Eixidor, mes que un titul, un honor

Entre espentes i colzades, hem trobe hui dumenge en Valencia, es el segon dumenge de maig, un dia caluros en que Valencia homenaja a la seua Mareta. ¿Quin es el motiu d'esta devocio? Cada u te el seu propi, chiquets passen per damunt del meu cap. Chiquets i no tant que volen arribar ad ella, tots tenen el seu motiu. Uns donen gracies, per fer realitat els seus desijos, atres simplement ho fan, per poder tornar a vore eixir el sol, pero entre tots ells l'immensa majoria, simplement lo que vol, es estar prop d'ella, sentir per uns moments la llum que irradia d'ella, el silenci entre tanta gent, la bendicio que es poder estar unes milesimes de segon junt ad ella, la pau que arriba a sentir el seu cor.
Fa molts anys, molts me preguntaven ¿I tu, per que vas? ¿Que li demanes en tant de fervor que tens que anar tots els anys?
La veritat, no li demane res i al mateix temps li ho demane tot, soles el poder estar junt ad ella any darrere d'any es en si un milacre, pero sobre tot vore com cada any n'hi ha mes gent que vol donar-li les gracies, m'ompli el cor d'alegria. Vore ad aquell que l'any passat plorava pel seu fill, i enguany el deixa al seu ampar, passejar per damunt de la mar de gent m'ompli d'emocio. Pero al mateix temps vore que eixa persona era de les que me preguntava, ¿pero no n'hi ha perill?, i enguany el deixa emocionat i sense por en mans d'estranys que l'ajuden a tocar la Mareta me fan deixar caure unes llagrimes dolces, dolces com la mel, i al mateix temps alegres i orgulloses. Pero sobre tot quan ell mateix em diu:

"¿De que me tinc que preocupar? Esta ella i damunt els que la duen son eixidors. Eixidors, portadors, vestidors i demes gent que no te mes desig durant tot l'any que vindre hui aci a traure a la nostra Mareta i ajudar-nos a tots a que arribem ad ella. Yo ya vaig arribar l'any passat, em faltaven uns centimetros, un poc menys d'un pam, i vaig chillar des del raco mes profunt del meu cor, "Per favor soles vullc tocar-la", i una ma, que no me va fer mal, pero que al mateix temps va tirar de mi i em va alçar de terra ho va fer possible.No se qui es, ni puc dir de quin color duya la camisa, ¿si era moreno?, puix soles ell ho sap, pero se que m'ajudà a arribar, i que li vaig donar les gracies, pero no em digues si em va sentir, si em va contestar, puix yo en eixe moment no sentia res, de repent tots els chillits callaren, totes les espentes s'acabaren. ¿Que estava junt ad ella? Puix clar, pero qui estava al meu costat, o qui plorava als seus peus, qui li dia versos,.. No ho se, soles recorde que ella em va somriure, el meu cor va esclatar i vaig sentir tanta quietut, que quant vaig eixir d'entre tota la gent i torni a sentir els chillits, les espentes i els versos, estava aci, en la plaça, en companyia dels meus germans, ella em somria, ¿A mi? no, a tots. 
Hui vullc que li somriga al meu fill, que ell tinga en son cor eixa experiencia, eixa mateixa que u sent quan, despres d'un bac, va corrent a sa mare i ella l'acarona, li pega un beset i el fa callar, mentres li susurra a l'oit un ya està, ¿veus? no era per a tant, ¿a que estas millor?"
Molts son els comentaris, moltes les raons, pero entre elles un bon grup de gent, que llunt de ser titulars en els diaris, llunt de voler que ningu els reconega, soles vestits en camises taronja, en la Real Senyera, de diversos colors i en una foto de la Mareta, o simplement gent que va i yau, acodim tots els segons dumenges de Maig a rendir-li l'homenage a la nostra patrona, a fer que tots arriben i a ajudar a que tot transcorrega en pau.
Gent que quan sent l'Himne de Coronacio sent com els pels li se fiquen de punta, com el cor li se'n ix del pit, molt mes inclus que quant sent uns segons mes tart el nostre Himne Regional. Gent que quant pot va a la Basilica, i soles en un chicotet somriure, li dona gracies a sa Mareta, gracies per deixar-nos estar al teu costat, gracies per ser Valenciana, Mare dels Desamparats.
Publicat en Las Provincias

Tweet