La terra es plana

La veritat, lo que pareix un simple enunciat era des del principi dels temps mes que una teoria un dogma.
La primera volta que apareix documentat esta teoria, va ser en la mitologia Caldea, a on se representava la terra com un pla dins d'una esfera a on estaven representades tambe el mar al voltant, el cel dalt i l'inframon per baix (com en la foto).
Esta teoria va ser ya rectificada pels Grecs, i aixina ya Pitagoras defenia una terra redona, igual va fer Aristoteles. Eratostenes inclus la va medir.
Ya en el sigle I Lucrecio se va opondre al concepte redo, tornant a defendre el de la Terra Plana, pero Plini el Vell en Naturalis Historia defen y documenta ademes el concepte contrari, assegurant que tot lo Mon defen que la terra es redona. Inclus en el sigle II Ptolomeo ho argumenta. I molts mes fins l'arribada de Iglesia.
Sant Agusti de Hipona rebuja esta idea, tambe Ciril de Jerusalem , Joan Crisostomo, Inclus Severià bisbe de Gavala definix aixina "La Terra es plana, i el Sol no passa per baix d'ell durant la nit, si no que viaja per mig de les zones del Nort, com si estiguera amagat per un mur".
Durant l'Edat Mija, canviaren les coses, Boezio, Isidor de Sevilla... defengueren el concepte redo, pero l'iglesia carregà contra Virgili de Salzburgo al que inclus arriba a intentar escombregar per professar contra la religio, pero va ser perdonat.
Despres vindrien els islamistes, i en despres l'italià Tomas de Aquino, i aixina molts mes, fins arribar a Ferran de Magallanes i Sebastia El Cano que foren els primers en pegar la volta al Mon, bo el segon, pero l'expedicio anava a nom del primer, encara que no l'acabara.

Aço que vos he esposat, es mes o manco l'historia d'una teoria que va ser dogma, i per la que va morir inclus molta gent, pero la veritat te un cami, i com sempre esta sól eixir a la llum i mostrar-se com es.

Com eixe dogma hui circula pel nostre territori una mentira minuciosament elaborada en Catalunya i que ha segut denunciada i provada per molts i molt documentats valencians, pero que desgraciadament i gracies a forces tant externes com internes estes denuncies son censurades en benefici de la mentira i la manipulacio. Pero recordem que tambe hi hagueren victimes per culpa de la Terra. ¿Per que no anaven a haver-les per culpa de la llengua i sobre tot sabent el negoci que du?

Com tots sabem, en les primeries del nostre Regne com a Regne independent dins de la Corona d'Arago, començaren a brollar per tots els llocs les enveges, i mes encara les ganes d'alguns de posseir el mando d'este, pero lo que de forma mes espectacular retornà en ell van ser les arts, depreses dels antepassats, i en elles el Comerç, ficant a Valencia en un lloc aventajat en respecte als atres llocs de la Corona.
Pero pese a qui pese, ya en eixe moment la nostra llengua se diferenciava de la catalana lo suficient com per a que inclus existixca el següent document firmat en Alacant en el 1270 " ... si be eren bracelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del notari, qui era valencià ". Esta frase sempre m'ha agradat. ¿Com s'explica que el notari fora valencià si els dogmes pancatalanistes diuen que tots els habitants del Regne van ser expulsats o fets esclaus? N'hi havien notaris... es curios, ¿no?

Per atra part tenim el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llati, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, rescatat fa poc pel mestre Agusti Galbis, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”. Que vol dir en valencià:“Esta exposicio fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”. Este llibre, publicat en Valencia, i en valencià com podem comprovar, ve a ser frut de l'escola Lluliana valenciana creada segurament despres de la mort del mestre (1316), que capitanejada per Pere Rosell fon atacada i perseguida per l'inquisidor catala Nicolau Eimeric

I aixina ya en un jui fet en la Mallorca, del gran Mestre Ramon Llull , i datat en 1346 i que a la mare de l'acusat, li diuen Sibila, era natural d'Orihuela, i parlava Valencianesch. O siga, que en Mallorca opinen que parla en Valencià, no en atra llengua.

Pero aixo no es tot, en 1395, Fra Antoni Canals , escritor, gramatic, filosof, teolec i frare en el seu Valerio Maximo,diu en el prolec-dedicatoria, fol. 4 "Tret del llati en nostra vulgada lengua materna Valenciana aixi breu com he pogut jatssessia que altres l´agen tret en lenga cathalana". Crec que esta diferenciacio es prou clara ¿no?.
En l'acta notarial del famos Compromis de Casp datada el 6 de Juny de 1412, podem llegir "Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae...". Suponc que els demes Regnes i Comtats de la Corona d'Arago tenien prou clar quin era el nom de la llengua que parlaven en lo nostre Regne, i sa diferencia, per que de no ser aixina, hagueren dit catala per a tots i punt, ¿no?
En 1497 Francesc Eiximenis, franciscà i natural de Girona, en el final del proemi de l'Art del bon morir diu "… he deliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil", no se si me seguiu, pero crec que en Girona Eiximenis sabia prou be quina llengua se parlava, es mes, en 15o7 en Sacala Dei podem llegir "Libre intitulat Scala Dei ordenat per lo reverent mestre Francesch Eximenes, mestre en Sacra Theologia, del orde dels frares menors, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana, util y molt profitos per a contemplar les coses divines" com a nota dir que en 1832 Bonabentura Arribau en sa Oda a la Patria li diu a sa llengua (catalana) llemosi, ¿o se referiria Eiximenis a la llengua natual de Limoges en la regio de Limousin al Centre-Oest de França ?
Seguim, en 1521 tindriem a Joan Bonlabi que traduïx el Blanquerna i el Llibre d'Oracions de Ramon Llull "...Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana...segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria y strangera..." o siga dos torts d'un tir, reconeix que Ramon Llull no escriu en la mateixa llengua i damunt declara el valencià com a llengua desconeguda i estrangera.
Pero ¿que me contarieu si tambe tinguerem el comentari d'un monge de Montserrat diferenciant-les?, puix en 1522 al traduir Vita Christi de sant Bonaventura podem llegir "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana".
Inclus en Castella en Diálogo de la lengua encara que escrita en Napoles en 1536 per Juan de Valdés, va ser publicada en 1736 per Gregori Mayans, diu en la pagina 139 : "ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy , se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína".

Pero en 1561 Onofre Almudever ya mos advertix sobre el perill "Si no foreu ingrats a la llet que haveu mamat i a la Patria on sou naixcuts, no deixarieu que als vostres classics valencians els catalans se’ls vullgueren aplicar...Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. " en lo seu prolec de Lo proces de les olives.
Pero es que aci comencen els intents de engolir la nostra llengua, tant per part de Catalans com de Castellans.

Aixina en 1604 el gramatic Bartolomé Jiménez Patón, en l'obra escrita en Toledo, Elocuencia española en arte escriu "Y así entre los griegos decimos haber cinco maneras de lengua con diferentes dialectos, que son la lengua ática, jónica, dórica, aeólica y común. Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primaria, originaria española, diferente de la cantabria". Esta obra me la va mostrar fa uns dies el meu germa Adlerta.
Ad ell li seguirien alguns atres, inclus molt despres ya en el sigle passat se seguia associant al Castellà un supost dialecte Valencià.
Aixina ho demostren molts diccionaris castellans, encara que en el el primer que va fer la RAE datat en 1780 mostrava per al valencià "lengua española diferente el castellano", podem vore com poc despres canviaria la definicio a primeries del passat sigle com a "dialecto de los Valencianos"(com feya constatar Bartolome Jiménez i tants mes). Definicio que no va canviar fins despres de l'arribada del pare Fullana a la RAE, encara que no va ser public fins a que se publicara en 1959 concretament en el Bolletí de la Real Academia Espanyola, Tom XXXIX.-Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pag.494 que diu aixina " Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada por parte del antiguo Reino de Valencia." Pero que casualment tambe parla del catala. ¿Voleu vore lo que diu? "lengua vernácula romance hablada en Catalunya y en otros territorios de la antigua Corona de Aragón."
Aixina ho arrepleguen tots els diccionaris : Valenciano, na…II m. Ling. Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia. (Acad.). (Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, S.A. Madrid, 1965. Pág. 1459 del Apéndice 1). O: Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.- ACAD. (Diccionario Everest Cúpula. León, 1967, pág. 1438. Enciclopedia Universal Sopena, Tomo 8º. Edt. Ramón Sopena S. A., Barcelona 1968, pág. 8879. Nuevo Diccionario Ilustrado Sopena, Barcelona, 1971, pág. 997).

