Els provençals
Es de sobra conegut, i tampoc vullc entrar-me'n mes en el tema, que representa la paraula provençal en si. Pero uns fets que nos mostra l'historia acreixen en mi eixes preguntes que tantes voltes mos perseguixen durant les nits d'ensomi i durant els dies de soletat. ¿Per que les coses son tan dificil si realment tots podriem tindre els mateixos drets i aixo no donaria lloc a cap guerra, si no tot lo contrari?
Diu l'historia, que moltes voltes es molt tossuda i vol eixir a la llum, que cap al 989 molt prop de Barcelona se fundà un poble que s'anomenà Provençals. Cert que es molts historiadors ha volgut, sense massa exit, argumentar que eixe nom be donat pel llati migeval agri provintiales (camps habitats i cultivats des de l'epoca romana). i tot per a debatre l'atra teoria que ha resultat fins i tot reconeguda pels mes prestigiosos historiados catalans de que provindria d'un assentament fet per provençals que segurament ajudarien durant la reconquista de Barcelona en el 801.
Este assentament, quedaria inclus fortificat per un oppidum en el 895 creant el nucleu de poblacio al voltant de l'iglesia de Sant Marti, de la qual se desconeix realment la data de creacio.
¿Curios? Puix si, es curios que durant els assentaments de Valencia no n'hi haja cap nucleu que se nomene Cathalans, ni Barcelonins (per ser este realment el nom del Comtat mes important), ... Pero precisament en Barcelona si que passa. En fi coses del desti.
Pero realment el fet pel que volem remarcar este lloc no es realment per a ensenyar part de la toponomia Barcelonina, si no que van per atra part els tirs.
En el 1890, en Paris ix a la llum el treball d'un filolec alemà, discipul de l'archiconegut llingüiste Federick Diez, Wilhem Meyer-Lübke que du per titul Grammaire des Langues Romanes i que en la pagina 13 explica: En l'Est la transicio s'opera poc a poc en el catala en el Rosello: Esta ultima parla (parlen), que no es mes que un dialecte del Provençal.
Definicio que pareix que no agradà realment a ningun dels amics de Prat, que veent que no podien lluitar contra ell, el convidaren a Barcelona per a que entenguera els seus criteris i sobre tot per a que formara part de les conferencies i fora inclus juge dels jocs florals. Realment no vaig a dir que fora la millor forma de conseguir-ho, pero el treball de convenciment dut a terme pels membres de la mancomunitat, dona frut uns anys mes tart (1929) quan el mateix Wilhem escriu El Catala. La seua situacio enfront l'Espanyol i el Provençal.Tot pareixia aclarit, pero no fon aixina, puix no pareixia que el mon llingüistic volguera realment acceptar estos aspectes, i vent que Wilhem ya entrat en anys preferia retirar-se a Alemanya per a descansar, en 1934 decidiren crear un manifest que publicarien en la Veu de Catalunya
en que declaraven l'independencia del catala respecte al Provençal, i que fon firmat el 30 d'Abril per Pompeu Fabra, Ramon D'Alos-Moner, Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas, Josep Maria Capdevila, Josep Maria de Casacuberta, Pere Corominas, Joan Corominas,Francesc Martorell, Jaume Massó-Torents, Manuel de Montoliu, Lluis Nicolau d'Oliver, Marçal Olivar, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió, i Pau Vila. Un total de 16 prestigiosos homens de la Barcelona d'aquells temps, format per 9 filolecs o homens de lletres i atres 7 perso nes de diferents professions (advocats, politics, periodistes, editors, arqueolecs, fisics...), que davant l'imminent desprestigiacio del catala front el provençal, s'uniren per a redactar un manifest integrament politic en que intentaven renunciar a la pertenencia del catala i del seu territori dins del provençal.Pero per a fer-ho, no soles parla de Catalunya, si no que englova a tots els territoris de l'antiga Corona d'Arago, pero per a ocultar eixe ansia expasionista, el manifest recalca certs termes que deurien de ser estudiats en deteniment, termes que minuciosament ficats nos confundixen i fan que pergam el Nort entre paraula i paraula, puix moltes voltes no tenen res que vores, si no que intenten ocultar realment les conclusions. Aixina tenim per eixemple que "No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble." lo que formularia realment una acollida per part de tots els citats, pero que si seguim llegint trobem per eixemple que "Unitat no vol dir pas submissió d’uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra" aixina que d'esta forma, i llegint el text, tots podem entendre que estem parlant d'un model igualitari que mos beneficiaria a tots, tant en l'assunt cultural com el territorial, pero clar, ¿que mos amaga eixe panflet? Puix anem a vore, per que resulta que estos politics barcelonins no diuen que no es convenient decantar-mos per la corrent Occitanista, que com ya definia Josep Alardem a p rincipis del sigle passat, es la suma d'unes regions que formen una nacionalitat (Occitania o Països Occitans), pero tampoc volen que se decante ningu cap al sentiment comu d'Occitania que era per aquells temps i en alguns anteriors, el que defenia la majoria (entre ells molts valencians com Teodoro Llorente Pare) de un conglomerat de llengües independents en un tronc comu "Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc." . Clar quina barbaritat, aixo seria opressio, ¿no? lliberalisar les llengües com havia passat fins ara no seria convenient per ad ells. Per que "l’occitanisme, concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina " collons, quina opressio. Ara que pense, ¿estos no dien al principi que Unitat no vol dir sumissio? i que no existix cap peril ni cap pretensio d'absorcio d'una regio per les atres.
