Blavero, ¿nom sense origen?

Fa molts anys, a principis d’abril de 1939, acabava en Espanya un dels mes foscs cicles de sa historia, la Guerra Civil. Una guerra en que lluitaren germans contra germans per uns motius politics i idealistes diferenciats i definits, pero que realment no foren tan definits ni compresos pels que realment els defengueren, el mateix poble.

Valencia fon declarada republicana i “roja” des del començament, puix era la capital de la Republica que perillava des del començament de la mateixa guerra, per no dir que realment era l'enemic a abatre pel bando opost.

I aixina va transcorrer la guerra, en que el bando nacional (blau) i el republicà (roig) atacaven i defenien les seues possicions, arribant inclus a desplaçar gent d'atres regions per a ajudar a les veïnes. Gents, que com les republicanes valencianes duyen moltes voltes la seua propia bandera (Real Senyera en el nostre cas) acompanyant a la del seu bando.

Deixant un poc de costat el tema, pero sense eixir-me'n massa d'ell: per a destacar un fet, que tingue lloc aci en la nostra Valencia, encara que l'acort es firmara oficialment en Barcelona, a on el president del Govern de la II Republica Manuel Azaña i Diaz, i el ministre d’Instruccio Publica i Belles Arts Jesus Hernandez i Tomas, va restablir en 1936 la catedra de Llengua y Lliteratura valenciana, “que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio” (La Gaceta de la República, num. 328 del 23 de novembre de 1936).

Pero un fet serà clau en esta guerra, a part de la famosa batalla de l'Ebre, a on els valencians tinguerem que dir i molt dins d'eixa famosa “quinta del bibero”, es tracta de la Conquista de Mallorca, a on durant molt de temps els republicans i els nacionals lluitaren per conseguir el bastio, que faria de pont per als avions provinents d'Italia i Alemania, per a poder propinar els famosos bombardejos tant a Valencia com a Barcelona. Una defensa que, es va vore minvà per culpa d'un fastamagoric i aprofitos nacionalisme catala, que arribant a costes mallorquines, informava a la flota valenciana que soles lluitarien per la republica catalana, a lo que els propis republicans valencians contestaren que ells lluitaven pels seus germans i per la republica, no per a aprofitar i començar noves divisions. Un fet, este, que va sorprendre a tots, puix en acabant d'esta conversacio, la tropa catalana, pegaria mija volta i tornaria al seu famos port de Barcelona, deixant a soles en esta aventira als republicans valencians, que aixina i tot conseguiren lliberar Mallorca,  encara que l'alegria no durara molt de temps.
En fi, suponc que per este acte i molts com estos, una volta acabada la Guerra Civil, el nou “Caudillo” seqüestrà les principals banderes regionals (no aixina la quatribarrada, que mantenia els colors de la patria indivisible i formava part de l'escut imperial), i les va exhibir, en deshonra, en el mateix desfile de la victoria, obligant-nos durant uns anys als valencians a que durant el 9 d'Octubre soles poguerem traure al carrer el famos i fals pendo, que era saludat al seu pas en la palma en alt, com es saludaven els colors “nacionals”. Mentres, la Real senyera, estava arrestada, baix arrest de guerra, per ser bandera republicana i lliberal.

 

Mentres, les agonies i repressions dels republicans foren tot un calvari per ad ells, pero pot ser que el fet mes destacable i pel que hem decidit fer l'articul, fora que ad aquells republicans “en possibles” o ad aquells valencians que defenien sa valenciania i no desperdiciaven cap ocasio per a poder traure la nostra Real Senyera i fer gala de la seua valenciania, eren increpats i nomenats “blaveros”.

¿Per que “blaveros”?

Blaveros per embrutar els colors de la “grande y libre” en color blau, blaveros per que era precisament el color que mes odiaven els republicans, el color dels uniformes dels guanyadors, i per tant la millor forma d'humillar a qualsevol “roig”. I com no blaveros, per que mostraven orgullosos una bandera en Corona Real i la nomenaven Real Senyera: seent uns d'ells republicans que odiaven als reis, i els atres seguidors del regim, en que “el Caudillo” era la maxima figura, i el rei, era soles un home que vivia en l'exili i que era considerat “persona non grata”.

Pero els temps canvien, i les aigües tendixen a tornar al seu curs, tornant el “regim” les banderes al poble, puix pareix ser que eixa pretensio de llevar l'identitat no funcionà de la forma esperada. Valencia tornà a despertar en bandera propia, i dur la Real Senyera va deixar de ser un signe de derrota, per a astutament convertir-se en atra manera de mostrar amor per la “grande y libre”.

I aixina, els falangistes començaren a vore prop el final del seu mandat, i començaren a buscar nous camins, nous signes que els ajudaren a mantindre's en la cresta. Uns nous signes que no tardarien a acceptar, encara que el principal inculcador, aci en Valencia, fora un “roig” en l'exili en Mallorca, que havia segut elegit pel pancatalanisme en l'exili, i que anteriorment a la guerra, ya tenia les seues amistats allà per terres de Tramuntana. A on per cert, el sentiment pancatalaniste ya aflorava en el si de les mateixes families falangistes, que defenien els colors del “caudillo”, i deixaven als seus fills estudiar o acodir a classes nocturnes per a enriquir l'anima, o a excursions estudiantils al monasteri de Montserrat.

Aci en Valencia, mentres, mos debatiem en l'ortografia, uns abraçant unes falses bases i atres, lluitant en la resistencia, per ser republicans o per seguir defenent la normativa autentica del 14. Pero les cartes estaven marcades, i precisament un dels maxims falangistes de la Ribera va llançar el primer pols a Valencia, ajudat com no dels seus “contactes tramontaners”, editant el seu famos “Nosaltres els Valencians”, i propiciant, ademes dels contactes entre mestres “nouvinguts” i promocionant, com no, visites guiades al famos Monasteri de Montserrat.

Pero, ¿que te que vore aço en els “blaveros”?, puix molt senzill, ya que estos nous salvapatries, utilisaren novament este insult per a referir-se als valencians, accentuant ademes, que eixe era el color dels uniformes i identitaris del “regim”, i que la Real Senyera, no era mes que un invent franquiste per a accentuar la, falsa i inventada pel negacionisme, desunio entre els territoris dels països catalans.

El restant, ya el sabeu, els que seguirem i seguim defenent Valencia, som tachats de “blaveros” o actualment de “secessionistes”, evitant aixina el dir-mos senzillament valencianistes, mentres els “negacionistes”(que neguen la nostra identitat i fomenten el genocidi cultural i historic d'esta) intenten convencer com ya feren en anys de franquisme, que seguint sa ideologia defenen la valenciania, encara que esta volta, la defenen tornant-la a privar de llibertat i sumint-la ad atra esclavitut.
El dia en que ningu recorde ya el nom dels futbolistes, el dia en que Valencia deixe eixe complex de deute cap a Ponent o Tramontana. En fi, el dia en que tots mirem cap avant, sense tindre por ni complex pel que diran. Tornarà a renaixer el nostre espirit mamprenedor i nacionaliste, tornarem a ser poble i estarem orgullosos de ser-ho. Defendrem per fi lo nostre i tornarem a parlar tots en valencià.
Mentres, valencianiste, queda reduït a tots aquells que acodixen el dumenge a Mestalla, o a tots aquells que agarren un dia la Real Senyera i diuen "yo soc".
Per als demes mos queda l'insult naixcut en les files del Franquisme de Blavero, soles, o unit a "faixista".
Beneida contradiccio.