Clar està fins a que en 1975 i ratificat en 1980 una Comissio Administrativa (de la qual molts dels seus membres preguntats uns anys despres van contestar que no va ser realment una opinio encertada) canviara la definicio com a "dialecto del catalán" que mes tart a partir de 1988 i fins a 1991 se intentara difuminar per a canviar esta definicio de forma que no fora rebujada pel poble valencià quedant com a: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia

Davant les protestes del poble valencià, i sobre tot en resposta al Colectiu Valldura el 3 de juny de 1991, el membre numerari de la RAE Rafael Alvarado va escriure una carta de resposta en nom de la RAE, en que constatava sobre tot:" No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuastiones ajenas a la lengua española o castellana" ademés de que "el diccionario recoge lo que pudiera ser considerada opinión oficial de la Academia y sus definiciones voces oficiales de la Academia, mientras el Pleno académico no modifique una voz determinada" .
¿I per que una simple Comissio Administrativa va ser prou per a canviar, desvirtuant i falsejant la que en 1959 feu el Ple academic? ¿Inquisicio?

I es que estos academics, que pareix viuen en una bambolla fora de tot lo que los rodeja i solen opinar sobre molts temes a la llaugera, reconeixent mes tart que per a fer-ho es convenient un estudi complet de la materia (cosa que ells no feren ni en 1975, ni en 1980, ni en 1988-1991) soles tenen que acodir a les senyes que los mostren els diccionaris espanyols ¿qui ho diria, si fins en una definicio esporadica se poden trobar raonaments sincers :Zanahoria. (del m. or. que azanoria; en valenciano safanoria). […] fig. y fam. Amér. En la República Argentina, sujeto simple, bobo. José Alemany y Bolufer. Diccionario de la Lengua Española, Barcelona, 1917. Pareix que en 1917, teniem prou clar quina era la llengua valenciana, lo que no entenc es per que si estava escrit en Catalunya no tenia sa veu en catala ¿encara no ho tindria clar Fabra o es que tambe se dia com en castellà?

En fi, per a tots aquells que seguixen creen que la terra es plana i seguixen carregant contra mosatros intentant inclus escombregar-nos de tot cientifisme. Especialment a la senyora Carmen Caffarel (directora de l'Institut Cervantes que assegura que el valencià no es una llengua), i a la AVLLc que encara seguix jugant al despiste ficant senyes que en ningun cas diuen que en Valencia se parle ho s'haja parlat en catala (com es el cas del famos dictamen), los deixe unes paraules del sempre recordat polisemic i que fica nom a l'Institut ans nomenat Miguel de Cervantes i Savedra que en l'obra de Persiles i Segismunda mos diu "La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competiren ser dulce y agradable" Mentres per a referir-se al catala, o millor dit per a referir-se a la llengua d'estos (ya que no menciona el catala en ningun dels seus treballs), diu "lengua gascona i malsonante" (a on gascona be pot significar que ha vingut o es filla de "le France" o que com a gasso o terros de terra no servix per a res).

En fi, espere com els estudiadors i exploradors antics, busquem la veritat i no mos deixem marejar per la nova inquisicio catalana hereua de Nicolau Eimeric i famolenca d'una historia i una llengua que no ha segut mai seuaI com no, espere tambe que la nova Consellera de Cultura, Turisme i Deport, Lola Johnson no mos venga al millor postor, i reconega d'una volta per totes la no catalanitat del valencià. Donant-mos per fi l'absolucio Cultural que mos han denegat.
¿O acabarem en la foguera?
Qui sap, per lo manco que no mos silencien.

La certea d'un orige manipulat

Durant molt de temps, el pancatalanisme ha gastat com a dogma uns certs estudis fets per Sanchis Guarner i Alvaro Galmés de Fuentes. Estudis per a demostrar el catalanisme del nostre orige, o millor dit, la suplantacio vixcuda en la Valencia Jaumina del seu parlar netament arap, pel cut català.
I es aixina, com estos i atres tants estudiosos, s'han inventat un dogma, que hui en dia es practicament l'unic raonament possible dins les aules per a entendre nostra societat.
¿Pero estem folls? ¿Com es possible este replantejament en cervells del sigle XXI? ¿O es que foren els catalans Jauministes els que inventaren el metodo del Home English(apren a parlar en poques semanes) per al català?

En fi, yo tinc que dir, realment, que m'apassionen els treballs de camps de Guarner, sobre tot els que va mamprendre junt a Francesc Borja Moll i Rodriguez Castellano Espinosa, per a la creacio del Atlas Lingüistico de la Peninsula Iberica (ALPI) , i dirigits per Tomas Navarro Tomas. Estudis que vullc repassar un dia en tots vosatros, pero que desgraciadament pel meu temps, no conseguixc fer-ho mai.

Pero tornem a lo que anavem. Sanchis Guarner,Joan Fuster, Galmés de Fuentes i molts atres mes, des de dins o des de fora de les fronteres del nostre Regne, s'han propost demostrar que la llengua parlada en valencia es la catalana, per que fon esta llengua la que dugueren els repobladors catalans. Una teoria tan falsa i en tan poc fondament que Ubieto va desmentir d'una plomada simplement rellegint el Llibre del Repartiment i contrastant-lo en el de Avehinaments. Per a acabar descobrint com tots sabem que "la masa de población que viene a repoblar Valencia representa tan solo un 5%. El 50% son aragoneses y tan solo el 12% son catalanes (Ubieto. Valencia: Introducción histórica)".
Pero tenint com tenim hui en dia estos estudis i els d'Ampar Cabanes, se seguix incidint en que aixina i tot els català fon dut ad este Regne pels conquistadors, arribant fins i tot a parlar d'un romanç catala per a designar la llengua en que foren escrits els Furs.

Per a explicar la catalanitat dels Furs, Sanchis Guarner i Albaro Galmés, marquen uns traços divergents entre el mossarap i el valencià prejaumi o migeval que son:

1) Manteniment dels diftoncs llatins AI, AU i, per tant l'absencia dels processos reductius AI>e AU>o. Ficant com a eixemples (Bocairent i Moraira).
2) Diftongacio espontanea de E(>e), O (>ue) breus del llati (Pedruelo,Fuexca).
3) No palatalisacio de la L- llatina (Liret, Losa)

A lo que Penyarroja contesta per mig d'una aportacio documental molt extensa invalidant els eixemples esposats:

1) El mossarap valencià era una llengua moderna i no arcaica, que va arrematar les reduccions dels diftoncs llatins, com mostren abundosos eixemples: Petrer, Pedreguer, Canterer, Ferrer, Morella, La Llosa, etc. Els eixemples de Galmés o Guarner no representen la fonetica propia romanç, sino el tractament arabic de les veus del romanç.
2)El valencià no coneixia, a diferencia del casellà, la diftongacio espontanea de E,O breus llatines: Serra, Morella, Alpont, Abinhorta... Les poques formes argüides per a eixemplificar la suposta diftongacio no tenen validea: el toponim Fuexca no existix, si no que es una llectura errada en conte de Sueca, toponim d'orige arap i, per tant, inadequat per a l'estudi de l'evolucio al valencià des de el llati; el llinage Pedruelo arreplegat en el Llibre del Repartiment no representa la pronunciacio valenciana, sino que es una modificacio arbitraria de l'escriba aragones que redactà el registre 7 per a acomodar a la seua pronunciacio, com en molts atres casos, un nom de fonetica no aragonesa.
3) El mossarap valencià si palatisava la L llatina. El fet de que apareguen en fonts llatines molts toponims escrits en una sola L s'explica per culturisme dels escribes. De fet, fins en una epoca tan tardana com el sigle XV documents llatins que representan noms catalans escrits en L inicial i nungu dubta que en eixa epoca el catala ya dia llengua i no lengua. En sentit contrari, apareixen en la documentacio valenciana diversos noms en L palatisada- Allobrecati, Allediri-, incloent eixemples de fonts araps que, transgredint de manera conscient les normes ortografiques de la llengua arabiga, escriuen lam en tasdid, equivalent a una doble L, per a representar el so palatal valencià de paraules com Lliria o Llobregat.
I es que si Sanchis Guarner haguera repassat encara que fora una volta els Furs (cosa que li discrimina inclus el seu director de Tesis Ubieto ( “LAS PROVINCIAS” EL 29-09-1984 ) no haguera parlat mai d'eixa forma, puix en els mateixos Furs, que ell reclamava com a escrits en català, en el punt E de les pastures e del vedat mes concretament en el fur 1.2.3 podem llegir "Cavaler ni altre no pusque fer vedat en alcun loch dintre los térmens de la ciutat ne del regne sens nostra licèntia e sens perjudici d'altre. Mas pusque ber boalar covinent segons la valor e la granea de la vila en la qual aquel fer volrrà." Lo que segons les afirmacions de Guarner, mai podria haver segut català, puix no palatalisa eixa L de cavaller, lloc, ni llicencia. Quantes contradiccions, ¿no senyor Guarner?

