Sant Francesc de Borja

Degut a que des de el dimecres dia 28 d'Octubre(data del seu naiximent) fins al mateix dia de l'any que be es commemora el V centenari del sant (acte que es va fer el dumenge 25 en Gandia), crec que com a marques del Marquesat de Llombay, li dec fer un minin homenage des d'esta pagina. Per tant, recordare la seua vida com a religios i cavaller.

En breu

Descendiment de realea, Duc de Gandia, governador, virrei de Catalunya, conseller de l'emperador Carles I d'Espanya y V d'Alemanya, pare de familia, viudo i sacerdot, tercer superior general de la Companyia de Jesus.Francesc de Borja naixque en Gandia (Valencia), en 1510. Gran privat del emperador Carlos V y cavalleriç de l'emperatriu Isabel, vixque eixemplarment en palau. La vista del cadaver de l'emperatriu l'impulsà a despreciar les vanitats de la cort,i va ser quan va dir la seua famosa frase: «¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!"». Va ser virrei de Catalunya i duc de Gandia. Despres de la mort de la seua muller en 1546, que acabà de deslligar-lo del mon, entrà en la Companyia de Jesus, de la que arribà a ser superior general. Se va distinguir, sobre tot, per la seua profunda humiltat. Donà gran impuls a les missions. I va morir en Roma el 1 d'octubre de 1572.
Va ser canonisat en 1671.

D'una carta seua : "solo son grandes ante Dios los que se tienen por pequeños"

La seua Vida

La familia Borja, era una de les més célebres del Regne de Valencia i com no, de tota la Corona d'Arago. Alcançà fama mundial quant Alfons Borja va ser elegit Papa en el nom de Calixto III. A finals del mateix sigle, n'hi hague atre Papa Borja, Alejandro VI, que tenia quatre fills quan va ser apujat al Pontificat. Per a dotar al seu fill Pere, comprà el ducat de Gandia. Pere, igualment li'l donà al seu fill Joan, que va ser assessinat poc despres del seu matrimoni. El seu fill, el tercer duc de Gandia, se casà en la filla natural de un fill de Ferran V d'Arago. D'este matrimoni naixque el 28 de octubre de1510 Francesc de Borja i Arago, el nostre Sant, qui era net d'un Papa (Alejandro VI) i d'un rei (Ferran V) i ademes, cosi de l'emperador Carles V.

Una volta acabats els seus estudis, als dihuit anys, Francesc ingressà en la cort d'este ultim. Per eixe temps, passà un incident de quina importancia no hauria de vore's fins mes tart. En Alcalà d'Henares, Francesc quedà molt impressionat al vore a un home que era conduït a la carcel de l'Inquisicio: eixe home era Ignaci de Loyola.

Pare fe familia i Virrei de Catalunya

Se casà als 19 anys en Leonor de Castro i va tindre huit fills. A l'any següent va rebre de l'emperador el títul de marqués de Llombay. Als 29 anys, Carles V el va nomenar virrei de Catalunya (1539-1543), a on la capital es Barcelona. Anys despres, Francesc solia dir: "Dios me preparó en ese cargo para ser general de la Compañía de Jesús. Ahí aprendí a tomar decisiones importantes, a mediar en las disputas, a considerar las cuestiones desde los dos puntos de vista. Si no hubiese sido virrey, nunca lo hubiese aprendido".

En l'eixercici del seu carrec consagrava a l'oracio tot el temps que li deixaven lliure els negocis publics i els assunts de la seu familia. Els personages de la cort contaven desfavorablement la frecuencia en que combregava, ya que prevaldria llavors l'idea, molt diferent de la dels primers cristians, de que un llaic ficat en els negocis del mon feya un pecat de presuncio si rebia en massa frecuencia el sacrament del Cos de Crist. En una paraula, el virrei de Catalunya "veia en atres ulls i sentia en atres orelles que ades; parlava en atra llengua, per que el seu cor havia canviat."

