Un passeig per la vora

Venen hui al meu recòrt, com prunes d'aiguaneu d'una vesprada encapotada de principis d'octubre, imagens de l'adolescencia, recòrts infantils d'anys passats. Recorde ademes, en imagens engroguides i en rojos destellants, moments d'inocencia als muscles de mon pare. Senyeres penjades de les testimonials Torres dels Serrans. ¿Tants anys han passat que soc l'unic que les recorda?, me pregunte, assentat en el pilo de mes a l'esquerra, mentres la meua vista es pert buscant el moviment de les barres de la nostra Senyera que, com ya fa temps els valencians, es deixa dur per l'aire canviant que bufa caprichos, sense demanar pareixers ni explicar raons. Mentres un atre dubte m'assalta: ¿Que ha segut de vosatros, prohoms?

Es facil, hui en dia, triar un color per al monyo, buscar en qualsevol chinenc un objecte de decoracio, textil o de calçat que puga fer-se passar per lo que realment nos costaria un jornal si ho comprarem en l'etiqueta original. Tambe es facil, a dia de hui, dir que u es valencianiste. Total, en aguantar un poc el trago del “Per a ofrenar”, agarrar una Senyera i dir que parlem valencià es mes que suficient, i si vols ya quedar de  mil maravelles, dius que eres del Valéncia CF, i no tens cap problema. Si per aixo fora, les animes es rendirien als teus peus, pero... ¿I si aixo duguera l'etiqueta original? ¿Quants estarien disposts a acceptar la Senyera, a escriure i parlar correctament en valencià, sense complexos i deixant eixe hibrit probarceloni que res te que vore en la llengua valenciana...? Ho suponia, es que ser realment valencianiste es molt dificil, i crea molts enemics, pero aixina i tot, te la seua recompensa passejar per esta vora. Vos ho promet.

Recorde eixos anys en els que mosatros exigiem lo que “Som” (erem) i lo que no voliem ser ni que nos feren ser, anys en els que tots teniem clar quins eren els prohoms que nos anaven a capitanejar i quins d'ells actuarien com als liders que tot moviment necessita. Pero ningu nos ensenyà que es lo que haviem de  “Fer”. El nostre cor eixia del nostre pit i amagava totes les pors, nos dirigia quan pegavem cartells, quan nos enfrontavem en l'adversari... Pot ser per aixo mai pensarem en canviar l'idea, en canviar d'estrategia i manco en combatre tots els atacs des de la font del mateix, en els llocs a on deuen de tractar-se. Pero, aixo sí, seguirem creant, seguirem buscant i cotejant informacio, seguirem recitant i, com no, crearem en un dels pijors moments per al valencià lo que es diu un sigle d'Or. Pero perguerem als prohoms.
Adlert  nos deixà orfrens, qui sap per a on pararà la seua obra inedita, Casp jugà a ser Adlert i, a pesar de contribuir en una maravellosa poesia al sigle d'Or valencià, empastrà mes l'empastre. Pero no millor ho deixaren els que els succediren: Lizondo i Sentandreu deixaren molts buits en la politica, Vicent Lluïs Simó Santonja, no va ser eixe home ple de vitalitat que esperavem al front de la RACV, el grup de la Seccio de Llengua i Lliteratura acabaren de fer el restant i, entre tant, mosatros navegarem orfens en una albufera plena de cepets, enfilats i caçadors a l'aguait esperant-nos vore despistats com si forem polletes d'aigua. Mentres, cada u remava cap a una direccio, i tots tenien rao, encara que cap a Madrit no pugam anar per l’aigua. I Esteve... ai Esteve...

Pero aixina i tot, seguixc tenint esperança. Pero no una esperança a la desesperada per tindre una cosa a la que aferrar-me, quan veig la situacio actual i el fet de que cada volta el valencianisme siga una cosa mes residual perque pocs recorden els seus verdaders pilars i la majoria els mescla en posicionaments o elements foraneus. Tinc esperança, perque he vist a la gent juntar-se, he vixcut experiencies impressionants, en les que un pare donava el testic a sa filla i esta deixava el pabello ben alt. He vixcut moments en els que forem capaços de reunir-nos i parlar de valencianisme, sense rinyes, moments en els que hem defes un mateix posicionament. I aixo me dona esperança.

Esperança perque he vist els ulls plorosos de molts valencians quan Anfos nos va dir adeu, quan ho va fer Vicent Baixauli o quan se n'ana Martin Villalva... inclus he sentit entre murmurs a gent arrepenedida prometent que lo fet per Santonja i tants atres no quedaria en l'oblit, a peu de tomba. Pero ademes, sent en el meu cor una atra esperança, pot ser la que me manté hui en anims per a escriure est articul. L'esperança del valencianisme, i la de tots els que el formem. Fa molts anys, un gran amic al que li dec un homenage, Bernat (Murta per a la familia valencianista), me va ensenyar que en el valencianisme no entra ningu pel fet de fer-se famos, ni perque siga una corrent passagera. Aci no entra la gent, naix, perque ho te en el cor i quan es retira, quan pensa que ell ya ha deixat de ser una pesa fonamental en este moviment, descobrix que es inutil, que no ho pot deixar, que forma part de la seua vida i que per mes que vullga ningu te la suficient conviccio com per a deixar que chafen a sa mare, o que obliguen al teu fill (o net) a escriure en una llengua forastera, o que tot per lo que s'ha lluitat durant sigles es qüestione a canvi d'una butaca en les Corts o d'una cartera en Madrit.