Pero parlant del Furs, que sense dubte son un gran punt de discordia, voldria tirar yo una pedra a l'aire. Puix despres de repassar varies obres i els mateixos Furs, he vist alguns punts o algunes senyes que els dits "estudiosos o investigadors" han omes, tampoc vaig a dir com recriminava en son temps voluntariament, pero es curios que tots ells ho hagen fet, ¿no?. ¿I sempre les mateixes?. Anem a vore.

Llegits els Furs, u se pregunta certes coses sobre les Costums i els Furs, tenint ad estes primeres com les desenrollades en 1239-40, que no serien nomenades com a Furs fins a 1251 quan el mateix Rei Jaume I declara que els juges s'agarren ad ells nomenant-los furs possiblement inspirat en el nom que rebien estes lleis en Arago. Seent la primera Custum datada en Xativa el 21 de març de 1238 en que se crea la Cambra dels Jurats de Valencia, que suponia una oposicio al poder de la noblea Aragonesa i Catalana que pretenien impondre els Furs aragonesos i els "Usatges", respectivament ("Usatges" que serien recopilats i formats en Constitucions en 1283, curiosament 22 anys despres de que foren traduïts els nostres Furs ¿per que, no estaven recopilats per al public? ¿En quina llengua estaven escrits?) ; i els Furs, entenent estos als que seguiren a partir de 1251 fins el Real Decret de Nova Planta:

¿Per que Jaume I crea les costums en 1238 en Xativa? ¿Quin va ser el fet decisiu per a que quan encara no havia acabat l'any de la Conquista de Valencia el mateix rei tinguera tanta presa en canviar les lleis?

Pot ser aço puga servir per a comprendre millor certes coses. Ya que sense menysprear als seguidors del Rei i a tots eixos prohoms que des de el principi ajudaren al monarca en la conquista del nou Regne, molts dels cavallers que s'encaminaren ad ella ho feren per arreplegar riquees que no tenien en les seues terres, i la majoria no estava disposta a quedar-se aci deixant les seues terres i possesions que tenia en atre lloc.
No se gens d'estranyar que els cavallers que pogueren, una volta conquistada Valencia canviaren les seues possessions valencianes per un preu que acordaven en els seu antic amo, o en atre que oferira mes. I aixina ho contava el mateix Rei en el seu testament.Explicat en Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia de Escolano aumentada per Juan B. Perales en 1887, a on en el Tom III en la pagina 11 se pot llegir “Ninguno de estos compromisos quisieron cumplir sin embargo de sus ofertas, los mas de aquellos caballeros.

Lejos de hacer cultivar sus haciendas como el rey les encargara, en pro de la riqueza del país y de su propia fortuna, muchos de ellos abandonaron los campos, bien por falta de colonos, bien por verdadera negligencia, ó también por la distancia que mediase entre el predio y la ciudad, y la falta de garantía para la seguridad personal, en aquellos tiempos en que moros y renegados levantaban cuadrillas de bandoleros, atacando indistiniamenlea los vencidos y vencedores.

En consecuencia de estas ú otras circuntan-cias, fueron cnagenadas muchas haciendas que servían de molcstía á sus dueños, y regresaron á sus tierras con el producto de la venta que juzgaron de legitima adquisición, como el fruto arrancado ala conquista. Otras fueron trocadas entre sus propietarios, conforme á sus miras v conveniencias, sin cuidarse de los mandamientos del rey, que profesaba gran cariño v deferencia á la ciudad conquistada, y cuidábase detenidamente en estudiar y redactar una constitución perfecta y durable para el mejor gobierno de la ciudad y su reino. Así, que al regresar don Jaime á Valencia después de la conquista, y cuando proyectaba su expedición á Játiva para rescatar d cinco de sus caballeros cautivos en aquella ciudad, tuvo el disgusto de encontrar á Valencia despoblada de caballeros, no quedando en ella mas que aquellos hidalgos nobles de segundo orden que carecían de patrimonio en su tierra, y aquí llevaban el titulo, como queda expresado, de caballeros de conquista.

Así lo refiere don Jaime cuando dice en su testamento que solo habían quedado en Valencia algunos de los caballeros que no tenian heredamiento en Aragón ó en Cataluña“ En paraules, o millor dit escrit pel Rei en Jaume I se pot llegir en el seu testament”Cuando volvimos á Valencia, de los caballeros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habian quedado en Valencia sino algunos que no tenian heredamientos en Aragon ó en Cataluña.” tret del testament original, redactat en llati en Barcelona en Novembre de 1241, per Rafael Marti de Viciana en la seua Cronica de la Inclita y Coronada Ciudad y Reino de Valencia.

¿No resulta un tant curios, que justament en Xativa i despres del rescat d'estos cinc cavallers el mateix Rei comence a fer les Costums valencianes i comence ademes per invalidar els furs d'Arago i els "Usatges" de Barcelona fent dels Costums al igual que faria en 1239 en l'Iglesia valenciana i sobre el Regne un ent independent del restant de la Corona d'Arago?
¿Podria haver segut justament este fet (l'abando del cavallers) el detonant per a que el mateix Rei fera estes coses?
Realment me pareix que sí, es mes, si analisem els mateixos Furs, en la recopilacio Llatina, podem trobar numeroses paraules que llunt de ser llatines son mes be valencianes llatinisades segons els experts que les han estudiat, estes per eixemple son les arreplegades pel decà de la RACV Vicent Lluis Simo i Santonja, paraules com bigam, cequia, logueriun, herbe, bara, embuto, caficium, arroba, seda, canem, panses, farina, almudazafiam, carniceria, bascalmis, pannis et fustameis, mescla, lanquet, burel, stamfort, rebol et pelades, borra et ripell, capdellis, marfregarum, llansoli, tovayles, stopa, savacequies, brasallos, sucre, caixa paperii, arrocium, mantega, conilli, cotho, mel, regalicia, Choure, alquena, hacer, estany, sosa, alquitra, tot drap de color, draps blancs de Noarbona, tela de Rems, caval, muli, multons, canem filat sive obrat, nous de xarch, manechs d'axades, destrals, estores despart, cebes e tota ortalicia, yaules, cingles, cabestres, cayrats et tota fusta, forques, corbellots, morteri de terra, aguyes, cedaz, batafalue, cabrits, pecia de tela, pecia de pigot de Castela, albufera, canters, teulas, faneca...
Pero ademes, d'aço, el mateix rei introduïx en els furs elements nous per a la corona Aragonesa, elements que eren gastats ans per la mateixa poblacio valenciana com son l'any de Plor, l'escreix o l'aixovar.

