YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

sábado, 4 de mayo de 2019

La Mare de Deu


L’expressio es coneguda per tots i segurament tots els que heu llegit el titul heu conseguit acabar-lo ans de que l’enllaç vos haja conduit fins aci, pero segur que ningu de tots heu sentit en ell la necessitat de fer un analisis positiu. Precisament aixo es lo que yo me plantegi quan vaig decidir començar est escrit, i en les ganes seguixc, pero no vos desvele el final, que m’acusareu de spoiler, segur.
Eren els inicis de la transicio i la gent vea, en la defensa dels nostres distintius identitaris una necessitat i enmig d’eixa necessitat, un panorama advers que no fea mes que bombardejar-los. Un moment immillorable i una envejable necessitat que deixava a banda els problemes terrenals, centrant-se en la busca d’eixos problemes identitaris que nos feen diferents. Un temps en els que cremar una marfega justificava la set de justicia, permetent, ademes, l’instauracio politica del sentiment valencianiste encara que, ni de llunt, plantejara unes solucions reals com demostraren les butaques conseguides en el “pacte del pollastre”. Pero teniem per a tirar avant.

Les adversitats continuaren venint, pero la nostra consciencia nomes alcançava a vore el blau en els balcons i l’estreta llinea idiomatica del nostre intervingut Estatut que mai votarem. Tot era possible sempre i quan, embolicats en la senyera, nos prometeren progrés i colocar al nostre poble, en lletres d’or, en els baixos del Square Center, sense previndre que la gent que alli es reunix nomes mira amunt. Pero mai dubtà ningu d’eixa necessitat, o casi ningu, perque molts continuarem buscant solucions que, per desgracia, mai es consolidaren, principalment perque uns atres es dedicaren a crear divisionismes seudodecorosos i egolatres que, en la majoria dels casos es dedicaren exclusivament a rendir pleitesia pautativa en conte de pactar per una justa i mes que mereixcuda realitat social. Per a desgracia de la democracia.
Per sort la justicia d’esta vida acaba colocant a cada u en els seu lloc i retornant poder als que un dia el pergueren, encara que estos, de nou, l’acaben perdent entre definicions i glosses meseteres. Reconeixent que mai es tart per a justificar eixes valoracions ni per a buscar una solucio standar que solucione el problema d’urnes de la societat valenciana i el lliure definitivament d’este sindrome d’Estocolm seudodemocratic que el fa triar entre totes les opcions la que al seu parer, per ser la manco mala, acaba sent util pero, no per aixo, la mes encertada per al seu creiximent social, economic, ni identitari, sino per a acabar sent engolits per unes atres regions que, de poder haver segut, haurien triat ser valencianes i que hui es conformen en succionar-nos fins a la sacietat eliminant-nos com a poble i aprofitant-se dels nostres bens lo maxim: la nostra idilica identitat que fon breçol inequivoc de prospetitat, de llibertat i d’unio per a tots els nostres pobles que, llunt de ser catalogats per una injusta divisio provincial, seguixen sentint-se, en molt d’orgull, valencians.
Mes, per a be o per a mal, la vida seguix i les oportunitats, cada dia, son mes escasses, passant desapercebudes per davant nostre, difuminades, en molts casos, entre mones de Pasqua estrategicament endolcides com eixe suculent  i desdibuixat arnadi en el que la jovial armela es tota de suro i la carabassa acaba sent la protagonista, en el beneplacit desgrenyat d’un  fals flao que, a pesar de tindre la careta soflamada, mos l’han sabut vendre entre mores, embotint-nos saviament fins l’albarzer. Aixo sí, prometent-nos que fent-ho nos protegirien i nos alluntarien de l’opressor alborcer que, abraçant-nos com un orso, acabaria per a sempre en el nostre humil pensar de que un dia forem poble i que nos mantenim arraïlats, mes que mos pese, al nostre camp. Ixcà algun dia despertem d’este malensomi letargic, adictiu i prengam consciencia que, per molt llunt que arriben eixes falses bones dites, no son mai mes miraculoses que les propies perque, si tenen que deixar benefici per a on passen, com banya l’aigua desijada d’una aixeta gotejant, per a estar com estavem, millor no haver-mos menejat.
Sendes i camins nos serguixen perfilant eixe futur glorios que hui continúa dibuixat, el d’esta terreta que viu cada volta mes asfixiada, fins que un dia tornem a sentir-la com a propia, en finançacio justa i en tota la justicia foral; un dia en el que per fi el poble desperte i precise com, sense saber-ho, la necessitat de tornar a viure entre vitols, de que Valéncia ha de ser prospera. Per tant, no defallim, hem de seguir treballant, hem de seguir recolzant lo que nos identifica, tornant a sentir-nos, sense complexos i en l’orgull mes imperant, que per fi tornem a ser dignes de ser i de manera eixemplar fills d’una unica patria, la de tots els valencians.
Que la Mare de Deu nos guie

0 comentarios :