YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

viernes, 4 de mayo de 2012

Que chicotet que es el Mon

Si, no es ningun misteri reconeixer que el Mon, es molt chicotet, mentres yo seguixc buscant la forma de conseguir vore Aledua des de la finestra de ma casa, atres intenten buscar en ella als seus habitants, mentres yo seguixc buscant la forma d'ajudar en lo que puga a tots els que meu demanen, atres seguixen encabotats en destruir tot lo que sone a valencià, per a canviar-ho a catala o castellà i adoctrinar mes i mes a la gent. Pero lo mes curios de tot es que anant per camins tant distints, pero tan units per les circunstancies, moltes voltes mos juntem, coincidim, i no mos donem conte que tal volta, el ser tant tancats es el primer erro que mos traïciona com a poble.El dogma contra el sentit comu.

L'humanitat ha caminat molt des dels seus principis, primer era casadora, despres es va convertir en ganadera, per a abraçar l'agricultura mes tart. Pel mateix motiu, primer forem nomades, viagers que buscaven els seus menjars, per a ser mes tart sedentaris, pero el Mon canvià, i mos hem tingut que adequar ad ell seent al mateix temps nomades com sedentaris. Nomades es lo que ultimament pareix que està mes de moda, puix sobre tot per als que conseguixen acabar despres de durs anys de carrera el esperat titul, com per als que han treballat durant molts anys en qualsevol lloc, i hui es veuen abultant la mai desijada cua del Paro. Eixa vida nomada en busca d'alguna forma de conseguir a on siga per fi l'esperança de poder viure i de poder tornar a voler fer-ho, de poder per fi demostrar la valia i de poder per fi estar orgullos de tornar a fer-ho... En fi eixa es per desgracia hui la vida que mos ha tocat viure, somesos a lleis idignes, lleis dictades pels nostre governants, que fan del nostre Regne el pijor lloc per a viure de tota Europa. I es aci a on podem comprendre, de quina forma, els nostres antepassats tingueren que emigrar a terres cristianes, segurament ho feren en grups reduïts, puix realment la vida ans de que els musulmans vingueren tampoc era un cami de roses.
Els nou vinguts, ademes, respectaren el cristianisme, pero oferiren molts i molt vistosos premis als que es convertiren. Els oferiren la llibertat, el deixar de ser esclaus, els ensenyaven a llaurar la terra, els oferien cultura..., i tot a canvi d'un simple gest, tot a canvi de fer-se musulmans, de dejunar quan ells ho manaren, un mes llunar, en conte de quan manaven els religiosos cristians durant quaranta dies, de treballar en els seus camps en conte de fer-ho en els dels seus amos, i per ultim, de pagar als senyors musulmans en conte de fer-ho als cristians, en l'alicient que els musulmans cobraven manco imposts. Pero no per aixo els cristians serien expulsats, assessinats, ni abandonats en alta mar, no. Els que volgueren seguir com a cristians deurien pagar el gizya i el jarag

Pero tot no dura per a sempre, i vingueren els cristians, els que es convertiren, recuperarien els seus bens, i els que per alguna d'aquelles volgueren abandonar el nostre Regne, serien acompanyats fins a on s'acabava este, o siga fins a Denia, pero novament es varen conquistar despres de set anys, segons lo pactat . Per lo que la majoria d'esta gent es va quedar a viure en el nostre Regne, uns canviant de religio per a mantindre els seus bens o la majoria, atres seguint eixercint la seua religio fins a que foren expulsats en 1609.