Germà Colom en sa obra Furs de Valencia (iniciada en 1970 juntament en Arcadi Garca), en el volum IX presenta un estudi filologic en el que apareixen mots valencians com marjal, almargals, terres caliuoses, sequies mares i filloles, braçals, alfalfeç, alqueries (¿a on estaven les masies?), adacça, paniz, almodi, orons, barcelles, açochs, almonedes,trapigs, canyamels, albuferes, fotges, terrenys scaliats, foya o foyes, estremeres, albellons, tarquim, algepç, roinoses, trabucances (no enderrocaments), barabdats, bescalms, boxart, collerats, collera, a soles, saber mal, vespra, returar-se, rabera, dula, rampellar, rampellament, sacrament, agermanada, germania, ledesme, pleit-pleyt-plet, enagar, tro...
Pero crec que per a poder realment comprendre estos Furs i sa idiosincrasia, respecte als demes, soles n'hi ha que mirar en els mateixos "Usages"que foren escrits en llati fins que en les Corts convocades en Barcelona per Ferran I en 1412, presentaren una demanda per que estos foren traduïts tots en catala, aprovada s'encarregaren de la traduccio els juristes Jaume Callis i Bonanet Pere, seent completats i revisats per Francesc Basset i Narcis de Sant Dionis. I editades en forma de Constitucions.
Encara que es cert, i per aixo dec de dir-ho, que existixen certs "Usatges" redactats en Catala(romanç es lo que diuen) en 1281(vint anys despres de que foren traduïts al valencià (romanç tambe) els nostres Furs) guardats en el Museu Episcopal de Vic pero no existix cap privilegi per a sa traduccio (com va ser el cas de Valencia) fins a 1412, editats en 1413.

Ara qui vullga que traga sa conclusio, yo ya tinc clar quina es la llengua dels Furs Valencians i sobre tot sa idiosincrasia font als Aragonesos i als "Usatges" de Barcelona.
Per cert, vos deixe un regalet a vore en quina llengua esta escrit este Fur de Jaca.



Fonts:
Cristians valencians. Leopoldo Penyaroja. Valencia 1995.
Atlas lingüistico de la Peninsula Iberica. Tomás Navarro Tomás. Ed digital.
Romanços humanistics Vicente L. Simó Santonja. Valencia 2008.
Las Provincias 29-09-1984
Los Usages catalanes. Antonio Pastor Ahijado. Universidad Computense de Madrid. 1998
Fonaments cientifics de la Llengua Valenciana. Miquel Àngel Lledó. Valencia 2009
Historia de la insigne y coronada Ciudad de Valencia. Escolano. 1887
Cronica de la Inclita y coronada ciudad y Reino de Valencia Marti de Viciana.
Furs de Valencia. Germà Colom.Valencia 1995

Eixidors

Este fi de semana com tots sabeu ha segut la festa de nostra Senyora dels Inocents, Desamparats i Folls . Una festa que ha coincidint en el centenari del primer Trasllat. I per a commemorar-lo, han dedicat al centenari el tapis.
Pero dins d'eixe tapis, una persona ha segut, sense dubte, protagonista involuntaria. Mes que una persona, yo parlaria d'una colla d'amics. Els EIXIDORS.

Es dissabte pel mati, sobre les 11 per a ser mes exacte, l'almagasen de Toni es un no parar. Tots han vingut a ajudar, pero ademes, molts han vingut a arreplegar les ultimes camisetes.
En el salo del Museu Faller, les dones estan preparant els entrepans per a almorzar el dumenge, i els homens van i venen de l'almagasen de Toni fins al Museu carregats de coses per a decorar l'escenari. Tot te que eixir be, enguany es un sopar especial, pero a part d'aixo, enguany i tots els anys este fi de semana es especial.

Enguany per primera volta decidixc unir-me als Eixidors. No es que siga un requisit necessari per a acodir al trasllat, pero despres de vore sa llabor, he volgut ser u d'ells, vore realment en que ajuden i ser, com no, u mes.
Aixina es que despres de parlar en Toni uns dies ans, me presente en sa almagasen i aixina comencen les presentacions. Jaume, Vicent, Xavi... i mes gent. Tots estan afaenats, pero tenen eixe detall, i saluden amablement. En cinc minuts, ya era part del grup. Tots erem amics, i tots mos ajudavem.Es curios, com eixe temperament tant valencià i amigable que pareix que hui en dia haja desaparegut solga reapareixer i mantindre's viu sempre en totes les associacions i grups d'amics de tot el nostre Regne.
I poc a poc el mati se va passar com un rellamp, que curt. Una llastima no poder estar en el sopar. Pero aixina i tot los vaig desijar lo millor.

El dumenge pel mati, me vaig ficar la camisa taronja, i vaig acodir en companyia dels Eixidors. ¿Com me rebrien?.
Arribat a Valencia mos reunirem tots, i alli va ser a on començaren els bons moments.
Uns me contaren com havia transcorregut la nit, manco mal, que la falla del Mercat Central los havia deixat el casal, puix aixina havien pogut fer temps entre la descoberta i el trasllat i fer les necessitats, puix des de fa uns anys, els escusats publics estan tancats.
Atres me contaven anecdotes, ne recorde especialment una que me va fer riure a mi i a tots els que la sentirem. Tot començà quant algu, no recorde qui va dir els anys que duya de trasllat, a lo que despres van seguir atres, uns dient que començaren en son pare, atres en amics... pero Xavi, va ser el que va conseguir traure-mos el somriure, sobre tot dels mes cansats, que pareixien un poc entroncats.
- Ma primera volta va ser als 12 anys, me vaig ficar un tubo de buç per a poder respirar i vaig entrar just en mig dels que duyen la Mare de Deu. Recorde que tots me miraven rar.
Pero lo que mes me va sorprendre es que ya formava part del grup, 160 persones i yo era tractat igual com els demes, tots erem uns.
No recorde be quin hora era, i mos encaminarem a la Basilica, tots junts, tot una marea taronja recorria ara els carrers cap a la Basilica.

He de confessar, que estava prou nervios, no sabia realment quina anava a ser la meua faena, ni que es realment lo que anava a fer. I aixina, casi sense donar-me conte vaig entrar en la Basilica. Estava just davant de la Mare de deu, yo, els Eixidors, els Portadors, i molts mes que tots els anys ajuden per a que la Mare de Deu tinga un trasllat com se mereix. Ademes, se respirava germanor. Tots erem germans, tots erem fills que anavem a ajudar en lo possible.
De principi les "ordens" eren clares, teniem que intentar impedir que la gent que anava a entrar en la Basilica arribara a la Mare de Deu de forma descontrolada, tots els que vullgueren tocar-la podrien fer-ho per un corredor improvisat que casualment me va tocar viure. I despres, intentar fer que la gent deixara passar l'image per la plaça fent cordons davant de l'image i com no, el que poguera ajudar a dur l'image, que com tots els anys, era duta per tot aquell que s'oferia i que volia ajudar, encara que no era una faena facil, com mes tart vaig comprovar yo mateix.
I aixina va transcorrer el trasllat, entre espentes, colzades ... pero sobre tot en amor, pasio, llagrimes i atres sentiments que anaven aflorant al pas de la Verge.
Recorde molts moments del trasllat, puix el vaig viure en molta emocio, pero dos van ser realment els recorts qeu segur que m'acompanyaran durant molts anys en la meua ment.

Primer, l'eixida de la Basilica, a on les portes, plenes de puntes, son una verdadera trampa, que solen marcar mes d'una esquena, encara que el meu recort, va ser mes l'eixida, quan no podiem alvançar, puix la gent mos impedia fer-ho, i sobre tot mos feya retrocedir. I es just en eixe moment, quan els Eixidors, uns feren els cordons i atres, mos ajudaren a fer alvançar l'anda.

El segon recort, es quan varem entrar en la Catedral, recorde com un grup feya un cordo a la llarga, i me van deixear un poc intrigat. Eixos mateix feren que la gent deixara que l'anda girara davant del Micalet i sobre tot, que la Verge donara mija volta per a poder entrar dins la Catedral d'esquenes. Pero es que despres, just quan accediem a la Catedral, estos mateixos homens, protegien als portadors dels bancs, arribant inclus a quedar-se mes d'un atrapat entre ells.

Despres, una volta acabat el trasllat, quedarem de nou en el Casal, per a repondre forces i refrescar. I alli seguirem charrant i veent de nou el Trasllat per la tele. Tots teniem els ulls brillants de felicitat, tots en certa forma estavem orgullosos d'haver pogut ajudar a la Mare de Deu en el seu Trasllat.

