YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

miércoles, 31 de diciembre de 2014

La pedra

Pedra a pedra, la vida acaba seent realment una construccio. En ella es junten els bons fonaments i els mals, pot ser degut a no saber triar be la pedra, o el lloc a on l'hem deixat descansar. Puix tot es important en sa construccio. Pero en eixa construcccio tambe es junten les parets, grosses i gelades en alguns casos i calides i plenes de finestres en atres. I es que no sempre tenim el mateix caracter, ni les mateixes ganes, per a baixar al riu o pujar a la montanya, per a continuar construint la nostra vida. A voltes, senzillament, mos acomodem en el sofa, veent passar els dies, i observant com la barba, com el borró damunt les pedres, oculta el nostre semblant ocultant-lo al restant del Mon. Pero no sempre hem segut mosatros els que hem triat mal les pedres. Algunes voltes, i en mig de la partida, quan “pintem” les pedres, pensem en les que mos queden, oblidant lo dur que ha segut conseguir les que tenim, es just en eixe moment, en el que abandonem la tensio, quan oferim al nostre contrincant el nostre costat mes vulnerable. En atres moments eixe costat es queda al descobert per mirar massa arrere, i per recordar massa constantment lo dur del cami. ¿acas som incapaços de mantindre ferm el pas, aprofitar lo depres i guanyar per constancia, amor i esforç?
I es que en ocasions, eixes pedres que serviren per a protegir als nostres antepassats, hui mos destorben, puix preferim rodejar-nos de modernors. Al mateix temps que les tenim massa presents i impedim que ningu puga edificar al seu costat. Pero lo cert es que son nostres, i de mosatros, en molts casos depen sa importancia. Mal seria defendre-les per damunt del benestar i la voluntat d'una majoria, pero pijor seria deixar-les pedre, per a construir damunt d'atres pedres manco consistents, que, sense cantos esvaren fins al fondo, i fan tambalejar tot l'edifici. Perque al final, quan els que manaren canviar les pedres que sostenien la nostra identitat, a esquenes nostres conseguixquen el seu benefici, els que tindrem que lluitar per mantindre ferm eixe edifici serem mosatros a soles. Els que d'alguna manera hem tingut la culpa per deixar saforejar a qui no tocava, de quedar-nos contemplant les pedres guanyades i sobre tot, de no haver tingut el corage de seguir la nostra senda a pesar dels contratemps. Perque, per un moment en la vida, dega'm ser conscients i reconeixer,¿com actuarem realment davant d'eixa pedra?:
L'enjugassat tropeçà en ella.
El politic, la gastà de proyectil.
Joanot Martorell, va construir en ella.
El llaurador, ya cansat, la guardà en la llar.
Fullana l'estudià.
Gaçull, la gastà per a lluitar en Fenollar.
I Ausias, li va traure les mes belles escultures.
En tots els casos, la diferencia no estigué en la pedra, va estar en l'home i el seu amor ad ella.
L'any que be, tambe serà el mateix per a tots, de mosatros depen lo que sigam capaços de fer en ell.

En la nostra voluntat està, deixar la nostra pedra pel cami o seguir construint la realitat en ella.
Un fort abarç a tots.

0 comentarios :