Un atre 25 d'Abril

Hui tots els valencians celebrem una derrota, celebrem una decadencia, i lo pijor de tot, celebrem un dia en que per Dret de Conquista perguerem el nostres Furs.

¿I tot per que? Puix per que com es moda, i damunt ho celebren en Catalunya, puix mosatros tambe. Pero ho fem inconscientment o per adoctrinacio, com moltes atres modes que hem copiat, puix com a Regne que hem segut, poble cult d'a on han copiat atres, ric pel que gracies ad ell s'han conseguit inclus la Conquista d'America i sobre tot mamprenedor, puix per lo que es veu, conve mes que celebrem derrotes que victories, aixina mos tenen mes controlats sumits en el pessimisme i la desesperacio, i sobre tot mos pengen una rella per a que el dia a dia siga no soles un despertar, si no mes be un recordar qui es l'amo i a qui li tenim que fer cas.

Per que mosatros tenim victories, victories recents, com la Batalla de Valencia, a on decidirem recuperar els nostres signes, eixos que mos havia mig negat Espanya i que mos seguix negant Catalunya, pero que mosatros conseguirem que foren plasmats en el nostre Estatut, tenim inclus victories dignes de mencio a on un Jurat de Valencia, va retar inclus al propi Rei de tots els valencians per a que tornara les viles donades i reconeguera el seu contrafur. Vinatea seguix en la plaça de l'ajuntament, veent com passen tots els dies, tots els mesos, i tots els anys els valencians en el cap baix, sense alçar la mirada, sense oferir-li un gracies, ¿per que? Per vergonya.

Per que mos han tornat a sumir, i aixina com ya fa molts anys, des d'algun sector (normalment antivalencià), apareix sempre algu dient-mos que ell es la salvacio, i tots desfilem darrere com a rates seguint al flautiste.

Que yo no dic que no se deu de rendir homenage als maulets, als que defengueren el nostre Regne lluitant per una voluntat i un digne objectiu, als que enganyats que seguien una nova Germania, donaren sa vida per defendre uns drets que mos foren arrebatats i que encara no hem recuperat. Pero en dia de dol, de silenci, i sobre tot de valenciania. Commemorant, mai celebrant.

¿De que servix chillar pels carrers que ho perguerem tot? Sobre tot si atenem a com va ser. Una lluita entre dos Regnes estrangers, que ademes, i com se pot vore en els seus escrits i fets, no volien mes que fer-mos esclaus seus.¿Vos sona? Hui podria ser un clar espill d'eixos anys.

¿Quina defensa feya l'Archiduc, si no creïa en els nostres Furs i se va proclamar en una llengua estrangera Rei dels valencians? ¿En quin dret ? o si preferiu, ¿A on queden les formes de Felip V, i sobre tot els motius per a furtar-mos els Furs seent com haviem segut conquistats per falta d'auxili d'Espanya? Com podriem dir ara.

Pero be, ya han passat 305 anys, moltes coses s'han oblidat, molts fets han fet que Valencia tornara a mampendre, a ser novament rica, a ser Valenciana. Pero l'historia desgraciadament es repetix, Valencia torna a ser atacada, Espanya torna a mirar cap a atre costat, es mes, en estos moments subvenciona eixe atac, mentres, els valencians seguim dividits, uns a favor del Rei titular d'Espanya i atres a favor de l'Archiduc (que ya vullguera) catala. Tormen a tindre les mateixes batalles, tornem a enfrontar-mos els falsos maulets i els falsos botiflers, i seguim perdent la batalla. ¿quin serà el final?

El final es facil de saber, com sempre Valencia perdrà.

El dissabte, el valencianisme va viure un dels seus millors moments, tots mos unirem baix un mateix arbre, tots jurarem amor per Valencia, com els jurats i Vinatea, tots aportarem el nostre granet, tots mos fondirem, no en un Compromis, no, aixo es per als covarts, ho ferem unint-mos a un jurament, una causa i un sentiment. Molt bones hagueren segut les paraules de Xavier Casp que en un poema seu mos dia allà pel 1976 "Soc tant si vullc com si no vullc, ¡que si que vullc!, valencià.", com bones tambe podrien haver segut les paraules que propi Vinatea va dirigir al Rei Alfons IV en 1333 " cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós", pero lo cert, es que tot units poguerem vore com eixes desunions han vingut sempre marcades per culpa tant del Nort com de l'Oest. I es que quan en mal be d'Almansa... 