Pero aci, no anava a acabar el dia, encara mos quedava una cosa per fer.
Una volta almorzats, Toni i atres agarraren uns sacs en entrepans i els dugueren a la Casa de la Caritat. ¿Qui millor que els desamparats per a celebrar en la pancha plena este dia? ¿No es prou desampar no tindre que menjar?

I es que encara que pese a mes d'u, encara existix gent que fa les coses per amor a atres, o simplement per que creu que deu de fer-les. Encara que per a evitar els enfrontaments i malentesos d'atres anys s'hagen unit formant associacio per consell de l'Episcopat. Seguixen seent els mateixos amics que any darrere d'any s'han anat coneixent per coincidir tantes voltes ajudant en el trasllat o ajudant a eixir ad algun marejat de la descoberta. O millor dit mes, puix sempre se solen ajuntar cares noves que com yo son rebudes en calor i en els braços oberts.

En fi, pense que ara molts dels que han criticat el mereixcut homenage que ha fet Miquel Galvis, tinguen per lo manco atre punt de vista sobre esta gent. Una cara que no vol ser mai centre d'admiracio i que fa lo que fa per amor al progim i per amor a sa mareta. Puix llunt de lo que molts pensen, inclus ells tenen que fer un esforç a part si despres volen tocar a la Mare de Deu .I es que quan u no desija ambicions ni recompenses, lo minim que pot fer es donar les gracies per a tornar l'any que be.

I gracies, com no, a Miquel Galvis. Un valencià com ell amant com pocs de la Mare de Deu i dels Trasllats, no podia mai pensar en un Trasllat sense els eixidors, i damunt sabent que enguany per fi se decidien a fer associacio.
Associacio per cert, que ha participat enguany junt a la Mare de Deu del Desamparats en la Semana Santa acompanyant al Crist del Grao. I que enguany donara mes d'una sorpresa a tots en els diferents actes que te preparats.

AMUNT.

P.D.: Toni, te deixe aci al final una copia de la lletra del Himne de la Coronacio tal i com va ser fa 50 anys. Se que no es molt, pero espere t'agrade este chicotet homenage per tots vosatros.

Perdo... ¿per a qui?

Se que estem en epoca de perdo, ya que commemoren la mort de nostre Senyor Jesucrist, que va morir per a lliurar-mos dels pecats i per que la veritat mos fera lluires. Pero ¿fins a quin punt devem de perdonar i oblidar nostres ofenses? I ¿fins a on mos fara lliures la veritat?

Recorde quan era un estudiant, quan m'enfrontava en algun que atre professor per raons de llengua. Sempre he tingut massa clares les idees.
Pero lo que mes recorde van ser els selectius, sobre tot els d'uns quants amics meus.

Era sobre l'any 91 (quants anys ya donant guerra) en el selectiu, els amables mestres de valencià (Catlencià era el nom que li soliem dir, per les catalanades que ficaven) ficaren una pregunta un poc malintencionada.
¿Quin es el nom de la llengua?
Ni que dir te que tots els que ficaren en sa bona voluntat i per amor a sa terra i sa llengua Valenciana, foren suspesos, mentres que els que donaren noves glories al Nort, i ficaren Catalana pogueren optar a seguir estudiant i poder ser gracies als seus merits els tontos utils que tant havia buscat Catalunya per a poder suprimir a Valencia i sa llengua sucumbint-la dins de la recent creada Catalana. I tot seguint les mateixes bases que ya gastara Hitler en 1933.

Estos jovens que en un principi pensaven en fer lo correcte es convertiren pel temps en autentics adoctrinadors adoctrinats, i pel temps es donaran conte que han segut utilisats de la forma mes missera per a la creacio de noves joventuts adoctrinades.

Pero.. yo no vullc enfornar-me en esta gent, soles ells sabran com eixir o lo que estan patint per no voler donar a coneixer la veritat per vergonya. Mes be, me dedique a recordar ad aquells heroes que truncats d'arraïl del seu principal somi per estudiar allo per lo que havien lluitat durant tants anys, ara, se veïen frustrats pel simple fet de que certs mestres politisats o comprats havien corregit els examens d'una forma tan absurda com absurda era la pregunta. Atres mentres tant perdrien una any per a poder tornar a fer l'examen i aixina poder continuar en el seu somi.

Per que esta pregunta, ya havia segut resposta uns 9 anys ans, mes concretament en el nostre Estatut d'Autonomia de 1982. I ademes, tots els tribunals reconeixien com ad eixe el nom de nostra llengua. Es mes, eixe havia segut el nom de nostra llengua des de que començaren a escriure els nostres classics, i en el que ha segut reconeguda nostra llengua en tot lo mon. ¿Quin dret tenien ara estos politisats professors? ¿No deurien preguntar ans al poble de fer lo que havien fet?

Se que este es un temps d'arreplegament i de perdo, pero encara que aixina fora, crec que deurien de ser estos heroes els que tingueren l'ultima paraula. ¿Acas perdonaren els mestres el que ells no foren politica i adoctrinadament tan cinics com els mestres? Espere que algun dia se faça justicia i estos mestres que a lo millor en sa majoria actuaren per engany, puguen rectificar sons erros d'una volta per totes.

En fi, com diu Chamfort, "l'historia dels pobles somesos al despotisme no es més que una simple colecció d'anecdotes". A lo que yo afegixc "pero estes anecdotes servixen per a demostrar que no sempre ha segut aixina, i que ¿per que no? pot tornar a canviar"

Vos deixe una peli de Disney (desconeguda per cert) que vos deixara que pensar
Bones Pasqües a tots, especialment per a tu Toni.

Censura

Com ve deya fa molts anys Orwell, "dir la veritat en temps de mentira Universal pot ser tota una revolucio". I es que mantindre a la gent enganyada durant un cert temps pot resultar inclus facil, com ve demostrant el pancatalanisme, pero d'ahi a mantindre-la enganyada sempre... queda un bon tros.

El dissabte, uns pocs jovens decidiren informar a Llombay sobre que eren les trobades. No era precis fer-ho, com a mostra, la majoria dels seus amics se quedaren en el Pub.
No tenien res a guanyar, puix l'unica recompensa possible era fer despertar a tot un poble, o millor ensenyar-los la veritat. Eixa chicoteta cosa que es tan facil de vore, pero tant dificil de trobar hui en dia. La veritat vos fara lliures, deya Jesucrist,- si tan sols mos deixaren ensenyar-la...-.
S'havien passat per la vesprada per l'imprenta, tenien que fer uns pocs panflets, d'una quartilla serien suficients. S'havien gastat uns 20 €uros, -En aixo tindriem per a passar dos hores mes en Zarabanda-, pensaven, -pero la satisfaccio de vore com la gent descobrix la veritat, es mes gratificant que un atre cubata-.

Aixina, mentres tots continuaven en el Pub, ells se decidiren a pegar una volteta pel poble. -Total tampoc es tan gran, en una horeta fet-. I mamprengueren la marcha.
Un hora mes tart, tenien tot el poble ple de panflets, totes les cases, tots els buçons,totes les llunes dels coches, inclus havien arribat a Catadau. Els havia sobrat temps per a fer dos pintades, tampoc està de mes, encara que embruten, deixar algun mensage per a que la gent el veja des de llunt. -Total tos ho fan. ¿Quantes voltes hem vist la chinchosa B o inclus ya fa anys encara recorde com se pintaven tots els lletreros de Llombay en una I final tachant la Y-. Se dien uns als atres.

I aixina despertà Llombay el dumenge de bon mati, quan en la plaça de l'Ajuntament es reuniren uns quant voluntaris disposts a fer les Trobades.
La primera faena que se'ls encomana es arreplegar tots els panflets del carrer, de les finestres, dels coches, inclus els que se vegen pels buçons. I aixina com la AC alemana de Goebbels netejava les propagandes que ells consideraven antialemanes, estos "voluntaris" netejaren tot lo poble, Gloebbels ho nomenaria "la neteja de l'espirit Alema", l'Ajuntament i alguns voluntaris responien als que preguntaven dient que era un acte vandalic fet pels de la Y.
Els que anys arrere anaven omplint els carrers en proclames "lliberals" ara acallaven la veu d'uns jovens i de tot un poble. Els que s'esgarraven la camisa com deya Camarón per la censura de Camps Nal Noi, ara censuraven sense motius el pensament d'una gran majoria. Els que clamen tots els dies per la llibertat d'expressio i per que no vore TeVen 0'3 es atentar contra ella, en canvi negaren eixa llibertat als jovens i al poble. El "lliberal", s'havia convertit en censurador. ¿Que mes se pot esperar d'una gent aixina? -En bones mans tenim el bombo, Sento-.