en que declaraven l'independencia del catala respecte al Provençal, i que fon firmat el 30 d'Abril per Pompeu Fabra, Ramon D'Alos-Moner, Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas, Josep Maria Capdevila, Josep Maria de Casacuberta, Pere Corominas, Joan Corominas,Francesc Martorell, Jaume Massó-Torents, Manuel de Montoliu, Lluis Nicolau d'Oliver, Marçal Olivar, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió, i Pau Vila. Un total de 16 prestigiosos homens de la Barcelona d'aquells temps, format per 9 filolecs o homens de lletres i atres 7 perso nes de diferents professions (advocats, politics, periodistes, editors, arqueolecs, fisics...), que davant l'imminent desprestigiacio del catala front el provençal, s'uniren per a redactar un manifest integrament politic en que intentaven renunciar a la pertenencia del catala i del seu territori dins del provençal.Pero per a fer-ho, no soles parla de Catalunya, si no que englova a tots els territoris de l'antiga Corona d'Arago, pero per a ocultar eixe ansia expasionista, el manifest recalca certs termes que deurien de ser estudiats en deteniment, termes que minuciosament ficats nos confundixen i fan que pergam el Nort entre paraula i paraula, puix moltes voltes no tenen res que vores, si no que intenten ocultar realment les conclusions. Aixina tenim per eixemple que "No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble." lo que formularia realment una acollida per part de tots els citats, pero que si seguim llegint trobem per eixemple que "Unitat no vol dir pas submissió d’uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra" aixina que d'esta forma, i llegint el text, tots podem entendre que estem parlant d'un model igualitari que mos beneficiaria a tots, tant en l'assunt cultural com el territorial, pero clar, ¿que mos amaga eixe panflet? Puix anem a vore, per que resulta que estos politics barcelonins no diuen que no es convenient decantar-mos per la corrent Occitanista, que com ya definia Josep Alardem a p rincipis del sigle passat, es la suma d'unes regions que formen una nacionalitat (Occitania o Països Occitans), pero tampoc volen que se decante ningu cap al sentiment comu d'Occitania que era per aquells temps i en alguns anteriors, el que defenia la majoria (entre ells molts valencians com Teodoro Llorente Pare) de un conglomerat de llengües independents en un tronc comu "Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d’igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc." . Clar quina barbaritat, aixo seria opressio, ¿no? lliberalisar les llengües com havia passat fins ara no seria convenient per ad ells. Per que "l’occitanisme, concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina " collons, quina opressio. Ara que pense, ¿estos no dien al principi que Unitat no vol dir sumissio? i que no existix cap peril ni cap pretensio d'absorcio d'una regio per les atres.
Pero anem a seguir a vore per que diuen esta gent que no pot ser aixo.