Hui es un bon dia per a rectificar, un bon dia per a demostrar-los ad eixos grans valencians que lo que ells buscaren ans de trobar la mort seguix estant viu en el nostre cor, i que no es la pena ni la rabia, per que ells no ho conseguiren en son temps, la que mos fa moure cada dia i vore avant en lo futur, si no que es precisament recuperar lo que ells tenien lo que cada dia mos fa mes forts. Recuperar l'esplendor d'eixa Valencia, la seua riquea per la que va tindre que crear la taula de canvi, encara que aixo pareix dificil, en acabant de que des de la capital de Felip V incendiaren la nostra banca com feren en Xativa aquell mateix any, ajudats, com en aquell moment per valencians que miren sempre ans com s'ompli la

boljaca que com sent el cor, per no contar en la presa des del Nort, que com l'Archiduc, sense fer massa esforç mos l'han arrebatat per un €uro. Recuperar la seua llengua(que es i ha segut sempre la nostra, la llengua valenciana), que en acabant de ser ofegada pels castellans, ha segut ajusticiada pels catalans. I sobre tot mantindre els nostres signes, els mateixos que foren obligats a guardar-se en uns cofres per l'eixercit Espanyol, els mateixos que foren prohibits durant molts anys per l'Espanya, els mateixos que han segut seqüestrats pel Franquisme, obligant-mos a traure els que representaven a Espanya, eixos pels que mos tragueren el malnom de Blaveros, nom que mos tragueren els mateixos Castellans per que flamejavem la senyera i no la quatribarrada que figura en l'escut espanyol i es signe d'unitat indivisible, els mateixos que hui en dia mos volen ser de nou arrebatats pel catalanisme, que com Espanya, mos critica per tindre una Real Senyera i Coronada que rep els ma

teixos honors que qualsevol rei d'estat.

En fi, mosatros seguirem lluitant no plorant les derrotes, si no cantant les victories, per que com va dir Carles Roig:

¡Valencia vol marchar; pero li fiquen obstaculs als seus peus; i marchara pero lluitant i sera un gran poble, pero vencent; i sera feliç, pero a expenses dels 
seus propis fills! ¿Sera mes lliure? ¿recobrarà encara que siga una 
ombra de la seua llibertat? Aïllada crec que no;
 pero Deu te reservat el desti dels pobles; 
lo que tinga que ser Valencia en el Temps 
ho sap Deu.

L’historiador conta;

el filosof medita;

el patrici espera:

yo no puc fer mes

Seguim en Lluita, 
71 per sempre

D'Albalat i en un parell de...COLLONS

Hui vos vaig a parlar d'una persona que segurament ningu conega. Un home que ha lluitat a mort per la llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni el Tito Eli, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en mes d'una ocasio atentar contra ell.
Un home senzill, prudent i sobre tot cult, llicenciat en filologia valenciana, llicenciat en magisteri, diplomat en Llengua d’Oc i la seua dialectologia, te estudis de filosofia i en Suïssa( a on va treballar de traductor i va ajudar a molts valencians a trobar treball ) va estudiar Teologia. En fi una eminencia de les nostres terres que ademes ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on va ser membre de la Seccio de Pedagogia junt a Joaquin Toran , Amparo Broseta (neboda del Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV) entre atres. Ademes de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, va dirigir la reedicio del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de LLengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidencia de Pascual Martin Villalba. Va ser mestre particular de LLengua Valenciana de Juan Gª Sentandreu. Se va especialisar en les Normes del 32, al voltant de les quals mos donà varies conferencies. L'ultima obra que va publicar abans de caure molt malet va ser una reedicio comentada de "Les Trobes i LLaors a la Verge Maria".Arribat ad este punt igual algu ya sap de qui parle, pero per als que no siga aixina me referixc al Mestre Emili Miedes i Bisbal.

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demes, ni manco regalar molts anys d'investigacio i treball com va fer en un llibret que li regalà a la Cardona Vives, o inclus numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un articul per al diari, o per a juntar senyes per ad algu que li heu demanara. Per ad ell "aixo era per a lo que havia naixcut".