Lo que no sabien estos censuradors era que molts ya s'havien alçat, i havien llegit els panflets, atres els llegirien un poc mes tart, puix no es molt normal trobar-te papers que entren per baix la porta, i atres, total tingueren que llegir-los per arreplegar-los de terra o d'algun coche, que vingut des de Catadau, no va vore o no volgue vore el panflet i el deixa en la lluna del seu coche per a delecte del personal.
En fi, per a resumir, molta mes gent de la que hagueren volgut els convocants va llegir els panflets, provocant en la pagina del GAV una bona entrada, sobre tot per a vore que son realment i qui està darrere de les Trobades.
Una llastima que molta d'esta gent ho llegiria despres de pegar una volteta per elles. Pero en poc mos conformem.

Se que ad estes altures molts encara estareu pensant que este equip de neteja ho va fer be:
-No anava a quedar-se el poble ple de panflets-.
Puix no, la veritat, pero tampoc deuria haver-se quedat ple de propagandes.

-Les pintades no fan be per al poble-
Clar que no, pero ninguna, que encara n'hi han que duen mes de 6 mesos.

Hui ya ha passat tot, les Trobades ya son historia, i Llombay seguix ple de propagandes, rests de les Trobades, en les escoles per entre les balles de darrere he pogut vore un tros d'alguna pancarta. Yo diria que era la de Carcaixent, pero no estic segur. (Tant que volen ensenyar estos mestres, i tiren el fem al mig del carrer, que vergonya).
Pero lo mes escandalos de tot, es que tres dies despres de les Trobades, les balles continuen en els cantons, dificultant el transit de peatons per les ceres, inclus algunes en les rotondes; els trastos de l'entaulat seguix apilat en la cera de les Escoles, dificultant i molt l'acces ad estes, si tenim en conte que entre els trastos de l'entaulat, les obres de la nova guarderia i les ceres alçades de darrere els alumnes tenen que sortejar molts obtaculs per a poder per fi entrar dins de l'escola.
Mentres, yo me pregunte,-¿A on estan ara els voluntaris?, o el seu jornal s'acabava en quan netejaren tots els carrers de panflets-

En fi, Hellen Keler (escritora americana sorda i cega) despres de que li comentaren que la censura Nazi havia arribat inclus a la crema de llibres va dir "La tirania no pot derrotar el poder de les idees", a lo que mosatros afegim "no soles no pot derrotar nostres idees, si no que no pot impedir que la gent acabe sentint-les".

Yo, la veritat, no comprenc per que els "lliberals" mos diuen els de la Y, inclus blaveros i faixistes (encara que aço ultim, me fa gracia). Total si som valencians, ¿Quin mal fem en ser valencianistes?¿Quin mal puix faig hui per donar les gracies ad estos jovens?
Gracies germans per amar a Valencia, gracies per voler a Llombay.

Buscant proves... ¿Per a que? II

Seguint en el tema anterior de Buscant proves... ¿per a que? que per cert, va agradar prou a molts (suponc que no tant a atres), mos dediquem a presentar el segon treball com haviem promes, i seguixc remarcant que no es el meu proposit desprestigiar a ningu, si no demanar cordura i neutralitat, puix des de certs sectors, pareix que prima ans l'obediencia al regim, que realment els estudis mostrats i la veracitat objectiva d'estos.

Lo que no m'explique realment es com Orts, eixe gran investigador, se dedica a investigar al mes que dubtos Rafel Vives Azpiroz i en canvi, no menciona casi gens al refutable historiador Vicent Vives i Liern el qui va donar una conferencia en la seccio d'Arqueologia de Lo Rat Penat en 1900, i que despres se va editar baix el titul Lo Rat Penat en el escudo de Armas de Valencia, a on se pot comprovar en pels i detalls (com diria ma yaya), com se confeccionava la Senyera.
Fullejant en son llibre podem traure unes suculentes notes com esta que encara que es llarga te coses molt curioses:
Certificación expedida por el Regente del Racional de Valencia, en 19 de Diciembre de 1503, acreditando los gastos ocurridos en la confección de la bandera Real de Del honorable en Leonart Jordi per la bandera real de or y flama per obs de la ciutat. Al honorable e discret en Gaspar eximeno notari Scriua deis magnifichs Jurats e consell de la Insigne ciutat de Valencia. Certifich yo Pere cátala ciutada Regent de racional de la dita ciutat que al honorable en Leonart Jordi son degudes Cent sexanta quatre liures set sous per vn conté que ma liurat de la bandera real de or y flama que ses feta noua per obs de la dita ciutat. Co es per v liures viii onzes seda de grana per obs de texir lo terganell que es entrat en la dita bandera que a rao de vi sous la onza munta xx liures viii sous. ítem per vna liura x onzes de seda groga y blaua per al dit tercjanell que a rao de v sous la onza munta v liures x sous. ítem per lo debanar de la dita seda xiii sous viii. ítem per lo que ha desmenuyt la seda en lo debanar ço es vna onza de grana y vna onza de groch y blau ais dits preus co es la grana a vi sous e lo groch e blau a v sous xi sous. ítem per les mans que ha donat a mestre Johan marasquell qui ha texit lo dit terçanell que a rao de ii sous la alna per lxii alnes que na texit munten vi liures iiii sous. ítem per tres onzes y vn quart de seda de grana per obs de cosir dita bandera que a rao de v sous vi onza munta xvii sous x. ítem per dos quarts de seda blaua ii sous iii. ítem per dos alnes de tela gostanga blaua per obs de forrar la bayna de la dita bandera iiii sous iiii. ítem per xxii alnes de veta ampia de fil blanch per obs de stirar dita bandera en lo teler pera daurarla que a rao de iii diners alna munta v sous vi. ítem per vna onza de fil blanch per cosir dita veta en la bandera vi diners. ítem que ha pagat per lo general del dit terganell per pacte fet ii liures. ítem per vii onzes ii quarts seda de grana pera fer la franja de la dita bandera que a rao de v sous vi la onza munta ii liures i sou iii. ítem que ha donat an ausias manresa batifulla de fil dor per xiii onzes ii argentos y mig de fil dor que han entrat en la dita franja que a rao de xviii sous la onza munten xi liures xvi sous viiii. ítem que ha donat per les mans de xx alnes de franja pera la dita bandera que a rao de viiii diners la alna munten xv sous. ítem per xv onzes de seda de grana per obs de fer los cordons de la dita bandera que a rao de v sous vi la onza munten iiii liures ii sous vi. ítem que ha donat al dit en ausias manrresa per xii onzes tres quarts de fil dor per ais dits cordons que a rao de xviii sous la onza munten xi liures viiii sous vi. ítem que ha donat per les mans deis dits cordons y botons y flochs per tot ii liures. ítem que ha donat a mestre gabriel perpunter per tallar y cosir dita bandera iiii liures. ítem per lo enfranjar de la dita bandera xii sous. ítem a nanthoni ribesaltes batifulla per ii M Ccclx pans dor fi per obs de daurar dita bandera que a rao de i Hura i sou lo cent munten xxiiii liures xvii sous x. ítem an johan monrreal batifulla per ii m cxxxv pans dor fi per a daurar dita bandera a la dita raho xxii liures viii sous iiii. ítem an Johan marti pintor de la ciutat per los jornals e colors del daurar de la dita bandera xxvi liures xvi sous ii. ítem an francés marti draper per vna alna de ceti blau per obs del rat penat de la dita bandera xxiiii sous y per vna alna de ceti carmesí xxxiii sous hi v sous de general per tot que munta iii liures ii sous. ítem a na nádala per viiii onzes y mig quart de trenetes batents ab bolleteria per al dit rat penat que a rao de v sous la onza munta ii liures v sous vii. ítem an miquel de Valencia per or e seda per ais flochs del dit rat penat xiii sous. ítem an Jaume climent per les mans del rat penat de la dita bandera xii liures xii sous e xiiii sous per algunes aueries que es per tot xiii liures vi sous x. ítem an luis nadal botiguer de lene per ii alnes de vinte per allargar la camisa de la dita bandera iii sous. ítem al bisbe e capellans de la seu per beneyr la dita bandera xiii sous viii. Les quals quantitats totes acumulades preñen suma de Clxviii liures vi diners. De les quals clxviii liures vi diners deduydes iii liures xiii sous vi quel dit enLeornart Jordi ha rebut del or de les barres daurades de la bandera vella resta que seria cobrador lo dit en Leonart Jordi les dessus dites clxiiii liures vii sous. Per que sius plaura fareu albara de part deis magnifichs Jurats drecat al honorable en Johanpascuet clauari comu de la dita ciutat per lo qual li pague la dita quantitat o li faca compliment ab 90 que bestret o pagat li haura per la dita raho. Dat. en Valencia a xviiii de dembre any M. d y tres. Archivo Municipal de Valencia.—Libro de Certificacions del Racional.— Años 1493 en 1505.—Núm. 7, sig. a qq.
He dit que es curios per que Orts, per eixemple, en el seu llibre diu que la tela blava es soles per a l'empunyadura, i no es del tot fals, puix si ho haveu llegit podeu comprovar que en cert renglo apareix " per dos alnes de tela gostanga blaua per obs de forrar la bayna de la dita bandera iiii sous iiii."pero lo que no conta Orts en son llibre, igual per pasar-li inadvertit es que tambe apareix que "Co es per v liures viii onzes seda de grana per obs de texir lo terganell que es entrat en la dita bandera que a rao de vi sous la onza munta xx liures viii sous. ítem per vna liura x onzes de seda groga y blaua per al dit tercjanell que a rao de v sous la onza munta v liures x sous. ítem per lo debanar de la dita seda xiii sous viii. ítem per lo que ha desmenuyt la seda en lo debanar ço es vna onza de grana y vna onza de groch y blau ais dits preus co es la grana a vi sous e lo groch e blau a v sous xi sous." lo que mes actualisat vindria a ser mes o manco :
1 lliura i 8 onzes de seda grana (roja oscura)= 681 grams de tela roja
1 lliura i 10 onzes de seda groga i blava = 737 grams de tela groga i blava.
La veritat, tot s'ha de dir, yo no soc sastre, pero tenint en conte que aixo es el pes de la tela ans de confeccionar i tenint en conte que es referix a seda, podem dir que la badera que ix seria prou gran, puix segons tinc entes, un metro de seda pesaria entre 40 i 50 grams(suponc que en eixa epoca seria un poc mes).
He de dir que buscant sobre este tema he trobat un interessant articul de Masclet sobre este tema, pero mes concretament sobre la Senyera de 1545 i 1596.
Afegixc ademes, que esta Senyera(la de 1505) va ser beneïda pel Bisbe i els Capellans de la Seu, lo que li donaria sense dubte mes veracitat a l'efecte, tenint en conte que en eixos anys, el Bisbe i els mateixos Capellans de la Seu no solien beneir junts qualsevol cosa. Com tambe passaria en la nova de 1926.

