¿I si el perill som mosatros?

La veritat es que veent la situacio actual valenciana u ha de fer una paradeta en el seu quefer quotidia i pensar com s’ha arribat fins aci. Dona igual que voste siga mege, politic o pensioniste, segurament en algun moment d'este any que acabem de passar s'ha preguntat: ¿Per qué no ix un partit valencià en prou força com per a poder representar-mos en Madrit en igualtat de condicions que ho feren CIU o el PNV en el seu temps? ¿Tan dificil es?

Ahi crec que ha donat en la clau. Sí que es dificil, yo diria que dificilissim. Es mes, si voste arribara a la conclusio de que votaria a un partit valencianiste si tinguera l'oportunitat, senc desilusionar-lo. Voste mai el votaria, perque haver-ne n’han hagut. I voste ha triat el vot "util".

I es que el perill principal que assola el nostre Regne es voste, el seu veï, el chic eixe que viu en Massarrojos i ix tots pels matins en la bici, la dona de Beniarjo que disputa en totes les parades del mercat i, com no, el foll que crea un partit valencianiste en l'ilusio de conseguir juntar a tots els valencianistes baix el mateix paraigües. En definitiva el perill es valencià. No cal buscar fora puix si realment tingueren una educacio que nos neguen, precisament, els governants valencians, un atre gall nos cantaria. Si realment els noticiaris valencians i els diaris eixos, que be saben arreplegar subvencions valencianes, pero que en acabant miren cara ponent o tramontana, vullgueren contribuir a educar a la nostra societat en la valenciania, d’unes atres aigües estariem bevent. Pero es millor callar, deixar i, sobretot, criticar. No cal fer autocritica, ni buscar mes alla la causa o casuses del nostre agravi. Els culpables som mosatros.

En realitat ¿quan hem deixat de ser valencians i mos hem tornat meninfots, critics a destemps i “palmeja barres de bar”? Sí, ha llegit voste be, palmeja barres de bar, eixa aficio heretada que consistix en bramar agarrat a un got en la barra d'un bar i colpejar mentres es malaix a qualsevol i es jura estar dispost a qualsevol cosa en tall de que canvie el panorama; pero que, desgraciadament, quan u arriba a casa es tomba en el sofa i s'oblida de tot. ¿Sap voste puix des de quant hem deixat d’eixercir de valencians? Molt s'ha parlat de les centuries passades, dels anys de Germanies, de la batalla d'Almansa, inclus de la revelio contra el frances, moments en que el nostre caracter es mantenia ferm. Seguiem sent valencians. ¿Quant realment ha canviat esta situacio? La veritat, no se sap, perque una volta patida la provincialisacio, encara a principis del sigle passat erem un poble mamprenedor, que va saber reinventar-se a partir d’una desfeta important en el conreu dels cucs de seda i l’indrustria derivada, que mantenien practicament la nostra economia. I ixquerem avant, aixo sí, perdent molt i pot ser, part del nostre caracter. Les dos republiques i la Guerra Civil tambe influiren, pero lo que mes, al meu entendre, marcà esta desfiguracio del nostre ser valencià foren el regim franquiste i la transicio. Vore com les promeses fetes pels nostres governants van perdent-se com la bromera de les ones en la plaja no es que anime, damunt, vore com els pactes entre dos sempre acaben imponent-nos algun castic als valencians, manco. I pijor sabent que en la firma d'eixe tracte, sempre, ha hagut un valencià.

¿Tant nos ha canviat el caracter que nos hem deixat dur per quatre matalafers?

Vore com les manifestacions pels nostres drets anaven decaent no era un panorama molt encorajador, pero lo que  pareix que mes nos adormia, era vore que no havien passat en les pantalles victorioses del NODO i de les televisions, tant estatals com, mes tart, en la nostra plorada Canal 9. Perque, com nos ensenyaven, Espanya anava be i Valéncia era el motor que ho fea possible. Menut engany. I com nos l'hem tragat, tant que inclus la majoria no han sabut mai de les manifestacions a favor del valencià, del codic ISO, ni de les critiques en contra de la substitucio d'este pel d’unes atres llengües vingudes de fora, del fallo del Trubunal Constitucional, a pesar de no donar rao de recurs, a favor de dir-li catala al valencià quan ho desestimava (i aixina ho ha demostrat el temps) tot el poble valencià, de les actuacions contra les cessions que nos anaven minvant poder, les tancades a favor de conseguir l'Estatut Valencià per l'articul 151, o via rapida com es dia en aquella epoca i que nos convertia en nacionalitat historica, ademes de donar-nos l'oportunitat de votar-lo en referendum. Tot aixo no ho anaven a permetre uns senyor que, instalats en Madrit, per lo unic que lluitaven era per conseguir cessions per a unes atres regions, i aixo, sobre ser valencians en la majoria dels casos. I, com casi sempre, els mijos de comunicacio muts.

Pero hui, quan ya han passat setze anys des de l'entrada en el nou sigle, el panorama es mes aterrador, i el perill es cada volta mes valencià: Des de partits valencianistes que pensen igual, que viuen en el mateix panorama i que peguen cartells en la mateixa paret, renyint i dient-se les mil barbaritats, fins a partits estatals que neguen la nostra llengua, les nostres senyes d'identitat, o pijor, que diuen defendre-les i fan una llei, dos dies ans d'eixir del govern, en tan mala voluntat que no els servix mes que per a fer-se publicitat. ¿Algu l'ha llegida? Si realment era tan bona l'idea i sobre tot, la voluntat, ¿per qué no la posaren en l'Estatut el mateix dia que el renovaren per a incloure dins la AVL, per cert l’unica academia llingüistica imposta per llei estatuaria de tot lo mon? ¿Que amagaven?

