nou vinguts, ademes, respectaren el cristianisme, pero oferiren molts i molt vistosos premis als que es convertiren. Els oferiren la llibertat, el deixar de ser esclaus, els ensenyaven a llaurar la terra, els oferien cultura..., i tot a canvi d'un simple gest, tot a canvi de fer-se musulmans, de dejunar quan ells ho manaren, un mes llunar, en conte de quan manaven els religiosos cristians durant quaranta dies, de treballar en els seus camps en conte de fer-ho en els dels seus amos, i per ultim, de pagar als senyors musulmans en conte de fer-ho als cristians, en l'alicient que els musulmans cobraven manco imposts. Pero no per aixo els cristians serien expulsats, assessinats, ni abandonats en alta mar, no. Els que volgueren seguir com a cristians deurien pagar el gizya i el jarag

Pero tot no dura per a sempre, i vingueren els cristians, els que es convertiren, recuperarien els seus bens, i els que per alguna d'aquelles volgueren abandonar el nostre Regne, serien acompanyats fins a on s'acabava este, o siga fins a Denia, pero novament es varen conquistar despres de set anys, segons lo pactat . Per lo que la majoria d'esta gent es va quedar a viure en el nostre Regne, uns canviant de religio per a mantindre els seus bens o la majoria, atres seguint eixercint la seua religio fins a que foren expulsats en 1609.

I aci be lo millor de tot, durant eixes epoques, vingueren repobladors dels dos bandos, uns eren moros i atres eren cristians. De la primera conquista, encara que no se tenen senyes segures, podriem estar parlant d'un increment de la poblacio entorn al 10%, mentres que en la reconquista, o siga en la sempre llorejada repoblacio cristiana, no passaria d'un 5% lo que aumentaria la poblacio Valenciana en esta epoca.
Pero clar, ¿com se pot viure en un mon arabisat?, ¿Com se pot afirmar que realment els nou vinguts eren poderosos mestres que ensenyaven la llengua a tots? i aixina fins a cincuanta podrien ser les preguntes que continuament assolen els caps dels pobrets valencians. Puix molt facil, els nou vinguts, que en sa majoria eren llauradors duts per a repoblar els camps. O en el millors dels casos, gents que venien en busca d'eixe paradis que no tenien en els seus llocs d'orige per estar lligats a treballs esclavisats, com be pot constatar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que per atra banda, ademes de demostrar que en Catalunya els llauradors seguien seent esclaus, demostra que ho continuaren seent, puix els que se sublevaren durant aquells anys, tingueren que pagar car la seua sublevacio, lo que va fer que, al contrari que en el Regne de Valencia, els llauradors catalans (payesos), seguiren sense tindre cap dret, mentres els valencians no soles ne tenien, si no que damunt els que eren valencians podien ser nomenats Jurats i defendre carrecs publics.
Pero aixina i tot, yo me pregunte per a mi. ¿Qui creeu realment que vindria ans en una hipotetica repoblacio, els descendents dels valencians que tingueren que fugir, i que havien sentit en mes d'una nit als seus mes majors histories sobre la terra valenciana, sobre la seua riquea ..., o els payesos de remesa catalans que no havien vixcut mes que esclavitut i no sabien realment si serien enviats a Valencia per a servir de nou com a esclaus o per a rebre algun dels molts castics als que estaven acostumats?
Per que hem de ser conscients, i mirar realment que la majoria de repobladors que va fer cridar Jaume I, son els de Lleida, que hui son catalans pero que en eixe moment eren aragonesos. ¿Cabria alguna suposta emigracio Valencia-Lleida despres de conquistada Valencia pels moros? La veritat, es que no soles es provable, si no que podriem considerar-ho inclus un fet.

En fi, seguint en eixe sistema nomada, que tant mos caracterisa, encara que hui pareixca que l'hem perdut, degut en molts casos a la falta de treball i d'ingressos, tampoc es d'estranyar, que si be en acabant, durant l'expulsio dels moros de 1609, poguera ser cert una possible immigracio de llauradors catalans, castellans i francesos(Occitans), puix els aragonesos patiren casi lo mateix que mosatros en eixa expulsio per lo que no pogueren cobrir del tot eixes terres buides, eixa imigracio tampoc haguera pogut aportar-nos cap llengua, puix des del 1276 els nostres Furs ya estaven traduïts a la llengua del poble, i precisament durant el 1600, fins a fer-se oficial en 1707 pel Decret de Nova Planta, la castellanisacio de les nostres administracions havia començat a ser un signe inequivoc de sumissio cap a Castella. Mentres la nostra dolça llengua Valenciana, ya havia segut reconeguda en el Mon sancer per tindre un sigle d'Or un sigle abans, sigle d'Or a on reconeguts autors citaven escriure en la llengua del poble, no tan diferenciada a la de l'actualitat.

Sempre s'ha dit, que l'historia diferix lo suficient depenent de qui la conta, pero mai ha hagut, soles baix el Fascisme i l'Inquisicio, un dogma que regira esta historia i la fera mes verdadera que una atra, puix molts dels mes prestigiosos cientifics i historiadors han tingut que renyir i inclus ocultar-se de l'Inquisicio per diferir dels seus pensaments, seent hui en dia, estos, precisament els plantejaments que mes s'ajusten a la realitat. ¿Redordeu La Terra es Plana?

Un dia passejant per Trieste (zona del Friuli-Venecia Julia en Italia) vaig parlar en un home major, que me va contar l'historia de Pinocchio, un Pinocchio un poc diferent al de Disney, pero que me va agradar molt. Quan acabà l'historia est home em va sorprendre en una ensenyança, moraleja dirien els castellans, que me va deixar un molt bon gust de boca. "Si Pinocchio haguera vixcut realment i li haguera contat ad algun amic que quan ell contava una mentira el nas li creixia ¿Creus que l'hagueren cregut?
Per que al dir la veritat, el nas no li haguera creixcut
".
En fi, per als Pinocchios que es pensen posseïdors de la realitat absoluta i per a tots aquells que com yo seguixen creent en una atra, vos deixe per a finalisar una senya que segur que mes d'u ha vist alguna volta, pero que segur que mes d'u no ha sabut dessifrar mai.
La ciencia son fets; de la mateixa forma que les cases estan fetes de pedres, la ciencia està feta de fets; Pero un monto de pedres no es una casa, i una coleccio de fets no es necessariament una ciencia Henri Poincaré. Matematic, cientific teoric i filosof cientific frances. (1854-1912)
El mateix Poincaré en les seues conferencies afirmava, que si no se tenen comparats els dos punts de vista d'un mateix tema, no se poden mai aprovar els termes de ningun punt per molt cientific que este parega.
¿Penseu lo mateix?