Ademés d'ell (Orts) molts s'amparen dient que en el retaule de la Generalitat, apareix l'Angel custodi en la quatribarrada i l'escut quatribarrat. Pero lo que no saben molts d'estos "investigadors" (o no volen dir) es que eixe retaule representa els tres braços politics dels nostres Furs. El nobiliari, representat pel seu patro Sant Jordi (patro dels reis d'Arago), la Verge Maria que representa el braç eclesiastic (suponc que sera aixina en tot lo Mon, no crec que siga soles en lo nostre Regne), i el Real, representat per la bandera del Rei d'Arago (suponc que el Rei d'Arago no duya la nostra Rel Senyera Coronada) i per l'escut de Valencia en un pla inferior, demostrant el seu vassallage. Per lo que este retaule no pot ser utilisat per a referir-se a la bandera del nostre Regne. Simplement per que eixa bandera representa al Rei d'Arago.

Aixina i per a acabar, no volent desprestigiar a ningu, si no demanant serietat als estudiosos que tantes tesis i tants raonament cientiics diuen donar-mos, vull deixar clar, que la no mencio en cap lloc de la banda blava, es per que era de sobra reconeguda, i per que lo realment important, i remarque realment, per que era la senyal Real eren les barres que representaven al Rey i la Corona que representa al Regne. Deixant el blau com a un simple afegit decoratiu, al que no li se presta massa atencio, com es el cas de les dos L coronades de l'escut o inclus de les que eren antigament possades en forma de corona quan s'escrivia el nom del nostre Regne com mostra el Llibre Manual de Consells i Stabliments de la Ciutat de Valencia dels anys 1375 a 1383. ¿Recordeu haver vist aço en algun document Comtal?...

Pero lo mes curios, i crec que lo mes significatiu es que ni Orts ni nigu s'haja parat a pensar en que tant en lo Regne de Mallorca com en el de Valencia en un principi l'ornament (Corona o Castell) anava remarcat en blau, color que representava als Reis d'Arago i color en que estos mateixos Reis obsequiaven a les banderes guanyadores.

I que si per algun motiu que desconec, Orts haguera volgut realment demostrar des de quan existix el Blau en la nostra Real Senyera, deuria haver pegat ans un passejet per les iglesies del nostre Regne, descobrint aixina, que no es cert que a la nostra Real Senyera li afegiren el Blau en 1878 o com ell preferix dir que "No tenim una data precisa de la composició d'aquest poema, però si ens orientem per la data de publicació d'aquesta obra antològica de Constantí Llombart (1878), podem deduir que l'afegit blau o grisenc a la senyera originària, deu ser d'aquella època." Si no que inclus en 1800 ya apareix reflectida en un escut.

En fi, crec que si per fi llevem les males brosses, descobrirem que baix d'elles està la veritat, la rao, i sobre tot la nostra identitat.
Fins atra.


P.D.: No he gastat per a res el Llibre de Garcia Moya Tratado de la Real Senyera, puix desgraciadament per a mi no l'he llegit, i no he pogut trobar cap eixemplar.

Buscant proves... ¿Per a que?

Per a començar, vullc deixar constant de que els articuls que he publicat fins ara, este i els que espere publicar, no estan escrits en sentit d'atac, sino de defensa. Per que com a valencià que soc me considere que tinc tambe el dret i el deure de ser-ho. I per tant el mateix dret i el mateix deure de defendre la patria Valenciana, la llengua valenciana, la cultura valenciana i fins i tot l'historia valenciana.
Per tant vullc deixar clar que si en qualsevol moment he ferit alguna sensibilitat o atacat un poc massa ad algu, no era eixe el meu objectiu, si no el de demostrar realment a la gent que passa i que ha passat en el nostre Regne, i sobre les interferencies, tant externes com internes, que hui en dia mos priven d'eixe dret i deure ades referit, el ser i sentir-mos valencians.

Durant molts anys, he sentit en diversos mijos parlar sobre un home particular. Un home bondados que fa donacions culturals a dreta i esquerra per a enfortir la nostra cultura. Un home estudios i al mateix temps un investigador incansable, pero en el que sense voler discrepe en el final de moltes d'eixes investigacions. ¿Per que busca eixa prova inexpugnable que faça desapareixer la nostra Real Senyera?
En fi, crec que el senyor Orts, Pere Maria Orts, com ya va fer ans el seu gran amic Joan Fuster busca una prova de catalanitat en la nostra terra. Una prova que com el Sant Caliç (Grial per als sentimentals) els done la divina protestat de fer del nostre Regne de Valenciana una simple provincia o una simple colònia de l'expansioniste Nort.