""Avui la lingüística afirma que el català i la llengua d’oc –coneguda per tots els romanistes amb el nom de provençal– són dues llengües diferents, constitueixen dos grups lingüístics a part, malgrat les semblances de diversa índole que hom hi pugui trobar, les quals no són més grans que les que hi ha entre el castellà i el portuguès. Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il∙lustrat, però això no vol dir pas identitat de llengua. A ningú no se li acudirà de dir que el català i l’italià formen part d’una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià, llengua fàcil si hom la compara amb algun dels parlars occitans, com l’auvernès o el gascó, només comprensibles al qui s’ha dedicat especialment a llur estudi." Vos he copiat tot el paragraf, per que me pareix de tanta importancia i de tanta transcendencia que volia que el vegere per a poder comentar-lo. O siga, que segons la llingüistica (no se quina, pero no posa mundial com sempre posen ells), el catala i l'Occità o provençal, son dos llengües diferents i constituïxen dos grans grups lingüistics diferents (¿Algu recorda el congres de romaniques de Mallorca de 1980?), pero aixo no es tot, les semblances entre elles que se puguen trobar, no son mes gran que entre el castellà i el portugues (¿Vos sonen estes afirmacions?). Pero aixo no es tot, A ningu se li ocurrirà dir que el catala i l'italià son la mateixa llengua pel fet de el public catala puga seguir en "relativa facilitat" una representacio teatral en italià.(Clar aixo son explicacions cientifiques, com be diu dalt, molt cientifiques). Pero la millor de totes estes raons, per que encara n'hi ha una atra que passare a expondre en seguida, es que l'italià per ad ells es una llangua facil de entendre per als catalans si ho comparem en els dialectes de l'occità (com l'auvernes o el gasco) que no poden ser compresos si no s'han estudiat ans. Recorde encara als acatalanats valencinas que despres destudiar catala solien demanar per favor que parlaren mes espayet als conferenciants barcelonins que venien a fer-los les conferencies, i encara hui en dia, no mes per escrit, me posse a mi mateix en eixe sa c, que no comprenc moltes voltes als parlants catalans, ni ad eixos acatalanats d'aci que volen parlar com ells, inclus moltes voltes, no entenc realment que diuen en Canal 9, i ya te dic quan veig molts videos de la TV3. Pero sobre tot com a nota curiosa es que en Barcelona no entenen al Mallorquins, incluis yo quan parle en ells ho tinc que fer en castellà, per a poder entendre'ls, inclus despres d'haver estudiat en el sistema acatalanat impartit per les nostres escoles i universitats. I no te dic res lo que passa si ya anem a preguntar a la gent que no ho ha estudiat com podrien ser els nostres majors, inclus despres d'haver seguit durant totes les temporades l'Alqueria.
Pero clar aixo es una rao per a dir que el catala no pertany a l'Occità, pero no per a dir que el valencià no pertany al catala. i aixo es que no pretenen sumir a ningu.
Pero anem a l'ultim paragraf, que es realment el que presenta "Per a la comparació de dues llengües hem
de tenir especialment en compte l’època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir‐se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d’ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal∙litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals por servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer)." O siga, per a poder comparar les dos llengües s'han d'estudiar en l'actualitat (1934) no el l'antic com va pretendre fer Pompeu i atres tants aci en Valencia, i com a base de lo que diu mostra a Jacint Verdaguer (al que no pot incluir Pompeu mai dins del seu grup d'autors eixemplars per que gasta una ortografia totalment oposta a les del IEC i mes acostada al poble catala, per ser anterior ad elles, pero que finalment traduïx), i a Frederic Mistral,
Pero anem a l'ultim paragraf, que es realment el que presenta "Per a la comparació de dues llengües hem
de tenir especialment en compte l’època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir‐se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d’ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal∙litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals por servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer)." O siga, per a poder comparar les dos llengües s'han d'estudiar en l'actualitat (1934) no el l'antic com va pretendre fer Pompeu i atres tants aci en Valencia, i com a base de lo que diu mostra a Jacint Verdaguer (al que no pot incluir Pompeu mai dins del seu grup d'autors eixemplars per que gasta una ortografia totalment oposta a les del IEC i mes acostada al poble catala, per ser anterior ad elles, pero que finalment traduïx), i a Frederic Mistral,
Pero ara anem al moment culminant d'esta obra resulta que segons este tractat, se deu "prescindir de la poesia trobadoresca catalana, que empra exclusivament el provençal i de molts poetes catalans dels segles XIV i XV, i àdhuc alguns textos en prosa que contenen abundosos provençalismes, fet compa rable a la influència lingüística castellana damunt els nostres escriptors de la decadència." O siga que n'hi ha que eliminar tots els texts catalans antics (Les Homilies incloses que no foren ni tan sols escrites en Catalunya) per que tenen molts provincialismes. Donant per atra part rao a les parules escrites per Martí de Riquer en (“Historia de la Literatura Catalana”.1964) . Pero aixo no es tot, si atenem la realitat catalana, i mos fixem en l'historia que ells diuen ser de la lliteratura catalana, es Ramon Llull en Mallorca el primer que trenca en esta orientacio provençal, i que resulta que no es català, si no Mallorqui, per lo que tindriem un atre prejui, puix en Mallorca deixarien el provençal per a abraçar la llengua del poble pla, el Mallorqui. De igual forma passaria en Valencia en Arnau de Vilanova i atres tants que abandonarien el provençal, per a escriure com be fan saber en Llengua Valenciana. Seent aixina, que ya des d'eixe moment, tant mallorquins com valencians, com els catalans en el seu moment deixarien el provençal, per a abraçar cada u la llengua del seu poble, Mallorqui, Valencià i catala respectivament.