En Barcelona se trobà en San Pere d'Alcántara i en el beat jesuïta Pere Favre. Este ultim encontre, com vorem despres, va se decisiu per a Francesc.

Francesc era un model d'home cristia

En 1543, a la mort de son pare, heretà el ducat de Gandia. Com el rei Joan de Portugal se negà a acceptar-lo com a principal personage de la cort de Felip II, qui anava a contraure matrimoni en la seua filla, Francesc renuncià al virregnat i se retirà en la seua familia a Gandia. Aixo va constituir un dur colp, per a la seua carrera publica, i des de llavors el duc començà a preocupar-se mes dels seus assunts personals.

En efecte, fortificà la ciutat de Gandia per a protegir-la contra els pirates berberescs, va construir un convent de dominics en Llombay i reparà un hospital. Per eixe temps, el bisbe de Cartagena va escriure a un amic seu: "Durante mi reciente estancia en Gandía pude darme cuenta de que Don Francisco es un modelo de duques y un espejo de caballeros cristianos. Es un hombre humilde y verdaderamente bueno, un hombre de Dios en todo el sentido de la palabra... Educa a sus hijos con un esmero extraordinario y se preocupa mucho por su servidumbre. Nada le agrada tanto como la compañía de los sacerdotes y religiosos..."

El retrobament en la mort li dona una nova vida

Aci l'historia:

El mateix any que va ser nomenat Virrei de Catalunya, Francesc va rebre la missio de conduir a la sepultura real de Granada els rests mortals de l'emperatriu Isabel. Ell l'havia vist moltes voltes rodejada de aduladors i de totes les riquees de la cort. Al obrir l'ataüt per a reconeixer el cos, la cara de la difunta estava ya en proces de descomposicio. Francesc llavors va prendre la seua famosa resolucio: « ¡no servir nunca más a un señor que pudiese morir!"» Va comprendre profundament la caducitat de la vida terrenal.

Alguns anys mes tart, estant malalta la seua dona, demanà a Deu la seua curacio i una veu celestial li va dir: «Tú puedes escoger para tu esposa la vida o la muerte, pero si tú prefieres la vida, ésta no será ni para tu beneficio ni para el suyo.» Derramant llagrimes, respongue: «Que se haga vuestra voluntad y no la mía.»

La mort de Na Leonor, la seua muller, ocorrida en 1546 va ser un gran dolor per a Francesc. El mes jove dels seus huit fills tenia apenes huit anys quan va morir Na Leonor.

El mateix any, el Beat Pere Favre es va detindre uns dies en Gandia i Francesc va fer els Eixercicis Espirituals de Sant Ignaci de Loyola. El 2 de Juny va fer els vots de castitat, d'obediencia i d'entrar en la Companyia de Jesus. El Beat Favre va partir d'ahi a Roma, duent un mensage del duc a Sant Ignaci, comunicant al fundador de la Companyia de Jesus que havia fet vot d'ingressar en la orde. Sant Ignaci s'alegrà molt de la noticia; pero, aconsellà al duc que retrasara l'eixecucio dels seus proyectes fins que acabara l'educacio dels seus fills i que, mentres tant, tractara d'obtindre el grau de doctor en teologia en l'Universitat de Gandia, que acabava de fundar. Tambe li aconsellava que no divulgara el seu proposit, puix "el mundo no tiene orejas para oír tal estruendo."

Francesc va obedir puntualment. Pero a l'any següent, va ser convocat a assistir a las corts d'Arago, lo qual destorbava al compliment dels seus proposits. En vista de ell, Sant Ignaci li donà permis de que fera en privat la professio. Tres anys despres, el 31 d'agost de 1550, quan tots els fills del duc estaven ya colocats, éste va partir a Roma, se trobà en Satn Ignaci i, despres de renunciar al Ducat de Gandia, ingressà en la Companyía de Jesús a la edat de trenta nou.