Arrere, en els meus recòrts fotografics queda l'image de Juan Gil protegit per Enric mentres els mes jovens li recriminaven el seu recolzament als “madrileños”, quantes llagrimes haurà plorat des d'alla a on estiga. Tambe queda en eixe recort l'enterro accidentat de la Llengua Valenciana a la que duyen a muscles Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura García, o el desplegament de la marfega des de la Sindical, pero en lo mes fondo del meu cor i suponc que del tots els valencianistes queda eixa votacio en la Seccio de Llengua, la que nos va separar per a sempre. La que inclus hui recordem tots com a la nostra pijor derrota, la nostra particular guerra civil. Be es cert que en totes les nacions han hagut sempre vençuts i vencedors, que en tota civilisacio que es precie han hagut enfrontaments entre les persones que han optat pel poder, pero... ¿era precis eixe enfrontament atipic en la nostra casa i justament en el pijor moment, quan mes mal nos anava a fer?
Vore enfrontats als personages insignia del valencianisme i vore que tot ha acabat fent-nos mes mal que be, pot resultar incomodo, com vore que algun dels responsables d'eixa ruptura i dels que mes han criticat l'atra postura haja desaparegut (cap a Gregal) deixant darrere gran cantitat de cadavers al seu pas i els diners i les ilusions de mes d'u, pero lo que mes nos fot als valencianistes, en general, es que eixa guerra creuada, la que en son dia va estallar en aquella votacio incondicional en la que valgue mes el numero d'amics que el valor filologic del resultat, nos ha separat per complet a tots. Be es cert que des d'eixe moment es posaren en marcha nous reptes, diccionaris, pagines electroniques i aplicacions, pero hagueren segut creades igualment d'una atra manera, i damunt hagueren rebut mes recolzament. Tambe es cert que mirant be les coses, quan u depren o llig per primera volta el valencià, te mes facilitat de fer-ho si es accentuat que si no ho es. Pero seguixen sobrant terminacions “-ades” i es troben a faltar donacions concessions que com a academia del poble que volem ser, deuriem de fer.
Parlava, al principi de l'esperança i l'he tirat per terra en uns pocs renglons, per culpa de les imagens eixes dels meus recòrts. Pero un poble no pot mantindre's desunit pel simple fet de tindre una crisis, i manco en uns temps en els que nomes nos pot salvar l'unio de tots, l'image unitaria que donem al poble valencià. Arrere deuen quedar els odis, inclus els recòrts d'inaguracions de seus a pocs dies d'eleccions, o les diferencies culturals dels que senten afinitats cap a un tot mes gran o els que senzillament es conformen en ser valencians. ¿Acas ningu ha fet prevaldre en un moment de sa vida la seua manera de pensar o de vore una cosa a costa de tot? Recordeu que som valencians.

I es que, passejant per esta vora del riu, el meu cor demana revuire moments que recorda la meua ment: tornar a vore ad eixe mestre d'ulleres i aret en l'orella somriure, mentres desfila a un costat de senyera junt a sa filla; ad aquell home de les ulleres de pasta, que nos emocionà un dia en el salo de les senyeres, desfilar i saludar als vells coneguts; ad eixe mege despreocupat i incansable que sempre busca una excusa per a fer valencianisme; ad eixa dona valenta per la que no passen els anys i que seguix en la palestra sorprenent-nos dia a dia; ad aquell home d'Oliva que treballa per lliure, pero que nos ensenya a mantindre l'esperança; ad aquell apassionat de la pilota que fa anys no veig en la provesso; al Lloctinent del Centenar; ad aquell gran decà que dedicà sa vida a fer figuretes d'argila; inclus ad eixe chic de monyo rullet que lluix medalla d'academic i fa temps que no baixa a parlar en la gent senzilla com fea fa anys; ad aquelles dones valentes que un dia ho donaren tot i que hui seguixen al cap d'associacions com la AELLVA o secretaries com la de Lo Rat; i a tants i tants bons valencianistes i “ties Maries” que un dia, per circumstancies de la vida, deixaren de passar-se pel Cap i Casal un nou d'octubre. Pero vullc tornar a vore'ls junts, baix els plecs d'una mateixa Senyera, darrere d'una pancarta unitaria que nos represente a tots. 
Qui sap igual enguany passegem tots per la mateixa vora.