I aci be lo millor de tot, durant eixes epoques, vingueren repobladors dels dos bandos, uns eren moros i atres eren cristians. De la primera conquista, encara que no se tenen senyes segures, podriem estar parlant d'un increment de la poblacio entorn al 10%, mentres que en la reconquista, o siga en la sempre llorejada repoblacio cristiana, no passaria d'un 5% lo que aumentaria la poblacio Valenciana en esta epoca.
Pero clar, ¿com se pot viure en un mon arabisat?, ¿Com se pot afirmar que realment els nou vinguts eren poderosos mestres que ensenyaven la llengua a tots? i aixina fins a cincuanta podrien ser les preguntes que continuament assolen els caps dels pobrets valencians. Puix molt facil, els nou vinguts, que en sa majoria eren llauradors duts per a repoblar els camps. O en el millors dels casos, gents que venien en busca d'eixe paradis que no tenien en els seus llocs d'orige per estar lligats a treballs esclavisats, com be pot constatar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que per atra banda, ademes de demostrar que en Catalunya els llauradors seguien seent esclaus, demostra que ho continuaren seent, puix els que se sublevaren durant aquells anys, tingueren que pagar car la seua sublevacio, lo que va fer que, al contrari que en el Regne de Valencia, els llauradors catalans (payesos), seguiren sense tindre cap dret, mentres els valencians no soles ne tenien, si no que damunt els que eren valencians podien ser nomenats Jurats i defendre carrecs publics.
Pero aixina i tot, yo me pregunte per a mi. ¿Qui creeu realment que vindria ans en una hipotetica repoblacio, els descendents dels valencians que tingueren que fugir, i que havien sentit en mes d'una nit als seus mes majors histories sobre la terra valenciana, sobre la seua riquea ..., o els payesos de remesa catalans que no havien vixcut mes que esclavitut i no sabien realment si serien enviats a Valencia per a servir de nou com a esclaus o per a rebre algun dels molts castics als que estaven acostumats?
Per que hem de ser conscients, i mirar realment que la majoria de repobladors que va fer cridar Jaume I, son els de Lleida, que hui son catalans pero que en eixe moment eren aragonesos. ¿Cabria alguna suposta emigracio Valencia-Lleida despres de conquistada Valencia pels moros? La veritat, es que no soles es provable, si no que podriem considerar-ho inclus un fet.

En fi, seguint en eixe sistema nomada, que tant mos caracterisa, encara que hui pareixca que l'hem perdut, degut en molts casos a la falta de treball i d'ingressos, tampoc es d'estranyar, que si be en acabant, durant l'expulsio dels moros de 1609, poguera ser cert una possible immigracio de llauradors catalans, castellans i francesos(Occitans), puix els aragonesos patiren casi lo mateix que mosatros en eixa expulsio per lo que no pogueren cobrir del tot eixes terres buides, eixa imigracio tampoc haguera pogut aportar-nos cap llengua, puix des del 1276 els nostres Furs ya estaven traduïts a la llengua del poble, i precisament durant el 1600, fins a fer-se oficial en 1707 pel Decret de Nova Planta, la castellanisacio de les nostres administracions havia començat a ser un signe inequivoc de sumissio cap a Castella. Mentres la nostra dolça llengua Valenciana, ya havia segut reconeguda en el Mon sancer per tindre un sigle d'Or un sigle abans, sigle d'Or a on reconeguts autors citaven escriure en la llengua del poble, no tan diferenciada a la de l'actualitat.

Sempre s'ha dit, que l'historia diferix lo suficient depenent de qui la conta, pero mai ha hagut, soles baix el Fascisme i l'Inquisicio, un dogma que regira esta historia i la fera mes verdadera que una atra, puix molts dels mes prestigiosos cientifics i historiadors han tingut que renyir i inclus ocultar-se de l'Inquisicio per diferir dels seus pensaments, seent hui en dia, estos, precisament els plantejaments que mes s'ajusten a la realitat. ¿Redordeu La Terra es Plana?

Un dia passejant per Trieste (zona del Friuli-Venecia Julia en Italia) vaig parlar en un home major, que me va contar l'historia de Pinocchio, un Pinocchio un poc diferent al de Disney, pero que me va agradar molt. Quan acabà l'historia est home em va sorprendre en una ensenyança, moraleja dirien els castellans, que me va deixar un molt bon gust de boca. "Si Pinocchio haguera vixcut realment i li haguera contat ad algun amic que quan ell contava una mentira el nas li creixia ¿Creus que l'hagueren cregut?
Per que al dir la veritat, el nas no li haguera creixcut
".
En fi, per als Pinocchios que es pensen posseïdors de la realitat absoluta i per a tots aquells que com yo seguixen creent en una atra, vos deixe per a finalisar una senya que segur que mes d'u ha vist alguna volta, pero que segur que mes d'u no ha sabut dessifrar mai.
La ciencia son fets; de la mateixa forma que les cases estan fetes de pedres, la ciencia està feta de fets; Pero un monto de pedres no es una casa, i una coleccio de fets no es necessariament una ciencia Henri Poincaré. Matematic, cientific teoric i filosof cientific frances. (1854-1912)
El mateix Poincaré en les seues conferencies afirmava, que si no se tenen comparats els dos punts de vista d'un mateix tema, no se poden mai aprovar els termes de ningun punt per molt cientific que este parega.
¿Penseu lo mateix?

0 comentarios :