Si no recorde mal, en 1978 Joan Fuster ya va publicar un alvanç sobre els seus estudis en El Blau en la Senyera, concretament en el capitul III pagines 12 a 14. A on intenta ridiculisar l'historia citant la Cronica del borrianenc Marti de Viciana gracies a una primicia d'Orts. Que diu lo següent " Privilegi a Burriana del 12 de març del 1348: “Os concedemos y queremos y ordenamos que la bandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba; la cual añadidura esté teñida de color azul, del cual antiguos reyes de Aragón, nuestros antecesores ilustres, solían sus banderas vencedoras llevar. Y más: que en la dicha añadidura del sobredicho color se sobrepongan, o entretejerán, o se pinten, e en linea recta se pongan o impriman tres coronas reales de color de oro...” El document original (Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Cancelleria, Re. 888, fol. 209, r. I v.)" pero... i aci be lo bo, Fuster assegura que segons Orts, Viciana traduïx color azul del llati del Ceremonios "colore livido". I aci be lo bo, puix segons el diccionari español, lívido del llati "lividus" significa azul, en canvi, livido en italià significa palit, mentres que en llati, significa "enveja, o cas d'enveja" . ¿No es aço lo que tenen molts pancatalanistes a la nostra Real Senyera? .

Ya en L'història de la senyera del Pais Valencià de 1979, Orts mos deixa raonaments que realment son dificils de digerir, pero que si damunt els atribuïm a un historiador inclus resulten chistoses i tot. Pero que choquen, i permetam, puix comença dient que el blau es degut a la banda blava que duyen normalment les banderes Reals aragoneses, yo tinc entes que eren les victorioses, per aixo, se representen en la rendicio de Morella, puix eren victorioses. Es mes, si mos fixem en el privilegi que acabem de citar ho podem llegir "solían sus banderas vencedoras llevar" ¿o com en el cas de blau tambe esta mal traduït?.

Tambe recorde un comentari del llibre dedicat a una poesia, si mal no recorde de Lluis Cebrian tret del llibre de Constanti Llombart La morta Viva de 1878. La poesia es la següent:

A LA SENYERA DE LA CIUTAT
Hi ha qui diu qu'entusiasme no sent huí al voret,
perque aquella no pots ser:
Perque son tons brodats de un novell fer,
y per qu'es, pera vell, ton domás fi.
Qu'es com dir, que Valencia no está así,
la d'En Jaume, de March y de Ferrer,
perque hermosa y moderna es vá refer
ab empedrats, y fonts, y llums sens fi.
Aixó ho diuen mals fills y mals germans,
que d'amarte, vergonya es fan
tan sols quant d'Espanya se venen braus amants...
Déixals dir; pero fuig d'eixos estols,
que'ls que no saben ser bons valencians,
manco encara sabrán ser espanyols.

Be puig despres de llegir-la, i rellegir-la ho tinc clar... Catarroja descoberta.
Vos deixe el comentari del senyor Orts "Notem com ací se'ns parla que a la senyera originària se li han afegit empedrats, y fonts, y llums sens fi. Aquesta intenció tindria doncs originàriament la franja blava . Precisament donar lluentor a la part més important, aquella que els blavers posteriorment han menyspreat: Les quatre barres. Per això, no imitaria cap corona, com alguns han dit, sinó més aviat seria un disseny artístic que faria referència a pedres precioses que d'aquesta manera ornarien el nucli originari quatribarrat de la senyera. Abans inclús ho clarifica Cebrian molt més en dir de la senyera que són tons brodats de un novell fer, i més avant també, en dir que la senyera originària quatribarrada hermosa y moderna es vá refer. No tenim una data precisa de la composició d'aquest poema, però si ens orientem per la data de publicació d'aquesta obra antològica de Constantí Llombart (1878), podem deduir que l'afegit blau o grisenc a la senyera originària, deu ser d'aquella època." I que conste que yo no soc mes que un simple llaurador, pero crec que aci algu s'ha colat. ¿heu vist el titul? "A la Senyera de la Ciutat" per tant, aixo no seria una prova per a parlar sobre la del Regne, ¿no? ¿o acas no diuen vostes que la Real Senyera pertany tan sols a la ciutat de Valencia?. Per no contar, per atra banda en lo dels adjetius. Molta imaginacio si que veig yo en la deduccio, la veritat. Pero soc llaurador, igual m'enganye. Pero si a la ciutat li han ficat fonts , empedrats i faroles per a fer-la moderna, la Real Senyera de la que parla, igual pot ser que ara era nova, i la gent seguia volent la vella, no per ser diferent, si no per ser la mes vella. ¿Vos sona aixo? Existixen infinitats de Reals Senyeres, inclus repliques exactes com la de Lo Rat Penat, la RACV o el GAV, pero seguim preferint l'original. ¿Acas no son iguals?. O en cas d'haver canvis, ¿qui diu que no foren a partir d'esta o una pareguda tal com apareix en els portularis? Yo no li veig cap font ni empedrat, pero si veig canvis, no se vostes.


Pero es que la cosa va mes allà. Resulta que rebuscant en l'historia, l'ilustre investigador ha descobert l'inventari que va fer el dramaturc i regidor de Valencia Rafel Vives Azpiroz dins d'un "Folleto escrito para justificar que la bandera que pusieron los moros, para la señal, en la torre de Ali-Bufat, no es la Real Señera del Ejercito Conquistador de Valencia,Valencia. Imp. de Juan Guix.1882", a on podem llegir les següents aclaracions "A más de otras muchas banderas y Estandartes, tres son las que se guardan en el archivo municipal, y anuestro propósito hacen referencia.
1ª. La bandera llamada de la Conquista.
Esto es, la que como señal tremooló en la torre de Alí-Bufat.
2ª. El antiguo Pendón de la ciudad.
Que ya existía en tiempo de las Germanías.
3ª Y la Real Señera del ejército conquistador de Valencia
Así las distingue a las tres el ilustrado cronista D. Vicente Boix.
La bandera de la Conquista y el antiguo Pendón de la Ciudad se conservan dentro de dos pirámides de cristal, colocadas una enfrente de la otra.
La Real Señera, dentro de un baúl de baqueta, juntamente con la espada del rey D. Jaime, y las dos llaves doradas, que en señal de pleitesía se le entregaron a Felipe V a su entrada en esta Ciudad." La veritat, aci comença lo bo.
Segons Pere Maria Orts, aço es una prova irrefutable,junt al tros de tela que va rebre Vicent Boix i que ell guarda com a tesor, que demostra que de forma interessada se va fer desapareixer la Real Senyera del Ejercito Conquistador, descrita aixina per Boix "Es de cuatro telas estrechas de seda carmesí sobre otras de gaza de oro, que todo forma las armas de Aragón; y por remate una celada coronada y el murciélago encima, todo de plata". Pero si mos fixem o analisem les anteriors frases o afirmacions mos trobarem en varies sorpreses:
1.- De ser cert que el tros de tela emmarcat de Boix fora un tros d'aquella Real Senyera ¿Com la pot vore Vives en 1882 si segons apareix en el marc esta va ser retallada en 1849? ¿magia?
2.- Si no es aixina, i tal com fica en el marc es un tros del pendo ¿Per que diu el emmarcat que data de 1240 si el pendo, original com a tal, deuria datar de 1238?
3.- ¿Com pot ser tan verdadera i valuosa l'explicacio de Vives si afirma que el Pendo ya existia en temps de Germanies (1519-1523) si es de sobra conegut (per lo manco yo, un llaurador, ho se) que va ser el cronista Pere Antoni Beuter, encarregat de fer el tradicional "Sermo de la conquista" durant el segon centenari d'esta (1538), qui este mateix any en sa "Primera part de la Conquista de Valencia" va escriure que el Pendo que se conservava en la cupula de l'Iglesia de Sant Vicent era el mateix Pendo issat pels musulmans en la Conquista de Valencia. I està documentat que cent anys despres (tercer centenari,1638) el Justicia Criminal baixà el Pendo de la cupula de l'iglesia, i va deduir que era verdader, basant-se en el seu vell aspecte.O siga, resumint, no pot ser que el gastaren les Germanies en 1519, si no el baixaren fins al 1638.
4.- Volent que tots els meus atres punts foren falsos, cosa que ya dic que no ho son. Considere normal que en l'archiu de l'ajuntament se conserven eixes i demes reliquies, tenint un lloc especial en un atra estancia la Real Senyera tal i com mereix, no entre trastos vells i falsificats.

En fi, com no me cabia tot en una articul he decidit partir-lo.

Se que n'hi ha gent que no aguantarà fer algun que atre comentari, pero lo bo ho he deixat per al segon articul.

(Continua...)