Quatre mesos mes tart, tornà a Espanya i se retirà a una ermita d'Onyate, prop de Loyola. Des de ahí arreplegà el permis de l'emperador per a traspassar els seus títuls i possessions al seu fill Carles. En seguida se rasurà el cap i la barba, s'enfundà l'habit clerical, i va rebre l'ordenacio sacerdotal en la semana de Pentecostés, el 26 de maig de 1551.
El duc que s'havia fet jesuïta es va convertir en la sensacio de l'epoca. El Papa va concedir indulgencia plenaria a quants assistixquen a sa primera missa en Vergara, i la multitut que congrega fon tan gran que tingueren que ficar l'altar al aire lliure.

El seu proposit de renunciar als honors se va vore tambe provat en la vida religiosa. Carlos V el va propondre com a cardenal, pero Francesc no acceptà.

Els superiors de la casa d'Onyate el van nomenar ajudant del cuiner: el seu ofici consistia en carrejar aigua i llenya, en encendre l'estufa i netejar la cuina. Quan atenia la taula i tenia algun erro el sant duc tenia que demanar perdo agenollat a la comunitat per servir-la en torpea.

Immediatament despres de la seua ordenacio, començà a predicar en la provincia de Guipúscoa i recorria el pobles fent sonar una campaneta per a cridar als chiquets al catecisme i als adults a l'instruccio. Per la seua part, el superior de Francesc, el tractava en la severitat que li pareixia exigir la noblea del duc. Indubtablement que el sant va sofrir molt en aquella epoca, pero mai donà la menor mostra d'impaciencia.

En certa ocasio en que s'havia overt una ferida en el cap, el meje li va dir mentres el vendava: "Temo, señor que voy a hacer algún daño a vuestra gracia". Francesc va respondre: "Nada puede herirme más que ese tratamiento de dignidad que me dais". Despres de la seua conversio, el duc començà a practicar penitencies extraordinaries; era un home molt gros, pero la seua talla començà a estretar-se rapidament. Encara que els seus superiors acotaren els seus excessos, San Francesc se les ingeniava per a inventar noves penitencies. Mes tarde, reconeixeria que, sobre tot ans d'ingressar en la Companyia de Jesus, havia mortificat el seu cos en massa severitat.

Durant alguns mesos predicà fora d'Onyate. El exit de la seua predicacio fon inmens. Numeroses persones el confundiren en director espiritual. Ell va ser dels primers en reconeixer el grandisim valor de Santa Teresa de Jesus. Despres d'obrar maravelles en Castella i Andalusia, se sobrepassà a si mateix en Portugal.

Sant Ignaci li dona el carrec de provincial

Sant Ignaci el va nomenar provincial de la Companyia de Jesus en Espanya. San Francecs de Borja dona mostra del seu cel i, en tota ocasio espessava la seua esperança de que la Companyia de Jesus se distinguira en el servici de Deu por tres normes: l'oracio i els sacraments, l'oposicio a la mentalitat del Mon i pa perfecta obediencia. Eixes eren les caracteristiques de l'anima del sant.

Deu va utilisar a Sant Francesc de Borja per a establir la nova orde en Espanya. Fundà una montonada de cases i escoles durant els seus anys de general. Aixo no l'impediria, ni molt manco, preocupar-se per la seua familia i pels assunts d'Espanya. Per eixemple, dulcificà els ultims moments de Joana la Loca (folla), la que havia perdut la rao cinquanta anys ans, a raïl de la mort del seu marit i des de llavors, havia experimentat una estranya adversitat al clero.

A l'any següent, poc despres de la mort de Sant Ignaci, Carles V abdicà, s'enclaustrà en el monasteri de Yuste i manà cridar a San Francesc. L'emperador mai havia sentit predileccio per la Companyia de Jesus i va declarar al sant que no estava content en que este haguera triat eixa orde. Ell (el sant) li confessà els motius pels que s'havia fet jesuïta i afirmà que Deu l'havia cridat a un estat en el que s'unira l'accio a la contemplacio i en el que se vera lliure de les dignitats que l'havien acossat en lo Mon.