Recorde molts articuls seus, que per malicia per a mi s'han esfumat sense saber a dia de hui a on buscar-los, en els que ficava a parir a tots els catalanistes recordant-los qui eren i que es lo que feyen.
Com a mostra mantinc en mon poder dos llibres d'Emili Miedes, a part de la reedicio que va fer de "Les Trobes en Lahors de la Verge Maria i Vocabulari elemental de la Llengua Valenciana, entre ells " la catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932" es un atre llibre seu i una gran mostra per a descriure com escrivia els seus articul, i com coneixia personalment als pancatalanistes i les seues obres. Aixina en este llibre, que dit siga es una bona aclaracio dels fets, recupera les cites sobre elles que va escriure Sanchis Guarner durant sa vida, pero ademes, fa una mencio especial a Carles Salvador (un dels primers i principals traïdors de la nostra llengua), qui va escriure en 1951 "Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics" (que se tornaria a reeditar fins a la tercera volta en 1959), a qui el mateix Emili Miedes descriu com un personage que mantenia ya en 1929(segons demostren els escrits de l'epoca) relacions en l'esquerra catalana i del que ademes denuncia que "Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli..." . En fi, se pot dir mes alt, pero no mes clar. Ademes, li replicava que en una carta escrita per Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 - dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- on li referia l´establiment d´unes "regles ortografiques transaccionals" per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les "Normes de l´Institut d´Estudis Catalans" per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenent a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que "no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana". I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià...
I es que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'historia dels "maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacifica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes".

Atra cita que sempre m'ha agradat d'Emili Miedes es la referent a Pompeu Fabra. Pense que no te desperdici, aci vos deixe lo espost pel Mestre Emili Miedes en la seua obra El catala, una variant mes de la llengua occitana ...
"En un articul publicat , en 1936, per la revista "OC", ell, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie",- una sola llengua lliteraria", per damunt de tota fragmentacio dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana. "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vos pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunsts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retouveé"."
Aço traduït en Llengua Valenciana vindria a ser:
"Tinc l'esperança de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se comvertira, ara aci, en una varietat mes de la gran Llengua Occitana retrobada."
Este mateix articul- continua dient Emili Miedes- fon reproduït en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent de mateix Pompeu Fabra (1868-1968).


Com podem vore un investigador ple de cites a favor de Valencia i que ha lluitat sempre per ella. Atra cosa a part ha segut com Valencia li ha respost.

Per culpa d'un malentes, i degut a l'opinio d'un celador, me varen informar que havia mort en Agost fa dos anys, sense rebre cap homenage, ni haver segut reconegut cap merit.(Perdo, he de dir que Emili Miedes va rebre la Palma Dorada individual del Grup Cultural Ilicita Tonico Sansano en 2002).
Pero realment ha mort hui dia 8 d'abril del 2012, i serà enterrat dema dilluns dia nou a les onze i en Albalat.
Acabant aixina la lluita per Valencia d'un gran home, un gran mestre, un gran filolec valencià academic de la RACV, en fi d'un gran valencià sempre dispost a renunciar a tot per Valencia.

Hui en son honor i reconeiximent, soles queda d'ell algun articul recollit en la Cardona Vives, ademes de dos Bibiografies seues (una en la Uikipedia i atra en Llengua Valenciana SI), algun que atre recull fet per Teresa Puerto en Lengua Valenciana una Lengua suplantada i un foro vuit en la pagina mes valencianista d'Internet. Mentres, la RACV seguix sense reconeixer la seua llabor, el GAV s'ha mig oblidat del seu director i mestre de Llengua Valenciana, lo Rat Penat, ya no el recorda com a mestre, en Albalat, el seu poble,soles el recorden els treballadors que anaren a Suïssa en aquells anys tant dificils, i pels que ell sense cap interes ni rebre res a canvi los va arreglar tots els papers i els va ajudar a buscar eixe treball pel que deixaren un dia sa casa, i el nostre govern... hay el nostre govern...

Espere que des d'alli en lo cel per lo manco hui responga en un somriure, encara que siga curt, per que encara queda gent que el recorda, gent que mai s'oblidarà de qui era realment este bon home que mereix com molts atres un minim de reconeiximent i un lloc en l'historia de la Patria Valenciana.
Com tambe espere que hui acodixquen al seu enterro representants de totes les associacions a les que ell va ajudar, i de totes aquelles que naixqueren amparades per la seua faena.
Per que com a Gran de Valencia, hui Emili Miedes mos deixa, i com a Gran de Valencia hui mereix ser despedit i recordat.
En fi este es el meu chicotet homenage a un gran home

Gracies per tot mestre.