En fi i veent com ho varen fer des de Barcelona 16 homens, en Valencia en 1914 ya ho havien fet en la Llonja tots els escritors i lletrats valencians, arreplegant inclus unes mil quartilles d'inscripcions i propostes.
Seent aço ratificat per totes la majoria d'associacions, escritors, editorials,filolecs i politics valencians el 5 de març de 1981 en el Monasteri del Puig.
I com hem dit abans ratificat per la romanistica en Mallorca en 1980.
No obstant aixo, encara pareix que molts seguixen negant-ho, desprestigiant a totes les autoritats valencianes i estrangeres que ho han afirmat.I lo curios es que molts d'ells no son ni han estudiat en lo Regne de Valencia.
Com a nota vos deixe unes paraules arreplegades en Las Provincias en 1997 de F. Juanto , Filólogo de la Univ.Sorbona(Paris) : “No vaya el lector a creerse que la ortografia que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” –uso la terminologia imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907- fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” ........ acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardio y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traido de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos fillológicos, lexicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca) , juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear...” )".
Per ultim com a senya curiosa, i realment per lo que havia començat este articul, tenim que en este moment en 1934, uns anys ans de que ho publicara el copìa-pega
de Fuster, tenim en este manifest una frase i un text que es com la matricula del pancatalanisme "I no cal dir que la nació que ens governa des de fora, ha procurat –i procura encara–, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans." una frase i un terme (Països Catalans) no soles no l'inventà Fuster, si no que es molt mes vell encara que este manifest, i que curiosament naixque en 1886 quan Narcis Roca i Farreras des de la revista L'Arch de Sant Marti escrita en Sant Marti dels Provençals, cridava a l'unio del catala i el provençal quan fa referencia a la "simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals" I es que es curios, pero inclus el mateix Pompeu en 1936, soles dos anys despres de la publicacio d'este manifest pronuncia el seu ya mes que conegut discurs en la revista d'Oc on deya que "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vous pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe adéquate, si vous faites une bonne sélection de formes et de constructions, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retrouvée". Que traduït al valencià vindria a dir "Yo tinc l'esperança , de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada, si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se convertira, ara aci, en una variant mes de la gran Llengua Occitana retrobada". ¿Com quedem? ¿Son blaques o negres? ¿O lo que pretenia el pancatalanisme era absorbir tambe l'Occità?Com a resenya i regal per als que heu aguantat tot l'articul, vos deixe un trosset de com s'escrivia en la revista l'Arch de Sant Marti el 4 d'agost de 1887, pàgina 564.
A la secció "Nóvas":"Es horrorosa la miseria que experimentan los obrers de Manresa. Innumerables fábricas han tancat per complet sas portas deixant sens recursos á moltas familias: [...]; á Navarcles hi ha fábricas paralisadas y altras que esperan lo moment de tancar."
¿Sorpresos? Puix no se de que, sempre s'ha dit que el catala no es mes que el castellà afrancesat, i pensar que han volgut afegir-mos a mosatros en el seu conjunt llingüistic... Menuda coentor.
I damunt sabent que inclus els seus juges opinen lo contrari. Anulacio d'una denuncia a una valenciana per estar escrita en catala.
I damunt sabent que inclus els seus juges opinen lo contrari. Anulacio d'una denuncia a una valenciana per estar escrita en catala.