Aclarà que, per cert la Companyia de Jesus era una orde nova, pero el fervor dels seus membres valia mes que l'antiguetat, ya que "la antigüedad no es una garantía de fervor". En aixo quedaren dissipats els prejuis de Carles V.

L'elegixen Superior general i desempenyora una gran llabor

Sant Francesc no era partidari de l'Inquisicio i este tribunal no el mirava en bons ulls, per lo que Felip II va tindre que escoltar mes d'una volta les calumnies que els envejosos alçaven contra el sant duc. Esta va permaneixer en Portugal fins 1561, quant el Papa Pio IV el va cridar a Roma a instancia del P. Lainez, general dels jesuïtes.

En Roma se li va acollir cordialment. Entre els que asistien regularment als seus sermons, se trobava els cardenal Carles Borromeo i el cardenal Ghislieri, que mes tart va ser Papa en el nom de Pio V. Asi s'interiorisà mes dels assunts de la Companyia i començà a desempenyar carrecs d'importancia. En 1566, a la mort del P. Lainez, va ser elegit general, carrec que va exercir fins a la seua mort.

Durant els set anys que desempenyorà eixe ofici, dona tal impetu a la seua orde en tot el Mon, que li se pot denominar-se el segon fundador. El cel en que propagà les missions i l'evangelisacio del Mon pagà immortalisà el seu nom. I no se mostrà manco diligent en la distribucio dels seus subdits en Europa per a colaborar en la reforma de les costums. El seu primer conreat va ser establir un noviciat regular en Roma i ordenar que se fera atre tant en les diferents provincies.

Durant la seua primera visita a la Ciutat Eterna, qunce anys ans, s'havia interessat molt en el proyecte de fundacio del Colege Romà i havia regalat una generosa suma per a ficar-lo en practica. Com a general de la Companyia, s'ocupà personalment de dirigir l'escola i de precisar el programa d'estudis. Practicament va ser ell el que fundà el Colege Romà, encara que sempre va rebujar del titul de fundador, que se dona ordinariament a Gregori III, qui el va restablir en el nom de Universitat Gregoriana.

San Francesc va construir l'iglesia de Sant Andes del Quirinal i fundà el noviciat en la residencia contigua; ademes, començà a construir el Gesu i va ampliar el Colege Germanic, en el que se preparaven els missioners destinats a predicar aquelles regions del nort d'Europa en les que el protestantisme havia fet prou mal.

Sant Pío V tenia molta confiança en le Companyia de Jesus i gran admiracio pel seu general, per sort que Sant Francesc de Borja podia menejar-se en tota llibertat. Ad ell li se deu l'extensio de la Companyia de Jesus mes allà dels Alpes, aixina com l'establiment de la provincia de Polonia.Valguen-se de la seua influencia en la cort de França, va conseguir que els jesuïtes foren ben rebuts en eixe pais i que fundaren varies escoles. Per atra part reformà les missions de l'India, les de l'Extrem Orient i dona començament a les missions d'America.

Entre la seua obra llegislativa n'hi ha que contar una nova edicio de les regles de la Companyia i una serie de directius per als jesuïtes dedicats a treballs particulars. A pesar de l'extraordinari treball que desempenyorà durant els seus set anys de generalat, mai se desvià un apiç de la meta que s'havia fixat, ni va descuidar la seua vida interior.

Un sigle mes tart va escriure el P. Verjus: "Se puede decir con verdad que la Compañía debe a San Francisco de Borja su forma característica y su perfección. San Ignacio de Loyola proyectó el edificio y echó los cimientos; el P. Laínez construyó los muros; San Francisco de Borja techó el edificio y arregló el interior y, de esta suerte, concluyó la gran obra que Dios había revelado a San Ignacio".