Ara be lo mes perillos de tot este entramat es el propi poble, el que ho ha permes, des d’aquell que vota als mateixos que ya votaven sos pares, perque ho du en lo cor i dona el vot sense parar-se a llegir el seu programa electoral ¿I si hagueren promes tirar-lo al carrer?. Fins al mes tetric de tots els votants, aquell que, havent-se llegit fins a la sacietat el famos ¡Indigneu-vos! fa oïts sorts a la mes famosa de les frases de Hessel quan crida a la revelio silenciosa i a fugir dels “Mass Media”. Encara que es cert que en El Mundo  el propi Hessel digue que n'hi havia que votar al PSOE, el seu plantejament real, dins del llibre que molts tenen com a Biblia, es fugir d'este i buscar en els partits chicotets, en els que no ixen en la televisio i tenen un ideal mes ferm i real la salvacio. Pero entre mig d'estos dos, tampoc es salven els que busquen un partit estable o els que preferixen a un innovador atrets per l'idea inculcada de les televisions adoctrinadores i mal dites progressistes, puix seguixen venent als seus seguidors l'idea d'un lider que ells mateix han creat per a conseguir els seus objectius i, com no, els famosos recorts d'audiencia.

Ara, a la fi ya d’este articul, vos demane un senzill acte de reflexio, obriu els diaris i analiseu les noticies, o millor, yo vos les resumixc en un paragraf:

ü  El  PPCV seguix estancat en la famosa Llei de simbols, sense criticar ni poder fer res contra els retalls de l'actual govern a Caritas, la Beneficiencia i Creu Roja perqué ell, en Blasco i Rus al cap, no es precisament el millor paladi per a criticar res.

ü  El PSPV a la seua, intentant amagar els diners de les subvencions, sobre tot les de “Carns de Morella” i les dels mijos de comunicacio forasters o venuts a regims dictatorials. I, ademes, intentant amagar la llista d'enchufats que ya es de vergonya.

ü  Compromis te una paradeta mes variada, per un costat està l'apartat de “subvencions i d'enchufats”, als que damunt ha tingut la gosadia de pujar el jornal, per un atre, la censura que des de les seues files es llança contra tots aquells que no pensem ni escrivim com ells volen, posant com a excusa una Academia que curiosament no firma cap dels seus treballs a pesar de que els seus 21 membres cobren per damunt dels 6.000 euros al mes, o una sentencia, que va ser votada en contra per l'unic juge d'ofici de la sala. Pero aixo no es res, entre mig està el debat intern, eixe que es creà casi el mateix dia en el que acabà el reconte de paperetes de les municipals, en el que, a esquenes dels seus votants i simpatisants, no nomes pactaren en Podemos per a governar Valéncia, sino que, com a autentics valencians, sucumbiren baix l'enchis d'un partit nacionaliste castellà per a presentar-se a les generals i acabar en desfeta, vagant pels corredors del grup mixt i perdent un dels seus representants que els donaria l'opcio de convertir-se en força independent. Mentres, aci en Valéncia, no saben si “tallar-li el coll” a Morera o a les moreres del Cap i Casal, si crear un aparcament gratuït de motos en el carrer de les Barques, fent un embut que colapsa la plaça de l’Ajuntament o fer-lo en el balco del propi ajuntament, si es toca l'himne d'Espanya quan baixa la Real Senyera o quan ya està baix; pero, aixo sí, quan dicten una orde, sempre es d'imposicio, diga lo que diga la gent. Curiosament contra lo que han lluitat des de sempre, ¿sería per enveja?

ü  Els de Podemos, “si nos dejan”, seguixen a la seu historia, picant d'aci i d'alla i fent enfrontar als seus atres dos socis, aixina trauen profit, pero, aixo sí, exigint, com els seus socis, que fiquen “TeVen3” en Valéncia, aixina poden vore a la Colau i els programes nous de Pablito, encara que, com passava ya en Canal 9 i en el beneplacit del PPCV, tinguen que ser doblats al catala, per a que no els critique la manada.

ü  Els de EU ho tenen pijor, seguixen buscant el seu lloc i mentres, van destapant pactes dels seus adversaris i mostrant actes notarials sobre els propis. Perque lo que es internament... o es renoven o acaben fent gran a Podemos; i es que inclus el programa era el mateix...

ü  Per a finalisar, els partits menuts, eixos que dia Hessel que n'hi ha que buscar, i votar al que mes nos identifique, estan instalats en una ensalada, una barreja de triumfos i desproposits:

◦   Per una banda els de PACMA, que han vist com creixia la seua popularitat, lo que els convida a seguir treballant en eixa llinea.

◦   I per una atra, el substrat, a on volia yo arribar, aquells partits que defenen el valencià, que no mostren cap inconvenient en cridar als quatre vents que aixina ho fan, pero ademes, els que, a part de conseguir uns programes verdaderament suculents i interessants, han vist com la gent els donava l'esquena per falta de visibilitat i, sobretot, per culpa dels vergonyosos actes en que es contradiuen entre ells. Lo mes curios es que ningu de tots ha fet un balanç real de la situacio, ni una autocritica convenient de lo ocorregut i el lloc real que volen ocupar en esta societat tan canviant i despersonalisada en la que vivim.

I es que els valencians, som aixina de perillosos.

Tweet