No obstant les seues ocupacions, Sant Francesc trobava temps encara per a encarregar-se d'atres asunts. Per eixemple quant la pesta causà estragos en Roma, 1566, el sant va reunir almoines per a assistir als pobres i va enviar als seus subdits per parelles, a cuidar dels malats de la cuitat, no obstant del perill al que els exponia.

Se li va oferir el carrec de cardenal i tenia possibilitats d'arribar a Papa, pero no acceptà. Hauria segut el tercer papa borja, i tambe el tercer Papa valencià.

En 1571, el Papa envià al cardenal Bonelli en una embaixada a Espanya, Portugal i França, i Sant Francesc l'acompanyà. Encara que l'embaixada va ser tot un fracas des d'el punt de vista politic, va constituir un triumfo personal per a Francesc. En totes parts se reunien multituts per a vore al sant duc i sentir-lo predicar; Felip II, olvidant les antigues animositats, elva rebre cordialment com els seus subdits.

Pero la fatiga del viage apresura el fi de San Francesc. El seu cosi el duc Alfons, alarmat pel seu estat de salut, l'envià des de Ferrara a Roma en llitera. Soles li quedaven ya dos dies de vida. Per mig del seu germa Tomas, Sant Francesc envià les seues bendicions a cada u dels seus fills i nets i, a medida queel seu germa li repetia els noms de cada u, orava per ells.

Tenia una profunda devocio a l'Eucaristia i a la Verge Santissima. Greument malalt, quant soles li quedaven dos dies de vida, va voler visitar el Santuari Marià de Loreto.

Quant el sant va perdre la parla, una pintor entrà a retratar-lo. Al vore al pintor, San Francesc manifestà la seua desaprovacio en la mirada i el gest i no se va deixar pintar. Va morir a la mija nit del 30 de setembre de 1572. Segons l'expresio del P. Brodrick fue "uno de los hombres más buenos, amables y nobles que había pisado nuestro pobre mundo."

L'umiltat

Des de el moment de la seua "conversio", San Francesc de Borja, canonisat en 1671, va caure en el conte de l'importancia i de la dificultat d'alcanzar la verdadera humiltat i s'impossà tota classe de humiliacions als ulls de Deu i dels home. Cert dia, en Valladolit, a on el poble va rebre al sant en trumfo, el P.Bustamante observà que Francesc se mostrava encara mes humil que d'ordinari i li pregutà la rao de la seua actitut. Ell replicà: "Esta mañana, durante la meditación, caí en la cuenta de que mi verdadero sitio está en el infierno y tengo la impresión de que todos los hombres, aun los más tontos, deberían gritarme: ‘¡Ve a ocupar tu sitio en el infierno!’".

Un dia confessà als novicis que, durant els sis anys que duya meditant la vida de Crist, s'havia ficat sempre en espirit als peus de Judes; pero que recentment havia caigut en el conte de que Crist havia llavat els peus del traïdor i per eixe motiu ya no se sentia digne d'arrimar-se ni siquiera a Judes.

Francesc no se deixà enganyar pel Mon. Sabent-se res heu confià tot a Jesucrist i va conseguir la santitat.

Canonizat en 1671 .

En maig de 1931, el seu cos, venerat en la casa religiosa de Madrit, fon cremat en l'incendi que causaren els revolucionaris.

*Bibliografia arreplegada en castellà en corazones.org
*Per a poder seguir tots els actes i vore tant fotos com videos dels actes, podeu entrar aci.

Com va fer el Papa Pablo IV en la seua primera misa, enguany, el Papa Benedicte XVI ha donat indulgencia plenaria a tots els que acodixquen a les mises en Llombay i Gandia durant la duracio del seu V Centenari.
Espere que en tots els actes, se tracte de la forma que se mereix al Sant i pese a que ell sempre se va voler sentir arraconat, per fi li facen un homenage digne d'un Sant que pogue arribar a ser fins i tot Papa.

"¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!" Sant Francesc de Borja.

Tweet